1. La malaltia d’amor en els
textos literaris del segle XV.
La malaltia d’amor o l’“amor
hereos”, és present com a fil
argumental en la literatura del segle
XV, tant en la lírica com en la
narrativa. Per bé que el tema del
dolor per amor ja havia estat tractat
en textos literaris del segle anterior,
Ausiàs March n’aporta un aspecte
innovador. Mitjançant el “jo líric”, es
mostra sense pudor com a malalt
d’amor. I dóna mostres dels
símptomes pels que alguns metges
diagnosticaven aquesta malaltia,
per la qual l’afectat anava perdent
facultats físiques i psíquiques fins
arribar, en els pitjors dels casos, a
la mort.

2. L’enamorament esdevenia patològic
en el moment en què l’amant perdia
l’oremus obsessionat per
aconseguir l’amor de la dona que
estimava, la qual considerava un
ésser suprem, així com l’únic
“medicament” contra una passió
desfermada que el feia oblidar totes
les altres coses.
En la seva novel·la de Bernat Metge
Lo Somni, el protagonista és
diagnosticat per Tirèsies com a
malalt d’amor quan Bernat li explica
que estima la seva dona, superior a
totes les altres per les seves virtuts i
bellesa. En el aquest cas, el remei
que Tirèsies recomana és allunyar-
se de les dones, fins i tot d’aquella
amb qui s’ha casat. Un remei ben
diferent, en canvi, és el que
Plaerdemavida recomana a Tirant,

3. malalt d’amor des del moment en
què veu Carmesina. La donzella
incita el cavaller, que perd la gana i
no pot dormir per l’enamorament, a
la consumació sexual, fet que no
aconsegueix –i no pas perquè
l’alcavota no l’empenyi a fer-ho–,
fins els capítols finals de la novel·la.
La malaltia d’amor definia, des de la
visió moralista, les persones vanes,
ocioses, incultes i insanes
mentalment, tan febles d’esperit
que la passió amorosa els
dominava. D’altres, com March, se
sentien privilegiats de posseir la
sensibilitat de poder experimentar
la dualitat de sentiments que
comportava la malaltia d’amor: la
felicitat i la desgràcia; era preferible
el patiment per amor que no pas no
sentir-se enamorat.