1. IES Vallvera 1r de batxillerat
Llengua catalana i literatura curs 2009-2010
______________________________________________________________________
LA NOVEL·LA CAVALLERESCA (SEGLE XV)
1. Orígens de la novel·la medieval
Les primeres novel·les (romans) medievals neixen a França al s.XII. Estan escrites en
vers i en una llengua romànica.
Chrétien de Troyes (un clergue francès) elabora l’esquema bàsic d’aquest tipus de
novel·la. N’inventa els dos elements capitals: la figura del cavaller errant (el mot errant
prové del francès antic erre, que significa “viatge amb etapes”), el protagonista de la
història, i el concepte d’aventura. La novel·la pren forma d’un itinerari del cavaller i narra
les etapes de l’aventura que viu aquest protagonista.
Els romans francesos recullen la llegenda del rei Artús (la matèria de Bretanya) i els
cavallers de la taula rodona (Lancelot, Perceval...). La matèria de Bretanya explica els
ideals de l’heroi de l’època, del cavaller, que consisteixen a salvar una noble dama que
estima, presonera dels seus enemics.
2. Diferències entre els llibres de cavalleries i les novel·les cavalleresques
2.1. Els llibres de cavalleries
Moltes novel·les en llengua castellana són llibres de cavalleria.
▪ Presència d’elements meravellosos i inversemblants (gegants, dracs...).
▪ Els protagonistes tenen una força desmesurada.
▪ Situen l’acció en terres llunyanes i exòtiques.
▪ L’acció se situa en un temps remot.
2.2. Les novel·les cavalleresques
En català, tenim dues novel·les cavalleresques importants: Tirant lo Blanc i Curial e
Güelfa (novel·la anònima), que són alhora novel·les d’amor i de guerra (novel·les
sentimentals i històriques), novel·les d’aventures i novel·les psicològiques, amb
descripcions detallades dels costums de l’època.
A més...
▪ No hi figuren elements meravellosos.
▪ Els protagonistes són forts i valents, però dins d’una mesura humana (amb qualitats i
defectes).
▪ Els llocs són localitzables (Anglaterra, Nord d’Àfrica...).
▪ Els fets se situen en una època immediata al temps d’escriptura de la novel·la.

2. En definitiva, per entendre la novel·la cavalleresca cal tenir present el funcionament de
la societat medieval: la cavalleria, un orde paramilitar que sorgeix al s.XI a Europa, amb
una reglamentació rígida respectada pel cavaller, que s’exercita en les armes; participa
en torneigs i combats; promet fidelitat al rei; defensa la religió cristiana; imparteix
justícia; menysprea el dolor i la mort; protegeix els dèbils i persegueix l’honor i la glòria.
La cavalleria és, doncs, un model de comportament, una pràctica de viure.

3. IES Vallvera 1r de batxillerat
Llengua catalana i literatura curs 2009-2010
______________________________________________________________________
JOANOT MARTORELL, AUTOR DE TIRANT LO BLANC (S.XV)
1. Biografia
Joanot Martorell, autor de la novel·la cavalleresca Tirant lo Blanc, va néixer a València
(?) entre el 1405 i el 1411 i va morir entre el 1465 i el 1468 (va romandre solter tota la
seva vida i no va deixar descendència legítima). Fill de Francesc Martorell i de Damiata
Abelló, un matrimoni noble amb vuit fills. S’enfrontà a molts cavallers, entre els quals
destacà el seu cosí Joan de Montpalau, que deshonrà Damiata, germana de l’escriptor.
Joanot Martorell volia defensar a ultrança la seva germana, per això se’n va anar a
Anglaterra amb la intenció de demanar al rei (Enric VI) que presidís la batalla entre ell i
el seu cosí, però finalment el combat no es portà a terme, i Joan de Montpalau pagà uns
quatre mil florins a Damiata, quantitat pactada per tancar l’afer.
2. Redacció de Tirant lo Blanc
Joanot Martorell va escriure Tirant lo Blanc entre el 1460 i el 1464, però la redacció
definitiva la va enllestir el seu amic Martí Joan de Galba i es va imprimir a València el
1490.
Per a la redacció d’aquesta novel·la, l’autor va aprofitar una obra escrita anteriorment,
Guillem de Varoic (inacabada), un tractat d’orde de cavalleria inspirat en el relat
anglonormand Guy de Warwick, pel que fa al personatge comte-ermità, i en el Llibre de
cavalleria de Ramon Llull, pel que fa a la trobada de Tirant amb ell i els consells que li
dóna. Aquesta obra inacabada té dues parts. La primera, més novel·lesca, explica que el
vell comte Guillem de Varoic, després d’un pelegrinatge per Jerusalem, es reclou en una
ermita prop de Varoic (Warwick). Paral·lelament, Anglaterra és envaïda pels sarraïns. El
rei anglès té un somni: ha de fer capità dels seus exèrcits el primer home que li demani
caritat si vol aconseguir la victòria contra els sarraïns. L’endemà es troba Guillem de
Varoic, vestit d’ermità, que li demana almoina. I així, malgrat les protestes del vell
Guillem, el monarca el fa vestir de cavaller i li encarrega el comandament de la guerra
contra els sarraïns, i ell aconsegueix expulsar-los d’Anglaterra. La segona part, més
doctrinal que novel·lesca, explica que un dia un jove bretó, un escuder (Tirant) que vol
rebre l’orde de cavalleria, arriba a l’ermita on es troba Guillem de Varoic, un vell ermità
que li dóna nombrosos consells sobre els principis de la cavalleria.
Tirant lo Blanc comença amb una lletra (carta) adreçada al rei expectant Ferran de
Portugal (cavaller errant en les campanyes contra els musulmans al nord d’Àfrica), on
Joanot Martorell afirma que, en realitat, aquesta obra és una traducció d’una novel·la
anglesa al portuguès i, més tard, al valencià, a petició de l’infant Ferran (de fet, hem
d’interpretar aquesta afirmació com una ficció literària). A continuació, trobem el pròleg,
que és una exaltació de l’orde de cavalleria i on es presenta Tirant com a model de

4. cavaller, les aventures del qual s’expliquen tot seguit. La novel·la és, en definitiva, una
biografia del protagonista, Tirant.
Tirant lo Blanc és una novel·la escrita en tercera persona (a part, s’interposen alguns
narradors en alguns episodis), lineal i tancada, amb una trama de temàtica diversa
(amorosa i bèl·lica). És una obra de gran riquesa: escenes d’estratègia militar, fets
històrics, episodis cortesans, escenes eròtiques, parlaments desvergonyits i tocs
d’humor i de sensualitat.
3. Estructura / argument de Tirant lo Blanc
La novel·la consta de 487 capítols, i la podem dividir en cinc parts, que corresponen als
diferents indrets on té lloc la trama. I totes aquestes parts presenten una doble línia
argumental: armes i amor, unides per una trama única: la vida del protagonista.
A la novel·la, hi figuren dues grans mentides: l’alliberament de l’imperi grec i la
cristianitzacio de tot el nord d’Àfrica.
3.1. Primera part (capítols 1-97)
Comença amb la història del comte Guillem de Varoic (inspirada en el relat
anglonormand Guy de Warwick i en el Llibre d’orde de cavalleria de Ramon Llull). És la
part dedicada a la formació, primer teòrica, de la mà de l’ermità i els seus consells, i
després, pràctica, amb la narració dels combats individuals que Tirant realitza a
Anglaterra.
Tirant i els seus companys es dirigeixen cap a Anglaterra per assistir al casament del rei.
Ell, cansat, s’adorm damunt del cavall i, sense adonar-se’n, es queda sol. El cavall deixa
el camí i arriba en un prat on hi ha l’ermità, el comte Guillem de Varoic, que està llegint
l’Arbre de batalles d’Honoré de Bouvet. El comte dóna lliçons a Tirant sobre l’orde de
cavalleria mentre llegeix aquesta obra. En marxar, l’ermità li regala el llibre.
Tot seguit, ell i els seus companys arriben a Londres, on participen en diferents torneigs.
Quan tornen cap a Bretanya, va a veure una altra vegada l’ermità amb l’objectiu
d’explicar-li les festes, tal com li havia promès. Ara, Tirant es converteix en narrador
davant de l’ermità. Li explica la riquesa del casament, la pompa de la cort anglesa... Per
acabar, el seu cosí i company d’armes, Diafebus, narra que Tirant ha estat proclamat el
millor cavaller de les festes de Londres. Després s’acomiaden del vell ermità i tornen a
Bretanya. Tirant arriba a la seva terra, armat cavaller, lloat, amb experiència, i famós.
3.2. Segona part: Tirant a Sicília i a l’illa de Rodes (capítols 98-114)
Tirant és a la cort del duc de Bretanya. Arriba un missatger del Mestre de Rodes amb la
nova que el Soldà del Caire, ajudat pels genovesos, ha envaït l’illa, i demana
col·laboració. Tirant salpa. A la mateixa nau viatja l’infant Felip de França, un jove mig
beneit. Durant el viatge lluiten contra naus enemigues a l’estret de Gibraltar.
Arriben a Sicília amb la intenció de proveir-se d’aliments. El rei sicilià descobreix la
identitat dels qui van a la nau, i es veuen obligats a quedar-se un temps a l’illa.

5. Mentrestant, el príncep Felip i la princesa de Sicília, Ricomana, s’enamoren. Tirant fa
tots els possibles per afavorir el matrimoni de la parella. Ricomana, però, dubta de la
personalitat del príncep. Creu que és groller, avar i mal educat, i per això el posa
constantment a prova. Tirant, però, és sempre a prop seu per salvar les situacions i evita
que la beneiteria del príncep s’evidenciï. La princesa Ricomana, de tota manera, ajorna
el casament fins que tornin de l’expedició a Rodes, que és un èxit (gràcies a l’astúcia
d’un mariner, les tropes de Tirant fan fugir els enemics).
A continuació, realitzen un pelegrinatge a Terra Santa i tornen a Sicília. Ricomana
prepara un parany al príncep, que aconsegueix superar per casualitat, i la princesa,
finalment, accepta casar-s’hi.
3.3. Tercera part: Tirant a Constantinoble (capítols 115-296)
El rei de Sicília rep una carta de l’emperador de Constantinoble en la qual li fa saber que
els turcs han envaït l’imperi grec, i demana ajuda a Tirant. Aquest, nomenat capità,
s’embarca amb la seva gent. A Constantinoble és rebut amb molts d’honors. Coneix la
princesa Carmesina i se n’enamora de seguida. Tirant li fa saber el seu amor amb un
enginyós joc del mirall, sense articular paraula. La Viuda Reposada (la dida de la
princesa) també s’enamora del protagonista i a partir d’aquest moment farà els possibles
per separar els dos enamorats.
Tot seguit, Tirant parteix de Constantinoble, lluita contra els turcs i aconsegueix èxit. Els
turcs, vençuts, es rendeixen a Tirant, que envia Diafebus a Constantinoble per portar-hi
els presoners. Diafebus afavoreix Tirant davant Carmesina i declara el seu amor a
Estefania, filla del veritable duc de Macedònia, amb qui es casa en secret.
Tirant guanya en l’última batalla contra els turcs, en presència de l’emperador, de
Carmesina i d’Estefania. Aconsegueixen la gran victòria gràcies al valor, a l’astúcia i als
coneixements militars de Tirant, però aquest és ferit.
Mentre, Tirant i Diafebus es veuen secretament amb Carmesina i Estefania, a la cambra
de la princesa. Aquesta trobada és espiada per Plaerdemavida (una donzella), que
l’endemà explica el que ha vist a Carmesina i a Estefania, fent veure que ho ha somiat.
A partir d’aquest moment, Plaerdemavida jugarà un paper molt important en els amors
de Tirant i Carmesina.
Tirant venç les tropes del Gran Caramany, que ajuda els turcs, i es dirigeix a
Constantinoble. Aquí, mentre l’emperador delibera les propostes de pau que li han fet el
Soldà i el Gran Caramany, Tirant intenta avançar en el terreny amorós. Al cap d’un
temps, l’emperador organitza unes festes en honor dels ambaixadors dels turcs. I abans
que els cavallers tornin al camp de batalla, Diafebus i Estefania es casen de debò.
Tirant està trist perquè no pot aconseguir els seus propòsits amorosos (Carmesina s’hi
resisteix) i, a més, la Viuda Reposada constantment predisposa Carmesina en contra de
Tirant. Abans d’anar al camp de batalla, però, Tirant, ajudat per Plaerdemavida, entra a
l’habitació de la princesa i intenta fer-la seva amb engany. Aquesta és una de les

6. escenes més plaents, més divertides i atrevides de la novel·la. Aquí se’ns presenta un
Tirant temerós, poruc, tímid, indecís, que no va més enllà dels jocs amatoris. De resultes
d’aquesta trobada, Tirant acaba al jardí, amb una cama trencada. Mentre, a la cambra
de la princesa Carmesina, l’emperador, amb l’espasa a la mà, intenta trobar una rata
inexistent.
L’exèrcit torna al camp de batalla, però Tirant s’ha de quedar a la cort, immòbil. El seu
escuder Hipòlit cada dia va al palau per portar cartes de Tirant a la princesa Carmesina.
Un d’aquests dies, Hipòlit, enamorat de l’emperadriu, és temptat per ella, i al final, amb
prou valor, li confessa el seu amor, que és correspost.
Mentrestant, Tirant es recupera lentament i veu regularment Carmesina. Es casen en
secret, tot i que la princesa li deixa ben clar fins on ha d’arribar aquest matrimoni mentre
no es formalitzi. Però la Viuda Reposada, gelosa, prepara un terrible engany: fa creure a
Tirant que Carmesina manté relacions amb el jardiner de la princesa (negre i musulmà).
Tirant, que creu veure-ho amb els seus propis ulls, mata el jardiner i perd les ganes de
viure. Decideix embarcar-se per tornar a la guerra. Carmesina no entén el seu
comportament i demana a Plaerdemavida que vagi a la nau de Tirant, que és a punt de
sortir del port, amb la intenció de saber el motiu del canvi d’actitud de Tirant. Aquí
Plaerdemavida li descobreix l’engany de la Viuda Reposada, i ell la maleeix. Però, abans
que pugui fer res, una tempesta s’emporta la galera del port, la condueix a la deriva i
naufraga davant les costes del nord d’Àfrica. Tirant i Plaerdemavida arriben a la platja.
(El naugrafi servirà per expiar la culpa de Tirant.)
3.4. Quarta part: Tirant al nord d’Àfrica (capítols 297-407)
Tirant és recollit pel Cabdillo de los Cabdillos, un noble del regne de Tremissèn, que
sospita la noblesa de Tirant i l’envia cap a un castell seu. El fill del Cabdillo ignora la
voluntat del seu pare i el tracta com a captiu. D’aquesta situació, en surt gràcies al
Cabdillo. Tirant, com a recompensa, ajuda el Cabdillo per lluitar contra el rei Escariano,
que desitja la filla del rei de Tremissèn i li ha posat setge. Tirant allibera el rei i la
princesa i els condueix a la ciutat de Tremissèn, que fortifica, i marxa a una altra ciutat
del regne.
Escariano pren Tremissèn, gràcies a la traïció d’un jueu; mata el rei i rapta la princesa.
Tirant posa setge al castell d’Escariano, que amb la traïció d’un albanès, l’enganya,
allibera la princesa i fa presoner Escariano. La princesa, atreta per la bellesa de Tirant (i
com a agraïment), li proposa matrimoni. Tirant, però, rebutja la proposta cortesament i
es manté fidel a l’amor que sent per Carmesina. Aconsegueix que la princesa es faci
cristiana, bateja Escariano (també milers dels seus homes es converteixen a la fe
catòlica). Els altres reis musulmans es revolten contra Escariano, que renega de la fe
musulmana. Tirant, però, després de moltes batalles, aconsegueix conquerir totes les
terres del nord d’Àfrica.

7. Un dia, mentre assetja una ciutat, rep una ambaixada formada per la senyora de la vila.
Entre les donzelles hi ha Plaerdemavida, que comunica a Tirant que l’imperi grec torna a
estar assetjat pels turcs, i li demana, repetides vegades, que torni a Constantinoble.
Tirant tramet un ambaixador amb aliments a l’emperador i es prepara per tornar. Abans,
però, casa Plaerdemavida amb el senyor d’Agramunt, a qui nomena rei de Fes.
3.5. Cinquena part: Tirant torna a l’imperi grec (capítols 408-487)
Abans de fer veles cap a l’imperi grec, Tirant envia el cavaller Espèrcius a Sicília per
informar el rei dels seus propòsits. Espèrcius torna al nord d’Àfrica, però, quan hi arriba,
Tirant ja no hi és. El segueix, però pateix un naufragi davant d’una illa despoblada, en la
qual desencanta una donzella en forma de drac (únic passatge fantàstic de la novel·la).
Mentre, Tirant arriba a Constantinoble i ataca per sorpresa les naus dels turcs. Per la
seva part, la Viuda Reposada es mata, per por a la venjança de Tirant.
Els turcs estan assetjats. Tirant envia Plaerdemavida a Constantinoble per tal de
negociar la rendició. I a continuació, ell es dirigeix al palau amb l’esperança secreta
d’entrevistar-se amb la princesa Carmesina. La mateixa nit, Plaerdemavida torna a
enganyar Carmesina i fa entrar Tirant a la seva habitació. Aquesta vegada, però,
aconsegueix els seus propòsits, malgrat els precs i la resistència de la princesa.
Per la seva banda, l’emperador accepta les propostes del Soldà. Tirant recupera l’imperi
grec i allibera Diafebus i altres cavallers, captius dels turcs. I l’emperador, en agraïment
als serveis de Tirant, accepta que aquest es casi amb la seva filla Carmesina, i a més el
fa cèsar i hereu de l’imperi.
Tirant prepara el retorn triomfal a Constantinoble, però emmalalteix i mor al cap d’uns
dies (la seva mort simbolitza el final del món cavalleresc) a la ciutat d’Andrinòpolis,
després de fer testament i d’escriure una carta de comiat a la seva estimada. La trista
notícia arriba ben aviat a Constantinoble. Tothom plora sense consol, sobretot
Carmesina i l’emperador.
Mentre es preparen les exèquies de Tirant, també mor l’emperador, trasbalsat per la
mort de Tirant i pel desconsol de la seva filla. Carmesina, per la seva banda, vençuda
pel dolor, fa testament, rep els sagraments i mor ajaguda en un llit, entre els cossos de
Tirant i del seu pare. Hipòlit, hereu de Tirant, es casa amb la infidel emperadriu i es
converteix en el nou emperador. [...]
4. La llengua en Tirant lo Blanc
En Tirant lo Blanc alternen dos estils:
a) un llenguatge culte, seriós, refinat... dels llargs parlaments, de les lamentacions, dels
passatges narratius sobre batalles i torneigs. Aquesta llengua es correspon a la
“valenciana prosa” (retòrica culta, llenguatge artificiós, recargolat), influència de la prosa
llatina. Hi predominen, doncs, els cultismes; els llatinismes; les estructures llargues amb
verb al final de la frase; els trencaments d’estructures (amb hipèrbatons forçats,
anteposició de l’adjectiu al nom); les perífrasis verbals artificioses; l’ús del pretèrit perfet
simple...

8. b) un llenguatge col·loquial, en els diàlegs, plens d’expressions casolanes,
d’exclamacions i interjeccions, de refranys, de jocs de paraules fets amb gràcia i enginy.
En definitiva, un llenguatge planer, viu, acostat a la parla popular.
Joanot Martorell alterna els episodis narratius i descriptius amb diàlegs per tal de
mantenir l’atenció del lector i crear, a la vegada, una atmosfera versemblant, creïble,
amb l’ús de la ironia.
A part, la llengua reflecteix la influència del valencià (ús de la desinència –e a la primera
persona del present d’indicatiu, substantius amb sufix –ea...). També hi són presents els
arabismes, els castellanismes i els italianismes.
5. Valoració de Tirant lo Blanc
Tirant lo Blanc es considera la precursora de la novel·la moderna perquè Joanot
Martorell ajusta aquesta obra a la realitat de la societat valenciana, als ideals burgesos,
amb personatges reals. És una societat amant de l’humor, de la ironia, dels plaers de la
vida; s’acosta, doncs, als ideals de l’home del Renaixement. En definitiva, està a cavall
de la tradició artúrica i de la novel·la moderna. Ens presenta una societat desgavellada
que lluita per escapar-se dels lligams medievals i s’afanya a participar de la nova vida
que li ofereix l’ideari burgès.
Cervantes, per altra banda, en el sisè capítol del Quixot reconeix Tirant lo Blanc com la
millor novel·la del món; en destaca la versemblança i el fet que sigui divertida i atrevida.
Al segle XVI Tirant lo Blanc es tradueix al castellà, al francès, a l’italià, a l’anglès... Té,
doncs, un gran ressò a Europa. Més endavant, al segle XX se’n fan còmics.
6. Conclusió
Tirant lo Blanc reflecteix fidelment la realitat de l’època (novel·la realista). El mateix
Joanot Martorell, més d’una vegada, va viure l’ambient en què se situen alguns capítols
de la seva novel·la. Recordem, per exemple, que ell sovint va enviar lletres de batalla als
seus enemics (com els personatges de la novel·la). S’hi insinuen, doncs, alguns trets
biogràfics de l’autor.
L’obra alterna la descripció detallada de batalles campals, setges... amb els passatges
amorosos, les escenes eròtiques (corredisses pels palaus, a tall d’exemple), que són,
sens dubte, les pàgines més atractives per a un lector modern.

9. BIBLIOGRAFIA
COMAS, Antoni i altres. Història de la literatura catalana. Volum 3. Barcelona: Ariel,
1984 (4a edició).
MARTORELL, Joanot. Tirant lo Blanc. [Introducció, edició i notes a cura d’Isabel Grifoll].
Barcelona: Castellnou, 1998.

10. IES Vallvera 1r de batxillerat
Llengua catalana i literatura curs 2009-2010
______________________________________________________________________
Unes quantes activitats proposades sobre la novel·la cavalleresca Tirant lo Blanc,
de Joanot Martorell (Biblioteca Hermes; Castellnou, 1998; edició d’Isabel Grifoll)...
Propostes individuals
1. L’humor és present en moltes pàgines de Tirant lo Blanc. Selecciona dos passatges
d’aquesta novel·la que corroborin aquesta afirmació. I després explica, segons el teu
parer, amb quina intenció Joanot Martorell fa ús d’aquest recurs. Sigues convincent!
2. Molts dels grans personatges de la novel·la (reis, prínceps...) són presentats amb un
perfil poc ennoblit. Selecciona dues escenes dels capítols llegits que demostrin la
validesa d’aquesta afirmació.
3. A partir de la lectura, et deus haver adonat que Plaerdemavida i la Viuda Reposada
(donzella i dida de la princesa Carmesina, respectivament) són dos personatges
antagònics. Descriu la personalitat, el tarannà de cadascuna.
4. Situa’t al capítol 436 (“Com Tirant vencé la batalla i per força d’armes entrà al
castell”). Un cop l’hagis rellegit, redacta un comentari detallat d’aquest passatge seguint
el model facilitat a classe.
Propostes en grup (exposicions orals)
5. L’escriptor i crític literari Mario Vargas Llosa, a propòsit de Tirant, afirma a Lletra de
batalla per Tirant (Edicions 62):” Tirant és una novel·la total: novel·la històrica, realista,
eròtica, psicològica, de costums...” Desenvolupeu aquesta idea en una breu exposició
que vagi acompanyada d’una lectura de breus fragments seleccionats dels capítols
llegits de l’obra que justifiquin els arguments exposats.

11. 6. Ara ens centrem en els capítols desenvolupats a l’imperi grec. En aquesta part (la
tercera) la relació amorosa entre Tirant i Carmesina pren protagonisme. Tirant arriba a
l’imperi grec, requerit per l’emperador, amb l’objectiu de lluitar contra els turcs, que han
posat setge a Constantinoble. El nostre heroi és rebut amb tots els honors per la cort
reial: l’emperador, l’emperadriu, la seva filla Carmesina, les donzelles... Tirant de
seguida se sent atret per la bellesa de la princesa. Tot seguit l’escena es desplaça en
una cambra decorada amb tapissos que recreen amors de *parelles il·lustres de la
literatura antiga i medieval (els de *Floris i Blancafor, els d’*Eneas i Dido...).
Informeu-vos (a través de pàgines d’Internet) de les històries amoroses que
protagonitzen aquests *personatges i feu-ne una breu exposició tot relacionant-les amb
l’aventura amorosa de Tirant i Carmesina.
7. Tirant és un personatge amb una conducta que evoluciona al llarg de la novel·la. En
definitiva, és un personatge de gran riquesa psicològica: és valent, coratjós, amb grans
dots d’estratega en el terreny bèl·lic, i tímid, temerós, en el terreny amorós.
Desenvolupeu aquesta idea en una breu exposició oral que vagi acompanyada d’una
lectura de breus fragments seleccionats dels capítols llegits de l’obra que justifiquin els
arguments exposats

12. IES Vallvera 1r de batxillerat
Llengua catalana i literatura curs 2009-2010
______________________________________________________________________
Capítols de la novel·la Tirant lo Blanc (Edicions Castellnou) que no s’han de llegir:
Capítols 33 i 34 (pàgines 107-113)
Capítols 101 / 102 / 105 / 106 / 110 (pàgines 156-170)
Capítol 119 (pàgines 181-182)
*Capítol 127 (*Només s’ha de llegir fins als dos primers paràgrafs de la pàgina 185.)
Capítols 133 i 134 (pàgines 191-204)
Capítols 202 / 203 / 207 / 218 / 219 / 220 (pàgines 254-262)
Capítol 234 (pàgines 270-273)
*Capítol 283 (*Només cal llegir fins al principi de la pàgina 287: [...] “féu el joc a la
malícia de la Viuda.”)
Tots els capítols de Tirant al nord d’Àfrica (pàgines 291-310)
Activitats seleccionades per a comentar a classe:
Activitat 1 (pàgina 325)
Activitat 3 (pàgina 326)
Activitat 4 (pàgina 328)
Activitat 7 (pàgina 332)
Activitat 1 (“Felip i els dos llits”, pàgina 335); Activitat 1 (“Tirant s’enamora de
Carmesina”, pàgina 335)
Activitats 2 i 6 (pàgina 337)
Activitat 5 (pàgina 339)
Activitat 2 (pàgina 345)
Activitat 1 (pàgina 353)
Activitat 7 (pàgina 355)
Activitats 1 i 2 (pàgina 359)

13. IES Vallvera 1r de batxillerat
Llengua catalana i literatura curs 2009-2010
_____________________________________________________________________
Comentari literari d’un fragment del capítol 127 de Tirant lo Blanc, de Joanot
Martorell (“Com la princesa conjurà Tirant que li digués qui era la senyora que ell
tant amava”)
-“Digueu-me, Tirant –digué la princesa-, per Déu, que us deixi obtenir el que desitgeu,
digueu-me qui és la senyora que tant de mal us fa passar, perquè, si us puc ajudar en
res, ho faré de molt bona voluntat, car estic impacient de saber-ho.
Tirant es posà la mà a la mànega i tragué l’espill, i digué:
-Senyora, la imatge que hi veureu em pot donar mort o vida. Mani-li vostra altesa que
em tingui pietat.
La princesa prengué de seguida l’espill i, amb cuitats passos, entrà a la cambra pensant
que hi trobaria alguna dona pintada, però no hi veié res sinó la seva cara. Llavors ella
comprengué perfectament que per ella es feia la festa i s’admirà molt que hom pogués
requerir d’amors una dama sense parlar.
I estant ella en aquest plaer, pel que havia vist fer a Tirant, vingueren la Viuda
Reposada i Estefania i trobaren la princesa molt alegre amb l’espill a la mà, i elles li
digueren:
-Senyora, d’on haveu obtingut un tan galant espill?
I la princesa els relatà la requesta d’amor que Tirant li havia fet i digué que mai no ho
havia sentit dir a ningú:
-Ni en tots els llibres d’històries que he llegit no he trobat mai una requesta tan graciosa.
Quanta és la glòria del saber que tenen els estrangers! Jo em pensava que tot el saber,
la virtut, l’honor i la gentilesa es trobava en la nostra nació grega, però ara m’adono que
n’hi ha molt més en les altres nacions.”
El text objecte de comentari correspon al primer fragment del capítol 127 de la tercera
part de Tirant lo Blanc (Tirant a Constantinoble), una novel·la cavalleresca del segle XV
de l’escriptor valencià Joanot Martorell. Aquesta obra (que podem estructurar en cinc
parts) està escrita en tercera persona, tot i que s’interposen alguns narradors en
diversos episodis (per exemple, els passatges en què Diafebus, el company d’armes de
Tirant, explica al vell ermità Guillem de Varoic els torneigs en els quals participa Tirant
durant la seva estada a Anglaterra, amb motiu de la celebració de les noces del rei). A
banda, és una novel·la lineal, és a dir, la història narrada, el viatge amb etapes del
cavaller protagonista, segueix l’odre lògic del temps, i tancada (recordem que la novel·la
s’acaba amb la mort de Tirant, que simbolitza el final de l’època medieval, moment en
què la cavalleria ha entrat en crisi, malgrat que en resten les formes: els torneigs).
Per altra banda, l’acció, a diferència del llibres de cavalleries, s’emmarca en llocs reals i
propers, no hi són presents els elements meravellosos (éssers fantàstics: dragons,
nans...) i els personatges són forts i valents, però dins d’una mesura humana.

14. Tirant (que ja ha esdevingut capità) i els seus companys acaben d’arribar a
Constantinoble, des de Sicília, requerits per l’emperador, amb l’objectiu d’alliberar
l’imperi grec del setge dels turcs. El nostre protagonista és ja un cavaller que ha
aconseguit fama i honor com a cavaller individual en els episodis de les festes
d’Anglaterra (primera part de la novel·la) i com a militar en l’alliberament de l’illa de
Rodes assetjada pel Soldà del Caire (segona part).
L’escena se situa a la cambra de Carmesina. Tirant, a través d’un delicat joc (prou
enginyós) amb un mirall que dóna a la jove princesa, culta però un xic arrogant, pedant
(“Jo em pensava que tot el saber, la virtut, l’honor i la gentilesa es trobava en la nostra
nació grega...”), li declara el seu amor amb l’elegant i delicada cortesia pròpia d’un
cavaller. Aquesta requesta d’amor (tema central del text), però, ben aviat originarà la
gelosia i l’actitud hostil de l’astuta i maliciosa Viuda Reposada (la dida de la princesa
Carmesina) que, des d’aquest moment, lluitarà per separar els dos enamorats.
Recordem, per exemple, l’escena brillant de l’engany amb una careta del jardiner
Lauseta per tal de fer creure a Tirant que aquest hortolà ha posseït Carmesina. La
parella, per altra banda, s’ha sentit atreta des del moment que es coneixen al palau
(capítol 118: Tirant entra a la cort grega, que està de dol per la mort del fill de
l’emperador, i es fixa en els pits de Carmesina, que són com “dues pomes del paradís”, i
se n’enamora a l’instant.)
La declaració d’amor que presenta el text és sòbria i directa; està construïda sobre un
diàleg breu dels dos protagonistes, que es mostren insegurs. Observem en aquest
passatge (i en molts altres) la personalitat ben complexa de Tirant. És hàbil, valent,
coratjós en els combats bèl·lics però tímid i temerós en el combat amorós (declara el seu
amor a la princesa sense articular paraula). I és a partir d’aquesta escena que els
episodis bèl·lics i els amorosos que protagonitzen amb diferent sort Tirant i Carmesina,
Diafebus i Estefania i Hipòlit i l’emperadriu (esposa de l’empredor grec, pare de
Carmesina) transcorren de forma paral·lela.
El text, en síntesi, és una mostra de les aventures amoroses (delicades, cortesanes) de
Tirant i la princesa Carmesina que caracteritzen molts capítols de la novel·la, en les
quals jugaran un paper important Estefania (la confident de la princesa) i la Viuda
Reposada, dona perversa, malèvola.