1. Antic i nou
regionalisme
Teories i
característiques
principals
Autor: Tomeu Jaume
Font: Yeo, Lay Hwee, i
López i Vidal, Lluc.
(2008), «Regionalism
and Interregionalism in
the ASEM Context.
Current Dynamics and
Theoretical
Approaches».
Documentos CIDOB

2. Punts importants:
Font: http://iris.cnice.mec.es/kairos/mediateca/cartoteca/pagsmapas/union_europea.html
- “Antic” regionalisme.
Lligat a l’experiència
europea.
- Evolució de les teories
d’integració regional,
centrades en Europa, que
tanmateix no van ser
capaç d’explicar els
processos de fora
d’Europa.
- Emergeix així la literatura
coneguda com a “nou”
regionalisme.
Característiques i
comparativa.

3. “Antic" regionalisme: teories explicatives sobre la integració europea
- Primera onada de regionalisme es coneix com a “antic
regionalisme”
- Centrat en Europa.
- Qualsevol debat sobre regionalisme està lligat al procés de
construcció regional europeu. Exemple històric del més alt grau de
cooperació entre els Estats: la integració.
- Situat temporalment després de la Segona Guerra Mundial, en el
context de la Guerra Freda amb el món dividit entre dos blocs. El
paradigma realista era el predominant en relació a les RRII.

4. - Teoria funcionalista (1) de David Mitrany. Observa que
algunes funcions bàsiques de l’estat com la seguretat i el
benestar es transfereixen gradualment a organitzacions
supranacionals.
- Augmenta el nivell d’interdependència entre els Estats
alhora que el conflicte armat entre ells és una possibilitat
cada cop més llunyana. Aquest era un dels objectius.
- Exemples d’organitzacions de cooperació regional de
naturalesa funcional són la Comunitat de l'Acer (CECA),
posteriorment Europea del Carbó i la Comunitat Econòmica
Europea (CEE).
- La idea central de les teories funcionalistes de Mitrany
suposa una clara ruptura amb el paradigma realista, un
trencament de la idea que el sistema internacional es basa
únicament en la competència entre els estats i que el
conflicte és un element dominant de les relacions
internacionals (López i Vidal, 2003).
Teories explicatives:

5. - Teoria neofuncionalista (2). Autors com Ernst Haas. A
diferència dels funcionalistes com Mitrany que afirmaven que
la integració tenia que ser només en l’àmbit econòmic i no
polític. Els neofuncionalistes pensen que els alts nivells
d'interdependència econòmica condueixen a una major
integració política.
- Morata exposa que el neofuncionalisme destaca el procés
(progressiva integració) més que l'objectiu (la creació d'una
federació).
- Les idees de Haas van ser utilitzades pels neofuncionalistes
per tractar d'aplicar l'exemple d'Europa a tots els processos
d'integració regional.
- Les tesis neofuncionalistes tanmateix es van veure invalidades
arrel d’una sèrie de crisis polítiques en les dècades de 1960 i
1970, amb la introducció de la regla de la unanimitat a la CEE
i el nou nacionalisme del president francès Charles de Gaulle.

6. - Teoria intergubernamentalista (3). Critiquen el model
d’integració federal. Afirmen que l’Estat-nació continua sent
la unitat política principal del sistema. Neguen l’efecte
contagi economia-política descrit pels neofuncionalistes.
- Com va assenyalar Stanley Hoffman, partidari d'aquestes
teories, els Estats estaven disposats a crear organitzacions
supranacionals per coordinar les diferents polítiques
econòmiques (és a dir, baixa política), però no per fer front a
qüestions com ara la seguretat i la diplomàcia (és a
dir, l’alta política).
- Institucionalisme neoliberal (4). Robert Kehoane. Model
aplicat a l'estudi de la integració regional europea, basat en
la teoria realista de la centralitat dels estats, aquest model
assigna un paper important a les organitzacions
supranacionals com agents generadors de solucions als
diferents tipus de problemes derivats de l'acció col·lectiva.

7. Europa ha estat al centre del debat sobre “l’antic” regionalisme i
el seu desenvolupament ha permès la formulació de les teories
de la integració regional. Breslin (2002), però, va indicar alguns
dels perills de centrar-se massa en Europa:
(1) Eurocentrisme. Encara que el d’Europa és només un dels
molts processos d’integració regional s’ha convertit en punt
de referència per avaluar i jutjar tots els altres processos.
(2) Es parteix de la premisa que el model europeu és
universalment vàlid. Un model paradigmàtic que crea normes
i expectatives que els altres casos s'han d'esforçar per emular
(Breslin, 2002).
(3) Gamble i Payne critiquen l'excessiva atenció prestada pels
teòrics de la integració regional a les institucions, amb
l'argument que és simplement una observació aplicable al cas
europeu i no un paràmetre universal. Crítica institucionalisme.

8. El fet que les teories vistes sobre la integració regional van ser
incapaços d'explicar els processos viscuts fora d’Europa va portar
a l'aparició d'una literatura coneguda com a "nou" regionalisme.

9. Nou Regionalisme:
- Després d’un cert grau paràlisi de la integració europea en la
dècada dels 70, a mitjan 1980 i per primera vegada fora
d’Europa amb una dinàmica decididament diferent comença
una nova onada de regionalisme.
- Autors com Gamble, Payne, Fawcett, Mansfield i Hurrell
estudien aquest nou fenòmen. Hurrel encunya el terme ”nou”
regionalisme.
- Com argumenta Breslin, aquest concepte és més útil com a
marc d'anàlisi que com a teoria.
- Sense deixar de banda el cas europeu, es tracta d'explicar
l'aparició del fenomen fora dels confins del vell continent.
- Exemples d’aquest « nou » regionalisme els treballarem en
aquesta PAC: ASEAN, APEC, ASEM i FOCALAE
- Anem a veure les característiques d’aquest nou regionalisme i
comparar-ho amb el vell regionalisme, del que com s’ha
comentat la CEE és un bon exemple.

10. Característiques del nou regionalisme:
(1)
- Es caracteritza sobretot per la seva naturalesa
multidimensional. En el seus inicis aquesta nova onada de
projectes regionals es centraven en l’economia. La
liberalització de les economies implicades en aquests nous
processos es diferencia de l’antic regionalisme que era molt
més molt més proteccionista.
- A poc a poc, a més de l’economia s’han incorporat altres
aspectes a aquests projectes com la política i la seguretat
monetària. A l’Àsia aquesta naturalesa multidimensional va
tenir una especial importència arrel de les crisis financeres.

11. (2)
- “Nou” regionalisme és més flexible i informal i deixa enrere les
estructures més institucionalitzades de l’antic regionalisme de
la “Vella” Europa.
- Els principals actors d'Àsia desitjaven evitar la
institucionalització dels acords regionals, evitant així el
formalisme legal que havia caracteritzat a Europa i rebutjant
el concepte de "Brussel· les” a Àsia (Higgott a Teló, 2007).
- El "nou" regionalisme es caracteritza per regles informals i
processos de presa de decisions basades en el consens.

12. (3)
- El regionalisme era originalment un fenomen limitat als països
del Nord, però a partir de mitjans de 1980 i a principis de 1990
va començar a sorgir un regionalisme Sud-Sud.
- Amèrica Llatina presenta alguns dels exemples més clars, com
Mercosur i el Pacte Andí.

13. (4)
- “Nou" regionalisme no nega la preeminència dels estats, però
atorga un protagonisme cada vegada més importants a altres
actors del sistema.
- Com Hettne assenyala, l'enfocament analític del "nou"
regionalisme ha d'incloure no només els estats, sinó també els
actors no estatals, com les grans corporacions, associacions
empresarials i, més genèricament, la societat civil.
- Com a resultat d'això, els actors no estatals han assumit un
paper més intens en la complexa estructura de la
governança global.

14. (5)
- “Nou" regionalisme - juntament amb el fenomen del inter-
regionalisme, que també treballa aquesta PAC, ha afavorit
l'aparició d'una estructura de presa de decisions de diversos
nivells: les entitats subestatals, els estats, els fòrums regionals,
les macro-regions i els espais trans-regionals.
- Com a resultat, en el "nou" regionalisme, els estats poden
formar part de diversos acords regionals alhora. De fet, en
l'actualitat hi ha molt pocs països que no pertanyen a
almenys una organització regional, la majoria pertanyen a
més d’una.

15. (6)
- Ja per acabar, autors com Hurrell i Gilson, han argumentat
que els processos de regionalització de les últimes dècades
han mostrat una cert component basat en la identitat, de
vegades conegut com a consciència regional o, per utilitzar
el terme d’Adler, "regions cognitives”.
- En altres paraules, els membres d'una regió senten que
pertanyen a una comunitat i tenen en comú la seva història,
la cultura, la religió o les tradicions.

16. Síntesi final:
ANTIC REGIONALISME: Vinculat a l’experiència d’Europa.
Caracteritzat per un alt grau d’institucionalització i voluntat
política. Amb la Comisió Europea actuant com a portaveu en
nom dels interessos de la UE i el Parlament Europeu assumint
cada vegada més responsabilitats.
NOU REGIONALISME: Vinculat especialment a l’experiència
asiàtica. Molt informal, basat en una legislació flexible i
promogut principalment per la comunitat empresarial, que ha
hagut de pressionar els seus respectius governs per dur a terme
una major cooperació regional.
Hem explicat les característiques
de l’antic i el nou regionalisme.
També les distintes teories expli-
catives dels processos d’integració
GRACIES PER LA VOSTRA ATENCIO!