Apunts del tema 1, punt 1.4, dedicat als trobadors.

1. 1.2 LA LÍRICA TROBADORESCA
Aquella aristocràcia necessitava una poesia que fos cortesana com ella, fidel als seus gustos i
prejudicis, que expressés el seu ideal “cavalleresc” en un llenguatge elegantment artificiós. Els
trobadors provençals, erudits, afectats i brillants, reeixiren a donar el to a la societat
cavalleresca europea.
M. SANCHIS GUARNER, Aproximació a la història de la llengua catalana.
ELS PRIMERS POETES CATALANS: ELS TROBADORS
A les *corts occitanes del segle XII tingué el seu origen la lírica trobadoresca.
Aquesta poesia va ser la primera mostra de poesia culta expressada en una
llengua romànica, *l’occità, i constituí la base de la lírica europea. Fou una
poesia que gaudí d’un gran prestigi i la seva poètica s’estengué i s’imposà per
tota la Romània.
No és estrany, doncs, que els primers poetes catalans adoptessin la llengua i la
tradició trobadoresques. Cal tenir en compte que, a part del prestigi d’aquesta
poesia, altres factors afavoriren aquest fet: la proximitat geogràfica, l’afinitat
lingüística (en aquell temps les diferències entre ambdues llengües no
suposaven cap obstacle per al públic català) i els lligams polítics que
s’establiren entre les corts occitanes i les corts catalanes. Tot plegat propicià
una estreta i constant relació entre els habitants d’ambdós territoris, que
perdurà fins i tot després de la desfeta de les corts occitanes a la batalla de
Muret el 1213.
La poesia catalana s’inicià amb la producció dels trobadors catalans, que
escrivien les seves composicions en llengua occitana. Aquesta circumstància
es perllongà fins al segle XV, segle en el qual se situa la producció del poeta
Ausiàs March, que s’expressà en català i trencà definitivament amb la tradició
trobadoresca.
Aquest és un dels trets, doncs, que caracteritza la literatura medieval catalana:
la separació lingüística entre poesia i prosa. Mentre que la prosa s’escrivia en
llengua catalana, la poesia de caràcter culte es feia en una llengua no
autòctona, l’occità.
*Corts occitanes: corts situades a Occitània, nom amb què es coneix una part
dels països del centre i sud de França.
*Occità: llengua romànica: l’occità que utilitzaven els trobadors era una llengua
supradialectal, una mena de koiné (llengua que no s’identifica exactament amb
cap llengua parlada, sinó que és una llengua artificial usada exclusivament en
l’àmbit literari). També s’hi fa referència amb el nom provençal.

2. TRETS QUE DEFINEIXEN LA LÍRICA TROBADORESCA
El trobador i el joglar: el compositor i l’intèrpret
Chantars no pot gaire valer,
si d’ins dal cor no mou lo chans;
ni chans no pot dal cor mover,
si no i es fin’ amors coraus.
per so es mos chantars cabaus
qu’en joi d’amor ai et enten
La boch’ e.ls olhs e.l cor e.l sen.
[...]
Bernat de Ventadorn
TRADUCCIÓ
Pot valer poc el cantar /si el cant no sorgeix de dins
el cor / i el cant no pot sorgir del cor si en ell no hi
ha amor cordial. / Per això el meu cantar és
perfecte, / perquè en el goig de l’amor tinc i empro /
la boca, els ulls, el cor i el seny.
Els trobadors eren els autors de les composicions escrites en occità. En els
segles XI i XII, el concepte de trobador es contraposava al de poeta. Els
poetes versificaven en llatí poemes, sovint d’inspiració religiosa, destinats a la
lectura individual; en canvi, els trobadors componien en llengua vulgar
cançons de caràcter profà que s’interpretaven davant un públic cortesà.
Els trobadors, doncs, escrivien poemes perquè fossin cantats, per la qual cosa
havien de disposar d’una sòlida formació, no solament literària sinó també
musical. Independentment de la procedència social, els trobadors tenien un
gran prestigi i eren ben considerats en l’estratificada societat feudal. N’hi havia
que conreaven la poesia d’una manera professional, s’hi guanyaven la vida, i
altres que versificaven per plaer, com a complement a la seva personalitat.
La informació sobre els trobadors ens ha arribat a través de les vides i les
razós. La vida era un text inclòs en els cançoners que recollia dades sobre la
biografia i la personalitat del trobador i que servia com a introducció a les seves
composicions. La razó era un escrit que comentava les motivacions i
circumstàncies d’un poema concret.
Els trobadors, com ja s’ha dit, componien la lletra i la música de les seves
cançons, mentre que els joglars les interpretaven davant un auditori amb
l’acompanyament d’un instrument musical (llaüts o lires). No hem de confondre

3. les funcions dels uns i els altres, ja que pertanyen a grups ben diferenciats, tant
pel que fa a consideració social com a formació i cultura.
Els joglars eren persones que es dedicaven a entretenir i divertir tota mena de
gent. Alguns joglars eren èpics, ja que interpretaven cançons de gesta.
Aquests joglars disposaven d’una gran llibertat a l’hora de representar aquests
poemes; improvisaven i de vegades alteraven passatges de l’obra d’acord amb
els gustos i l’atenció del públic que els escoltava. En canvi, els joglars lírics
havien de transmetre amb exactitud, fidelitat i precisió les cançons que havien
compost els trobadors. Per aquest motiu, alguns trobadors tenien al seu servei
un o més joglars encarregats de divulgar les seves composicions.
L’ensenhament era un tipus de composició poètica que cal relacionar amb
aquesta exigència dels trobadors cap als joglars. Vegem un fragment de
l’ensenhament de Guerau de Cabrera adreçat al seu joglar Cabra:
Mal saps viular
e pietz chantar
del cap tro en la fenizon;
no sabz fenir,
al mieu albir,
a tempradura de breton.
Mal t'ensegnet
cel que·t mostret
los detz amenar ni l'arson;
no sabs balar
ni trasgitar
a guiza de juglar guascon.
TRADUCCIÓ
Toques la viola malament, i pitjor cantes, des
del començament fins a la fi; no saps acabar,
al meu parer, amb la modulació d’un bretó.
Mal t’ensenyà qui et mostrà com col·locar els
dits i l’arc no saps ballar ni fer jocs de mans a
la manera de joglar gascó.
Guilhem de Peiteu (1071-1126) fou el primer trobador occità i el més
representatiu de la primera generació de trobadors. Posteriorment destacaren
Jaufré Rudel, Marcabrú, Cercamon, Bernat de Ventadorn, Giraud de Bornelh i
Arnaut Daniel. També hi hagué dones trobadores, trobairitz en occità, com la
comtessa de Dia i Azalais de Porcairagues. De trobadors catalans, en total n’hi
ha documentats 24. Els més rellevants, contemporanis dels trobadors occitans,

4. foren Guillem de Berguedà i el rei Alfons el Cast. Els altres, que ja pertanyen al
segle XII, són Guillem de Cabestany, Huguet de Mataplana, Ramon Vidal de
Besalú, Cerverí de Girona i Jofré de Foixà, entre d’altres.
ELS GÈNERES POÈTICS
Els gèneres poètics més característics són els següents:
• La cançó. Va ser el gènere per excel·lència de la poesia trobadoresca i
constituí el vehicle més important de la poesia amorosa. Disposava
d’una melodia pròpia i generalment tenia de cinc a set cobles més una
tornada, estrofa més curta que tancava el poema i en la qual sovint
apareixia el senyal amorós. El senyal era el nom secret mitjançant el
qual el trobador feia referència a la dama.
• El sirventès. Si la cançó era el vehicle de l’expressió amorosa, el
sirventès l’era de l’atac, de la ira, de la polèmica literària o política i del
discurs moralitzador. Es cantava aprofitant la melodia d’una cançó ja
existent coneguda, cosa que en permetia una difusió més gran i ràpida.
Segons el tema, el sirventès es classificava com a moral, personal,
polític o literari. També l’ensenhament era una modalitat de sirventès.
Cansoneta leu e plana,
leugereta, ses ufana,
farai, e de Mon Marques,
del traichor de Mataplana
q'es d'engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
[...]
Guillem de Berguedà (11381192)
TRADUCCIÓ
Cançoneta lleu i plana, / lleugereta, sense
ufana,/ faré sobre el meu Marquès,/ el traïdor
de Mataplana/ que és d'engany farcit i ple./
Ah, Marquès, Marquès, Marquès, / d'engany
sou farcit i ple!
• El plany. Era el gènere per mitjà del qual el trobador es lamentava per la
mort d’un personatge important, generalment el seu senyor.
Consirós cant e planc e plor
pel dol qe.m a sasit e pres
al cor per la mort Mon Marqes,

5. En Pons, lo pros de Mataplana,
qi era francs, larcs e cortes,
e an totz bos captenimens,
e tengutz per un dels melhors
qi fos de San Marti de tors
tro Lerid et la terra plana.
[...]
Guillem de Berguedà
TRADUCCIÓ
Consirós canto, planyo i ploro / pel dolor
que m’ha pres i s’ha emparat / del meu cor
per la mort de mon marquès, / en Ponç / el
noble de Mataplana / que era franc, liberal
i cortès. / I amb tots els bons capteniments
/ i tinguts per uns dels millors, / que fos
des de Sant Martí de Tours / fins a Lleida i
la terra plana.
• L’alba. Era un poema amorós que expressava l’enuig dels amants que
havien de separar-se després de passar la nit junts. A més dels amants,
també intervenia en aquesta composició el guaita, fidel i lleial company
del cavaller, el qual vigilava que els amants no fossin sorpresos pel gilós
(el marit de la dama) o pels lauzengiers (els murmuradors que espien la
dama i n’informen el marit), i els avisava de matinada quan s’havien de
separar.
Gaita be, gaiteta del chastel,
Quan la re que plus m'es bon e bel
Ai a me trosqu'a l'alba.
E.l jornz ve e non l'apel!
Joc novel
Mi tol l'alba,
L'alba, oi l'alba.
Raimbaut de Vaqueiras (1138-1205)
TRADUCCIÓ
Vigila bé, petit guaita del castell, / quan
la criatura que per a mi és millor i més
bella / tinc al meu costat fins a l’alba. / I
el dia ve i no el crido / un nou joc / l’alba
em treu, / l’alba, ai l’alba!

6. • La pastorel·la. Aquesta composició també pertany a l’àmbit de la poesia
amorosa. Descrivia la trobada i el diàleg en ple camp entre una pastora i
un cavaller que mirava de seduir-la.
• La tensó o joc partit i el tornejament. Eren gèneres que expressaven
debats entre trobadors, principalment sobre temes literaris.
EL CONCEPTE D’AMOR: L’AMOR CORTÈS O FIN’AMORS.
Els poemes amorosos dels trobadors sempre presentaven la mateixa situació:
una dama poderosa i casada i un enamorat lleial i sotmès a ella. Aquesta
situació era un reflex, un trasllat dels conceptes i formes de la societat feudal al
terreny sentimental.
La dama era el senyor i se l’anomenava donna (senyora) o midons (el meu
senyor). Aquests termes necessàriament feien referència a una dama casada,
ja que en aquell temps les donzelles no tenien entitat jurídica i, per tant, no
podien exercir de senyores feudals. El trobador era l’hom (vassall) i l’amor es
convertia en servei. L’enamorat servia fidelment la dama de la mateixa manera
que el vassall servia al seu senyor.
Aquesta relació es desenvolupada seguint les pautes del comportament i
costums propis de la cort: lleialtat, generositat, educació, refinament... Aquestes
virtuts configuraven la cortesia, concepte oposat al de vilania, terme amb què
es feia referència a la gent “rústega” (de camp), que vivia lluny de la influència
de la cort.
En les seves composicions, el trobador analitzava la passió amorosa i hi
establia quatre situacions o etapes, que anaven des de la timidesa de
l’enamorat fins al goig de l’amant. Aquestes etapes eren la de fenhedor (tímid),
la de pregador (suplicant), la d’entenedor (enamorat tolerat) i la de drutz
(amant).
LA FORMA DE LA LÍRICA TROBADORESCA. VERSIFICACIÓ I ESTROFES.
Un aspecte que caracteritza la lírica trobadoresca és la rigidesa formal. Els
trobadors, a l’hora d’escriure els poemes, estaven condicionats per unes
estrictes normes que regulaven, a més del contingut, la versificació, la rima i les
estrofes.
La poesia trobadoresca, a diferència de la poesia llatina culta, es basava en el
nombre de síl·labes del vers i en la rima, igual que les altres poesies de les
llengües romàniques. El còmput de síl·labes era sempre exacte i la rima,
rigorosament consonant.
Les estrofes s’anomenaven cobles i, segons la distribució i repetició de les
rimes, podien ser unisonants (estrofes que repeteixen la rima), singulars
(canvien lar rima), dobles (rimen de dues en dues) i dobles alternades;

7. capcaudades (la rima de l’últim vers de l’estrofa anterior es repeteix en el
primer vers de la següent); i capfinides (una paraula de l’últim vers de l’estrofa
anterior es repeteix en el primer vers de la següent).
Aquesta complicada manera de relacionar les cobles oferia recursos per
imposar l’ordre de les estrofes i evitar que el joglar, en interpretar la cançó,
l’alterés.
Generalment, les cançons acabaven amb una estrofa més curta anomenada
tornada, la qual sovint contenia el senhal (senyal), nom secret de la dama. De
vegades, en les composicions s’incloïa el refranh (refrany), versos o grups de
versos que es repeteixen en un lloc fix en cada estrofa, sovint al final.
Pel que fa a l’estil, cal diferenciar dues tendències: el trobar lleu i el trobar
clus. El trobar lleu era un estil caracteritzat per la versificació senzilla,
l’absència de recursos estilístics complicats i la facilitat de comprensió. El trobar
clus, en canvi, es caracteritzava per la complicació, la singularitat i la dificultat
de comprensió. Aquest terme feia referència, pròpiament, a la dificultat
conceptual. Quan l’obscuritat depenia de la complicació formal, de la
preocupació per la bellesa de la forma del poema, l’estil s’anomenava trobar
ric.