Libro escrito por Eusebi Chiner Vives e Isabel Betlloch Mas que explica el entorno familiar, trayectoria profesional y trabajos científicos del Dr. José Pérez Fuster, médico natural de Benidorm (1856-1933), que tuvo un papel clave en la lucha contra las enfermedades infecciosas, particularmente la difteria, la rabia, el paludismo y la higiene pública en general, Primera Parte.

1. Apunts biogràfics i científics
del metge benidormí Dr. Josep Pérez Fuster (1856-1933)
Paper clau en la lluita contra
les malalties infeccioses a les darreries del segle XIX.

3. AUTORS
Eusebi Chiner i Vives
Cap de Secció de Pneumologia
Hospital Universitari Sant Joan d’Alacant. Universitat Miguel Hernández
Isabel Betlloch i Mas
Cap de Secció de Dermatologia
Hospital General Universitari d’Alacant. Universitat Miguel Hernández

4. C De los textos: Los Autores
Edita: xxxxxx
Depósito legal: V-0000-2009
Imprime:
Gráficas Naranjo, S.L.
Tel. 963 61 71 34 . Valencia
imprenta@graficasnaranjo.com

5. ÍNDEX
Pròleg 2
Antecedents històrics: la diftèria i el seu poder devastador 4
El canvi de mentalitat científica i la realitat històrica espanyola
a les darreries del XIX 13
L’entorn familiar i professional de Pérez Fuster 16
L’Ajuntament de València davant la diftèria 20
La comissió de Pérez Fuster a París 22
Memòria presentada a l’Ajuntament de València
sobre el procediment antidiftèric 23
La polèmica a l’entorn de la inoculació 26
Pérez Fuster a l’estructura de la sanitat municipal valenciana 34
Altres aspectes de l’obra científica de Pérez Fuster 40
Agraïments 44
Discurs de recepció de Pérez Fuster a la Reial Acadèmia de Medicina 00
Bibliografia 00

7. PRÒLEG
El Dr. Josep Pérez Fuster (Benidorm 1856-València 1933) va ser una de
les figures més rellevants de la Medicina valenciana a finals del segle XIX i va
jugar un paper clau per a comprendre, tant l’evolució de les malalties infeccioses,
com per a assentar les bases de la lluita en la seua erradicació. El còlera, la diftèria,
la ràbia, el tètanus, el tifus i altres, eren responsables d’una alta mortalitat amb
un periòdic caràcter epidèmic, que ocasionava la pèrdua de milers de vides,
principalment en població de curta edat. Al llarg del present estudi veurem quina
va ser la seua important contribució a la Higiene Pública i la Medicina Preventiva,
i analitzarem el contexte històric d’Espanya i de la societat valenciana a les darreries
del segle XIX.
L’any 2006 es va complir el 150 aniversari del seu naixement i el 2008,
el 75 aniversari de la seua mort. Dins de la seua feina hi ha una important
documentació científica a les publicacions mèdiques de l’època, als arxius municipals
de València i a la premsa del moment, que constitueixen una valuosa aportació
al desenvolupament socio-sanitari actual. En aquest llibre hem recollit de forma
sistemàtica la informació biogràfica i la trajectòria professional de Josep Pérez
Fuster, a partir de la documentació de l’època, d’alguns treballs que han analitzat
la creació de l’Institut Municipal d’Higiene de València i la seua organització, sota
la seua figura i d’algunes publicacions que han esbrinat el seu treball. L’anàlisi
dels fons digitalitzats del Butlletí de l’Institut Mèdic Valencià ens han estat d’una
valuosa utilitat per a seguir gran part dels aconteixements de la introducció del
sèrum antidiftèric a València. Finalment hem tingut la fortuna de disposar al
nostre arxiu familiar de gran part d’informació biogràfica, fotogràfica i documental
del nostre oncle besavi Josep Pérez Fuster, entre ella del seu discurs d’entrada a
la Reial Acadèmia de Medicina de València i que reproduïm al final del llibre en
edició facsímil. La lectura reposada del discurs ens permetrà comprendre molts
dels aspectes que s’analitzen al llarg d’aquesta petita obra.
Recuperem, doncs, la memòria de Josep Pérez Fuster i donem a conéixer
molts aspectes desconeguts, per tal de mostrar-los a la comunitat científica
valenciana i en particular als seus conciutadans del poble de Benidorm on va
nàixer i on també va exercir, sempre de forma desinteresada, quan la seua intensa
vida professional li permetia visitar a la seua família.

8. Per a les families Chiner Vives, Montoro, Llinares y Pérez Fuster...

9. Una nova teoria no s’imposa perquè els
científics es convencen d’ella, sinó perquè
els que segueixen abraçant les antigues
idees van morint a poc a poc i son
substituïts per una nova generació què
assimila les noves des del principi.
Max Planck (1858-1947)
Premi Nobel de Física 1918

10. Libr o del conocimiento, curación y preservación de la enfermedad de garrotillo por el Dr . Iván de Soto. Granada 1616.

11. 9
Antecedents històrics:
la diftèria i el seu poder devastador
La diftèria està causada pel cocobacil grampositiu Corynebacterium diphteriae,
que afecta, per la invasió directa o per la seua endotoxina, a diversos llocs de
l’organisme, principalment a l'àrea nasofaringolaríngea. Actualment es considera
pràcticament erradicada gràcies a les campanyes de vacunació de toxoide tetànic
obligatori en la infància. No obstant, al llarg de la història de la humanitat les
grans epidèmies de diftèria han causat una elevada mortalitat, principalment
infantil, i han promogut avanços científics importants, com la difusió de la
traqueotomia, en un esforç per a vèncer aquesta mortífera malaltia (1).
Al segle IV A.C., Hipòcrates va descriure els símptomes d’asfíxia i l’evolució
clínica del que pot ser era una diftèria. Pensava que amb sagnies era possible
alleugerar l’acúmul de sang que es produïa a la caròtida, fent alenar amb una
palleta vapor d’aigua, afegint-ne olis volàtils.
Al Talmud (segle II D.C.) es parla de la diftèria amb el nom de Askara.
Quan es produïa una epidèmia s’anunciava el perill “amb toc de trompetes a
continuació de la primera defunció” i no després de la tercera, com era habitual.
Afegeix aquest llibre que la mort “ocorre per asfíxia i que és la pitjor de les 903 formes
de mort conegudes”. A més a més, manifesta que “qui menja llentilles una vegada al
mes, li tira sal al menjar i aigua a totes les begudes manté l’Askara lluny de sa casa”.
Ja a l'any 50 de la nostra era, Areteo de Capadòcia va descriure dos tipus
d'angines, benignes i malignes. Dins d'aquestes malignes indica les d’un cert tipus
que "si s'estén al tòrax per la tràquea, produeix la mort per sufocació". Galè, a l’any
131 D.C. va parlar de pacients que expulsen membranes per la boca, representant
una d'elles el motle de la tràquea.
En l’Edat Mitja, Baronius descriu les epidèmies que aparéixen a Roma, als
anys 856 i 1004, com un “refredat descendent de la faringe, que conduïa a la sufocació
i que es denomina pestilencia faucium” . Al segle XIV es descriu en 1389 a la ciutat
de Short (Anglaterra) una epidèmia i al segle XVI s’observen epidèmies al Rhin
i a la baixa Alemanya.
Al Renaixement els metges espanyols introduïren el terme garrotillo (croup
en anglés, crup en l’adaptació espanyola) i són els primers a descriure de forma

12. 10
precisa els signes i símptomes, establint un diagnòstic diferencial amb altres
patologies semblants. Aquesta denominació es va popularitzar i ha arribat fins als
nostres dies. Segons Pérez Cascález es denomina així per la semblança a la mort
causada en ofegats per un cordell, que a Espanya s'expressa amb el nom de donar
garrot (2). Luis Mercado (1525?-1611), la figura més important de l a medicina
renaixentista española, natural de Valladolid, al seu llibre Consultaciones morborum
complicatorum et gravisimorum , publicades en 1613 després de la seua mort, fa la
primera i magistral descripció del garrotillo , després de la seua epidèmica aparició
en Espanya a les darreres dècades de la centúria. Però l’estudi més complet i
pormenoritzat és el de Juan de Villarreal, De signis, causis, essentia, prognostico et
curatione morbi soffocantis , publicat en Alcalá de Henares en 1611.
De essentia, signis, causis, prognostico, & curatione
anginae, vulgo garrotillo: brevis tractatus por el
Dr. Pedro Mancebo. Sevilla, 1618.

13. 11
Fins a la definició de diftèria pel metge francés Bretonneau en 1826, aquesta
malaltia havia estat estudiada sempre en companyia d’altres afeccions orofaríngees.
La teoria galènica dels humors atribuïa aquesta malaltia a un espessiment
dels humors pel fred, causants de l'obstrucció de les venes del coll, produïnt unflor
i ulceració a nivell de la gola i, en cas de descendir i progressar, donava lloc a una
inflamació de la via aèria i la mort per sufocació. Així, la terapèutica recomanada
es basava en la sagnia local per a disminuir la unflor i els remeis tòpics i sistèmics
que calfaren i fluidificaren els humors, incloent empastres calents i secs, laxants
i beuratges de plantes de propietats "assecants".
Espanya, com altres països d'Europa, es va veure sacsada a finals del segle
XVI per onades d'epidèmies d'angina maligna. Hi ha referències dels seus atacs en
1530 i següents, 1585, 1590-1591 (amb gran intensitat a Andalusia), 1606 (varen
morir infinitat de xiquets), 1613 (tan greu que es va considerar l'any dels crups) i
1618 (sobretot a Sevilla).
Tratado Médico-Práctico del garrotillo maligno
ulcerado o angina maligna gangrenosa: y su remedio
cierto, pronto, seguro, confirmado, con autoridad,
conservación y experiencia.
Dr. Juan Antonio Pascual y Rubio. Valencia,
1784.

14. El garrotillo.
Francesc de Goya (abans de 1812). Oli sobre llenç. 0,80 x 0,65 m. Colecció
Araoz (vídua de Marañón),Madrid

15. 11
Els metges espanyols del Renaixement, paral·lelament a Baillou a França,
van dur a terme una completa descripció de la malaltia. Els estudis sobre el crup
d'aquests autors van ser de referència per a la medicina europea de l'època, ja que
presentaren descripcions minucioses del quadre clínic i establiren el diagnòstic
diferencial amb altres processos faringoamigdalars i malalties de vies respiratòries
inferiors. Així mateix, ens presenten signes clínics especials, com trobar el pols
dèbil, malgrat ser un procés inflamatori agut; la desaparició de la febra sense
associarmilloria clínica, les pseudomembranes o l'aparició de paràlisi de paladar
bla. També aporten importants dades a favor de la teoria de la contagiositat
interpersonal. Durant el Renaixement i principis del Barroc la medicina espanyola
va conéixer un precedent que la va situar a nivell de les primeres d'Europa, sent
un bon exemple d'això la diftèria.
En l'expansió de les epidèmies solia jugar un paper decisiu l'escàs nivell
de vida d'una població bàsicament agrícola, d'autosubsistència, amb baix nivell
cultural i higiènic. L’escassetat de metges i poca demanda dels seus serveis per una
població que considerava la mortalitat com un paràmetre natural i ineludible,
agreujava el problema. A Espanya, amb un cert retard respecte a altres països
europeus, la reducció de la mortalitat catastròfica, especialment epidèmica, no
culmina fins a 1900, quan la vacuna contra la pigota ha acabat per arrelar, i el
còlera morbo asiàtic pareix definitivament vençut (la última gran epidèmia va ser
en 1885), mentre que en la major part d'Europa el mal es trobava extingit des de
l'epidèmia precedent, la de 1865. Degut a les condicions de vida, en el segle XIX
les malalties infeccioses es presenten com a malalties socials típiques. La inexistència,
o la ineficàcia de l'actuació pública que ajude a combatre-les, contribueix a reforçar
el caràcter discriminador que les distingeix. La infecció fa estralls entre les classes
baixes i deixa prou incòlumes als nuclis privilegiats.
La Llei Orgànica de Sanitat de 28 de novembre de 1855 assenyalava que
els metges titulars tenien obligació d'assistir a les famílies desvalgudes, assessorar
a l'Ajuntament en matèria de salut i, “ante la presencia de la enfermedad contagiosa
o epidémica, la obligación de no separarse del pueblo de su residencia en tiempos de
epidemia o contagio”. El Reial Decret de 14 de juny de 1891 va aprovar el reglament
per al servei benèfic sanitari dels pobles estructurant que els metges titulars

16. 10
“existirán en todas las poblaciones que no excedan de 4.000 vecinos”, “dependiendo
exclusivamente de los ayuntamientos que los contraten, sin adquirir estabilidad en el
puesto de trabajo”, fins que la Instrucció General de Sanitat aprovada per Decret
el 12 de gener de 1904 assenyala que “los contratos con los médicos titulares tendrán
de ahora en adelante duración indefinida” (3).
Per a emmarcar l'elevada mortalitat dels xiquets convé tindre present que
en les zones rurals de l'Espanya interior, la mortalitat infantil, fins a mitjan del
segle XIX, feia desaparéixer a més de la quarta part dels nascuts, podent superar
el terç en èpoques especialment adverses i en l'Europa de l'Antic Règim i en
l'Espanya anterior a 1900 els difunts amb menys de deu anys venien a representar
el 50 per cent aproximadament del total de les defuncions (4). En el període 1888-
1894 la diftèria va ser responsable d’una mortalitat mitja anual de 6-7 persones
per 10.000 provocant el 80% de morts en afectar la població infantil.
La diftèria, la disenteria i la malària causaven morbiditat a una escala
geogràfica més limitada i durant menys temps que la pesta, la pigota, la sífilis, la
grip i la tuberculosi, que eren les malalties infeccioses més importants de l'Edat
Moderna. Mary Lindemann apunta que “una malaltia peculiarment mortífera per
als xiquets era l’anomenada “angina maligna” i, a Espanya, vulgarment “garrotillo”
(…). Es caracteritzava per fort mal de gola, i flux de sang i pus de gola i nas. Els
malalts morien de sufocació lenta (5). Encara que és probable que la diftèria siga
una malaltia antiquíssima, com la tuberculosi, sabem que va fer la seua aparició
a Europa en l'Edat Mitjana, però els metges no van començar a descriure-la
explícitament com a epidèmia fins als segles XVII i XVIII. En el segle XVII, els
brots més greus es van produir a Espanya, Portugal i Itàlia; la malaltia es va declarar
en altres països europeus durant el segle XVIII. Fins a mitjans del segle XIX no
fou un factor demogràfic amb alts índexs de mortalitat en tot el món.
Tota la població podia afectar-se, encara que amb notables diferències.
Vidal Solares (6) assenyalava en 1879: “la difteria se encuentra en todas las estaciones
y todos los climas. En los lugares húmedos, es decir, en aquellos que se encuentran
situados en un valle y están sembrados de pantanos, el croup existe y reina durante todo
el año, mientras que en los países montañosos, colocados en lugares secos y altos, sucede
que esta enfermedad nada más se presenta en ciertas estaciones, adoptando entonces
la forma epidémica”.

17. 11
Durant el segle XIX, sobretot a l'epidèmia de 1847, la malaltia era freqüent
a grans capitals europees com París, any en què es comença a aplicar la traqueotomia
en casos desesperats, encara que amb escassos resultats, en morir el 91% dels
afectats. En els anys següents la situació no va millorar, morint el 83% dels operats
en 1850, el 85% en 1859 i 87% en 1860, reduïnt-se al 71'42% en 1863 i 63'44%
en 1867, que no impedeix que en 1875 morira el 87'97% dels afectats per diftèria
laríngia.
A Espanya, entre setembre de 1879 i finals de desembre de 1885 la diftèria
va causar 80.879 defuncions (d'elles 4.586 a Madrid), amb una mitjana de 1.064´19
morts al mes, superant el miler de morts els mesos d'agost a febrer i sent lleugerament
inferior en la resta. Aquestes taxes de mortalitat van ser encara superiors en el
centre d'Europa, aconseguint el màxim a Àustria. Entre 1880 i 1885, a Espanya
van morir 77.508 persones de diftèria, xifra només superada per les 80.629
propiciades per la pallola. Entre 1880 i 1887, Madrid va ser la ciutat europea amb
major taxa de mortalitat per diftèria, per davant de Berlín, Varsòvia, Sant Petersburg
i Marsella.
En la segona meitat del XIX es van produir dos fets fonamentals en el
tractament i profilaxi del garrotillo: la intubació o tubaje, que Bouchut ideara en
1858 i O´Dweyer ressuscitara en 1885, per a ja quedar definitivament incorporada
a les tècniques quirúrgiques, i la troballa del germen etiològic que Klebs i Löeffler
aconseguiren l'any 1883-1983-84.
En 1888, el mateix any en què l’Institut Pasteur va ser inaugurat a París,
Alexandre Yersin i Emile Roux (1853-1933) aïllen el bacil de la diftèria i la seua
toxina, usant el filtre de porcellana desenvolupat per Chamberland. És aquest el
punt de partida de la immunització passiva (7,8). Simultàniament a Alemanya
Emile von Behring (1854-1917) i Shibasaburo Kitasato (1852-1931) demostren
que la protecció contra la toxina es pot induir injectant-la en un animal receptor.
Aquesta protecció s’associa al sèrum dels animals immunitzats i el què és més
important, és transferible a altres animals. Un any més tard Yersin i Roux detallen
les propietats de la toxina i confirmen que es pot provocar immunitat contra la
toxina. Així doncs, l’objectiu terapèutic passa de l’intent d’erradicar el bacil a
neutralitzar els efectes de la toxina per mig del sèrum.

18. Sistemes d’intubació per a previndre l’asfixia provocada per l’angina diftèrica.
Collin & Cie successeurs. Médecine et petite chirurgie. Extracte de catàleg. Paris Lib. Imp. réunies, 1935

19. 11
Un altre fet important a l’entorn de 1890 és la decisió de Roux de practicar
un sistemàtic anàlisi bacteriològic per tal de confirmar la malaltia, ja que la pròpia
heterogeneïtat dels signes clínics donava lloc a confusions amb altres procesos i
a diagnòstics erronis. Així, la introducció del test bacteriològic tingué dues
conseqüències. La primera va ser clínica, per la possibilitat de conéixer el pronòstic
i vigilar la presència bacteriana durant l’evolució de la malaltia, i la segona de
tipus estadístic, ja que va permetre classificar als malalts i establir subgrups,
fonamentalment els que patien sols el bacil o aquells amb els quals s’associaven
altres bacteris i que tenien pitjor pronòstic.
El diagnòstic bacteriològic va ser dut a terme al Hôpital des Enfants-
malades de París per Louis Martin (1864-1946), metge seleccionat per Roux entre
els estudiants de Jacques Joseph Grancher (1843-1907), aleshores responsable del
departament de malalties infeccioses d’aquest hospital i deixeble de Pasteur. La
vacunació dels cavalls per tal de preparar el sèrum s’inicia en 1891 per Edmond
Nocard (1850-1903) a l’escola veterinària de Maisons-Alfort i en iniciar-se les
vacunacions, a partir de 1894 s’organitza a l’annex de l’Institut Pasteur en Marnes-
la-Coquette, prop de París. Precisament aquest any, Roux i Martin descriuen
els resultats d’un assaig clínic a gran escala, emprant sèrum de cavall prèviament
produït i purificat. A la primavera de 1894 aquests resultats són
presentats primer a Lille i posteriorment al VIII Congrés Internacional d’Higiene
de Budapest en setembre de 1894. Aquests resultats són difosos a l’opinió pública
a la portada del diari Le Figaro el 6 de setembre amb tal repercussió, que sota la
iniciativa de Gaston Calmette s’obrí una subscripció popular amb l’objectiu de
recaptar 30.000 francs per administrar sèrum als més necessitats. L’iniciativa
tingué tal èxit que en un mes se n’havia recaptat 240.000 francs, arribant a 612.000
francs al final de l’any. Això va permetre a Roux dur a terme un pla de producció
de sèrum què incrementà els 12 cavalls disponibles a l’Institut en 1894 a 136 a
la granja Garches, arribant a produir 7.500 litres de sèrum al 1895.
La unitat tòxica de la toxina diftèrica es va definir in vivo com el volum
de sobrenadant capaç de matar un mono de 500 g., en 24 hores i les unitats
protectores van estar definides com 1 ml de sèrum de cavall capaç de neutralitzar
20 ml de solució de toxina, 0.1 ml de la qual pot matar un mono de 500 g., en
48 hores (9,10).

20. Boletín del Instituto Médico Valenciano. Instrucciones para evitar la propagación de la difteria.
Any 1866, volum 19, pàgines 431 i següents.

21. 11
A partir de 1895 es comença a aplicar a Espanya el sèrum Roux, descendint
la mortalitat entre 1895 i 1900 a una mitjana de 210 defuncions anuals a Madrid,
oscil·lant entre les 159 de 1895 i les 276 de 1898. L'Institut Llorente va ser fundat
a Madrid en 1894 amb clínica i laboratori adjunts, va tractar en divuit anys més
de 15.000 xiquets de diftèria, contribuint a que quasi desapareguera aquesta causa
de mortalitat a Madrid i que disminuïra notablement en províncies. Comptava
amb cavalls immunitzats contra la diftèria, el sèrum de la qual salvava la vida a
més de “mil xiquets pobres per cavall”. En 1923 es començà a utilitzar l'anatoxina
diftèrica de Gaston Ramon (1886-1963) i cap a 1930 apareix la vacunació
antidiftèrica (11,12).
Com més avant exposarem, el metge benidormí Dr. Josep Pérez Fuster va
ser l’introductor de la seroteràpia a València en 1895, una figura clau per a
entendre el canvi de la mentalitat mèdica de la medicina valenciana de l’època,
i el responsable de l’erradicació de la diftèria a la resta de pobles de la Comunitat
Valenciana. Gràcies a les seues investigacions, va contribuir a posar els pilars de
la nova Medicina Preventiva i Salut Pública.
Instrumental original per a l’administració del sèrum antidiftètic

22. Portada del Butlletí de l’Institut Mèdic Valencià 1883-1884

23. 11
El canvi de mentalitat científica i la realitat històrica espanyola a
les darreries del XIX
Entre 1880 i 1885 es va produir un canvi fonamental en la forma d'entendre
la propagació de les malalties transmissibles. La Microbiologia en el terreny de la
medicina va suposar una transcendental contribució a la mentalitat etiològica, és
a dir, el coneixement de la causa de la malaltia. La Microbiologia va desplaçar a
la teoria tel·lúrica per la qual l'origen i desenvolupament de les epidèmies s'atribuïen
a miasmes o virus continguts en aigües estancades i terrenys fangosos, i el concepte
de malaltia estava basat en la climatologia i l'ambient. Amb la Microbiologia la
malaltia passaria a entendre's com la conseqüència d'un microorganisme causal.
França i Alemanya es van alçar com a pioneres en aquesta doctrina del microbi,
amb Pasteur i Koch com a artífexs del canvi. L'origen (i per tant el tractament de
la malaltia) ja no es buscaria a nivell tel·lúric o ambiental, sinó exactament en la
seua causa. A València, la diftèria produïa un nombre important de defuncions a
l'any, presentant-se eventualment de forma massiva. L'epidèmia diftèrica de 1880
va motivar una important polèmica al si de l'Institut Mèdic Valencià on es va
discutir el seu probable caràcter parasitari. Existia especial sensibilització davant
d'una malaltia que afectava principalment xiquets de poca eda t els quals presentaven
greus crisis d'asfíxia (11,13).
Emile Roux (1853-1933)

24. 10
Dos grups generacionals van iniciar i consolidar aquest procés. El pertanyent
a la generació de 1871 (nascuts entre 1834 i 1848), anomenada “de la Restauració”,
amb figures com Julio Magraner Marines, José Crous Casellas i Constantino Gómez
Reig, i el pertanyent a la generació de 1886 (nascuts entre 1849 i I863), anomenada
“de savis”, composta per Pablo Colvée Roura, Peregrín Casanova Ciurana, Amalio
Gimeno Cabanas, Francisco Moliner Nicolás, Luis Simarro Lacabra, Santiago
Ramón i Cajal, Vicente Peset Cervera, Pascual Garin Salvador i el mateix Josep
Pérez Fuster. Aquestes generacions de l'experimentalisme van ser extraordinàriament
fecundes, a més de per haver assimilat amb rigor les novetats doctrinals i tècniques
de la “medicina de laboratori”, per la creació de noves institucions, aspecte a què
va íntimament connectat l'aparició de noves publicacions mèdiques, i per l'establiment
d'una cada vegada més sòlida comunicació amb Europa (14).
El descobriment de la seroteràpia antidiftèrica per Roux en 1894, va transcendir
a l'opinió pública, a les autoritats municipals, a la premsa especialitzada i inclús a
la premsa diària valenciana. En un intent d'importar com més prompte millor el
procediment terapèutic de Roux, l'Ajuntament de València va comissionar Pérez
Fuster per a estudiar directament a París el sèrum antidiftèric. Pérez Fuster va
El sèrum antidiftèric de Roux

25. 11
presentar un informe favorable respecte al resultat del sèru m i respecte a la possibilitat
de preparar-lo i inocular-lo a València, però la lentitud de les autoritats municipals
a autoritzar la inoculació del sèrum en aquesta ciutat va alçar polèmiques i severes
crítiques a la gestió de l'Ajuntament. Finalment, Pérez Fuster va ser autoritzat a
aplicar el sèrum antidiftèric a València, obtenint resultats satisfactoris i facilitant
la difusió de la seroteràpia antidiftèrica a nombroses localitats de la regió. Al llarg
del text anirem aprofundint en tots els aspectes i detalls relacionats amb les seues
investigacions.
Tots aquests canvis tenien lloc en un context històric de crisi nacional.
Espanya vivia una Restauració monàrquica des de 1874, quan Martínez Campos va
proclamar rei a Alfons XII, amb l'inici d'una etapa de profundes reformes polítiques
que van portar a eleccions generals per sufragi universal i a una nova Constitució
en 1875.
L'última dècada del segle XIX va ser particularment agitada. En un curt
període es produeix una alternança en el poder entre els partits Conservador i Liberal.
D'altra banda, el regionalisme havia irromput en un primer pla de la vida nacional;
en 1892 s'assentaven a Manresa les bases de la Unió Catalanista, i en 1895 es
fundava el Partido Nacionalista Vasco. La inadequada política colonial va desembocar
en guerres d'emancipació; entre 1895 i 1898, Espanya es va veure embolicada en
el Desastre colonial, que va portar a la independència de Cuba, Puerto Rico i
Filipines. La derrota enfront dels Estats Units, en 1898, que va acabar amb les
últimes colònies transoceàniques de la monarquia hispana, va ser el revulsiu que
va cristal·litzar el malestar dels diversos estrats de la nació, va suposar nombroses
baixes en les files de l'exèrcit i, en definitiva, una derrota moral i econòmica que
va disparar la inflació (8,13).
L’anomenat “regeneracionisme” es va crear com a intent de modificar totes
les facetes de la vida social i l'acció de l'Estat, amb un sentit modernitzador. La
modernització consistia en adaptar a les condicions espanyoles les pautes i estructures
vigents en els països europeus occidentals. La comparació mostrava greus deficiències
des del punt de vista sanitari del costat espanyol, com ara els pèssims serveis de
subministrament d'aigua i clavegueram urbans, l'absència de serveis organitzats
d'estadística, una més elevada taxa de mortalitat infantil, etc (1,8,13,14).

26. Josep Pérez Fuster (esquerra) amb el seu germà Eusebi Pérez Fuster. 1920. Arxiu familiar

27. 11
L’entorn familiar i professional de Pérez Fuster
Josep Pérez Fuster va nàixer a Benidorm (Alacant) el 8 d'octubre de 1856
al cèntric carrer de la Santa Faç, fill d’Eusebi Pérez Vives i de Mª Dolors Fuster
Llorca. Pertanyia a una família acomodada i influent de terratinents, comerciants
i oficials de la Marina Mercant, essent el major de nou germans, que com ell, molts
és varen distingir en les seues professions o activitats públiques. Així, Vicent Pérez
Fuster (Benidorm 1870-1956), Maquinista Naval i persona pública emblemàtica,
va ser alcalde de Benidorm 1940-1950; Eusebi Pérez Fuster (Benidorm 1870-1960),
Capità Mercant i Pràctic Major del Port de València; Maria Dolores Pérez Fuster,
coneguda per la Tia Maria del Calvari va deixar empremta pel seu carisma personal
i humà,així com la seua germana més menuda, Pepa Pérez Fuster. L a seua inclinació
per la Medicina va estar marcada pel seu oncle Josep Pérez Vives (Benidorm 1816-
1894), aleshores metge titular de Benidorm, conegut pel sobrenom de el Dotor, el
qual va jugar un paper fonamental a les epidèmies de còlera de 1854. Un altre
oncle seu, Miquel Pérez Vives era conegut pel Tio Sangonera, degut a que a més
a més de ser el propietari del salador del peix (conegut localment per la xanca) era
l’amo del dipòsit de les sangoneres que eren àmpliament emprades per a fer sagnies
terapèutiques en l’època. A més a més, Josep Pérez Fuster era cosí germà del metge
Josep Pérez Llaudés (Benidorm 1862-Xàbia 1938) a qui estava íntimament unit.
Pérez Fuster va cursar estudis secundaris en la seua ciutat natal, obtenint
el Grau de Batxiller en 1872. Posteriorment es trasllada a València per a seguir la
carrera de Medicina, durant la qual es va distingir amb diversos premis i excel·lents.
La seua carrera de Medicina va estar influenciada per l'impacte de les
reformes docents iniciades durant el Sexenni Revolucionari (1868-1874) pel
rector Pérez Pujol, si bé l'anhel per democratitzar les càtedres, quedaria estrangulat
per la Restauració a través dels plans d'estudis de 1875 i de 1885 i la Reial Orde
de 13 d'agost de 1880. Pel seu caràcter avançat, va destacar Josep Monserrat i
Riutort (1814-1881), catedràtic de Química General, el qual va impartir els
primers cursos lliures d'investigació microscòpica que es van donar a Espanya, en
1878; en el seu laboratori es van formar diverses figures de la generació de 1886,
com Colvée Roura i Peset Cervera.

28. Josep Pérez Fuster investit amb la toga de Doctor 1883. Arxiu familiar

29. 11
Pérez Fuster va mostrar prompte una inclinació cap a una clínica basada
en els resultats de les ciències experimentals en aquest ambient de “medicina de
laboratori” que existia a la Facultat de Medicina. Va obtenir el títol de Llicenciat
al juny de 1877 a València a l'haver deixat de ser classificada la seua Facultat en
1868 com de “segona classe” (que tan sols permetia impartir el títol de batxiller
en medicina i cirurgia). Durant els següents quatre anys va exercir com metge
titular primer en la població de Canet de Berenguer i després en Sagunt, doctorant-
se en 1883 amb la tesi Ventajas que han proporcionado a la clínica las investigaciones
microscópicas. Aquell mateix any obtenia plaça d'higienista en la primera convocatòria
d'oposicions convocada per l'acabat de crear Cos Municipal d'Higiene i Salubritat
de València (15).
A part de la seua natural inclinació científica per la investigació de les
malalties infeccioses, Pérez Fuster va estar molt influenciat des del punt de vista
personal. Casat amb Carmen Gómez, el seu primer fill, Josep, de qui esperava
estudiara Medicina es va dedicar als negocis, mentre que el seu segon fill, Antonio
Pérez-Fuster Gómez, va seguir els passos del seu pare estudiant la carrera de
Medicina però va morir de grip quan estava fent el doctorat a Madrid. També la
seua filla Maria va necesitar una traqueotomia després d'emmalaltir de crup.
Aquesta va morir més tard de tuberculosi, després de casada, com també la seua
filla fadrina Natividad. El tercer fill baró, Eusebi Pérez-Fuster Gómez, va seguir
la carrera dels seus oncles com a Capità Mercant, ocupant més tard un alt càrrec
a les oficines centrals de Madrid de la Companyia Transmediterrànea. El mateix
Pérez Fuster va patir angines diftèriques amb adenitis supurada, en contagiar-se
d'un xiquet malalt, durant els primers anys d'exercici professional a Sagunt.
Amb motiu de l'epidèmia de còlera de 1885 va prestar importants serveis
al Cos Municipal d'Higiene i Salubritat de València i per aquest motiu va ser
proposat per a una Comanda d'Isabel la Catòlica. Pérez Fuster va ser la figura clau
en la institucionalització a València de la medicina de laboratori en el si de la
higiene municipal. Primer, com a cap del Laboratori de Bacteriologia, i des de
1911, com a Director de l'Institut Municipal d'Higiene. En torn a la institució
municipal va aconseguir aglutinar un grup de professionals (Juan Campos, Pablo
Colvée Reig, Pedro Vicent, Ramón Gómez, Tomás Peset Aleixandre) que durant

30. 10
el primer terç del segle XX encapçalaria els nous vessants de la Higiene Pública
valenciana.
L’organització del laboratori en 1894 va incloure uns serveis higiènic-
sanitaris municipals formats per les seccions d'estadística, beneficència domiciliària
i inspeccions higièniques, laboratori microbiològic i les cases de socors, quedant
definits els serveis químics i veterinaris com d'auxili en la resolució dels problemes
d'higiene general. L'Institut Municipal d'Higiene creat en 1911 segons projecte
de Pérez Fuster, a instàncies del tisiòleg Adolfo Batlles, centralitzaria totes les
investigacions i pràctiques sanitàries de la ciutat en torn a les noves seccions
d'investigacions biològiques, bacteriologia, anàlisi d'aigües, seroteràpia i vacunació,
i aplicació de sèrums i vacunes (16).
Les línies bàsiques d'investigació enfront de les principals malalties
infectocontagioses regnants, en l’ambiciós projecte d'aplicar rigorosament els
supòsits de la moderna bacteriologia als problemes de la higiene local varen ser
el desenvolupament de vacunes i el control microbiològic de les aigües potables.
Signatures de Eusebi Pérez Fuster, Josep Pérez Fuster i dels colaboradors a l’institut d’Higiene Municipal Pedro Vicent,
Pablo Calvée i Francisco Ferrandis. Arxiu familiar

31. 11
L’Ajuntament de València davant la diftèria
En analitzar els incidents epidèmics registrats pel Cos Municipal d'Higiene
i Salubritat de València, entre els anys 1893 i 1899 s'observen nombrosos casos
de diftèria amb una elevada mortalitat. L’Ajuntament va adoptar estrictes mesures
de vigilància i seguiment davant de cada nou cas i en aquest sentit, va imposar
nombroses sancions als metges de districte que s'hagueren demorat a notificar els
incidents diftèrics, o que no adoptaren les mesures de l'Ajuntament quant a
l'aïllament, desinfecció o trasllat immediat dels cadàvers, etc. .
Davant la detecció de casos de diftèria s’ordenava el tancament temporal
de les escoles on assistien xiquets malalts, amb el propòsit d'impedir la difusió de
la malaltia. A continuació es donava pas a la Brigada de Desinfecció, que es
personava en l'escola o casa del malalt i procedia a la fumigaci ó i aplicació de
líquids antisèptics. Si en el termini de vuit dies no es produïen nous casos entre
els companys d'aula del malalt, es decretava la reobertura del centre (17,18).
Les xifres d'incidència i de defuncions per diftèria, reforcen la importància
sanitària i social del problema. Pérez Fuster exposava durant una conferència
oferida en els salons de l'Ajuntament “… en el quinquenio 1889-1893 fallecieron
en Valencia 739 niños, aun no habiéndose sufrido ninguna epidemia de difteria…”
Molt més minuciosa és la taula de defuncions hagudes per motiu de la
diftèria elaborada a partir de les dades arreplegades per la Inspecció Municipal
de Sanitat, que Pérez Fuster va exposar en la seua recepció a la Reial Acadèmia
de Medicina (19):
Les xifres demostren que a partir de 1895 s'inicia un marcat descens en
la mortalitat. Aquestes primeres dades concorden amb les estadístiques generals
elaborades a França, on en 1886 hi havia una mortalitat del 5,5/10.000 habitants,
passant en 1911 a 0,5/10.000.
La notícia del descobriment de Roux va ser difosa per la premsa després
del Congrés Internacional d'Higiene, celebrat a Budapest durant agost i setembre
de 1894. Tant Las Provincias, com El Mercantil Valenciano van arreplegar puntual-
ment en les seues pàgines tots els detalls que Roux havia exposat en aquell Congrés.
El 17 d'octubre de 1894 es va remetre des de París un telegrama als principals
diaris valencians. L'Acadèmia de Medicina de França havia aprovat un dictamen

32. 10
en què s'informava favorablement respecte a la injecció antidiftèrica. La classe
mèdica respongué immediatament i Pérez Fuster, en qualitat de cap del laboratori
bacteriològic municipal, declarava en una entrevista “…Que el suero de este ya
célebre francés ha de ensayarse en Valencia, es indudable. La humanidad, por otra
parte, y la cultura de esta población por otra, así lo exigen. Mi cargo oficial me impone
la obligación, que gustosamente cumplo, de estudiar detenidamente este asunto, que tan
de lleno entra en el terreno microbiológico”.
Un bon nombre de catedràtics de la Facultat de Medicina, com Peregrín
Casanova, Candela, Peset, Magraner, Orts, Garín, i Antonio Casanova es mostraren
partidaris de la seroteràpia (20,21).
Respecte a les publicacions mèdiques, destaca l'article aparegut en el
Butlletí de l'Institut Mèdic Valencià corresponent al mes de setembre de 1894, on
s'arreplega un resum de la ponència de Roux en el Congrés de Budapest. Des de
l'epidèmia de 1880 es va començar a plantejar la possibilitat de que la diftèria
tinguera el seu origen en un microbi (22,23).
Sagnat a través de la vena jugular d’un cavall
prèviament inoculat, per tal de preparar el sèrum
antidiftèric.

33. 11
La comissió de Pérez Fuster a París
Fent-se ressó del nou procediment terapèutic enfront de la diftèria, prompte
començarien les primeres iniciatives per a importar l'esperat medicament. Com
hem comentat adès, el diari francés Le Figaro havia defés amb gran èxit una
recaptació popular a la recerca de fons amb què sufragar la preparació de sèrum
i posar-lo a disposició de les classes menys benestants de París. En aquesta mateixa
línia, la Asociación Protectora de los Niños de Valencia va obrir a finals d'octubre
de 1894 una subscripció per a comprar sèrum Roux. A diferència de l'excel·lent
resultat de Le Figaro o del New York Herald, aquesta subscripció no va prosperar
i va haver de ser només l'Ajuntament qui fera front a l'adquisició del sèrum.
El Mercantil Valenciano publicava el 20 d'octubre de 1894 una entrevista
amb Pérez Fuster, en la que es posava de manifest l'interés dels metges per practicar
la inoculació antidiftèrica i també feia referència a l'atenció mostrada per Adolfo
Cervera, metge Inspector del Cos Municipal de Sanitat i regidor de l'Ajuntament,
davant de la possibilitat de portar el sèrum. La iniciativa presa pel Mercantil
Valenciano des de les seues pàgines, es concretava en una sèrie de propostes a
l'Ajuntament:
1) Adquirir a París un cavall ja preparat per a obtindre directament el sèrum
de la seua sang; 2) Disposar que immediatament es procedisca pel personal facultatiu
del gabinet bacteriològic a la preparació dels cultius que han de servir per a la preparació
dels cavalls; 3) Disposar que els treballs es duguen a terme provisionalment en l'antic
Institut Pasteur. París, 1920

34. 10
hort de Sant Pau; 4) Autoritzar l'alcalde perquè, presos els informes necessaris, per
conducte de l'ambaixador d'Espanya, puga comissionar a un facultatiu perquè es trasllade
a París, i adquirisca els elements necessaris per a aplicar el remei en el primer cas que
es presente a València (20).
El mateix dia 20 d'octubre s'exposava en sessió ordinària una proposta del
regidor Rufino Ferrando (també metge i soci de l'Institut Mèdic Valencià) en la
que sol·licitava que l’Ajuntament comprara al laboratori dirigit per Roux sèrum
antidiftèric suficient per a mil inoculacions, que es practicarien com preventives
i curatives entre els xiquets pobres de la ciutat (24,25). Sotmés a votació,
l'Ajuntament va acordar que passara a informe de la Comissió de Beneficència i
Sanitat. D'aquesta manera, la iniciativa quedava ajornada en tant l'esmentada
Comissió no elaborara un informe al respecte. La comissió de Beneficència i
Sanitat es va reunir el 25 d'octubre per a estudiar la proposició i va decidir no
precipitar-se en la compra, però tampoc adoptar una actitud passiva. D'aquesta
manera va acordar que es traslladara a l’Hospital Trousseau de París el Cap del
gabinet bacteriològic Josep Pérez Fuster, dictamen que va ser sotmés a discussió
en la sessió ordinària de l'Ajuntament el 27 d'octubre. Van sorgir reticències sobre
comissionar Pérez Fuster atés que el Govern de Madrid havia enviat ja una comissió
“oficial” a aquella ciutat, formada pels doctors Mendoza y Sanz Bombín (26).
Malgrat les reserves d'alguns regidors, el dictamen fou favorable. .

35. Conferència sobre la técnica de preparació del sèrum de Roux al Instituto Médico Valenciano el 12 de gener de 1895.
Boletín del Instituto Médico Valenciano, 1895, volum 25, pàgines 7-11.

36. Notícies sobre les inoculacions del sèrum de Roux a València. Butlletí de l’Institut Mèdic Valencià

37. 11
Memòria presentada a l’Ajuntament de València sobre el
procediment antidiftèric
Durant la seu estada a París, Pérez Fuster va treballar directament, com assenyala
al seu discurs de recepció a la Reial Acadèmia de Medicina, amb el professor Emile
Roux (1853-1933), metge i biòleg el qual, junt amb Louis Martin (1864-1946),
seguint els treballs de Behring i Kitasato, aconseguiren el serum antidiftèric. Així
mateix treballa amb Élie Metchnikoff (1845-1916) microbiòleg i professor universitari
rus guardonat amb el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia l'any 1908 , qui després
de dirigir l'Institut Bacteriològic d'Odessa entre 1886 i 1888, es va traslladar a
l'Institut Pasteur de París, d'on fou sotsdirector l'any 1895. Altres mestres als hospitals
Trousseau i Enfants malades fóren el Professor Cadet de Gassicourt (1826-1900),
famós especialista en malalties infantils, fundador de la Revue des Maladies de l’enfance
i autor del Traité Clinique des Maladies de l’Enfance, i els Professors Arthur Louis
Sevestre (1843-1907) i Paul Moizard (1850-1910), col.laboradors directes de Roux
i prestigiosos investigadors en el terreny de la pediatria i les malalties infeccioses.
Distribució de menjar al pavelló de malalts diftèrics
contagiosos a l’Institut Pasteur

38. 10
Després de la seua estada a l’Institut Pasteur i als hospitals Trousseau i
Enfants malades, de tornada a València, Pérez Fuster va presentar un minuciós
escrit a l'Ajuntament en què va arreplegar les seues conclusions respecte a la
seroteràpia antidiftèrica. La Memoria entregada va ser exposada al ple municipal
per Adolfo Cervera, el 28 de gener de 1895 (27).
Pérez Fuster presentà en la primera part de la seua Memoria, observacions
clíniques en 75 malalts de diftèria de l'Hospital Trousseau sotmesos a inoculació
de sèrum Roux. El resultat terapèutic observat va ser aclaparador i el percentatge
de curació aconseguia el 88%. La segona part de l'informe es refereix als treballs
de laboratori que haurien de seguir-se per a la preparació del sèrum, treballs que,
segons paraules del mateix Pérez Fuster, va aprendre a París instruït directament
per Roux. Pérez Fuster fa ús dels seus coneixements de bacteriologia i tècniques de
laboratori al descriure amb exactitud, pas a pas, les fases de la preparació del sèrum;
destaca pel seu interés l'apartat referent a l'obtenció de la toxina. Conclou el segon
capítol amb una anàlisi de l'acció terapèutica i una relació de 17 conclusions sobre
la seroteràpia antidiftèrica i la seua possible aplicació a València. Les observacions
de Pérez Fuster van concloure en un informe favorable respecte a la seroteràpia
antidiftèrica (28).

39. 11
La polèmica a l’entorn de la inoculació
Cal destacar també la pressió exercida per Gil Sumbiela des dels mitjans
de comunicació, al reclamar en nombroses ocasions major suport a la introducció
de la seroteràpia antidiftèrica. Lluis Gil Sumbiela era un influent periodista que
va ser el primer president de la Asociación Valenciana de Caridad i primer president
de la Asociación de la Prensa Valenciana . A finals d'octubre, Gil Sumbiela va
defensar la proposta de Rufino Ferrando, sol·licitant que les autoritats adquiriren
sèrum per a mil inoculacions. Amb aquesta postura pretenia anticipar-se en la
recaptació de fons, promovent una subscripció pública no sols per a comprar-lo
sinó per a preparar-lo a València. Pretenia aconseguir que quan Pérez Fuster
tornara de París, ja estiguera preparat un local independent i ben dotat on poder-
lo elaborar i practicar l'estudi bacteriològic de cada cas (25,29-32). .
El mateix Pérez Fuster escrivia des de París a l'Inspector del Cos Municipal
d'Higiene, Adolfo Cervera, advertint que havien d'iniciar-se els preparatius en el
laboratori bacteriològic municipal per a poder preparar el sèrum en quant
arribara (33):
"Como creo que llegaremos a obtener el suero en Valencia, sería conveniente que la
cámara oscura del laboratorio químico se preparara en condiciones para obtener en ella
una temperatura constante de 40°, y si esto no fuera posible habría necesidad de adquirir
una estufa de gran modelo; también sería conveniente que se instalara pronto el gas
donde Vd. disponga que deban hacerse los cultivos, como asimismo las cañerías de agua
para que puedan servir de tromba. Por otro lado creo que para el caso de que el éxito
corone las experiencias actuales y, si como espero, podemos preparar aquí la linfa, bueno
sería que Vd., con la aquiescencia de la corporación municipal pensara en la adquisición
de algunos aparatos”.
Entre tota aquesta polèmica, el sèrum antidiftèric seguia sense arribar. De
fet, la producció a l’Institut Pasteur va ser al principi lenta i insuficient, derivat
del temps que transcorria en què un cavall recent adquirit es convertira en
autèntica unitat productiva, temps estimat en uns tres mesos. Aquesta gran
demanda i llarg període relatiu va condicionar que fins a final d’any i l’inici de
1895 no haguera a l’abast quantitats suficients, cosa que va ocasionar no poques
frustracions i disgustos entre els potencials pacients, els seus metges i administradors

40. 10
locals, però també als propis productors de l’Institut Pasteur. En aquest sentit,
altres iniciatives de producció van sorgir a ciutats de França com Le Havre,
Toulouse, Nancy, Marsella i Lyon, entre altres. Així, la inicial incapacitat de París
per a suplir la demanda de les províncies va donar lloc a la descentralització de
la producció a favor de centres regionals, per a suplir la demanda de la municipalitat
o donacions públiques. La ironia d’aquesta situació va ser que als centres regionals
necessitaven igualment tres mesos per a començar la seua producció i tot aquest
cicle d’aconteixements ens explica molt bé la situació produïda a València.
Mentrestant, a finals de desembre de 1894 el Consell d'Higiene de Nova
York va iniciar la preparació del sèrum; el seu director, Hermán Biggs, havia aprés
el procediment en l'institut Pasteur de París i als pocs dies el New York Herald,
seguint l'exemple de Le Figaro, va obrir una subscripció popular per a adquirir el
necessari i posar-lo a disposició de les classes de menor capacitat adquisitiva.
Pérez Fuster va tornar en els últims dies de 1894 i va informar de les seues
conclusions a l'alcalde i a l'Inspector del Cos Municipal d'Higiene, Adolfo Cervera.
El 3 de gener, va fer una conferència en l'Ajuntament, on va exposar la relació
de conclusions obtingudes a París. Arrepleguem a continuació les dites conclusions
que constitueixen una peça clau quant a la posició adoptada per l’Ajuntament
de València davant de l'aplicació del sèrum antidiftèric:
Memòria presentada a l’Ajuntament de València pel Dr. Pérez Fuster
sobre els treballs a l’Institut Pasteur.
València, Impremta de Emilio Pascual, 1985

41. 11
1°.- El suero antidiftérico, preparado por el procedimiento Roux, supera en mucho al
tratamiento clásico de la difteria.
2º.- La desinfección, traqueotomía y el entubamiento sólo son auxiliares necesarios para
el buen éxito del tratamiento.
3°.- Se necesita algo nuevo que actúe sobre los estreptococus y los staphilococus, como
actúa el suero Roux sobre el germen de la difteria pura.
4°.- Las tendencias de todos los bacteriólogos alemanes y franceses a aumentar el poder
antitóxico del suero, es para evitar la molestia de inyectar tanta cantidad de dicho líquido
en una sola vez.
5º.- El suero obra como antitóxico general y convirtiendo localmente los tejidos en mal
terreno para la vida de los microbios.
6°.- No daña al organismo. Los accidentes que determina son insignificantes, al lado
de las ventajas que proporciona.
7º.- Cuanto más reciente sea el suero, mejores ventajas se obtendrán y menos peligro
a complicaciones.
8º.- En todas las facultades de Medicina de España y en las ciudades donde haya
laboratorio bacteriológico, se puede preparar el suero Roux.
9°.- Facilidad de comprobar en los conejillos el poder antitóxico del suero.
10°.- A las 24 horas de recibido un suero, se puede comprobar si contiene bacterias que
lo hagan impuro
11º.- Puede la Excma. Corporación municipal según las exigencias del momento, pedir
suero a cualquier laboratorio hasta que lo obtengamos en Valencia, pues antes de usarlo
sabremos su poder antitóxico y señalaremos la dosis a que se ha de inyectar.
12°.- Cuando se hace un experimento de comprobación, conviene adaptarlo en lo posible
a las condiciones del método experimental y formar estadísticas verdaderas.
13°.- En esta enfermedad, el diagnóstico micrográfico es más importante que en la
tuberculosis.
14°.- Sólo se necesitan invertir en instrumental 2.500 pesetas, para completar lo que
hay en el laboratorio químico útil para la bacteriología.
15°.- Es preciso que un veterinario auxilie al encargado de inmunizar a los caballos.
16°.- Que si el Excmo. Ayuntamiento no desfallece en los buenos propósitos que le
animan en este asunto, los médicos de Valencia se han de convencer de la eficacia del

42. Notícies sobre les inoculacions del sèrum de Roux a València. Butlletí de l’Institut Mèdic Valencià

43. 11
remedio de que estamos hablando para curar la difteria, como se han convencido todos
los que han estado en París, y nuestra ciudad agradecerá cuantos esfuerzos se hagan
en este sentido.
17°.- La acción preventiva del suero es muy efímera. Sólo es aplicable a niños que tengan
necesidad de estar en contacto con los diftéricos
El 12 de gener de 1895, Pérez Fuster va donar una altra conferència,
aquesta vegada en l'Institut Mèdic Valencià, en la que va informar sobre la tècnica
de preparació i la forma en què havia d'inocular-se (34,35). A Barcelona, Ferran
va iniciar l'elaboració del sèrum antidiftèric el 10 de gener de 1895 en el Laboratori
Microbiològic Municipal. Dies més tard, l’Ajuntament de Barcelona li va autoritzar
la seua inoculació. Ferran va ser calorosament felicitat pels metges que el van
usar davant dels resultats clínics obtinguts. A proposta del regidor Rufino Ferrando,
l'Ajuntament de València va debatre el 14 de gener un dictamen de la Comisión
de Beneficencia y Sanidad que permetia l'aplicació de la seroteràpia antidiftèrica;
el dit dictamen va ser aprovat en la sessió del 21 de gener (36,37): :
1º.- Facultar a la Alcaldía para que practique las gestiones oportunas cerca
del Dr. Roux, a fin de que facilite el suero necesario para unas veinte inoculaciones
diarias, renovándose el envío periódicamente.
2º.- Que por el director del laboratorio microbiológico se disponga lo necesario
para que puedan practicarse exámenes bacteriológicos diftéricos.
3º.- Que la aplicación del suero Roux que el Excmo. Ayuntamiento proporcione,
se realice por el director del referido laboratorio.
4º.- Que los gastos que esto ocasione se paguen con cargo al capítulo de
imprevistos del presupuesto corriente.
També en la sessió del 21 de gener es va aprovar autoritzar l'alcalde perquè
gestionara la compra. Encara que s'observa una bona disposició de la corporació
municipal valenciana, també s’aprecia una considerable lentitud. Malgrat que
l'Ajuntament va ser dels primers a enviar una comissió a París per a estudiar el
descobriment de Roux, i el seu delegat, Pérez Fuster, va elaborar un dels millors
informes sobre l'eficàcia del sèrum i sobre el procediment de preparació, la seua
aplicació es retardava, a diferència del que ocorria en altres ciutats. A finals de
gener de 1895 es va iniciar a Múrcia i Cartagena la inoculació del sèrum antidiftèric,

44. Informes de la Comissió Central de Vacunació de l’Institut Mèdic Valencià.
Butlletí de l’Institut 1883-1884, volum 18, pàgina 316 i següents.

45. 11
procedent dels laboratoris de Roux i de Ferran (38,39). La tardança d'utilització
a València, va motivar severes crítiques a l'Ajuntament: “... Sí, Valencia queda
atrás, y lo más sensible es que queda atrás en un asunto de interés vital, y en el cual
no han faltado iniciativas oportunas…Queda atrás en el remedio de la difteria, que se
está generalizando rápidamente en toda Europa y que en otras capitales de España está
dando ya beneficiosos frutos. Detuviéronse las iniciativas populares al ver que el
Ayuntamiento, a propuesta de los concejales muy celosos enviaba a París un profesor
muy autorizado, y que no regateaba recursos para dotar a Valencia de tan loado elemento
de curación. Pero los resultados no corresponden a tanto aparato. Lo que en otras partes
es ya un hecho práctico, aquí es todavía una esperanza…Esos buenos propósitos no han
evitado que Valencia quede atrás de Barcelona, de Cádiz, de Murcia y hasta de
Cartagena” (38,39).
L'opinió pública es mostrava decebuda davant d'un Ajuntament que havia
afrontat el problema amb entusiasme, fins a l'extrem de costejar una investigació
del propi municipi a París, però lent a prendre les mesures oportunes per a aplicar
un procediment terapèutic eficaç. Les tensions es van incrementar quan va
transcendir a la premsa que la colònia francesa a València havia fet una comanda
de sèrum a la capital francesa i que el sèrum rebut ja s'havia empleat en algun cas
de diftèria. Pressionat l'Ajuntament tant per la classe mèdica com per l'opinió
pública, pren la decisió d'adquirir el sèrum per a procedir com més prompte millor
a la seua inoculació. Vençuda ja la polèmica, el 23 de febrer de 1895, es va
practicar a València la primera inoculació “oficial” del sèrum antidiftèric. El 25
de febrer de 1895, la premsa diària arreplegava amb satisfacció aquesta primera
inoculació, que va suposar una publicitat addicional pel fet de tractar-se de la filla
del Dr. Sanchis Bergón, a la que Pérez Fuster injectà 20 cc (40,41). .
Durant tres mesos Pérez Fuster va seguir les inoculacions, obtenint uns
resultats satisfactoris, l'estadística dels quals constituiria la tercera part de l'informe
presentat a l'alcaldia sobre la seroteràpia antidiftèrica (18,19). .
“Resultados de la aplicación en Valencia del suero antidiftérico, 22 de febrero al 20 de
mayo de 1895. Número de inoculaciones de suero en aparentes enfermos de difteria:
157. Número de enfermos de difteria confirmados por microscopio y tratados con suero:
127. Fallecidos: 32. Curados: 94. No se ha sabido el resultado: 1. Porcentaje de

46. Dr. Josep Pérez Fuster. 1920. Arxiu familiar

47. 11
curación: 74,01%. Porcentaje de fallecimientos: 25,19%. Resultado desconocido: 0,78%”
El tractament clàssic de la diftèria, a base d'antisèptics locals, presentava
una mortalitat aproximada del 50%; en canvi, l'esperança de curació emprant la
seroteràpia augmentava fins a un 75%. No obstant, les estadístiques elaborades
per Pérez Fuster a París indicaven un percentatge de curació del 88%, mentre que
les realitzades a València només aconseguien el 74,01 %. Aquesta diferència la
va justificar minuciosament, al demostrar que el sèrum no s'havia aplicat des del
primer dia de la malaltia i que la mortalitat augmentava com mé s tardanament
s'inoculava al malalt. Els resultats oferien una perspectiva prou clara com per a
no deixar cap dubte respecte de la seua eficàcia.
La Comissió de Beneficència i Sanitat va proposar a l'Ajuntament una
sèrie de normes, en previsió de que una massiva afluència de malalts diftèrics a
la recerca del sèrum afavorira el contagi i poguera provocar una epidèmia. La
preocupació per aquest tema va partir del regidor Vicente Calabuig, el qual en
la mateixa sessió en què es va decidir el trasllat a París de Pérez Fuster, ja va
advertir del perill d'una epidèmia.
El regidor Rufino Ferrando va proposar una rígida normativa dirigida a
prevenir una eventual propagació de la diftèria que va ser aprovada, de manera
que l'Ajuntament només podria facilitar sèrum antidiftèric als veïns o domiciliats
en el terme municipal de València. No obstant això, l'Ajuntament va acordar
facilitar sèrum diftèric a tot ajuntament de la província que ho sol·licitara, amb
un informe previ favorable de la Inspecció de Sanitat. Acollits a aquesta disposició
existeixen registrades dos sol·licituds de sèrum antidiftèric, una de l'Ajuntament
d'Oliva i una altra del d'Ontinyent. Existeixen, a més, referències a la difusió del
sèrum en molts més pobles de la província; és el cas de Carcaixent, la relació del
qual amb el sèrum antidiftèric ve comentada per la premsa diària. També Pérez
Fuster en la seua Memòria, va fer referència a les distintes localitats que el van
rebre: Alzira. Cullera, Gandia, Llíria, Monòver, Oliva, Pego, Poble Nou, Sagunt,
Segorbe i Vila-real (18,19).

48. Debats a l’Institut Mèdic Valencià. Dr. Pérez Fuster ¿Tiene carácter especial la cirugía moderna?
Butlletí de l’Institut Mèdic Valencià 1883-1884, volum 18, pàgina 363.

49. 11
Pérez Fuster a l’estructura de la sanitat municipal valenciana
La Llei de Beneficència de 1849 establia la creació d’una junta provincial
de beneficència, constituïda pel secretari del govern polític, que seria el seu delegat
i president, l’arquebisbe de la ciutat, dos canonges de la Seu, un diputat provincial,
un conseller provincial, dos veïns i un metge. A finals de 1868 es varen suprimir
les juntes provincials i municipals de beneficència de ta l manera que la beneficència
pública va passar a mans de diputacions i municipis. En 1875 s’havia creat la
Dirección General de Sanidad y Beneficencia i d’acord amb la normativa vigent, les
juntes municipals o locals a la ciutat de València en 1879 estaven formades per
un metge en cap, amb tres facultatius i personal subaltern. El metge en cap havia
de respondre davant la Comisión de Beneficencia y Sanidad. En 1885 es va transferir
la competència de la sanitat als governadors civils provincials i la llei de 20 de
desembre de 1892 abolí la Dirección General de Sanidad y Beneficencia, creant les
Inspecciones Generales de Sanidad, Exterior e Interior (42).
Des de l'Institut Mèdic Valencià va sorgir la iniciativa de crear un Cos de
Beneficència Municipal, la institució bàsica del qual serien les cases de socors,
enteses com a serveis mèdic-quirúrgics i de vacunació dirigits a tota la població,
però principalment als més necessitats. El projecte va ser ràpidament transformat
per Constantino Gómez Reig (1846-1931), catedràtic d'Higiene i inspector de la
casa de socors, en el d'un Cos Municipal d'Higiene i Salubritat, el nucli institucional
del qual seria el Laboratori d'Higiene, després de presentar un Proyecto de organización
del Cuerpo de Higiene y Sanidad Municipal, que plantejava la integració de metges,
pèrits químics i veterinaris en un cos únic, aprovant-se al mes de juliol de 1882
el Reglamento general de Higiene y salubridad municipal. A partir d’aquest moment,
la sanitat municipal s’estructura en els serveis mèdics, els serveis veterinaris i el
laboratori químic, sota la direcció d’un inspector del cos.
Aquest Cos va intervindre directament en la primera vacunació anticolèrica
aplicada per Jaume Ferran a València, arrel de les terribles epidèmies de còlera
de 1885. Amb aquest Cos de “higienistes”, creat en 1882, la ciutat de València
es va anticipar a la resta de corporacions municipals. El laboratori va ser inicialment
un Gabinet de Química que, dirigit per Domingo Greus Martínez (1847-1903) i
Vicente Peset Cervera (1855-1945; fill de Juan Bautista Peset Vidal i pare de Juan

50. 10
Bautista Peset Aleixandre), va estar dedicat principalment a qüestions
bromatològiques. Hem de tindre en compte que en 1889 una reial orde va disposar
l'establiment dels primers laboratoris químics municipals en les principals capitals
espanyoles, no sent fins a 1903 que es fera un altre tant amb els laboratoris
bacteriològics. Allò va portar en 1894, inspirant-se en la labor de Ferran i Comenge
a Barcelona, a la creació d'un Laboratori Bacteriològic, acceptant-se finalment
el projecte de Pérez Fuster, metge del Cos Municipal de Sanitat, al mateix temps
que se li anomenava cap del mateix (42-45). Es pretenia amb açò acabar amb la
dependència de l’Institut Pasteur i del Laboratori Municipal de Barcelona en la
fabricació de sèrums i vacunes per a moltes malalties infeccioses. Amb la creació
d’aquest laboratori s’aclarien les funcions entre els laboratoris químic i bacteriològic,
corresponent-li a aquest el reconeixement i cultiu de microorganismes de l’aire,
aigua i aliments, la preparació de desinfectants, les anàlisi d’esputs, llet, orina, pus
i altres líquids orgànics remesos pels facultatius de la beneficència domiciliària i
la preparació de vacunes i sèrums.
La creació del Laboratori Bacteriològic no va estar exent de conflictes en
enfrontar-se al poder que havia tingut el Laboratori Químic fins aquell moment,
dirigit per Domingo Greus Martínez (amb l’ajuda del pèrit Vicente Peset Cervera
i més tard Juan Antonio Izquierdo Gómez). El Laboratori Bacteriològic es va
instal.lar al carrer de Serrans, compartit provisionalment amb el Laboratori Químic,
la Casa de Socorro, les cuines de la presó de dones, i una escola infantil, fins que
el Laboratori Químic es traslladà al Parterre en 1902, el que va permetre l’ampliació
d’espai i més encara en 1907 en traslladar-se l’escola infantil. No obstant això,
els locals es varen fer amb el temps insuficients. Finalment trobaren el seu espai
en 1910 als locals del Palau Municipal de l’Exposició, compartint ubicació una
altra vegada amb el laboratori químic, però amb una millora considerable de les
condicions de treball. Durant aquest període els recursos eren escassos i provocava
demandes dels professionals al seu càrrec a les autoritats municipals i al poc temps
de la seua creació Pérez Fuster va presentar un pla de necessitats per posar en
marxa el laboratori (42,44).
El Laboratori Bacteriològic dirigit per Pérez Fuster contava amb els tècnics
Pablo Colvée Reig i Pedro Vicent Fabregat, l’ajudant pràctic Manuel Alaide Budí

51. 11
i l’ordenança José Verge Cuevas. En 1915 es va afegir el veterinari Tomás Peset
Aleixandre.
Institut Provincial de Higiene 1916-1932
El Cos Municipal d'Higiene i Salubritat de València va trobar el marc
sociopolític ideal per al seu desenvolupament durant l'hegemonia en el govern
municipal de la ciutat del partit republicà blasquista (1898-1911) molt especialment
després de ser anomenat en 1905 regidor de sanitat i l'any següent alcalde, el
metge Josep Sanchis Bergón, un altre membre de la generació de Pérez Fuster.
Es van emprendre un conjunt de reformes higienico-sanitàries incloent l’elaboració
de múltiples cartilles sanitàries i es va crear el Butlletí Sanitari Municipal (1905-
1913), clau en el període. A més a més, es va sumar el suport a la investigació,
creant-se en 1906 el “Premi Cajal”, que amb caràcter bianual era destinat per la
corporació municipal a potenciar l'ampliació d’estudis microgràfics i bacteriològics,
i a través del qual es formarien a Europa les futures generacions.
En 1909 li va ser concedit aquest premi al catedràtic d'higiene de Sevilla
Antonio Salvat Navarro, a fi d'estudiar el problema endèmic de les malalties
tífiques i la seua possible immunització activa, anàlisi que a la seua tornada iniciava
el grup de l'Institut d'Higiene. Resultat de tot això va ser l'aplicació de la vacuna
a València a partir de 1912 pel grup de l'Institut encapçalada per Colvée Reig,
segons la tècnica tipus Vincent desenvolupada per Juan Peset Aleixandre a Sevilla

52. 10
i la seua aplicació massiva per Salvat Navarro en 1913, una de les primeres
experimentacions col·lectives realitzades a Espanya, que va tindre lloc a la població
de Dos Aigües.
En 1910, Pérez Fuster va estar comissionat al Instituto de Higiene Alfonso
XIII de Madrid per posar en marxa el mètode de vacuna antirràbica, ja que abans
d’això la Reial Acadèmia de Medicina de València va emetre un dictàmen favorable
a la vacunació, i l’Ajuntament havia aprovat fer-se’n càrrec de les despeses de
vacunació al Laboratorio Municipal de Barcelona, als ciutadans que acreditaren
la seua condició de pobres. Així, en 1910, baix la coordinació de Tomás Peset
Aleixandre, va iniciar el Laboratori Bacteriològic municipal noves investigacions
sobre la vacuna antiràbica, ja que el sèrum s'elaborava des de 1900, produint-se
en torn a la mateixa una agra polèmica que va enfrontar a un Pérez Fuster en
plena maduresa amb un Jaume Ferran en clara decadència. Ferran va ser destituït
en 1906 del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona i gaudia aleshores
d'una dubtosa credibilitat científica degut a algunes concepcions fantàstiques, a
l'interés de mantindre en secret les seues vacunes i a la irresponsabilitat d'algunes
de les seues aplicacions. El motiu de l’enfronrtament va ser la defensa de Pérez
Fuster del mètode de Pasteur enfront del “supraintensiu” de Ferrán. La polèmica
va ser conclosa amb subtil rapidesa, donat l'agraïment de València cap a Ferrán,
no sense abans alçar-se algunes defenses cap al criteri del científic benidormí
(42,43).
Una nova legislació sorgida entre 1908 i 1909 establia la obligació de crear
un Instituto Municipal de Higiene a les poblacions de més de 100.000 habitants.
Així, l’Institut Municipal de Higiene es va crear a finals de març de 1911 com
una nova síntesi del laboratori químic i bacteriològic i va tindre la seu a les
dependències del Palau de la Exposició. Pérez Fuster va assumir la direcció, amb
una considerable millora de personal, encara que la dotació tècnica, segons els
nombrosos escrits dirigits al Cos Municipal de Sanitat, seguia sent deficitària.
L’Institut Municipal de Higiene, baix la direcció de Pérez Fuster, contava
amb cinc línies d’actuació, amb un responsable en cadascuna: investigacions
biològiques, a càrrec de Juan Campos Fillol; bacteriologia, a càrrec de Pablo Colvée
Reig; anàlisi d’aigües, dirigit per Pedro Vicent Fabregat; veterinària, seroteràpia

53. 11
i vacunació amb Ramón Gómez Pérez; desinfecció, dirigida per Emilio Moreno
Pastor. A més a més s’integraven els pèrits químics Ramón Fabregat i José María
Blat, Miguel Trigo Mezquita com vicedirector veterinari, quatre veterinaris més
per a vigilar mercats i escorxadors, delegats per als barris, un secretari contable,
un auxiliar, un administrador, deu sanitaris, un maquinista, mossos, bugaderes i
una dona de neteja (43). Les funcions de l’institut, definides al seu Reglament,
consistien en l’estudi de les malalties transmissibles, la obtenció i aplicació de
sèrums i vacunes, les anàlisis bacteriològiques, la inspecció química i veterinària,
la desinfecció i l’ensenyament pràctic de la bacteriologia i la química aplicades a
la higiene (42).
Amb aquesta nova etapa s’inicia una nova activitat docent, consistent en
l’ensenyament i divulgació de la higiene i la salut pública. De fet cada secció
contava amb alumnes metges, farmacèutics, veterinaris o alumnes d’aquestes
facultats que feien un període de pràctiques de quatre mesos, sent el responsable
de cada secció l’encarregat de la formació dels alumnes. La condició per a
matricular-se era que cada alumne havia d’aportar el seu microscopi (42).
Evolució de la mortalitat per diftèria a la ciutat de València, 1891-1919.
Discurs llegit davant la Reial Academia de Medicina el 16 d’octubre
de 1921. València, Imprenta successor de Emilio Pascual, 1921.

54. Conclusions del IX Congreso de Higiene y Demografía, Clase 1ª, Secció 4ª.
Revista de Obras Públicas 1898. Tom I: pàgina 318

55. 11
Altres aspectes de l’obra científica de Pérez Fuster
Pérez Fuster va dedicar altres treballs a diverses qüestions relatives tant
a la naturalesa, com a la possible immunització activa de determinades malalties
infectocontagioses regnants. Així, junt amb un estudi dels possibles mètodes
seroteràpics per a la disenteria i la tuberculosi, ja en els seus últims anys va
participar en la polèmica suscitada en tom a l'especificitat etiològica del bacil de
Pfeifer en l'epidèmia de grip de 1818, enfront de l'associació bacteriana defesa per
molts, inclinant-se a favor de la primera.
Distribució de les Comunicacions presentades al IX Congreso Internacional de Higiene y Demografía de Madrid,
1898 on va destacar la participació de Pérez Fuster.
Una bona part del seu treball, amb clara relació amb la diftèria, va estar
dedicat al camp de l’Otorrinolaringologia. Destaca el treball presentat en 1894
sobre La sordera y la ceguera verbales al I Congreso Médico-Farmacéutico Regional
de València.
L'altra gran font d'investigació bacteriològica, l'estudi de les aigües de
consum, el va iniciar Pérez Fuster amb la seua participació en el IX Congrés
Internacional d'Higiene i Demografia (Madrid, 10 a 17 d’abril de 1898), amb el
treball Las aguas de mayor consumo en Valencia ante la Higiene Pública, que va ser
molt ben acollit pels assistents per l'abundant metodologia d'anàlisis bacteriològiques
que contenia (46,47). L’estudi de Pérez Fuster arreplegava els treballs realitzats

56. 10
en el Laboratori Bacteriològic des de 1897, oferint la primera sistematització del
tema des de la Microbiologia. Pocs anys després va presentar la seua gran aportació:
un mapa bacteriològic de la ciutat de València. Una dècada més tard, donaria a
conéixer nous treballs realitzats pel seu Institut (48,49).
Una de les seues preocupacions en la lluita contra les malalties de transmissió
hídrica va ser el poder dotar a València del millor sistema de depuració d'aigües
potables. En aquella època, els brots de disenteria i febra tifoidea eren molt
freqüents, particularment a alguns barris com el Cabanyal, la Malvarrosa i Russafa,
on l’alt nivell de la capa freàtica donava lloc a l’obertura continua de pous que
eren emprats com a aigua corrent a les cases. La proximitat amb els pous cecs era
una potencial i freqüent font de contaminació de l’aigua de beguda. Així, en 1899
va defendre de forma entusiasta el procediment Puech Anderson davant de la
Societat d'Aigües Potables, i en 1911 va ser comissionat pel Ministeri d'Instrucció
Pública a Itàlia i París per a estudiar el sistema de depuració per rajos ultravioleta,
a què va dedicar diversos estudis (50-52). En aquesta mateixa línia d'anàlisi
bacteriològica, destaca el seu discurs inaugural llegit davant de la Reial Acadèmia
de Medicina de València, que va titular Análisis bacteriológico del agua del mar de
las playas de Valencia y sus consecuencias (47).
Mètode de Puech i Anderson per a la depuració d’aigües del riu Túria.
Revista de Obras Públicas, 1903, Tomo II, pp 362-364
A l’Institut Mèdic Valencià i posteriorment al Col.legi Oficial de Metges
de València també va ocupar llocs directius. En aquest sentit, en 1896 va ser
President de la Secció de Medicina, baix la Presidència de l’Institut per Peregrín
Casanova; al 1899 baix la de Gil i Morte, i el càrrec de Contador baix la Presidència
de Vicente Peset Cervera.

57. 11
Un últim aspecte, lligat a la seua labor institucional, és la seua contribució
a la renovació que el periodisme mèdic valencià va patir amb el nou segle.
Desaparegudes les principals revistes mèdiques de la València de la segona meitat
del segle XIX La Crónica Mèdica en 1894 i el Boletín del Instituto Médico Valenciano
en 1898 (54), un gran nombre de nous projectes, molts d'ells de caràcter personal,
van intentar sostindre i revifar el periodisme mèdic local durant les dècades
següents adaptant-lo a les noves tendències marcades pel paradigma etiopatològic
i el naixent especialització clínica: Revista Valenciana de Ciencias Médicas (fundada
en 1899 per Faustino Barberá), Medicina Valenciana (fundada en 1901 per Miguel
Orellana i dirigida després per Ramón Gómez Ferrer) i Revista de Higiene y
Tuberculosis (fundada en 1905 per J. Chabás).
El Cos Municipal d'Higiene de València, va tindre un paper molt actiu
durant aquest període del periodisme mèdic. A partir de 1901 La Medicina
Valenciana es va convertir en focus aglutinador de les seues contribucions arribant
a constituir-se al seu si en un “butlletí sanitari municipal”, que pocs mesos després
cobraria entitat pròpia. Gràcies a l'esforç de Sánchis Bergón i del suport blasquista,
el Boletín Sanitario Municipal de Valencia (1905-1913) va possibilitar que la higiene
de laboratori comptara amb un mitjà específic de difusió. La seua desaparició va
ser reemplaçada amb Policlínica (1913-1934), el consell de direcció de la qual va
estar format majoritàriament per membres del Cos municipal, destacant els
col·laboradors directes de Pérez Fuster, Colvée Reig -que a la mort d'aquest va
ocupar el càrrec de director del Laboratori Municipal- i Peset Aleixandre, figura
clau en la institucionalització de la higiene provincial, fundador del Boletín del
Instituto Provincial de Higiene de la provincia de Valencia (1927-1932) i director
d'aquest Institut des de 1932 (14).
El mateix Pérez Fuster va estar estretament vinculat a La Medicina
Valenciana, sent un dels seus primers i més fidels redactors i en la que dirigiria dos
seccions, una dedicada a la bacteriologia i una altra a l'otorinolaringologia,
especialitat a què es dedicaria privadament després dels seus estudis sobre la
diftèria, havent-se format a Madrid junt amb Ariza i Uruñuela (55-61).
Les seues pàgines van reflectir també la crònica de les principa ls participa-
cions públiques de l'higienista benidormí, a excepció de la sessió pública sobre la

58. Guia de Madrid redactada amb ocasió del IX Congreso Internacional de Higiene y Demografía, 10-17 de Abril de 1898.
Arxiu familiar

59. Referència a l’institut microbiològic del Dr. Llorente a la Guia de Madrid redactada amb ocasió del IX Congreso
Internacional de Higiene y Demografía, 10-17 de Abril de 1898. Arxiu familiar

60. 10
vacuna antidiftèrica, arreplegada pel Butlletí de l'Institut Mèdic Valencià (35).
Destaquem el discurs titulat De las asociaciones microbianas en Patologia General,
commemorant el LXIV aniversari de la fundació de l'Institut Mèdic Valencià
(62), la seua polèmica amb Ferran (63,64) i l'acte de recepció com a Acadèmic
Numerari en 1921, coincidint amb la seua jubilació, per la Reial Acadèmia de
Medicina de València (65), el discurs de la qual sobre la institucionalització d'una
higiene i una clínica connectades a través de les disciplines del Laboratori va ser
contestat per Sanchis Bergón, qui a més de ser una altra figura essencial en la
renovació institucional de la medicina valenciana va ser pare de la primera víctima
salvada de la diftèria per la campanya de Pérez Fuster en 1895.
Reproduïm en la part final d’aquesta obra el seu discurs de recepció per
la Real Acadèmia de Medicina de València.
Recordatori de defunció de Josep Pérez Fuster
Arxiu familiar

61. 11
Agraïments
Els autors desitgen agraïr especialment a Isabel Girona la seua col·laboració
en la correcció del manuscrit.
Agraïm a Francesc Chiner i Vives la seua ajuda tècnica i idees sobre el
muntatge gràfic i maquetació del llibre.