Història dels computadors. Més manuals a: http://www.exabyteinformatica.com

1. Más manuales en: http://www.exabyteinformatica.com/manuales-y-apuntes-freeware/
© Roger Casadejús Pérez | Exatienda
Historia dels computadors
Les primeres màquines
Al segle XVII el famós matemàtic escocès John Napier, distingit per la invenció dels logaritmes,
va desenvolupar un enginyós dispositiu mecànic que utilitzant uns pals amb nombres impresos
permetia realitzar operacions de multiplicació i divisió.
Al 1642, el matemàtic francès Blaise Pascal va construir la primera calculadora mecànica.
Utilitzant una sèrie de pinyons, la calculadora de Pascal sumava i restava.
A la fi del segle XVII l'alemany Gottfried Von Leibnitz va perfeccionar la màquina de Pascal en
construir una calculadora que mecànicament multiplicava, dividia i treia arrel quadrada. Va
proposar des d'aquella època una màquina calculadora que utilitzés el sistema binari.
A mitjans del segle XIX, el professor anglès Charles Babbage va dissenyar la seva "Màquina
Analítica" i inclusivament va construir un petit model d'ella. La tragèdia històrica radica que no
va poder elaborar la màquina perquè la construcció de les peces era de precisió molt exigent
per a la tecnologia de l'època. Babbage es va avançar gairebé un segle als esdeveniments. La
seva Màquina Analítica havia de tenir una entrada de dades per mitjà de targetes perforades,
un magatzem per conservar les dades, una unitat aritmètica i la unitat de sortida.
Des de la mort de Babbage, al 1871, va ser molt lent el progrés. Es van desenvolupar les
calculadores mecàniques i les targetes perforades per Joseph Marie Jacquard per utilitzar en
els telers, posteriorment Hollerith les va utilitzar per a la "màquina censadora", però va ser al
1944 quan es va fer un pas ferma cap al computador d'avui.
L'era electrònica
A la Universitat de Harvard, al 1944, un equip dirigit pel professor Howard Aiken i patrocinat
per IBM va construir la Mark I, primera calculadora automàtica. En lloc d'usar pinyons
mecànics, Mark I era un computador electromecànic: utilitzava relevadors electromagnètics i
comptadors mecànics.
Només dos anys més tard, al 1946, es va construir a l'Escola Moore, dirigida per Mauchly i
finançada per l'Exèrcit dels Estats Units, la ENIAC (Electronic Numerical Integrator and
Calculator), la qual podia executar multiplicacions en 3 mil·lèsimes de segon (Mark I trigava 3
segons). No obstant això, les instruccions de ENIAC havien de ser donades per mitjà d'una
combinació de contactes externs, ja que no tenia com emmagatzemar-les internament.
A mitjans dels anys 40 el matemàtic de Princeton John Von Neumann va dissenyar les bases
per a un programa emmagatzemable per mitjà de codificacions electròniques. Aquesta
capacitat d'emmagatzemar instruccions és un factor definitiu que separa la calculadora del
computador. A més a més, va proposar l'aritmètica binària codificada, la qual cosa significava
senzillesa en el disseny dels circuits per realitzar aquest treball. Simultàniament es van
construir dos computadors: el EDVAC (Electronic Discrete Variable Automatic Computer) i al
1949 a la Universitat de Cambridge el EDSAC (Electronic Delay Storage Automatic Computer),
que va ser realment la primera computadora electrònica amb programa emmagatzemat.

2. Más manuales en: http://www.exabyteinformatica.com/manuales-y-apuntes-freeware/
© Roger Casadejús Pérez | Exatienda
Al 1951 John W. Mauchly i J. Presper Eckert Jr. construeixen el UNIVAC I, el primer computador
per al tractament d'informació comercial i comptable. UNIVAC (Universal Automatic
Computer) va reemplaçar l'objectiu de les seves antecessores que era científic i militar, obrint
pas a la comercialització dels computadors; aquí s'inicien les generacions de computadors.
Les generacions dels computadors
A partir d'aquest moment, l'evolució dels computadors ha estat realment sorprenent.
L'objectiu inicial va ser el de construir equips més ràpids, més exactes, més petits i més
econòmics. Aquest desenvolupament s'ha classificat per "generacions de computadors", així:
Primera generació de computadors 1950 - 1958
En aquesta generació neix la indústria dels computadors. El treball del ENIAC, del EDVAC, del
EDSAC i altres computadors desenvolupats en la dècada dels 40 havia estat bàsicament
experimental. S'havien utilitzat amb finalitats científiques però era evident que el seu ús podia
desenvolupar-se en moltes àrees.
La primera generació és la dels tubs al buit. Eren màquines molt grans i pesades amb moltes
limitacions. El tub al buit és un element que presenta gran consum d'energia, poca durada i
dissipació de molta calor. Era necessari resoldre aquests problemes.
UNIVAC I va ser adquirit pel Census Bureau dels Estats Units per realitzar el cens de 1951. IBM
va perdre aquest contracte perquè les seves màquines de targetes perforades van ser
desplaçades pel computador. Va ser des d'aquest moment que IBM va començar a ser una
força activa en la indústria dels computadors.
Al 1953 IBM va llançar el seu computador IBM 650, una màquina mitjana per a aplicacions
comercials. Inicialment va pensar en fabricar-ne 50, però l'èxit de la màquina els va portar a
vendre més de mil unitats.
Segona generació 1959 - 1964
Al 1947 tres científics: W. Shockley, J. Bardeen i H.W. Brattain, treballant en els laboratoris
Bell, van rebre el premi Nobel per inventar el transistor. Aquest invent ens porta a la segona
generació de computadors. El transistor és molt més petit que el tub al buit, consumeix menys
energia i genera poca calor.
La utilització del transistor en la indústria de la computació condueix a grans canvis i una
notable reducció de grandària i pes.
En aquesta generació augmenta la capacitat de memòria, s'agiliten els mitjans d'entrada i
sortida, augmenten la velocitat i programació d'alt nivell com el Cobol i el Fortran.
Entre els principals fabricants es trobaven IBM, Sperry - Rand, Burroughs, General Electric,
Control Data i Honeywell. S'estima que en aquesta generació el nombre de computadors als
Estats Units va passar de 2.500 a 18.000.

3. Más manuales en: http://www.exabyteinformatica.com/manuales-y-apuntes-freeware/
© Roger Casadejús Pérez | Exatienda
Tercera generació 1965 - 1971
El canvi de generació es presenta amb la fabricació d'un nou component electrònic: el circuit
integrat. Incorporat inicialment per IBM, que ho va batejar SLT (Solid Logic Technology).
Aquesta tecnologia permetia emmagatzemar els components electrònics que fan un circuit en
petites pastilles, que contenen gran quantitat de transistors i altres components discrets.
Abril 7 de 1964 és una de les dates importants en la història de la computació. IBM va
presentar el sistema IBM System/360, el qual consistia en una família de 6 computadors,
compatibles entre si, amb 40 diferents unitats perifèriques d'entrada, sortida i
emmagatzematge.
Aquest sistema va ser el primer de la tercera generació de computadors. La seva tecnologia de
circuits integrats era molt més confiable que l'anterior, va millorar a més la velocitat de
processament i va permetre la fabricació massiva d'aquests components a baixos costos.
Un altre factor d'importància que sorgeix en aquesta tercera generació és el sistema de
processament multiusuari. Al 1964 el doctor John Kemeny, professor de matemàtiques del
Darmouth College, va desenvolupar un programari per a processament multiusuari. El sistema
Estafi Sharing (temps compartit) va convertir el processament de dades en una activitat
interactiva. El doctor Kemeny també va desenvolupar un llenguatge de tercera generació
anomenat BASIC.
Com a conseqüència d'aquests desenvolupaments neix la indústria del programari i sorgeixen
els minicomputadors i els terminals remots, apareixen les memòries electròniques basades en
semiconductors amb major capacitat d'emmagatzematge.
Quarta generació 1972 - ?
Després dels canvis tan específics i marcats de les generacions anteriors, els
desenvolupaments tecnològics posteriors, malgrat haver estat molt significatius, no són tan
clarament identificables.
En la dècada del 70 comença a utilitzar-se la tècnica LSI (Large Scale Integration) Integració a
gran escala. Si al 1965 en un "xip" quadrat d'aproximadament 0.5 centímetres de costat podia
emmagatzemar-se fins a 1.000 elements d'un circuit, al 1970 amb la tècnica LSI podia
emmagatzemar-se 150.000.
Alguns investigadors opinen que aquesta generació s'inicia amb la introducció del sistema IBM
System/370 basat en LSI.
Uns altres diuen que la microtecnologia és en realitat el factor determinant d'aquesta quarta
generació. Al 1971 s'aconsegueix implementar en un xip tots els components de la Unitat
Central de Processament fabricant-se així un microprocessador, el qual a la vegada va donar
origen als microcomputadors.
Algunes característiques d'aquesta generació de microelectrònica i microcomputadors són
també: increment notable en la velocitat de processament i en les memòries; reducció de
grandària, disseny modular i compatibilitat entre diferents marques; ampli desenvolupament
de l'ús del minicomputador; fabricació de programari especialitzat per a moltes àrees i
desenvolupament massiu del microcomputador i els computadors domèstics.

4. Más manuales en: http://www.exabyteinformatica.com/manuales-y-apuntes-freeware/
© Roger Casadejús Pérez | Exatienda
Història de les computadores
Els homes sempre han explicat i calculat, però el càlcul va cobrar molta importància quan va
començar la compra i venda de mercaderies. A part dels dits de la mà, els primers objectes que
van ajudar a explicar i calcular van ser pedretes de riu, utilitzades per representar els nombres
d'1 a 10. Fa uns cinc mil anys, a Mesopotàmia, es traçaven en el sòl unes ratlles profundes en
les quals es dipositaven les pedretes. Movent les pedretes d'una ratlla a una altra, es podien
fer càlculs. Mes enllà, a Xina i Japó, s'utilitzava l'àbac de la mateixa manera, amb les seves
fileres de comptes que representaven les centenes, les desenes i les unitats.
Els posteriors avançaments no van arribar fins a molt després, amb l'invent de certes ajudes
pel càlcul com els logaritmes, la regla de corredissa i les calculadores bàsiques mecàniques del
segle XVII.
Ja en les societats primitives experimenta l'ésser humà la necessitat d'explicar; a mesura que
es va intensificar el comerç es van requerir sistemes més elaborats per explicar i realitzar
operacions aritmètiques bàsiques. Però durant molts segles es van emprar sistemes de
numeració massa complexos de gestionar i poc pràctics.
Un d'aquests sistemes va ser el de numeració romana, en el qual s'empren diversos símbols
alfabètics per representar certes quantitats: I, V, X, L, C, D i M representen respectivament les
quantitats 1, 5, 10, 50, 100, 500 i 1 000.
Per escriure altres quantitats empraven combinacions d'aquests símbols; per exemple, CLVI
representa la quantitat 156. Entre altres inconvenients d'aquest sistema, es troba que el
nombre de símbols alfabètics necessaris per representar una quantitat augmenta molt
ràpidament en augmentar la quantitat. Aquest sistema de numeració dificultava enormement
el desenvolupament de les operacions aritmètiques.
Per realitzar aquestes operacions, fonamentalment summes i restes, els homes van usar
durant molts segles, a part dels seus dits, un instrument anomenat àbac. Es creu que l'àbac va
ser inventat a Babilònia fa uns 5 000 anys.
Però no va ser possible un desenvolupament important de l'aritmètica i altres àrees de les
matemàtiques fins que es va idear la numeració per posició, tal com la utilitzada en l'actualitat.
Aquest sistema, que suposa la concepció i ús del numero zero, sembla ser que va ser ideat a
l'Índia. Els àrabs ho van redescobrir durant la invasió d'aquell país al segle IX, i quatre segles
més tard ho van introduir a Europa. Ha d'esmentar-se que els maies en Mesoamerica van
aconseguir per si mateixos arribar també a concebre el zero i elaborar un sistema de
numeració per posició.
Una vegada que es disposava d'un sistema de numeració adequat, s'havien assentat les bases
per al desenvolupament del càlcul i la possibilitat del càlcul automàtic mitjançant màquines.
Generació zero
El primer instrument per explicar, després dels dits, va ser un aparell que utilitzava un gran
numero de comptes. Al voltant de l'any 3000 a. de C. aquests comptes van ser classificats en
un mecanisme denominat “àbac” que podia realitzar operacions aritmètiques més eficaçment
que els comptes sols. Els comptes anaven enfilades en unes varetes de fusta o metall, verticals
i paral·leles, muntades en una armadura rectangular. Les varetes començant de dreta a
esquerra, representen les unitats, les desenes i les centenes. Els sumeris, els xinesos, els

5. Más manuales en: http://www.exabyteinformatica.com/manuales-y-apuntes-freeware/
© Roger Casadejús Pérez | Exatienda
romans i després els pobles de l'Europa medieval sabien efectuar ràpidament amb aquests
instruments, a més de les 4 operacions aritmètiques, l'extracció d'arrels quadrades.
John Napier va inventar al 1614 els logaritmes neperians, anomenats així en el seu honor.
Mitjançant l'ús de logaritmes va aconseguir simplificar el càlcul de multiplicacions i divisions
reduint-ho a un càlcul amb summes i restes.
Va elaborar unes taules on a cada nombre li corresponia un altre nombre que és el seu
logaritme neperià; els logaritmes tenen una important propietat: el producte o el quocient de
dos nombres es pot expressar com la summa o la diferència respectivament, dels seus
logaritmes.
Quan es volia sumar dos nombres, es buscaven en la taula els seus respectius logaritmes, se
sumaven, i després es buscava en la taula el nombre el logaritme del qual equival al resultat de
la suma. Anàlogament es feien les divisions mitjançant restes. El propi Napier va construir, al
1617 unes tabletes amb bastonets que permetien realitzar multiplicacions de nombres
relativament grans.
La regla de càlcul, que ens és més familiar, va ser inventada a principis del segle XVII per
l'anglès Edmund Gunter. Està constituïda per dues regles, lliscant la una sobre l'altra, dotada
cadascuna d'una graduació logarítmica. La regla ha estat indiscutiblement l'instrument de
càlcul “mecànic” més utilitzat en el transcurs dels últims segles, fins a l'aparició de les
calculadores electròniques de butxaca. Permetia efectuar les quatre operacions aritmètiques,
elevar a la potència, l'extracció d'arrels i certs càlculs més complexos.
El naixement de les primeres màquines de calcular, dotades de mecanismes complexos amb
engranatges i altres tipus d'unions, es remunta al segle XVII. La primera va ser construïda al
1623 per l'alemany Wilhelm Schickard; era capaç d'efectuar les quatre operacions
aritmètiques. Desgraciadament, el prototip d'aquesta màquina va desaparèixer en la guerra
dels Trenta anys.
Per això es considera generalment que la “primera màquina de calcular” va ser inventada pel
científic i filòsof francès Blaise Pascal, al 1642. Es tractava d'una “sumadora mecànica” que
efectuava automàticament sumes gràcies als moviments de les rodes dentades de les quals
estava constituïda.
Al 1671, el filòsof i matemàtic alemany Gottfried Wilhelm Leibniz va inventar una màquina
capaç de multiplicar i dividir. Per a això va utilitzar la famosa “roda de Leibniz”, un mecanisme
concebut per efectuar les multiplicacions en forma d'addicions repetides, principi que va ser
continuat més tard pels sistemes moderns.
Els primers models de màquina de calcular no van tenir cap difusió: si ben eren genials, no van
despertar en la seva època més que curiositat. Va ser necessari esperar a la segona meitat del
segle XIX perquè les calculadores mecàniques es perfeccionessin i trobessin un començament
d'explotació industrial. En aquesta època i en el curs dels quaranta primers anys del segle XX,
van ser inventades i produïdes en sèrie màquines capaces d'efectuar les quatre operacions i
altres càlculs més elaborats. Estaven constituïdes de tecles, de manovelles i de discos, i moltes
eren capaces d'imprimir els càlculs efectuats i els resultats obtinguts.
Els models més perfeccionats eren veritables joies de mecànica de precisió, com el “original
Odhner” (1875), els dispositius del qual de multiplicació estan perfeccionats, o el
“Comptometer” de Felt (1885), equipat d'una palanca d'inscripció. cal citar també el sistema
de divisió creat per Léon Bollée al 1889, ja que el seu mecanisme era particularment enginyós.
No obstant aquestes màquines presentaven certes limitacions, pràcticament insalvables per
fer-les funcionar, era necessari que l'operador intervingués manualment en totes les fases del
càlcul.

6. Más manuales en: http://www.exabyteinformatica.com/manuales-y-apuntes-freeware/
© Roger Casadejús Pérez | Exatienda
Per aquest motiu l'execució era molt lenta i, sobretot, no era possible programar les
operacions, característica essencial de les computadores modernes àdhuc de les més senzilles.
El Llenguatge binari
Al 1801, Joseph Jacquard va construir un teler per teixir brocats. Aquesta màquina es
controlava utilitzant una targeta en la qual es perforaven uns orificis que corresponien al
model de l'artista. Els ganxos que agafaven la fibra de seda només podien passar fins a aquests
orificis i el model era automàticament teixit a la fàbrica. El treball de la màquina era
determinar la presència o absència d'un forat en un lloc determinat del cartró, utilitzant-se així
les operacions de caràcter binari. Les targetes perforades van ser igualment utilitzades en els
pianos mecànics inventats a Amèrica cap a 1880, i adaptades als òrgans de “Barbàrie”.
Ja en la segona meitat del segle XIX una sèrie d'inventors nord-americans van anar millorant la
tecnologia de les màquines de calcular: George Barnard Grant, Frank Baldwin, Dorr Felt, i
William Burroughs...entre aquestes màquines esmentarem el “Comptometer” de Felt, que
s'accionava mitjançant la pulsació d'unes tecles; i la “màquina de sumar i imprimir” de
Burroughs, que permetia imprimir sobre una banda de paper les dades i els resultats.
L'èxit aconseguit per aquestes màquines va impulsar el desenvolupament durant el segle XX de
nous models de màquines de calcular mecàniques que van jugar un important paper fins a la
recent aparició de les màquines electròniques.
Les màquines de calcular esmentades fins a aquí no es poden considerar dins del concepte que
es té actualment d'ordinador. Disposaven d'algun mètode per introduir nombres, realitzar
operacions aritmètiques i obtenir resultats, la qual cosa equival a les unitats d'entrada, procés i
sortida d'un ordinador; però mancaven d'elements essencials propis d'un ordinador, tals com
la memòria o la capacitat de realitzar operacions lògiques i de relació.
El pas fonamental que diferencia a una calculadora d'un veritable ordinador és que la primera
tan sols és capaç de realitzar operacions aritmètiques, mentre que el segon, a més, és capaç de
prendre decisions per si mateixa, mitjançant l'ús de funcions lògiques.
A principis del segle XIX ja estava clara la necessitat de desenvolupar una màquina capaç de
realitzar càlculs amb alta precisió i seguretat, amb la menor intervenció humana possible.
Els primers ordinadors
En les primeres dècades del segle XX es van realitzar importants avanços teòrics i tecnològics
que permetrien en breu temps la construcció del primer ordinador elèctric. Entre ells
esmentarem el disseny dels circuits necessaris per realitzar aritmètica binària i la construcció
dels primers models operatius basats en relés electromagnètics, aportacions degudes a Claude
Shannon i a George Stibitz.
Mentrestant l'enginyer alemany Konrad Zuze va construir pel seu compte al 1938 una unitat
experimental anomenada Z1, que constituïa un autèntic ordinador digital. En poc temps es van
construir el Z2, Z3 i Z4, que van ser introduint successives millores. Aquests ordinadors
electromagnètics els van utilitzar els alemanys durant la Segona Guerra Mundial per dissenyar
avions. Però van quedar destruïts durant la guerra. Tal vegada per aquesta raó són omesos
amb freqüència en la història de la informàtica, considerant-se a Harvard Mark I, construït a
Estats Units, com el primer ordinador autèntic.

7. Más manuales en: http://www.exabyteinformatica.com/manuales-y-apuntes-freeware/
© Roger Casadejús Pérez | Exatienda
El Harvard Mark I va ser construït sota la direcció de Howard Aiken i finançat per IBM entre
1939 i 1944; tenia 16m de llarg i 2m d'ample, estava compost per unes 700.000 peces i
diversos quilòmetres de cable. Era capaç de realitzar les quatre operacions aritmètiques
bàsiques i operava amb nombres de fins a 23 xifres. Pot donar una idea de la seva rapidesa la
següent dada: multiplicava tres nombres de vuit dígits en un segon; s'ha de tenir present que
en el seu temps va marcar una fita, encara que avui pot semblar ridícul.
No obstant això en uns pocs anys més va augmentar espectacularment la rapidesa de càlcul
fins a uns límits impensables en aquells dies.
El Harvard Mark I utilitzava relés, encara que ja es coneixien les vàlvules electròniques i se
sabia que aquestes permetrien una major rapidesa de càlcul. Malgrat tot es va preferir l'ús de
relés, que eren més segurs que les vàlvules de llavors, que es sobreescalfaven ràpidament i
s'espatllaven amb més freqüència.
El govern britànic, sota la direcció del científic Alan Turing, va començar a construir, al 1941, un
ordinador, que també es va basar en l'ús de relés. A partir de 1943 van començar a construir la
sèrie Colossus, que ja s'emprava vàlvules en comptes de relés. Aquests ordinadors els van
utilitzar els anglesos durant la guerra per desxifrar els missatges en claus dels alemanys. Els
Colossus van ser els primers ordinadors electrònics, però només servien per realitzar el treball
pel qual havien estat dissenyats.
John Mauchly i Presper Eckert van dirigir a Estats Units la construcció d'un ordinador de
vàlvules anomenat ENIAC (sigles en anglès d'Integrador i Calculador Numèric Electrònic), que
va ser acabat al 1946. Aquest monstre de l'enginyeria pesava 30 tm, ocupava 1.600m i
consumia 100.000 watts diaris. En el seu temps va causar sorpresa per la seva gran rapidesa;
podia sumar cinc mil nombres en un segon. No obstant això, el seu major mèrit és que va ser el
primer ordinador electrònic polivalent, és a dir, se li podia programar per realitzar diferents
càlculs, encara que això resultava molt laboriós, ja que requeria refer connexions i cablejats.
El següent pas era poder emmagatzemar en la memòria central de l'ordinador les instruccions
necessàries perquè pogués realitzar cadascun dels treballs que se li encomanaven. Això
permetia solucionar dos problemes: d'una banda, evitava l'enutjós procediment d'haver de
programar l'ordinador per a cada tasca, mitjançant el sistema de refer connexions i cablejats;
d'altra banda, cada tasca es podia executar més ràpidament en estalviar treball manual als
programadors. Aquesta idea, proposada pel matemàtic John von Newman (1903-1957), va
assentar les bases de l'actual informàtica. El Manchester Mark I, al 1948, i el EDSAC, al 1949,
tots dos desenvolupats a Gran Bretanya, van anar els primers ordinadors capaços
d'emmagatzemar els programes en la memòria.
Aquí es pot considerar que acaba la prehistòria dels ordinadors i comença la història actual,
que se sol dividir convencionalment en quatre períodes o generacions.
Les quatre generacions:
Primera generació
La primera generació d'ordinadors es va caracteritzar per l'ús de vàlvules electròniques.
Aquests ordinadors eren màquines molt grans, difícils d'operar i molt cares; el seu ús només
era assequible als governs o grans empreses i universitats, i es requeria personal molt
especialitzat per gestionar-los. Entre els ordinadors d'aquesta generació destaquen la sèrie 600
i 700 d'IBM i el UNIVAC I.

8. Más manuales en: http://www.exabyteinformatica.com/manuales-y-apuntes-freeware/
© Roger Casadejús Pérez | Exatienda
Segona generació
La segona generació d'ordinadors es distingeix per l'ús de transistors en lloc de vàlvules. El
primer ordinador transistoritzat, anomenat TX-0, va aparèixer al 1956; en poc més de quatre
anys tots els ordinadors usaven transistors. Va ser un pas revolucionari en la informàtica que
va permetre reduir la grandària dels ordinadors i augmentar la seva potència, al mateix temps
que el seu preu disminuïa espectacularment.
D'altra banda, el desenvolupament dels sistemes de cintes i discos va permetre l'augment de la
capacitat d'emmagatzematge d'informació. Alguns models d'ordinador d'aquesta generació
són les sèries 1400 i 1700 d'IBM i el 3600 de C. D. C.
Tercera generació
La tercera generació d'ordinadors es va diferenciar per l'ús de circuits integrats. Els primers
ordinadors amb circuits integrats van aparèixer a Estats Units cap a 1964. Des de la seva
aparició el procés de miniaturització d'aquests circuits ha estat constant, la qual cosa ha
permès dissenyar sistemes informàtics cada vegada més petits i barats fins a arribar als
microordinadors actuals. Entre els ordinadors d'aquesta generació es troben els models 360 i
370 d'IBM, el 600 de C. D. C; el 1800 de UNIVAC, la sèrie 200 de HONEYWELL.
Quarta generació
La quarta generació d'ordinadors presenta importants avanços tecnològics en tots els ordres,
entre els quals destaca l'ús de memòries electròniques, que han suposat un nou abaratiment
en el cost dels ordinadors, a més d'una major fiabilitat i rapidesa de les memòries. Un altre
dels avanços importants ha estat l'establiment de xarxes de comunicació entre ordinadors. El
projecte MAC desenvolupat a Estats Units a principis dels anys seixanta va ser el primer
sistema en el qual es van interconnectar ordinadors en xarxa.
La progressiva miniaturització dels components electrònics ha permès el desenvolupament
dels actuals microordinadors. La quantitat de marques i models, tant en macro com en
microordinadors, apareguts durant els últims anys és enorme.
Entre els microordinadors citarem l'IBM 370 i el Burroughs 700; entre els micros esmentarem
els Apple, pioners en aquesta tecnologia, i els potents IBM PC.
Actualment Japó està bolcat en el disseny de l'ordinador de la cinquena generació, que
esperen tenir conclòs per 1990.
Conclusions
El desenvolupament de les computadores a anat en augment dia a dia, a tal grau que és
gairebé impossible esmentar tots els avanços que s'han fet en els últims anys.
A més a més, el cost de les computadores ha disminuït també i es fan més accessibles per a
totes les persones.

9. Más manuales en: http://www.exabyteinformatica.com/manuales-y-apuntes-freeware/
© Roger Casadejús Pérez | Exatienda
Cada vegada les computadores són de menor grandària i cost,però les activitats que poden
realitzar, així com les seves capacitats i rapidesa de procés segueixen augmentant.
S’espera que en un futur no gaire llunyà, es podrà arribar a construir robots que puguin tenir la
capacitat de raonar i aprendre com els humans...