Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.
Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps".
Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.
L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun torment.
Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.
Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?
-Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.
Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.
Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens traurà la son.
I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.
La fera ferotge

La Nova Cançò
Moviment cultural que es va desenvolupar durant la dècada dels anys 60 amb l'objectiu d'impulsar la cançó en català.

Qui és Ovidi?

Orígens
La samarreta
Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta en feren. Vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contracorrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara porta
el cap topant de terra.
D'ençà, per aquesta samarreta
no he pogut sortir al carrer,
ni treballar al meu ofici, fer de
ferrer.
He hagut de en el camp guanyar
jornals,
ai, si la gent ja no em veia,
jo treballava amb la corbella.
I dintre de tots els mals,
sé treballar amb dues coses:
amb el martell i la corbella.
Gairebé no comprenc perquè la
gent
quan em veia pel carrer
em cridava: Progressiste!
Jo crec que tot això era promogut
pel seu despiste.
Potser un altre en les meves
circumstàncies
ja hagués canviat de samarreta.
Però jo que m'hi trobe molt bé amb
ella,
perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que no se me faça vella.

Família
Als pares, amb tota la impotència
Una caseta prop d'una riera.
Amb un petit hortet.
Dues cabretes, cinc arbres,
quatre gallines,
flors, i un sou petit per a viure.
Un poc de força al cos,
i al seu costat la dona,
la companya de sempre,
la mare dels seus fills,
la font d'aigua amorosa,
la que li omple el llit,
i el cor, i els ulls
de vida.
Poqueta cosa és el que demana
l'home que tant conec
i sa companya,
després d'anys i més anys
deixant la vida
sense passar factura,
sense cap mida.
Lluitant en temps de guerra.
Preparant-nos un món
preciós i sense odis.
Treballant sense repós.
Humiliats i vençuts.
Malalts de cos i d'ànima.
Esperant els seus fills.
O dels néts.
O quan siga.
Poqueta cosa és...
I es moriran sense ella.
L'hortet, el rierol...
Quina vida més bèstia!.

Records
Homenatge a Teresa
Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.
Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.
Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.
Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.
Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.
Ens parlava de l'amor
com la cosa més bonica
i preciosa.
Sense pecats.
Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.
Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.
Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.
Ara de gran comprenc
tot el que per tu sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.
Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.

Escola
L’escola de Ribera
La suma era dos més dos.
El resultat era quatre.
La pregunta era
Qui és?
La resposta era: Déu.
La consigna era: Pàtria.
La resposta era: alçar el braç.
La classe era a les nou.
El mestre era a les deu.
El "water" era al fons.
La merda era a l'entrada.
Els amics érem tots.
Els diplomes eren grocs.
Els diplomats eren verds.
El Crist era de fusta.
Els cristians de cartó.
Els pupitres eren bruts.
Els que sèiem érem pobres.
La regla era per la mà.
La mà era per tancar-la.
El càstig era sever.
El càstig era: Por.
La missa era molt seria.
Els assistents no ho sabíem
el capellà era vell.
Els nens tampoc ho sabíem
Els corredors eren llargs.
Els que corrien fugien.
El rellotge era bonic.
Les hores eren llargues.
L'ensenyança era com era.
Els ensenyats el què som.
Els mestres.
El Crist.
El capellà.
El pupitre.
Els companys.
El llibre.
La pissarra.
La infància.
La tendresa.
La fe.
La por.
L'estima.
Tot perdut per sempre,
El resultat era un,
la jugada era perfecta.

Declaració d’intencions
La cançó del cansat
Em va tocar tocant
Mediterrani.
Per barret Pirineus, i
una llesqueta.
Per sabata Oriola
d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la
terreta.
Per senyera, senyors,
quatre barres.
Per idioma, i senyores,
català.
Per condició, senyors,
sense terres.
Per idea, i senyores,
esquerrà.
Queda clara, per tant,
per a tothom,
la meua carta de
naturalesa.
No és miracle, ni és un
mal son;
m'ha tocat, i és la meua
feblesa.
Quede clar, també, que
són covards,
tots els qui obliden les
arrels.
Seran branca d'empelt
en altres prats.
I en la mort, rellogats
dels estels.
És ben trist encara avui
parlar,
i posar al seu lloc una
història.
Fins ací ens heu fet
arribar.
De tan grossa raó, naix la
glòria.
I torne a repetir: sóc
alcoià.
Tinc senyera on blau no
hi ha.
Dic ben alt que parle
català
i ho faig a la manera de
València.

Relacions interpersonals
Adela Abad
Senzillament, la veig
quan la puc veure.
Senzillament parlem
si ella en té ganes.
Senzillament pugem
al pis de tant en tant.
Senzillament fem l'amor,
donant-nos lo millor.
Senzillament diem
que ens estimem
Senzillament, després
he de veure com marxa.
Senzillament, em quede
molt sol, com cada nit.
Senzillament, demà
em diu que va amb un altre.
Senzillament passege
tot sol per Barcelona.
Senzillament, un dia
que a lo millor no pense,
senzillament, la veig
i passa el de sempre.
Senzillament la veig
i pot ser no passa.
Senzillament, l'he vista
i això, algun cop, ja és prou.
I tot, entre ella i jo,
passa senzillament.
Senzillament tinc ràbia
de no veure-la sempre.
Senzillament voldria
ser el seu preferit.
Senzillament em menge
els llençols d'enyorança.
Senzillament un dia
potser s'acabarà.
A partir d'aquell dia
no sé que passarà.

Marta Molins

Montserrat
El pas del temps farà
de nosaltres colors.
Ja no se n'anirà
l'ocell de tants amors.
Vidres fràgils de goig.
Nits i dies de sols.
Vaixells de deu mil ports.
Adéu a tots els dols.
El vent que se'n va.
Campanes de tardor.
Pluja, neu, on són ja?
Cap segon sense enyor.
Desmesuradament.
Tot és com ha de ser.
El rellotge és absent.
I sempre hi ha que fer.
Plor d'amor, ja són mar.
Raig de foc que no para.
Els Déus volen baixar.
Font fresca tot i encara.
Onades contra el roc.
Tempestes d'inquietud.
Tot menjat pel nou foc.
Amor meu, és per a tu.

Filles
Helena
Helena:
No t’oblides mai del teu idioma,
la teva terra, la teva classe,
i del llarg que és la vida.
La nena ja em sap quatre idiomes:
francés, anglés i castellà.
No té ni idea del valor de les coses.
Mai no em parla de la seva terra.
I jo em puc morir qualsevol dia.
ENTENEU?

Jana
Jana, Janeta;
una formigueta.
Jana, Jané;
un jorn de febrer.
Jana, Janí;
la branca d’un pi.
Jana, Janó;
la lluna major.
Jana, Janú;
el gat fa cu-cú.
Jana de Jana,
posa’t el pijama!
Un cop al llit,
Jana s’ha adormit!
Dins de les estrelles
galtetes vermelles,
i un coret petit
que fa tic, tic, tic.

Ovidi i Estellés

Decadència catalana

L’últim adéu
Bon vent i barca nova!
Au, adéu! Comence el
meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Sé, però, que no
s'estrena un prat
seguint sent rellogats
a dins una gran cova.
Mil espills em trenquen
en la nit
colpegen el meu pit
i m'omplen d'ais la
boca.
I un badall ofega el meu
crit
i deixa l'ull humit
i el nas demana:
Moca't!
Au, adéu! Comence el
meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Nova sang arriba al
meu cervell
i em sent tibar la pell,
i em torna a la memòria
temps de caça, de
peixos i d'ocells,
de joves i de vells...
Però ara es altra
història?...
Tot i així un qualsevol
fracàs
em posa en el percaç
dels records sense
glòria.
Au, adéu! Comence el
meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
No és clar, per tant
també és obscur.
Tinc a davant un mur.
El riure se'm capgira.
L'atzucac em fa fer un
atur.
Present, passat, futur...
i un mateix temps de
mira.
Veig el blat més tendre
que madur,
veig qui mana segur.
El món no avança: gira.
Au, adéu! Comence el
meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Un forat em torna a
donar llum,
un cigar em don fum
i una ampolla, empenta.
Cec d'engany em guie
pel bastó
malfie del color
i de lletra d'impremta.
Done fe d'aquestes
sensacions,
li llence al foc carbó
i retorne als meus
trenta.
Au, adéu! Comence el
comiat
i sóc nou arribat.
No me'n vaig; sóc qui
torna.
Au, adéu! Comence el
comiat
i sóc nou arribat.
No me'n vaig; sóc qui
torna.