Estrategies of urban development, considering three points: urbanistics, economic development and social cohesion

1. EQUILIBRI SOCIAL EN EL DESENVOLUPAMENT URBÁ.
En aquest escrit voldria remarcar tres aspectes que considero fonamentals per tal de
comprendre la realitat actual d’algunes de les nostres ciutats, així com les tendències
socials que poden derivar-se: les necessitats humanes en relació al seu entorn, els
aspectes a tenir en compte per valorar els riscos socials de la població a les ciutats i
elements institucionals i polítics per millorar les estratègies de planificació integrals.
1. L’ésser humà, el seu hàbitat i les oportunitats
Les persones, com a subjectes individuals, tenim unes necessitats: les bàsiques
relatives a l’alimentació, confort tèrmic i socialització. Pertanyem a una espècie animal
que també té com a necessitat bàsica el fet de pertànyer a un grup social, a un clan. La
història ha fet que aquesta necessitat es resolgui en el format de la família, en primera
instància, i s’ampliï al grup social en l’adolescència i edat adulta. Voldria remarcar que
no es tracta d’una necessitat secundària, si no primària. Es a dir, sense aquesta
condició, la persona no es desenvolupa adequadament segons les seves possibilitats,
no es feliç, no està sana.
Les necessitats secundàries, són aquelles que han esdevingut rellevants en el decurs
del desenvolupament cultural de l’ésser humà, però podríem dir són producte d’un
procés artificiós, aleatori; son les que es refereixen al desenvolupament professional, el
mon del treball, el oci i la cultura, els esports, els espectacles, viatges, bens materials
per millorar la comoditat de la nostra vida quotidiana, etc.
Tenint en compte aquests dos eixos de les necessitats humanes, podríem dir que la
societat actual ha capgirat les prioritats en benefici de les necessitats secundàries? Els
canvis socials que estem experimentant en els darrers anys no son casuals. La
necessària priorització de creixement econòmic que esdevé després de les guerres,
també la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil espanyola, centra l’interès en la força
productiva de les persones. Aspectes com la cura de les persones, del territori i el
sector primari passen a ser de “segon ordre”, no des del punt de vista de les persones,
que segueixen percebent el seu entorn immediat com allò que més els hi motiva a lluitar
cada dia, si no dels de “la cultura de l’Estat”.
Aquestes prioritats es van traduint enllarg de la nostra recent història en la orientació
que es dona a les polítiques d’educació, en la promoció d’indústries i creació d’ocupació
vinculada a aquest sector, l’agrupació familiar entorn als centres de treball i
conseqüentment la creació de serveis concentrats al voltant d’aquests nuclis de
població.
El sector econòmic, per tant, marca el ritme i la direcció de la societat. Tenim una
estructura social actualment que es hereva d’aquest procés, però les condicions han
canviat: les fàbriques han desaparegut de les ciutats i pobles en un procés lent però
progressiu i es previsible que segueixi així en els propers anys. També la cultura de
pertinença a una empresa durant tota la vida laboral de la persona ha canviat
radicalment, les relacions laborals es basen en els guanys econòmics quasi amb
1

2. exclusivitat, sense permetre l’arrelament de les persones a un col·lectiu dins la
empresa, les oportunitats de formació en el si de la empresa i de promoció. Les regles
laborals han canviat, fent que les trajectòries professionals sovint siguin erràtiques, poc
estables i no generin el valor afegit de la socialització.
Les estructures familiars també han canviat i s’han diversificat. Ni totes les famílies es
formen en el mateix moment i de la mateixa forma –com succeïa fa només 20 anys -, ni
totes les persones tenen fills, ni es manté la parella enllarg de la vida, ni tampoc hi
conviuen els avis a casa. Ens trobem amb famílies que van canviant de forma,
estructura i dinàmiques en llarg de la seva vida, que tenen necessitats diverses en
relació a l’habitatge i als serveis que els hi són necessaris, i que demanen unes
condicions de vida pròpies d’una societat benestant –producte de la nostre cultura
europea- que no sempre s’està en condicions de gaudir pels baixos salaris i els preus
no continguts.
La ciutat és l’escenari i el continent d’aquestes realitats socials. Els anys 80, a l’inici de
la democràcia, era suficient amb urbanitzar i endreçar les ciutats per actuar amb
eficàcia. Però avui les ciutats ens demanen més. Integrar totes les necessitats de la
vida quotidiana de les persones, gestionar-les eficaçment i de forma que no es creïn
desigualtats i desequilibris entre col·lectius i/o territoris. Molt més complex, hem de
reconèixer-ho.
En aquests moments, el govern de les ciutats, i el supra-local també, sigui regional o
estatal, es troba davant un repte important: donar resposta a les necessitats més
complexes i canviants dels ciutadans/es i fer-ho amb la seva participació, i amb criteris
de gestió eficaç.
La tendència a tot el món, segons darrers estudis, entre d’ells un del Fons Monetari
Internacional, publicat al darrer numero de la seva revista “Finance and Development”,
és a la concentració de la població en grans nuclis urbans. El percentatge de persones
que viuen a les ciutats en detriment de zones rurals va augmentant i la previsió és que
arribi al 60% de la població mundial el 2030. Ciutats com Tokio, amb més de vint
milions d’habitants, o Ciutat de Mèxic o Bombay arribaran a aquestes xifres cap el
2015.
En els darrers vint anys s’ha treballat molt a Catalunya en relació al present i futur de
les ciutats, especialment en relació a Barcelona i l’àrea metropolitana. Treballs
realitzats per l’Institut d’Estudis Metropolitans, el Centre de Prospectiva de Catalunya, la
Fundació Rafael Campalans, entre d’altres, (1) ens marquen una trajectòria i un futur
previsible de les ciutats a casa nostre. Tal com exposa els principals reptes en Oriol
Nel.lo en la seva publicació “Reflexiones sobre el futuro de la ciudad”: “la
transformación del espacio metropolitano se caracteriza hoy por una triple deriva: de la
ciudad compacta hacia la dispersión de la urbanización sobre el territorio, de la ciudad
compleja hacia la especialización funcional del espacio, de la ciudad relativamente
integrada hacia una mayor segregación potencial de los grupos sociales sobre el
territorio...... corremos el riesgo de ver como se convierte en un espacio
ambientalmente insostenible, funcionalmente ineficiente y socialmente insolidario....
Desde el punto de vista de las políticas territoriales –que son las que aquí hoy nos
ocupan- hay que contraponer a la urbanización difusa, especializada y segregada que
se va dibujando el modelo de ciudad compacta, compleja e integrada”
2

3. És ara més important que mai conciliar tres àmbits tradicionals de les ciutats: la
planificació dels espais públics i urbans, la generació d’oportunitats de formació i treball
i la cohesió social i convivència. No son àrees separades, com es tracten
habitualment, sense solució de continuïtat ni relació entre elles, si no que han
d’entramar-se en un sol projecte que creï sinèrgies i doni impuls a la ciutat com a motor
de la vida de la població.
Cohesió social s’aconsegueix si les persones es senten part d’una comunitat, participen
en la seva construcció i definició, tenen oportunitats per rebre la formació i preparació
que desenvolupi al màxim les seves aspiracions i potencial, poden desenvolupar un
treball que doni cobertura a les seves necessitats bàsiques i les seves expectatives
professionals, disposin dels elements per poder formar una família o viure sols amb
dignitat. La cohesió social no pot existir sense oportunitats i tampoc sense una cultura
comú de la convivència.
A les ciutats de tot el món es dona la tendència a l’aïllament social. El disseny dels
espais i la gestió del temps a la vida quotidiana ens porta a la individualitat, a un
tractament individualitzat de la vida personal, on es poden donar “coincidències socials”
en diferents moments, a la feina, a la botiga, a casa. Però la nostra vida es
desenvolupa en solitari, també entre els nens, que des de ben petits passen moments
de la seva vida amb dos, tres o més persones que tenen cura d’ell/a, amb una
socialització fragmentada en els primers anys de vida, que situa la visió dels pares de
forma molt diferent a com ho feien els infants de només fa vint anys.
Les persones grans també han quedat sense xarxa social: les famílies han marxat a
viure a altres ciutats, els veïns canvien contínuament, les botigues canvien de
propietari, apareixen i desapareixen, el paisatge del barri i la ciutat es transforma
constantment, fa por sortir al carrer i quan les cames ja no ajuden per anar a comprar el
pa, les ascensors no hi son.
L’entorn físic en el que vivim a les ciutats també s’ha vist modificat: el soroll augmenta,
també de nit, els carrers no ens semblen segurs per passejar o per deixar jugar els
infants, la mobilitat es fa feixuga i costosa, la contaminació no es pot contenir i provoca
problemes respiratoris, alergies i altres problemes de salut derivats de les condicions de
vida (malnutrició, manca d’exercici físic, accés a les drogues, pràctiques sexuals de
risc...)
Darrerament, la immigració ha representat un nou canvi a les nostres ciutats. Ens
sorprenem quan ocupen l’espai públic de forma massiva, quan només fa trenta anys
també ho feien nosaltres: places, carrers i botigues de barri eren el nostre hábitat
natural i sabíem gaudir de l’espai públic, que era allò comú i que podia generar
sentiment de pertànyer a una comunitat, de formar part d’un barri, un col·lectiu, un
entorn proper.
L’espai públic és el reflex de la convivència, la pantalla on es projecta la societat. Cal
garantir uns espais públics suficients, adeqüats a la població que hi habita, que
permetin la interrelació amb seguretat, que ofereixin oportunitats de generar cohesió
entre les persones i col·lectius. Es necessari garantir l’ordre i les normes de
convivència en ciutats cada cop més diverses i heterogènies en les que les persones
3

4. no només s’hi queden, si no també van de pas, de visita, per utilitzar els serveis
sanitaris o educatius.
A les ciutats que van emergir amb força després de la dictadura, el ciutadà era un client
bàsicament: era necessari fixar el discurs dels drets de ciutadania tant oblidats en
èpoques anteriors. Deixar clar que l’Ajuntament era una entitat gestora del be comú,
dels seus problemes. Ens cal ara donar un pas endavant en la funció de ciutadania,
passar del ciutadà client al ciutadà participant i col·laborador. Implicar les persones en
la definició dels problemes i també en la seva resolució, sense deixar de respondre al
mandat institucional que te l’ajuntament com a administració, però evitant la
desresponsabilització de la ciutadania respecte la vida de la seva ciutat.
Cal cercar un nou pacte ciutadà per tal de reequilibrar el poder entre administració i
administrats, de forma que la vinculació dels ciutadans en la resolució dels problemes
de la ciutat sigui estable i constructiva i també que el poder i responsabilitat dels polítics
i tècnics municipals estigui limitat per allò que vingui marcat pel pacte amb la
ciutadania, més del que marquen les lleis. Els principis de la planificació estratègica,
que comentaré més endavant, permeten que conflueixi un projecte comú, un constructe
social compartit entre la ciutadania i l’administració, a partir d’un entramat de relacions
en xarxa que fa afluir les iniciatives específiques per un territori en concret i, alhora,
retorna la informació sobre els canvis produïts, els inconvenients per obtenir-los o les
modificacions que, en un procés dinàmic, es veuen necessàries.
La desafecció de la política per part de la població te diverses causes: més de trenta
anys de democràcia al nostre país ja donen per que la ciutadania tingui criteri alhora de
valorar el comportament dels polítics, individualment i com a formació política. Els
pactes per aconseguir el poder com sigui, el no compliment dels programes electorals,
els canvis d’opinió escandalosos en temes rellevants en base a les famoses estratègies
mediátiques –que a la fi es giren en contra com un boomerang -, son algunes de les
que se m’acuden ara mateix. Però hi ha un altre que és la manca de vinculació de la
ciutadania en el procés d’anàlisi de la realitat, de valoració de la gestió feta pels
diferents governs i en la construcció de propostes per la ciutat. Es a dir, fer del ciutadà
un polític i del polític un ciutadà, trencant la línia divisòria que actualment la societat
percep entre “els que manen” i els problemes reals de la gent. Pensar junts, proposar
junts i executar en col·laboració i amb co-rresponsabilitat. Estendríem també aquesta
iniciativa al binomi “politic-tècnic”, acostant el polític als plantejaments tècnics que són
els que donen garanties de rigor i eficàcia a les actuacions i acostant els tècnics als
plantejaments polítics, que són els que han de tenir una visió més panoràmica i estan
legitimats per la elecció dels ciutadans.
Aquesta cultura de la participació ciutadana i de la construcció democràtica de
Projectes Socials no s’aconsegueix en quatre ni deu anys. És un projecte de llarg
recorregut que requereix bàsicament de dos elements: confiança i estabilitat en la
relació entre el polític i el ciutadà, per tal de crear complicitat i credibilitat per ambdues
parts; complicitat i lleialtat entre els polítics i els tècnics per garantir un millor servei als
interessos dels ciutadans. A dia d’avui, hi ha moltes condicions a canviar tant entre els
nostres polítics com entre els tècnics, els agents socials i els ciutadans en general per
assolir aquest objectiu.
4

5. 2. Aspectes a considerar en l’anàlisi dels riscos socials i els seus determinants.
Un dels fenòmens més freqüents i preocupants a les nostres ciutats, derivat pels canvis
abans esmentats i per la concentració de la població i la distribució desigual de la
riquesa, és el risc de pobresa i marginació social.
L’anàlisi de les situacions de pobresa i exclusió social requereix un abordatge complex
per la multiplicitat d’actors que estan vinculats al seu procés, així com les diferents
dinàmiques que afecten tant a col·lectius com a individus. És important identificar els
diferents determinants dels processos de marginació, que no podem anomenar
“causes” en el sentit lineal de la causa-efecte, si no que esdevenen factors de risc,
potencialment predictors de dificultats socials que, davant elements circumstancials,
situacionals, posen a les persones i les famílies en camins de progressiva marginació.
Sovint reduïm aquests factors als socioeconòmics. Si be es cert que, a la nostra
societat, no disposar dels mitjans materials per assolir les necessitats bàsiques és una
font d’estrès important que pot desembocar en situacions de marginació social, també
hi ha altres determinants que poden ser molt més poderosos.
Com dèiem al començament d’aquest escrit, la manca d’arrelament social, de xarxa de
suport i de referència, el sentiment de pertinença a un col·lectiu, la possibilitat de
demanar i rebre ajut en situacions adverses, son aspectes bàsic de l’ésser humà que
viu en societat i és a les grans ciutats on més es poden produir els processos de
desvinculació emocional i social respecte el grup. Problemes específics com les
malalties mentals, la desestructuració familiar, la soledat, la violència en les relacions
amb les persones que –a priori- són les que ens han de proveir d’atenció, cura i suport,,
son factors personals i micro-socials que afecten de forma desigual a les persones,
segons les seves particulars habilitats i trets de personalitat.
Des d’una segona “corona” de comprensió de la realitat dels éssers humans, també les
relacions secundàries, com les que es deriven de l’activitat laboral, o de l’oci o la
vinculació a associacions o activitats culturals o socials, nodreixen i donen sentit
d’identitat a les persones i també aquestes, si son inexistents o be negatives per la
persona, poden esdevenir fonts de malestar personal que provoquen un major
aïllament personal i una desafecció social. Tenim exemples clars en el consum de les
drogues o en les pràctiques de risc entre els joves que poden, o no, estar vinculades
també a processos de desestructuració familiar, però que sovint son generades pel
clima social que s’ha apoderat de la cultura de l’oci jove i sobre la que la influència de
les pautes educatives marcades per la escola i la família poden quedar desdibuixades.
És important remarcar que el perfil tradicional de pobresa, que assignem a un grup
social específic amb unes característiques concretes, s’ha estès en els darrers quinze
anys a capes mitjanes de la societat. Situacions com les que es viuen a altres països
de la Unió Europea, com França o Alemanya, on s’ha produït un estancament del
creixement econòmic en els darrers anys i on s’ha produït abans el fenomen de la
immigració, amb les seves conseqüències en relació al mercat de treball, fan que
algunes famílies vegin retrocedir els estándards de qualitat de vida als que estaven
acostumats, la seguretat econòmica vinculada a treballs estables i preus asequibles i es
trobin, en ocasions, en situació de mancança econòmica greu, malgrat la seva
preparació i trajectòria professional.
5

6. Des del punt de vista de la generació de respostes per part de l’administració, qüestions
específiques com ara on estan ubicades les persones pobres i/o marginals a la ciutat, si
existeixen diferencies entre àrees petites dins un mateix territori, si hi ha mobilitat de les
famílies i persones en funció de les millors oportunitats, com es produeix l’accés als
serveis públics (escoles, centres de salut, ofertes de treball, prestacions socials...) són
aspectes rellevants en el dibuix d’un perfil determinat de població en situació de
pobresa o risc de marginació.
Els dissenys matricials que permeten estudis en profunditat d’una realitat concreta
poden fer-se des d’una vessant reduïda a nivell territorial, per tal d’evitar la dispersió de
la informació i l’absència de control sobre totes les variables. Una aproximació
ecosistémica, centrada en un territori concret i/o un col·lectiu específic permet una visió
analítica que altres dissenys més amples i estratègies a nivell nacional i transnacional
no poden facilitar.
Si be hi ha aspectes macroeconòmics en un país o continent que generen condicions
d’oportunitats per a les persones o, ans al contrari, de desigualtats i que aquests
aspectes es destaquen a partir d’estudis generals, amb mostres amples, també es cert
que per a la aplicació de polítiques micro (locals, regionals) son més interessants els
dissenys en petita escala i amb exhaustivitat en les variables a estudiar, des del
moment en que permeten tres avantatges:
* conèixer la dinàmica i estructura de les situacions personals i familiars de pobresa i
exclusió d’una població concreta,
* aplicar metodologies de treball transversals, que impliquin a diverses àrees de govern
de l’administració corresponent: urbanisme, medi ambient, treball, serveis socials,
educació, salut...
* faciliten un punt de partida que serveix de linea base per tal d’analitzar les millores i
canvis produïts a partir de l’aplicació de polítiques concretes i programes.
Què ens interessa conèixer en l’anàlisi de les desigualtats i les situacions de pobresa
de la població? Podríem generalitzar parlant d’agents que resulten estresants per les
persones, però no els derivats dels seus aspectes de personalitat, com pot passar a
qualsevol persona, si no aquells sobre els que tenen poques possibilitats d’actuació ja
que són estructurals, d’ordre cultural o social, inabastables en definitiva a les seves
possibilitats de canvi i que li son adversos. Per enunciar uns quants:
- baix nivell educatiu i dificultats per ser competitiu/va i incorporar nous aprenentatges
- capacitat adquisitiva (en relació als ingressos i preus del lloc on viu la persona)
- amuntegament en l’habitatge i/o el barri
- condicions adverses a la vivenda (barreres arquitectòniques, insalubritat, etc)
- aspectes negatius a nivell ambiental ( fonts de pol·lució i contaminants)
- fragmentació social ( manca de xarxes de suport i autoajuda, de grups de referència)
- violència i delinqüència
- accidents de tràfic i laborals
- desastres naturals
6

7. Actualment la sociologia i la psicologia social ens aporten instruments per mesurar
aquestes condicions de vida de les persones que habiten a les ciutats.
a) Les mesures sobre la capacitat adquisitiva de les persones es solen realitzar a
través d’enquestes, utilitzant exemples de bens de primera necessitat com ara el
menjar, la roba i el transport.
b) Altres escales medeixen las “necessitats bàsiques insatisfetes”, ampliant el cercle a
l’accés a l’escola, les condicions de salubritat de carrers, vivendes i instal·lacions,
disponibilitat de xarxa de transports, accés a l’habitatge, indicadors d’ingesta per
calories i proteïnes. Tanmateix es te en consideració la possessió de bens comuns
a la societat de referència, com ara el cotxe, aparells electrodomèstics i condicions
de l’habitatge.
c) Darrerament s’ha avançat força en l’anàlisi de la “vulnerabilitat”, que és un
concepte dinàmic que ve a dibuixar amb més aproximació les situacions de
pobresa de les societats urbanes de finals del segle XX i del present. Aquest anàlisi
parteix de la base que les situacions de pobresa i vulnerabilitat social no són
necessàriament estàtiques, si no que en llarg de la vida d’una persona i/o família es
poden alternar situacions de benestar social i altres de pobresa, en funció de
variables com l’atur, l’aparició de malalties, els divorcis o la desaparició progressiva
de xarxa social de suport.
A més de les enquestes com a mitjà tradicional per obtenir informació, des d’un
plantejament de proximitat, també es interessant comptar amb metodologies participatives
en l’anàlisi de les desigualtats i la pobresa urbana. Disposar d’agents claus a la comunitat
objecte d’estudi, de grups focals amb els que aprofundir en algunes problemàtiques, així
com d’espais institucionals on entri en l’agenda política l’abordatge de les desigualtats de
una ciutat o regió són instruments per poder acostar més l’anàlisi, fent-lo més efectiu, així
com facilitar una via de comunicació per introduir solucions i projectes que comptin amb els
seus protagonistes.
Si volem evitar un abordatge assistencial propi del segle XIX i més aviat actuar sobre les
condicions de vida i les dificultats de les persones per disposar d’oportunitats semblants a
les de la seva societat de referència, es imprescindible que actuem com a generadors de
canvi, però sempre a partir de les prioritats, particularitats i expectatives de les persones i
col·lectius amb els que treballem.
3. Estratègies globals de planificació
En el segle XXI ens cal un enfocament molt més global per tal de dissenyar i planificar les
ciutats i pobles del futur. La integració de les polítiques d’habitatge, serveis (socials,
sanitaris i educatius), l’equilibri en les oportunitats de treball en el territori, la seguretat, els
serveis urbans i la planificació urbanística tradicional han de confluir en un sol Projecte
Territorial que tingui uns objectius a mig i llar termini, que tingui en compte les
particularitats de la població que hi resideix o està previst que pugui residir.
Si aquest és un projecte ben dissenyat haurà de partir del consens, per una banda, de la
ciutadania en primera instància, dels territoris amb els que limita, i dels diferents grups
polítics, per tal de permetre una continuïtat i l’assoliment d’uns objectius que, per definició,
depasen un, dos i més legislatures municipals i/o autonòmiques.
7

8. La qüestió és: tenim avui en dia els instruments institucionals i administratius necessaris per
tal de dur a terme aquest Projecte Territorial Integral?
L’actual distribució territorial de Catalunya i les competències dels Ajuntaments ens
marquen un camí: la demarcació municipal sol ser el principi i el fi de les accions de
planificació a nivell municipal. La manca d’un consens extens i ferm entre les forces
municipalistes de Catalunya i els diferents Governs de la Generalitat ha fet que no s’hagi
avançat en la racionalització d’alguns aspectes de serveis cap a la ciutadania que podrien
beneficiar-se d’una gestió compartida amb altres àmbits territorials.
Per altre banda, les reivindicacions tradicionals del món municipalista, especialment per
part dels socialistes, que sempre hem vist en el mapa municipal el nostre principal èxit
electoral, fa que es demanin més competències, més autoritat i més gestió directa. Des del
punt de vista de les actuals institucions existents a Catalunya, amb una Generalitat
tradicionalment allunyada de l’acció en el territori, uns Consells Comarcals pràcticament
buits de continguts i unes Diputacions dispars a les quatre províncies en relació a recursos i
capacitat d’actuació, és del tot normal que els Ajuntaments reclamin més autoritat per
desenvolupar polítiques. I ho fan pensant en el benefici de la ciutadania.
Però el que també és una evidència que ningú no pot negar és la disparitat existent entre
els quasi mil municipis de Catalunya, tant en quant a població, com a estructures i serveis i
per suposat, en organització interna i pressupost. No podem pensar que el “pensament
metropolità” sigui vàlid per a tot Catalunya, de la mateixa forma que les necessitats de les
grans ciutats demanen, per sí mateixes, solucions específiques.
Deixar, per tant, la planificació estratègica a cada municipi ens pot abocar a la
fragmentació, a la dispersió i a projectes territorials que poden ser arribar a ser
contradictoris. Ciutats on es va a treballar però no s’hi viu per que la oferta d’habitatge és
inexistent o excessivament cara, ciutats on es va a dormir però no s’hi fa vida social, per
que no hi ha serveis culturals ni d’oci, ciutats on anem a comprar per que el preu dels
aliments bàsics és mes barat, ciutats on viuen els nostres familiars i a les que anem de
visita, ciutats on anem al metge especialista.... Cada persona fent itineraris complexos
enllarg del dia i la setmana per satisfer les seves necessitats bàsiques, amb el conseqüent
cost en temps i diners, i en problemes de mobilitat i mediambientals, amb una pèrdua
considerable de temps a la setmana en desplaçaments. Complicat, oi? O, si ens posem
en el pol oposat, persones que viuen a pobles on no hi ha serveis de transport, oci,
formació o suport a les famílies adequats per tothom, on les aspiracions i expectatives
personals poden quedar truncades per la manca d’oportunitats.
Creiem que és del tot necessari reordenar les institucions a Catalunya per tal de
racionalitzar els processos de planificació i de gestió dels serveis. Dotar-nos d’una sola
estructura intermitja que faciliti la desconcentració i la descentralització d’alguns serveis
de la Generalitat de Catalunya, com ara la educació, la sanitat, la justícia i el medi ambient.
Però també que pugui aglutinar amb més eficàcia i equilibri interterritorial competències
pròpies a dia d’avui de l’àmbit local, com les relacionades amb la gestió del territori, les
polítiques d’habitatge i de seguretat, els transports i les iniciatives de promoció econòmica i
desenvolupament local. És del tot urgent i just que considerem l’habitatge com un servei
públic d’interès general, i que es defineixi la legislació i els instruments necessaris per
garantir aquest dret bàsic. També es imprescindible que la oferta formativa estigui vinculada
8

9. a les oportunitats de treball en un territori i que els serveis socials i de salut s’integrin en una
cartera compartida de prestacions sòlida que garanteixi els drets de tots els ciutadans.
El actual mapa municipal de Catalunya hauria de determinar les condicions de partida
d’aquest nou espai institucional, respectant, per una banda, la voluntat d’algunes ciutats
grans de seguir gestionant alguns serveis de forma directa i, per altre banda, facilitant
oportunitats a les ciutats mitjanes i petites per no perdre capacitat de formar part d’un
projecte comú a Catalunya.
Una planificació integral contempla les necessitats de les persones en el disseny de la
ciutat i el seu entorn, les condicions ambientals i territorials de cada indret, les opcions
socioeconòmiques i de desenvolupament humà, els serveis de salut i d’educació necessaris
per a una qualitat de vida equilibrada de la població i una sostenibilitat i estabilitat de les
polítiques. L’actual fragmentació dels consistoris, en regidories compartimentades, fa difícil
disposar de la visió global necessària per a un bon disseny de la ciutat. Això sense comptar
amb la tensió política que es pugui derivar de compartir govern entre diverses formacions
polítiques que no arribin a un consens sobre els principals projectes de la ciutat, o amb una
oposició irresponsable.
En definitiva, la política ens aporta moltes solucions als problemes que hem d’afrontar, però
sovint també afegeix moltes barreres i dificultats. Hem de ser conscients d’això i no fer
dependre les grans decisions del país d’aquest fet. Cercar l’equilibri entre l’ideari polític, el
projecte de ciutat que volem i les estructures tècniques que el poden fer possible. Crear
també instruments de gestió integrats que vinculin processos de forma transversal, ja
siguin estrictament públics o concertats. Arribar a un pacte entre ciutats per un sol model de
societat, integrat, cohesionat, que permeti a les persones desenvolupar la seva vida
quotidiana amb comoditat, facilitat i racionalitat.
Però, a més del consens entre ciutats, i entre ciutats i ciutadans, ens caldria un instrument
d’observació i senyalització de les tendències socials que ens facilités una estratègia que
conciliés les situacions presents de molts municipis i col·lectius de Catalunya amb la
identificació d’escenaris de futur. Resolem els problemes a mida que va sorgint,
sorprenent-nos a vegades de que succeeixin. Els factors de desestabilització del marc
social de convivència no es donen d’un dia per l’altre. Hi ha símptomes que hem de poder
observar i detectar amb rapidesa per poder dissenyar respostes adaptades i eficaces. Ja fa
més de quaranta anys que s’estan desenvolupant en el món tècniques i mètodes de
prospectiva i planificació estratègica que han tingut moments d’eufòria i moments de
descrèdit. Si be es cert que no es pot predir un futur cada cop més complex i producte de
múltiples variables impossibles metodològicament de controlar alhora, també es veritat que
la previsió de les conseqüències futures de les decisions que es prenen en el present és
possible. En algunes àrees del coneixement, s’anomena “valoració de l’impacte” i, com s’ha
demostrat en el sector mediambiental, es una idea amb una força considerable. Per què no
aplicar els mateixos principis, amb metodologies adaptades de la sociologia i la psicologia
social, a les poblacions i les persones? És complex, però és possible. Si podem fer “mapes
de territori” també podem fer mapes per a la promoció econòmica, la capacitació
professional, la qualitat de vida i la salut. A cada sector, es defineixen objectius parcials i
s’assoleixen en major o menor grau, d’acord a una lògica de la planificació que, fins ara,
segueix compartimentada.
9

10. La planificació estratègica, segons Mario Rovere (2) : “ es un ejercicio de reflexión-acción
que uno o más actores sociales realizan, a partir de su experiencia, para diseñar
intervenciones o mejorar sus prácticas, considerando la producción social como
consecuencia de la interacción de fuerzas sociales que concurren o no en algún punto de
aplicacion. Se caracteriza por facilitar la consideración de dimensiones subjetivas, incluir
herramientas analíticas para la complejidad, ofrecer –a través de una mirada más
panorámica en términos espaciales y temporales- una adecuada articulación con su medio
y con los otros actores que intervienen en un mismo espacio de transformación y por
proveer de significado y sentido a las actividades que se realizan”
Ens agradaria pensar que el binomi “coneixement-poder” no estan contraposats i que es
pot arribar a conciliar el poder tècnic amb el poder polític, integrant en aquests dos el poder
ciutadà. Sense voler en absolut tornar a èpoques de “tecnocràcia” en les que els polítics
només tenien una intervenció molt limitada a les administracions, tampoc son eficaces les
tendències més recents de passar al pol oposat. Hem de poder trobar un equilibri entre la
ciència, el coneixement tècnic, la voluntat de la ciutadania i la funció dels polítics, un
equilibri que permeti la presa de decisions fonamentada en dades i opinions ciutadanes i no
només en consignes de l’aparell del partit corresponent. No cal que m’estengui en les
conseqüències que, tant en la eficàcia de les nostres administracions, com en les diferents
cites electorals, aquestes pràctiques estan provocant.
Proposaria la creació d’un instrument d’anàlisi de la qualitat de vida a les ciutats i pobles de
Catalunya, amb una visió integral de les diferents àrees que hem anat dibuixant en aquest
escrit, un Observatori Integral, basat en unitats d’anàlisi territorial limitades, que pogués
identificar les tendències sociològiques, micro-socials i de mobilitat amb certa anticipació,
les condicions de vida i risc de marginació de les poblacions, els índex d’absentisme i
fracàs escolar, les desigualtats en salut d’alguns col·lectius, les dificultats d’accés a una
feina i una vivenda digna en alguns indrets del territori, els desequilibris mediambientals que
poden generar problemes en l’hàbitat dels éssers vius. La participació activa de diferents
especialitats, fons i sistemes de coneixement permetrien una visió més polièdrica, dinàmica
i previsible de la nostra realitat.
Disposem actualment d’alguns d’aquests instruments, amb un format i dinàmica divers que
no permet fer integració de dades, així com enquestes (Enquesta metropolitana de
Barcelona, Panel sobre les desigualtats, enquestes sobre activitat econòmica i altres) que
tenen objectes d’estudi limitats o àmbits territorials no generalitzables. Ens interessaria ara
donar un salt qualitatiu important: disposar d’un sol disseny que integri metodològicament
les principals àrees de la vida de les persones i permeti lectures tant globals com
territorialitzades, de forma que serveixi d’orientació a la planificació de polítiques integrades
de desenvolupament equilibrat a Catalunya, tant en relació a les polítiques urbanístiques,
com les socioeconòmiques i les de serveis a les persones.
Aquesta eina, actualitzada permanentment i sostinguda amb la participació de les
Universitats de Catalunya i altres centres de recerca, nacionals i internacionals, aportaria
informació continuada per tal d’orientar amb més precisió les decisions polítiques, amb
criteris de rigor i equilibri, i facilitant així a l’estament polític i tècnic dades i tendències
fiables sobre les que recolzar les seves propostes i mesures en els àmbits que els hi
competin i facilitant a la població la informació i comunicant els resultats dels canvis i
progrés de les actuacions emprades.
10

11. Parafrasejant a l’admirat per molts Noam Chomsky “ no hi ha llibertat sense coneixement,
ni coneixement sense llibertat”. En el seu llibre Conocimiento y Libertad (3) assenyala: “ en
una sociedad industrial avanzada tiene mucha significación que lo que John Kenneth
Galbraith llama el “estamento científico y educativo” se convierta en una fuerza
independiente (y por ello a menudo oposicionista o incluso revolucionaria) o que, al
contrario, acepte su papel en la gestión social. Si la intelectualidad técnica llega a
considerarse a sí misma como parte de la fuerza de trabajo de una sociedad avanzada y se
aplica a la realización de reformas de estructura –para emplear la expresión de André Gorz-
que creen nuevos centros de poder democrático, el impacto social puede ser significativo.
La transformación radical de cualquier sociedad es impensable sin la participación activa de
los que efectuan el trabajo creador y productivo”
Des d’aquest punt de vista, també val la pena recordar la reflexió de Peter Beger (citat a
l’obra de Chomsky) : “mientras los físicos están activamente planeando la aniquilación del
mundo, los cultivadores de las ciencias sociales pueden recibir el encargo más modesto de
planear el consenso del mundo”
Avançar en metodologies complexes de coneixement de les realitats socials, dels escenaris
de futur, ens permetrà retornar a les polítiques de llarga mirada i recorregut, aquelles que
tenen com a missió construir un país, una societat, un territori, amb garanties de continuïtat
per les generacions futures.
Agost 2007
Isabel Sierra Navarro
Doctora en Psicologia
REFERENCIES BIBILIOGRÀFIQUES
(1) De Jouvenel y Rogue Catalunya a l’horitzó 2010. Prospectiva mediterrània, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1993
Serra y Ventura Catalunya 2015. Opcions polítiques per al segle XXI, Barcelona, Centre Català de Prospectiva-Centre
UNESCO de Catalunya, 1999
La ciutat del futur, el futur de les ciutats, Barcelona, Fundació F.Campalans, 1998
(2) “La planificación estratégica de la ciudad”, M. Rovere, Buenos Aires, La Gran Ciudad, 2002
(3) Chomsky, N. Conocimiento y libertad, Barcelona Ed. Península, 2007
Altres referències:
Cibotti, R, Sierra. E El sector público en la Planificación del Desarrollo, Siglo XXI Ediciones, Buenos Aires 1.975
Droy, Y La capacidad de gobernar. Informe al Club de Roma, Fondo de Cultura Económica, México DF 1996
Fox, N Postmodernism, sociology and health, University Toronto Press, 1.994
Mintzberg H, Ahlstrand, B y Lampel, J Safari a la estrategia: una visita guiada por la jungla del management estratégico
Ed. Granica, Buenos Aires, 1999
11