1. Frederic Andreu i
Termes, Barcelona
1947, ens rep al
despatx
presidencial del
Club d’Escacs
Congrés del qual
n’és soci de
manera
ininterrumpuda
des del 1967.
Bona tarda Frederic, com estem?
Bé, embolicat acabant d’enllestir la promoció del nostre número de loteria de Nadal.
El 57.215, com cada any.
Efectivament, tant insistir algun any caurà la grossa!
Tant de bo, però permeti’m preguntar-li per la seva trajectòria. Com va començar a jugar a escacs,
quan va sentir la crida?
Devia tenir uns 14 anys quan el meu pare em va ensenyar a jugar. A les dues primeres partides em va
castigar amb el mat pastor (elementar per qualsevol jugador mínimament avesat) i acte seguit va comentre
un gran error.
Quin?
Va mofar-se de mi per haver caigut al parany. Això va provocar que m’emprenyés i em comprés un llibre
de fonaments; al cap de pocs mesos, ja guanyava al pare.
Podem afirmar que la seva formació com a jugador va ser autodidacta?
Sí, especialment a l’inici. A diferència d’ara, no hi havia ni mòduls d’anàlisi informàtica ni una
bibliografia tan extensa i especialitzada. M’agradaria remarcar un llibre molt popular als anys 60,
Estrategia Moderna en Ajedrez, d’en Pacman.
Sempre ha jugat al Congrés?
Vaig començar al Sant Josep, ja que de jovenet vivia a Badalona. Allà vaig tenir l’oportunitat de copsar la
passió que hi havia pel bàsquet, fins al punt que, tot i ser culé fins al moll de l’os, en bàsquet seguia a la
Penya. Abans de recaure al Congrés vaig passar uns mesos al Sant Adrià, on ja vaig pendre part en
tasques organitzatives. Amb 19 o 20 anys , quan em vaig establir al barri, vaig passar a formar part del
Congrés.
Què hi va trobar?
Doncs un club jove, amb molta empenta. Sense anar més lluny, l’any 1969 vàrem pujar a la màxima
categoria (l’actual Divisió d’Honor) dels escacs catalans.

2. Per què va pensar en la presidència?
Des de la meva arribada vaig participar com a oient en diferents juntes comandades per millors directius
que jugadors, com ara l’Esquerda, en Boada o en Pujó. L’any 1971 ja feia de secretari i de delegat
federatiu. De seguida vaig percebre que la meva vocació era l’organització, gaudia tant duent a terme
aquestes tasques com jugant. Perquè m’entenguis, el meu model com a escriptor és Folch i Torres, podia
haver destacat tant o més que altres de la seva generació, però va preferir dedicar-se a la docència i a la
pedagogia.
M’està insinuant que arran de la seva dedicació a l’organització hem deixat escapar un gran
Andreu jugador?
Modèstia a part, crec que si m’hagués dedicat exclusivament a jugar, el meu nivell seria entre cent i cent
cinquanta punts d’ELO superior a l’actual. No obstant, jo sabia al que renunciava, reitero, organitzar era i
és la meva passió, crec que tots tenim un model de persona.
Recorda les primeres eleccions?
Bé, vaig accedir a la presidència per continuïtat, a principis dels 70, diversos directius no podien seguir
fent-se càrrec del club i jo, que formava part de la junta, vaig agafar les regnes. D’aquella època recordo
la trista marxa, l’any 1974, de jugadors com l’Àngel Martín, en Jordi Ayza o en Victor Vehí cap al Vulcà,
club pioner en el pagament als jugadors.
Tot i aquestes baixes, el Club es manté a la màxima categoria...
Exacte, durant dues temporades ho vàrem aconseguir. Van ser anys de gran rivalitat amb altres clubs
aleshores amateurs, com el Foment Martinenc. Poc a poc, la majoria de clubs punters van anar
professionalitzant-se i això feia impossible que poguéssim competir amb ells.
Per què el Congrés no ha pres mai part d’aquesta professionalització?
Nosaltres sempre ens hem definit com un club amateur. Valorem tant la fidelitat del jugador com el seu
nivell. Ser soci del Congrés significa, per tothom, pagar la quota corresponent, vendre loteria i jugar el
Campionat de Catalunya per Equips. En Ramírez i en Bielsa serien clars exemples d’implicació amb el
Congrés. M’agradaria destacar la figura d’en Fermí Tejero, que després d’uns anys com a professional, va
decidir tornar al nostre club. Poder no podem bregar amb els grans clubs del país, però ens sentim
orgullosos de tenir un local propietat dels socis, així com una economia completament sanejada, cosa que
no tothom pot assegurar.
Molts clubs es veuen afavorits per diners públics…
Efectivament, hi ha localitats on lògicament els ajuntaments potencien als seus clubs, ja que aquests
col·laboren en la representació del municipi. És evident que, amb la quantitat d’equips que som a
Barcelona, hem de cercar altres vies per finançar-nos. Vull fer èmfasi en la importància de la loteria en
aquest sentit.
Queda clar que econòmicament el club gaudeix de bona salut. Què me’n diu de l’esportiva?
Crec que tenim un bon present gràcies al nostre gloriós passat. El primer equip és un conjunt fort a segona
divisió i justet a primera, si bé estem aconseguint mantenir-nos. D’altra banda, la pedrera ha de millorar,
hi ha altres clubs que ho fan millor i mirarem d’emmirallar-nos en ells. Clubs com el Tres Peons o el Sant
Martí, ambdós de caire amateur, ens demostren que es pot mantenir un alt nivell de competivitat sense
haver de pagar per jugar. Això ho aconsegueixen mercès a l’aportació de persones de gran qualitat
humana, a part d’una dedicació especial a l’escola d’escacs.
Si bé el Congrés és un club amateur, es podria plantejar professionalitzar la pedrera?
Arran de la meva prejubilació, ara tinc més temps que dedicaré a engrescar als companys. Però no
enganyem a ningú, fins ara hem impartit classes de manera completament altruista. En part, això ha
produït un efecte “pàrquing”, nens que es quedaven a l’escola aprofitant la seva gratuïtat, que no ens

3. podem permetre. Aprofitarem la voluntat dels socis, però sí, de cara al setembre del 2012, canviarem el
model.
Això tindrà un cost...
Cert, tot i que treballo amb la idea que qualsevol iniciativa d’aquest tipus s’autofinanciï i d’aquesta
manera no repercuteixi en l’economia de la resta dels socis.
Quins plans té pel futur del Club?
Sense renunciar a la nostra identitat com a club d’escacs, miraré d’incrementar la pràctica d’altres
activitats per potenciar el caliu social. Mai deixarem d’acollir cap activitat escaquística per dur-ne a terme
una altra, però no podem negar que activitats com el futbolí, el dòmino o els dards potencien el nostre
club.
Una vegada finalitzem les obres previstes, tenim idees com emetre els partits del Barça o impulsar el
carnet de biblioteca, sempre amb l’autofinançament com a condició indispensable.
Suposo que la seva jubilació afavorirà la dedicació al club...
Dedicaré aquesta nova etapa de la meva vida a retornar l’entitat a la primera línia i miraré d’aconseguir
que tot el barri jugui a escacs. Ara que podré atendre a la meva família com es mereix, la meva feina serà
presidir el club i, com que l’exigència és més mental que física, considero que estic plenament capacitat
per fer-ho.
Després de tants anys, no té ganes de donar una passa al costat?
Per ara no. És evident que els joves han d’assumir que són el futur del club, però crec que puc aportar la
meva experiència, especialment ara. Com bé saps, abans de que em prejubilessin vaig arribar a redactar
una carta de renúncia al no poder compatibilitzar totes les meves obligacions, però ara és completament
diferent.
Anys enrere, després de casar-me, si que vaig deixar pas a altres dirigents que venien amb ganes, tot i que
per diversos motius no van poder consolidar les seves juntes.
Acabarem amb una curiositat: acceptaria un salari per presidir una altra entitat?
No. Sempre ho he fet de manera desinteressada, si bé tinc la intenció de dur a terme una modificació dels
estatuts per assegurar al funcionariat. En Viñals o la Cristina són gent que dediquen moltes hores al club i
això s’ha de compensar, tot i que no necessàriament de manera pecuniària.
Frederic Andreu, moltes gràcies pel seu temps, tant de bo tingui molta sort en aquesta nova etapa.
Gràcies a tu, sempre és un plaer poder recordar vells temps.