1. 1. El nou govern El Bienni Reformista (1931-1933) El 28 de juny es van celebrar les eleccions a Corts Constituents, amb fi de donar forma al nou govern, i les forces polítiques d'esquerra van guanyar. El govern el va formar la coalició vencedora i Niceto Alcalá Zamora va quedar ratificat en el seu càrrec de cap del govern, així com els ministres del govern provisional. El 10 de desembre es va aprovar la Constitució de la Segona República, i Manuel Azaña va passar a ser el cap de govern (format per republicans d'esquerra i socialistes), mentre que Niceto Alcalà Zamora va ser elegit com a President de la República. Aquest govern republicano-socialista va emprendre un ampli programa de reformes, de les quals analitzarem la agrària i la religiosa. Aquestes reformes, ja iniciades a l’època constituent, tenien com a principal objectiu la modernització i la democratització de la societat espanyola. Fotografia de Manuel Azaña, president del nou govern reformista, format per republicans d'esquerra i socialistes. Reforma Religiosa Aquesta reforma es va basar amb l'objectiu de la República de limitar la importància de l'Esglèsia i secularitzar la societat espanyola. Aquestes intencions van aparèixer a la Constitució, que promovia la no-confessionalitat de l'Estat i suprimia el pressupost de culte i clero a més de la llibertat de cultes. A part, altres canvis importants dins aquesta reforma van ser la prohibició de la religió dins l'educació i la autorització del divorci i el matrimoni civil. Aquest procés es va completar, el maig del 1933, amb la Llei de congregacions, que va limitar la possessió dels béns de l’església i va preveure la possible dissolució de les ordres religiosos en cas de que aquestes es tornessin un perill per l'Estat. Aquesta nova reforma va fer que la majoria dels sectors catòlics veiessin aquesta nova legislatura com un atac als seus ideals i drets, fet que va provocar una gran protesta d'aquest sector que es va oposar clarament a la República. El govern de la República, amb actituds hostils com la del cardenal Segura, va optar a una mesura de força que expulsés del territori espanyol als opositors més rellevants de la nova legislatura. 2. Manuel Azaña, al discurs del congrés dels Diputats (1931), en ple bienni reformista, presenta la frase Espanya ha deixat de ser catòlica. Manuel Azaña diu que aquest canvi produït a Espanya no era un problema religiós, sinó més que re un problema polític. Exactament, Manuel Azaña expressa que aquest problema no podia ser de cap manera religiós, ja que els problemes religiosos no podien sobrepassar els límits de consciència personal (i més encara amb el nou Estat, que no prenia la tutela de la consciència espanyola), és a dir, eren personals, segons la consciència de cadascú. D'altra banda expressa el problema com un problema polític, en que simplement es tractava de marcar l'organització de l'Estat després d'aquesta pèrdua d'importància per part de la religió. Per tant, podem concloure que Manuel Azaña no creia en un problema religiós, sinó en un problema per la nova organització de l'Estat. 3. En aquesta fotografia on apareix el cardenal Pedro Segura (primat de Toledo) en una visita pastoral per Extremadura, aquesta visita va ser feta abans del 1931 ja que va ser expulsat d’Espanya. Pedro Segura y Sáez va ser un religiós espanyol, membre de la jerarquia eclesiàstica i va ser cardenal primat d'Espanya fins al 1931, després va ser expulsat d'Espanya per la seva actitud antirepublicana. En aquesta fotografia s’aprecien dos plans: el primer, es veu el cardenal Pedro Segura a sobre del seu cavall i un seguit de dones que per la seva vestimenta podríem dir que eren pastores, i el segon pla, es veu el paisatge de la fotografia. En la fotografia es pot veure com si el cardenal dongés alguna cosa a una pastora, per la qual cosa podem deduir que aquesta visita era important per les pastores que es troben a la fotografia, per la qual cosa podem dir que la intenció de l'autor (que no hem descobert qui era) era donar importància a aquest fet, que segurament per aquestes pastores va ser de gran importància. 4. Aquest text és un fragment extret de la declaració col·lectiva de l'episcopat davant de la nova Constitució (20 de desembre del 1931) que ha estat traduïda del castellà. Aquest text ens mostra les discrepàncies dels catòlics amb els continguts de la Constitució del 1931. En aquests moments acabaven de guanyar les eleccions els partits d’esquerres (28 de juny del 1931) Recordem que aquesta Constitució es va basar en limitar la influència de l’Església en la República, com no deixant-la intervenir en l'educació, autoritzant el matrimoni civil… En el primer paràgraf del text, els catòlics exposen que aquests principis constitucionals no tenen cap respecte per la llibertat religiosa i no reconeixen els drets essencials d'aquesta. En el segon paràgraf del text, els catòlics opinen que es un greu error fer fora l’Església de la vida pública (educació, societat domèstica, lleis...) la qual cosa ho consideren un greu menyspreu dels drets sagrats i la consciència cristiana. També expressen que és absurd la separació de l’Església i de l'Estat i que no pararan de protestar, ja que no poden fer com si Déu no existís. Com a conclusió, a partir d'aquest text podem veure que els catòlics es van prendre molt malament aquests principis de la constitució, i no van dubtar a manifestar la seva oposició a la República. Reforma Agrària La Reforma Agrària, va ser un dels objectius principals del nou govern de la II República. El camp espanyol presentava uns certs endarreriments tecnològics i desigualtats socials. Al centre i al sud de la Península i predominaven els latifundis (grans extensions de terrenys), on els jornalers (persones que treballen al camp amb contractes i remuneració diària) tenien unes condicions de vida precàries. El nou Govern pretenia distribuir la terra i d'aquesta manera facilitar el treball als jornalers, però aquesta reforma avançava molt lentament. El 9 de setembre del 1932, es va crear la Llei de bases de la reforma agrària. Aquesta llei comportava la creació de l’ Institut de Reforma Agrària, que s'encarregava d'expropiar les terres dels latifundistes que no conreaven la terra per posteriorment lliurar aquestes terres als camperols. Les terres que eren propietat dels grans propietaris, van ser expropiades sensa cap mena d'indemnització. Aquest fet va provocar la resistència dels grans propietaris, que va comportar l'augment de l'agitació social. 5. La Reforma Agrària, va ser un dels objectius principals del nou govern de la II República. El camp espanyol presentava uns certs endarreriments tecnològics i desigualtats socials. El 9 de setembre del 1932 durant el Bienni Reformista, es va crear la Llei de bases de la reforma agrària. Aquesta llei comportava la creació de l’ Institut de Reforma Agrària, que s'encarregava d'expropiar les terres, prèviament oferint una indemnització als propietaris de les terres, per posteriorment lliurar aquestes terres als camperols. Segons el Discurs de Marcel.lí Domingo, ministre d’Agricultura , a les corts (15 de juny de 1932). publicat dins J.Maurice, La reforma agrària a Espanya en el segle XX (1900-1936). Segle XXI 1975, podem veure quines van ser les finalitats d’aquesta reforma agrària. La primera finalitat de la reforma agrària era aconseguir resoldre el problema que hi havia am el elevat numero de persones aturades a causa de la mala organització de l’economia, fet que provocava un atur permanent i conseqüentment una vida miserable i diferent inquietuds socials. Seguidament un altre de les finalitats de la reforma agrària era la distribució de la terra. S’havien d’expropiar les terres i fer-ho d’una manera determinada. Es repartiria la terra dels senyorius i les terres comunals. I per últim la tercera finalitat de la reforma agrària era aconseguir racionalitzar el cultiu: Per aquesta raó havia de ser l’Estat qui intervingués en l’economia agrària per racionalitzar la producció. L’objectiu era aconseguir que la terra fes la funció corresponent per la societat. Aquest tema aixecaria polèmica per el fet que totes aquelles persones nobles o grans propietaris veuran com les seves terres son expropiades i posteriorment convertides en terres comunals o donades a camperols per que les cultivin de manera racionalitzada. 6. Aquest text de Carrión (membre de la Comissió Tècnica que impulsà la Llei de reforma agrària i redactà el projecte), tracta de la reforma agrària de la II República, a l'any 1973. En aquest text es van prendre unes primeres mesures d'aquesta reforma amb la intenció de modernitzar l'agricultura i sobretot millorar la situació social de les classes treballadores del camp. La primera mesura tractava de donar feina de manera obligatòria als pagesos del terme municipal, per així evitar que es quedessin sense feina (28 d'abril del 1931). Una altre mesura va ser obligar a tots els conreadors de terres a realitzar totes les tasques pròpies d'un bon conreu, ja que el que aquests feien era reduir les tasques, per donar la menor feina possible als pagesos (7 de maig del 1931). Altres reformes van ser l'adopció de la jornada de vuit hores pels pagesos (1 de juliol del 1931) i la fixació de rendes per jurats adequats (31 d'octubre del 1931). Aquestes mesures no van ser acceptades per la majoria de propietaris, que van obstaculitzar el seu compliment com van poder. A més, altres propietaris van donar suport a grups d'extrema dreta que conspiraven per fer caure el règim republicà. Així podem veure que les reformes es van intentar aplicar tant i com es van poder, però la resistència per part dels propietaris va ser forta. 7. Durant el bienni d’esquerres (1931-1933), la reforma agrària va ser un dels objectius primordials, ja que la superfície agrària, estava molt mal distribuïda, hi predominaven grans latifundis al centre i al sud de la península que estaven en mans de els grandes de Espanya, i els petits propietaris i els jornalers, vivien en unes situacions precàries, per la qual cosa el govern d’esquerres va voler fer una llei per millorar les condicions de vida dels jornalers i acabar amb el latifundisme a Espanya. Aquesta llei implicava que es podrien expropiar els latifundis sense cap mena d’indemnització, per la qual cosa els grans propietaris sortien perdent amb aquesta llei. Per evitar que aquesta llei es complís, els grans propietaris van intentar obstaculitzar el compliment d’aquesta. El centre i el sud d’Espanya, abundaven els grans latifundis, que eren propietat dels grandes de espanya m’entres que el nord hi havia petits minifundis que no tenien propietaris, o eren petits propietaris. Els jornalers que treballaven en els latifundis, tenien unes dures condicions de vida, per la qual cosa amb la Llei de Reforma Agrària, es volia millorar les seves condicions. 8. Al centre i al sud de la Península i predominaven els latifundis (grans extensions de terrenys), on els jornalers (persones que treballen al camp a canvi d'una remuneració) tenien unes condicions de vida precàries. El nou Govern pretenia ditribuïr la terra i d'aquesta manera facilitar el treball als jornalers, però aquesta reforma avançava molt lentament. El 9 de setembre del 1932 durant el Bienni Reformista, es va crear la Llei de bases de la reforma agrària. Seguint el quadre de percentatges de Martínez Cuadrado (La burgesia conservadora 1874-1931) publicat a Madrid: Alianza poem veure l’estructura de la població pagesa entre el 1930-1933. A Espanya un 41’8% de la població pagesa era propietària de terres i el 44’18 es a dir casi be la meitat treballaven al camp per un altre persona a canvi d’una remuneració. Poc mes del 13’87% eren arrendataris i parcers. Les dades ens demostren que a la resta d’Espanya el 52’4% de la població pagesa eren propietaris de terres . Això demostra que a la resta d’Espanya hi predominaven els cultivadors independents i els petits propietaris. Per un altre banda també hi havia jornalers però am un menor percentatge al voltant del 32.2%, reafirmant d’aquesta manera que les grans extensions de terres e concentraven en la zona meridional, i que a la resta d’Espanya no feien falta mols jornalers per cobrir les feines al camp. I per acabar am un percentatge mes que escàs hi havia els arrendataris i parcers, que llogaven les terres als propietaris i pagaven l’arrendament am diners o em espècies. A la zona meridional d’Espanya la majoria de la població pagesa eren jornalers, es a dir , que treballaven al camp d’un propietari a canvi d’una remuneració. D’aquesta manera podem confirmar tal i com ens explica el text adjunt a la documentació, que en la zona meridional i predominaven les grans extensions de terreny o latifundis, fet que els propietaris necessitaven ajuda per cultivar els camps i contractaven a jornalers. Pocs eren els propietaris de terres, però l’extensió de terreny que tenin era molt gran, es a dir n’hi havia pocs però les hectàrees per propietari ern moltes. I per finalitzar am la zona meridional , una escassa població eren arrendataris o parcers, es a dir que treballaven un camp que no era de la seva propietat sinó que era llogat i del qual pagaven un lloguer en forma de diners o d’espècies. 9. Al centre i al sud de la Península i predominaven els latifundis (grans extensions de terrenys), on els jornalers (persones que treballen al camp a canvi d'una remuneració) tenien unes condicions de vida precàries. El nou Govern pretenia distribuir la terra i d'aquesta manera facilitar el treball als jornalers, però aquesta reforma avançava molt lentament. El 9 de setembre del 1932 durant el Bienni Reformista, es va crear la Llei de bases de la reforma agrària. En el mapa de percentatges de finques de mes de 250h de la pagina 159, es pot veure el territori Espanyo dividit en províncies, moltes de les quals estan en blanc perquè no es te informació sobre els percentatge de finques de mes de 250h. En la llegenda veiem 6 colors am les seves corresponents dades tos i això els colors de les dades: menys de 10%, de 10% a 20% i de 20% a 30% no es poden distingir ni en la llegenda ni en el mapa. De les províncies que es te informació, son principalment les províncies de l’Espanya meridional i del sud, que es on s concentraven la majoria de grans extensions de terreny, es a dir, els latifundis. En les províncies de Badajoz, Jaen i Toledo entre el 30% i el 40% eren finques de mes de 250h. En les províncies de Caceres, Còrdova, Granada i Huelva entre el 40% i el 50% eren finques de mes de 250h. I per finalitzar en les províncies de Sevilla, Ciudad Real i Cadis mes del 50 de les finques son de mes de 250h. Les conclusions que podem treure d’aquestes dades, són que com ja em dit anteriorment en la zona meridional d’Espanya on i predominen mes els latifundis i on es troben la gran majoria dels jornalers. D’un altre banda també podem veure com a les zones del mapa que estan e blanc, perquè no es te informació , són les zones on i predominen els cultivadors independents i la gran majoria de petits propietaris. 10. Aquest gràfic ens mostra la distribució de la superfície de finques. Aquest gràfic ha estat extret de Carrion, P: Conferència en el Ateneo de Madrid, el 1932, durant el bienni reformista, després de les eleccions guanyades per Esquerra Republicana. Aquest gràfic mostra la distribució de la superfície de les següents regions: la Extremenya, la Bètica, la Peni bètica, la Castellano-Lleonesa, la llevantina i la Manxega. La llegenda del gràfic està dividida en 4 paràmetres, la de 0 a 10 hectàrees, la de 10 a 100 hectàrees, la de 100 a 250 hectàrees i finalment la de més de 250 hectàrees. En aquest gràfic es veu la distribució desigual de la terra, en les províncies del sud i del centre com la extremenya, la bètica la peni bètica i la manxega, es pot apreciar com els grans latifundis de més de 250 hectàrees ocupen un percentatge, en la extremenya i la manxega d'un 37% aproximadament i en la bètica i peni bètica d'un 45% aproximadament, i amb les zones de 100 a 250 hectàrees ocupen en aquestes 4 províncies fins al 60% de la superfície. Aquestes zones eren propietat de els grandes de Espanya. En les províncies del nord i est, com són la castellano-lleonesa i la llevantina, les petits minifundis de fins a 10 hectàrees ocupaven en la primera el 67% aproximadament, i en la segona ,els petits minifundis de fins a 10 hectàrees ocupaven el 51% de la superfície. Vist aquestes dades, podem veure que a Espanya hi havia un gran latifundisme sobretot en les zones del centre i sobretot a les del sud, i que aquests grans latifundis, eres propietat dels grandes de Espanya. Per la qual cosa la reforma agrària volia acabar amb els grans latifundis, si més no, impedir que tota la superfície estigués en mans d'un sol propietari, ja que això provocava que els jornalers tinguessin unes condicions de vida molt dures. Amb la elaboració d' aquesta llei de reforma agrària, es volia millorar les condicions de vida d'aquests i també volia que la terra no estigués en mans dels grandes de Espanya, sinó que quedés més dividida, per la qual cosa els grandes de Espanya es van reivindicar contra aquesta llei. 11. Aquest document de l'aplicació de la reforma agrària a Espanya explica els mecanismes d'aquesta reforma pel que fa a les expropiacions de terres i els assentaments pagesos. Tot es basava en un conjunt de terres expropiables, que eren les ofertes de forma voluntària, les comprades amb finalitats especulatives, les d'un sol propietari que suposaven més del 20% de la renda municipal, les incultes o mal conreades, les que estaven sempre subjectes a arrendaments, les que superaven un nombre d'hectàrees determinat i les que distaven menys d'1,5 km d'alguns pobles. Aquestes terres podien pertànyer als senyors grans d'Espanya (que no rebien indemnització) o a altres propietaris (que rebien indemnització) i eren expropiades per l'Instituto de Reforma Agrária (IRA). Aquest les cedia a comunitats de pagesos per fer-hi assentaments, per així millorar la situació social dels pagesos i repartir d'una forma més equitativa la propietat agrària. 12. José María Gil Robles i Quiñones, va néixer a Salamanca, el 1898 i va morir a Madrid cap el 1980. Va ser un polític espanyol. Va anar a la Universitat de Salamanca on es va llicenciar en Dret el 1919. Va treballar en la redacció del diari madrileny El Debate. La seva carrera com a polític es va iniciar durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-30). Després de la caiguda de la Dictadura i la proclamació de la Segona República (1931), va aconseguir una acta de diputat a les Corts constituents. Va participar en l'oposició a les reformes del govern Azaña, liderant el partit d'Acció Popular. El 1933 va formar la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), que va resultar el partit més votat en les eleccions d'aquell any. Erigit en àrbitre de la situació política, el 1934 va aconseguir tres carteres ministerials per a la CEDA, la qual cosa va provocar l'esclat de la Revolució d'Octubre. L'onada de dictadors reaccionaris s'estava apoderant d'Europa (Mussolini, Hitler, Dollfuss ...). Reprimida la revolució de 1934 per l'Exèrcit, l'any següent la CEDA va obtenir cinc carteres al Govern. Desde el Govern d'aquest lloc es va disposar a desmuntar l'obra reformadora del primer bienni republicà, però un escàndol polític ( el cas de l'estraperlo) ho va impedir, en trencar la coalició en aquell mateix any. Gil Robles, que no va ser cridat, per el president de la república Alcalà Zamora es va inclinar ja decididament per l'opció d'un cop militar per prendre el poder,, que no va tenir èxit. A les eleccions celebrades el 1936 la CEDA va perdre importància i aquestes eleccions van ser guanyades per el Front Popular. Un cop es va produir el cop militar, Gil Robles va anar a Portugal i va donar suport als revoltats. Després del triomf a la Guerra Civil (1936-39) del bàndol de Franco, Gil Robles es va integrar en el consell del pretendent monàrquic Joan de Borbó, ja que Franco no li va donar cap paper mes important políticament. Va tornar i intentar formar un partit polític sense èxit. Torna a marxar i no tornar fins la mort del dictador al 1975. Desprès de la mort de Franco va participar llavors en la formació de la Federació Demòcrata Cristiana, amb la qual es va presentar a les eleccions de 1977, en què van fracassar tant ell com la seva opció política.