O slideshow foi denunciado.
Utilizamos seu perfil e dados de atividades no LinkedIn para personalizar e exibir anúncios mais relevantes. Altere suas preferências de anúncios quando desejar.
ARISTÒTIL
384-322 aC

"Saber dubtar és el principi de la filosofia"
"Els grans coneixements provoquen els grans dubtes"
"N...
Vida d’Aristòtil


Aristòtil va néixer a Estagira (actualment Stavros), a la península de
Calcídia el 384/3. Estagira era...
Vida i obres
• L'any 343 aC. torna a Macedònia on fou
mestre d'Alexandre el Gran.
• 335 aC. Torna a Atenes i fundà la seva...
Classificació del saber
Aristòtil classifica el saber en tres modalitats:
 Saber productiu (poíesis): Saber fer un produc...
PLATÓ I ARISTÒTIL
Crítica a la teoria de les idees de Plató






Segons Aristòtil, la teoria de les Idees parteix de la recerca per part...
Crítica a la teoria de les idees de Plató








Intentant explicar aquest món, Plató el duplica (postula un altre
mó...
Crítica a la teoria de les idees de Plató






En conclusió, la crítica d’Aristòtil es resumeix en
aquesta frase: no é...
METAFÍSICA O FILOSOFIA PRIMERA
• La metafísica és la “ciència del més universal”:
l’”ésser”,
“tot allò que és quant a que ...
Metafísica. La substància
•
•

Cada ésser és una substància: una poma té la substància de poma, una
pedra la substància de...
Ser que existe, que es siempre
sujeto y no puede ser predicado
de ninguna otra cosa
Metafísica. Les categories
•

L’ésser (o l’ens) es diu de moltes maneres,
es manifesta o es presenta de 10 maneres
diferen...
Què és la realitat?




Aristòtil retorna a la preocupació inicial dels primers filòsofs:
l’explicació de la naturalesa ...
La teoria hilemòrfica (1)
•
•
•
•

Les coses o substàncies (primeres) són un compost de matèria (element
físic) i forma (e...
La teoria hilemòrfica (2)
•

•

L’ésser són els individus concrets, són les substàncies. Cada individu és
una substància p...
Segueix l’Ontologia: el que és
Sóc Marie Curie i segons Aristòtil
em defineixo com una SUBSTÀNCIA
composada per matèria i ...
FÍSICA O FILOSOFIA SEGONA
CONSIDERACIONS GENERALS
•
•

•
•

•

Aristòtil tracta de la phýsis (tot el que existeix a l’univ...
Canvia la realitat? Per què?
Aristòtil també pretén solucionar el problema del canvi iniciat pels presocràtics
Heràclit: a...
Física. Potència i acte (1)
• Crítica a Parmènides. Aquest deia que el canvi és
impossible perquè suposa el pas del ser al...
Física. Potència i acte (2)
• El que quelcom és ARA, en
aquest moment, és en
ACTE: el que una cosa és
ara, aquí.
• El que ...
Física: Tipus de canvi
El canvi pot ser:
La forma substancial canvia.
Succeeix quan es genera o
mor una cosa

SUBSTANCIAL
...
Exemples
Canvi substancial

Canvi quantitatiu

Canvi qualitatiu

Canvi local, moviment
Física. Les quatre causes
• Apareixen a la Física: són la
resposta al “per què”.
– Causa material (el substrat)
– Causa fo...
Cosmologia (1)
• Món sublunar: imperfecte, moviment rectilini irregular,
corrompible, esfera de la mort i la generació, de...
Cosmologia (2)
Cosmologia (3)
ANTROPOLOGIA: QUÈ SOM?
L’ésser humà és una
substància composada per
una MATÈRIA + FORMA.
Ànima
Cos
(acte)
(potència)
L’àni...
Teoria del coneixement
• Aristòtil creu que els sentits ens proporcionen coneixement, és
el punt de partida per conèixer q...
Sensació
(aísthesis)
Imaginació
(phantasia)
Enteniment
(nous)

Capta aquesta taula

Crea l’imatge (sensació sense matèria)...
Com coneixem la realitat?
Tot el nostre coneixement comença pels sentits i acaba en el coneixement
intel·lectual del conce...
ÈTICA: QUÈ S’HA DE FER PER SER BO?
S’ha de cercar la

FELICITAT (= Bé suprem),
Perquè aquest és l’objectiu de
la nostra vi...
“ De la mateixa manera que per al flautista, per a l'escultor o per a qualsevol altre artesà,
el bé sembla residir en la p...
• Per Aristòtil el fi de la vida humana és el bé, i el bé
suprem és la felicitat, per tant, el fi suprem de l’home és
la f...
QUÈ ÉS LA FELICITAT?
“La Felicitat és l’activitat de l’home d’acord amb la virtut”

SER FELIÇ = SER VIRTUÓS

La VIRTUT MÀX...
Virtut: El terme mig
Virtut

Defecte

Covardia

Terme mig

Valor

Excés

Temeritat
VIRTUTS
Poden ser

ÈTIQUES O
MORALS

DIANOÈTIQUES

S’adquireixen a través del
Costum o Hàbit. Tenen com
a finalitat domina...
Política
•
•

•
•
•

Al final de l’Ètica nicomaquea Aristòtil comenta que la política és la continuació de
l’ètica i anunc...
La millor forma de govern seria la Politeia on governaria la classe
mitjana.
Per Aristòtil l'Estat o Polis Ideal seria aqu...
Elaborat a partir de les presentacions
de JA Alzamora i Anna Sarsànedas
Presentació Aristòtil
Presentació Aristòtil
Presentació Aristòtil
Presentació Aristòtil
Próximos SlideShares
Carregando em…5
×

Presentació Aristòtil

  • Entre para ver os comentários

Presentació Aristòtil

  1. 1. ARISTÒTIL 384-322 aC "Saber dubtar és el principi de la filosofia" "Els grans coneixements provoquen els grans dubtes" "Només hi ha una manera de ser bo, moltes de ser dolent" "Tothom, per naturalesa, desitja saber."
  2. 2. Vida d’Aristòtil  Aristòtil va néixer a Estagira (actualment Stavros), a la península de Calcídia el 384/3. Estagira era llavors una colònia grega.  Era fill de Nicòmac, metge del rei Amyntes II de Macedònia. Va quedar orfe molt aviat i, quan tenia disset anys, el seu tutor el va enviar a estudiar a Atenes; i va romandre vint anys a l’Acadèmia de Plató. Ingressà l'any 366 i l'abandonà a la mort de Plató (348 aC.).  Aquesta perllongadíssima estança amb Plató marcarà la seva vida i el seu pensament, que girarà sempre a l’entorn dels problemes plantejats pel seu mestre. Quan hi va ingressar, a l’Acadèmia predominaven les discussions sobre el tema de les Idees i un interés científic i metodològic cada vegada major. Sembla ser que Aristòtil no va heretar del seu mestre l’interés per les matemàtiques, però sí la passió pels problemes metafísics.
  3. 3. Vida i obres • L'any 343 aC. torna a Macedònia on fou mestre d'Alexandre el Gran. • 335 aC. Torna a Atenes i fundà la seva pròpia escola: El Liceu (gimnàs annex al temple d'Apol.lo Lici). Perípatos (passeig). • 323 aC. Fuig d'Atenes (Mort d'Alexandre el Gran) • 322 aC. Mor a l'Illa d'Eubea. 2. Obres: "Corpus aristotèlic"  Andrònic de Rodes s.I aC. recull i ordena les seves obres, de les quals cal destacar:  Organon: recull d'Escrits de lògica Categories,Interpretació,Tòpics, Refutacions, Primers Analítics, Segons Analítics.  Metafísica: recull de textos sobre filosofia primera  Física: recull de textos sobre la naturalesa.  De ànima: tractat de psicologia.  Ètica a Nicòmac i Ètica a Eudem
  4. 4. Classificació del saber Aristòtil classifica el saber en tres modalitats:  Saber productiu (poíesis): Saber fer un producte o artefacte seguint unes normes o regles de producció. (poesia, estètica, medicina, arquitectura...)  Saber pràctic: (práxis): és el saber relatiu a l’acció. (ètica i política)  Saber teòric (theoría) o contemplatiu: correspon al que entenem actualment per ciència. L’objectiu és el coneixement per ell mateix. Els sabers teòrics són: La física: que estudia les coses materials.  La matemàtica: que estudia les coses immòbils, però no separades de la matèria, com les figures geomètriques o els nombres.  La filosofia primera o metafísica: que estudia l’ésser en tant que ésser, l’ésser en general, allò que tenen en comú tots els éssers o substàncies. Teologia: estudi del primer motor immòbil.  La lògica és l’estudi del raonament i és anterior a les altres ciències teòriques. La lògica és l’instrument o Organon que ajuda avançar en el coneixement.
  5. 5. PLATÓ I ARISTÒTIL
  6. 6. Crítica a la teoria de les idees de Plató    Segons Aristòtil, la teoria de les Idees parteix de la recerca per part de Sòcrates per determinar i definir l’essència de les coses (en particular l’essència dels valors morals i virtuts). Quan hom defineix l’essència d’una cosa se n’obté el concepte general o universal. Ara bé, segons Aristòtil: «Sòcrates no atorgava una existència separada ni als universals ni a les definicions. Però els filòsofs que van venir després els van separar i van donar a aquesta classe de realitats el nom d’”idees”. I d’aquesta manera van arribar a admetre com a Idees tot el que s’afirma universalment.» (Metafísica. XIII, 4, 1078 b 30.) És aquest caràcter separat de les essències el que Aristòtil no pot admetre, perquè si les Idees són essències que existeixen separadament de les coses llavors són substàncies (realitats subsistents, és a dir, éssers que existeixen, independentment, en si mateixes). Totes les crítiques d’Aristòtil se centren en aquest punt.
  7. 7. Crítica a la teoria de les idees de Plató     Intentant explicar aquest món, Plató el duplica (postula un altre món, el de les idees), amb la qual cosa la dificultat també es duplica: ara cal explicar els dos mons. A més, el món de les Idees no és capaç d’explicar res sobre el món de les coses. En efecte, si les essències de les coses estan separades de les coses mateixes és que no són pròpiament les seves essències: si fossin l’essència de les coses, aleshores estarien en les coses. Les Idees tampoc no poden explicar l’origen i el devenir o els canvis de les coses: encara que Plató va afirmar que les Idees són les causes de les coses, és evident que no poden ser causes productives i motrius (el que Aristòtil anomenarà). Sens dubte, per aquesta raó al Timeu Plató ha de recórrer al recurs d’introduir la figura mítica del Demiürg. Hi ha idees de tot? Fins i tot de la imperfecció? I de coses que no existeixen com les relacions d’igualtat, diferència?
  8. 8. Crítica a la teoria de les idees de Plató    En conclusió, la crítica d’Aristòtil es resumeix en aquesta frase: no és possible que l’essència de les coses existeixi separada de les coses. Per tant, Aristòtil no rebutja en la seva totalitat la teoria de les Idees, sino únicament la seva existència separada. Aristòtil, doncs, romandrà fidel a allò fonamental de l’herència socràtica i platònica: la ciència versa sobre el que és general i universal, és una recerca de l’essència comuna que és troba en les coses mateixes sense separar-se’n. Aquesta és la idea clau de la lògica, la física i la metafísica aristotèliques.
  9. 9. METAFÍSICA O FILOSOFIA PRIMERA • La metafísica és la “ciència del més universal”: l’”ésser”, “tot allò que és quant a que és”, • Totes les coses del món són éssers, però a la metafísica no li interessa el què són, sinó només que són. • Una poma és, una taula és, una pedra és, la lluna és… què podem dir de tot allò que és tenint en compte només que és, sense importarnos si és una poma, una taula, una pedra o la lluna? éssers
  10. 10. Metafísica. La substància • • Cada ésser és una substància: una poma té la substància de poma, una pedra la substància de pedra, etc. En els éssers podem distingir la substància dels accidents: substància és allò que si canvia deixa de ser el mateix ésser, accident només és una forma de ser que no canvia la substància. – Una poma vermella i una poma verda tenen la mateixa substància, només varia un accident. Dos éssers, mateixa substància, diferent accident de color Dos éssers, diferent substància
  11. 11. Ser que existe, que es siempre sujeto y no puede ser predicado de ninguna otra cosa
  12. 12. Metafísica. Les categories • L’ésser (o l’ens) es diu de moltes maneres, es manifesta o es presenta de 10 maneres diferents. Aquestes maneres de presentar-se l’ésser Aristòtil les anomena categories. Però aquestes categories necessiten, pressuposen, una unitat, una sola determinació, la substància, que és la categoria necessària. De les substàncies ha de conèixer el filòsof els seus principis i les seves causes. • • • 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. Substància (home, cavall) Quantitat (dos, tres mesures) Qualitat (blanc, fort) Relació (doble, mig) Lloc (a on) Temps (ahir, demà) Posició o situació o postura (dret, assegut) 8. Estat o condició (armat, vestit) 9. Acció (parla, talla, crema) 10. Passió (estimat, tallat, cremat)
  13. 13. Què és la realitat?   Aristòtil retorna a la preocupació inicial dels primers filòsofs: l’explicació de la naturalesa i les seves transformacions. Estudia les diferents tradicions i l’intent de síntesi de Plató HERÀCLIT PARMÈNIDES CANVI ÉSSER I NO ÉSSER PERMANÈNCIA ÉSSER PLATÓ MÓN SENSIBLE MÓN INTEL·LIGIBLE MATÈRIA FORMA SUBSTÀNCIA ARISTÒTIL El que les coses són malgrat els canvis d’aparença o estat
  14. 14. La teoria hilemòrfica (1) • • • • Les coses o substàncies (primeres) són un compost de matèria (element físic) i forma (essència, principi), la forma és la substància segona. No és possible trobar-les separades, tota matèria té una forma i tota forma una matèria. És més important la forma; preexisteix a l’individu, que és finit. Només sobre l’essència, la forma, es pot fer ciència. = Una substància, un ésser, una taula + Matèria: fusta Forma: essència de taula
  15. 15. La teoria hilemòrfica (2) • • L’ésser són els individus concrets, són les substàncies. Cada individu és una substància primera (l’individu concret, en Sòcrates, aquesta taula) i té en ell mateix la substància segona (l’espècie i el gènere, home i animal). Les essències (les idees de Plató) no són separades de les coses; la substància segona és l’essència, i està dins cada individu. Per tant, aquest és el món real i el moviment i el canvi són reals (solució a Parmènides i Plató). Substància primera ésser Substància segona essència
  16. 16. Segueix l’Ontologia: el que és Sóc Marie Curie i segons Aristòtil em defineixo com una SUBSTÀNCIA composada per matèria i forma i ho explica mitjançant la seva TEORIA HILEMÒRFICA hýle = matèria + morphé = forma
  17. 17. FÍSICA O FILOSOFIA SEGONA CONSIDERACIONS GENERALS • • • • • Aristòtil tracta de la phýsis (tot el que existeix a l’univers) al llibre que ha quedat amb el nom de Física. La naturalesa és ➢ la totalitat dels objectes que són materials i que tenen moviment, tant els terrestres com els de l’espai. ➢ el principi i causa del moviment o repòs de les coses naturals: la naturalesa de x. Per Aristòtil «Tot el que es mou és mogut per una altra cosa», és a dir, tot té una causa del seu moviment. Segons Aristòtil «La naturalesa no fa res en va», és teleològica, tendeix cap a un fi: tot el que passa té una causa i un objectiu. Cada element de la natura té tendència a arribar a la seva màxima perfecció que li correspon per tal de ser aquest element (éssers naturals). Estableix una diferència entre les coses naturals i les coses artificials.
  18. 18. Canvia la realitat? Per què? Aristòtil també pretén solucionar el problema del canvi iniciat pels presocràtics Heràclit: afirma el canvi i el moviment Parmènides: nega el canvi i el moviment Plató Món sensible: canvi i corrupció Món intel·ligible: immòbil i etern Aristòtil: teoria acte - potència Una gla és en potència una alzina Una gla No serà mai una pera Ésser en potència MATÈRIA Ésser en acte No-ésser absolut FORMA
  19. 19. Física. Potència i acte (1) • Crítica a Parmènides. Aquest deia que el canvi és impossible perquè suposa el pas del ser al no-ser o del no-ser al ser, cosa que no es pot donar. • Aristòtil propugna dues maneres de no-ser: – no-ser absolut (impossibilitat del canvi) – no-ser relatiu (possibilitat del canvi) No és ni ho pot ser No és però pot ser-ho
  20. 20. Física. Potència i acte (2) • El que quelcom és ARA, en aquest moment, és en ACTE: el que una cosa és ara, aquí. • El que és quelcom però pot arribar a ser una altra cosa es troba en POTÈNCIA: pot ser una altra cosa. • Passar de potència a acte és canviar, i canviar és moviment. El canvi és el camí que fa allò que està en potència a passar a ser en acte. • La matèria és en potència, la forma és l’acte, actualitza la matèria. En acte: ametlla. En potència: ametller, torró, llet d’ametlla, etc. El canvi és el camí que converteix un ésser en potència en un ésser en acte. En acte: ametller. En potència: taula, llenya, bastó, etc.
  21. 21. Física: Tipus de canvi El canvi pot ser: La forma substancial canvia. Succeeix quan es genera o mor una cosa SUBSTANCIAL QUANTITATIU Canvi de quantitat Ex: l’arbre creix QUALITATIU Canvi de qualitat Ex: a la tardor perd les fulles LOCATIU Canvi de lloc Ex: transplantament De l’arbre
  22. 22. Exemples Canvi substancial Canvi quantitatiu Canvi qualitatiu Canvi local, moviment
  23. 23. Física. Les quatre causes • Apareixen a la Física: són la resposta al “per què”. – Causa material (el substrat) – Causa formal (la substància o essència) – Causa eficient (la font del moviment) – Causa final (l’objectiu o finalitat) • En els éssers vius la causa formal, eficient i final coincideixen. • A la recerca de causes finals és necessari que existeixi un Primer Motor Immòbil que sigui l’originador de tot el moviment, és a dir, que sigui la causa final, la causa incausada de tot (teleologia).
  24. 24. Cosmologia (1) • Món sublunar: imperfecte, moviment rectilini irregular, corrompible, esfera de la mort i la generació, del canvi. • Món supralunar: perfecte, moviment circular, esfera d'allò etern. • Concepció de l’univers com a esferes concèntriques, cada una mou l’anterior, però hi ha un final, el primer motor immòbil, que no és una esfera en si mateix i és la causa del moviment de tot l’univers. Les coses es mouen per atracció cap a aquest motor. És l’eterna font del moviment etern. No és un déu creador. • El primer motor és acte pur, no té mescla de potència. És immaterial.
  25. 25. Cosmologia (2)
  26. 26. Cosmologia (3)
  27. 27. ANTROPOLOGIA: QUÈ SOM? L’ésser humà és una substància composada per una MATÈRIA + FORMA. Ànima Cos (acte) (potència) L’ànima és el principi de vida del cos, és qui actualitza el cos. TIPUS D’ÀNIMA I FUNCIONS TIPUS D’ÀNIMA Encara que la meva ànima és única, en ella hi ha tres funcions. Jo he procurat desenvolupar al màxim la racional Forma substancial de L'ànima. No és immortal, Sinó que pereix amb el cos
  28. 28. Teoria del coneixement • Aristòtil creu que els sentits ens proporcionen coneixement, és el punt de partida per conèixer qualsevol ésser o substància, ja que l’essència d’aquests es troba en ells mateixos: primer hi arribam amb la sensació i després amb el pensament. • La sensació: els sentits ens permeten conèixer les coses individuals. Els sentits són en potència que s’actualitza en presència d’algun cos; ens apropiam d’ell però sense la seva matèria (Sòcrates). • La imaginació: crea imatges de les coses individuals que l’enteniment podrà fer servir. • L’enteniment: l’enteniment pensa allò universal, les “formes” de les substàncies concretes; però cal començar per la percepció d’elles, per la sensació; a base d’acumular experiències individuals arribarem per inducció a l’essència universal comuna (home), a les formes.
  29. 29. Sensació (aísthesis) Imaginació (phantasia) Enteniment (nous) Capta aquesta taula Crea l’imatge (sensació sense matèria) Pensa l’essència de taula
  30. 30. Com coneixem la realitat? Tot el nostre coneixement comença pels sentits i acaba en el coneixement intel·lectual del concepte universal, l’essència o forma. La nostra ment és una pissarra en blanc. Aristòtil nega qualsevol innatisme en el coneixement. CONEIXEMENT SENSIBLE CONEIXEMENT INTEL·LECTUAL Els sentits externs capten la substància “poma” = matèria + forma ENTENIMENT AGENT IMAGINACIÓ Vermella Esfèrica Dolça Olorosa Tèbia SENTIT COMÚ IMATGE Abstrau l’universal FORMA “poma” guarda Unifica les qualitats captades pels sentits externs MEMÒRIA ENTENIMENT PACIENT Coneix l’universal
  31. 31. ÈTICA: QUÈ S’HA DE FER PER SER BO? S’ha de cercar la FELICITAT (= Bé suprem), Perquè aquest és l’objectiu de la nostra vida. Només el que sigui feliç, serà virtuós i actuarà bé (EU=bon + DAIMON=esperit) L’ètica d’Aristòtil és EUDAIMONISTA, perquè considera que el fi últim de tota acció és la Felicitat, i TELEOLÒGICA o finalista, perquè parteix del supòsit que tot tendeix a un fi.
  32. 32. “ De la mateixa manera que per al flautista, per a l'escultor o per a qualsevol altre artesà, el bé sembla residir en la perfecció de la seva obra, així hauria de ser també per a l'home. Però quina és l'especialitat de l'home? Certament no és viure, cosa comuna a les plantes; ni la sensació, que és comuna als cavalls, als bous i a qualsevol altre animal. Queda l'ésser racional. I des del moment que és preferible un citarista que sàpiga tocar bé el seu instrument a un que ho faci malament, cal considerar virtuós l'home que raoni segons virtut. I no una sola vegada, sinó durant tota la seva existència. De la mateixa manera que una sola oreneta no fa estiu, així un dia virtuós no fa una vida gojosa i feliç.” ARISTÒTIL: Ètica a Nicòmac, I, 5
  33. 33. • Per Aristòtil el fi de la vida humana és el bé, i el bé suprem és la felicitat, per tant, el fi suprem de l’home és la felicitat (ètica eudemonista). • La felicitat s’obté si es du una vida virtuosa i sobretot si es realitza allò que és propi dels homes, la vida contemplativa, el pensar. • La virtut és una disposició de l’ànima de comportar-se d’una determinada manera. Com? Seguint un terme mig, el que és just enmig dels excessos i els defectes. • Existeixen dos tipus de virtuts: – les virtuts ètiques (justícia, generositat, veracitat, temprança, valor...) – i les virtuts dianoètiques o intel·lectuals (prudència i saviesa).
  34. 34. QUÈ ÉS LA FELICITAT? “La Felicitat és l’activitat de l’home d’acord amb la virtut” SER FELIÇ = SER VIRTUÓS La VIRTUT MÀXIMA és la VIDA CONTEMPLATIVA dedicada al saber. La VIRTUT (areté), segons Aristòtil, és trobar el TERME MITJÀ entre l'excés (vicis) i el defecte. El terme mitjà s'aconsegueix amb la pràctica o hàbit (ethos). La virtut és l'hàbit d'evitar els extrems en les nostres accions. Temeritat – VALOR - Covardia
  35. 35. Virtut: El terme mig Virtut Defecte Covardia Terme mig Valor Excés Temeritat
  36. 36. VIRTUTS Poden ser ÈTIQUES O MORALS DIANOÈTIQUES S’adquireixen a través del Costum o Hàbit. Tenen com a finalitat dominar la part irracional de l’ànima de les principals és JUSTÍCIA S’adquireixen a través de l’educació i es relacionen amb la part racional de l’ànima. de les principals és PRUDÈNCIA
  37. 37. Política • • • • • Al final de l’Ètica nicomaquea Aristòtil comenta que la política és la continuació de l’ètica i anuncia el tractat anomenat Política. L’home, per Aristòtil, és un zoon politikón, un “animal comunitari/social”. L’home ha de viure en comunitat necessàriament, li és consubstancial. Les raons són perquè l’home està dotat de paraula i de moral, i com que la naturalesa no fa res en va, l’ésser humà té aquests trets per viure en ciutats/comunitats. L’Estat (la polis) és anterior a l’individu i a la família, i no es pot arribar a la felicitat si no és en un Estat. Per això, ètica i política van juntes per Aristòtil. Hi ha tres formes de govern: la monarquia, l’aristocràcia i la república. Degeneren en tirania, oligarquia i democràcia. Aristòtil, encara que accepta les tres formes de govern, aplicant la teoria del terme mig, es decantava per una república de les classes mitjanes. Formes de govern positives (persegueixen el Formes corruptes bé comú) (persegueixen el bé propi) Monarquia Tirania Aristocràcia Oligarquia República (politeia) Democràcia
  38. 38. La millor forma de govern seria la Politeia on governaria la classe mitjana. Per Aristòtil l'Estat o Polis Ideal seria aquell on dominés el terme mitjà. Ni massa gran ni massa petit, equilibri en les lleis i en la Justícia la qual es entesa com a Distributiva: recompensació segons els mèrits realitzats; Commutativa: equilibri en les penes. Aristòtil considera important que cada ciutadà tingui els seus propis bens, és a dir, defensa la propietat privada, a diferència de Plató més d'acord amb el comunisme. A més Aristòtil considera necessari mantenir la diferència i desigualtat entre els ciutadans o Polites i les dones i els esclaus els quals no tenen els mateixos drets i llibertats.
  39. 39. Elaborat a partir de les presentacions de JA Alzamora i Anna Sarsànedas

×