RECOMANACIONS DEL
SÍNDIC DE GREUGES
EN POLÍTIQUES PÚBLIQUES
A LA INFÀNCIA I L’ADOLESCÈNCIA
Annex núm. 8
(maig 2009)
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya
Generalitat
de Catalunya

Equip de producció:
Responsable: Jordi Muner
Tècnics: Montse Martí, Joan Llosada, Albert Dalmau, Alba Domínguez, Núria Vilarrubias, Agustí Cerdán
Barcelona, 2010
Generalitat de Catalunya
Departament d’Acció Social i Ciutadania
Secretaria d’Infància i Adolescència de Catalunya
Paral·lel, 52
08001 Barcelona
Avís legal
Aquesta obra està subjecta a una llicència Reconeixement-NoComercial-SenseObresDerivades 3.0 de Creative Commons. Se'n permet la reproducció,
distribució i comunicació pública sempre que se'n citi l’autor (Secretaria d’Infància i Adolescència. Departament d’Acció Social i Ciutadania. Generalitat de
Catalunya) i no se'n faci un ús comercial. No és permesa la transformació d’aquesta obra per generar una nova obra derivada. La llicència completa es pot
consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
ÍNDEX |
Pàgina
PRESENTACIÓ
INTRODUCCIÓ
1. L’atenció residencial i l’acolliment familiar
1.1. Consideracions i constatacions...............................................................................................4
1.2. Problemes més comuns detectats ..........................................................................................5
1.3. Recomanacions i suggeriments ..............................................................................................5
2. L’atenció en Centres d’acolliment
2.1. Consideracions i constatacions...............................................................................................6
2.2. Problemes més comuns detectats ..........................................................................................7
2.3. Recomanacions i suggeriments ..............................................................................................7
3. El problema del bullying
3.1. Consideracions i constatacions...............................................................................................8
3.2. Problemes més comuns detectats ..........................................................................................9
3.3. Recomanacions i suggeriments ..............................................................................................9
4. Segregació escolar
4.1 Consideracions i constatacions.............................................................................................. 10
4.2. Problemes més comuns detectats ........................................................................................ 10
4.3. Recomanacions i suggeriments ............................................................................................ 11
5. Escolarització dels 0 als 3 anys
5.1. Consideracions i constatacions............................................................................................. 12
5.2. Problemes més comuns detectats ........................................................................................ 12
5.3. Recomanacions i suggeriments ............................................................................................ 13
5.4. Principis orientadors........................................................................................................... 13
5.5. Mesures polítiques ............................................................................................................. 13
6. Abusos sexuals i maltractaments infantils
6.1. Consideracions i constatacions............................................................................................. 14
6.2. Problemes més comuns detectats ........................................................................................ 15
6.3. Recomanacions i suggeriments ............................................................................................ 15
7. Menors immigrants sols
7.1. Consideracions i constatacions............................................................................................. 15
7.2. Problemes més comuns detectats ........................................................................................ 16
7.3. Recomanacions i suggeriments ............................................................................................ 16
8. L’adopció internacional i la custòdia de menors
8.1. Consideracions i constatacions............................................................................................. 17
8.2. Principals problemes detectats............................................................................................. 18
8.3. Recomanacions i suggeriments ............................................................................................ 18
9. Menors i joves tutelats
9.1. Principals problemes detectats............................................................................................. 19
9.2. Recomanacions i suggeriments ............................................................................................ 19
Pàg. 1
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
PRESENTACIÓ|
PRESENTACIÓ
El Pla director d’infància i adolescència de Catalunya és el pla sectorial a través del
qual es desplega el Pla estratègic de serveis socials en l’àmbit de la infància i
l’adolescència, tal com recull l’article 38 de la Llei de serveis socials.
El Pla director vol esdevenir l’instrument que reculli la planificació i l’ordenació de les
polítiques, les actuacions i els serveis a la infància i l’adolescència de Catalunya, i
fomenti el treball transversal i la cooperació institucional.
El Pla director d’infància i adolescència de Catalunya és un projecte desplegat per
etapes que es va iniciar a la primeria de l’any 2008 i finalitzarà el 2009. El
desenvolupament de cada etapa dóna com a resultat productes que, en el seu
moment, constituiran el document final.
A fi d’anar fent difusió del treball elaborat a cada etapa s’ha proposat editar els
documents resultants. És per això que el document que presentem ha estat un dels
productes de l’etapa diagnòstica.
Imma Pérez i Rovira
Secretària d’Infància i Adolescència
Pàg. 2
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

INTRODUCCIÓ|
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
INTRODUCCIÓ
A continuació es presenten les conclusions més destacades del Síndic de Greuges amb relació a les polítiques esmentades i les
recomanacions que aquesta institució ressalta com necessàries amb vista a la millora dels serveis públics prestats.
Entre totes les polítiques sectorials, les referides a l'àmbit de l'educació són les més nombroses i directa o transversalment es troben
presents en tots els documents estudiats. L'evolució històrica de la composició social de la població infantil de Catalunya en els últims
10 anys queda reflectida en les prioritats i informes del Síndic de Greuges. A finals de la dècada dels 90 les principals preocupacions
d'aquesta institució en matèria de menors es centraven en la manera de donar satisfacció i complir en la seva totalitat els Drets del
Nen per als menors desemparats, i en l'actualitat, en la lluita contra la segregació escolar com àmbit d'actuació més urgent.
Pàg. 3
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| L’atenció residencial i l’acolliment familiar
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
1. L’atenció residencial i l’acolliment familiar
1.1. Consideracions i constatacions
L’objectiu de L’informe extraordinari del Síndic de Greuges al
Parlament de Catalunya sobre els Centres Residencials d’Acció
Educativa per a Infants i Adolescents a Catalunya (2003), ha
estat observar com funciona el recurs alternatiu a la família de
l’atenció residencial, i quina vida hi fan els nois i noies.
L’administració, en els darrers anys, i partint de la perspectiva
dels drets de l’infant, ha anat dictant instruccions internes de
cara a ordenar la vida quotidiana dels infants i adolescents en
els centres residencials d’acció educativa (CRAE).
L’estudi contempla l’atenció residencial en la seva globalitat i
dins del funcionament del sistema de protecció a la infància,
així com des de la perspectiva dels drets dels infants i de
l’atenció a les seves necessitats.
De l’estudi es desprenen les següents consideracions i
constatacions, les quals són la base de les propostes que es fa
a l’Administració. En aquesta línia, la millora de la qualitat de
vida dels infants i adolescents implica, entre altres coses, la
prevenció de diverses circumstàncies negatives per al
desenvolupament de l’infant i l’adolescent:
a) La prevenció de situacions familiars estressants i
vulneradores dels seus drets.
b) La prevenció de la separació dels infants i adolescents
del seu entorn familiar.
c) La prevenció de l’adjudicació d’un recurs alternatiu a la
família poc adequat a les necessitats de cada infant i
adolescent.
d) La prevenció de la institucionalització permanent.
e) La prevenció de la inadaptació i el conflicte social
present i futur dels nois i noies a càrrec de
l’Administració.
El recurs residencial existeix i és bo, però té massa pes dins
dels recursos alternatius, en el sentit que els altres són
escassos. Per aquest motiu s’atorga sovint com a únic recurs
viable, i no com el recurs idoni per a un determinat infant o
adolescent. Aquesta manca d’idoneïtat comporta sovint un
esforç desmesurat per part dels equips educatius i directius,
amb el fi de suplir amb les pròpies energies les
mancances del sistema, i un trasbals per a la resta de nois i
noies del centre.
L’atenció residencial és, ara per ara en el nostre país, el
principal recurs quan un infant o adolescent no pot viure a casa
i, en determinats casos, com ara els adolescents o grups
nombrosos de germans, l’únic recurs disponible.
L’acolliment familiar, recomanat en la Convenció de les
Nacions Unides sobre els Drets dels Infants com a l’opció
preferida davant de qualsevol altre, va ser fruit dels resultats
d’alguns estudis que evidenciaven la bondat d’aquest recurs.
L’acolliment familiar, vist des d’una perspectiva àmplia que es
concreta en una diversitat de tipus d’acolliment, és aconsellat
sobretot com a suport i complement a la criança dels fills pels
pares amb dificultats, però també per protegir-los. No hauria
d’implicar un distanciament ni un trencament dels vincles
familiars i socials, més enllà del que es donaria si l’infant
estigués en un centre.
Ambdós recursos, l’atenció residencial i l’acolliment
familiar són vàlids si es consideren dins d’un continu constituït
per la prevenció, la separació i el retorn a casa, i si estan
integrats en una xarxa coordinada i comparteixen els
principals objectius de la intervenció.
L’actual societat, les famílies i els infants amb noves
necessitats han situat el sistema de protecció davant diversos
reptes, assolits en major o menor grau al nostre país, i
respecte als quals caldria esmerçar esforços per tal de no
perdre allò que ha constituït un avenç o per crear-los de nou:
a) Adaptar unes estructures rígides a unes necessitats
noves.
b) Buscar un model estable i sòlid de protecció i diversitat
de recursos.
c) Crear una xarxa suficient d’equips d’atenció a la
infància i l’adolescència (EAIA) que asseguri la
intervenció i el seguiment de les situacions familiars
dels nois i noies internats en centres o bé en acolliment
familiar; el desenvolupament real i efectiu del recurs de
l’acolliment familiar diversificat, que actuï no com a
substitució de la família, sinó que en sigui un ajut i un
complement.
1.1.1. Àrees d’avanç i mancances
S’evidencien àrees en que cal avançar per arribar als
estàndards establerts per la Convenció de les Nacions
Unides sobre els Drets dels Infants, sobretot pel que fa a:
el punt de vista de l’infant i de l’adolescent en tot allò que
l’afecta i en tot el procediment de protecció:
Procediment de queixa.
La ràtio adequada educador/infant.
La formació específica d’educadors per a l’atenció
residencial a adolescents amb problemes conductuals.
Formació dels professionals sobre la Convenció dels
Drets dels infants.
La col·laboració dels pares en la cura dels infants quan
això és possible.
Una participació formal i informal més estesa.
S’han anat identificant característiques que, una vegada i una
altra, en tots els àmbits, destacaven com a facilitadores d’un
tipus de vida més similar a la dels nois i noies que viuen a
casa, i que promouen la participació, la informació i la
comunicació de l’infant i l’adolescent amb el seu nou entorn.
Per això es valoren alguns dels trets que haurien de
caracteritzar l’atenció residencial en el futur:
Una àmplia xarxa de centres petits que permetin una
participació real en el funcionament de la vida
quotidiana.
Centres vinculats a l’oferta de serveis socials en una
determinada zona geogràfica.
Centres especialitzats d’educació intensiva per a nois i
noies greument danyats emocionalment.
Pàg. 4
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| L’atenció residencial i l’acolliment familiar
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
Centres específics d’atenció terapèutica. Finalment, cal establir un catàleg d’infraccions
administratives específic elaborat a partir dels drets de la
Convenció i dels estàndards de qualitat.En aquest sentit, cal trobar la manera de fer compatible
l’apropament dels centres en aquelles zones on es necessita
amb l’especialització dels recursos residencials. Entenem que
l’allunyament dels nois i noies de casa seva hauria de ser un
fet excepcional basat només en criteris del major interès de
l’infant.
1.2. Problemes més comuns detectats
1. La manca d’adequació de les places assignades als
infants i adolescents a les seves necessitats i idiosincràsia, a
causa d’un nombre insuficient d’oferta i la falta de diversificació
de recursos.
Es troba a faltar una regulació del funcionament dels centres
basada en criteris de qualitat i de bones pràctiques, com ara
l’organització dels centres per grups i per programes,
que es valoren com a pràctiques desitjables per a una atenció
individualitzada de qualitat. 2. La insuficient formació específica dels professionals
que treballen en els centres d’adolescents.
En l’àmbit normatiu observem una pèrdua de l’embranzida
inicial en el compromís de defensa dels drets dels infants
que contenia la Llei 11/1985, i que esdevenia l’eix comú de
tota l’actuació de l’Administració en matèria de menors. La
separació posterior –d’altra banda necessària– dels àmbits de
la justícia juvenil i la protecció en sentit estricte, amb
l’administrativització de la protecció dels infants en situació de
desemparament, ha comportat una pèrdua de l’èmfasi en la
promoció dels drets dels infants ingressats en centres de
protecció que, pel seu caràcter formalment penal, sí que s’ha
mantingut amb els menors infractors.
3. L’escassa formació d’alguns equips directius i
educatius sobre la Convenció de les Nacions Unides sobre els
Drets dels Infants.
4. L’absència d’elaboració i establiment d’un
procediment de queixa reglamentat dins dels centres i
davant de la Direcció General d’Atenció al Menor.
5. Una encara insuficient adequació de les
infraestructures de nombrosos centres al tipus de vida
normalitzada adient per als infants i adolescents, que faciliti la
promoció d’actituds autònomes i actives.Es troba a faltar que no s’hagi incorporat la Convenció dels
Drets de l’Infant, ratificada per l’Estat espanyol l’any 1990, a
la Llei 37/1991, de protecció dels menors desemparats i de
l’adopció, aprovada un any després. No ens referim només a
incloure-la com una referència formal, sinó a incorporar-la en
l’articulat, com a criteri rector de l’actuació de
l’Administració.
6. La distància territorial entre el domicili familiar i el centre
on està acollit l’infant: a) obstaculitza els contactes amb els
pares i germans; b) provoca i manté en el temps un
trencament de l’infant amb el seu entorn natural (barri, escola,
veïns, amics, companys, famílies extensa, etc.) en absolut
beneficiós per a ell, vist que en molts casos, quan tingui 18
anys, retornarà al seu medi.Tot i la promulgació posterior de la Llei 8/1995, que ha
incorporat la Convenció al nostre ordenament, no s’ha fet un
esforç de plasmació normativa dels drets que els menors
tutelats internats en centres tenen en el marc d’una actuació
protectora. La reforma de la Llei 37/1991 duta a terme
l’any 2002 no ha incorporat cap referència a la
Convenció, ni tan sols la terminologia, que ha introduït
el «terme persona menor», al marge dels d’«infant» i
«adolescent» de la Convenció. La formulació dels drets dels
infants ingressats en centres amb aquesta reforma tampoc no
ha fet aquest esforç de concreció dels drets, que n’asseguraria
l’aplicació i constituiria una bona guia per a tots aquells que hi
intervenen. Això ens fa pensar que no hi ha un convenciment
de la significació i l’obligatorietat dels drets dels infants com a
criteri per atendre tots els infants en recurs alternatiu a la
família, també els adolescents, que presenten comportaments
més conflictius.
7. Es constata la manca d’elaboració i la consegüent
aprovació del Reglament de Règim Intern (RRI) en molts
centres. El RRI és necessari per justificar científicament les
decisions que es prenen, a partir d’un model teòric coherent,
de manera que allò que es faci sigui el més convenient a
l’interès dels infants acollits, segons els coneixements de què
disposem.
8. La dificultat en l’avaluació de la qualitat de l’atenció
residencial, deguda a diferents factors, entre els quals la
insuficient sistematització de les intervencions en determinats
centres, l’absència d’estudis (o dels seus resultats) sobre la
situació dels centres a Catalunya, la manca d’establiment de
paràmetres a mesurar per aconseguir l’objectiu segons les
funcions assignades als centres.
En aquesta línia també trobem a faltar l’establiment d’un
servei d’inspecció que focalitzi la seva actuació, a banda
dels aspectes materials, a assegurar el respecte dels drets
dels infants reconeguts a la Convenció i en general dels
estàndards mínims de qualitat que afavoreixen aquesta
aplicació –ens hi referim en el capítol dedicat a les
recomanacions.
1.3. Recomanacions i suggeriments
a) L’obligada disposició d’un fulletó de benvinguda en tots
els centres residencials, amb un contingut informatiu que
inclogui com a mínim una salutació de benvinguda i acolliment
al centre, informació sobre aquest i el seu funcionament, els
drets dels estadants, les normes de convivència, el nom i la
competència de les persones responsables i el telèfon de
contacte dels professionals de referència del seguiment de la
pròpia situació personal i familiar.
En el mateix àmbit de la regulació administrativa, falta, al
nostre entendre l’existència de procediments clars,
àmpliament difosos, que facilitin la recerca d’assessorament
confidencial i permetin al nen adreçar-se a un organisme
independent amb poders per investigar, fer recomanacions o
adoptar mesures adequades.
b) L’establiment d’un procediment de queixa en el centre i
davant la Direcció General d’Atenció al Menor, DGAM, en el
qual es regulin les causes que poden motivar la queixa, la
forma de queixar-se, a qui cal adreçar-la, qui l’ha de
respondre, com ha de ser la resposta i en quin termini.
Pàg. 5
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| L’atenció residencial i L’atenció en centres d’acolliment
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
c) La implantació d’un sistema d’avaluació de la qualitat
de l’atenció residencial que posi especial atenció a la
intervenció educativa des de la perspectiva dels drets dels
infants. Aquest sistema hauria d’anar integrat en un
procediment instituït d’assessorament, suport i formació
individualitzada i específica dels centres per part dels òrgans
corresponents de la Direcció General d’Atenció al Menor.
d) La regulació normativa específica de la inspecció per
a centres residencials d’acció educativa, que parteixi de les
condicions més favorables perquè la vida quotidiana dels
infants i adolescents en recurs residencial sigui la més
semblant possible a la vida dels infants que viuen amb la
família, a fi que permeti i faciliti una atenció educativa de
qualitat en la qual la participació activa dels nois i noies sigui
un dels eixos principals.
e) Una planificació del recurs d’atenció residencial que,
partint d’un estudi de necessitats, ofereixi la plaça
adequada. a cada un dels infants i adolescents que ho
necessitin. Cal evitar que l’adjudicació de la plaça es faci
segons les disponibilitats de plaça del moment, en comptes de
fer-ho segons les necessitats dels nois i noies a protegir.
f) La creació de nous centres, especialment per a
adolescents, per evitar la llista d’espera per poder ingressar en
un centre. La manca de places, ja un assumpte endèmic,manté
en greu risc uns infants i adolescents que sovint fa anys que
pateixen una situació de mancança en les seves necessitats
bàsiques. L’objectiu de mantenir els infants i adolescents en
risc en el seu nucli familiar és bo, però som conscients que
quan l’equip encarregat de l’estudi i avaluació de la situació
personal i familiar del noi fa una proposta d’internament d’un
infant o adolescent –ja siguin els equips tècnics dels centres
d’acolliment o els equips d’atenció a la infància i l’adolescència
(EAIA)–, és perquè s’han esgotat les altres possibilitats de
millora de la vida dels infants, o en altres casos perquè,
malauradament, no hi ha altres recursos alternatius a la família
o d’ajuda a aquesta.
g) La creació de centres diversificats que donin resposta
a necessitats diverses, com ara l’atenció a grups de
germans, les llars per a població vertical i de poques places,
centres i llars en zones rurals on no n’hi ha cap, més centres
per a adolescents amb especials dificultats de conducta per
integrar-se en centres verticals i mixtos.
h) Adopció de les mesures necessàries per aplicar el Decret
4/1994, de descentralització i desconcentració de serveis,
fent possible que els infants estiguin més a prop del seu
entorn.
2. L’atenció en Centres d’acolliment
2.1. Consideracions i constatacions
L’objectiu de L’Informe extraordinari del Síndic de Greuges al
Parlament de Catalunya sobre els centres d’acolliment per a
infants i adolescents desemparats de Catalunya, (any 1999) és
realitzar una reflexió sobre els Centres d’ Acolliment I conèixer
el grau d’aplicació de la Convenció dels Drets dels Infants
envers aquests infants i adolescents que es troben en una
situació de greu desavantatge en relació amb altres grups
d’infants que poden viure en el nucli familiar o amb la seva
companyia.
Els Centres d’Acolliment per a infants i adolescents
desemparats són centres residencials que porten a terme una
acció assistencial i educativa alhora. Es diferencien dels
Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) pel fet que
els primers estan pensats específicament per acollir nois i noies
en situació d’urgència o emergència i per estudiar i avaluar la
seva situació personal i familiar.
En altres països aquest tipus de centre per a infants i
adolescents no existeix com un equipament a part dels CRAE –
on resideixen temporalment els menors als quals s’aplica la
mesura d’acolliment simple en institució–, sinó que cada un
d’aquests centres té unes places especialment reservades a
infants i adolescents que hi ingressen d’urgència.
Aquests reben una atenció diferent i específica dins del mateix
centre i se’ls aplica un programa d’atenció d’urgència, que
inclou:
Disponibilitat per acollir un infant o adolescent les 24
hores del dia.
Una atenció en crisi interdisciplinària.
Estudi - avaluació de la situació personal i familiar del
noi o la noia, i la consegüent proposta de recurs i de
mesura.
Tots dos models tenen avantatges i inconvenients. Entre els
primers trobem el fet que els infants s’estalvien de passar per
un altre centre, que per les seves especials funcions i
objectius, és necessàriament tancat i fora de la xarxa de
serveis socials normalitzada. Però en el nostre país hi ha potser
una més llarga tradició i qualitat d’aquest tipus de centre. Això
fa que, en conjunt, constitueixin un dels punts forts del
sistema d’atenció i protecció a la infància. Cal tenir en compte,
a més, dos factors que es donen en tot el territori català i que
fan encertada l’existència de centres específics d’acolliment:
a) Les llargues llistes d’espera per accedir a una plaça en
un centre residencial, que farien quasi inviable la reserva de
places per acolliment urgent;
b) La sobrecàrrega dels Equips d’Atenció a la Infància i
l’Adolescència (EAIA), que no permetrien realitzar l’estudi-
avaluació de la situació de l’ infant amb el detall i la rapidesa
indispensables en aquests casos. Hi afegiríem, també, que tant
la intervenció en el medi amb infants d’alt risc social com
l’estudi- diagnòstic en un centre d’acolliment demanen una
especificitat concreta i ben diferenciada. Així, als Centres
d’Acolliment hi ingressen els infants en un moment d’especial
gravetat de la seva situació personal o familiar, ja que,
altrament, són els EAIA els que els estudien en el mateix
territori, sense separar els infants del seu nucli familiar, i
formulen la proposta de recurs i mesura administrativa que
consideren més adequats a cada cas: que romanguin en el
nucli familiar amb un pla d’intervenció i contenció, que siguin
acollits per la família extensa, que se cerqui una família
acollidora aliena o bé que ingressin en un Centre Residencial
d’Acció Educativa. Només quan es dóna una de les
circumstàncies següents els infants ingressen al centre
d’acolliment: en primer lloc, quan l’estudi i l’avaluació de la
situació de l’ infant és impossible perquè els adults
responsables no faciliten el tracte dels equips encarregats de
l’estudi amb els infants o fins i tot s’hi neguen, i tampoc
acudeixen ells a les entrevistes, mentre que la situació
d’aquests empitjora; en segon lloc, quan hi ha una situació de
crisi o d’emergència en el nucli familiar en què resideixen els
infants, que posa en perill la integritat física o sexual dels
menors.
2.1.1. Àrees d’avanç i mancances
Pàg. 6
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| L’atenció en centres d’acolliment
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
1. L’escolarització dels infants i adolescents fora del
centre: aquest és potser l’indicador més destacat del procés
de normalització de la vida quotidiana dels infants en Centres
d’Acolliment.
2. La participació dels infants i adolescents en activitats
esportives, lúdiques i de lleure en el mateix territori, com a
complement indispensable de l’anterior.
3. La utilització dels serveis normalitzats de la xarxa
pública, principalment en l’àmbit de la salut.
4. La individualització de l’atenció als infants.
5. L’atenció als pares, en el sentit de fer un treball de
col·laboració tant en el procés de diagnòstic com per elaborar
el Pla de Millora.
6. La coordinació amb la xarxa de serveis de benestar,
que ha trencat els històrics funcionaments en paral·lel dels
sector terciaris respecte als primaris i secundaris.
7. L’especialització del personal, sobretot pel que fa a la
realitat dels infants víctimes de maltractaments i als
perpetradors d’aquests.
8. La distribució de l’espai, per fer-lo més similar a un
habitatge familiar.
9. L’adequació del parament, a les necessitats dels infants i
adolescents que hi resideixen.
2.2. Problemes més comuns detectats
A continuació es detalla els problemes que estan estretament
relacionats amb els objectius i les funcions dels Centres
d’Acolliment, entre els quals s’ assenyalen:
1. L’escassa viabilitat de les propostes tècniques i
administratives pot desvirtuar parcialment la funció dels
Centres d’Acolliment, ja que un dels objectius principals
d’aquests centres, a més a més de l’atenció immediata als
infants en situació de desemparament, és d’estudiar les
circumstàncies personals i familiars de l’infant a fi d’elaborar la
proposta administrativa i tècnica més convenient per al major
interès del noi o la noia.
2. Sovint, els Centres d’Acolliment fan de centre
residencial, ja que atesa la manca de places en centres
residencials d’acció educativa i d’altres recursos alternatius a la
família, com ara famílies acollidores, l’estada dels nois i noies
s’allarga considerablement. Aquest fet té un doble efecte
victimitzador per a ells:
a) Els Centres d’Acolliment no estan, en principi,
preparats per a estades llargues, i, si han de funcionar
amb ingressos d’altres nois i noies de forma contínua i en
condicions d’emergència, això no els permet oferir un
entorn estable.
b) Els infants necessiten arrelar-se en un territori
determinat, amb uns referents adults amb els quals
vincular-se en un entorn escolar concret, i uns amics.
Justament, són infants que, moltes vegades, han patit una
mobilitat i un desarrelament familiar i social notables, i el
que necessiten és estabilitat. La manca dels recursos
adequats i de sortides àgils per als nois i noies genera
llistes d’espera per entrar als Centres d’Acolliment en
situacions molt greus dels infants. El període de temps que
transcorre entre que els equips del territori fan la proposta
d’ingrés d’uns infants en un centre d’acolliment i l’ingrés
efectiu és un temps en què els infants es troben en alt
risc: a la gravetat de la situació que ha generat la
proposta d’ingrés s’hi afegeix el fet que els equips dels
serveis socials d’atenció primària i d’atenció a la infància i
adolescència poden intervenir ben poc amb la família, atès
que ja l’han informada de la proposta. Els infants tampoc
són normalment atesos per la xarxa pública escolar ni
lúdica, perquè es troben en un període «mort».
3. La insuficient atenció a la salut mental dels infants i
adolescents de la xarxa pública, deixant uns buits que es
consideren especialment greus en el cas dels nois i noies sota
la tutela de l’Administració:
a) En primer lloc, el fet que quan tornen de l’Unitat de
Crisis d’Adolescents (UCA) no estan en condicions de
portar una vida normalitzada, sinó que requereixen atenció
especialitzada i absolutament individualitzada, genera en
certa mesura una menor atenció personalitzada a altres
infants i adolescents del centre i provoca sovint un clima de
violència conductual perjudicial per als altres estadants.
b) En segon lloc, es percep que el nou model de Centre de
Salut Mental Infanto-Juvenil (CSMIJ) reforçat
especialment per atendre els infants i adolescents que es
troben en els Centre Residencial d’Acció Educativa
(CRAE) no aconsegueix arribar a tots els infants amb la
intensitat que requeririen.
c) En tercer lloc, el funcionament de les Unitats de
Rehabilitació Psiquiàtrica Infantil (URPI) és en algunes
zones clarament poc útil en situacions de crisi i agitació
d’infants i adolescents amb greus trastorns psíquics.
4. La resistència d’algunes escoles a admetre els infants i
adolescents que es troben en els Centres d’Acolliment.
Entenem que són nois i noies amb unes característiques que
s’aparten de les situacions normalitzades, però el sistema
educatiu ha de fer un esforç d’adaptació
2.3. Recomanacions i suggeriments
Tanmateix el Síndic estima que hi ha aspectes que seria
convenient de millorar, com són:
1. L’habilitació dels centres com a cases de família.
Massa sovint hem pogut veure encara (fins en edificis de nova
construcció o de recent modificació estructural interna), una
distribució que recorda la d’un orfenat a base de llargs
passadissos i habitacions a banda i banda, amb pocs banys, i
amb els espais de serveis allunyats d’aquells on transcorre la
vida quotidiana dels infants. En algun cas es tracta de cases
aprofitades, i això comporta avantatges i desavantatges, però
suposa que cal fer-hi arranjaments, i per tant, dedicar-hi
recursos.
2. L’ús adequat i l’aprofitament de l’espai. Tot sovint,
l’espai està ben dissenyat per a l’ús a què es destina, però en
la vida del centre els espais comuns de menjar i estar de cada
petita unitat de convivència no s’utilitzen, sinó que es
mantenen els antics espais de grans menjadors, a causa que
requereixen menys personal; també és el cas de la
infrautilització o la manca total de punts d’estudi en els
dormitoris, amb el manteniment de sales grans per fer els
deures o estudiar de forma conjunta. Si bé s’entén la dificultat
d’adequar la vida quotidiana del centre d’acolliment al que
Pàg. 7
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| L’atenció en centres d’acolliment i El problema del bullying
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
3. seria el model d’un medi familiar, cal insistir en la
necessitat de treballar per aconseguir-ho.
4. Es detecta encara una escassa participació dels infants
i adolescents en alguns centres. La participació és un valor
poc present en una societat d’adults, i cal viure- la per
estimular-la i facilitar-la, tant en els espais formals com
informals d’un centre d’acolliment. Un funcionament
convencional del centre com a institució comporta sovint que
els infants es trobin lluny físicament i vivencial de les tasques
de neteja, alimentació, compres, etc. Aquest model d’institució
s’ha de superar si volem normalitzar la vida quotidiana
concebuda com a mitjà educatiu i de creixement personal. Cal
també fer-lo subjecte actiu de la intervenció de l’equip tècnic,
ajudar-lo a definir els seus problemes, les seves necessitats i
desitjos pel present i pel futur, facilitar que identifiqui els seus
punts forts i fluixos, a començar a prendre el control de la seva
vida. Escoltarlo lleialment i prendre seriosament els seus punts
de vista. Caldria treballar en «partnership» amb l’infant, en
col.laboració real amb ell. En aquest sentit, hem pogut
observar importants avenços en determinats Centres
d’Acolliment, mentre que en d’altres hem detectat que cal
insistir-hi per no aturar-se i seguir avançant en aquesta
direcció.
5. La necessària intimitat queda en alguns casos
compromesa o fins i tot amenaçada pel disseny de l’edifici i de
l’entorn, pel nombre d’infants que han de dormir junts en cada
dormitori, per la sobreocupació del centre, pel disseny dels
banys etc. Pel que fa a la privacitat, cal avançar més encara
per trobar aquell punt d’equilibri entre el drets dels infants i
adolescents a tenir vida privada, a tenir secrets i la protecció
que ha d’exercir el centre enfront aquella situació
maltractadora i vulneradora dels seus drets que ha provocat
l’ingrés al centre d’acolliment i que es tradueix necessàriament
en una vigilància i control de tota aquesta àrea privada.
6. En relació amb el dret a la informació s’ assenyala que,
malgrat que a qualsevol edat un infant té dret a saber quina és
la intervenció de l’Administració en la seva vida i la seva
família, i els motius d’aquesta, a mesura que creixen, aquest
dret a ser informat esdevé una necessitat. Caldria evitar
l’omissió de certes informacions, la manca de transparència
sobre alguns punts importants (amb la bona intenció de
«protegir» l’infant), i el no tenir informació actualitzada del
procés que se segueix mentre es troba sota la tutela de
l’Administració. En aquest sentit, encoratgem els Centres
d’Acolliment a editar opuscles o tríptics informatius sobre el
centre, que vagin més enllà de la pura funcionalitat, donant-los
la benvinguda i acollida necessàries en el moment de l’ingrés.
En aquests impresos hi hauria de constar el nom de la persona
de referència dins del centre i en els serveis centrals de
l’Administració competent.
7. En relació amb les normes que regulen els contactes i les
visites amb la família, recomanem una més gran flexibilitat:
el dret de visites es té en tot moment i, per tant, també els
primers dies d’estada, amb l’excepció dels casos de greu
maltractament físic o psíquic i d’abús sexual, en què és
recomanable efectuar un trencament amb l’entorn. El temps
que els infants i adolescents passen al centre d’acolliment no
hauria de constituir un període d’aïllament del seu passat i
futur o un període d’espera, sinó un període d’aturada, d’ajust i
creixement.
8. En el cas dels adolescents, caldria adequar més els
centres a les seves característiques i necessitats. En
primer lloc, són adolescents, no s’ha d’oblidar. Cal ser curosos
a trobar aquell punt d’equilibri que propiciï el compliment de la
normativa del centre, i una flexibilitat pel que fa als horaris, les
sortides, les relacions i contactes amb la família, la parella o
els amics. Tot garantint la seva seguretat i la coherència amb
la mesura de protecció adoptada, caldria que la vida d’aquests
nois i noies no fos tan diferent de la de la població d’aquesta
franja d’edat.
9. En relació amb el Projecte Educatiu de Centre (PEC) i
el Reglament de Règim Interior (RRI), tot constatant i
valorant l’important avenç dels darrers anys en aquest punt, el
Síndic encara ha constatat, en un cas, la manca de projecte
educatiu de centre, i, en altres, que no hi ha encara memòria o
reglament de règim intern. Sense uns objectius clars,
consensuats i treballats per l’equip educatiu, és difícil una acció
compactada i coherent, eficaç i estabilitzadora. L’avaluació de
la qualitat de l’atenció
2.3.1. Grau d’aplicació de la Convenció dels Drets dels
Infants
El Síndic s’ha interessat sobretot per conèixer el grau
d’aplicació de la Convenció dels Drets dels Infants envers
aquests infants i adolescents que es troben en una situació de
greu desavantatge en relació amb altres grups d’infants que
poden viure en el nucli familiar o amb la seva companyia.
Des de la perspectiva de la Convenció de les Nacions Unides
sobre els Drets dels Infants, el Síndic no dubta que, en
principi, tant els drets de protecció (dels maltractaments i de
qualsevol forma d’explotació) com els provisió (alimentació,
educació, salut, etc.) hi són garantits.
1. En primer lloc, perquè en el nostre país, com en els altres
del món desenvolupat, s’ha avançat molt en la consciència que
aquestes necessitats han de ser ateses i això ja és, en general,
una realitat.
2. En segon lloc, perquè dins del sistema d’atenció i protecció
a la infància fa ja molt de temps que es treballa perquè
aquests infants i adolescents que han de sortir del seu nucli
familiar per haver estat víctimes de greus situacions
vulneradores dels seus drets, siguin atesos dins d’establiments
amb uns alts estàndards de qualitat. Queden excepcions,
certament.
Però al Síndic el preocupa sobretot, el compliment dels drets
anomenats de participació (articles 12 al 16 de la Convenció,
llibertat d’opinió, d’expressió, de consciència, de religió, dret a
ser informat sobre allò que els afecta, dret a participar, a la
privacitat i la intimitat). És tota la societat que encara
desconeix en bona part aquests drets, i només a poc a poc va
tenint consciència de la necessitat de respectar-los. Si fins en
el si d’una família i malgrat la progressiva democratització
d’aquesta és difícil respectar aquests drets dels seus membres
més petits, els infants, molt més complex i difícil resulta
d’aconseguir-ho en el marc d’una institució que té l’encàrrec de
protegir-los.
3. El problema del bullying
3.1. Consideracions i constatacions
El bullying és un fenomen cruel que fa referència a les
“relacions de persecució i victimització entre iguals, que
es caracteritzen pel maltractament físic i psicològic
sistemàtic en els centres educatius”. Per tant, l'acció
pública per lluitar contra el Bullying té un doble caràcter social
de protecció del menor i educació del mateix, donat l'àmbit
social on es desencadena aquest fenomen.
Pàg. 8
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| El problema del bullying
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
La normativa que aplica a aquest fenomen és el Decret
279/2006 i dels nombrosos estudis i informes referits al
Bullying es poden destacar per la seva anàlisi de la realitat en
les aules catalanes, el document Convivència i conflictes als
Centres Educatius del Síndic de Greuges, i l'estudi Convivència
i confrontació entre iguals en els Centres Educatius del
Consorci Institut d'Infància i Món Urbà de Barcelona. (CIIMU).
A Catalunya existeixen actualment diversos serveis relacionats
amb la prevenció i l’atenció dels casos de Bullying en els
centres educatius. Els més actius son:
a) L’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP)
b) La Unitat de Suport a la Convivència Escolar (USCE).
D'altra banda, el Síndic de Greuges és la institució que
progressivament ha anat acumulant un major nombre de
denúncies i queixes d'aquest fenomen i que ha elaborat una
sèrie de recomanacions i millores necessàries per prevenir el
Bullying.
El maltractament, en les seves formes diverses, apareix a
totes les escoles de secundària, però amb nivells
d’incidència variats.
El maltractament és un fenomen fonamentalment masculí,
ja que els nois són més sovint els protagonistes de les
agressions, com a agents i com a víctimes, exceptuant-ne
el malparlar, en el qual les noies són les protagonistes.
Per cursos, la incidència de víctimes és més alta a primer
d’ESO.
A Espanya, en comparació amb les dades d’altres països,
són més freqüents les formes d’exclusió social del
maltractament.
L’aula és l’espai per excel·lència on s’acostumen a produir
els maltractaments, sobretot l’insult.
Quant a les reaccions davant el maltractament, la majoria
d’agredits explica la seva experiència als amics, un 15,7%
a la família, i gairebé mai al professorat. Les noies són les
que parlen més de les seves agressions. Quan s’ha de
demanar ajuda, la majoria dels nois i les noies només la
demana a altres amics.
3.2. Problemes més comuns detectats
Els professors (caps d’estudi) opinen que els conflictes
no són la seva preocupació principal i veuen la
disrupció com el problema principal, seguit de les
agressions d’alumnes a professors i del vandalisme, i en
un quart lloc, el maltractament entre iguals. Atribueixen
les causes a factors que són fora del seu control (família,
context social o personalitat de l’alumne) i aparten la
responsabilitat de l’escola. Les solucions directes amb els
alumnes (tutoria, xerrada, entre altres) es tendeixen a fer
en els casos de maltractament menys greus, mentre que
les mesures sancionadores i punitives s’apliquen en els
casos en què les agressions són més greus (expedients al
Consell Escolar, trucades a la policia, etc.)
Continua sent més freqüent un model d’intervenció basat
en el càstig.
Es fa palesa la queixa de l’alumnat davant la seva baixa
participació en la definició de le normes, i de la poca
coherència i arbitrarietat dels docents a l’hora d’aplicar-
les.
Malgrat que els joves del primer cicle mostren una opinió
més favorable sobre la convivència a l’escola, en aquest
període es produeix una incidència més alta del
maltractament entre companys.
3.3. Recomanacions i suggeriments
3.3.1. Recomanacions d’àmbit general o de caràcter normatiu
per l’administració educativa
1. Promoure la participació dels centres en programes i
plans de millora de la convivència. Difondre bones pràctiques i
estendre programes d’intervenció un cop se n’ha avaluat els
resultats
2. Donar suport als centres mitjançant recursos,
assessorament, formació del professorat i materials específics
que els ajudin a aplicar els plans de convivència
3. Evitar la segregació, afavorir l’heterogeneïtat, i dedicar
recursos i una atenció especial allà on es concentrin més
dificultats o en els sectors més vulnerables
4. Difondre i assegurar l’aplicació de protocols d’actuació
per a afrontar les situacions de maltractament entre alumnes
3.3.2. Recomanacions que afecten les prioritats i l’organització
dels centres educatius
1. Incorporar la millora de la convivència i el rebuig a
qualsevol forma de maltractament com a objectiu prioritari de
qualsevol centre educatiu.
2. Promoure la implicació de l’alumnat en la gestió de
determinats conflictes.
3. Estendre la pràctica de tutories individuals.
4. Treballar sistemàticament habilitats socials en les
tutories grupals.
5. Afavorir una organització que permeti reduir el nombre
de docents que intervé en cada grup-classe i assolir una més
alta estabilitat de les tutories.
6. Garantir l’observació i la supervisió educativa dels
temps i els espais no lectius.
7. Incrementar les funcions i el paper de les comissions de
convivència. Garantir-hi la participació de tots els sectors de
la comunitat educativa
8. Adaptar i utilitzar el currículum i la metodologia com a
elements bàsics per a l’aprenentatge de la convivència
9. Incrementar la participació de l’alumnat i de les
famílies a l’hora d’elaborar, aplicar i revisar les normes de
convivència
10. Donar informació i formació a les famílies dels
alumnes i reforçar la col·laboració família-escola.
Pàg. 9
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| El problema del bullying i La segregació escolar
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
3. Seguiment de l’aplicació dels protocols actuals, i dels
expedients i les sancions aplicats als centres escolars.
3.3.3. Recomanacions específiques per a la intervenció en
situacions d’assetjament o violència als centres
1. Establir mesures per a conscienciar tots els àmbits
educatius sobre la importància del respecte mutu i de l’exclusió
total de qualsevol forma de violència en les relacions. 4. Segregació escolar
2. Garantir en totes les situacions d’assetjament escolar el
suport, la protecció i la seguretat de la víctima.
4.1 Consideracions i constatacions
La segregació escolar és un fenomen complex que requereix de
la participació àmplia de diversos sectors de l'administració
pública. Les seves causes provenen des dels àmbits més
macro, com les desigualtats econòmiques o els processos
migratoris fins a les decisions preses en els àmbits més
pròxims, com pot ser la normativa de cada centre educatiu en
relació amb l' esmentat problema. Potser, la idea fonamental
per afrontar el problema és la necessària transversalitat de
polítiques que han d’activar-se per combatre els problemes
de creació de guetos urbans i, per tant, per fer enfront de les
arrels estructurals del problema.
3. Intervenir immediatament respecte als alumnes
assetjadors i transmetre’ls un clar missatge de tolerància
zero a qualsevol tipus d’agressió.
4. Establir circuits de comunicació amb el professorat
perquè els alumnes puguin informar de la seva situació els
tutors o els responsables del centre.
5. Fer un seguiment continuat de la situació i no dilatar els
processos d’investigació i de sanció.
6. Establir mecanismes d’informació i orientació sobre
les diverses possibilitats d’actuació davant de situacions
d’assetjament escolar.
Pel que fa a la legislació, actualment, la normativa vigent és la
Llei Orgànica 2/2006 i el Decret 75/2007 que desenvolupa
aspectes més concrets. No obstant això, el Decret 75/2007 no
incorpora massa canvis significatius per poder combatre d'una
forma més intensa el fenomen de la segregació. Bàsicament,
es limita a reproduir el contingut de l'anterior Decret 252/2004
i incorpora les modificacions que estableix la Llei Orgànica
d'Educació 2/2006.
3.3.4. Recomanacions sobre la intervenció d’altres agents
socials
1. Fer un seguiment de les situacions d’assetjament
escolar que es troben judicialitzades (denúncies presentades,
desistiments i sobreseïments, mesures adoptades, el dret a la
intimitat dels alumnes implicats, etc.) i de la seva repercussió
als centres.
Tanmateix, existeix un Pacte Nacional per a l'Educació (PNE),
que entre els diversos objectius que persegueix destaca el
d'evitar la segregació escolar en el sistema educatiu.
Per poder assolir amb plenitud l’objectiu marcat es preveu l’
existència d’una sèrie de Serveis Públics focalitzats en:
2. Garantir la defensa dels professors i els equips
directius en l’actuació en exercici de les seves funcions.
a) Una planificació educativa acurada.3. Recordar a totes les parts implicades l’obligació legal de
col·laborar amb la justícia.
b) La realització de mapes escolars equilibrats
4. Defensar la conveniència, com a criteri general, d’exhaurir
totes les alternatives abans de la denúncia per via judicial. c) Els Sistemes de baremació
d) L'establiment de zones educatives que afavoreixin
l'heterogeneïtat social.
5. Considerar l’oportunitat de revisar els criteris d’actuació en
aquells casos en què calgui la intervenció policial als centres
escolars o bé l’establiment d’un protocol.
e) L'existència d'Oficines Municipals d'Escolarització
(OME).6. Pel que fa el tractament en els mitjans de
comunicació cal sospesar en cada cas els efectes
contraproduents que es poden derivar d’un tractament
inadequat d’una situació d’assetjament. (crear una alarma
innecessària i estendre, fins i tot, el fenomen per un
mecanisme d’imitació).
f) L'obertura de centres i línies per compensar les
desigualtats.
g) L'ús dels instruments de les ràtios o les reserves de plaça.
7. La necessitat de la col·laboració dels altres serveis del
sistema de benestar de la zona en la qual està ubicada
l’escola: serveis bàsics d’atenció social primària, equips socials
especialitzats, centre de salut, forces de seguretat, educadors
de carrer, entitats de lleure, etc.
4.2. Problemes més comuns detectats
Elevada complexitat del sistema educatiu amb un baix
finançament públic de l’educació.
3.3.5. Recomanacions sobre la necessitat de seguir i
investigar les situacions d’assetjament escolar Consolidació del fenomen de la segregació escolar.
Més segregació dins dels barris que entre barris d’un
mateix municipi, i més segregació dins dels sectors públic i
privat que entre sectors de titularitat.
1. Realitzar estudis que permetin fer un seguiment periòdic
sobre l’evolució de la realitat.
2. Realitzar estudis sobre l’eficàcia dels programes de
intervenció. Desigualtats importants entre municipis, molt
condicionades a les polítiques educatives desenvolupades.
Pàg. 10
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| La segregació escolar
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
a) S'ha de potenciar les taules mixtes de planificació o
els plans educatius d'entorn.
Marc legal favorable per a la lluita contra la segregació
escolar, amb un desplegament de mesures
normatives poc desenvolupat.
b) S'ha de disposar d'una guia, protocol o referència
sobre:
Polítiques per combatre la segregació escolar
clarament insuficients per evitar que es formin guetos
als centres segregats. • Com i per què augmentar les ràtios d'un centre
La reproducció de la segregació escolar per les polítiques
de planificació educativa i la gestió de la matrícula viva. • Com distribuir l'alumnat d'incorporació tardana
La importància de la zonificació escolar l’hora
d’afavorir l’heterogeneïtat interna en la composició social
dels centres
• Com delimitar les zones escolars
c) Cal involucrar més als Ajuntaments, per ésser els
actors de proximitat que millor informats estiguin i que puguin
decidir de manera més encertada.
Dèficits en la planificació de l’oferta educativa i en
l’homologació de les condicions estructurals dels centres
sostinguts amb fons públics
Escassa capacitat de control dels fraus :És conegut el
recurs del fals empadronament com a mecanisme per
facilitar l’accés a determinats centres que no són propers
al domicili familiar. També ho és la presentació de
certificats mèdics falsos que al·leguen trastorns del
sistema digestiu, aspecte que atorga punts
complementaris en el procés de baremació de les
sol·licituds.
d) Concreció política i tècnica de les administracions
responsables per afrontar el problema.
Si descendim al nivell més pròxim al problema tenim les
següents recomanacions sobre la segregació escolar en
l’àmbit de la prevenció.
a) Elaboració de Mapes Escolars mes Equilibrats:Dèficits en els processos d’informació a les famílies
• Introduir variables territorials i socials.• Desigualtats socials existents en l’accés a la
informació, que provoquen diferències en els nivells
de coneixement del sistema educatiu i de l’oferta
escolar i que, en darrer terme, condicionen els
criteris en la Tria d’escola.
• Utilitzar meses mixtes, amb la participació del
municipi i del Departament d’Educació.
• L’existència de prejudicis socials sobre
l’oferta escolar que contribueixen a consolidar la
segregació escolar
b) Per a la Homogeneïtzació de l’Oferta Escolar:
• Garantir la gratuïtat real del conjunt de centres
sufragats amb fons públics, que actualment encara
no existeix.• Dèficits d’informació relacionats amb els
drets de les famílies vinculats a l’escolarització dels
fills. • Assegurar unes condicions materials de qualitat
per el conjunt de centres sufragats amb fons públics.• Dèficits d’informació relacionats amb el
procediment de preinscripció i matrícula.
• Evitar la proliferació de centres ubicats en aules
prefabricades provisionals.
• Dèficits relacionats amb l’atenció prestada en
algunes oficines municipals d’escolarització
• Millora de les metodologies i dels instruments
d'investigació social utilitzats per a la previsió de
l'evolució i del comportament de la demanda escolar.
La manca de pautes clares en la gestió de les
reclamacions
• Accelerar els processos de construcció dels nous
centres.
4.3. Recomanacions i suggeriments
El Síndic de Greuges, ha elaborat una sèrie de recomanacions
sobre això en el seu informe especial del 2008 sobre el tema.
c) Per a la Zonificació Escolar:
• Revisar els models de zonificació imperants per
combatre la segregació escolar.
Una de les principals línies d'actuació pública ha de ser la
consecució plena dels objectius dissenyats en el PNE, que
introdueix el contracte programa entre centres concertats i
l'Administració Pública. L' impuls polític sobre això, s'ha de
centrar en els següents punts:
• Preservar els valors positius del factor de
proximitat (per enfortir les relacions entre escola i
entorn), juntament amb criteris que trenquin un
determinisme excessiu entre barri i escola,
especialment quan es tracta de barris que concentren
una sèrie de problemàtiques socials.a) S’ha de crear els mecanismes necessaris per
aconseguir la màxima implicació de tots els centres educatius
sostinguts amb fons públics i fer-los corresponsables de
l'objectiu d'evitar els processos de segregació i
concentració escolars.
d) Ús de Ràtios:
• Evitar concedir ampliacions de ràtio o de grups
mentre altres centres amb una demanda més feble
encara tinguin vacants disponibles.
b) S’ha d’ incloure entre els seus objectius i indicadors,
mesures explícites encaminades a combatre la segregació
escolar, mesures que impliquin un compromís efectiu de
corresponsabilitat en l'escolarització de la població en situació
de risc educatiu i social.
• Aplicar la reducció de ràtio en els centres
segregats, a fi de reduir el nombre de vacants
disponibles i la complexitat educativa que ha de
gestionar el centre.
D'altra banda, i d’ àmbit més local, es suggereixen una sèrie
de mesures per millorar l'eficiència de la tasca desenvolupada
en les Oficines Municipals d'Escolarització (OME):
• Limitar les ampliacions de ràtio al foment de la
distribució equitativa de l'alumnat amb necessitats
educatives específiques.
Pàg. 11
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| La segregació escolar i L’escolarització dels 0 als 3 anys
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
e) En l'Adscripció als Centres considerar que:
• L'adscripció de centres de primària segregats amb
altres de secundària prestigiats socialment
revaloritza la imatge que té la demanda escolar dels
primers. I l'adscripció de centres de primària no
segregats amb centres de secundària segregats
contribueix a orientar cap a aquests últims una
demanda més heterogènia socialment.
f) En la Reserva de Places:
• Possibilitar que la reserva de places pogués
estendre's més enllà del període de preinscripció.
g) En la previsió d'un màxim d'alumnat amb necessitats
educatives específiques per centre:
• Se suggereix que sigui el Departament d'Educació
qui fixi aquest límit màxim per centre.
h) Sistema de Barem:
• Atorgar un pes més important a factors socials.
• Discriminar més entre situacions familiars. Es poc
raonable que, en un context reconegut de risc de
pobresa en habitatges monoparentals, aquest no
pugui ser un criteri inclòs en un decret d’admissió.
• Ordre d'accés segons puntuacions en els barems
(especialment si es dóna més pes als factors socials),
i no segons les opcions de preferència.
i) Control d'Irregularitats:
• Vigilar els falsos empadronaments o les falses
malalties.
Totes aquestes recomanacions i millores poden i han de
conduir a una distribució de la demanda més equilibrada
entre les diferents escoles de Catalunya.
5. Escolarització dels 0 als 3 anys
5.1. Consideracions i constatacions
En l’Informe al Parlament 2006, el Síndic de Greuges
exposava que la institució rebia un nombre creixent de
queixes que feien referència a l’atenció als infants de zero a
tres anys.
L’increment de la demanda, la percepció creixent entre la
ciutadania del dret a l’accés a aquests recursos educatius,
l’expansió de l’oferta i els dèficits de regulació i supervisió
sobre els quals aquesta s’ha anat desenvolupant, que afecten
negativament la qualitat del servei ofert, són alguns dels
factors que expliquen l’augment de queixes experimentat en
els darrers anys.
En l’Informe al Parlament també s’esmentava que les queixes
referides a la manca de places disminuïen en proporció, però
augmentaven les relatives a qüestions de funcionament i
qualitat de l’atenció educativa prestada. A mesura que
l’escolarització s’estén i que augmenta la valoració de la
importància de l’educació a la primera infància, s’incrementen
també les exigències de qualitat sobre l’oferta.
Val a dir que l’oferta d’educació infantil de primer cicle a
Catalunya s’ha anat configurant en un context de manca de
criteris normatius clars sobre la regulació del seu
funcionament. Aquesta situació ha derivat en una important
dispersió de models d’escola bressol, així com també de
requeriments exigits. I paral·lelament, també, això ha
contribuït a generar situacions en les quals la qualitat no es
garantia suficientment.
L’Escolarització de 0 a 3 anys conforma un objectiu estratègic
perquè presenta una sèrie d’avantatges per diversos motius:
a) Faciliten la conciliació de la vida familiar i laboral.
b) Són una inversió social.
c) Permeten una ciutadania plena.
d) Redueixen les desigualtats socioeducatives.
e) Possibiliten una educació universal de qualitat a tot
Catalunya.
Pel que fa a la legislació, el dret a disposar d'aquest tipus de
centres, i l'obligació dels poders públics de proporcionar
aquest servei queda reflectit en nombrosos textos normatius.
D'una banda cal senyalar:
a) El Dret a l'Educació que proclama la Constitució
Espanyola (CE) en el seu art. 27.
b) Igualment l'art.18.3 de la Convenció de Drets del Nen i
els Decrets 65/1982 derogat a Catalunya pel Decret
282/2006.
c) Igualment, la LOGSE aprovada en 1990 i derogada en el
2006 per la Llei Orgànica 2/2006 d'Educació (LOE) actualment
vigent.
d) Finalment amb major concreció la Llei 5/2004 de
guarderies de qualitat, desenvolupa aquest tipus de centres.
Són múltiples els avantatges i aportacions positives que
aquest tipus de centres aporten a la societat. Totes elles
justifiquen una acció de promoció ferma per part dels poders
públics.
a) Aporta l'oportunitat d'estimulació cognitiva i de motivació
per a l'aprenentatge.
b) Neutralitza les desigualtats de capital educatiu familiar.
c) La rendibilitat de l'oportunitat és especialment rellevant
per als nens provinents de llars en situacions de desavantatge
social.
d) Evita interrupcions en les trajectòries professionals de les
dones.
5.2. Problemes més comuns detectats
1. Dèficits relacionats amb l’accés als serveis de suport a
l’escolarització.
- Els professionals de les escoles bressol tenen menys
recursos que els de la resta d'etapes educatives
2. Dèficits relacionats amb la fragmentació de
competències relacionades amb la gestió de l’escolarització
de 0 a 3 anys.
Pàg. 12
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| L’escolarització dels 0 als 3 anys
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
Cal tenir present que una de les reivindicacions més esteses
entre els professionals del sector fa referència a la reducció
d’aquestes ràtios. Tot i això, no solament les ràtios que
estableix el Decret són altes, sinó que de vegades la
normativa no es compleix.
- El marc normatiu de competències compartides pot
comportar una difusió de responsabilitats.
- Els municipis no sempre tenen els recursos suficients
per tractar necessitats imprevistes.
6. Dèficits relacionats amb la quantitat i la qualificació
dels professionals
- El marc normatiu dóna un important marge de decisió als
ajuntaments per gestionar l'admissió de l'alumnat.
3. Dèficits relacionats amb el procés d’admissió
d’alumnat.
- Els requisits de qualificació del personal són inferiors als
de la resta d'etapes educatives.
- Un 4% de les escoles analitzades no té cap professional
amb títol universitari.- La consideració de determinats anys d'empadronament
al municipi limita l'accés de la població nouvinguda.
- Durant el primer trimestre de 2007 el Síndic ha rebut
dues queixes sobre presumptes maltractaments.- Cal introduir millores en el procediment actual
d'assignació de places de llistes d'espera
7. Dèficits relacionats amb les condicions de treball
4. Dèficits relacionats amb el control i la supervisió de la
qualitat educativa de l’oferta. - Les condicions laborals del sector són amb freqüència
precàries.
- S'ha de promoure la figura del responsable local dels
serveis de 0 a 3 anys. - L'externalització pot ser una estratègia per estalviar-se
les condicions laborals que ofereix la mateixa
l'Administració.- Una part significativa de centres declara no tenir definit
un projecte educatiu.
- L'assignació de categories professionals és motiu de
desigualtat sociolaboral.- No hi ha cap administració que supervisi els
establiments que operen com a escoles bressol sota
altres noms.
5.3. Recomanacions i suggeriments
- Alguns ajuntaments regulen els serveis adreçats a la
infància en les seves ordenances.
El Síndic realitza suggeriments i recomanacions encaminats a
millorar la prestació dels serveis d’atenció a la primera
infància a Catalunya. En aquesta línia el Síndic identifica tres
principis orientadors que considera fonamentals per a la
definició de polítiques públiques adreçades a la primera
infància; d’altra banda recomana un conjunt de mesures
polítiques que han de permetre millorar la situació del sector.
- La manca de regulació fa que no es pugui assegurar la
qualitat dels centres no autoritzats.
- No hi ha cap administració que supervisi els
establiments que operen com a escoles bressol sota
altres noms.
- Alguns ajuntaments regulen els serveis adreçats a la
infància en les seves ordenances 5.4. Principis orientadors
5. Dèficits relacionats amb les ràtios d’infants 1. Equitat social i territorial: Fonamental per evitar les
disparitats socials i territorials en l’accés de les famílies
catalanes al primer cicle de l’educació infantil.- El Síndic ha rebut queixes sobre l' incompliment de les
ràtios d'infants.
2. Qualitat i reconeixement educatiu: Existeix dificultat
de mantenir els estàndards de qualitat en serveis
caracteritzats per una gran diversitat de formes de provisió.
La qualitat ha de ser, doncs, un criteri fonamental que ha de
guiar l’expansió del servei
Les ràtios per unitat, precisament, determinen els temps i les
possibilitats de dedicació dels professionals a cadascun dels
infants escolaritzats. En termes generals, les escoles bressol
públiques presenten ràtios d’infants per grups més baixes que
les del sector privat.
3. Corresponsabilitat de les administracions educativa
i locals: Es reclama la presència activa d’un òrgan central que
estableixi els mecanismes necessaris per garantir que el
servei s’ofereixi amb condicions de qualitat i d’equitat
educativa.
Les ràtios les defineix el Decret 282/2006, que regula
l’educació infantil de primer cicle. En l’article 12, estableix que
el nombre màxim d’infants per grup ha de ser, per als grups
amb infants menors d’un any, de vuit, per als grups amb
infants d’un a dos anys, de tretze, i per als de dos a tres anys,
de vint.
5.5. Mesures polítiques
Cal dir però, que les ràtios establertes per decret són
superiors a les existents en els països europeus capdavanters
en polítiques d’atenció escolar de la primera infància.
Dinamarca, Itàlia o França, per exemple, presenten ràtios per
grup fins a un 50% més reduïdes que les que mostra
Catalunya.
1. Polítiques de promoció de l’oferta escolar.
- Continuïtat del Pla de creació d’oferta escolar pública.
- Fixació de taxes d’escolarització pública mínimes
obligatòries.
Pàg. 13
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| L’escolarització dels 0 als 3 anys i Abusos sexuals
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
- Reconeixement de la demanda no satisfeta.
- Supervisió dels serveis lúdics i educatius infantils
d'atenció no regular.- Planificació mixta de l’oferta de places entre el
Departament d’Educació i els ens locals
8. Diversificació de les polítiques d’educació i cura
adreçades a la primera infància.2. Millora de l’accessibilitat i reducció de les
desigualtats socials.
- Diversitat de polítiques de cura a la infància.
- Incorporació de nous criteris d'accés i baremació.
- Supervisió dels serveis lúdics i educatius infantils
d’atenció no regular.- Unificació dels criteris de prioritat d'accés.
- Polítiques d'accessibilitat quant als costos.
6. Abusos sexuals i maltractaments infantils
3. Polítiques de subjectivitat quant a la valoració de
l’escolarització de 0 a 2 anys per part de les famílies.
6.1. Consideracions i constatacions
- Fixació de taxes d'escolarització pública mínimes
obligatòries. Al llarg dels darrers anys ha augmentat notablement la
detecció d’abusos i altres maltractaments a menors d’edat (0-
18 anys segons la Convenció dels Drets dels Infants de 1989).
La creixent exigència de la necessitat de protegir els menors
per part de les institucions i la conscienciació cada dia més
gran de tots els sectors de la societat han contribuït sens
dubte a una major visibilitat d’aquest greu problema.
- Planificació mixta de l'oferta de places entre el
Departament d'Educació i els ens locals.
4. Increment sobre els requeriments de qualitat de
l’oferta.
Un dels temes més sensibles i seriosos que afronten les
societats actuals és poder garantir la seguretat plena dels
menors i poder actuar eficaçment en la prevenció i protecció
de les víctimes d'abusos sexuals i altres maltractaments a
menors.
- Reducció de les ràtios de nens requerides.
- Restricció normativa de pràctiques que perjudiquen la
qualitat de l'acció educativa.
La normativa que més es centra en aquests temes es la
següent:
- Requisits de qualitat educativa de l'oferta en els
convenis de concessió dels ajuntaments.
a) L’Art. 2.3 de la Llei 37/1991- Millora d'aspectes relacionats amb els requisits de
provisió de professionals.
b) L’Art. 25.3 de la Llei 8/1995
5. Millora del control sobre la qualitat educativa de
l’oferta. c) L’Art. 11.e del Decret 279/2006
Cal d’estacar l’ existència d’un Protocol marc d’actuacions en
casos d’abusos sexuals i altre maltractaments greus a menors
que hauria de poder esdevenir un document de referència
que, a més de ser seguit per les diferents institucions, serveixi
de punt de partida per a l’elaboració de protocols específics
interns de cada institució i de relació entre institucions,
protocols que hauran de fer-se compatibles amb aquest
document marc. Així mateix, les possibles especificitats de
cada demarcació territorial caldrà que siguin coherents amb
allò que estableix aquest protocol marc.
- Supervisió d'escoles infantils autoritzades per part de la
Inspecció d'Educació.
- Inspecció per part del Departament d'Educació de
centres no autoritzats que actuen com escoles infantils.
- Control sobre els processos d' externalització.
6. Millora de les condicions de treball dels professionals.
- Revisió i definició precisa de les categories
professionals. La Generalitat compta amb els següents serveis per garantir
la protecció i la seguretat dels menors front a aquesta
mena d'actes d'agressió:- Diàleg social per a l'homologació de les condicions
salarials i horàries del sector.
a) La Fiscalia de Menors
- Formació permanent
b) La Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència
(DGAIA)7. Regulació dels serveis d’educació i cura adreçats a la
primera infància.
c) Unitat de Detecció i Prevenció del Maltractament Infantil
(UDEPMI)- Regularització dels serveis que actuen de manera
equivalent a les escoles infantils sense autorització del
Departament d'Educació. d) Equip de Valoració de Maltractaments Infantils (EVAMI)
e) Registre Unificat de Maltractaments Infantils (RUMI)- Regulació dels serveis educatius i lúdics d'atenció no
regular.
f) El servei telefònic INFÀNCIA RESPON
- Regulació explícita de l'escolarització primerenca a la
Llei d'Educació de Catalunya. g) Protocol marc d'actuacions en casos d'abusos sexuals i
altres maltractaments greus a menors.
Pàg. 14
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| Abusos sexuals i Menors immigrants sols
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
1. Cal que la DGAIA sigui més flexible a l’hora de potenciar
la participació de les famílies biològiques en la relació amb els
infants tutelats6.2. Problemes més comuns detectats
2. Canvis organitzatius, un nombre més alt de
professionals i també modificacions en la funció
protectora. Caldria anar vers un model que conciliés la
protecció de l’infant sobre la base de valoracions rigoroses de
la situació d’alt risc, el respecte als pares i els cuidadors,
mitjançant la garantia del procediment, i la certesa de posar a
l’abast dels familiars dels infants les eines efectives per a un
canvi.
1. Algunes situacions que es denuncien al Síndic posen de
manifest que el sistema presenta deficiències que no
permeten garantir sempre l’eficàcia obligada de la protecció
dels infants maltractats.
2. En ocasions una decisió motivada i en defensa de la
integritat dels infants per part de la DGAIA no comporta que
els ciutadans afectats, en aquest cas, pares, mares i familiars
d’infants dels quals l’Administració ha assumit la tutela,
percebin la seva situació com d’indefensió.
3. Bona observació de com està l’infant, estudi de totes les
alternatives possibles, escolta, i oferiment del lloc més segur i
que cobreixi millor les necessitats de l’infant.
3. Manca de comprensió dels procediments administratius o
en la forma d’aplicació d’aquests, però sobretot en la diferent
comprensió del mateix concepte de bon tracte i mal tracte, i
de les mancances personals, familiars i socials per cobrir les
necessitats bàsiques dels fills.
4. Aplicació efectiva del Protocol Marc i el compromís de
les diverses administracions per fer efectiu el compliment de
cadascun dels passos que fixa el Protocol des del moment que
es detecta un cas de maltractament.
4. El sentiment d’haver estat agredits en allò més privat fa
que en ocasions les famílies acudeixin a la institució
demanant, de vegades, una defensa legal que sovint també
vehiculen a través de la via judicial d’oposició al
desemparament.
7. Menors immigrants sols
7.1. Consideracions i constatacions
5. S’adverteix en alguns casos una manca de capacitat de
la DGAIA per personalitzar i flexibilitzar la seva
intervenció, en el sentit de permetre la participació dels pares
en la cura dels fills en allò que no afecti negativament els
infants
De la mateixa manera que en la resta de processos
migratoris, les diferències econòmiques, de nivell de vida, de
possibilitats de futur entre el país d’origen d’aquests
adolescents i aquest són essencials en la generació de les
expectatives que els porten a emigrar. De manera més
específica, cal tenir present que s’esdevé el que es podria
definir com a infantilització dels processos migratoris, o com
la cara adolescent i jove d’una part de la pobresa.
6. La manca de coordinació entre institucions continua
sent un dels principals problemes del sistema de protecció a la
infància.
7. Manca d’una actitud més proactiva de defensa del
menor tutelat i una certa resistència a col·laborar amb les
famílies o les persones denunciants o amb les institucions i els
serveis que també hi intervenen són aspectes deficitaris del
sistema de protecció a la infància.
La major preocupació respecte als menors immigrants sols,
és donar-los una protecció suficient que permeti que cap dels
seus drets quedi vulnerat. La seva peculiar situació
d'indefensió lingüística, econòmica i social, dificulta
l'acompliment ple dels seus drets.
8. Algunes queixes plantegen situacions de manca de
centre adequat, de demora en l’assignació de centre, de
manca de família acollidora, d’itineraris erràtics
d’adolescents sense la intervenció necessària de
l’Administració, de manca de celeritat en el procés de
protecció, o de tracte poc curós a l’infant o el seu entorn,
entre altres.
Les principals normes jurídiques que vetllen per la integritat
dels drets d'aquests menors són:
a) La Convenció dels Drets dels Infants
b) La CE, especialment és els seus art 24.1 i art. 39.4
c) La Llei 1/1996 de Protecció Jurídica del Menor.
9. Lentitud a l’hora d’establir mesures protectores i
d’executar-les, situacions d’inadequació del recurs de cara
al benestar de l’infant o saturació dels equips d’atenció a
la infància que els impedeix realitzar l’acompanyament i les
valoracions necessàries amb garanties.
I les lleis pròpies d'atenció i protecció dels nens i els
adolescents:
d) La Llei 37/1991
10. Dèficits en la capacitat de les administracions de
compartir un únic conjunt d’indicadors especialitzats que
permetin una valoració eficaç i homogènia de les situacions
d’alt risc per als infants
e) La Llei 8/1995
La Generalitat compta amb diversos serveis d'atenció als
menors immigrants sols que han pogut veure els seus drets
com menor vulnerats. No obstant això la situació d'aquests
serveis públics els hi cal millores urgents:11. Manca d’aplicació efectiva del Protocol Marc establert
l’any 2006.
a) Els centres de Dia i de Nit. Es troben actualment, en una
situació desbordada que, en si mateixa, genera tensió i
conflicte. Deurien reconvertir-los en centres de 24 hores, ja
siguin d' acollida o residencials d'atenció educativa.
6.3. Recomanacions i suggeriments
Pàg. 15
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| Menors immigrants sols
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
b) Els Centres Residencials d'Atenció Educativa (CRAES).
Veure en el punt 2.1 Sembla que està augmentant el nombre dels més joves
(13-15 anys)
c) La Direcció General d'Atenció a la Infància (DGAIA).
Les dilacions tenen un efecte especialment negatiu en el
grup dels que arriben amb 17 anysd) El Departament de Benestar i Família de la Generalitat.
La saturació dels centres genera tensió i conflictes
entre els menors
Aquestes dos ultimes institucions en concret, haurien d'arribar
a acords amb organismes similars de les principals comunitats
autònomes a les quals van a parar els adolescents immigrats
sols, sobre les formes, el temps i els mecanismes per
documentar i tutelar a aquests nois, i evitar el maltractament
que la descoordinació els està provocant.
S'han d'evitar les xarxes d'atenció diferenciades segons
l'origen de l'adolescent
Més d'un 40% dels joves internats als centres de
justícia juvenil són estrangersExisteix un instrument fonamental dins de les polítiques
públiques sobre immigració que és el Pla de Ciutadania i
Immigració 2005-2008. No obstant això, com ha constatat el
Síndic de Greuges,en el seu informe sobre menors immigrants
sols, l' esmentat pla, “no fa cap reflexió ni anàlisis específic
sobre el fenomen dels adolescents sols que han arribat aquí”
(p32, 2006). Aquesta absència llasta sens dubte aquest
important instrument d'acció social.
El retorn imposat genera nous intents d'emigrar
El Pla del Govern no fa cap reflexió sobre el fenomen dels
menors sols.
7.3. Recomanacions i suggeriments
En el seu afany per garantir els plens drets dels
immigrants menors sols, els departaments de Justícia, i
Benestar i Família haurien d'establir, amb urgència, formes de
treball conjunt i d'ajuda mútua, de manera que els
adolescents i joves sota les mesures de la justícia de menors
puguin veure com són ateses, de manera ràpida, les seves
necessitats derivades d'una situació de desprotecció.
D’acord amb el que estableix la Constitució, especialment
l’article 39.4, la Llei 1/1996 de protecció jurídica del menor,
les lleis pròpies de Catalunya (Llei 37/1991; Llei 8/1995)
d’atenció i protecció dels infants i adolescents i, tenint en
compte l’article 3 de la Convenció sobre els drets de la
infància de les Nacions Unides, que estableix que “en totes les
accions que concerneixin l’infant, tant si són dutes a terme
per institucions de benestar social públiques o privades, o per
tribunals de justícia, autoritats administratives o cossos
legislatius, la consideració principal ha de ser l’interès
primordial de l’infant”, el Síndic fa les recomanacions
següents:
Igualment s'haurien d'establir els mecanismes necessaris per
assumir la tutela d'aquests menors de manera immediata,
sense perjudici que posteriorment pugui ser modificada. Per
garantir la tutela efectiva dels jutges sobre els menors
immigrants sols existeix diversa normativa:
La complexitat del fenomen i la seva permanència en el temps
obliguen que sigui considerat de manera integrada pels
diversos departaments de la Generalitat per evitar convertir-la
en una simple qüestió de protecció de menors.
a) L'article 299 del Codi Civil
b) L'article 84 de la Llei 30/1992
c) Els articles 5.1 i article 35 de la Llei Orgànica 8/2000
1. La Direcció General d’Atenció a la Infància i
l’Adolescència, del Departament de Benestar i Família de la
Generalitat, hauria d’arribar a acords amb organismes similars
de les principals comunitats autònomes en què van a parar els
adolescents immigrats sols sobre les formes, el temps i els
mecanismes per a documentar i tutelar aquests nois, i evitar
el maltractament que la descoordinació els està provocant.
Igualment, hauria de fer el mateix amb els responsables de la
Delegació del Govern de l’Estat a Catalunya amb les qüestions
relacionades amb les seves competències.
d) L'article 20 de la Llei sobre Drets i Llibertats dels
Estrangers a Espanya
e) L'article 92 del Reial decret 2393/2004.
Un aspecte important que la justícia hauria de considerar, és
que la repatriació del menor immigrant no és un objectiu que
degui ser perseguit a qualsevol preu. Doncs en molts casos
les conseqüències poden ser tremendament perjudicials per a
la persona afectada.
2. La Generalitat ha de tenir una planificació clara i estable.
3. Malgrat que les dinàmiques i les composicions dels
moviments migratoris dels adolescents sols són canviants, el
Govern de la Generalitat i, específicament, el Departament de
Benestar i Família ha de tenir unes directrius i una
planificació clares i estables, i evitar la provisionalitat i
l’atenció dominada per l’emergència. No sembla que les
previsions fetes en el Programa de menors no acompanyats i
en el Programa d’autonomia i inserció sociolaboral dels
menors sense referents familiars del Pla de ciutadania i
immigració 2005-2008 siguin suficients. A més, dóna per bons
alguns dels recursos que s’han assenyalat com a inadequats.
7.2. Problemes més comuns detectats
La resposta al problema no pot venir d'un únic
departament i d'una única administració
Les planificacions de la DGAIA no s'han seguit ni
acomplert
L'últim any ha augmentat molt el nombre de menors que
ha arribat a Catalunya
4. La Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació
Catalana de Municipis i Comarques haurien d’impulsar acords
amb els diversos ajuntaments que en formen part per facilitar
a la Generalitat la creació de centres i recursos per als menors
Els recursos residencials estan saturats
Els nois provinents del Marroc no són un col·lectiu
homogeni
Pàg. 16
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| Menors immigrants sols i L’adopció internacional
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
5. en els seus territori, explicar als seus conciutadans i
conciutadanes el sentit i la forma de funcionament d’aquests
recursos i donar suport a les entitats que els gestionen.
7.3.3 Sobre les propostes de retorn
1. Per procedir a un retorn, s’ han de tenir-se en compte
sempre els factors següents:
I. Un coneixement rigorós de la realitat familiar de la
qual provenen.7.3.1 Sobre la tutela
II. Un procés de treball amb l’adolescent i la seva
família sobre la conveniència del seu retorn i
l’elaboració d’un projecte personal diferent.
1. Ateses les situacions de desprotecció en què es troben,
de facto, aquests adolescents, la pauta general hauria de ser
assumir la tutela de manera immediata, sens prejudici que
posteriorment pugui ser modificada.
III. Una planificació de l’ajuda que rebrà en el lloc
d’origen.2. La DGAIA hauria d’iniciar, des del primer dia, els tràmits
per documentar i empadronar el menor i la gestió inicial del
seu permís de residència. 2. Tot i que el retorn no sigui l’opció sempre més adequada,
el procés de treball amb aquests nois ha d’incloure formes de
manteniment dels vincles familiars, que impliquin les famílies
tant com sigui possible en el seu projecte de futur.
3. Aquesta celeritat hauria de ser especialment aplicada a
aquells nois que tenen més de 17 any i poden arribar a la
majoria d’edat enmig dels tràmits. Seria raonable que, en tot
cas, l’Àrea de suport als joves tutelats i extutelats continues
prestant-los atenció. Aquesta nova àrea que acaba de ser
creada (Decret 243/2005) hauria de tenir molta més capacitat
d’actuació i recursos que el Pla de majors de 18 anys existent
fins ara.
7.3.4 Sobre els sistemes de registre i l’expedient del menor
El Departament de Benestar i Família hauria de disposar d’un
sistema adequat de gestió dels expedients i registrar el
seguiment de les atencions que presta als infants i
adolescents, de manera que es pugui conèixer el nombre i les
característiques de les persones ateses, el temps d’estada en
els recursos, la seqüència de les intervencions i l’avaluació
bàsica d’allò que s’ha fet
4. Es considera que la declaració de desemparament i la
tutela són decisions administratives que afecten els menors i
que, en el cas dels adolescents immigrats sols, no tenen cap
persona adulta que els pugui donar suport. És per això que
han d’estar informats i poder comptar, si volen, amb el suport
d’un lletrat o d’un representant legal extern.
Col·laboració entre ens i departaments
1. Els departaments de Justícia i Benestar i Família haurien
d’establir, amb urgència, formes de treball conjunt i d’ajuda
mútua, de manera que els adolescents i joves sota la mesura
de la justícia de menors puguin veure com són ateses, de
manera ràpida, les seves necessitats derivades d’una situació
de desprotecció. El mateix hauria de passar quan els menors
estan sota tutela i passen a institucions de justícia.
7.3.2. Centres i recursos
1. La DGAIA hauria de desenvolupar el conjunt de la seva
xarxa de recursos per a la protecció de menors de manera
global i normalitzada i evitar –llevat d’aspectes breus i
concrets relacionats amb l’acollida inicial- la creació reiterada
de nous serveis exclusivament per a menors immigrats.
2. El Departament de Justícia hauria de conèixer prèviament
les repatriacions que es fan a partir dels centres educatius
dels quals és responsable i garantir que es fan d’una manera
adequada, respectuosa amb lla condició de joves d’aquests
adolescents, i, tenint present que estan sota la seva
responsabilitat perquè eren o són menors, amb coneixement
del que succeirà quan arribin al seu país d’origen.
2. Igualment, en un breu termini, s’haurien de transformar
els centres de dia i de nit i convertir-los en centres de 24
hores, ja siguin d’acollida o residencials d’atenció educativa.
En la reforma de les lleis de protecció, s’hauria d’eliminar la
possibilitat de creació d’aquests recursos tan específics,
apareguts amb la modificació de la Llei 37/1991 de l’any
2002.
3. S’haurien de reactivar els acords de col·laboració i treball
conjunt que, anys enrere, van signar la DGAIA i alguns
ajuntaments de l’àrea metropolitana per al seguiment i el
suport conjunt dels adolescents immigrats sols. S’hauria
d’arribar a nous acords de treball conjunt i implicar-hi més
ajuntaments de Catalunya. És especialment important que
això sigui reactivat per part de l’Ajuntament de Barcelona i
que els educadors i treballadors socials de les seves unitats
d’atenció social primària s’impliquin amb més intensitat en el
tema.
3. Les adjudicacions de serveis a entitats col·laboradores de
la DGAIA han de tenir prou recursos econòmics perquè els
professionals que presten atenció a aquests adolescents siguin
remunerats adequadament i valorats de forma que s’eviti la
gran rotació que hi ha actualment. La supervisió exercida
activament ha de controlar aquesta rotació i facilitar-ne el
suport i l’ajuda adequats.
4. Els centres de dia i de nit s'han de convertir en centres de
24 hores.
5. Els immigrats menors de 16 requereixen una preocupació
especial. D’una banda, en el manteniment i la construcció de
vincles afectius, de l’altra, en les respostes formatives que
han de rebre. S’ha de pensar de manera especial com se’ls
facilita l’escolarització obligatòria i se’ls adapten els
programes d’inclusió i atenció a la diversitat existents, per
evitar la desescolarització avançada. Però, també cal que la
desposta protectora els serveixi d’orientació per accedir als
recursos de formació ocupacional, si escau, quan tinguin
l’edat.
8. L’adopció internacional i la custòdia de menors
8.1. Consideracions i constatacions
Existeixen diversos àmbits on la tasca de l'administració
pública es barreja amb l'àmbit privat de les famílies. Entre
aquests casos, es troben els dos que s'analitzen aquí,
l'adopció internacional i la custòdia de menors.
8.1.1 Adopció Internacional
Pàg. 17
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| L’adopció internacional
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
En aquest sentit, la Llei parteix de la consideració de l’adopció
com una mesura de protecció dels menors que no poden
trobar una família al seu país d’origen, i estableix els principis
que l’han de regir prenent com a guia l’interès superior de
l’infant: els principis de la Convenció de Nacions Unides sobre
els drets dels infants i el Conveni de l’Haia, del 29 de maig de
1993, sobre protecció dels drets de l’infant i cooperació en
matèria d’adopció internacional.
En el cas de l'Adopció Internacional, la principal preocupació
de l'administració pública és la realització dels tràmits i la
garantia de seguretat dels menors en tot moment.
La normativa que regeix aquest procediment és la Llei Estatal
54/2007. No obstant això, seguint les recomanacions
internacionals d'organismes com el ECPAT, centrats en la
lluita contra la prostitució infantil, el maltractament i el tràfic
de menors, el Síndic de Greuges recomana que l'estat
introdueixi explícitament en la legislació la prohibició de
qualsevol forma de càstig corporal als nens, inclosa l'esfera
privada. És d'esperar que aquesta menció a l'esfera privada,
sigui suprimida en el futur Llibre II del Codi Civil, actualment
en tràmit, que regula la potestat dels progenitors.
3. El Síndic ha posat en marxa el Consell Assessor Jove,
format per 14 joves de 15 anys de diversos centres de
secundària.
Finalment, cal destacar la posada en marxa del Consell
Assessor Jove (CAJ). Des del mes d’octubre del 2007 catorze
joves de diversos centres d’ensenyament secundari de
Catalunya es reuneixen regularment a la seu del Síndic i
debaten sobre aspectes com ara l’assetjament escolar, els
drets dels infants en contextos de conflicte familiar o la
situació dels infants en centres residencials d’acció educativa.
Custòdia de Menors
La custòdia de menors pot produir-se per múltiples causes, no
obstant això l'important que s'ha de tenir en compte és que
independentment dels motius inicials, el fi últim és una
integració familiar i social satisfactòria i plena del menor. 8.2. Principals problemes detectats
Instruments de la Generalitat:
Queixes sobre diversos aspectes relacionats amb la
complexa tramitació dels processos d’adopció
internacional.
a) La Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència
(DGAIA)
Dificultats en la gestió del volum d’actuacions, la
informació deficitària sobre l’expedient d’adopció,
l’acreditació d’ECAI mediadores amb els països d’origen dels
menors i les garanties d’adoptabilitat dels infants o la
seguretat jurídica als països d’origen dels menors.
b) Els Centres d'Educació Especial
c) Les Ajudes ales famílies d' acollida
d) El seguiment i el suport psicològic al menor
La crisi de les adopcions al Congo han afectat diversos
expedients que encara estan pendents de tramitacióÀrea d’avenç i millores
Complexa gestió i lentitud de tramitació d’aquests
expedients, el transcurs del temps, la despesa econòmica
generada en viatges, el temps invertit en reunions, les
absències laborals dels sol·licitants i el consegüent desgast
emocional que aquesta situació els ha generat, és evident
que l’ICAA pot millorar notablement tant els aspectes de
gestió dels expedients com el sistema de relacions amb les
famílies sol·licitants.
1. Han augmentat les queixes sobre els processos d’adopció
i els conflictes intrafamiliars.
Al llarg de l’any 2007 ha augmentat el nombre de queixes
relacionades amb l’àmbit dels drets dels infants i els
adolescents en un 25% (225 en nombres absoluts). Aquest
augment és positiu des del punt de vista de la confiança de
les persones en la institució, si bé encara es tracta de xifres
relativament baixes, tenint en compte la quantitat d’infants i
joves en situacions de desprotecció. Falta l’accés a les plenes garanties d’adoptabilitat dels
infants als països d’origen o el sistema de supervisió i
acompanyament de les ECAI.Per temes concrets, cal destacar especialment El creixement
de dos àmbits de queixa: els processos d’adopció i els
conflictes intrafamiliars i les seves conseqüències sobre els
drets dels infants. Cal destacar, tanmateix, l’esclat del cas
dels maltractaments a la nena Clàudia, un episodi que, com
l’any anterior respecte a la menor Alba, ha tornat a evidenciar
deficiències del sistema protector.
8.3. Recomanacions i suggeriments
Existeixen diverses recomanacions que el Síndic de Greuges
realitza al model d'actuació actual.
2. L’aprovació de la Llei d’adopció internacional és un pas
endavant en la regulació d’un àmbit de demanda creixent.
Es recomana a la DGAIA que sigui més flexible a l'hora de
potenciar la participació de les famílies biològiques en la
relació amb els nens tutelats.
D’altra banda, el 29 de desembre passat es va publicar la Llei
estatal 54/2007, de 28 de desembre, d’adopció internacional.
Aquesta regulació és conseqüència del notable augment del
nombre de menors estrangers que han estat adoptats per
espanyols els últims anys. Amb aquesta llei es pretén facilitar
el marc normatiu necessari perquè l’adopció es dugui a terme
amb les màximes garanties i especialment amb respecte a
l’interès superior del menor i als seus drets.
S'ha de millorar els serveis i les ajudes a les famílies que en
ocasions resulten insuficients.
Existeix una falta greu de centres especialitzats per atendre
a nens i joves amb problemes de trastorn mental o de
deficiències psíquiques.
Pàg. 18
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| Menors i joves tutelats
RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES
Pàg. 19
PLA DIRECTOR
d’infància i
adolescència
de Catalunya
9. Menors i joves tutelats
La inserció és una part fonamental de les polítiques públiques
destinades a menors i joves tutelats. El seu àmbit d'actuació
s'estén fins als joves de 21 anys, i l'objectiu últim és la
integració social plena d'aquests joves.
Pel que fa a la legislació, actualment existeixen: la Llei
13/2006, de 27 de juliol, de prestacions socials de caràcter
econòmic de la Generalitat i el Decret 123/2007, de 29 de
maig, pel que es determina el règim aplicable a la sol·licitud i
concessió de les prestacions socials de caràcter econòmic de
dret subjectiu i, es concreten els requisits per al
reconeixement del dret a les prestacions creades en
desenvolupament de la Llei 13/2006, de 27 de juliol.
Actualment amb l'objectiu de donar seguiment i assessoria als
joves afectats, la Generalitat compta amb l'Àrea de Suport als
Joves Tutelats i Ex Tutelats (ASJTET) que gestiona el Pla
Interdepartamental de Majors de Divuit.
9.1. Principals problemes detectats
Els problemes que detecta el Síndic tenen a veure amb les
dificultats per mantenir el suport als joves que han
estat tutelats per l’Administració, especialment en casos
evidents de desprotecció, les limitacions per beneficiar-se dels
ajuts i el suport de programes un cop complerta la majoria
d’edat, la retirada d’ajuts econòmics en el cas de famílies
acollidores un cop els joves acollits fan els divuit anys o la
manca de centres especialitzats per acollir joves majors
d’edat amb algun tipus de trastorn o incapacitació.
9.2. Recomanacions i suggeriments
No obstant això com destaca el Síndic de Greuges, convé
realitzar nombroses millores a l'atenció que es presta a
aquests menors.
a) Ajuda tècnica i educativa en els àmbits de l'habitatge i la
inserció laboral.
b) Garantir un seguiment socioeducatiu i psicològic, un
suport afectiu i un suport i assessorament econòmic i jurídic
continuat.
c) Corregir les limitacions per beneficiar-se de les ajudes i el
suport de programes després de complir la majoria d'edat.
d) Corregir la retirada d'ajudes econòmiques en el cas de
famílies acollidores quan els joves acollits compleixen els 18
anys.
e) Solucionar el problema de falta de centres especialitzats
per acollir a joves majors d'edat amb algun tipus de trastorn o
incapacitat.