cvbnm

1. POEMAS RELACIONATS AMB ELS
SENTITS DE AUTORS CATALANS
CATALÀ
PABLO ELIZALDE RAMOS
3 ESO B
11-05-2015

2. LA VISTA

3. A LA VISTA D'UN ESQUELETO O D'UNA
CALAVERA
Vinga el discurs a fer anatomia
mental d'aquesta horrenda calavera.
Note el número, l'orde i simetria
dels ossos que s'observen dins sa
esfera.
Esta màquina, que alta subsistia,
de dos-cents i cinc ossos consta
entera;
multiplicant-los Déu, per a ensenyar-
te
quant deus, per a adorar-lo,
doblegar-te.
Aquí està lo cap, a on presidia
l'enteniment, monarca amb tanta
glòria;
aquí lo sentit comú, la fantasia,
l'estimació i la memòria;
aquesta era la casa a on residia
l'altiva presumpció i la vanaglòria,
d'a on, expel.lida la millor potència,
sols hi habita l'aire per herència.
Aquí era la vista llicenciosa,
que, incauta divagant, poc
recatada,
la ponçonya de Venus deliciosa
tal vegada begué en copa dorada;
per aquí la saeta contagiosa
de Cupidó tal volta trobà entrada,
i en lo més viu del cor féu tal ferida
que en un obrir d'ull llevà la vida.

4. Ulls desllustrats, vacisos i
espantosos,
com plorarien, si possible fóra,
per eixos dos forats, rius caudalosos
de dolor i amargura duradora!
Oh com serien ara més ditxosos
si fossen estat cegos fins a esta
hora!,
pues tancades les portes a l'ofensa
era segura o fàcil la defensa.
Qui hauria mai pensat que una
fatxada
tan hermosa, gallarda i placentera,
una carn tan purpúrea i encarnada,
tapàs aquesta horrenda calavera?
Aquella pell sutil i delicada
un sac d'ossos pròpiament era.
Ah!, humana bellesa, si s'apura,
quant superficial és ta hermosura!
Ea!, vil apetit que desitjaves
aquella elegant espècie hermosa,
aquí tens ara lo que anhelaves,
toca, besa, adora, abraça, gosa,
mira,
admira, adora, ta mà hi posa.
Puix, allò que aleshores luxuriaves,
era això que ara veus, i no altra
cosa,
sens faltar-li a l'essència que tenia
sinó un vel sutilíssim que ho cobria.
Aquí, per últim, en poc lloc hi havia
un món petit i abreviat; i ara
ja no és món, ni petit, sinó que sia
un món finat en foc. Mira, repara
les cendres que est cadàver 'vui en
dia
quasi calentes té dessota encara,
que per major oprobi i vilipendi
són les relíquies del passat incendi.
FRA AGUSTÍ EURA

5. LA VACA CEGA
• Topant de cap en una i altra soca,
• avançant d'esma pel camí de l'aigua,
• se'n ve la vaca tota sola. Es cega.
• D'un cop de roc llençat am massa traça,
• el bailet va desfer-li un ull, i en l'altre
• se li ha posat un tel: la vaca es cega.
• Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
• mes no amb el ferm posat d'altres
vegades
• ni am ses companyes, no: ve tota sola.
• Ses germanes, pels singles, per les
comes,
• pel silenci dels prats i en la ribera,
• fan sonar l'esquellot, mentres pasturen
• l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
• Topa de morro en l'esmolada pica
• i recula afrontada; però torna,
• I abaixa'l cap a l'aigua, i beu calmosa.
•
Beu poc, sens gaire set. Després
aixeca
• al cel, enorme, la embanyada testa
• amb un gran gesto tràgic; parpelleja
• sobre les mortes nines, y se'n torna
• orfe de llum sota del sol que crema,
• vacil·lant pels camins inoblidables,
• brandant llànguidament la llarga cua.
• JOAN MARAGALL

6. Com'hagui la Fama vista
Com hagui la Fama vista,
dupti molt sa fictio.
L’anima, sens culpa, trista,
esforça·s cercant de vista
si vera alli la Raho.
Ni viu Raho ni Ternor,
per qui dehien que·m citaven;
d’on me feu dolor lo cor,
no perque tingues gran por,
mas fastig dels qui·m portaven.
FRANCESC MONER

7. A LA MORT DE NISE
Oh, dures fletxes de mon fat rompudes,
rompudes per ferir més doloroses,
que, llevant-me les plomes amoroses,
deixau al cor les puntes més agudes!
Flames més eclipsades que vençudes,
aurores algun dia lluminoses,
ombres ja de ma vista tenebroses,
tenebroses, mortals, però volgudes.
Principi trist de penes inhumanes,
terme feliç de l’ànima afligida
que per alívio son dolor adora;
fletxes sereu i flames soberanes
si llevau a mon cor la trista vida
per donar a mos ulls eterna aurora.
FONTANELLA I GARRAVER, FRANCESC

8. Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
RAINER MARIA RILKE

9. TACTE

10. Ara
Hi ha un dia que recordes el tacte de la
roba que duies de lpetit, a màgia dels jocs
que inventàvem. Potser recordes també
com eren les distàncies, l’extravagància de
les altures o les cabanes que feies amb
una pedra i quatre canyes seques. Airit,
sent que la infantesa ens va ploure
damunt i ja hem deixat d’estar banyats.
Per què passa tan aviat el rampell i la
velocitat de la tendresa infantil? Quan
vàrem deixar de ser els dies per començar-
los a contar? Quan els vàrem transformar
en mesos i després en anys?
Airit, la dolçor es va quedar allà, al cap de
setmana i l’excursió, a l’escola, la
genollera i el riure del pati. La pressa de
créixer ens ha deixat tot soles i ha fet que
de totes les col.leccions que fèiem només
ens quedi la dels records. Adhesius
inconscientes per anar omplint els nostres
mars de consciència, els paradigmes de la
identitat.
Ara desitjaria tornar a tenir els
ulls de l’infant perquè em
permetessin córrer innocentment
darrere el futur que fuig. Els ulls
de l’infant per agafar tots els
coneixements, vivències i colors
que no vaig poder agafar. Per ser
capaç d’oblidar tots els que vaig
adquirir i no m’ajuden, els que em
pensen dins la raó.
Voldria tenir ulls de nin, Airit, per
estimar-te com record que
estimava, perquè ara entenc que
aquesta és l’única manera. El nin
estima perquè estima, no pensa
que ho fa. L’amor el té, no el
cerca. S’atraca molt a l’essència,
però no ho sap i no li importa i la
gaudeix.
CASTANYER I BACHS, PAU

11. DÓNA’M LA MÀ
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran; miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.
Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré te galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
JOAN SALVAT-PAPASSEIT

12. Alegria del tacte
A punta d’alba, quan els ulls
pretenen,
parpellejant encara,
d’obrir senderes noves, en la
fosca,
la mà, clarivident, endevina la
trama,
adolorida i lenta, de les coses.
Palmell de la mà estesa,
cinc dits en harmonia amb tot el
cos:
simplicitat callada, amb què
rebem
l’almosta de la llum, do matinal,
ofert, com aigua pura,
en la doble petxina de les mans!
Alegria del tacte, que fa seves
les coses, cantelludes o suaus,
que ressegueix les formes, tan
diverses,
i en comprova el silenci i la duresa
-fusta, metall, paper, ales de
papallona-.
I quan, sota la llum vertical del
migdia,
tanquem els ulls, i el món
s’esborra,
tot d’una, a frec de mà, les coses
ressusciten:
joc rioler de la ceguesa efímera,
contrafigura de l’atzar, batec,
quasi real, del món, descobriment
d’una certesa humil, que ens
apaivaga…
JORDI PÀMIAS I GRAU

13. Sento el vent
Sento el vent
de la follia
com s'escampa
pels terrats.
Uns núvols,
prou encetats,
com recerquen
el migdia.
Sento el vent
movent la barca
i parlant
a tort i a dret.
És el seny
qui va a la plaça,
recomana:
allunyar el fred.
JOAN JOSEP ROCA LABÈRNIA

14. OÏDA

15. MAMBO
“Mea Culpa”. Sí noi!
De nou torno a ser al lloc.
Allà on les ones sonores viatgen
i sense remei atanyen la meva oïda.
Després d’un dia de llarga caminada,
cansat em deixo caure a la cadira.
A la cambrera demano un mos
reparador.
A la taula del costat quatre noies
joves
conversen alegrement sobre temes
vells,
lliures de cap temor a ser escoltades.
O potser, en actitud desafiant i
alliberadora,
no oculten al món la intimitat dels
seus mots.
Impossible resulta inhibir-se de la
conversa.
No és que abans en fos ignorant. No!
Però tot i així em sembla divertit.
L’amic “amb dret” d’una d’elles és el
tema.
Riuen amb la possibilitat d’una nit de
sexe.
“Mambo” diu una: “Aquesta nit hi ha
mambo”.
I les rialles s’intensifiquen entre elles.
Quina sort que no som on érem.
Noies i dones no amaguen ja el desig.
Tant de bo que aquesta nit hi hagi
“Mambo”.
JORDI ABELLAN DEU

16. MARAGDA
Em demanes un poema
I m’obligues a prendre una
instantània de les meves sensacions.
Enquadro la teva mirada miop, la
teva figura lleu;
Enfoco el teu caràcter tolerant, la
teva veu de fum.
T’imagino al meu costat, al llit, de
bon matí.
Estem fumant.
Se sent una pluja lenta, que gairebé
demana perdó.
M’envaeix l’assossec de les teves
paraules i… Dormitejo.
No puc, no vull moure’m.
La pluja mort, però el dia no.
Tu et vesteixes amb unes llentilles: ja
ets una altre.
Jo tracto, en debades, d’alentir la
meva edat,
calçant texans esquinçats, vestint els ulls de
dol.
El cambrer ens serveix cafè i tu segueixes
parlant.
Ell es detura quan, de nou, tornen al carrer.
Ni ha hagut prou amb l’harmonia dels teus
moviments,
Amb aquesta veu que esgarrapa amb
suavitat, amb una mirada fugaç.
S’ha produït l’encant!
Es diu Diamant, es pèl-roig i té els braços
forts.
Quan tu l’encerclis amb els teus i li parlis a
l’oïda,
els seus muscles es tensaran i deixarà de ser
un nen.
Quan la llum de l’albada, tímidament, tregui
el nas:
No voldrà, no podrà prescindir de la nit.
CAIROT BURDON LLAHI

17. Veus al meu cap
Veus que sentó quan no estas
Veus al meu cap
Senyals del futur
Senyals del passat
Res te sentit
En aquest mon
D ignorants desgraciats
Veus al meu cap
Imatges que venen i van
Paraules insignificants
Récords indescriptibles
D'un passat per oblidar
Veus al meu cap.
No en deixen concentrarme
En la feina mes cansada
Que us pogueo imaginar
La de treballar al costat
De la noia
Que va cambiar el futur
Quan vam estar junts
Sense cap mirament
Al que podria pasar
Veus al meu cap
GUILLERMO MUÑOZ

18. ODA A ESPANYA
• Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
• que et parla en llengua - no castellana;
• parlo en la llengua - que m'ha donat
• la terra aspra:
• en'questa llengua - pocs t'han parlat;
• en l'altra, massa.
• T'han parlat massa - dels saguntins
• i dels que per la pàtria moren:
• les teves glòries - i els teus records,
• records i glòries - només de morts:
• has viscut trista.
• Jo vui parlar-te - molt altrament.
• Per quE vessar la sang inútil?
• Dins de les venes - vida és la sang,
• vida pels d'ara - i pels que vindran:
• vessada és morta.
• Massa pensaves - en ton honor
• i massa poc en el teu viure:
• tràgica duies - a morts els fills,
• te satisfeies - d'honres mortals,
• i eren tes festes - els funerals,
• oh trista Espanya!
• Jo he vist els barcos - marxar replens
• dels fills que duies - a que morissin:
• somrients marxaven - cap a l'atzar;
• i tu cantaves - vora del mar
• com una folla.
• On són els barcos? - On són els fills?
• Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
• tot ho perderes, - no tens ningú.
• Espanya, Espanya, - retorna en tu,
• arrenca el plor de mare!
• Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
• que el plô et torni feconda, alegre i viva;
• pensa en la vida que tens entorn:
• aixeca el front,
• somriu als set colors que hi ha en els núvols.
• On ets, Espanya? - no et veig enlloc,
• No sents la meva veu atronadora?
• No entens aquesta llengua - que et parla entre
perills?
• Has desaprès d'entendre an els teus fills?
• Adéu, Espanya!
• JOAN MARAGALL

19. GUST

20. Amalgama
Amalgama de sabors,
aliments de tota la gamma,
plata d'amanida,
tota ella vitamina
i suquet de peix:
salabror marina,
llagostins i gambes
coseta fina,
rap,
i un altre peix molt similar,
el nom del qual ningú no sap.
Canta l'aipot a la sala
i balla el vi blanc a taula.
Castanyes torrades,
tortell de nata,
praliné de xocolata
i cafè aràbiga del millor.
S'acaba un àpat rodó,
aroma, gust i emoció.
BARRIEL, ISABEL

21. CALA
Bell veure d'aigües verdes, corbs
marins al bat d'esculls
ja ponents, dol
tendre acabat de ploure,
cala.
Si no encerta a ser el vent
que em prometia,
una nit, per al meu desfici.
I al fer-me'n recer per als raigs últims
dels dies. I quan guaixe ara
en l'oreig de l'espiga al sementer,
a dir-me les més simples coses:
agre que en l'altre es gusta,
l'aigua als clots, túmuls,
les revinclades, verdeloses
formes que hi prenguen, l'alta
vergella, la mal'herba, l'aire fàcil.
ROIG , ALBERT

22. Acabo de tancar
Acabo de tancar
un any per a l'oblit,
perdut tot l'esperit,
perdut el treballar.
Els homes compromesos,
sense saber per on,
els dirigents ofesos,
són membres d'altre món.
He posat cadenat
a un seguit de negocis,
m'han traït tots els socis,
m'han venut i oblidat.
He anat a dormir,
demanant a la lluna:
la preada fortuna,
el bon gust de ser ric.
He desat els diners
a les golfes guardats,
he pujat quatre sacs
per menjar tot el mes.
Acabo de tancar
un any per a l'oblit,
demà haurà partit,
permeteu-li marxar.
JOAN JOSEP ROCA
LABÈRNIA

23. SETEMBRE
Raïm daurat i sucós,
raïmet atapeït,
madures emmorenit
pel bes de la solellada.
Tens el gra tan dolç i ros
que sembla d’aigua emmelada.
JOANA RASPALL

24. OLFACTE

25. Vuitena elegia
Salto entre les roques
fet doll il.luminat...
Força alada i captiva -àngel!- oh tors de
fragosa bellesa,
nu i pur en el combat d’una claror que el
canviava en arbre:
t’alçaven tes alertes, ja complet de
volada i tortura,
marcat per la vermella xifra tràgica de
l’èpic llamp!
Ta llarga cabellera dava asil al desig dels
pujols,
vivia la nostàlgia filadissa dels salzes...
I et naixien molts braços, també a tu,
fillada d’una còlera
d’unànimes arrels que s’enfonsaven en
un sol vençut.
Però la veu del vent balbucejava el meu
cant en tes fulles
i, sota el tènue pèplum de la nit, en
teu tronc delatava,
en el pur tibament del seu dolor
d’atlant de les aurores,
el pes d’espai i temps -ja sense lluna
ni astres atziacs-
que en les verdes catifes de l’amor
trena els dos agonistes
eterns: l’amant i l’ànima...
Oh l’aroma de Dafne s’estenia com
una bandera
en l’anhelant olfacte! Més terrestre
que el teu gran desig,
com una ona saltares a l’encalç de la
metamorfosi
d’aquella que corria vers sa fita
d’immòbil duresa.
Enfonsares la limfa del teu cap en
l’espera apacible
de la terra florida... El mar dansava
el fruit!
BARTRA I LLEONART , AGUSTÍ

26. A L'ALBA
Perquè així havia de ser després
de la naixença
de la llum, tan senzilla.
Dylan Thomas
És tan recent el dia
que encara desconfia de les coses.
L’horitzó d’una mar llunyana es
daura
d’albes, alhora que es dauren les
sendes
c’una profunda aroma a
camamirla.
El món diu veritat des de l’olfacte.
Les mans temptegen el dubte dels
cossos
molt abans que els ocells celebren
el prodigi
d’un matí nou, confosos espant i
meravella
com si fos la primera llum del
Gènesi.
Sols el llenguatge desbordat del
tacte
es deleix per imposar-hi silenci,
però no hi ha silenci tan voraç
com el que un cos disputa a un
altre cos.
Un saqueig entre cossos que es
desclouen
amb idèntic alè, proteix o genital,
al que cada solstici resssuscita
estrelles arrelades a la terra:
firmaments amb perfum de
camamirla.
ESCRIVÀ, MARIA JOSEP

27. OLFACTE
Quan l’arbre de sobte obri els seus dominis, l’olfacte implora l’ocell
eteri del cerç, —tornaré a enfilar el vendaval de la nit, la seua dosi
de trementina, la seua ebriesa d’escriptura morta.
En la paella buidada del cel, ja no hi ha menjar per a nous comensals,
(udola l’horitzó en el seu miratge de ventre ofegat. El pervindre revela
en el seu hort mític.) Ara cridem, però és que sempre ho hem fet
quan ens exaspera la pólvora,
quan cadascú degolla la pudor del cansanci en el cubell de fem.
—Tanta llum encega i arruga tota l’escriptura dels somnis.
Tot l’olfacte és innocent quan respirem; davall dels rellotges d’alarma,
les interminables escales del pudor de mort amb determinades certeses
prohibides.
Cadascú s’apressa a escriure el seu propi epitafi de xiprers.
El temps és olor enmig del vaixell del teu melic. Ho sé mentre
El teu cos s’ensenyoreix de les meus mans…
ANDRÉ CRUCHAGA

28. AMOR

29. L'AMOR
• Tot en l'amor s'emplena de sentit.
• La força renovada d'aquest cor
• tan malmenat per la vida, d'on surt
• sinó del seu immens cabal d'amor ?
• És, doncs, sols per l'amor que ens creixen
• roses als dits i se'ns revelen els misteris;
• i en l'amor tot és just i necessari.
• Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
• de perdurar, i fes que tot perduri
• dignificant-ho sempre amb amorosa
• sol.licitud : així donaràs vida.
• MIQUEL MARTÍ I POL--------------------------Llibre de les solituds

30. ANALISI DEL POEMA DE “ SENTO EL
VENT ” ESCRIT PER JOAN JOSEP ROCA
LABÈRNIA
• El poeta explica que sent el vent, aquest vent
mou una barca i la barca fa soroll i porta fred a
la plaça.
• El vers es d’art menor (tetrasíl·labs 4),
consonant i femenina.