1. PER QUÈ ELS ROMANS
ATAQUEN EL POBLAT
D’ASTÈRIX I OBÈLIX?
Cristina Amorós, Judit Canalías i Sílvia Guitart
UdG Facultat d’Educació i Psicologia
ÍNDEX
1– INTRODUCCIÓ
2- QUI SÓN L’ASTÈRIX I L’OBÈLIX?
3– QUI EREN ELS ROMANS?
4– QUI EREN ELS GALS?
5– PER QUÈ ELS ROMANS ATACAVEN ELS GALS?
6– LA CONQUESTA ROMANA
7– ELS SOLDATS ROMANS
8– ELS GUERRERS GALS
9– ESTIL DE VIDA DELS ROMANS
10– ESTIL DE VIDA DELS GALS

2. INTRODUCCIÓ
A partir de les aventures d'Astèrix i Obèlix descobrirem l'expansió de l'Imperi romà i l'estil de
vida d'aquesta civilització. Per tant, en aquest document s’hi troba tota la informació que el mes-
tre ha de saber per tal de poder dur a terme les tres activitats proposades en el bloc.
Els objectius principals que ens hem plantejat són els següents:
 Investigar breument la societat romana i la celta (gals) conjuntament amb els seus costums.
 Identificar els països que van ser sotmesos per l'Imperi romà: conquestes rellevants.
 Descobrir com feien la guerra els romans i els gals: campaments, vestimenta, exèrcit
i batalles.
Fent referència a les competències bàsiques, treballem amb profunditat la competència artística i
cultural ja que el fet de treballar la civilització romana implica conèixer un element clau de la nos-
tra societat com és el poble romà, del qual descendim. Per altra banda, posem especial èmfasi en
la competència social i ciutadana perquè treballem un tema històric. Per tant, això significa analit-
zar amb detall un antiga civilització des d’un punt de vista retrospectiu, posant-nos en la pell dels
antics ciutadans d’aquesta societat. A més a més, descobrim els seus costums i el seu estil de vida,
adonant-nos que no es diferencia gaire del model europeu actual.

3. QUI SÓN L’ASTÈRIX I L’OBÈLIX?
NOM: Astèrix
NACIONALITAT: Gal
IMATGE:
DESCRIPCIÓ: És un petit, però llest, guerrer ros.
És baix, seriós, intel·ligent, hàbil,
audaç, astut, valent, humà, gran
amic i veí, lleial amb el seu cap,
honrat, pacient, sempre disposat a
desfer problemes, a realitzar viat-
ges èpics, a ajudar a les dames, a
servir a la seva gent i només adqui-
reix una força immesurable quan
beu una poció màgica.

4. NOM: Obèlix
NACIONALITAT: Gal
IMATGE:
DESCRIPCIÓ: Un gran tallador de menhirs (monument
prehistòric que consisteix en una gran
pedra de forma allargada, plantada a terra
en posició vertical) pèl-roig. Posseeix una
força de forma permanent perquè quan
era petit va caure a una olla on es creava
la poció màgica. Aprecia els nens i les
donzelles. Li agrada menjar senglars a la
vora de la foguera sota un arbre.
QUI EREN ELS ROMANS?
La vida dels romans era ben diferent segons si per-
tanyien a les classes riques o pobres, si eren ciuta-
dans romans o estrangers, homes lliures o esclaus.
Els senadors, els cavallers i els notables formaven la
classe més rica de roma. Els anomenaven patricis i
dirigien l’imperi. Els petits comerciants, els obrers,
els pagesos i els que no tenien feina formaven la
classe més pobre i s’anomenaven plebeus. Durant
l’època de la República tenien dret a vot.

5. Els senadors
Els seus avantpassats llunyans ja dirigien Roma en temps
dels reis. Són nobles i els més rics de la societat, són
els propietaris de les sumptuoses cases a Roma, de ca-
ses al camp i d’immenses extensions de terrenys agrí-
coles. Se’ls reconeixia per la seva túnica amb un ample
rivet porpra a la vora. Ocupaven els càrrecs més ele-
vats del govern.
Els cavallers
Eren nobles, però menys rics. Portaven la túnica blanca
amb una franja porpra més estreta que la dels senadors.
Dedicaven la joventut al comandament de l’exèrcit,
després ocupaven càrrecs de responsabilitat: governa-
dors de províncies, jutges,... L’emperador podia nome-
nar un cavaller senador.

6. Els plebeus són els romans més pobres. Una part d’ells
ni tan sols tenia feina: l’emperador els repartia cada
mes una quantitat de blat, i a vegades, una mica de di-
ners. La majoria anaven cada dia a casa d’algun senador
o d’un cavaller per aconseguir un cistell de menjar o
algunes monedes.
Els nobles
La majoria eren rics comerciants i importants propieta-
ris de terres. Encara que no eren nobles la seva fortuna
era important. Dirigien els assumptes de la ciutat on
vivien i podien convertir-se en cavallers, o fins i tot se-
nadors.
La plebs

7. Els estrangers
Eren persones que provenien de les províncies de l’-
imperi, però no tenia la ciutadania romana. La seva vida
era miserable no tenien cap dret ni tan sols rebien les
ajudes que repartia l’emperador. Els més afortunats
trobaven feina, els altres rebien les donacions dels ro-
mans rics.
Els lliberts
Aquests homes i dones eren antics esclaus. O bé el seu
amo els havia alliberat, o bé havien aconseguit estalviar
prous diners per comprar la seva llibertat. Sovint es
quedaven al servei del seu amo i rebien a canvi un sou.

8. Els esclaus
Són homes i dones fets presoners durant les conquestes.
Els venien a les famílies. Cada família, fins i tot entre les
més pobres, tenia un o més esclaus.
QUI EREN ELS GALS?
Els gals era el nom que empraven els antics romans per referir-se als habitants celtes de la regió
de la Gàl·lia en els temps antics.

9. Els nobles
Els nobles eren immensament rics. Tenien diverses dones
i també tenien el poder de vida o mort sobre les dones i
els fills.
Els esclaus
Els celtes tenien esclaus. Alguns es feien súbdits dels nobles
voluntàriament quan no podien pagar els deutes o impostos.
Els pobres no tenien terra pròpia i la posseïen en tinença
dels nobles als quals pagaven una renda en diners o espècies.

10. Els sacerdots
La religió dels gals era el druïdisme i els seus sacerdots eren
anomenats druides. El poder dels líders religiosos, els druides,
era també notable. El druida màxim era succeït a la seva mort
pel següent en mèrits (dignitats) però quan n’hi havia diversos
amb els mateixos mèrits era elegit per votació i fins i tot de
vegades després d’un conflicte armat. Els druides no només
eren líders religiosos, sinó que també podien ser jutges, i no
participaven en els combats ni pagaven taxes.
PER QUÈ ELS ROMANS ATACAVEN ELS GALS?
Durant l’època de la República (509 a.C. - 27 a.C.) com que Roma tenia una política ambiciosa i
d’expansió, va voler conquerir tots els territoris veïns. Així, doncs, per tal de poder expandir-
se com a imperi i poder dominar bona part del que avui coneixem com a Europa, els romans
atacaven totes les civilitzacions veïnes.
Un cop aquests poblats eren envaïts, els llatins implantaven moltes de les seves tradicions i cos-
tums a aquests estrangers (la religió, el sistema polític, l’estructura de les ciutats, tradicions,
etc.). A la vegada, la gran majoria dels habitants d’aquests poblats els acabaven convertint en
esclaus.
En una d’aquestes invasions es va dur a terme la Guerra de Gàl·lia, lliurada entre l’emperador
Juli Cèsar i una coalició de tribus gales liderades per Vercingétorix (personatge que va inspirar
la figura còmica d’Astèrix). La guerra va acabar amb la batalla d’Alesia al 52 a.C., on els romans
van posar fi a la resistència organitzada pels gals. Aquesta victòria va ser decisiva per tal que els
romans expandissin la República a tot el territori gal.

11. Tot i que Cèsar va justificar aquesta invasió com una acció defensiva preventiva a un possible
atac, la majoria dels historiadors coincideixen en què el principal motiu de la campanya va ser
el de potenciar la carrera política de l’emperador. No obstant, aquesta conquesta va permetre
frenar els constants atacs de les tribus celtes contra la capital romana, a la vegada que Roma
va poder assegurar al seu Imperi la frontera natural del riu Rin.
LA CONQUESTA ROMANA
Per protegir-se i augmentar el poder, la República romana participa en nombroses batalles.
Durant quatre segles crea un immens Imperi al voltant de la mar Mediterrània.
El 380 a.C. la ciutat grega de Tàrent, al sud de l’actual Itàlia demana ajuda a Pirros, rei d’Epir,
un reialme del nord – oest de Grècia. Aquest envia per mar un exèrcit de 25.000 homes i 20
elefants contra els romans. Pirros s’enduu bastants victòries, però també moltes víctimes. Per
això existeix l’expressió “victòria pírrica”, que designa un èxit que costa car. Després de 5
anys de combats, el 272 a.C. el romans el derroten i conquisten les ciutats gregues veïnes.
D’aquesta manera acaben essent els amos de tota Itàlia.

12. Les guerres púniques
Malgrat tot, els exèrcits romans no baixaven la guàrdia. Ara havien d’afrontar l’extraordinària po-
tència de Cartago. Aquesta ciutat la qual es troba a l’actual Tunísia, va ser fundada pels fenicis. Els
mariners i comerciant van construir un domini encara més extens que el dels romans.
Primera guerra púnica:
Les guerres púniques són les guerres dutes a terme contra el reialme de Cartago. La primera va
esclatar al 264 a.C. quan els romans van ocupar una part de Sicília. Els cartaginesos van enviar una
flota per defensar a l’illa, però els romans ja havien previst aquesta maniobra. Amb dos mesos van
aconseguir la increïble proesa de construir i armar 120 galeres de combat. Els romans tot i tenir
poca experiència amb les batalles al mar, van acabar amb la marina dels adversaris sobretot gràcies
a un invent revolucionari: el corvus (una passarel·la). Després de moltes batalles, el 241 a.C. Roma
acaba dominant tota Sicília.

13. Segona guerra púnica:
Cartago volia revenjar-se. Els cartaginesos decideixen atacar Roma sortint d’Espanya. El 220
a.C. els exèrcits comandats per Aníbal surten en direcció Roma. Amb una rapidesa sorpre-
nent, els 70.000 soldats, centenars de cavalls i desenes d’elefants travessant el sud de l’actual
França i els Alps. Va ser una prova de resistència terrible i el fred va acabar disminuint l’exèr-
cit: van morir 10.000 homes i molts animals. Malgrat els contratemps, Aníbal venç diverses
vegades els exèrcits romans. Però l’audaç general cartaginès va cometre un error militar. En
comptes d’arremetre contra Roma, que estaven en les seves portes, es va dirigir cap al sud
d’Itàlia, ja que volia convèncer les antigues ciutats gregues del sud d’Itàlia perquè es revelessin
contra Roma. Mentrestant, els romans van recuperar forces i van assetjar els cartaginesos
amb petits atacs incessants.
Els romans decideixen travessar la Mediterrània. El 202 a.C., els exèrcits d’Aníbal i Escipió
s’enfronten a pocs quilòmetres de Cartago. Aníbal comptava amb 50.000 soldats i 80 elefants,
Escipió en canvi només disposava de 25.000 soldats. No obstant això, el general romà va vèn-
cer i obligà a Cartago a entregar l’imperi romà a Espanya, Còrsega i Sardenya. D’aquesta ma-
nera, Roma dominava tot l’oest de la mar Mediterrània.

14. La conquesta de Grècia
Enfortida després de les victòries contra Cartago, Roma se centra en Grècia i una part d’Àsia. Els
exèrcits romans conquereixen Macedònia, situada al nord de Grècia, després Atenes i Esparta, les
dues grans ciutat del sud. El 146 a.C. tota Grècia ja estava en mans de Roma. Admirats per l’art
grec el romans s’enduen a Roma milers d’estàtues i obres d’art.
La conquesta de Cartago
A Roma Cató, un polític, no parava de repetir que s’havia de destruir Cartago. Encara que havien
signat la pau, els romans tenien por que els cartaginesos preparessin una tercera guerra púnica. El
149 a.C. van assetjar a Cartago durant 3 anys i al final van acabar ocupant-la i destruint-la. Es van
endur els presoners a Roma i van cobrir la terra que envoltava Cartago amb sal per tal que no hi
pogués créixer res més.
Els romans en tots els fronts
Després d’haver reprimit una revolta a Espanya entre el 154 i el 139 a.C., marxen de seguida cap a
Àsia i conquereixen una part de l’actual Turquia. El 121 a.C. prenen possessió de la Gàl·lia narbo-
nense, al sud de l’actual França. El 64 a.C. conquereixen Síria. Entre el 58 i el 52 a.C., sota les or-
dres de Juli Cèsar, conquereixen tota la Gàl·lia i una part de l’actual Gran Bretanya.
Cada país conquerit es converteix en una província de Roma dirigida per un representant de la
República romana.

15. ELS SOLDATS ROMANS
Els soldats d’infanteria
Portava dues javelines anomenades pilum. La punta de ferro, d’una cinquantena de centímetres,
estava molt afilada. Estava fixada a un tub de fusta de més d’un metre i mig de llargada. Quan el
pilum es clavava, la punta se separava de la javelina i evitava que l’adversari la pogués utilitzar.
Els soldats d’infanteria també lluitaven amb una espasa anomenada gladius, curta i de dos talls; i
també amb un punyal que es deia pugio.
Es protegia amb un escut de fusta cobert de cuir i reforçat amb plaques de ferro. Un monticle situ-
at al centre desviava les fletxes i les llances dels enemics.
A part de l’uniforme i les armes, el legionari d’infanteria portava un pic, una pala, a vegades una falç
i un petit estri de cuina.

16. Els soldats d’infanteria també lluitaven amb una espasa anomenada gladius, curta i de dos talls; i
també amb un punyal que es deia pugio.
Es protegia amb un escut de fusta cobert de cuir i reforçat amb plaques de ferro. Un monticle situ-
at al centre desviava les fletxes i les llances dels enemics.
A part de l’uniforme i les armes, el legionari d’infanteria portava un pic, una pala, a vegades una falç
i un petit estri de cuina.
El soldat d’infanteria portava roba interior i una túnica de llana. Anava calçat amb un sandàlies de
cuir anomenades caligae, amb el peu nu. Per lluitar duia una cuirassa articulada formada per una
quarantena de peces de metall unides per rebladures i corretges de cuir que pesava gairebé 5 qui-
los. El legionari duia un cituró al ventre reforçat per plaques de ferro i un casc que també era de
metall per protegir el cap, la nuca i les orelles. En les regions freds de l’imperi els legionaris duien
la vestimenta local especialment els pantalons.
El cavaller
També portava un escut lluitava amb un llança (hasta) i una espasa llarga, l’spatha. Portava el pic
protegit amb una cuirassa sense mànigues, i les cames amb canyelleres. Cobria el seu cavall amb
una malla.

17. El centurió
La seva roba interior és la mateixa que la dels legionaris. Es distingeix per la seva capa de llana i
l’uniforme, que són molt diferents. La cuirassa segmentada de ferro sense mànigues estava guarni-
da amb condecoracions. Duia les seves cames protegides amb canyelleres de metall. El casc estava
coronat amb plomes o una crin d cavall. A la mà duia el símbol de l’autoritat, el vitis, un bastó de
cep de vinya amb una forma ben retorçada.

18. El portaestendard
Aquest legionari du les insígnies del maniple i de la legió en què lluita. Aquests llargs bastons de
fusta que aguantava amb fermesa estaven decorats amb insígnies: l’àliga, símbol de l’imperi; l’animal
emblema de la legió i les lletres SPQR (senatus populus que romanus: “el senat i el poble romà”).
En les cerimònies oficials, el portaestendard portava una pell d’ós i a vegades una mascara. Els legi-
onaris vetllaven per les insígnies, perquè era una gran deshonra veure com un enemic se n’havia
apropiat.
ELS GUERRERS GALS
Els gals no només eren bons guerrers, sinó que també feien de la guerra un art. S’agrupaven en
clans amb un fort concepte de família, i abans de cada batalla, resaven als druides i feien ritus de
purificació. Van ser els que millor van desenvolupar el ferro a Europa, la qual cosa va significar que
les seves armes fossin úniques i intransferibles, ja que es fabricaven específicament per cada guer-
rer i no es podien utilitzar per cap altra persona que no fos el seu amo.
Els guerrers gals també tenien renom pel seu orgull i ferocitat en la lluita. Mai utilitzaven l’arc, ja
que consideraven que matar a un enemic a distancia era un acte de covardia. Segons s’explica, els
guerrers gals s’adornaven el cos amb tatuatges. L’idea d’aquests tatuatges al llarg de diferents punts
del cos, era el de millorar el seu rendiment durant la lluita.

19. Cal dir que les dones també participaven en les activitats polítiques i militars. Eren considerades
tan bones guerreres com els homes, essent usual que lluitessin colze amb colze, molt temudes per
la seva valentia i la seva força.
Els guerrers gals no tenien ni tècnica ni organització en els combats. Utilitzaven una llança fàcil de
manejar i una llarga espasa (d’uns 75 i 90 cm) en les batalles. Tenien la costum de decapitar els
seus presoners i llavors utilitzar els caps per adornar les parets de les seves cases. Els guerrers,
malgrat no portar cap tipus de protecció tret d’un escut, un casc i en alguns casos cota de malla,
combatien cos contra cos amb els enemics des de l’inici de la batalla.
Les tàctiques de cavalleria eren molt sofisticades, disparant javelines sobre l’enemic abans del con-
tacte, atacant-lo llavors mitjançant embranzides controlades, les quals a més, tenien l’objectiu de
trencar les files enemigues.

20. ESTIL DE VIDA DELS ROMANS
La majoria de les ciutats romanes eren creades seguint un model similar tan en el traçat com amb
els edificis que la formen.
Les ciutats romanes estaven emmurallades i generalment tenien quatre portes d'accés on comen-
cen els dos carrers principals: el cardum i el decumanus. A partir d'aquests dos carrers perpendicu-
lars s'articulen les cases formant illes.
Ell lloc on s'encreuen el cardum i el decumanus hi havia el fòrum on s'hi podien trobar els edificis
públics més importants: el temple, la cúria i el Senat, el mercat i la basílica. El fòrum era el cor de
la ciutat on s'hi duien a terme reunions de política i negocis, activitats socials i el comerç.
Altres edificis públics que es podien trobar dins les ciutats romanes eren les termes i els teatres
que eren importants punts de reunió i d'oci de la societat romana. Fora de la muralla s'hi podia
trobar el cementiri i l'amfiteatre on s'hi duien a terme espectacles com les lluites de gladiadors.
Les ciutats més importants de l'Imperi disposaven d'un sistema de clavegueram per eliminar l'aigua
bruta de la ciutat.
Les ciutats romanes

21. Els habitatges romans
Les famílies benestants de Roma vivien en unes cases unifamiliars de grans dimensions anomenades
domus. Les domus estaven formades per diferents dependències distribuïdes al voltant d'un pati
central, l'atrium.
Les insulae eren els habitatges de les famílies amb pocs recursos econòmics. Eren edificis de diver-
ses plantes. A la planta baixa normalment hi havien comerços i als pisos superiors hi vivia la plebs
urbana.

22. Els romans eren politeistes i tenien deus equivalents als de la religió grega. Alguns dels déus més
venerats eren: Minerva, Plutó, Neptú, Venus, Júpiter, Apolo, Diana, Juno, Mercuri i Mart.
La religió
La vestimenta
A l'Imperi Romà, els tipus de vestimenta permetien distingir la classe social d'una persona.
Tot i així, la peça de roba més característica de l'imperi era la toga que va esdevenir un símbol na-
cional ja que només la podia vestir un ciutadà romà. La vestien tant els homes com les dones tot i
que més tard va passar a ser un ús exclusivament masculí.
ESTIL DE VIDA DELS GALS
Els poblats gals
Els poblats gals normalment es construïen en terrenys elevats i sovint irregulars. Estaven envoltats
d'una muralla circular de pedra construïda darrere un fossat per assegurar millor protecció. Al cen-
tre del poblat s'hi trobaven els edificis públics destinats a la política i la religió.
Fora de les muralles del poblat s'hi guardava el bestiar tot i que una part es guardava en un tancat
dins la muralla.

23. Les cabanes gal·les
Les cases gal·les eren de planta circular. Les parets eren de pedra i el taulat era d'enramat de palla.
A l'interior, normalment no hi havien divisions, és a dir, només hi havia una estància. Al centre de
l'habitació s'hi trobava la llar de foc que feien servir per cuinar. Molt sovint, a les cases s'hi trobava
in molí de gra per fer el pa. Tot i així, no s'hi trobaven forns ja que es creu que eren comunitaris.

24. La religió de la Gàl·lia, igual que la romana, era politeista. Els seus deus estaven vinculats amb ele-
ments de la natura. Els sacerdots, anomenats druides, tenien un elevat estatus social dins del po-
blat gal.
La religió
La vestimenta
Els homes solien vestir una túnica curta o camises sota de les quals hi portaven uns pantalons
aguantats per un cinturó. També portaven una saga o mantell fabricat de llana d'ovella i normal-
ment amb un estampat de quadres. Pel que fa a la vestimenta militar, els homes portaven un es-
cut oval, una espasa i un casc.
Les dones anaven amb unes túniques llargues aguantades amb un cinturó i un mantell a les espat-
lles. També portaven unes faldilles amples de quadres enrotllades a la cintura.

25. BILIOGRAFIA
Sàpiens Publicacions (2010) Les ciutats i la vida urbana a l’Imperi Romà. Recuperat de http://
blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/09/les-ciutats-i-la-vida-urbana-a-l%E2%80%99imperi-roma/
AA. VV. (2008). Els Romans (1a ed.). Barcelona: Panini.
Navarrete, P. (2014). Historia para niños 5: civilización romana. Recuperat de http://es.slideshare.net/
paulanavarreten/historia-para-nios-5-civilizacin-romana-autor-desconocido
Yarzabal, L. (2016). Cultura celta: ¿Quiénes eran los celtas?. Recuperat de http://www.batanga.com/
curiosidades/7877/cultura-celta-quienes-eran-los-celtas
Argenter, P. (2016). Los celtas. Recuperat http://www.phistoria.net/reportajes-de-historia/LOS-
CELTAS_54.html