La seu electrònica. Elements i
configuració jurídica a la Llei
11/2007 d’accés electrònic dels
ciutadans als serveis públics
ALFRED LACASA TRIBÓ
SECRETARI D’ADMINISTRACIÓ LOCAL, CATEGORIA D’ENTRADA
alacasa@badalona.cat
www.csital.org

1.- La seu electrònica. Delimitació de la sessió.
2.- Una reflexió sobre la transparència administrativa.
2.1.- El deure de callar i el deure de parlar. La vis expansiva
de la transparència: el Control democràtic, l’acció pública,
els procediments de concurrència competitiva i les
comunicacions i declaracions responsables. Límits
a) Plantejament del conflicte
b) La informació que és segur que podem publicar a
la seu electrònic complint amb els principis de la
LOPD
c) Altres continguts de la seu que plantegen dubtes
jurídics
c.1.- La seu electrònica publica dades de
caràcter personal al marge dels supòsits citats
anteriorment
c.2.- La seu electrònica per mitjà de la carpeta
ciutadana permet a consulta telemàtica
2.2.- Transparència administrativa versus publicitat
administrativa.
3.- La seu electrònica i la finestreta única
4.- Enumeració d’elements conflictius de la seu electrònica

1.- La seu electrònica. Delimitació de la sessió.
El Consorci Administració Oberta de Catalunya, ha treballat amb
profunditat la seu electrònica1.
Disposa d’un document de consulta obert a tothom que és la “guia
d’implantació de la seu electrònica” i ofereix aparellat un llarg elenc de
suports a les administracions públiques per fer-la efectiva.
L’objectiu de la ponència serà doncs no repetir els extrems allà
continguts i intentar una reflexió més general, que pugui ajudar als
assistents a obrir noves vies de reflexió de la modernització
administrativa.
La seu electrònica, recollida a l’article 10 de la Llei 11/2007, de 22 de
juny, d’accés electrònics dels ciutadans als serveis públics (LAECSP) i
s’estableix que “La seu electrònica és aquella adreça electrònica
disponible per als ciutadans a través de xarxes de telecomunicacions la
titularitat, gestió i administració de la qual correspon a una
administració pública, òrgan o entitat administrativa en l’exercici de les
seves competències” i que “L’establiment d’una seu electrònica comporta
la responsabilitat del titular respecte de la integritat, veracitat i
actualització de la informació i els serveis a què es pugui accedir a través
d’aquesta”.
La LAECSP recull en el seu article 17, en relació a la identificació de les
seus electròniques, que les seus electròniques han d’utilitzar, per a
identificar-se i garantir una comunicació segura, sistemes de signatura
electrònica basats en certificats de dispositiu segur o mitjà equivalent.
Com a punt de partida el document de l’AOC sistematitza molt
encertadament el contingut de la seu en tres grans blocs:
 Informació de la seu: tot allò que fa referència a les
característiques i regulació de la seu electrònica, dels seus
continguts i dels serveis als que s’hi pot accedir.
 Serveis d’informació: tota aquella informació i documentació que
els ens locals han de facilitar per mitjans electrònics als
ciutadans.
1
http://www.aoc.cat/

 Serveis de tramitació: conjunt de serveis interactius i/o
personalitzats (basats en el coneixement de la identitat de la
persona que hi accedeix).
Com eix central del contingut sectorial de la web, l’AOC cita molt
encertadament quatre blocs de matèries que poden ser objecte de la
seu electrònica (la classificació és meva): allà on hi ha acció pública
(medi ambient i urbanisme (però podem afegir habitatge i patrimoni))
contractació administrativa, aspectes pressupostaris i un calaix de
sastre d’elements diversos (Serveis, publicacions de butlletins, el
taulell d’edictes electrònics....).
En la meva opinió ja es pot observar com la seu electrònica, ens
envaeix inundant l’activitat administrativa, de tal forma que
sectorialment va concentrant l’activitat convertint-se en un veritable
referent d’actes administratius i publicitat.
Així doncs, quina funció té la seu electrònica?
En la meva opinió, la seu electrònica té una doble funció, com és en
primer lloc és, amb una caire instrumental pressupòsit de l’efectivitat
dels Drets de l’article 6 de la LAECSP i en segon lloc, progressivament
es converteix en obligatori el seu ús.
La seu electrònica com a eina instrumental, esdevé requisit previ
per com a mínim fer efectius els condicionants necessaris de l’elecció
de mitjà (i més en concret l’efectivitat de la relació administrativa
electrònica), com són, com a mínim, l’elecció del mitjà, la igualtat i un
nucli mínim conformat per un calaix de sastre per poder fer efectiu el
Dret.
La preocupació de la Disposició Final tercera de la LAECSP per
determinar un calendari de l’efectivitat de l’article 6 de la LAECSP, s’ha
vist modificada per la Disposició Addicional setena de la Llei 2/2011,
de 4 de març, d’Economia sostenible (LES), que obliga afer públics
“programes i calendaris de treball detallats”, sempre d’acord amb les
disponibilitats pressupostàries. Per tant no ostenten una exigència
sobre l’efectivitat de la implantació de la seu com a Dret Subjectiu, però
sí ha augmentat l’esfera jurídica dels particulars2.
La seu és la porta d’entrada a l’activitat administrativa mentre que la
web, és la porta d’entrada a l’administració en la xarxa. La seu és
l’espai especialitzat de naturalesa jurídico-administrativa que es regeix
2
Amb la LES en la meva opinió sí sorgeix un Dret que es pot exercitar en front la jurisdicció: les
administracions han de fer públics els seus plans i programes per l’efectivitat dels Drets de
l’article 6 de la LAECSP.

íntegrament pel Dret Públic i específicament per l’article 10.2 LAECSP,
és a dir la integratitat, veracitat i actualització de la informació, a sensu
contrario, genera responsabilitats per informació errònia.
Sense la seu és impossible l’elecció del mitjà, ni conèixer l’estat
d’evolució dels procediments, ni els canvis de suport... A més el risc que
les dades personals trameses siguin conegudes per altra persona sense
la seu són molt elevades.
Sense la seu, és a dir un espai consultable estandaritzat, el risc de
vulnerar la igualtat és molt elevat, doncs la seu permet amb segells de
temps posar de manifest informacions a les que s’accedeix en
condicions d’igualtat.
Sense la seu, la informació publicada no es pot demostrar que s’ha fet.
Així, la seu esdevé l’epicentre de l’activitat electrònica de naturalesa
relacional.
La seu electrònica com a eina obligatòria, ens va apareixent en
l’ordenament jurídic complementant altra activitat administrativa (la
publicitat als butlletins (7.2, 8.6 i 52.2, de la Llei 26/2010 i 10.1, d) de
la Llei 29/2010, del 3 d’agost, de l’ús dels mitjans electrònics al sector
públic de Catalunya) , la notificació (67.5 Llei 26/2010), la publicació al
taulell d’edictes (58.3 Llei 26/2010), o la consulta d’expedients físics
(52.3 Llei 26/2010).
Cal fer notar que la seu electrònica com obligació única, que no
complementi altra activitat administrativa només la trobem en els
següents àmbits:
 A l’article 11.1 de la Llei 29/2010, que regula la Difusió de
la informació del sector públic per mitjans electrònics on
diu:
“1. El servei públic de difusió de la informació general del
sector públic inclosa en les lletres a, b i c de l’article 10.1 es
presta mitjançant la seu electrònica corresponent.”
 A l’article 13.1 de la Llei 29/2010 on diu:
“Els ciutadans i les empreses, en les relacions amb el sector
públic, tenen dret a disposar d’un espai personalitzat a la seu
electrònica corporativa, en què, degudament identificats i
autenticats, puguin, d’una manera senzilla, dur a terme les
accions següents:
a) Accedir a l’estat de les relacions i els tràmits que duen a
terme electrònicament amb l’administració corresponent.

b) Accedir a la documentació annexada als tràmits i les
gestions fets electrònicament.
c) Rebre el document acreditatiu de la resolució del
procediment iniciat electrònicament.
d) Accedir a les notificacions i les comunicacions que els
tramet l’Administració.
e) Accedir a llur perfil i modificar-lo, si s’escau.
f) Posar a disposició del sector públic la informació
necessària per a resoldre llurs procediments administratius.”
 A l’article 21.3 de la llei 29/2010 on diu:
El Catàleg de dades i documents interoperables a
Catalunya, que és gestionat pel Consorci Administració
Oberta Electrònica de Catalunya, és accessible per mitjà de
la seu electrònica de l’entitat corresponent.
 La disposició Addicional quarta de la llei 29/2010 on
regula la Informació sobre el grau de compliment dels drets i
les obligacions i diu que “Les entitats del sector públic, amb
l’objectiu de donar la màxima transparència i seguretat
jurídica possible al procés de desplegament de l’ús dels
mitjans electrònics a Catalunya, han d’informar en llur seu
electrònica dels drets i les obligacions que estableixen
aquesta llei i la Llei de l’Estat 11/2007. Així mateix, les
entitats del sector públic han d’informar sobre la previsió
per a fer efectius els drets i les obligacions esmentats en el
marc de llurs serveis i prestacions.”
 L’article 58, c de Llei 26/2010, quan ens diu que “ Quan es
tracta d’actes integrants d’un procediment selectiu o de
concurrència competitiva de qualsevol tipus. En aquest
supòsit, les convocatòries successives s’han de publicar
almenys a la seu electrònica corresponent i amb els mateixos
efectes. Aquesta circumstància s’ha d’indicar en la
convocatòria del procediment, i no tenen validesa les
publicacions que s’efectuïn en llocs diferents.”
 L’article 41.9 Llei 26/20109 on regula el servei de registre
electrònic i ens diu que es pot interrompre per motius
justificats de caràcter tècnic, operatiu o relatius al
manteniment. La interrupció s’ha d’anunciar als usuaris i a
la seu electrònica amb la màxima antelació possible,

indicant el sistema alternatiu de registre que es pot
utilitzar mentre duri la interrupció.
 Per les entitats locals com obligació específica, la Llei
29/2010, ens diu a l’article 10.2 que “Les entitats locals han
de publicar en llur seu electrònica les actes de les sessions del
ple. En llur publicació, s’han de tenir en compte els principis i
les garanties que estableix la normativa de protecció de
dades i la de protecció del dret a l’honor i a la intimitat. A
aquests efectes, s’hi poden incloure dades de caràcter
personal sense comptar amb el consentiment de la persona
interessada, si es tracta de dades referents a actes debatuts
al ple de la corporació o a disposicions objecte de publicació
en el butlletí oficial corresponent. En la resta de supòsits,
sens perjudici del que disposin altres lleis, la publicació
únicament és possible si es compta amb el consentiment de
la persona interessada o les dades no es poden, en cap cas,
vincular amb la persona interessada mateixa.”
De la lectura d’aquests preceptes se’n desprèn un risc evident: si
l’ordenament jurídic sectorialment entra a regular obligacions parcials
de publicació a la seu electrònica, la fragmentació serà tal que serà
difícil fer efectiu el seu compliment.
Allò desitjable seria observar l’administració electrònica com quelcom
instrumental, no com quelcom substantiu i cal observar que no és una
finalitat en sí mateixa. Caldria desprendre’s una regulació general per
fer-ne categories generals d’obligacions.
La publicitat, no pot canviar de suport en funció de la matèria i caldria
establir unes obligacions generals de publicació amb unes obligacions
específiques en funció de certes categories predeterminades.
En les següents línies es tracta precisament d’això, de fer una lectura
que apunti una reconducció de la fragmentació de l’administració
electrònica cap a unes categories comunes que ens atorguin una
reflexió per continuar millorant.
Per les administracions que no disposin de seu electrònica,
l’assessorament de l’AOC m’assembla més que suficient.

2.- Una reflexió sobre la transparència administrativa.
L’administració, com la societat, ha canviat.
Multiplicitat de factors, complexos, ens han portat a una evolució
natural de les nostres administracions en què la teoria del canvi ja
forma part de la tasca diària.
Se’ns dubte, les pròpies administracions han generat nous Drets:
l’educació i l’especialització ens porta a una societat més crítica, amb
més criteri i amb més instruments al seu abast per realitzar accions
amb impacte en diferents estadis.
Les diferents teories de gestió pública al llarg dels vuitanta i noranta
ens han portat a dibuixar una administració profundament relacional,
plàstica, capaç de moure’s en multiplicitat d’arenes i relacionar-se amb
diversos actors i escenaris i presentant-se amb diferents contorns
facials, ja sigui ajudant (les tècniques de foment), cohesionant (el
servei públic), ordenant (activitat de policia)... Però que en tot cas
s’acosten al ciutadà.
En el cas del món local, aquest efecte es multiplica on a més es coneix
els governants: el món local ens porta a una atomització local que en el
cas dels 946 de Catalunya, més del 80% tenen una franja inferior als
50.000 habitants. S’identifica l’administració i els membres de
l’administració (el meu Alcalde).
Ha estat un model exitós on el municipi actua on cal i amb el que cal
dins la legalitat.
Aquesta nova forma d’actuar pivota al voltant del concepte de
governança. La Comisió per la Governança global de la ONU, definia la
Governança com “la suma de las muchas formas en las que los individuos
e instituciones, públicos y privados, gestionan sus asuntos comunes. Es un
proceso continuo a través del cual intereses diversos o en conflicto
pueden ser acomodados y pueden adoptarse acciones cooperativas.
Incluye instituciones formales y regímenes autorizados a imponer su

cumplimiento así como acuerdos informales que personas e instituciones
acuerdan o perciben según sus intereses3”
La governança té a veure amb l’esforç dels governs, i per tant, amb
l’essència de la democràcia, on els escollits, reclamen cedir poder per
una millor societat. Decidir més sovint, amb més relació, amb més
participació i en un procés de formació recíproca continua.
El problema que ens trobem, és que partint d’una brillant idea, el Dret
Públic ha de ser capaç de respondre amb tècniques concretes que la
facin efectiva, de veritat. Aquestes tècniques les podem agrupar en el
contorn de diferents pilars (eficàcia, participació coherència,
transparència), però en tot cas s’acosta a la idea del Dret a la Bona
Administració.
El principi de bona administració ha anat apareixent en el panorama
jurídic del nostre entorn de forma lenta però continuada fins a
consagrar-se definitivament mitjançant la seva incorporació4 a la Carta
Europea de Drets Fonamentals. L’article 41 de la Carta porta per títol
“Dret a una bona administració” i estableix:
“1. Tota persona té dret que les institucions, organismes i
agències de la Unió tractin els seus assumptes imparcialment
i equitativament i dins d’un termini raonable. 2. Aquest dret
inclou en particular: a) el dret de tota persona a ser sentida
abans que es prengui en contra seva una mesura individual
que l’afecti desfavorablement; b) el dret de tota persona a
accedir a l’expedient que l’afecti, dins del respecte dels
interessos legítims de la confidencialitat i el secret
professional i comercial; c) l’obligació que incumbeix a
l’Administració de motivar les seves decisions. 3. Tota
persona té dret a la reparació per la Unió dels danys causats
per les seves institucions o agents en l’exercici de les seves
funcions de conformitat amb els principis generals comuns
als drets dels Estats membres. 4. Tota persona pot dirigir-se
a les institucions de la Unió en una de les llengües de la
Constitució i ha de rebre una contestació en aquesta mateixa
llengua.”
3
Commission for Global Governance, Our Global Neighbourhood, Oxford University Press,
Oxford, 1995, pág. 2, citado por varios autores.
4
La Carta es pot consultar a: http://www.europarl.europa.eu/charter/pdf/text_es.pdf

Qui amb més profunditat ha treballat aquest concepte a Espanya ha
estat el professor Julio Ponce5. Així el bon govern6, va íntegrament
lligat a la transparència administrativa7.
La transparència administrativa, té a veure amb l’obertura,
l’exemplaritat i valors en positiu i sobretot té a veure amb el
compliment de la Llei.8
Les administracions públiques, tenen una relació directa amb la
publicitat (i d’altres valors), perquè ho diu la Llei, mentre que les
empreses privades i els particulars, quan profunditzen amb valors com
els aquí comentats, s’acosten al concepte de responsabilitat social
corporativa, també treballada en el camp del sector públic.
La publicitat és una obligació legal: en matèria de contractació
administrativa, en matèria de personal, en matèria de plans
urbanístics… La transparència, és un valor emergent. Seguint a COTINO
HUESO9, la transparència és un concepte, que com a mínim té a veure
amb quatre camps d’actuació com són, la polisèmia (multiplicitat
d’acepcions i derivacions), quelcom positiu (transparent, no secret),
difícil de concretar en el camp jurídic pel tracte de les altres branques
(la gestió pública, la política, la sociologia...) i de caire clarament
instrumental.
En l’ordenament jurídic, de conformitat amb els articles 105.1 i
149.1.18 CE, trobem a l’article 3.5 de la Llei 30/1992, de 26 de
novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del
Procediment Administratiu Comú (LRJPAC), que la transparència i la
participació són principis informadors de la relació entre els ciutadans
i l’administració. Tanmateix l’article 29 de l’EAC, regula el Dret de
Participació, que és complementa amb l’article 43 del mateix text legal.
Aquesta transparència ha patit un veritable canvi amb la incorporació
de les tecnologies de la informació i la comunicació a l’ordenament
5
Ponce Solé, J., Deber de buena administración y derecho al procedimiento administrativo
debido, Ed. Lex Nova, Valladolid, 2001, pàg. 126 i ss. També conté un detallat examen
d’antecedents en el dret comparat el llibre de Tomás Mallén, Beatriz, op. cit., pág. 104 i ss.
6
En aquest sentit l’article 30 del vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya.
7
Pot consultar-se l’estudi, Estudi sobre bon govern i transparència administrativa, del 27 de
juliol de 2005 a la web: a
http://www20.gencat.cat/docs/governacio/Funcio%20Publica/Documents/Estudis/Arxius/doc_83
851192_1.pdf
8
En un vessant negatiu, la manca de transparència es lliga a corrupción, tot i que no sempre
han de mantener una relació directa.
9
COTINO HUESO, L, Teoría y realidad de la transparencia pública en Europa.

jurídic i el naixement d’una nova branca del Dret Públic, com és el Dret
electrònic. El Dret electrònic, ha avançat a un ritme frenètic 10.
Dins aquesta evolució, la ponència pretén concentrar-se en la seu
electrònica com epicentre de la publicitat administrativa i la
transparència.
Ja d’entrada es pot dir que es faran unes aportacions limitades i unes
preguntes no gaire estranyes al nostre context actual.
2.1.- El deure de callar i el deure de parlar. La vis expansiva de la
transparència: el Control democràtic, l’acció pública, els
procediments de concurrència competitiva i les comunicacions i
declaracions responsables. Límits
a) Plantejament del conflicte
Les administracions es troben en un moment de tensió extraordinària
entre la privacitat i la publicitat11. I la seu es troba en l’epicentre del
debat. Com se sap, l’article 20 de la Constitució consagra la llibertat
d’informació i el 105 el dret d’accés a la informació en poder de
l’Administració. El desenvolupament legal d’aquest dret es troba als
articles 35.n i 37 de la LRJAP-PAC.
La projecció del Dret a la Protecció de Dades, ens ha portat a
interpretacions estrictes per part dels Tribunals amb una ferma
jurisprudència protectora de les dades i l’impacte d’aquestes en la
personalitat12.
En la publicitat, abans disposàvem dels diaris oficials i del taulell
edictes oficials, ara disposem de la seu electrònica.
Abans disposàvem del Dret d’accés als arxius i registres, ara disposem
de les carpetes dels ciutadans.
10
Una evolució del mateix el trobem a BERNADÍ GIL, X, Administracions Públiques i Internet.
Fundació Carles Viver Pi i Sunyer, d’Estudis Autonòmics i Locals, núm. 21, Bcn, 2006.
11
En aquest sentit GUICHOT REINA, “Dret a la privadesa, transparència i eficàcia
administrativa: un equilibri difícil i necessari” a la Revista Catalana de Dret Públic, núm. 35,
2007.
12
En la meva opinió la protecció de dades és un camp del Dret Públic progressiu, en què a
mesura que actues et va a apareixent. A mesura que es va descobrint certament es pot veure
que té una racionalitat extrema. Com diu el FJ 4art de la STC 120/1990, mai es podrà sacrificar
l’exercici d’un Dret per atorgar un triomf a l’altre de forma que el seu exercici signifiqui
deteriorament de la dignitat humana. La protecció de Dades en un dels seus extrems conté
aquesta ideïa.

Abans disposàvem de les instàncies en paper, ara disposem de
formularis electrònics amb signatura electrònica.
Abans notificàvem en paper, ara ho fem en suport electrònic.
I així successivament, caldria fer un estudi detallat de l’impacte de
cadascuna de les modificacions normatives que impliquen relectura de
Drets, en la resta de l’ordenament jurídic.
En canvi el procés d’open government de les administracions, ens porta
a una major publicitat i voluntat de generalitzar el coneixement de
l’activitat administrativa. Podem detectar a tall enunciatiu i no
exhaustiu, uns quants punts de conflicte clars:
 Les actes dels plens i la seva publicitat.
 Les notificacions infructuoses i la publicació substituint la
notificació de les mateixes (article 60 LRJPAC).
 La publicació de dades en processos de concurrència
competitiva (58.3 de la Llei 26/2010, del 3 d’agost , de
règim jurídic i de procediment de les administracions
públiques catalanes i 59 LRJPAC):
 Les notes dels exàmens efectuats en front
administracions públiques.
 Les concessions o denegacions de
procediments amb tècniques de foment.
 L’ús de dades amb finalitats incompatibles de les assolides.
 La publicitat dels registres de declaracions de béns i
activitats dels electes locals.
 El concepte de proporcionalitat en l’ús de la dada.
 Les gravacions telefòniques en certs supòsits.
 Els límits entre l’accés a la documentació (intimitat) i
l’efectivitat de l’acció pública (puc mirar com s’ha fet el
jacuzzi el meu veï?).
 Les incompatibilitats en el tractament de les dades.
 El límit de l’accés a les dades en una funció (pot un regidor
de l’oposició conèixer si un regidor del govern té deutes?).
 Etcètera...
En aquest apartat vull fer notar que la manca de regulació per part de
la LOPD entre allò públic i allò reservat, ens porta a la generació de dos

tipus de possibles responsabilitats. Podríem nomenar-ho el doble
precipici.
Una part del precipici és la manca de publicació d’informació que sigui
obligada publicar-la. En efecte, quan la informació vingui obligada a ser
publicada i no es produeixi, aquesta com veurem pot generar
responsabilitats.
L’altra part del precipici és que siguem excessivament transparents13.
Per acostar-nos a aquesta problemàtica, partiré de supòsits genèrics
per anar acotant conceptes.
b) La informació que és segur que podem publicar a la seu
electrònic complint amb els principis de la LOPD
La seu difon informació a internet amb els requisits de la seu
electrònica. La Recomanació 1/2008, de l’Agència Catalana de
Protecció de Dades sobre la difusió d’Informació que contingui dades
de caràcter personal a través d’Internet, d’abril de 2008 que tracta amb
deteniment el concepte de difusió de dades i ens diu que “Als efectes
d’aquesta Recomanació, es considera difusió la comunicació d’informació
que contingui dades de caràcter personal a través d’Internet, intranet o
extranet, adreçada a una pluralitat indeterminada de destinataris que
puguin accedir-hi sense necessitat d’una identificació prèvia per part del
responsable de la difusió, per acreditar la legitimació necessària per a
poder accedir a les dades de caràcter personal.”
Aquesta difusió de dades, seguirà diferents règims jurídics en funció
del títol administratiu que ens habiliti per l’actuació. En la meva opinió
tenim cinc blocs de dades que podem afirmar que no tenim dubtes:
a) En el cas de les dades a la seu electrònica que complementen
notificacions aquestes tenen suport legal de conformitat amb
la Llei 26/2010 com hem vist més amunt.
b) En el cas de les dades a la seu electrònica que siguin fruit de
publicacions que complementen els diaris oficials, de
conformitat amb l’article 7.1,d) del RD 1720/2007, de 21 de
13
La forta tensió la trobem recollida en l’article 6.1, g) del Real Decreto 1671/2009, de 6 de
noviembre, por el que se desarrolla parcialmente la Ley 11/2007, de 22 de junio, de acceso
electrónico de los ciudadanos a los servicios públicos que estableix la obligación de publicar a
la seu de la Administració General de l’Estat, “Información relacionada con la protección de
datos de carácter personal, incluyendo un enlace con la sede electrónica de la Agencia
Española de Protección de Datos.”

desembre, pel que s’aprova el Reglament de la LOPD, aquestes
són fonts accessibles al públic 14.
c) En el cas de les dades a la seu electrònica que apareixen al
taulell d’edictes electrònic, aquestes es regeixen per un règim
de publicitat que sol anar delimitat pel règim dels propis
diaris oficials.
d) En el cas de dades que són obligatòries a la seu electrònica
(les hem citat anteriorment).
e) En el cas de dades que venen suportades per una norma amb
rang de llei (per exemple l’article 42 de la Llei 30/2007, de 30
d’octubre, de Contractes del Sector Públic).
En efecte aquests camps tenen en comú un seguit d’atributs que fan
que la seva aparició a la seu electrònica sigui un element central
d’aquesta:
 Son camps on la legitimació es generalitza.
 Les dades objecte dels procediments són dades que han de
superar el filtre de la proporcionalitat.
 La publicació vé suportada per una norma jurídica habilitant.
 Certes dades es troben protegides (números de telèfon,
professions, adreces mail, el DNI, la solvència patrimonial...) i per
tant no hauran d’aparèixer a la seu.
 Ens trobem en camps de concurrència competitiva.
 La publicació a la seu electrònica és complementària a la
notificació i /o publicació.
c) Altres continguts de la seu que plantegen dubtes jurídics
En d’altres camps que els aquí citats, cal tenir present que la difusió
per Internet d’informació que contingui dades de caràcter personal, de
conformitat amb l’article 11 de la LOPD, amb caràcter general , només
és pertinent quan es realitza en el marc de les funcions que cada ens té
atribuïdes i es compta amb el consentiment dels afectats, o bé ho
autoritza una norma amb rang de llei amb les matisacions que es faran
a continuació.
14
En aquest espai vull advertir de la importància de la proporcionalitat amb la publicació.

L’article 3, i) de la LOPD defineix cessió o comunicació de dades com
qualsevol revelació de dades efectuada a una persona diferent de
l’interessat. L’article 11 de la LOPD de forma literal diu:
“Article 11. Comunicació de dades
1. Les dades de caràcter personal objecte del tractament
només poden ser comunicades a un tercer per al compliment
de finalitats directament relacionades amb les funcions
legítimes del cedent i del cessionari amb el consentiment
previ de l’interessat.
2. El consentiment que exigeix l’apartat anterior no és
necessari:
a) Quan la cessió està autoritzada en una llei.
b) Quan es tracti de dades recollides de fonts accessibles al
públic.
c) Quan el tractament respongui a la lliure i legítima
acceptació d’una relació jurídica el desenvolupament, el
compliment i el control de la qual impliqui necessàriament la
connexió del tractament esmentat amb fitxers de tercers. En
aquest cas, la comunicació només és legítima quan es limiti a
la finalitat que la justifiqui.
d) Quan la comunicació que s’hagi d’efectuar tingui com a
destinatari el defensor del Poble, el ministeri fiscal o els
jutges o tribunals o el Tribunal de Comptes, en l’exercici de
les funcions que té atribuïdes. Tampoc no cal el consentiment
quan la comunicació tingui com a destinatari institucions
autonòmiques amb funcions anàlogues al defensor del Poble
o al Tribunal de Comptes.
e) Quan la cessió es produeixi entre administracions
públiques i tingui com a objecte el tractament posterior de
les dades amb finalitats històriques, estadístiques o
científiques.
f) Quan la cessió de dades de caràcter personal relatives a la
salut sigui necessària per solucionar una urgència que
requereixi accedir a un fitxer o per fer els estudis
epidemiològics en els termes que estableix la legislació sobre
sanitat estatal o autonòmica.

3. És nul el consentiment per a la comunicació de les dades
de caràcter personal a un tercer quan la informació que es
proporcioni a l’interessat no li permeti conèixer la finalitat a
què destinen les dades la comunicació de les quals
s’autoritza o el tipus d’activitat del receptor de la
comunicació.
4. El consentiment per a la comunicació de les dades de
caràcter personal també té caràcter revocable.
5. El receptor de la comunicació de les dades de caràcter
personal s’obliga, pel sol fet de la comunicació, a
l’observança de les disposicions d’aquesta Llei.
6. Si la comunicació s’efectua amb el procediment previ de
dissociació, no és aplicable el que estableixen els apartats
anteriors.
Per tant en la seu electrònica, o trobem norma amb rang de llei
habilitadora o trobem clàusules de consentiment informat. Aquest
judici sobre l’actuació administrativa15, ens obliga a entendre que la
publicitat a la seu és una comunicació de dades.
Més enllà d’aquestes categories generals que en la meva opinió són
clares, aquest espai ha estat treballat en profunditat per GUICHOT
15
La citada Instrucció de l’Agència Catalana de Protecció de Dades (actual Autoritat Catalana
de Protecció de Dades), ens proposa fer un exercici sobre la legalitat de la publicació de dades
per internet per part de les administracions públiques catalanes:
- Si les dades han estat recollides per a una finalitat legítima i d’una forma legítima.
- Si existeix deure de reserva.
- Si s’ha informat els interessats de la posterior difusió de les seves dades a través de pagines
web i de les implicacions que això pot tenir.
- Si es compta amb el consentiment de les persones afectades per la difusió.
- Si existeix previsió en norma amb rang de llei sobre la publicitat que cal donar a la dita
informació.
- Si entre les dades que es pretén difondre n’hi ha que tinguin la consideració d’especialment
protegides o que es refereixin a l’honor, la intimitat i la pròpia imatge.
- Si les dades es refereixen a persones menors o a persones que requereixin una especial
protecció, per raons de seguretat o per altres causes.
- Si les dades permeten o faciliten l’obtenció de perfils sobre la personalitat o la conducta de les
persones afectades.
- Si és possible gestionar l’accés a la informació personal a través de paraules de pas o altres
sistemes d’accés restringit a les persones interessades o a seccions de la pàgina web que no
són d’accés general.
- Si l’ordenament preveu una durada determinada

REINA16 a nivell de directrius, a tall de decàleg, sobre la manera com
s’hauria d’interpretar la relació entre el dret d’accés i el dret a la
protecció de dades, que en la meva opinió és traslladable a les dades
que poden aparèixer a la seu
El citat autor posa de manifest de forma encertada que les relacions
entre publicitat i reserva de la informació en poder de l’Administració
vinculada a persones determinades ha de ser resolta com qualsevol
conflicte entre valors, béns, drets i llibertats constitucionals,
mitjançant una delimitació de l’abast i el contingut de cada un d’ells i
una ponderació que permeti compatibilitzar-los en cas de conflicte,
adoptant la solució que comporti en cada cas el menor sacrifici
possible de cada un d’ells.
No totes les dades publicades a la seu, tenen un mateix règim jurídic,
Només les dades que veritablement lesionin el Dret 17.
Les dades íntimes, en principi, han de ser les més resistents a una
publicitat inconsentida, tot i que no cal preveure una prohibició
absoluta de la publicitat d’aquesta mena de dades, si bé decau el
principi de transparència i connecta amb l’efectivitat d’un altre dret
fonamental del demandant (p. ex., informació sobre ingressos d’una
persona a l’Administració tributària pel seu excònjuge o pels seus fills;
demandes de dades sanitàries per persones que han estat contagiades
per l’afectat; dret a la igualtat en l’accés a la funció pública, etc.).
En el cas de sol·licituds d’accés a dades no íntimes, però sí personals
categoria que tendeix a la identificació amb les «dades nominatives»
cal tenir en compte el tipus d’informació a què es pretén accedir. El
citat autor en aquest cas defensa encertadament com a directriu que,
quan la informació tingui connexió directa amb la fiscalització pública
de l’activitat administrativa, ha de prevaler, en principi, el dret d’accés
sobre el dret a la reserva de les dades nominatives no íntimes.
El judici de proporcionalitat s’haurà de portar a terme d’acord amb les
tècniques habituals en aquest tipus de raonaments, elaborades
especialment en el judici constitucional.18
16
GUICHOT REINA, E, op. Cit., pàgines 11 i ss.
17
Sobre el concepte de dada de caràcter personal, Dictamen 4/2007 sobre el concepto de
datos personales. Podeu consultar-ho a la web:
http://www.apdcat.net/media/400.pdf
18
El règim jurídic de la informació: la importància de la ponderació de Drets
STS de 16 de diciembre de 1988 (RJ 1988, 9473), cuando señala que: «... tal como admite la
generalidad de la doctrina científica, no se puede olvidar que cualquiera que sea la concepción

Com que estan en joc valors, béns i drets constitucionals, s’ha
d’intentar maximitzar-los. Per això, s’haurà de procedir sempre a
l’atorgament de l’accés quan mitjançant l’anonimització de la
informació sol·licitada es pugui assolir la finalitat esmentada de
coneixement. Així mateix, cal considerar la possibilitat de concedir
l’accés parcial, quan determinades parts de la informació hagin de
quedar reservades a la vista del judici de proporcionalitat emès.
La decisió denegatòria haurà de ser, en tot cas, motivada.
Fetes aquestes consideracions, podem arribar a algunes projeccions
dels temps que ens venen i l’expansió del Dret a la informació i la
transparència administrativa19.
D’acord amb el dit anteriorment, denotem com progressivament les
normes profunditzen en la transparència i l’accent en l’accés a la
Informació. Aquesta vis expansiva ens obliga a tractar un veritables
serveis informacionals, com una estructura permanent que té per
objecte la responsabilitat de la informació.
Aquesta vis expansiva segur que té a veure amb uns eixos
predeterminats, uns camps d’actuació com són el control democràtic,
l’acció pública, els procediments de concurrència competitiva i les
comunicacions i declaracions responsables.
Doncs bé d’aquestes categories generals, podem concloure que l’únic
espai de risc des d’un punt de vista de la seu electrònica el trobem en
un doble vessant:
c.1.- La seu electrònica publica dades de caràcter personal al
marge dels supòsits citats anteriorment20
—iusnaturalista, ética o histórica— que se acepte sobre la fundamentación de los derechos
fundamentales reconocidos como tales en la Constitución, éstos no sólo no son derechos
absolutos e ilimitados todos ellos, sino que tales derechos, ni en su alcance, ni en su jerarquía,
ni en su limitabilidad ostentan igual significación, por lo que resulta necesario, en los supuestos
de colisión eventual de derechos de naturaleza fundamental, establecer una gradación
jerárquica entre los mismos según su importancia que conduce a recordar la tradicional división
bimembre entre derechos fundamentales “activos”, inspirados en el valor superior de la libertad,
y los derechos “reaccionales”, en cuyo ámbito hay que situar el derecho al honor, fundados en
el valor o principio de seguridad propio de todo Estado de Derecho».
19
Pot consultar-se el quadre d’indicadors de l’informe de transparència administrtaiva de la
ONG Transparència Internacional a la web: http://www.transparencia.org.es/ITA%20-
%202009/CUADRO_GENERAL_DE%20INDICADORES%20_2009.pdf
20
La Disposició addicional setzena de la Llei 56/2007, de 28 de desembre, de mesures
d’impuls de la societat de la informació, sota la rúbrica, “Continguts digitals de titularitat pública
per a la seva posada a disposició de la societat.”, diu de forma literal:

En la meva opinió en l’actualitat se n’ha de fer una lectura restrictiva21,
i sempre amb un consentiment previ i inequívoc. En aquest camp és
se’ns dubte on més avançarà el futur del Dret Públic on allà on hi hagi
acció pública o normes sectorials que abundin en la publicitat aquesta
serà directa. En aquest camp no hi entraran els actes desfavorables o
els que puguin directament o indirectament afectar a Drets
Constitucionalment protegits.
En el cas de l’acció pública, les dades a les que té accés un ciutadà són
les que conformen l’expedient administratiu, sense més límit i per tant,
que una persona que tingui un interès directe en una matèria vol dir
accedir a l’expedient de forma directa. Amb les mesures adients a la
seu electrònica, res hauria d’obstar a la seva inclusió a la seu
electrònica.
En el cas del domini públic, la majoria de les vegades trobem diverses
peticions sobre un mateix espai demanial i el fet que es trobi regulat
per la LCSP ens posa de manifest la vocació de clara publicitat aquesta
branca del Dret Públic.
En el cas de les activitats de foment, no només es preveuen obligacions
de publicitat de les subvencions concedides sinó que la difusió fins i tot
l’han de realitzar les persones beneficiàries de les mateixes.
En el cas del control democràtic, no només cal un accés generalitzat als
sous dels càrrecs electes i directius, sinó que l’execució pressupostària
amb accent al rendiment de comptes hauria de ser permanent.
En el cas de les activitats vinculades a l’exercici d’una professió,
aquestes en la meva opinió, quan es tracti de persones jurídiques
també haurien de ser objecte de publicitat a la web.
En tots els procediments de concurrència competitiva, absolutament
tots, adoptant les mesures adients per no afectar les dades
“Sempre que per la seva naturalesa no perjudiquin el funcionament normal de l’Administració ni
afectin l’interès públic o l’interès general, els continguts digitals o digitalitzats de què disposin
les administracions públiques, els drets de propietat intel·lectual dels quals li pertanyin sense
restriccions o siguin de domini públic, s’han e posar a disposició del públic, en els termes
legalmente stablerts, de forma telemàtica sense restriccions tecnològiques, er al seu ús
consistent en l’estudi, la còpia o la edistribució, sempre que les obres utilitzades d’acord amb el
que s’ha assenyalat anteriorment esmentin l’autor es distribueixin en els mateixos termes”.
21
Per l’accés a les dades registrals, veure la “Instrucción de 17 de febrero de 1998, de la
Dirección General de los Registros y del Notariado, sobre principios generales de publicidad
formal y actuación de los Registradores de la Propiedad y Mercantiles en caso de petición en
masa.” Es pot consultar a la direcció: http://noticias.juridicas.com/base_datos/Privado/i170298-
dgrn.html

En darrer terme d’aquest apartat, l’obligació de publicar actes que
signifiquin precedent administratiu.
c.2.- La seu electrònica per mitjà de la carpeta ciutadana permet a
consulta telemàtica
Respecte dels actes consultats en la pròpia carpeta ciutadana de la que
un n’és el titular no es plantegen dubtes excessius (ni fins i tot de la
notificació per compareixença).
Ara bé, el dubte el trobem en la posició del denunciant. La posició del
denunciant22, llargament comentada per la doctrina mereix un
comentari, perquè si és interessat el règim jurídic de l’accés a la
informació serà l’apartat primer de l’art. 37 de la LAECSP i si no ho és
l’apartat segon
En efecte, la denuncia és “un acto de tercero para exercitar la actuación
investigadora, comprobadora y, en su caso, sancionadora de la
Administración, careciendo de la virtualidad de poner en marcha el
procedimiento sancionador” (STS de 23 de juny de 1987). Pel que el
denunciant sigui interessat ha d’existir un interès legítim, és a dir una
potencial titularitat d’una posició d’avantatge o utilitat jurídica per qui
exercita pretensió i es materialitzaria de prosperar aquesta (STS de 21
de novembre de 2005). Ostenta carpeta del ciutadà el denunciant? Ha
de poder veure les actuacions d’un procediment sancionador el
denunciant?
El mer denunciant, no ha de tenir comunicació dels actes que
conformen l’expedient. La redacció i posada en coneixement d ela
denuncia no li atorga el Dret de ser part i no serà part processal ni el
legitima per obtenir un inici del procediment sancionador23, sinó una
obligació de l’administració d’investigar el que coneix (STS de 26
d’octubre de 2000, RJ 2000, 8582)24. Al denunciant només se li ha de
22
Em referiré al denunciant que sol·licita l’inici d’un procediment sancionador, però també es
podria extendre la reflexió a qui posa en coneixement un fet per l’exercici de potestats no
sancionadores sinó restauradores de la legalitat. Especial projecció té aquesta figura en el
camp de l’urbanisme, el mediambient i el Dret a l’habitatge ja que les respectives regulacions
sectorials introdueixen l’acció pública. En la meva opinió en el camp de la contractació
administrativa, encara que el recurs especial en matèria de contractació prevegui que es pot
interposar “per qui resulti afectat” (art. 37 LCSP), caldria acreditar un interès.
23
“La administración no está obligada por ley a castigar sino simplemente se le autoriza para
hacerlo” , NIETO GARCÍA, A. Derecho administrativo sancionador, Ed. Tecnos, 2002, pp 142 i
ss
24
La STS de 30 d’octubre de 1991 (RJ 1991,9176) qualifica el denunciant com un testimoni
qualificat, amb un Dret al tràmit, és a dir a conèixer una resposta jurídica de la situació que
posa en coneixement de l’administració.

comunicar l’inici del procediment o no i només en el cas que el
denunciant expliciti la petició d’incoació del procediment tindrà la
condició d’interessat, per tant en la meva opinió telemàticament la
denúncia ha de ser tractada com una actuació prèvia a l’inici i ha de
formar part de l’expedient, pel que amb l’administració electrònica els
denunciants passen la majoria de les vegades de ser anònims (no
s’acostuma a veure l’expedient) a ser determinats. L’acord d’incoació
determinarà la posada en coneixement
Especial atenció mereix la posició del denunciant qualificat en el
procediment administratiu, doncs si té la condició d’interessat, gaudeix
de l’aplicació de l’article 37.1 de la LAECCSSPP, és a dir, “podrá
consultar, previa identificación, al menos la información sobre la
tramitación del procedimiento (...) que comprenderá la relación de actos
de trámite realizados, con indicación de su contenido así como la fecha
en que fueron dictados”.
De la lectura dels dos apartats es pot concloure que en el cas que sigui
denunciant sense condició d’interessat, la seva carpeta ciutadana
tindrà dos documents; la denuncia i una comunicació d’inici o no i
l’òrgan responsable. Si és denunciant amb la condició d’interessat,
tindrà la condició d’interessat a tots els efectes i podrà formular
al·legacions, recursos i quantes accions li ofereixi l’ordenament
accedint per via electrònica a les actuacions de l’expedient25.
2.2.- Transparència administrativa versus publicitat
administrativa.
La diferència clara que ens trobem en els darrers anys, és una relectura
de l’accés a la informació de forma sectorial.
No voldria separar modernització de canvis sectorials no electrònics, i
més en concret, d’unes pinzellades de la directiva 2006/123/CE, de 12
de desembre, de serveis en el mercat interior (DOL de 27 de desembre
de 2006, núm. 376), l’anomenada “directiva de serveis” , que tindrà un
fort impacte en la modelització administrativa així com els projectes de
lleis que es troben a punt de ser tramitats i ja se sap que comentar
25
La condició d’interessat en el procediment sancionador en la meva opinió és molt reduïda i
ha de ser interpretada de forma restrictiva. En la meva opinió el presumpte responsable s’ha de
defensar de fets que li imputa l’administració en virtut d’una potestat punitiva subjecte al principi
de legalitat ex 25 CE però haver de rebatre els arguments en su administrativa del denunciant
en la meva opinió desvirtua el paper del procediment sancionador.

textos futurs té problemes, però al menys ens esbossa un calendari
d’obligacions clar.
La Directiva de Serveis suposa un doble canvi fonamental: per una
banda, amb la implementació de la finestreta única, com a veritable
referent del punt de trobada a internet dels serveis públics electrònics,
i per l’altre esbossa l’administració electrònica com l’epicentre del
mitjà relacional entre l’administració i els particulars. La Directiva de
Serveis no es pot implementar sense l’administració electrònica.
L’impacte patit per l’ordenament local en els actes autoritzatoris,
desbancats per les comunicacions prèvies i les declaracions
responsables ha portat a la LES a fer-ne una nova regulació:
“Disposición adicional octava. Evaluación de la normativa
existente sobre licencias locales de actividad.
1. En el plazo de seis meses desde la entrada en vigor de esta
Ley, el Gobierno evaluará la existencia de razones incluidas en
el nuevo art. 84 bis de la Ley de Bases de Régimen Local en las
previsiones existentes sobre licencias locales de actividad. De
acuerdo con los resultados de dicha evaluación, el Gobierno
presentará en el mismo plazo un proyecto de ley de
modificación de las normas en las que no concurran las razones
citadas, eliminando la correspondiente exigencia de licencia, sin
perjuicio de su sustitución por otras formas de verificación y
control administrativo. Las Comunidades Autónomas y las
Entidades locales, en un plazo de doce meses tras la entrada en
vigor de la presente ley y en el ámbito de sus competencias,
adaptarán igualmente su normativa a lo previsto en el citado
artículo de la Ley de Bases de Régimen Local.
2. Los Municipios deberán adoptar un acuerdo que dé
publicidad a los procedimientos en los que, de acuerdo con lo
previsto en el artículo 84.bis de la Ley de Bases de Régimen
Local, subsiste el régimen de sometimiento a la licencia local de
actividad, manteniendo dicha relación adecuada a la normativa
vigente en cada momento.”
En el Dret a relacionar-se amb les administracions cal emmarcar la seu
electrònica, com un instrument per fer efectiu aquest Dret. Així la seu
no és altre cosa que la veritable porta d’entrada de les comunicacions i
les declaracions responsables, tota vegada que l’epicentre del debat
sobre aquest canvi de paradigma en la meva opinió pivota en
l’administració electrònica i més en concret en el concepte de camp

obligatori entès com aquella casella que permet a l’administració que
en cas que no es complementi, no es pugui iniciar el procediment.
Les comunicacions prèvies i declaracions responsables de conformitat
amb l’article 7, apartat c) de la Directiva de Serveis obliga als Estats
membres a fer allò “necesario para que los prestadores y los
destinatarios puedan acceder fácilmente a la siguiente información por
medio de ventanillas únicas: c) los medios y condiciones de acceso a los
registros y bases de datos públicos relativos a los prestadores y a los
servicios;”
L’esforç de transparència administrativa (voluntarista,
desordenada, no regular) ha de ser substituït per una regulació
concreta del règim jurídic de la publicitat (obligatori,
predeterminat, exigible...).
3.- La seu electrònica, el Dret a la informació i la finestreta única
Com hem vist la finalitat de la seu electrònica és clara.
Aquesta seu electrònica cal posar-la en relació amb la finestreta única
de l’article 6 de la Directiva de Serveis i el Dret a la Informació de
l’article 7 de la mateixa norma. Així l’article 6 de la LAECSP modificat
per la Llei 25/2009, de 22 de desembre, de modificación de diversas
leyes para su adaptación a la Ley sobre el libre acceso a las actividades
de servicios y su ejercicio, i la Disposició Transitòria setena d’aquesta
darrera regulen la finestreta única i en concret aquesta darrera diu de
forma literal:
“Con el objetivo de que la información administrativa en la
ventanilla única prevista en el artículo 3 de esta Ley sea
clara e inequívoca y esté actualizada, se acordará en la
Conferencia Sectorial de Administración Pública, previo
informe de la Comisión Nacional de Administración Local, el
sistema de gestión de la ventanilla única.”
Cal posar de manifest que la traducció de la Directiva no ha estat gaire
afortunada, doncs la finestreta no hauria de ser única sinó “unitària”,
és a dir com un marc relacional per les activitats en el país de
referència. Així no trobem seus electròniques i finestretes úniques,
sinó que la finestreta única és una funcionalitat dirigida als prestadors
de serveis que fàcilment i ràpidament a nivell nacional precisament

per efectiva la voluntat de la Directiva de Serveis26 que en el seu
considerant 48 diu que “A efectos de una mayor simplificación de los
procedimientos administrativos, conviene garantizar que todo prestador
disponga de un interlocutor único al que dirigirse para realizar todos los
procedimientos y trámites (denominados en lo sucesivo «ventanillas
únicas»).
Els arts 40, 22 i 34 de la LRJPACat estableixen una concreta
modernització amb uns valors estatutaris i rabiosament
contemporanis. L’article 40 de la LRJPACat regula per una banda la
finestreta i en especial la concreció que en fa la Directiva de Serveis en
relació als requisits d’accés a una activitat econòmica i a l’exercici
d’aquesta.
Cal abundar en el règim del Dret a la bona administració que en la
meva opinió té el seu origen en el camp electrònic en el redisseny de
processos de l’article 34 de la LAECSP, que de forma literal diu:
“L’aplicació de mitjans electrònics a la gestió dels
procediments, processos i serveis sempre va precedida de la
realització d’una anàlisis de redisseny funcional i
simplificació del procediment, procés o servei, en la qual
s’han de considerar especialment els aspectes següents:
a) La supressió o reducció de la documentació requerida als
ciutadans, mitjançant la substitució per dades, transmissions
de dades o certificacions, o la regulació de la seva aportació
en finalitzar la tramitació.
b) La previsió de mitjans i instruments de participació,
transparència i informació.
c) La reducció dels terminis i temps de resposta.
d) La racionalització de la distribució de les càrregues de
treball i de les comunicacions internes.”
Aquest precepte no bàsic, és desenvolupat per l’article 15 de la Llei
29/2010, del 3 d'agost, de l'ús dels mitjans electrònics al sector públic
de Catalunya i suposa un veritable estudi sobre com millorar el procés
d’implementació dels procediments.
26
Pot consultar-se la finestreta única a Espanya a la web: http://www.eugo.es/ En l’apartat que
ens interessa el referit portal diu: “El portal WWW.EUGO.ES, Ventanilla Única de la Directiva de
Servicios, es un proyecto del Ministerio de Política Territorial y Administración Pública del
Gobierno de España, que responde a las obligaciones establecidas por la Directiva
123/2006/CE (Directiva de Servicios) y que se han incorporado al ordenamiento jurídico
español en la Ley 17/2009 de 23 de noviembre sobre el libre acceso a las actividades de
servicios y su ejercicio.”

4.- Enumeració d’ elements conflictius de la seu electrònica
Per finalitzar unes idees per reflexionar sobre aspectes que considero
que són conflictius.
La implantació de la seu electrònica es regeix per l’article 10.3 de la
LAECSP, i serà cada Administració Pública la que determinarà “les
condicions i instruments de creació de les seus electròniques, amb
subjecció als principis de publicitat oficial, responsabilitat, qualitat,
seguretat, disponibilitat, accessibilitat, neutralitat i interoperabilitat. En
tot cas, haurà de garantir-se la identificació del titular de la seu, així com
els mitjans disponibles per a la formulació de suggeriments i queixes”.
Així la seu el més usual és que es reguli amb una norma de caràcter
general si bé en la meva opinió res obsta a què es faci per mitjà d’un
decret27
El manteniment de la seu electrònica, té a veure amb la caducitat de
les publicacions i l’activitat de la mateixa. La qualitat 28 de les dades,
suposa una actualització permanent d’allò que hi sorgeix i allò que
desapareix. Més que no pas l’exercici dels Drets ARCO en la meva
opinió caldrà una regulació del termini d’aparició a la web i el
tractament dels arxius històrics.
En allò que es refereix a la custòdia de les publicacions, aquestes són
parts integrants d’un procediment, en suport electrònic. Cal recordar
allò dit a la Disposició Addicional Onzena de la LRJPACat regula la
Gestió de la documentació i arxiu dels documents electrònics:
27
Aquest és el cas de la seu electrònica de l’Ajuntament de Badalona. Es pot consultar a:
https://seu.badalona.cat/portalWeb/badalona.portal?_nfpb=true&_pageLabel=seu_electronica
28
Amb caràcter general, pel que fa a les condicions, els límits i els requisits a què s’ha de
sotmetre la informació administrativa publicada a Internet, Barnés Vázquez, J., «Una reflexión
introductoria sobre el Derecho Administrativo y la Administración pública en la Sociedad de la
Información», Administración de Andalucía. Revista Andaluza de Administración Pública, núm.
40, 2000, pàg. 61 a 65; Valero Torrijos, J., «Los desafíos jurídicos de la Administración pública
electrónica: a propósito del Plan Info XX», a M. A. Davara Rodríguez (coord.), Quince años…,
ob. cit., pàg. 920 a 922; així com Cerrillo i Martínez, A., «E-información: hacia una nueva
regulación del acceso a la información», Revista de Internet, Derecho y Política, núm. 1, 2005,
pàg. 10 a 12. Es pot accedir a aquest treball a través d’Internet a
http://www.uoc.edu/idp/1/dt/esp/cerrillo.pdf/, consultat per última vegada el 31 de maig de 2007.

“1. Els documents electrònics s’han de gestionar i conservar
en expedients electrònics d’acord amb les prescripcions de la
normativa en matèria d’arxius i documents.
(...)
4. Sens perjudici del que disposa l’apartat 3, les
administracions públiques han d’assegurar la possibilitat de
transformar els documents per raons tecnològiques, per a
adaptar-ne el format i la sintaxi informàtica a les necessitats
de gestió i preservació establertes per la normativa d’arxius i
documents, d’acord amb les normes següents:
a) S’ha de garantir l’exactitud del contingut del
document anterior, i també la comprovació dels
elements d’autenticitat i integritat del document
original. El document resultant de la transformació és
signat electrònicament per l’òrgan competent per a
transformar-lo.
b) El pas del document en suport electrònic a paper
només es pot realitzar excepcionalment, i ha de
permetre verificar tècnicament la signatura de l’òrgan
competent per a transformar-lo.
c) S’ha de garantir l’accés als documents des
d’aplicacions diferents, per mitjà de la migració de les
dades a altres formats i suports.
Pel que fa als Drets ARCO, es recomana també, especialment,
informar de la possibilitat d’exercici dels drets d’accés, rectificació,
cancel.lació i oposició de les dades de caràcter personal que hi són
difoses, la forma com poden exercir-se i l’òrgan davant el qual es pot
fer.
Pel que fa a la certificació dels actes de la seu electrònica, aquests
han de realitzar-se pel competent La certificació dels actes de la seu
La remesa de la informació de la seu als Tribunals s’ha vist
profundament modificada per l’article 5, apartat segon de la LLei I
56/2007, de 28 de desembre, de mesures
d’impuls de la societat de la información que modifica l’apartat tercer de
l’article 8 de la LLei 59/2003, de signatura electrònica, que diu de forma
literal:
«8. El suport en què estiguin les dades signades
electrònicament és admissible com a prova documental en

judici. Si s’impugna l’autenticitat de a signatura electrònica
reconeguda amb la qual ’hagin signat les dades
incorporades al document electrònic s’ha de comprovar que
es tracta d’una signatura electrònica avançada basada en
un certificat reconegut, que compleix tots els requisits i les
condicions establerts en aquesta Llei per a aquesttipus de
certificats, així com que la signatura s’ha generat mitjançant
un dispositiu segur de creació de signatura electrònica.
La càrrega de realitzar les esmentades comprovacions
correspon a qui hagi presentat el document electrònic signat
amb signatura electrònica reconeguda.
Si les esmentades comprovacions obtenen un resultat positiu,
es presumeix l’autenticitat de la signatura electrònica
reconeguda amb la qual s’hagi signat l’esmentat document
electrònic en què les costes, despeses i drets que origini la
comprovació són exclusivament a càrrec de qui hagi
formulat la impugnació. Si, segons el parer del tribunal, la
impugnació ha estat temerària, li pot imposar, a més, una
multa de 120 a 600 euros.
Si s’impugna l’autenticitat de la signatura electrònica
avançada, amb la qual s’hagin signat les dades incorporades
al document electrònic, cal atenir- se al que estableix
l’apartat 2 de l’article 326 de la Llei d’enjudiciament civil.»
Pel que fa la seguretat de la seu electrònica, el RD 3/2010, de 8 enero
Regula el Esquema Nacional de Seguridad en el ámbito de la
Administración Electrónica, regula al seu article 32 els requeriments
tècnics de notificacions i publicacions electròniques i diu de forma
literal:
“1. Las notificaciones y publicaciones electrónicas de
resoluciones y actos administrativos se realizarán de forma
que cumplan, de acuerdo con lo establecido en el presente
Real Decreto, las siguientes exigencias técnicas:
a) Aseguren la autenticidad del organismo que lo publique.
b) Aseguren la integridad de la información publicada.
c) Dejen constancia de la fecha y hora de la puesta a
disposición del interesado de la resolución o acto objeto de

publicación o notificación, así como del acceso a su
contenido.
d) Aseguren la autenticidad del destinatario de la
publicación o notificación.”
La connexió amb els procediments administratius ha de comportar
que sempre i en tot cas es coneix l’estat en què es podrà fer efectiu el
Dret de l’article 6 de la LAECSP (informació, obtenir el formulari,
baixar-lo, iniciar el procediment telemàticament o acabar-lo).
Les vies de reacció en front de l’ús indegut de la seu electrònica en la
meva opinió seran l’article 29 de la LJCA i per mitjà de l’Agència
Catalana de Protecció de Dades i la immovilització de fitxers (apartat
sisè de la Disposició Final cinquanta-dosena de modificació de la LOPD,
sobre la potestat d’immovilització de fitxers
Tossa de Mar a 20 de març de 2011.