1. Despoblats moriscos, 400 anys després
Museu d`Història de València 5 novembre 2009 - 31 gener 2010
Organitza: Patrocina:
Benialí, La Marina
2. Abeurador de la Vall de Laguar, La Marina
Horts d’Otonel, Cortes de Pallars
2
3. El territori valencià oferix múltiples mostres d’un paisatge cultural per-
dut de tradició andalusina. Restes d’alqueries, hortes, moreries, sendes
i antics camps de batalla perduren com a empremtes d’eixe passat. Els
tres llocs triats per a l’exposició, la Serra d’Espadà, la Mola de Cortes i
l’interior de La Marina conserven nombrosos despoblats reflex d’una
etapa poc coneguda de la nostra història. La gent que va viure en estos
assentaments rurals va modelar els paisatges de muntanya, els camps i
els cursos d’aigua. El decret d’expulsió de 1609 va posar fi a estes for-
mes de vida. Esta exposició pretén acostar-nos a la vida quotidiana dels
seus antics habitants i alertar sobre l’estat de conservació del patrimoni
morisc.
EMPREMTES D’UNA EXPULSIÓ
A principis del segle VIII contingents arabo-berbers creuen l’estret de
Gibraltar i en poques dècades conquisten la pràctica totalitat de la penín-
sula ibèrica, o al-Andalus. Després de diversos segles de presència inin-
terrompuda, els andalusins configuren una nova societat, parlen la
llengua àrab i professen la religió islàmica. En definitiva formen part de
la civilització arabo-islàmica, que s’estén des de Pèrsia fins a l’Atlàntic.
Entre els segles XI i XIII, aprofitant la debilitat militar de moltes de les tai-
fes, les corones de Castella i Aragó inicien la conquista de nous territoris.
Un d’eixos territoris serà la part oriental d’al-Andalus, on es crearà el
regne de València. Comença així la convivència, moltes vegades violenta,
d’habitants musulmans i nous senyors i colons cristians. Les comunitats
andalusines, en un llarg procés d’adaptació i resistència, van viure durant
tres segles i mig profunds canvis en el seu estatus polític, econòmic i
social. En el segle XVI els cristians, per a referir-se als descendents
d’eixes poblacions andalusines els van denominar “moriscos” o “cris-
tians nous”. Termes que van servir per a discriminar a milers de famílies
que acabaran sent expulsades de les seues terres en 1609.
3
4. Bassa de Bujete, Cortes de Pallars
Bancals de Ruhaya, Cortes de Pallars
Premsa d’oli. Atzuvieta, La Marina
4
5. A principis de segle XVII, i en un context històric marcat per la persecu-
ció de protestants i musulmans, la monarquia espanyola decidix esco-
metre l’expulsió dels últims andalusins que habitaven la península. En
terres valencianes esta decisió va provocar la desaparició d’una tercera
part dels seus habitants, deixant deshabitades grans àrees del regne.
TERRITORI MORISC
Les valls de la comarca de la Marina, de la Serra d’Espadà i del massís de
la Mola de Cortes són llocs de destacable valor natural i patrimonial. Un
llarg procés històric, que s’inicia durant la conquista del regne de València
per les tropes cristianes, vincula la població morisca a les terres més
pobres de muntanya. Els nous colons cristians van ocupar la major part
de les terres en la plana litoral, es van concentrar en els nuclis de pobla-
ció més gran i van controlar les principals vies de comunicació marítimes
i terrestres. La majoria de la població d’origen andalusí va sobreviure en
multitud de xicotetes comunitats disperses en un món rural vinculat a la
muntanya. Estes nombroses comunitats rurals, o aljames, eren el model
històric d’organització social. Les diverses alqueries que formaven una
aljama explotaven un espai amb camps de cultiu, drets sobre cursos d’ai-
gua i pastos i inclús llocs de culte comunitaris. Famílies extenses amb lla-
ços de parentiu comú cohesionaven estes comunitats en què els ancians
es reunien per a prendre les decisions importants.
UN MÓN RURAL
Els treballs del cicle agrícola i el pasturatge marcaven els ritmes vitals de
les innumerables comunitats rurals morisques. Estes poblacions es van
adaptar a un mitjà de muntanya mediterrània caracteritzat per pluges
irregulars i terrenys rocosos de pendents pronunciades. Les vessants i
els fons de les valls van ser transformats i humanitzats amb gran esforç.
Cereals com el panís, l’ordi, el blat i la melca eren la base de la subsis-
5
7. tència, imprescindibles en l’alimentació diària i en el pagament de tri-
buts. L’aprofitament de l’aigua, la creació d’espais irrigats abancalats, la
selecció de les espècies cultivades i la cria de bestiar va permetre explo-
tar, amb èxit, ecosistemes d’escassa productivitat. Però no tots els pro-
ductes agropecuaris estaven destinats al consum propi; els fruiters, la
canya de sucre, l’oli, el raïm o el bestiar eren destinats, majoritàriament,
als mercats locals.
En este món rural, els treballs agrícoles ocupaven a la pràctica totalitat
de la població. La ramaderia, el comerç i l’artesania eren activitats com-
plementàries a l’agricultura. Les comunitats morisques rurals es troba-
ven davall l’explotació d’un dur règim senyorial exercit per nobles
valencians als què havien d’entregar part de les collites o importants
sumes de diners.
ALQUERIES, LLOCS DE VIDA
Les grans aljames de l’interior continuen la tradició andalusina d’edificar
les vivendes entorn d’un gran pati o espai central. Este pati vertebra les
diferents naus rectangulars en què vivien diverses famílies unides per
llaços de parentiu. La construcció de noves naus responia a l’ampliació
del grup familiar. En molts casos les cases tenien un segon pis, o algorfa,
per al magatzematge dels productes agrícoles. La planta baixa és multi-
funcional, en ella es mol el gra, es cuina, s’elaboren ferramentes i teixits,
es menja i es dorm. Les fonts escrites oferixen molt poques dades sobre
la vida dins de les cases morisques pel que l’arqueologia és una valuosa
ferramenta per a conéixer la vida quotidiana d’estes comunitats.
L’observació i l’estudi de diverses poblacions actuals en el Magrib també
permeten obtindre noves perspectives per a l’estudi de formes de vida
desaparegudes en les nostres terres.
A pesar del seu total abandó, en multitud de despoblats moriscos encara
es conserven els alçats dels murs, i en alguns casos fragments de pavi-
7
9. Alçats i rectificació fotogramètrica de l’estat actual. Despoblat de Cariola, La Marina
9
10. Restes de la coberta. La Roca, La Marina Despoblat de Cairola, La Marina
Torre del castell d’Aín, Serra d’Espadà
10
11. ments, restes de ràfols, obertures i altres empremtes. Els murs estan
construïts per mitjà de tàpies o fàbriques encofrades, amb la utilització
de calç, pedra i arena. Este tipus de construccions permet aconseguir
estructures duradores i resistents; la prova és que després de segles
d’abandó i diversos terratrémols molts d’estos murs seguixen en peu.
Els entramats i les cobertes estaven constituïts per rolls encastats en els
murs, sobre els quals es disposaven canyes resistents i una capa de
morter de calç, lleugerament compactada que en les cobertes constituïa
el suport de les teules, col·locades en sec. Estes solucions han perdurat
en l’arquitectura rural fins a èpoques recents.
PAISATGES DE RESISTÈNCIA
La convivència entre les dos comunitats no sempre va ser pacífica, des
d’assalts a moreries i alqueries fins a alçaments armats generalitzats. La
negativa a renunciar als seus costums i creences, i la por d’un possible
alçament generalitzat amb l’ajuda de l’Imperi Otomà van ser els princi-
pals desencadenants de l’expulsió.
En el regne de València l’expulsió de 130.000 persones de les seues
cases i la pèrdua de les seues propietats i terres es va produir, en la
major part dels casos, de forma pacífica. La negativa d’algunes aljames
a acatar l’orde d’expulsió va provocar violents enfrontaments. Diversos
milers de moriscos, aprofitant el coneixement de l’orografia, es van
negar a embarcar rumb al Nord d’África. La revolta va tindre especial
virulència en les comarques alacantines de la Marina i el Comtat i en l’in-
terior de l’actual província de València. Per a derrotar estos llauradors,
ramaders i artesans, la corona va mobilitzar als terços de Nàpols, Sicília
i Llombardia. Després de diverses emboscades, batalles i assetjaments
els moriscos van acabar sent embarcats cap a un nou destí. Les formes
de vida andalusina, presents en el nostre territori des de feia segles, des-
apareixen amb el solc dels últims vaixells en direcció a ports africans.
11
13. PATRIMONI AMENAÇAT
Moltes cases morisques van ser totalment abandonades després de l’ex-
pulsió; altres, en canvi, van ser reocupades i transformades per nous
habitants. Les empremtes del pas del temps es poden apreciar en les
escasses vivendes encara conservades en les valls de la Marina, Espadà
i la Mola de Cortes.
Amb l’abandó de les cases s’inicia el seu procés de ruïna. En primer lloc,
el deteriorament de les teulades provoca l’entrada d’aigües, al mateix
temps que els entramats i les cobertes es desplomen. Açò fa que els
murs perden la trava dels rolls amb la qual cosa disminuïx la seua esta-
bilitat. Al podrir-se les llindes de fusta, els trams centrals dels murs s’afo-
nen. Al procés de ruïna solen contribuir factors antròpics com l’espoli de
teules, rolls, pedres de paredar, etc. Els afonaments van acumulant una
gran quantitat de reblits i creen espentes contra els murs en peu, men-
tre que la vegetació s’apodera dels espais i cobrix els murs.
El pas del temps, les transformacions i l’espoli d’estos despoblats han
deteriorat les estructures existents. En l’actualitat noves amenaces
antròpiques posen en perill la conservació d’estos llocs.
13
14. Cap de Sant Antoni.
Última visió de la península per a molts moriscos
15.
16. Organitza
MUSEU D’HISTÒRIA DE VALÈNCIA
Director
JAVIER MARTÍ
Projecte expositiu
ESFERA PROYECTOS CULTURALES S.L.
PANÒPTIC
Comissariat
JOSÉ Mª AZKÁRRAGA
JUAN SALAZAR
ALBA SOLER
Assessorament científic
JOSEP TORRÓ
Fotografies
JOSÉ Mª AZKÁRRAGA
Edició digital
JUAN PEIRÓ
Planimetries
ALBA SOLER
Disseny gràfic
EL PASQUÍ
Impressió
LaImprenta C.G. Coberta: Despoblat de Atzuvieta, La Marina
