belle epoque

1. BELLE ÉPOQUE
És un període històric de progrés. Va
començar a principis del segle XIX i va a
acabar amb el començament de la primera
guerra mundial.
En aquest període en el qual no hi havia guerres les persones estaven
contentes i eren molt optimistes, es per això que la musica de la Belle Époque
té un ritme ràpid i alegre i amb balls molt moguts com per exemple el Cabaret o
el Charleston.
D’altra banda, en les petites ciutats es tornà a posar de moda els balls
regionals i danses populars com per exemple en el cas d’Espanya la Jota, la
Zarzuela...
La Belle Époque es va fer present sobretot als bulevards, als cafés i cabarets, a
les galeries d’art, a les sales de concerts i als salons freqüentats per una
mitjana burgesia que s’aprofita del progrés econòmic.
En aquesta època es quan la dona es una mica mes valorada i ja comença a
prendre decisions per si mateixa.
En conclusió, aquesta època es caracteritzada per l’alegria causa per la qual es
comencen a fer balls molt moguts i amb robes atrevides. I quan de sobte va
començar la primera guerra mundial va deixar enrere la alegria característica
de la Belle Époque.

2. CHARLESTON
El Charleston s’origina al 1903 en Estats Units (charleston), va ser un ritme i un
símbol que va caracteritzar una època de despreocupació ( Belle Èpoque) per
ballar el charleston en d’alternar braços i cames i tenir mobilitat als peus. Es pot
ballar acompanyat o en solitari, l’única diferencia entre ballar acompanyat o en
solitari es que en solitari els moviments son mes lliures y espontanis. La
característica principal d’aquest ball es la improvisació i l’alegria.
ZARZUELAS
El seu origen es troba a XVII. El rei Felip IV
realitzava jornades de caça en el “Real Sitio del
Pardo de Madrid”. Per a descansar utilitza el
palau que, al estar situat en un paisatge ple de
“zarzas”, rep el nom de “Palacio de la Zarzuela”.
Per a fer la seva estància menys pesada mana
trucar a companyies teatrals que representen
obres curtes en que reben el nom de “fiestas de zarzuela”. Per tant és un ball
típic espanyol.
És un tipus de teatre musical en el qual la paraula parlada s’alterna amb
música. Normalment el tema és popular.
S’imposa una estètica realista amb espais verídics e identificables que arriben
al vestuari y objectes escènics. L’escenari on es balla aquest estil de música és
obscur.
No existeix un únic model de Zarzuela. Al llarg del temps s’han desenvolupat
nombroses variants que afecten a l’estructura y al contingut.

3. NEIX EL FLAMENC
El flamenc és un estil de música i dansa propi de les comunitats d'Andalusia,
Extremadura i Múrcia. És un signe d'identitat de la raça gitana que ha tingut un
paper essencial en la seva evolució.
El flamenc tal com el coneixem avui en dia data del segle XVIII, i hi ha
controvèrsia sobre el seu origen, ja que si hi ha diferents opinions i vessants,
cap d'elles pot ser comprovada de forma històrica, encara que el diccionari de
la RAE l'associa a la raça gitana.
El cant, el toc i el ball són les
principals facetes del flamenc. En
els últims anys, la popularitat del
flamenc a Iberoamericà ha estat tal
que a Guatemala, Costa Rica,
Panamà, El Salvador i Puerto Rico
han sorgit diverses agrupacions i
acadèmies de flamenc.
LA JOTA
La Jota és una dansa espanyola estesa per gran instància de part de la
geografia d'Espanya.
Entesa com representació escènica, la jota es canta i es balla acompanyant-se
de castanyoles i els intèrprets solen anar vestits amb vestits regionals.
Per a la seva Interpretació s'utilitzen guitarres, bandúrries, llaüts, el acordió al
cas de Navarra, la dolçaina i els tamborins en la castellana, i al cas de la
càntabra, asturiana i gallega gaites per, pitu montanyés, panderetes, tambors i
bombo . Les versions d'exhibició es canten i ballen amb vestits regionals i
castanyoles, el que no és tan habitual quan és practicada com desviament o
ball social. El contingut de les cançons és molt divers, des del patriotisme.