La immediata postguerra (1939-1951) va ser
l'etapa més condicionada per les circumstàncies
externes.
- Exili o silenci
- Clandestinitat i progressiva recuperació.
La poesia es convertí en la manifestació literària
predominant, potser perquè era possible la seua
difusió en àmbits restringits i també perquè la
censura fou més permisiva amb ella.
Coincideixen tres generacions de poetes:
- Consagrats abans de la guerra: Riba, Foix..
- Comencen en els 30: Espriu, Pere Quart…
- Comencen en la postguerra: Brossa, Estellés…
En la poesia de postguerra, cal distingir diferents
tendències:
1. Hermetisme (anys 40 i 50)
- poesia d’avantguarda
- poesia postsimbolista
2. Poesia realista (anys 60 i 70)
- realisme social
- realisme més simbolista i surrealista
Curs 2015-2016 Maribel Sospedra

1. La poesia hermètica
1.1. Avantguardisme
L’experimentalisme de les avantguardes reivindica la ruptura formal i lingüística. En la
nostra literatura destaquen J. V. Foix o J. Brossa (cofundador de Dau al Set).
Brossa combina la poesia visual amb la poesia objecte.
Curs 2015-2016 Maribel Sospedra
"Nupcial", projecte de 1984 realitzat al 1988. Una joia i
unes manilles, juntes com a símbol del matrimoni.

1. La poesia hermètica
1.1. Postsimbolisme
Els escriptors que seguiren aquesta tendència es mogueren entre el simbolisme
intimista i l’existencialisme. Les seues obres responien a les característiques
següents:
- allunyament de la realitat: el poeta es desentén de la realitat que l’envolta i es
tanca en el seu món
- discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd del
món i de la vida
- punts de vista religiosos i humanistes
- tendència a l'hermetisme expressiu
Entre els autors més representatius destaquen Carles Riba i Josep Carner.
Curs 2015-2016 Maribel Sospedra

Destaquen autors com Joan Vinyoli, Carles Riba, Josep Carner o
Xavier Casp.
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
C. Riba, Elegies de Bierville
(La pell de brau de Salvador Espriu marcà el tomb cap a un altre dels corrents
poètics d’aquesta època: la poesia realista. En aquesta obra, Espriu analitza el
tema de la Guerra Civil i evoca la necessitat de la reconciliació en la
postguerra. )
Curs 2015-2016 Maribel Sospedra

2. La poesia realista
En els anys seixanta es va viure un gran debat, que va enfrontar l'estètica de
tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com un model de
compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura. És l'anomenat realisme
històric o social.
- S’imposa la funció social de la literatura.
- Es denuncia, així, la situació de repressió i misèria.
- L’escriptor representa la col·lectivitat oprimida.
- La poesia es dirigeix al poble.
- Es propugna l’ús d’una llengua directa i fins i tot col·loquial.
El realisme social té dues tendències:
- El realisme humanista de Maria Beneyto o Maria Aurèlia Capmany.
- El realisme històric de Salvador Espriu, Pere Quart i Vicent Andrés Estellés.
- Realisme més intimista: Miquel Martí i Pol.
En sintonia amb la poesia realista, la "nova cançó" es convertí ben aviat en un fenomen de masses. Tingué
com a objectiu recuperar l'ús públic de la llengua a través de la nova música popular i divulgar, burlant la
censura, missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista.
Curs 2015-2016 Maribel Sospedra

Corrandes d’exili
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallès no hi ha res.»
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
PERE QUART
Curs 2015-2016 Maribel Sospedra

Sóc una dona
Sóc una dona, ja ho veus, una dona.
Sóc una dona i no hi vull fer res.
Sóc una dona, res més que una dona:
no seré mai un carrabiner.
Sóc una dona, ben ferma i rodona.
Sóc una dona, ja ho deus haver clissat.
Sóc una dona i això és cosa bona:
no seré un barbut magistrat.
Sóc una dona amb dos pits i una poma.
Sóc una dona amb l’hormona que cal.
Sóc una dona i això ja no és broma:
no seré mai capità general
Sóc una dona i n’estic ben contenta.
Sóc una dona i no hi trobo entrebanc.
Sóc una dona i això ja m’orienta:
no seré mai director d’un banc.
Sóc una dona i amb bona harmonia.
Sóc la mestressa del meu propi cos.
No seré bisbe ni tampoc policia,
cosa que em posa de molt bon humor.
Sóc.
Curs 2015-2016 Maribel Sospedra

Curs 2015-2016 Maribel Sospedra
Espriu (Santa Coloma de Farners,
1913-1985) viu entre Barcelona i
Arenys de Mar. Abans de la guerra
acaba els estudis de Dret i Història
Antiga i viatja pel Mediterrani, on
s’imbueix de mitologia clàssica. La
Guerra i la dictadura li provoquen
una gran desil·lusió. Espriu, en un
primer moment, encarna la
nostàlgia pel paradís perdut, la
Catalunya del passat que garantia
la vida i la felicitat. Més endavant,
desenvoluparà un paper especial en
la nova comunitat: esdevindrà la
veu de la denúncia de les
injustícies.
SALVADOR ESPRIU

Espriu ha conreat la narrativa, el teatre i la poesia. Una part de la seua
producció es caracteritza per l’hermetisme, que facilitava passar la censura.
Cementiri de sinera (1946) és el seu primer poemari, on evoca el món destruït
per la guerra i que el poeta identifica amb Sinera (anagrama d’Arenys). Aquest
llibre i els quatre que segueixen, Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i
Final del laberint, formen l’anomenat cicle líric, caracteritzat per ser una
reflexió sobre la mort. Sinera representa en tota la seua obra el seu món
d’infantesa destruït per la guerra, però també la seua pàtria (Catalunya) i el
destí tràgic de l’home. L’exemple bíblic del poble israelita, semblant al català, li
serveix per alliberar-se de la censura.
Però va ser La pell de brau (1960) el llibre que més ressò va aconseguir. Parla
de la llibertat, la justícia i la tolerància (els tres pilars per aconseguir una
convivència pacífica) i eixampla el punt de vista a la península (Sepharad). La
pell de brau s’inscriu dins el realisme social, denuncia la persecució política i,
per això esdevé una veritable crònica social.
L’obra d’Espriu destaca per la capacitat d’assimilar l’herència mítica de la
humanitat i combina el to líric, l’elegíac, el satíric i el didàctic.
Curs 2015-2016 Maribel Sospedra

Curs 2015-2016 Maribel Sospedra
La singularitat de l’obra d’Espriu rau en la seua representativitat
historicoliterària. S’ha d’entendre en clau patriòtica, des de dos punts de
vista: com la consciència nacional i moral de la societat catalana, però
també amb valors universals, com una lluita per redimir-la del seu
enviliment i com un «acte de servei» a favor de la cultura perduda.
La peculiaritat de la seua obra s’evidencia en els trets següents:
- Un intel·lectualisme extrem
- Una gran complexitat temàtica i de fonts (clàssiques i mitològiques)
- Una constant preocupació pel futur de Catalunya.
- Un punt de vista ètic, tant en la meditació per la mort com en la lluita
fratricida.
Pel que fa al seu estil, cal destacar:
- Una gran varietat de formes literàries (elegíaques, satíriques,
didàctiques…)
- La ironia (amb citacions iròniques de textos sagrats i profans)
- Un descriptivisme mordaç
- Trets lingüístics: absència d’articles i sintaxi complexa.
- Recursos retòrics: presència d’al·literacions, paronomàsies,
símbols…
El tema de la mort. La poesia d’espriu és meditació contínua sobre la
mort, des de dues vessants: la dels éssers estimats (ineludible i la seua
acceptació subratlla la dignitat de l’individu) i la de l’entorn cultural.

Curs 2015-2016 Maribel Sospedra
XXIV
HE MIRAT AQUESTA TERRA (Antologia poètica)
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
http://www.youtube.com/watch?v=6w5xFkIgye8

Curs 2015-2016 Maribel Sospedra
XLVI
A VEGADES ÉS NECESSARI… (La pell de brau)
http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletr
a.musicaDePoetes.Titol?autor=86&titol=558
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
ASSSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE (El caminant i el mur)
http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletr
a.musicaDePoetes.Titol?autor=86&titol=576
Oh!, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Curs 2015-2016 Maribel Sospedra
Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924) era fill de forners, però des de ben menut va mostrar
interés per la lectura i per l’escriptura. L’esclat de la Guerra Civil, a 12 anys, el va obligar a deixar
els estudis. El poeta, de manera autodidacta, aprén i beu dels poetes més importants de la
literatura catalana i hispànica.
Estudia periodisme a Madrid. Allà escriu els seus primers versos. Als vint-i-quatre anys és
contractat al diari Las Provincias de València, on es trasllada i comença l’amistat amb Joan
Fuster, Manuel Sanchis Guarner, a més de publicar el seu primer llibre, Ciutat a cau d’orella.
El 1955 es casa amb Isabel Llorente, centre de la seua obra. Al poc, va nàixer la primera filla, i la
seua mort prematura copsa el poeta; a ella dedica La nit i La primera soledat. En aquell moment,
l’única editorial que publica en català és La Torre, al voltant de la qual s’inicien les tertúlies
literàries que li fan prendre consciència de la situació de la llengua, atacada contínuament pels
sectors anticatalanistes del País, cosa que l’encoratja a escriure les Horacianes. L’any 1958 és
nomenat redactor en cap del diari, però al 1978 se’l jubila forçosament. Després Estellés va
desenvolupar la seua vocació de reporter, de contar-ho tot, d’assumir la seua condició de poetat
vinculat al poble, que conta paral·lelament la seua història personal.
L’obra d’Estellés es va difondre a partir de l’aparició del Llibre de meravelles (1971), que va ser
un autèntic best-seller. Després vindrien els deu volums de la seua Obra completa: Recomane
tenebres (1972), Les pedres de l’àmfora (1979)… El 1975, amb la mort de Franco, comença el
seu Mural del País Valencià, obra incabada i publicada pòstumament.

Curs 2015-2016 Maribel Sospedra
Paral·lelament a l’esmentat autoodi
valencià, apareix un moviment
renovador conegut com la Nova
Cançó, un fenomen que va fer
renàixer l’estima per l’idioma i que,
en certa manera, va lligar el poeta a
la modernitat. Les sinergies amb
personatges com Raimon o Ovidi
Montllor van esdevindre un element
cabdal en la difusió de la seua
poesia.

Curs 2015-2016 Maribel Sospedra
La prolífica obra d’Estellés s’emmarca en els pressupòsits
del realisme social, una vegada superada l’etapa inicial de
poesia experimental. Els temes predominants de la seua
poesia estan relacionats amb el temps que li va tocar viure
i totes les seues experiències.
- LA MORT: familiar, propera, però també col·lectiva, una
mort que se sent com un fet quotidià i que li marca la
vida. («Crit i nit», p. 384)
- L’AMOR: l’amor conjugal, l’amor a la muller i l’erotisme
més visceral, descarnat, arribant a la pornografia. Però
també hi apareix l’amor com un sentiment més
espiritualitzat. Tant un com l’altre s’expressen amb una
gran intensistat expressiva i es veuen com un
alliberament i alienació de la misèria de la postguerra,
una època en què el pecat de la carn martiritzava la
població, un tema prohibit, amagat.
TEMÀTICA

- EL COMPROMÍS CÍVIC: Els versos d’Estellés són denúncia de l’opressió
feixista, ell és la veu de la pàtria castigada, d’un país oprimit. Com Riba,
escriu des de l’exili, però des d’un exili interior i per això esdevé el
cronista del seu poble. Ell és el testimoni de l’estat del país i descriu la
realitat, una realitat que no li agrada i que espera que canvie i per això
reivindica la llibertat i la dignitat. La seua crònica social, amarga i
esperançada alhora, baixa als detalls quotidians, a les descripcions dels
personatges i de les escenes pròpies d’una època, i tot això amb un
caràcter èpic o de salm.
En les Horacianes, per exemple, retrata la vida valenciana dels 60,
barrejant València amb la Roma imperial i atacant aquells que
intenten negar el seu poble, la seua llengua i la seua cultura. Fa ús
dels clàssics llatins per expressar tot aquest desencís i aquest recurs li
permet escapar de la implacable censura. Però les Horacianes no
és només un poemari de temàtica civil, també és el lloc on
s’expressa l’alegria de viure, la quotidianitat, l’elogi de les coses ,
l’altre gran tema de la poesia estellesiana.
- LA QUOTIDIANITAT: Amb un intent d’arribar al poble, descriu tot el que
l’envolta, a vegades deixant-se dur pel sarcasme i per la narració a
vegades estrambòtica d’aquests fets.
Curs 2015-2016 Maribel Sospedra

La llengua poètica d’Estellés es construeix sobre tres bases: la llengua dels nostres clàssics,
especialment la d’Ausiàs March, la literatura catalana del segle XX, i la llengua del carrer, el català
de l’Horta. Atenent aquests principis, les característiques més destacables són:
- Ús d’un llenguatge acostat a la parla quotidiana, en una doble vessant, geogràfica (valencià
de l’Horta) i sociolingüística (registre col·loquial, fins i tot vulgar; mots tabú; frases fetes…)
- Barreja de registres. Dignifica el registre col·loquial i afegeix un filtre culturalista (ús de
temes i formes del món clàssic, sobretot, d’ausiàs March: citacions i comparacions)
- Adjectivació característica: anteposada i postposada, que alenteix el ritme.
- Repetició de mots i sintagmes i ús del polisíndeton (to senzill, infantívol, antiretòric).
- Humorisme: ruptures de to o de contrast irònic.
- Paròdia de tradicions clàssiques o de la Renaixença.
- Composicions mètriques variades: llargues èglogues al costat de poemes brevíssims…
- Referències a la cultura popular: cinema, música…
- Projecció del jo líric, a través de:
El poema confessió: en 1ª persona i, des d’aquesta, assumeix la veu del poble, així el poema és
vist com una confessió íntima de to universal.
El poema diàleg: el poeta es desdobla en un jo i un tu, on es pot projectar el lector, però que
també pot ser un tu concret: l’amant, la mort…
Curs 2015-2016Maribel Sospedra
LLENGUATGE
POÈTIC

PROPIETATS DE LA PENA (Llibre de
meravelles)
Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Curs 2015-2016 Maribel Sospedra
http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaD
ePoetes.Titol?titol=73&autor=21
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=FvEFKC
J956s

DECLARACIÓ DE PRINCIPIS, VI
res no em pot complaure tant com acabar la
meua vida,
el meu obscur treball,
enllestint el cant general del meu País,
el seu extens mural unànime de corbelles i
veles,
de taronges i de magranes.
done les gràcies als déus per aquesta ventura.
arribaré, així, a la velledat o la mort
condecorat secretament,
amb pas segur i una oculta alegria.
tot el que fet al llarg dels anys
no ha estat altra cosa
que una lenta, amorosa, minuciosa
preparació
per aquest moment,
per aquest llibre,
per aquest cant.
com les clares gents d'alacant deixen el raïm
a l'aire i el sol del riurau
per intensificar el seu sucre
i esdevenir fondo delit,
em permetreu que mire la meua llarga feina de
molts anys
deixant, com el raïm,
els meus molt pobres versos,
fins que ha arribat el dia de la feina major i més
bella:
aquest cant general.
he recorregut, de banda a banda, el país.
l'he recorregut amb la plenitud del dia,
l'hora de les cigales i el sol,
de les roselles i el forment,
de la calma augusta dels tarongers i les llimeres.
(…)
la costera de xàtiva, el barranc alcoià de la
batalla,
la lluna d'horta de castelló,
la intacta meravella de gandia
–i enyore molt unes pedres atònites de beniarjó,
justament les pedres disperses,
amb voluntat dura de síl·labes,
del palau d'auiàs march.
(…)
dansen, per a mi sol, a la meua nit, al meu cor,
els guerrers de morella,
les gents d'algemesí,
puja una veu de vidre o d'aigua a elx,
avancen pels carrers els moros i els cristians,
les comarques de castelló.
veig la mar de peníscola, petita i de dentetes, de
saliva febril
Curs 2015-2016 Maribel Sospedra
ran les pedres del vell castell,
i veig la mar de dénia o xàbia, els pàmpols
de teulada,
veig el migdia únic d'alacant.
he rebut, tot al llarg de la meua existència,
ben pocs regals.
sóc pobre i mai no me n'he queixat, d'ésser-
ho.
tot era natural i em calia aceptar-ho.
ara,
passats els dies,
més tristos que feliços,
amb més de cansament que de satisfacció,
m'adone
que els déus em depararen el millor dels
regals:
ser poble,
ésser un entre tants,
i em sé ric per sempre,
per a tota la mort,
i acceptaré humilment la meua mort,
quan ho determinen els déus.
m'enterraran com l'home de la cova negra,
no amb uns grans de forment en el cul
d'una àmfora,
no amb els ferros rovellats d'unes aines,
com era el vell i ritual costum,
sinó amb el cansament de la delícia,
el digne cansament epitalàmic
d'haver viscut,
amb horror i alegria,
els dies del meu poble
i haver-ne alçada l'acta.
ningú no em llevarà aquest orgull.
http://paualabajos.bandcamp.com/track/declaraci-de-principis-vi

Curs 2015-2016 Maribel Sospedra
JORNS DE FESTEIG
Si com l’oreig
que encén la rosa
mire i no veig
créixer una rosa,
tot ens proposa
jorns de festeig
o cada cosa
aiguabarreig.
Si com l’oreig
que encén la rosa
mire i no veig
créixer una rosa,
tot ens proposa
jorns de festeig
o cada cosa
aiguabarreig.
Mes surt i calla
o torn de palla
millor alivi
Veig la finestra
vós sou molt destra
oh, mon deliri.
ELS AMANTS (Llibre de meravelles)
(La carn vol carn , Ausiàs March)
“No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que em perdoni el cast senyor López-Picó)
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”
http://www.uoc.
edu/app/musica
depoetes/servle
t/org.uoc.lletra.
musicaDePoete
s.Titol?autor=21
&titol=79