1. * <llengua2B.htm>*
LLENGUA CATALANA
2n DE BATXILLERAT
1. TIPOLOGIES TEXTUALS
* EL TEXT DESCRIPTIU <#descripcio>
* EL TEXT INSTRUCTIU <#instruccio>
* EL TEXT DIALOGAT <#dialeg>
* EL TEXT ARGUMENTATIU <#argumentatiu>
* EL TEXT EXPOSITIU <#expositiu>
*EL TEXT DESCRIPTIU*
LA DESCRIPCIÓ
Descriure és explicar com és un objecte, un ésser animat, un espai, una
persona.... Es pot descriure, per tant, qualsevol aspecte de la
realitat: des dels més concrets, fins als abstractes.
En una descripció establim tres fases diferents:
1. Analitzar allò que distingeix l'objecte descrit,
2. Transcriure aquesta anàlisi en un lèxic pertinent,
3. Convertir aquest vocabulari en un text concret,
Els continguts d'una descripció han de ser *coherents* i han d'estar ben
*cohesionats* (relacionats entre ells).
*CARACTERÍSTIQUES DE LA DESCRIPCIÓ*
Descriurem les característiques* morfosintàctiques* i després les
característiques *lèxiques* i d'*estructura*.
*1. Característiques morfosintàctiques:*
1.1 Les oracions solen ser simples i *enunciatives*
1.2 Si són compostes seran per *subordinació de relatiu* o de
predicat nominal
1.3 Els temps verbals que predominen són els* present d'indicatiu* o
l'*imperfet d'indicatiu*
1.4 Hi abunden els verbs c*opulatius* (ser, estar, semblar) i els
*de pertinença* (tenir, portar)
1.5 Les oracions són simples ?com hem dit ja?, *juxtaposades*
(unides per signes de puntuació) o *coordinades copulatives* amb el
nexe *i*.
*2. Característiques lèxiques:*
El lèxic principal el constitueixen:
* els* noms*
* els *adjectius qualificatius* (amb funció d'Atr o CN)

2. * i els* SP* equivalents a un adjectiu.
*3. Característiques d'estructura:*
Les descripcions tenen en general una estructura que s'aproxima a la de
l'argumentació (encara que en alguns casos s'apropen a la
conversa-diàleg o al text instructiu): com a text no és altra cosa que
una sèrie de frases ben construïdes i organitzades, lligades en
progressió informativa, que persegueixen una determinada finalitat.
Un text descriptiu té dues determinacions bàsiques: la *determinació
informativa* i la *determinació seqüencial*. Consisteix bàsicament a la
selecció d'uns temes, que són després estructurats. Per fer-ho cal
prendre unes decisions semàntiques (del contingut) i unes altres de
lingüístiques (de forma). Els tres tipus de decisions semàntiques i
lingüístiques són les següents:
-atribuir a l'objecte que s'està descrivint característiques de sers
ja coneguts (a través de la comparació i la metàfora)
-fixar-se en els aspectes (propietats o qualitats) que singularitzen
(distingeixen) l'objecte
-afegir altres característiques.
* LA DESCRIPCIÓ EN EL MÓN LITERARI*
Les formes literàries en que apareix la descripció són molt nombroses
(descripcions de personatges, ambients, llocs, paisatges, objectes...).
Els temes poden ser *reals *(concrets o abstractes) i *ficticis*.
*TIPUS DE DESCRIPCIÓ*
Establim dues classificacions: *segons la implicació de l'autor* i*
segons el tema*.
*1. Segons la implicació de l'autor* pot ser:
* *descripció objectiva:* l'objecte és descrit sense manifestar la
repercussió en el descriptor. Utilitza un llenguatge denotatiu.
* *descripció subjectiva:* l'objecte es descriu amb els sentiments,
emocions, etc. que desperten en el descriptor. Utilitza un
llenguatge connotatiu.
*2. Segons els temes* parlem de:
-TOPOGRAFIA: descripció de l'espai, del lloc
-CRONOLOGIA: descripció del temps
-PROSOPOGRAFIA: descripció dels trets físics, externs
-ETOPEIA: descripció dels trets anímics, interns
-RETRAT: manté un grau de fidelitat alt amb la realitat material que
descriu
- D. PARAL·LELA: compara per remarcar les diferències o les semblances
-QUADRE: descriu el context en que s'emmarca
-CARÀCTER: descripció de les característiques anímiques.

3. <#index> <#descripcio>
*EL TEXT INSTRUCTIU*
ELS MISSATGES DIRECTIUS
Els textos directius són missatges instructius. La funció més destacable
d'aquests textos és la de dirigir, la de donar pautes per aconseguir una
finalitat (consells de tota mena, instruccions d'ús, receptes,
horòscops, etc.).
En general aquests textos contenen una* proposició* (com aconseguir
quelcom, tot seguint els passos ordenats) i la *incitació* a fer-ho.
Ara bé, l'estructura d'aquests textos és difícil de precisar perquè sota
aquesta etiqueta tipològica de textos s'apleguen *modalitats
discursives* força *heterogènies*. Podem veure, tanmateix, un seguit de
trets comuns a totes les estructures:
*L'ESTRUCTURA DELS TEXTOS INSTRUCTIUS*
1. Mentre que la temàtica i la forma expressiva pot ser ben diversa,
el destinatari és un de molt concret, ja que la funció que
predomina en aquests textos és la funció conativa (Això explicarà
la presència d'imperatius i frases exhortatives).
2. El lèxic es caracteritza per la seva *concreció *i* precisió*.
3. La sintaxi és plena de* frases simples.*
4. L'estructura del text està ordenada de forma jerarquitzada,
seguint els diferents passos del procés.
5. Hi abunden les oracions imperatives i exhortatives.
6. Les* flexions verbals* es refereixen al *destinatari* (concret
?segona persona? o genèric ?infinitiu o tercera persona?).
7. Els *connectors* que indiquen *ordre* tenen un fort paper
cohesionador (/primerament, tot seguit, finalment, després.../).
Són nexes importants.
8. Destaca, entre els signes de puntuació, l'ús del *punt* (seguit o
a part) i ?en segon lloc? del *punt i coma*.
9. Aquests textos adquireixen unes *presentacions* força
*estereotipades*.
*TIPUS DE TEXTOS INSTRUCTIUS*
Podem establir diferents classificacions dels textos instructius. Si ens
atenem als diferents àmbits on s'apliquen:
* àmbit professional: formularis, protocols, experiments químics,
consells i normes...
* àmbit tècnic: receptes, intruccions de muntatge, etc.
* àmbit científic: vademècums.
Si ens atenem a l'abast de difusió:
* textos divulgatius: guies, manuals, regles de joc...
* textos on predomina la funció metalingüística del llenguatge:

4. llibres d'estil, manuals de llengua, etc.
Hi cabrien, sens dubte, altres classificacions perquè, com ja hem dit,
es tracta d'una tipologia textual força genèrica.
<#index> <#instruccio>
*EL TEXT DIALOGAT*
LA CONVERSA I EL DIÀLEG
Els textos dialogats són (1) missatges orals o escrits, que (2) recullen
les expressions lingüístiques utilitzades en les alternances de parla de
dues o més persones. (3) Els textos dialogats més utilitzats són les
converses, els diàlegs.
El fet de conversar és característic de la naturalesa humana. Conversa i
diàleg no signifiquen absolutament el mateix. Usem *conversa* per
referir-nos al discurs que es va construint i reservem *diàleg* per
designar el tipus de text que sorgeix d'aquesta situació comunicativa?la
conversa?.
LES REGLES CONVERSACIONALS
La conversa no presenta a primera vista gaires restriccions (uns
participants, un espai, i un temps). Però en totes les converses es
respecten unes regles derivades de l'intercanvi de missatges.
Tota conversa té un inici i un final. En el moment que es modifiquen els
participants o els marcs d'espai o de temps, direm que hem canviat de
conversa.
Les regles de la conversa són* regles de comportament social. Tot* i que
no són regles universals (cada comunitat social en tindrà les seves), hi
ha aspectes que condicionen la relació entre els conversadors: l'edat,
l'autoritat, la confiança, la timidesa, la por, els costums socials...
Entre les regles conversacionals, n'hi ha dues de fonamentals:
1. *El principi de cooperació* (si no aquest intercanvi s'atura). El
principi de cooperació e desenvolupa al voltant de quatre màximes
(provenen del sentit comú):
* la quantitat d'informació que s'intercanvien,
* la veracitat de la informació donada
* la pertinença de les informacions
* la manera com s'exposen
2. *El principi de cortesia* (en dependrà la relació entre els
interlocutors i el context en què es trobin).
ASPECTES LINGÜÍSTICS DEL TEXT CONVERSACIONAL
Existeix una gran diversitat de textos conversacionals. El tipus oral de
discurs que més s'utilitza és la conversa. Les converses solen ser
directes i espontànies, encara que a grans trets podem identificar dues

5. classes de converses: converses espontànies i converses planificades
(crèdit 1, pg. 38).
1. Les converses més habituals es transmeten a través del canal oral.
2. S'empren més les oracions simples que les subordinades i les
adverbials.
3. No hi sol haver oracions passives
4. Hi abunden les el·lipsis de sintagmes i d'informacions en general
(frases inacabades), perquè el context permet comprendre el
significat del discurs
5. S'utilitzen mots de significat poc concret, de tipus genèric
6. Hi sovintegen els elements interactius (funció fàtica): /"Saps?/"
7. S'utilitzen marcadors metadiscursius: /vull dir, és a dir.../
ESTRUCTURA DEL TEXT DIALOGAT
És un tipus de composició textual, com ho és la narració, la descripció,
l'argumentació, etc. Però els diàlegs *poden ser heterogenis i contenir
fragments propis d'altres tipus de discurs* (petits monòlegs, breus
narracions o descripcions...)
L'estructura del diàleg està formada per un conjunt d'intercanvis
* intercanvis d'obertura: salutacions, etc.
* intercanvis d'orientació temàtica: /"Ara parlem de..."/
* intercanvis de desenvolupament: /"Ha quedat prou clar?"/
* intercanvis d'acabament: /"Deixem-ho aquí, doncs. Adéu siau."/
El text cal completar-lo amb la lectura de les pàgines 38 i successives
del llibre de 1r de Batxillerat.
<#index> <#dialeg>
EL TEXT ARGUMENTATIU
1. L'argumentació
L'argumentació és l'activitat verbal que sorgeix a partir d'una situació
comunicativa de controvèrsia, desacord o polèmica. En aquestes
situacions es necessita tenir arguments, raonaments vàlids i concloents
que ajudin a convèncer l'interlocutor.
En tota argumentació hi ha una proposició que es considera veritable, la
conclusió, i unes proposicions prèvies que s'han utilitzat per
argumentar, les premises. La relació entre totes dues menes de
proposicions s'anomena relació d'inferència.
La comunicació quotidiana és plena de situacions argumentatives, en la
família, en el món laboral, etc.
2. L'estructura de l'argumentació
1. *plantejament*: és l'exposició de la idea que es pretén defensar.
2. *desenvolupament*: és la presentació, amb ordre i claredat dels

6. arguments necessaris per defensar la tesi. S'hi diferencien:
1. les *premisses*: són fonaments de la tesi anterior o bé nous
fonaments per a la tesi que s'exposa.
2. la *cadena d'arguments*: són demostracions que s'aporten per
fer canviar l'opinió a l'interlocutor.
3. *conclusió*: és la síntesi o reafirmació de la tesi argumentada.
3. Els textos argumentatius
3.1 Són tots aquells textos que tenen com a finalitat convèncer d'alguna
proposició, tot adduint les raons que demostren una tesi o una
conclusió. Tant pot ser argumentatiu un informe tècnic, com un assaig,
una controvèrsia espontània, un discurs polític, un anunci o la crítica
editorial.
3.2 En una argumentació sempre se suposen dues fases: l'establiment
d'una proposició i la demostració de les hipòtesis en la conclusió. No
totes les demostracions, però, pretenen convèncer racionalment a través
de raonaments relacionats coherentment, sil·logismes (textos filosòfics,
lògics, matemàtics?). També es pot persuadir l'auditori per altres
mitjans (la publicitat n'és l'exemple més evident).
3.3 L'argumentació mínima consta d'una tesi i un argument, però n'hi ha
de molt més complexes. Així, tenint en compte el nombre d'arguments,
parlem de:
* *Argumentació simple*: només utilitza un argument per defensar la
tesi plantejada
o / Presentació de la tesi: Fer exercici va bé. /
o / Exposició de l'argument: Tu fas esport cada dia. /
o / Conclusió: Et trobes bé./
* *Argumentació múltiple*: utilitza més d'un argument. Hi ha dues
maneres de plantejar-la:
o Argumentació múltiple *coordinada*: fa servir indistintament
uns quants arguments que, sumats, justifiquen la tesi.
o Argumentació múltiple *subordinada*: fa servir uns quants
arguments relacionats entre ells
* *Contrargumentació*: es pretén rebatre l'opinió contrària.
3.4 Hi ha diversos tipus d'arguments:
* Argument *causa-conseqüència*: estableix una relació lògica entre
els fets.
* Argument *d'autoritat*: cita una autoritat acceptada per
l'interlocutor.
* Argument del *benefici*: justifica la tesi pel guany que se'n
deriva.
* Argument construït a partir de l'*exemple*: generalització a
partir d'un fet concret.
* Argument construït a partir de *la comparació i la metàfora*
* Argument /*ad hominem*/, adreçat als principis, opinions i
interessos de l'interlocutor, més que no pas a raons lògiques.
4. Caracterització dels textos argumentatius

7. Per convèncer d'una proposició, són importants els arguments,
evidentment. però també ho són els recursos que faran l'exposició més
clara i efectiva. Podem classificar aquests recursos en dos tipus: els
recursos lèxics i gramaticals i els recursos d'organització i ordenació
discursiva.
*4.1 Recursos lèxics i gramaticals.*
Les marques textuals argumentatives s'utilitzen per relacionar les
oracions que constitueixen les premisses, els arguments i la conclusió.
Per analitzar-les, cal fixar-se en la seva funció dins del text. No
significa el mateix "Només queda mitja ampolla", que "Encara queda mitja
ampolla", tot i que la realitat a què fan referència sigui una de sola.
Les locucions adverbials solen marcar l'orde en l'exposició
(primerament, en segon lloc...).
Els nexes i connectors argumentatius són partícules que indiquen relació
entre les diferents parts de l'argumentació. En general, expressen
relacions d'oposició, de causa, de conseqüència, etc. (no obstant això,
en canvi, en conseqüència, per tant...).
Respecte dels tipus d'oració i estructures sintàctiques, variaran segons
pertanyin a la tesi, al desenvolupament o a la conclusió.
* en la tesi, oracions completes enunciatives;
* en el desenvolupament, oracions simples en les premises i
subordinades, en els arguments;
* la conclusió és breu i enunciativa.
*4.2 Recursos d'organització informativa*
La progressió temàtica segueix un model similar al text expositiu
(enllaç), però amb alguna particularitat: l'ordre de la presentació dels
enunciats presenta dues alternatives.
* la *progressió directa* posa en primer lloc els enunciats de la
tesi, les premisses i els arguments i deixa per al final la
conclusió.
* en la *progressió inversa*, en canvi, la conclusió en forma
d'hipòtesi, s'escriu a l'inici i després s'exposen els altres
enunciats textuals.
La tria d'un altre tipus de progressió dependrà de la finalitat buscada:
per exemple, els anuncis publicitaris s'ordenen habitualment en
progressió directa, mentre que en els debats s'acostuma a argumentar en
progressió inversa.
<#index> <#argumentatiu>
EL TEXT EXPOSITIU
1. L'exposició

8. Una exposició é l'explicació d'un tema o d'unes idees clares que es
presenta d'una manera clara i que s'organitza seguint un ordre lògic. La
presència d'aquest tipus de missatge en el nostre entorn és present en
tots els actes comunicatius en què es transmet informació.
Sovint exposar i explicar són termes utilitzats indistintament per
referir-se als textos que tenen una finalitat informativa o didàctica.
En general, identificar un text tot atribuint-li una tipologia concreta
no és gaire senzill perquè habitualment es barregen diversos tipus de
text. En una exposició pot haver narracions, descripcions, etc. Només
sabrem ben bé la tipologia d'un text si atenem a la finalitat amb què ha
estat elaborat: si el propòsit no és descriure, si no fer entendre allò
que es descriu, parlarem de text expositiu.
2. L'estructura dels textos explicatius
En la comprensió d'un text expositiu intervenen l'organització de la
informació i la forma d'exposar-la, i, lògicament, els coneixements
previs sobre el tema exposat per part del destinatari.
L'estructura habitual d'un text expositiu (explicatiu o informatiu)
comprèn tres parts: introducció, desenvolupament i conclusió.
* * introducció*: es presenta el tema, la seva importància, els
objectius, fonts documentals, etc. La introducció sol constituir
el primer paràgraf del text.
* * desenvolupament*: es va exposant la informació del tema de
manera clara i ordenada. És la part central del text. L'estructura
ordenada i les relacions lògiques dels continguts són fonamentals
en aquests tipus d'escrits. Hi pot haver exemples, comparacions,
anècdotes...
* *conclusió*: resum de les idees principals que s'han exposat o la
opinió personal. Hi apareixen fórmules típiques de cloenda
Altres recursos estructurals que poden tenir els textos expositius són:
el* títol* (referència breu sobre el tema), citacions de *fonts de
documentació*, altres *suports informatius* (il·lustracions, esquemes,
gràfics, etc.).
3. Tipus de text expositiu
Les formes d'exposició són omnipresents en els àmbits de la ciència, la
tècnica i l'ensenyament.
Es poden establir sis tipus diferents de missatges expositius:
* text cientificotècnic especialitzat, propi dels especialistes
d'una matèria;
* text de semidivulgació, adreçat a un públic universitari o amb uns
certs coneixements del tema;

9. * text de divulgació, dirigit a un ampli sector de la societat;
* text científic pedagògic, propi de l'educació, llibres de text,
etc.;
* text d'investigació, del tipus tesi doctoral o similar;
* text científic oficial, informes d'equips investigadors.
Encara que habitualment són textos escrits, també poden presentar la
modalitat oral.
4. Caracterització dels textos expositius
4.1 La llengua del text explicatiu ha de tendir cap a la màxima
claredat. Per això, la sintaxi ha de ser senzilla i el lèxic clar i
precís (en la modalitat divulgativa, tanmateix, no s'abusarà de la
terminologia que serà emprada en la modalitat especialitzada).
4.2 Tot i que no es poden establir un trets determinants, sí hi ha unes
certes regularitats:
* l'objectivitat en l'explicació: oracions en tercera persona;
* hi abunden oracions subordinades de relatiu i aposicions, ja que
permeten afegir informació secundària;
* el temps verbal característic és el present d'indicatiu, per la
seva atemporalitat;
* la selecció de substantius i verbs té en compte els criteris de
claredat i precisió, per evitar ambigüitats;
* hi ha nombroses nominalitzacions, tant d'accions com de processos
o estats, ja que permeten la síntesi i l'abstracció de la
informació.
* els adjectius són neutres, aporten matisos específics i precisos
* la cohesió lèxica queda garantida per la repetició de paraules, la
utilització´d'hiperònims i hipònims i mots de la mateixa família.
* els connectors tenen un paper important, sobretot els que
estableixen relacions lògiques i els que concreten o matisen.
4.3 Unitats bàsiques de construcció textual
* la comparació,
* la resposta a un problema,
* la causalitat (relació entre un antecedent i un conseqüent),
* la descripció,
* la seqüència (o enumeració).
4.4 Pel que fa a la progressió temàtica, el models més utilitzats són el
tema derivat (es parteix d'un tema que es va dividint en subtemes) i la
progressió lineal (el comentari d'un tema porta a un nou tema i així
successivament).
4.5 Externament els textos expositius s'organitzen en paràgrafs, en
funció de la progressió temàtica.
<#index> <#expositiu>