1. Premis Sant
Jordi curs
2011-12
Modalitat de
llengua
catalana

2. Gal·la Sampé, 1r premi narrativa
LA MEVA VIDA, MENORCA.
Ara us explicaré la meva història d’amor que va començar des de molt joveneta. Bé,
més aviat la llegiré del meu antic diari d’estiu.
18 de Juliol
Són les vuit del matí. Tinc son. He intentat tornar a dormir, però he mirat per la
finestra de l’ habitació i m’he quedat bocabadada. Fa molt de sol, i el mar està molt
pla, és un dels matins d’estiu més bonics d’aquest any.
Em dic Estel i sóc de Sort, els estius els passo aquí, a Menorca. Tot això m’encanta;
m’encanta el mar, la seva olor, el seu color, la tranquil·litat i la pau que dóna.
Definitivament m’encanta Menorca. És el meu lloc secret, d’on m’hi quedaria per
sempre.
Ja de ben petita hi venia amb els meus pares, i ara que tinc vint anys i començo a
ser independent, hi vinc tota sola. Hi tinc molt bons records aquí. També hi tinc
molts amics i des que tenia deu anys hi havia un amic especial que es deia Marc. Jo
em portava bé amb ell, em semblava molt interessant: era llest i guapo, de fet
m’agradava tot d’ell. Sí, es podria dir que m’encantava, i em sembla que mai no
m’havia agradat tant ningú, perquè encara no l’he aconseguit oblidar.
Cada dia d’hivern, primavera i tardor penso en ell, què deu estar fent i com deu
estar. Ara, a l’estiu no hi penso tant, perquè el veig pràcticament cada dia. A les
hores lliures quedo amb els meus amics d’aquí Fornells, per descobrir cales, fer
excursions, etc. A les nits xerrem a la platja recordant bons moments viscuts o
sovint també aprofitem i sopem, encara que sigui un entrepà allà a la vora del mar.
Cada matí quan em llevo baixo fins la platja a banyar-me. Tal i com està el mar avui,
és com més m’agrada: fi, suau, quiet, llis com un mirall, m’aporta calma i
tranquil·litat.
Avui tinc la intuïció de que em passarà alguna cosa...
Quan arribo a la platja estiro la tovallola al davant de tot, per ser ben a prop de
l’aigua i no perdre’n cap detall.

3. Allà al fons, hi ha un veler blanc molt bonic i elegant que llisca per la mar, és bastant
gran perquè està força lluny de la vora i des de la sorra es pot veure el pal major, el
pont de comandament, la botavara i el timó. Hi ha una persona a la popa del vaixell
contemplant les transparents aigües i la diversitat marina.
Entro a l’aigua i en surto de seguida perquè la trobo molt freda i corro cap a la
tovallola, que es troba calenta pel sol. M’estiro a prendre els primers rajos de sol del
matí i tot just em toca l’esquena a la tovallola, començo a sentir les primeres veus
cridaneres del dia que trenquen la calma i la pau d’aquell dolç moment. M’estic una
estona més aprofitant l’energia del sol i remullant-me. Me n’adono que és hora de
marxar, ja començo a tenir gana per dinar.
Mitja tarda del dia 18
Després de dinar, reposar una mica i deixar passar les hores de més calor, decideixo
trucar la Mariona, una de les meves millors amigues, per a quedar per la nit. Li
pregunto si sap on és en Marc, perquè des de les vacances de l’any passat que no el
veig i tinc moltes ganes de veure’l i de parlar amb ell. La Mariona diu que fa molt
que no el veu, però que el trucarà.
Al final hem quedat tota la colla per anar a sopar junts a la platja, davant del mar,
asseguts a la sorra i menjar-nos un entrepà, com fèiem cada estiu.
Em passo tota la tarda pensant en ell.
Dia 18, al vespre
Per fi arriba la nit! Hem quedat tots a la punta de la platja, on nosaltres li diem la
cova, perquè hi ha una roca foradada i sempre ens posem allà.
Mica en mica va marxant la claror del dia i van arribant tots, ens anem saludant molt
contents després de tot un any sense veure’ns, però segueix faltant el més especial
per a mi, en Marc.
Vaig a preguntar-li a la Mariona si hi ha parlat; diu que sí, que li havia dit que
vindria.

4. Llavors he començat a pensar que potser no ve perquè sap que hi sóc jo. I si no li
agrado? I si no li caic bé?
No puc aguantar més, necessito veure’l , així que decideixo anar a buscar-lo.
El Marc viu en un vaixell perquè li agrada molt navegar. Un dia em va dir que aniria a
voltar pel món amb el seu veler, però que abans, jo l’hauria d’anar a veure.
Quan arribo al moll, ben bé no sé on trobar la seva embarcació entre veles i pals
majors, el trobo. Crec que és aquest, hi entro sense fer soroll per a fer-li una
sorpresa. I així va ser...
- Estel ! Quina sorpresa !
- Hola Marc! Tenia moltes ganes de veure’t !
- I jo!
- Sabia que vindries. Bé, de fet estava esperant que vinguessis per a poder-te dir una
cosa. Sí, la Mariona m’ha trucat i m’ha explicat que tu estaves aquí i que havíem
quedat tots a la Punta de la platja, però jo sabia que tu vindries a trobar-me.
- T’he de dir una cosa Marc.
- Jo també Estel, però abans...
- Què?
- Anem a fer una volta amb el vaixell, s’ha girat el garbí, aprofitem-lo! et ve de
gust?
- D’acord !
Hem anat a fer una volta, ens hi hem estat prop d’una hora, primer hem vorejat la
costa i després hem virat rumb cap al port de Fornells.
Estem a la proa del veler, a la part del davant, des d’allà tenim les millors vistes de
somni, la preciosa posta de sol, que bonic ! Al tornar ens posem a la popa per a
evitar el vent de cara i seiem a les cadires mentre aprofitem aquest moment preciós
gaudint del mar i la lluna plena.
- Estel vull parlar amb tu, és una cosa bastant important i que fa molt de temps que
vull dir-te.

5. - Jo també necessito dir-te una cosa.
- Des del dia en que et vaig veure a la platja amb la Mariona jugant, quan teníem deu
anys, em vaig fixar en tu. Cada dia de l’any esperava a que fos estiu per a poder
veure’t, només tenia deu o onze anys, però ho vaig veure molt clar, mai vaig
aconseguir poder-te oblidar. Des d’aquell dia vaig saber que tu series l’amor de la
meva vida. Ara tenim vint anys i encara segueixo enamorat de tu.
- Jo t’haig de confessar que també m’agrades. Que sempre m’has agradat i jo
tampoc t’he pogut oblidar mai. Faria qualsevol cosa per estar amb tu, i veure’t cada
dia al aixecar-me al teu costat. T’estimo Marc.
Ens hem fet un petó. El temps i el món s’ha aturat. Ha estat un dels moments més
bonics de tota la meva vida. Un petó fet per l’home que des de petita t’havia
agradat és la sensació més bonica del món.
Els dos vam decidir que viuríem allà, al seu vaixell, perquè no podríem estar l’un
sense l’altre, seria impossible. I a més tindria a molts amics de veritat aquí, seria un
canvi de vida. Però vaig posar una condició: cada estiu havíem d’anar almenys un
mes a Sort, a veure els meus amics d’allà i a la meva família.
Des d’aquell dia que visc amb en Marc al seu vaixell, hem solcat mars i oceans,
travessat tempestes i calmes, navegat dies i nits. Ara tinc setanta dos anys i encara
ens seguim estimant igual, l’amor que ens tenim mai naufragarà.