Homenatge Dolors Thomas (12/12/2010). Filla Adoptiva i poetesa de Cubelles.

2. T’estimo, t’estimo, t’estimo ! Perquè? perquè el foc dels teus llavis m’apassiona i el dolç mirar que m’acarona em fa sentir l’amor de ple a ple. t’estimo, perquè se que m’estimes, més que l’aigua que beus, més que l’aire que respires, més que la sang que flueix entre les venes que s’inflen. T’estimo en aquell instant en què ni em parles ni em mires que sols sento el teu respir que em penetra cor endins i en aquell altre moment en què la veu pren capida i el cor s’esbrava seré dient el molt que m’estima. I en aquell altre en què tu tan ple de respecte em mires, tenint entre les teves mans mon rostre llençant guspires, com si fos quelcom sagrat en què adoren les tevés pupil·les. I quan els dos som un de sol enllaçats fins a l’asfixia empassant-me jo el teu bleix, engolint feliç tu la meva joia no saber emocionat què fer si plorar ple de tendresa o riure boig d’alegria. I, t’estimo, t’estimo, t’estimo ! fins quan ben serens els dos fits els ulls a un possible… m’estrenys amb força les mans i esbotzes cruel somriure i dius amb ulls ran al plor, quin turment amor, el nostre ! Aleshores, ! ai, quin fred ! com penetra, com es filtra, com sento que pit amunt un rosec em mortfica i voldria cridar fort enllaçant-te, oprimint-te i privar-te de tot hom i sols jo, poder tenir-te i encara en dubtes, amor que em preguntes si t’estimo Dolors Thomas EM PREGUNTES SI T’ESTIMO, AMOR?

4. ETERNA POLÈMICA Sempre qüestionada la nostra llengua, politiquejant-la i anul·lant la seva dignitat força l’insult a la seva força lingüística, i a la bellesa armónica, so dolç i sublim, amb la puresa del verb i la forma plena i rica en matisos nets i concrets. Sentir-la parlar t’omple els sentits més intims de l’intel·lecte intern, fent-t’hi vibrar. I si a fenc d’orella, suaument, una nit de follia escoltes encisada: t’estimo amor meu ! L’univers esclata omplint-me misteriosament d’una aura colpidora plena d’encis infinit… Moralment dolguda pel tracte que rep ploro el seu rebuig etern que l’oprimeix. aquest menyspreu per éssers que la rebutgen fa que cada dia l’estimi més, més i més. I em fa sentir feliç, i eternement viva. Dolors Thomas , estiu 2007

6. Salparé amb la nau dels sentits més enllà de la noticia diària que sols deixa angoixes i neguits submergint-me amb goig I frisança dins la frescor dilecte de les nits. Salparé per aigües marines sentint l’oreig de la nit com m’acarona i, els estels m’aniran sempre seguint, o be, m’obriran camí vers una zona o idíl·lica on viuré feliç gaudint… Salparé per evadir-me de la realitat i sentir que el cor agosarat batega, deixaré anar la nau de l’esperit que solqui distesa i lleugera donant-me el goig suprem de la llibertat… Solcaré entre xardor d’un estiu de foc on m’estén paranys apocaliptics seguiré, sense presses navegant, fent joc amb la ment fantasiosa, dels beneficis que porten les nits d’estiu, plenes d’insomnis. Dolors Thomas, Estiu 2005 EVADIR-SE

8. FESTA D’ ANIVERSARI No pensaba estar avui aquí festejant l’aniversari entre companys i companyes que durant un quart de segle compartirem treball entre angoixes i alegries. M’he fet vella sense pensar-hi, ja o se, i que estic limitada en moltes coses; però soc feliç d’estar aquí amb vosaltres. Recordo de quan estaba en actiu del rebuig a la feina dins del túnel de molts que la desmotivaven dolguts. Eren temps durs i dificils d’assolir vivint amb dictadura després d’una Guerra perduda, però aleshores érem con una gran familia. Ai señor, cinquanta anys enrere, que diferent era el Metro! I…tot plegat ¿no? Sols dues minses linies al Metro circulaven ¡ mes jo treballant amb ànsia d’ésser feliç esperant sempre augment de sou que no arribava. Cobràvem tant poc en aquells anys de penúries, però em sentía afortunada per poder treballar, gaudir d’economat, de préstecs de mes o d’especials per poder tapar forats… i d’empènyer els dies un darrere de l’altre. Inmersa dins de la soletat anímica, un xic d’esperança s’aixoplugava dins del meu cor al raser de la empresa i, de la companyonia d’amics donant-me conhort.. Vaig criar els meus fills amb dignitat ! fet que mai podré oblidar al pas del temps… Als vuitante anys continuo essent feliç. perquè la vida s’ha de saber viure tal com be, encara que pegui a tort hi ha dret, o t’caroni, La vida es Formosa, i, sentir-se viu es la felicitat. Sempre dono gracies als meus estimats pares per haver-me donat la vida en un momento on el món emprenía una evolució floreixen, plena de fantàstics descobriments fascinants. I encara en seria mes de feliç, si tots plegats, poguéssim equilibrar el pols mundial, fent-nos gaudir d’iguals oportunitats a rics i a pobres, privilegiats del poder, i proletariat. Em fa sentir feliç recordar el jorn llunyà de l’anys cinquanta tres on vaig ésser admesa per la companya, i, dono vots d’aplaudiment pel llaç d’expandiment dins del metro a la nostra estimada terra catalana, cada jorn més bella, més nostra i més cosmopolita. Març del 2003, taquillera nº 553 ,Dolors Thomas

10. FESTA MAJOR PETITA 2003 Gegants i caps grossos festius avancen per carrers i places al so dels grallers explosius i del toc del tamborí donant forces. Seguits per la seva colla, fills, esposes, marits fent pinya tots plegats amb amics feliços formen blocs d’amor sa i vida. Han acudit al crit de germanor d’un poble que estima i viu sempre les seves arrels amb amor fent-nos sentir vilatans vius. Pobles d’arreu lluen l’emblema de la seva vila estimada, de la comarca allunyada amb els gegants a l’esquena Bull la plaça de l’Ajuntament amb petards, balls, crits i gatzara lluen de goig effervescent els ulls dels nens al coll del pares Gresca, tendresa compartida entre grans i xics il·luminats sentim les tradicions, integrats a les ancestral festes de la vila. Tot esdevé precedint festa gran i culte als Sants Patrons del poble, Sant Abdon i Sant Senén, sang noble on ses despulles ben repartides estan. El calor asseca la gola àvida d’aigua fresca, o vi ben gelat. el sol llu esplendidesa tòrrida en un jorn d’estiu amarat. Cansats, però plens d’eufòria, el sopar de germanor els crida a menjar la típica enramada amb camaradería plena de joia Amb el toc final de la diada per endolcir frescament els cossos a l’aire lliure les havaneres ens faran cantar a tots, a trossos. La nit, amb veu dels cantaires càlids ens porten mar endins plens d’il·lusió i somniem desperts amb goig, àvids d’assumir el paler amb emoció Dolors Thomas, Juliol del 2003

12. JA T’ESTIMO, CUBELLES C opsant-ho a poc a poc, sola i en el silenci, U na negra nit d’estiu amb sorprenies, B ella i encisadora, camino entre’ls carrerons quiets, E ntre’l baf flairós de poble mil·lenari, i t’admiro. L ’ airet fresc de la nit desvetlla les pedres velles L lençant guspires davantpassats que ens precediren, E squema difús d’una nova Cubelles que s’esfuma i puja… S eqüencies d’una non non, que no descansa i avança. P apellones de mils colors fan el seu redós, dins del poble L a mar al lluny trenca amb onades. Remoreig de misteris… A lço els ulls vers l’infinit i es fosc. Sento basarda T ot es negre, no veig estels. Un gos plora d’enyor… J o m’esgarrifo amb delactança. Tot el poble es meu. A ra comprenc que ja t’estimo Cubelles. ! Quina quietut ! D amunt meu pesa un silenci que trenca de portes endins A mors i pasions, cobejances, cors i ànimes netes… U n aixam de vida que batega, lluita I viu… R ondina, renega, crida… i estima, te lligams a la terra A quest boci de terra própia, terra generosa i bona. D onant toms tota sola, et vaig sentint més, més i més A ra ja sé que no podré deixar-te mai més. Dolors Thomas

14. MIQUEL MARTÍ I POL L’HUMANISTA POETA Xic…Sentiu el gran brogit del silenci ? la sala emmudeix, vibra quieta davant l’imatge del genial poeta que somrient-nos feliç ens colpeix. La seva inmobilitat forçada el propiciava al somriure dolç, espontani, francament afectuós, on l’ànima noble aflorava. Ha fet que la poesía el glorifiqués pel seu intens realisme creatiu, les lil·labes fluien plenes de caliu i de gran continguts ambs tendresses. Ningú come ll ha entrat dins de l’esser que el llegeix amb goig o el recita, o, de qui l’escolta o necesita sentir-lo intimament dins del seu recer… Teinta trs anys son molts de malaltia per minar punyent un ànima sensible ! més el noste sent l’amor que el nia al seu entorn amb dolcesa lloable. I planta cara estoic al destí creant infatgablement, estimant, fent-se estimar, i nodrint …retardant aquest fatidic jorn del seu camí. Era de poble i per a tot el poble ans tot, i per a tota la humanitat ! que sabes compendre’l amb fidelitat de poeta i nissaga sana i noble. La seva extensible creació enriquida pels guardons i premis, omplia s’ha vida sense presumpció obligat als tristissims llargs silencis. Les carències del cos omplen l’ànima de saviesa infinita, de plors continguts, de joies no viscudes, de somnis perduts que neixen i moren dins l’ànima. Tot esdevé clar dins la ment que lluita, els seus ulls parlen plens de passió, i el seu “boli” insaciable transita la paraula precisa plena d’emoció. Els cavalls de la ment encesa troten en una carrera contra rellotge… Els grans Prats, una llacuna ferotge li parlen d’il·lusions que floten. Ja dins dels llims de l’infinit sepulcre, la teva aura d’esser privilegiat lluirà amb llum pròpia d’estel il-luminant colpint-nos del teu encis per sempre.

16. NO FACIS CAS… … I va dir-me entre somnis l’esperança No facis cas… Dels indigents d’arreu del món, amb llurs despulles ni d’aquells maravellosos rius, avui putrefactes, ni de l’esfalc rabiós amb les mil cil-lindrades, ni del viure incert, que poc a poc et mata. … No facis cas… Dels bruts boscos, cremats, i plens de deixalles, ahir verda natura, plena de flors i d’encís, de criatures vives, d’ocells amb cants divins. font de vida dissipada salvatgement… … No facis cas… De la bruticia de les nostres platges ni dels residus mortals de les industries, ni dels excrements que llencen les clavagueres fent-nos sentir tant febles, com inhumans. … No facis cas… Que, el món, exhali mentida darrera mentida, que no es pugin creure, les paraules inmortals d’aquells que dirigeixen, amb batuta corrosiva, fent-nos sentir indefensos, ahir, avui i demà. … No facis cas… Si l’amistat no existeix dins de l’ésser humà fent-te sentir que sols es tot, fum, gel, i fel, que al pas del temps, tant es compra, com es ven… del rosa es passa al verd, i es torna roig, a l’infern. … No facis cas… Perquè, tot passa…cap mal dura cent anys… Això és veritat ! Vindrà un jorn, pitjor o millor? Més…no ho veurem nosaltres! O si? SOMIANT? La vida és un somni que no cansa… I al despertar ? … NO FACIS CAS !!! Dolors Thomas

18. Tenia que ser a la primavera Just una flor. L’aire brut, malsà, del pòlen era una gran por. Gronxant-se suaument per l’espai com un gran prec. El ble de vida es fon amb desmai, fent un gemec. Ai! Trista mirada vidriosa gris, plorosa. Un adeu forçat, ¡Ai, amorosa! ansiosa. Mai un ser, no humà, tant dona. dolç sentiment ! Fit a fit un jo tu, dolça carona trist sofriment. De mà en mà uns anys, fins un cert dia. ja ets meva ¡ Fent salts d’agraiment, i amb alegría. Si, sóc teva? I el blau del cel, el sol fonia, l’embellía. Com un mantell d’argent lluïa, enriquia. Àngels al camp cantàven, l’encantament, cançons d’amor. Ressó de mil cultures que du el vent, com un primor. I ploren flors i fauna del gran bosc. L’humanal món. fonent-se les rialles al fer-se fosc, a la non non. Rendint-li pleibeisme, els lilars flairosos, Invadeixen perfumant totes les llars, Plorosos. Un adéu dolgut de primavera, pit oprimit, em fa recordar temps endarrera. Un infinit. Ai, amiga! quant em donares Lila. Les tendreses no escatimares Lila. No et puc dir adéu eternement ens trobarem. Ai Lila Lila, quant sofriment. Et plorarem !! Dolors Thomas “ LILA” LA MEVA GOSSA PREMI ESPECIAL A.C.A: LEMA: ESTÍMA A LES BÈSTIES

20. SENTIR LA POESIA Tots portem la poesia dins de nosaltres, com la rancúnia i la despótica violència, la bondat plena de dolces tendreses o l’amor curull d’angoixa i gelosia. I moltíissims més sentiments que aniden dins del nostre ésser ple d’imperfeccions i benevolència que ens diferencien vers la nostra conducta i relacions. En un moment donat de la nostra vida un fet insignificant o be transcendental et fa brivar emocionalment, i dona vida a un poema que flueix sentimental. I et fa sentir feliç obrin-te a la poesia, tímidament primer, després empenys la ment i els poemes neixen, segons el sentiment que vius i et domina, amb foc o harmonia. Però no tothom pot sentir l’encís de la poesia la poesia no sols s’ha de saber escriure s’ha de saber sentir, perquè neix dins l’íntima consciencia de l’ignot que condiciona viure. Poder sentir la poesia es francament fabulós perquè vius amb passió plena el que escrius, sents el dolor angoixant i tempestuos d’uns moments tristament viscuts descriptius… S’entendreix el cor I els ulls ploren dolçament quan desborda l’amor apassionat, o tender, entre paraules sentides amorosament on la raó, moltes vegades no vol entendre. Sentir la poesia ens condiciona emocionalment davant els éssers estimats, amb els amics, la natura, la dissort humana pemanent que colpeix més brutalment als pobres que als rics. Saber viure la poesia et fa sentir feliç ple de lligams sense condicions i amb sacrificis al món literari enriquidor, però imprecís. estimo la poesia, la sento i soc molt feliç. Dolors Thomas, 02-12-2000

22. Si no fos per l’insomni que la nit allarga una angoixa amarga que em fa emmudir diría al llevar-me, que ja no és estrany, que em sentí tan jove, i caigui al parany. Si no fos per el reuma, o el cor defallit, l’estupida asma, o el pit oprimit. Creuria joiosa, vanitat al fí, que tots qui m’admiren en fan molt feliç. Quan sento el xiulet, provocat d’algú, o bé un vailet, em diu quelcom cru… somric satisfeta, i em dic per dins… Si no fos que em sento desfeta, és bonic viure aixi ! L’esperit es tan jove, el cor tan humà, la il·lusió tan bonica, i sempre a punt de volar… que si no fos la veritat, que jorn a jorn ens empeny un de més, és un de menys, com seria la vanitat? Si no fossin els bells néts, dins la llar amb ses rialles, que omplen de llum i espetecs, fent-nos sentr mainada Què seria de nosaltes amb el si fos, o no fos, presumint com a tontaines, si, amb un badall, tot és fos ! Dolors Thomas SI NO FOS…

23. SONET A L’AUTO ESTIMA Entre silencis d’anonimat, llisca m’ha vida poètica i literària, joiosa de sentir-me feliç i rica al realitzar-me com autodidacta He gaudit de les meves poqueses perquè m’he fet estimar, i estimo, al meu entorn es ple de dolceses morals, les que amb amor sempre mimo. El segle vint colpint la meva vida m’obria els sentits a tot el creat, fent-me sentir l’esperança compartida … D’un demà mes nostre I assenyat, on la dura violència extingida ens farà lliures vivint amb dignitat. Dolors Thomas, març del 2004