Un relat infantil, homenatge a Caroll, Gaiman i Tournier.

1. LA CARLA, LA MIXA I ELS DOS JARDINS
Quan em poso de puntetes i em miro al mirall del lavabo, què hi veig? Una
cabellera rossa, esbullada, unes galtes rodones, plenes de pigues i uns ulls
verds i inquiets. Sóc una nena de deu anys i em dic Carla.
De mi us podria explicar moltes coses, però per no avorrir-vos us diré que visc
en una casa amb jardí ni petita ni grossa, amb els pares. Ell es diu Carmel, és
un maniàtic de la neteja i s'ocupa de la casa. I ella, que es diu Josepa i sempre
va molt estressada, s'encarrega del jardí.
I jo...ja us he dit que no volia avorrir-vos, però una mica ensopida sí que em
trobo. Ja m'agradaria, ja, ser gran i tenir l'estrès de la mare, que és executiva,
o la tranquil·litat del pare, que és terrissaire i ven el seu treball en fires arreu
del país.
Quan no és l'un és l'altra, o quan no, tots dos que són fora per la feina.
Aleshores han de llogar algú que s'ocupi de mi. No és que no sigui espavilada i
no em pugui preparar unes torrades amb pa, oli i sal, fer-me el llit o anar-me'n
a l'escola quan toqui. És que, pel que es veu, una nena de deu anys, cara-rodona
i pigada com jo no es pot quedar sola a casa. Encara que es digui
Carla.
-Vés a saber com deixaries el meu lavabo!--s'exclama el pare.
-Vés a saber què els faries, a les meves plantes!--s'exclama la mare.
Per casa han anat passant moltes cangurs. Però la Mixa i jo sabem del cert
quan una cangur no tornarà a quedar-se amb mi, cosa que sol passar sovint.
Abans que m'ho pregunteu, que sé que en teniu ganes, us aclariré que la Mixa
és la meva gata. I encara que feu una cara rara, us ho tornaré a aclarir: la
Mixa i jo ens parlem.

2. Oi que sembla estrany? Doncs podeu pujar-hi de peus que és veritat. Els pares
no ho saben, però, per si de cas no els ho digueu, que no m'agradaria que
s'amoïnessin.
Per cert, ara que us parlo de la Mixa, potser que us expliqui que fa uns mesos
va tenir tres gatets. Ai, quin disgust! No pas per a mi ni per a ella, és clar, sinó
per als pares. Es van estressar molt. Total, per dir-me que no els volien ni a
dins ni a fora de la casa.
El pare va acabar trucant a un amic seu hippy com ell i li va encolomar el més
gros de la cadellada, abans fins i tot que la Mixa i jo li haguéssim posat un
nom. La mare va regalar-ne el mitjà a una amiga seva directora o presidenta
de no sé què, una senyora que sabia molt de gatets perquè n'havia llegit a
Internet. Tampoc no vam tenir temps de buscar-li nom al segon.
Per això la Mixa i jo vam pensar a amagar el més petit (o la més petita: no
sabíem si era nen o nena), a qui vam decidir anomenar Mar. Per què? Perquè,
com tothom sap, es pot dir “el mar” o “la mar”.
On duríem Mar? Mai no ho haguéssiu dit: al jardí de la casa del costat. Crec
que no us n'he parlat, encara. Els pares sí, des que era petita.
-Ni et passi pel cap de saltar la paret i endinsar-t'hi.--solen repetir per separat.
I, és clar, sense cap explicació més, la imaginació comença a volar. Endinsar-m'hi?
Que potser hi ha una selva amb lianes, amb micos i en Tarzan? Uau! Això
fa venir ganes de treure-hi el cap, no?
Al principi la Mixa anava i venia de l'altre costat tota l'estona, sense que els
pares es fessin preguntes sobre la desaparició del tercer cadell o la de la gata.
Mica en mica ella trigava més a tornar. Com si li provés ser fora. Què deu
haver-hi, a l'altre costat de la paret? Això em preguntava jo sola abans de

3. quedar-me adormida a les nits. Les respostes m'arribaven sempre en somnis.
Però no us n'espereu res d'estrafolari. La Mixa no ha fet més que protegir el
seu cadell. Això és el que volen tots els pares i les mares.
Ara que fa deu dies que no en torna, i que la cangur s'ha quedat adormida
davant la tele, aprofitaré per explorar a l'altra banda. Crec que a aquesta noia
no la tornaran a llogar.
No és que jo sigui valenta, però sí un pèl curiosa. M'enfilo a la pomera que toca
a la paret que separa els dos jardins i...ups! salto. El que he somiat no
m'orienta gaire. El jardí de l'altre costat sembla una còpia exacta del nostre.
Però amb una petita diferència: tot està situat del revés. Com si fos la imatge
d'un mirall. Que curiós, no? Mai no m'ho hauria imaginat. Tampoc no m'he
atrevit a fer-li preguntes a la Mixa. De vegades és una mica tancada. Com tots
els adults, què hi farem?
Us preguntareu com és la casa. Em resulta familiar. És com era la nostra abans
que el pare s'encaparrés a reformar-la. D'alguna manera és com viatjar al
passat, quan jo era...petita. Que estrany!
De dins se sent una música molt agradable. A casa no n'hi ha mai. A més,
m'arriba una flaire molt bona. Si la cuina de casa fes aquesta oloreta més
sovint, no m'haurien de perseguir perquè mengés, i ho faria com una lleona:
nyam! O millor dit: grr!
Quan estic a punt d'entrar a l'altra casa a saludar i a explicar a què he vingut,
la Mixa se'm creua dient-me: Vine. I jo la segueixo cap a on és el seu cadell.
Un cadell que és ja un gat jove. Un mascle salvatge, perquè ha crescut de
l'altre costat i ha menjat el que la Mixa caçava per a ell. I em mira orgullós.
-Qui ets tu?--em pregunta.

4. Ara ve quan us atrevireu a dir per fi que els gats no parlen i tindreu raó. Hi
afegireu també que s'ha de fer cas a les prohibicions dels pares i jo no hi tindré
res en contra.
Que qui sóc?
Només puc respondre-hi quan m'aixeco descalça i vaig cap al lavabo. Els pares
ronquen abraçats a l'habitació. Quan passo per davant de la cuina la veig tota
desendreçada: per sopar, el pare s'hi ha lluït als fogons, i la mare ha fet unes
postres boníssimes! S'han quedat ballant una estona, al menjador, quan jo ja
era al llit. Ho sé perquè la mare trepitjava tota l'estona el pare i tots dos es
petaven de riure!
La Mixa, i també en Mar, que han tornat per quedar-se, es refreguen contra les
meves cames i em fan venir esgarrifances. Que ballen, potser? Sense música?
Però ara, si em miro al mirall, no cal que em posi de puntetes. I què hi veig?
La cabellera rossa, esbullada, les galtes rodones, plenes de pigues i els ulls
verds i inquiets de sempre.
Sóc una nena de deu anys i mig i em dic Carla.