2. 1
Índex:
Introducció......................................................................pàg. 2
Historia ...........................................................................pàg. 3-8
Fundació i engrandiment..........................................pàg. 3-5
Segles de malaurades vicissituds............................. pag. 6-7
Restauració...............................................................pàg. 8
El Panteó Reial i altres sepultures..................................pàg.9-12
Panteó Reial.
Altres tombes reials.
Panteó dels Aragó-Cardona
Investigació científica.........................................pàg.13
Claustre Major................................................................pàg. 14
Arxius de Poblet.............................................................pàg. 14
Bosc de Poblet ...............................................................pàg. 14
Llegendes de Poblet...................................................pàg. 15-18
Llegenda de la fundació del monestir
Llegenda del rei i l'abat
Llegenda de l'abat de Poblet i l'emperador de la Xina
Llegenda de fra Pere Marginet i el Dimoni
Opinió Personal .................................................................pàg. 19
3. 2
Introducció:
El Reial Monestir de Santa Maria de Poblet és un monestir de l'orde del
Cister fundat l'any 1150. Està situat al peu de les muntanyes de Prades, a la
comarca de la Conca de Barberà. Poblet constitueix un impressionant conjunt
arquitectònic i es pot comptar entre els conjunts monàstics més importants
d'Europa, essent de fet, el conjunt monàstic habitat més gran del continent
europeu. Des de l'edat mitjana és un important referent simbòlic dels països de
l'antiga Corona d'Aragó.
Pertany civilment al terme municipal
de Vimbodí -recentment rebatejat
com a Vimbodí i Poblet (2006)- i
eclesiàsticament a la parròquia de
Sant Miquel de l'Espluga de Francolí
(de l'arxidiòcesi de Tarragona),
ambdues poblacions pròximes a la
vila de Montblanc, amb vincles molt
estrets amb el monestir.
Des del regnat de Pere el Cerimoniós i durant els segles XIV i XV esdevingué el
panteó reial dels sobirans de la Corona d'Aragó, tot i que també acull les tombes
d'alguns monarques anteriors, d'altres individus de la família reial i de diferents
llinatges nobiliaris.
El 1921, després de la visita del rei Alfons XIII, fou declarat Monument
Nacional pel Govern Espanyol. El 1991 va ser declarat Patrimoni de la
Humanitat per la UNESCO.
El 2005 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per l'important
paper que ha tingut en la història del nostre país a partir del segle XII, quan, amb
la implantació de l'Orde del Cister, es configurà com un dels actius espirituals de
la Corona d'Aragó, de les tombes reials de la qual el monestir és la seu principal.
Declarat aquest cenobi Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, l'adscripció
a la Ruta del Cister constitueix avui un dels referents del turisme cultural.
4. 3
Historia:
La història del monestir de Poblet ha estat estretament vinculada al de la resta de
Catalunya.
Fundació i engrandiment
El Reial Monestir de Poblet va ser fundat el 18 d'agost de
1150, quan Ramon Berenguer IV, un cop enllestida la
conquesta de Lleida als sarraïns, qui va donar a l'abadia
de Font freda unes terres de la Conca de Barberà, perquè
hi establissin un monestir cistercenc. Aquesta donació
tenia una finalitat doble: una espiritual (crear un focus de
cristianització en terres conquerides als sarraïns) i una
econòmica (conrear terres ermes i abandonades). El nou
monestir havia d'ésser un lloc de treball i oració.
Per tant, l'any 1151 un petit grup de monjos va arribar a
Poblet i el 1153, un cop conquerits els últims reductes
sarraïns de Prades i Siurana de Prades, dotze monjos van
prendre possessió de les terres. S'acabava d'establir la
comunitat. La nova comunitat van començar la
construcció de l'església, que seguint la tradició mariana
de l'Ordre, va ser consagrada a Santa Maria.
El patrimoni inicial del monestir es va incrementar amb
noves donacions del mateix Ramon Berenguer IV, així
com d'hisendats i senyors que cedien béns i terres a la
comunitat a canvi de ser considerats "familiars" del
monestir, participar dels béns espirituals i ser-hi enterrats.
El senyoriu de Poblet va arribar a ésser el més extens de
Catalunya, després del dels ducs de Cardona. Incloïa sis baronies (l'Abadiat,
Prenafeta, la Segarra, L'Urgell, Algerri, les Garrigues i la de Quart de Poblet a
5. 4
València), trenta-quatre pobles i trenta-set llogarrets, diverses granges i cinc
priorats, així com beneficis en diverses esglésies. A més incloïa drets de pastura
per als ramats a la Cerdanya i el Berguedà, i de pesca a Empúries i a l'estany de
la Pineda, a prop de Salou (aquest darrer dret és important, si tenim en compte
l'abstinència de carn de l'Ordre).
El rei Alfons el Cast(1172-1196) va fer nombroses donacions per a les obres i va
ser una peça clau per al futur del monestir, fins al punt que va decidir ésser
enterrat a Poblet i, a la seva mort, va lliurar al monestir la seva corona reial i les
terres reials de Vinaròs i Palomera (Lleida). El seu nét,Jaume el Conqueridor,
va continuar engrandint el monestir. El 1232 va revocar la seva decisió prèvia de
ser enterrat a Sixena (Aragó) -lloc de sepultura del seu pare Pere el Catòlic- i va
optar per Poblet. A més, en el seu testament, va lliurar al monestir cinc mil
morabatins, la seva cinta d'or, vuit-cents kg en coberts de plata, pedres precioses
i anells, i la seva capella oratòria personal. A més, va fer-li donació de moltes
possessions, viles i castells, en part fruit de les seves conquestes.
Ponç de Copons, abat de Poblet entre el 1316
i el 1348, va promoure importants
remodelacions al monestir i en aquest
període es construeix el cimbori (anterior a
1339), les voltes de la nau del sud i les
capelles orientades al nord de l'església. Han
quedat traces d'aquelles transformacions amb
la presència del seu emblema un copó.
El rei Pere el Cerimoniós el va protegir,
enriquir i va convertir-lo en símbol de la dinastia i del mateix estat, alhora que
va voler tenir una fortalesa entre Lleida i Tarragona. Amb aquesta intenció, el va
fortificar, aixecant-hi muralles amb dotze torres de defensa i portals de fàcil
protecció, i va tenir la ferma voluntat d'acabar definitivament les obres de
construcció del cenobi. Va regalar la seva col·lecció de llibres d'història a la
biblioteca del monestir amb la condició que s'hi esculpís el seu escut amb les
armes reials . Va enterrar-s'hi i va fer-ne el
panteó de la Corona d'Aragó. El seu fill,
Martí l'Humà, també va residir-hi sovint i
s'hi va fer construir un Palau, situat a
6. 5
l'entrada del recinte emmurallat, vora la monumental Porta Reial.
Els reis de la dinastia Trastàmara també van cedir privilegis a Poblet i van fer-li
nombroses donacions. Així, el rei Ferran d'Antequera va visitar Poblet diverses
vegades i va recordar-se'n en el seu testament. El seu fill, Alfons el Magnànim,
va enviar des de Nàpols dos cofres amb ornaments per a l'església i va atorgar-li
una assignació anual de cent florins d'or.
El rei Joan II va fer enterrar el seu fill, Carles de Viana, a Poblet, així com les
seves esposes. En quedar vidu per segona vegada, va donar al monestir cent sous
anuals per celebrar una missa perpètua, i en el seu fastuós enterrament es van
haver d'empenyorar les seves joies. Va ser l'última sepultura reial a Poblet, ja
que el seu successor, Ferran el Catòlic, ja no hi és enterrat. Tot i això, el Rei
Catòlic fou un gran benefactor del monestir i, el 1509, li va donar el Santuari del
Tallat com a priorat.
La noblesa catalana també va fer donacions al monestir i, en un bon nombre de
casos, va decidir enterrar-s'hi. Entre les nissagues nobiliàries que van tenir el
panteó familiar a Poblet destaca la
dels ducs de Cardona, que a l'època
moderna van exercir de patrons del
cenobi.
Al llarg dels segles, Poblet fou un
important nucli de poder temporal,
protegit tant pels reis de la Corona
d'Aragó com pels nobles catalans,
que va actuar com un potent senyor
feudal fins la fi de l'Antic Règim. Exageradament, però també significativament,
es deia que el seu abat podia desplaçar-se des dels Pirineus fins a València sense
sortir dels propis dominis. En efecte, gràcies a les donacions de reis i nobles, el
cenobi va arribar a tenir, en el seu moment de màxima esplendor (segles XIV i
XV), jurisdicció sobre set baronies i setanta pobles i llogarets, i facultat per
nomenar batlles d'una desena de viles. A més, Poblet va arribar a tenir una certa
influència i pes polític, destacant-se el abats Juan Payo Coello i Francesc Oliver
de Boteller, els quals foren presidents de la Generalitat als segles XV i XVI.
Poblet també va ser un focus de cultura, amb una rica biblioteca, engrandida
pels monarques i pels ducs de Cardona (Pere Antoni d'Aragó), i un escriptori per
a la còpia de llibres. D'entre els volums que van sortir-hi destaca el manuscrit
7. 6
més antic dels conservats de la Crònica de Jaume I, fet copiar per l'abat Copons
el 1343.
Segles de malaurades vicissituds
Durant la Guerra de Successió, Poblet va
recolzar el pretendent de la casa d’Hamburg,
davant la por a l'absolutisme dels Borbons
francesos. Una vegada l'aspirant Borbó va ser
coronat rei amb el nom de Felip V, el cenobi va
passar per una situació delicada.
El 1809 el monestir fou saquejat pels francesos i
el 1811 confiscat, però el 1813 els monjos s'hi va
poder reinstal·lar.
Durant el Trienni Liberal (1820-1823), els anticlericals saquejaren el monestir,
que va quedar considerablement danyat, i es van cremar els altars, el cor del
segle XVI, l'orgue, les sagristies, l'aixovar
sagrat, les imatges i els bancs de fusta; les
tombes reials, en canvi, es van respectar. El
Palau de l'Abat Copons i les granges
dependents del monestir van ser saquejades.
La fi del període anticlerical el Trienni i l'inici
de la Primera Guerra Carlina, el 1834, van
culminar amb nous atacs als béns de l'Església, que havia pres partit en bloc pels
carlins. Poblet no fou una excepció. El 1835
es produí l'exclaustració dels cinquanta
monjos, onze conversos i onze novicis de
Poblet i la venda de totes les seves propietats.
El monestir va passar a mans de l'Estat i va
restar abandonat a mans de saquejadors i
destructors.
Els saquejadors van buscar els tresors que
creien amagats pels monjos al monestir. En conseqüència, van trencar les parets
laterals dels sarcòfags a la recerca de les suposades joies reials i van quedar
8. 7
escampades pel terra de l'església les despulles de Jaume I, Pere el Cerimoniós,
Joan I i les esposes d'aquests últims. Altres tombes també van ser obertes, però
els cossos no van ser extrets dels sarcòfags. Fins dos anys més tard (1837) no va
ser concedit permís al rector de l'Espluga de Francolí, Antoni Serret, per recollir
les restes escampades dels monarques catalans. Ell i els seus col·laboradors les
van embolicar i les van traslladar en carro fins a l'església de l'Espluga, on es
guardaren juntament amb les d'una vintena més de membres de la casa reial
d'Aragó. El 1841, davant l'espoli i saqueig imparable de Poblet, principalment
per la gent dels pobles del voltant, Josep Criviller i Mn. Serret van rescatar els
cossos que encara descansaven a les tombes, entre els quals els d'Alfons el Cast i
Ferran d'Antequera. L'ajuntament de l'Espluga de Francolí va decidir col·locar
les restes en caixes; les de Jaume I foren dipositades en una caixa de fusta de
noguera i la resta en set caixes de pi. La ciutat de València va intentar
aconseguir la custòdia de les despulles de Jaume I, però el 1843 van ser
traslladades a la catedral de Tarragona, on es construí un monument funerari per
al Conqueridor.
El monestir va ser saquejat a consciència, convertit en pedrera dels pobles
pròxims i a mercè de qualsevol que s'hi acostés. La Comissió de Monuments de
la Província de Tarragona, organisme responsable del monestir des del 1857, no
va millorar-ne la situació, car la rapinya va ser emparada pel funcionariat local i
pel mateix governador civil, arribant-se a donar llicències per a la recerca de
suposats tresors amagats pels monjos; llegendes facilitades per l'antic esplendor
del cenobi. Els governs espanyols es van mostrar greument negligents amb la
protecció del monument, a diferència del que es va fer amb altres panteons reials
castellans. De fet, Poblet no va ser reconegut com a 'monument nacional' fins a
1921, després de la visita del Rei Alfons XIII, que, referint-se a l'estat de
conservació del monestir, va declarar que era "una vergonya nacional" i es va
comprometre a promoure'n la restauració.
9. 8
Restauració:
Poblet va viure en aquesta situació de protecció
incerta durant gairebé un segle, amb obres de
consolidació i poc més. Però el clam pel redreç
d'aquest estat de coses, com a símbol històric i
nacional que era el cenobi, va ser creixent entre
una part de la intel·lectualitat, fins que el 1930
començà la restauració en ferm amb el patrocini
del Patronat de Poblet, presidit per Eduard Toda
i Güell, autèntica ànima de la recuperació del
monestir. El 1935 van tornar a Poblet les suposades restes mortals del príncep
Carles de Viana. El 1940, després de llargues negociacions interrompudes per la
Guerra civil, s'hi va reinstal·lar una comunitat de monjos cistercencs, els primers
des de feia 105 anys. El 1945 es creà la Germandat de Poblet, per part del pare
Bernat Morgades, i, finalment, les despulles de Jaume el Conqueridor i dels
altres monarques van retornar-hi el 4 de juny de 1952, després de la restauració
dels sepulcres efectuada per Frederic Marès sota patrocini del govern espanyol.
La dictadura franquista va explotar aquesta restauració, fins al punt que el
mateix Franco va presidir la cerimònia de retorn de les despulles reials, i va
atreure per això l'atenció dels grups de la resistència antifeixista, que van
intentar infructuosament emparar-se de les despulles de Jaume I, amb la intenció
de dipositar-les al monestir nord-català de Sant Miquel de Cuixà com a protesta.
Els reconeixements recents, indicats al principi, coronen un llarg procés de
restauració, que ha continuat sense pausa fins a recuperar pràcticament totes les
instal·lacions.
Despulles Jaume I
10. 9
El Panteó Reial i altres sepultures:
L'església major de Poblet (Santa Maria) i altres llocs del monestir serviren de
lloc d'enterrament de monarques, infants i altres persones de la família real
catalana aragonesa, de membres d'altres importants nissagues nobiliàries, d'abats
i monjos del monestir i d'altres persones destacades.
Entre els dos pilars immediats a l'altar major hi ha
el Panteó Reial, situat sobre dos grans arcs
rebaixats, un al costat de l'Epístola i l'altre al de
l'Evangeli. La resta de sepultures de la família reial
estan a la cripta-ossari o repartides per l'interior del
temple, com per exemple, la del príncep de Viana,
situada a la dreta de l'entrada principal.
Entre les nissagues nobiliàries que escolliren Poblet
com a panteó destaca la dels Aragó-Cardona.
La llista elaborada pel gran historiador del monestir
Jaume Finestres (1751) és un punt de referència
inel·ludible, i sovint únic, per conèixer la identitat de les persones enterrades al
monestir i la ubicació original dels seus sepulcres, molts d'ells mal conservats o
fins i tot desapareguts després de les destruccions del segle XIX.
Panteó Reial:
Pere el Cerimoniós, d'acord amb l'abat Copons, decidí l'any 1340 convertir
Poblet en panteó oficial del Casal d'Aragó. En
els anys següents el rei va encarregar les obres,
que seguí de prop, a mestre Aloi, a Jaume
Cascalls i també a Jordi de Déu, alguns dels
millors escultors del país, que per voluntat del
monarca obraren els sepulcres amb el més fi
alabastre de Catalunya, el de les pedreres de
Beuda. En els magnífics sepulcres, les figures
jacents tenien als peus lleons, símbol de força i
poder, mentre les reines hi tenien gossos, símbol de fidelitat i lleialtat. Els
sepulcres estaven originalment coberts per baldaquins de fusta daurada i
Panteó Reial
11. 10
decorats, per l'interior, amb una representació del cel i el firmament, que no han
estat reconstruïts.
Els sepulcres d'aquest panteó contenen les restes de les següents persones reials:
Arc del costat de l’Epístola (dret) de l’Altar Major
El Rei Alfons el Cast (part de les restes són a Santa Maria de Vilabertran).
El Rei Joan el Caçador.
Mata d'Armanyac, primera esposa del rei Joan.
Violant de Bar, segona esposa del rei Joan.
El Rei Joan el Gran.
Joana Enríquez, segona esposa del rei Joan.
Arc del costat de l'Evangeli (esquerre) de
l'Altar Major
El Rei Jaume el Conqueridor.
El Rei Pere el Cerimoniós.
Maria de Navarra, primera esposa del rei
Pere.
Elionor de Portugal, segona esposa del rei
Pere.
Elionor de Sicília, tercera esposa del rei
Pere.
El Rei Ferran d'Antequera.
Fora dels arcs reials
El Rei Alfons el Magnànim.
El Rei Martí l'Humà.
Arc del costat de
l'Evangeli (esquerre) de
l'Altar Major
12. 11
Altres tombes reials:
Pere d'Aragó, infant d'Aragó, fill del rei Pere II el Gran.
Joana de Foix, esposa de l’Infant Pere d'Aragó, comte de Ribagorça i de
Prades.
Joana d'Aragó, filla del rei Pere III i esposa
del comte Joan I d'Empúries.
Altres quatre infants, fills del rei Pere III
Joana d'Aragó, filla del rei Joan I i esposa del
comte Mateu I de Foix.
Altres quatre infants, fills del rei Joan I.
Maria de Luna, reina d'Aragó, primera esposa
del rei Martí I.
Pere d'Aragó, duc de Noto, fill del rei Ferran I.
Enric d'Aragó, comte d'Empúries i senyor de Sogorb, fill del rei Ferran I,
amb les seves esposes Caterina de Castella i Beatriu Pimentel.
Beatriu d'Aragó, filla del rei Ferran I de Nàpols, reina d'Hongria, esposa de
Matías I d'Hongria i de Ladislau II d'Hongria. Maria d'Aragó, filla del rei
Joan II.
Carles de Viana, príncep de Girona i de Viana, fill del rei Joan II.
l’Infant, príncep de Girona, fill del rei Ferran II.
Alfons d'Aragó, duc de Vilafermosa i comte de Ribagorça, fill il·legítim
del rei Joan II d'Aragó.
Enric d'Aragó, nét del rei Joan II d'Aragó.
Traslladats des de Nàpols per Pere Antoni d'Aragó el 1671.
13. 12
Panteó dels Aragó-Cardona
El llinatge dels Aragó-Cardona, descendent dels Trastàmara catalano
aragonesos, també ubicà els seus panteons familiars a l'església de Poblet.
Aquest panteó, del segle XVII, estava situat originalment sota els arcs del
Panteó Reial, però amb la restauració les seves restes, molt malmeses, foren
traslladades a la capella anomenada de les relíquies. En aquest panteó foren
sebollides les següents persones:
Alfons d'Aragó i Sicília, besnét del rei Ferran d'Antequera, i la seva esposa
Joana III de Cardona.
Guiomar d'Aragó, rebesnéta del rei Ferran.
Alfons d'Aragó i Cardona, rebesnét del rei Ferran.
Joan d'Aragó i Sicília, besnét del rei Ferran.
Enric Folc de Cardona i la seva segona dona Catalina Fernández Figueroa.
Lluís Folc de Cardona, comte de Prades i la seva esposa Ana Enríquez de
Cabrera.
Pere Antoni d'Aragó.
Joaquim d’Aragó, duc de Cardona i la seva mare Teresa de Benavides.
Caterina d'Aragó.
Lluís de la Cerda i Aragó.
Francesc Pau de la Cerda.
Ana Fernández de Córdoba, duquessa de Feria.
Diego Fernández de Córdoba i la seva esposa Joana Folc i Aragó, amb els
seus fills Brianda, Magdalena i Francesc.
Enric d'Aragó, Infant Fortuna, i la seva esposa Guiomar de Portugal.
Ambrosi d'Aragó i Sandoval.
Antoni d'Aragó Castro, canonge de Córdoba.
Francesc Ramon I d'Aragó i de Cardona i Àngela de Cárdenas.
Vicenç d'Aragó i Cardona.
14. 13
Investigació científica als panteons
La profanació dels sepulcres, les circumstàncies del salvament i els trasllats del
segle XIX han fet que la gran majoria de les restes humanes conservades al
Panteó Reial no hagin pogut ser identificades amb seguretat, tret de les d'alguns
monarques. Des de la reinstal·lació de les despulles reials als sepulcres restaurats
l'any 1952 no s'hi ha efectuat cap estudi.
El panteó dels Aragó-Cardona, en canvi, ha estat objecte d'un recent estudi
antropològic i de tasques de neteja i restauració. Aquest estudi ha determinat que
les restes conservades estan constituïdes per, com a mínim, 104 individus: 6
nens menors de 12 anys, 4 joves, 74 adults, 10 persones d'edat madura i 10
ancians. Molts dels ossos demostren que van estar exposats algun temps a l'aire
lliure, circumstància que els va deteriorar de forma notable. Igualment, s'ha notat
que hi ha molts pocs ossos petits, cosa que fa suposar que hi hagué una selecció
d'ossos quan es van recollir després dels saquejos del segle XIX (vegeu Enllaços
externs).
15. 14
Claustre Major:
El claustre major, gòtic, del monestir de Poblet va ser construït el 1331 per ordre
de Jaume II, per substituir-ne un de més antic, d'estil romànic, del qual es
conserva el templet hexagonal del lavatori. Les obres de construcció es van
allargar fins a principis del segle XVI.
Arxius de Poblet:
El Palau de l'Abat, situat a l'exterior del recinte de Poblet, és la seu de l'Arxiu
Montserrat Tarradellas i Macià i de l'Arxiu de la Casa Ducal de Medinaceli a
Catalunya. Darrerament, també hi han estat cedits els arxius del periodista
Carles Sentís.
El que es va poder salvar de l'arxiu propi del monestir es conserva a l'Archivo
Històric Nacional (Madrid) des de la desamortització de Mendizábal (1836).
Bosc del Poblet:
El Paratge natural de Poblet és al vessant nord de les muntanyes de Prades i
correspon a la capçalera del riu Francolí. Ha estat declarat Parc Natural d'Interès
Nacional (PNIN) per la Generalitat de Catalunya. A banda de la riquesa
monumental i cultural del monestir de Poblet, aquest espai disposa de molts
valors naturals. Ofereix moltes possibilitats de fer excursions i caminades o
simplement de passejar fruint del paisatge i gaudint d'una cinquantena de fonts
naturals, moltes d'aigua ferruginosa.
16. 15
Llegendes de Poblet
El llegendari de Poblet fou recollit per Jaume Ramon i Vidales (1910), Eduard
Toda i Güell (1922 i 1935), Joaquim Guitert i Fontserè (1937), Manuel de
Montoliu (1945), Joan Amades (1947) i Eufemià Fort i Cogul (1979). Destaquen
les següents:
Llegenda de la fundació del monestir
Al segle XII s'instal·là en una vella ermita petita i mig ruïnosa en un bosc al peu
de les muntanyes de Prades un sol ermità, de nom Poblet. El rei moro de Siurana
de Prades, Almemoniz, propietari de les terres, el féu presoner tres cops, però
tres cops el vell ermità desaparegué miraculosament de la presó. El musulmà,
desconcertat, pensà que era un missatge diví. Així que prohibí als seus homes
molestar el monjo per tal que pogués resar en pau.
El rei moro de Lleida se n'assabentà i ho considerà una mostra de feblesa.
Aleshores va enviar un escamot de soldats que el van capturar i el van tancar a
una masmorra. Però Poblet s'escapà tres cops més d'aquella presó lleidatana.
Així, el rei moro de Lleida també li concedí la llibertat a l'ermità.
El comte Ramon Berenguer IV es posà secretament en contacte amb Poblet, i li
demanà ajuda en la reconquesta d'aquelles terres al musulmans. L'ermita del
monjo Poblet serví de base des d'on atacar el reialme moro de Siurana. Els
cristians aconseguiren vèncer i foragitaren els sarraïns.
Ramon Berenguer IV, agraït a Poblet, volia reconstruir de nou aquella ermita i
engrandir-la. Demanà a dotze monjos cistercencs procedents de l'Abadia de
Fontfreda que s'instal·lessin allí sota la tutela del nou abat Poblet, que també
donà nom al monestir. Així acaba la llegenda i comença la història del Monestir
de Poblet
17. 16
Llegenda del rei i l'abat:
Conta una llegenda, que durant un viatge a Barcelona, el rei Felip I d'Aragó va
passar la nit a Arbeca. Tal i com era costum, va enviar un missatger al lloc on
dormiria la nit següent, en aquella ocasió el Monestir de Poblet, per tal d'avisar
el seu amfitrió.
Quan va arribar el missatger, va demanar per l'abat de Poblet, en aquells dies
Francesc Oliver de Boteller (en aquell moment president de la Generalitat de
Catalunya). Quan li va comunicar que venia de part del rei d'Espanya, li digué:
"No el conec!". El missatger no entengué res, com gosava un monjo enfrontar-se
amb el monarca més poderós del món? Novament li comunicà que l'endemà
arribaria el rei, però l'abat Oliver novament exclama: "No el conec!".
El missatger retornà a Arbeca, on s'ajornava Felip II. El servent entrà a la
cambra reial i, amb la mirada baixa i temorosa, explicà al rei els fets succeïts
amb l'abat de Poblet. El rei Felip es limità a dir: "Demà, de bon matí, torna-hi i
anuncia l'arribada del comte de Barcelona".
L'endemà el missatger trucà a la porta de Poblet i va demanar per l'abat, al qui li
digué: "Us anuncio l'arribada per demà de Sa Majestat el comte de Barcelona".
L'abat respongué solemnement: "Les portes del monestir s'obriran de bat a bat
per rebre'l amb tots els honors que li corresponen". L'abat Oliver feu recobrir els
poms de la porta amb or, és per això que se l'anomena Porta Daurada.
18. 17
Llegenda de l'abat de Poblet i l'emperador de la Xina:
Conta una llegenda, que un dia el rei Jaume rebé un missatge de l'emperador de
la Xina. En tractar-se d’ algú tan important, volgué enviar-hi algú de confiança.
És per això que envià l'abat de Poblet a l'Extrem Orient.
Un cop arribat al palau imperial, el governant xinès li mostrà totes les riqueses i
saviesa que tenia al reialme. El pare abat, veient la poca humilitat de
l'emperador, volgué donar-li una petita lliçó:
-Heu de saber, senyor emperador, que el rei Jaume, mon senyor, viu en una
ciutat alçada damunt de l'aigua i tota voltada de foc. Aquesta ciutat està feta amb
ulls de serp i fetges de vedella i la van construir els galls i els conills. Heu de
saber, també, que la tal ciutat està governada per porcells i que els morts es
passegen pels carrers. La tal ciutat és un riu damunt del qual hi ha un pont i per
damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar.
L'emperador quedà bocabadat. Es diu que l'abat li havia explicat la ciutat de
Barcelona de forma enigmàtica i fantàstica;
alçada damunt de l'aigua (segons la tradició, Barcelona està construïda
damunt d'una rambla o riera anomenada "Riu de Sota" o "de Sta. Eulàlia")
voltada de foc (les muralles de la ciutat estaven fetes de pedra de foguera
de Montjuïc)
feta amb ulls de serp i fetges de vedella (els edificis més antics estaven
fets d'un granit anomenat popularment ulls de serp o fetge de vedella)
la van construir els galls i els conills (dues importants famílies de
constructors de l'època eren els Gall i els Conill)
governada per porcells (una antiga tradició medieval qualificava els
barcelonins de porcells i la ciutat era governada pel Consell de Cent,
format per nobles barcelonins -o nobles porcells-)
els morts es passegen pels carrers (hi havia una família prestigiosa
anomenada Mor)
és un riu damunt del qual hi ha un pont (Barcelona, en estar construïda
damunt la llera d'un riu, faria de pont imaginari)
per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar (tota la
superfície de la ciutat hi cabien ben bé cent mil caps de bestiar).
19. 18
Es diu que aquest enigma que deixà bocabadat a l'emperador xinès és l'origen de
l'expressió catalana enganyar com a un xino.
Llegenda de Fra Pere Marginet i el dimoni
Conta la llegenda que un dia s'aparegué Satanàs a Fra Pere per mostrar-li tots els
béns que s'estava perdent en aquella cova, però el monjo resistí la temptació. Un
altre dia se li aparegué en forma de dona, que el va temptar, però com l'anterior
ocasió, Fra Pere es mostrà ferm. Així, el dimoni es va presentar a la Cova de la
Pena amb diferents aspectes i, recordant-li els seus anys de disbauxa quan va
abandonar el monestir de Poblet, li oferí diversitat de luxes i plaers, però Fra
Pere va resistir totes les temptacions.
El dimoni, no volent acceptar la seva derrota, va tenir una idea genial; en lloc de
luxes, li oferiria una vida senzilla però feliç i, així, va prendre la forma d'un ase.
S'estava apropant a la cova quan Fra Pere el veié, sense dubtar-ho un moment li
lligà les corretges sense que el dimoni pogués dir res. Aleshores el monjo va fer
carregar a l'ase pedres d'un torrent sec per aixecar un mur exterior (que avui es
pot veure a l'ermita de la Pena) i, amb les pedres que li van sobrar, va construir
un portal d'entrada a l'estança on va lligar l'ase.
L'endemà va arribar una legió de dimonis i manaren a Fra Marginet deslligar
l'ase. Aquest ho va fer i a l'instant es va transformar de nou en Satanàs.
Aleshores, veient que aquest no havia pogut deslliurar-se de les lligadures de Fra
Pere, tots els dimonis van marxar fent una gran remor i aixecant flamarades. El
dimoni es va presentar a pagesos dels voltants i els digué:
«Digueu a Fra Marginet
que no tornarà a agafar el Dimoni
al Bosc de Poblet»
20. 19
Opinió personal
Ens ha agradat molt aquest treball perquè és tracta d’un monestir molt bonic,
que té molta importància dintre la historia de Catalunya , ja que molts dels seus
reis van ser enterrats en aquest monestir.
No ha estat gaire complicat trobar informació degut al fet de la seva importància
tant en el passat com en el present.
El que hem trobat una mica més complicat ha estat seleccionar quina informació
era la més adient pel treball i, no sabem si ho hem fet prou bé.
Magí Carrascal
Bernat Balcells
