1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: Girl on Fire
M’aparto el cabell de la cara. Accelero. Giro en una corba pronunciada, amb el cos fregant
l’asfalt. Adrenalina. L’adrenalina em recorre el cos i em fa vibrar. Ja comença... Volo. Estic
travessant l’univers. La sensació de llibertat és espectacular. No hi ha res al meu voltant,
nomes foscor. Foscor i silenci. Penso. Penso en la realitat. En com s’esvaeix entre els meus
dits. En com es distorsiona, es transforma. Canvia. La realitat canvia. Canvia ràpidament sense
que pugui evitar-ho. Augmento la velocitat de la meva moto, si es que allò és la meva moto. La
recordava diferent de com és ara. El vent colpeja el meu rostre entumit. Què diu? “Atén” Les
sento. Sento les paraules que el vent em xiuxiueja. Paraules que cauen com un sospir als
meus oïts, que escolto i no entenc. Similars al refilet d’un ocell cantor. Poso atenció, els cinc
sentits en aquell cant. I entenc. Obeeixo la seva ordre i miro al meu voltant. Obro el ulls
sorpresa al veure com la obscuritat s’il•lumina en tons càlids. Les espirals de diferents colors
s’obren pas a la nit. Si es que allò és la nit. No feia tant des que vaig veure la llum del sol per
última vegada. Per última vegada abans que s'encongís i s'apagués. Aquelles esteles
incandescents m’envolten. Són precioses. Aixeco la mà cap a una d’elles. Una de color
escarlata es fusiona amb una de color indi formant esteles daurades. Però s’escapa. Accelero
encara més. No permetré que s’allunyi de mi. No la perdré. Persegueixo l’estela poc temps. El
temps que em porta adonar-me que estic caient. Caient en picat. Intento cridar, demanar ajuda.
Però el so de la meva veu es perd abans de sortir dels meus llavis. Espantada, m’agafo al
manillar amb una força sobrehumana, intentant subjectar-me. Tanco els ulls i espero el cop
final. El so del meu crani partint-se en dos. Però no passa res. No m’estavello contra el terra,
no fa mal . Agafo confiança, obro els ulls a poc a poc. I llavors passa. La meva gola s’omple
d’aigua. Aigua gelada. “Què està passant?” Bombolles al meu voltant. “On soc?” M’exigeixo
una resposta. “Joder, pensa!” L’aigua m’inunda els pulmons. “On soc?!” Desesperada.
“Contesta!” Un llac. “Socors...” Ningú respon. Volo. Estic travessant una esfera de cristall
dividida en dotze segments idèntics i amb tres manetes girant a tota velocitat. El rellotge es
trenca en mil bocins quan la meva moto el travessa. El meu temps s’ha acabat. Mil hores
escampades pel terra, mil minuts fets miques. No penso, no sento. No visc. I les bombolles
s’escapen de la meva boca, emportant-se el meu últim alè.