1. LA SEGONA GUERRA MUNDIAL
I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES
RAÜL GUAS
DEPARTAMENT D'HUMANITATS
ATENEU INSTRUCTIU
2. II GUERRA MUNDIAL I CONSEQÜÈNCIES
1. Causes del conflicte
2. Contendents de la II guerra mundial
3. Desenvolupament del conflicte
4. Conseqüències de la guerra
5. Guerra Freda i blocs antagònics
6. L'expansió del comunisme
7. Crisi i esfondrament del comunisme
8. La fi dels imperis colonials i descolonització
3. 1.Causes de la Segona Guerra Mundial
CAUSES REMOTES
- El Tractat de Versalles va imposar condicions molt dures als països derrotats i va
generar ànsies de revenja i ressentiments per la humiliació, especialment a Alemanya i
Itàlia. Les noves fronteres també deixaven grups nacionals i culturals diversos dins dels
mateixos estats.
- La repercussions de la crisi econòmica del 29 van incrementar les penúries
econòmiques del països europeus, que ja havien patit una postguerra força dura.
- La tensió social entre treballadors i burgesia, amb vagues i manifestacions per una
banda i repressió dels sindicalisme per un altra, va provocar l'increment dels moviments
obrers extremistes i la por a una revolució comunista similar a la soviètica.
- El sorgiment dels règims feixistes com a resposta a la crisi i que van comptar amb el
recolzament de la burgesia, perquè es presentaven com els garants de l'ordre i del
anticomunisme. També utilitzaven els sentiments nacionalistes en el seu favor.
- La política exterior agressiva i d'expansionisme territorial d'aquests règims feixistes,
que reclamaven l'espai vital per les seves nacions i la formació de nous imperis. A més
van desenvolupar una intensa cursa d'armaments, per reforçar el seu caràcter militarista
i generar ocupació en els sectors industrials.
4. - El fracàs de la Societat de les Nacions com a intermediari dels conflictes
internacionals. A més, les potències democràtiques mantenen postures de no
intervenció davant les agressions feixistes. Així, EEUU continuarà la seva política
aïllacionista; GB i França, una política d'apaivagament davant l'expansionisme per
evitar una nova guerra i poder centrar-se en els problemes interns.
- La inestabilitat política i social del període d'entreguerres.
- L'arribada de l'emperador Hiro Hito al tro del Japó que va fer una polítca
expansionista contrària als interessos de les potències colonials europees i
americanes a Àsia.
CAUSES IMMEDIATES
- Després d'una sèrie d'agressions bèl·liques a altres països que havien comés els
estats autoritaris i no van ser sancionades, Alemanya reclama el territori de Polònia
que li havia tret el Tractat de Versalles. Gran Bretanya i França signen un tractat
defensiu amb Polònia. Alemanya envaeix Polònia el dia 1 de setembre de 1939.
Gran Bretanya i França li declaren la guerra.
5. 2. Contendents de la II Guerra Mundial
La política expansionista de les dictadures els va portar a signar una sèrie
de tractats d'ajuda mútua.
1936 Per col·laborar en el suport militar als insurrectes que dirigia
Franco en la guerra civil espanyola, Alemanya i Itàlia van signar un pacte
entre ells ( Eix Roma-Berlín).
1936-37 Alemanya pacta amb el Japó una aliança contra l'URSS al que
també s'afegeix Itàlia ( Pacte Antikomintern)
1939 Alemanya i Itàlia renoven la seva aliança (Pacte d'Acer)
1939 Davant de l'amenaça alemanya, Gran Bretanya i França signen un
tractat defensiu amb Polònia.
1939 Secretament, Hitler i Stalin signen un Pacte Germanosoviètic de no
agressió, en que es comprometien no participar en cap conflicte contra el
altre i es repartien Polònia. A més, Alemanya acceptava l'expansió
soviètica a les repúbliques bàltiques i Finlàndia.
6. 2. Contendents de la II Guerra Mundial
L'any 1939, la invasió alemanya de Polònia va provocar la declaració de
guerra de Gran Bretanya i França.
En aquest moment s'articulen dos grans aliances militars de contendents:
a) Les potències de l'eix. Alemanya compta amb dos aliats clars, Itàlia i
Japó. Però a més amb governs aliats afins a Eslovàquia, Hongria i
Bulgària. I les simpaties d'Espanya i Romania.
b) Els aliats. Gran Bretanya i França defensen Polònia. L'expansió
alemanya farà que els països atacats i ocupats per les potències de l'eix
organitzin resistències que col·laboraran amb els aliats (Dinamarca,
Noruega, Països Baixos, Luxemburg, Bèlgica, Iugoslàvia, Grècia).
L'URSS es manté neutral fins que Alemanya l'ataca a l'abril de 1941.Els
EEUU tampoc intervenen a la guerra fins a finals de 1941, quan la base
naval de Pearl Harbour es atacada per sorpresa per Japó i obliga a
l'entrada de la potència americana a la guerra. Totes dues potències
participaran al costat dels aliats.
Els territoris colonials de les potències també participen a la guerra.
7. 3. Desenvolupament del conflicte
A. Prolegòmens de la guerra (1930-1939)
1931-1937 El Japó ocupa Manxúria i més tard inicià la invasió de Xina.
1935 Itàlia ocupa Etiòpia i al 1939 Albània.
1936-1939 Alemanya i Itàlia donen suport a Franco en la guerra civil
espanyola, aprofitant el conflicte per provar i desenvolupar el nou
armament i les noves tàctiques.
1936 Violant el Tractat de Versalles, Alemanya reforça el seu exèrcit i
militaritza les zones frontereres amb França.
1938 Alemanya annexiona militarment Àustria i poc després Els Sudets
(territoris amb població alemanya dins Txecoslovàquia).
1938 Conferència de Munic. Tot i les promeses de Hitler de parar la seva
expansió, acaba ocupant bona part de Txecoslovàquia i creant un règim
satèl·lit a Eslovàquia.
1939 L'1 de setembre Alemanya envaeix Polònia. S'inicia la guerra.
8. 3. Desenvolupament del conflicte
B. L'expansió de les potències de l'eix (1939-1941)
1939 Alemanya ocupa la meitat de Polònia en dues setmanes. L'URSS
ocupa la resta de Polònia. Gran Bretanya i França entren a la guerra.
1939-1940 Grans ofensives alemanyes. Alemanya ataca França. Les
defensen franceses i britàniques intenten resistir a una línia de
fortificacions de la frontera (Línia Maginot), però són derrotades en cinc
setmanes. Alemanya ocupa Luxemburg, Països Baixos, Bèlgica i tot el
nord de França, que queda dividida en dues zones, la controlada per
Alemanya i un Estat col·laboracionista amb els alemanys amb capital a
Vichy que s'estenia pel sud. Les tropes britàniques i algunes franceses són
evacuades per Dunquerque.
1940 Alemanya ocupa Dinamarca i Noruega per assagurar-se les
provisions de ferro escandinau.
1940 Itàlia i Japó entren oficialment a la guerra dins de l'eix; poc després
ho faran Hongria, Romania i Bulgària.
9. 3. Desenvolupament del conflicte
1940 L'única oposició a l'expansió alemanya és Gran Bretanya. Hitler
decideix una intensa batalla aèria contra Anglaterra per debilitar les
defenses i possibilitar la invasió. Però amb molt de sacrificis, Gran
Bretanya resisteix (Batalla d'Anglaterra).
1940-1942 Batalla del Nord d'Àfrica. Combats entre les tropes italianes i
alemanyes amb base a Líbia i les tropes angleses d'Egipte.
1940 Itàlia intenta conquerir Grècia però surt derrotada estrepitosament i
perd la meitat d'Albània. Gran Bretanya envia tropes a Grècia.
1941 Alemanya intervé per recolzar Itàlia a la conquesta de Grècia i de
pas envaeix Iugoslàvia. Després ocupen Grècia i Creta.
1941 Operació Barbarossa. Alemanya ataca a l'URSS i arriba a poca
distància de Moscú. Obliga a traslladar la indústria a l'est de Rússia.
1941 S'intensifica l'expansió japonesa pel Pacífic. El president Roosevelt
ordena un embargament de l'acer i el petroli que anava cap el Japó. Es
produeix l'atac japonès a Pearl Harbour i EEUU entra a la guerra.
10. 3. Desenvolupament del conflicte
C. LES GRANS OFENSIVES ALIADES (1942-1945)
A finals de 1941 l'expansió de les potències de l'eix semblava imparable,
però al 1942, amb l'entrada dels EEUU i l'URSS a la guerra i els esforços
dels aliats per capgirar la situació, la guerra va fer un gir.
1942 Els americans van aturar l'expansió japonesa pel Pacífic en batalles
amb gran nombre de morts ( Midway i Guadalcanal).
1942 Per preparar l'assalt a Europa, els aliats necessiten controlar el Nord
d'Àfrica que els ha de servir de plataforma. Però les tropes alemanyes
dirigides pel mariscal Rommel estan ocasionant molts problemes als
aliats. Els aliats envien tropes al Marroc i Algeria sota domini de la
França de Vichy. Els alemanys ocupen la resta de França i Còrsega com
a represalia. Tot i la forta resistència de l'Afrikakorps de Rommel, els
exèrcits americans del general Eisenhower i britànics de Montgomery
aconsegueixen derrotar els alemanys i controlar el nord d'Àfrica (batalles
de Tunísia i El'-Alamein).
11. 3. Desenvolupament del conflicte
1942-1943 Després de mesos de setge, els alemanys són derrotats a la
batalla d'Stalingrad, on tot un exèrcit alemany és delmat i capturat. Això
permet l'ofensiva soviètica que allibera bona part del territori ocupat.
1943 Des del nord d'Àfrica, un exèrcit americà dirigit pel general Patton i
un altra britànic dirigit per Montgomery, ocupen Sicília. S'inicia així
l'alliberament d'Europa.
1943 Dominada Sicília, els aliats ataquen el sud d'Itàlia per diversos
punts. Quan dominen el sud, Mussolini va ser deposat i l'exèrcit italià és
rendeix als aliats. Els alemanys alliberen Mussolini i ocupen el nord
d'Itàlia. La resta d'Itàlia resisteix fortament l'avenç aliat.
1943 Després del fracàs de dues ofensives alemanyes al front oriental,
l'URSS llença una gran ofensiva que obliga a replegar-se als alemanys
fins les seves fronteres i recular a bona part dels Balcans.
Finals de 1943 Es prepara l'ofensiva final per alliberar Europa del domini
nazi. Una sèrie de bombardejos sistemàtics contra territori alemany es
succeeixen des de Gran Bretanya i Itàlia, per debilitar la producció
industrial i militar alemanya i ensorrar la moral de la població.
12. 3. Desenvolupament del conflicte
Inicis de 1944 La resistència alemanya a Itàlia es manté, especialment a
Monte Casino. Continuen els bombardejos sobre territori alemany. La
destrucció de bona part de la força aèria i de camps d'aviació alemanys
permetrà la superioritat aèria aliada durant l'ofensiva final.
Juny de 1944 Finalment, les defenses alemanyes a Itàlia cedeixen i els
aliats entren a Roma. El dia 6 de juny es llença un desembarcament
massiu sobre Normandia (dia D) d'exèrcits aliats (operació Overlord).
Juliol de 1944 Els exèrcits aliats trenquen la resistència alemanya i
aconsegueixen alliberar part de França (Breakout) . Els exèrcits soviètics
avancen des de l'est i ocupen Polònia, Romania i Bulgària.
Finals de 1944 Els alemanys han estat desplaçats dins del seu territori que
comença a ser ocupat. Amb tot, tenen èxit en algunes ofensives i arriben a
trencar algunes línies aliades.
1945 Els soviètics ocupen la resta dels Balcans, Hongria i Àustria; els
americans travessen el Rhin. Comença l'ocupació d'Alemanya. Hitler es
suïcida el 30 d'abril. Berlin es ocupada pels soviètics el 6 de maig. Els
alemanys es rendeixen el 7 de maig.
13. 3. Desenvolupament del conflicte
Tot i que la guerra ha acabat a Europa, el Japó encara resisteix a base
d'una resistència fanàtica.
Finals de 1944. Pilots suïcides japonesos causen grans pèrdues materials
i humanes als EEUU (kamikazes).
Inicis de 1945. Els bombardejos contra les principals ciutats japoneses,
com Tòquio, semblen poc eficients. L'opinió pública americana, cansada
de la guerra, veu com el conflicte al Pacífic s'allargarà .
Agost de 1945. Per precipitar la rendició, Truman – el nou president
americà que substitueix al difunt Roosevelt – decideix utilitzar una nova
arma molt mortífera: la bomba atòmica. Es llencen dues sobre les ciutats
d'Hiroshima i Nagasaki. Els morts directes van ser uns 150.000; les
ciutats van quedar aniquilades.
2 de setembre de 1945. El Japó va capitular. La guerra finalment havia
acabat.
15. 4. Conseqüències de la guerra
Al final de la guerra, els països europeus estaven materialment destruïts, moralment
destrossats i les seves ciutats per reconstruir. A més la guerra vas suposar una disminució
significativa de la població. Calia també organitzar un nou ordre internacional i procurar
que no tornés a produir-se una guerra semblant a les dues que havia patit Europa a la
primera meitat del segle XX.
EFECTES DIRECTES DE LA GUERRA
1. La guerra va ocasionar uns 50 milions de morts a Europa,
sobretot a Rússia, Alemanya i Polònia. Però per primera
vegada a la història, la majoria de víctimes no són militars.
sinó civils.
2. Les destruccions materials van ser enormes, sobretot les
ciutats, les vies de comunicació i els nuclis industrials que
van ser bombardejats constantment des de l'aire. També van
quedar molt afectats els camps de conreu que van passar
anys fins que tornaren a ser productius. Això va comportar
una dura postguerra de misèria, fam i reconstrucció. Europa
havia perdut definitivament la seva importància econòmica.
En canvi, països que havien quedat al marge de la guerra
tenen un creixement important com a subministradors
agrícoles i industrials d'Europa (Canadà, Suècia,
Austràlia,...)
16. 4. Conseqüències de la guerra
3. La guerra va deixar un impacte moral profund. La
guerra, les modificacions de les fronteres i les
persecucions ètniques van ocasionar milions de
desplaçats forçats. Els contendents, especialment els
nazis, havien violat sistemàticament els drets humans i
havien deshumanitzat notablement la societat. La
violència s'havia convertit en una rutina diària. El
descobriment de tots els detalls de l'holocaust jueu va
ser un cop molt fort per les consciències .
4. Els efectes de les bombes atòmiques sobre el Japó
van traumatitzar la població. El poder destructiu de la
bomba atòmica era incalculable. La por a la guerra
nuclear va restar a la mentalitat dels pobles durant
dècades.
17. 4. Conseqüències de la guerra
5. Calia reconstruir les societats europees
desestructurades per els règims feixistes i la
guerra. En aquest punt, van sorgir fortes
divergències entre les potències guanyadores.
EEUU i els seus aliats democràtics volien
implantar una societat capitalista i democràtica.
En canvi, l'URSS vol implantar el model de
societat soviètic. Una nova divisió entre les
potències caracteritzarà la postguerra.
6. Per poder passar pàgina a la guerra calia fer
alguna cosa amb els culpables dels règims
feixistes. Així, Hitler i Mussolini havien mort,
però els seus col·laboradors principals van ser
perseguits i jutjats per un Tribunal Internacional
al Judicis de Nuremberg. Alguns d'ells van ser
executats i altres condemnats a presó.
7. El territori alemany va mantenir-se ocupat pels
aliats, que van dividir-lo en quatre zones
controlades per l'URSS, EEUU, GB i França
respectivament. També van fer el mateix amb
Berlín.
18. 4. Conseqüències de la guerra
LA CONSTRUCCIÓ DE LA PAU
Amb el final de la guerra, les potències guanyadores van haver d'afrontar la construcció
d'una pau duradora. Per fer-ho possible calia evitar la humiliació dels vençuts, restablir
les fronteres, acordar mecanismes per evitar nous conflictes, impulsar la
reconstrucció,... Lamentablement, en aquest procés van començar a aparèixer grans
diferències entre les potències.
Es van convocar diverses conferències de pau:
1. La conferència de Teheran ( novembre de 1943, encara en guerra). Van participar
Gran Bretanya, l'URSS i EEUU. Van participar Churchill, Roosevelt i Stalin. Es van
prendre decisions de com acabar la guerra.
2. La conferència de Jalta (febrer de 1945). Es va decidir l'eliminació del règim nazi
alemany, la divisió d'Alemanya i Àustria en quatre zones d'ocupació. Similar situació
també s'establiria a Berlín i Viena.
19. 4. Conseqüències de la guerra
3. La conferència de Potsdam (agost de 1945). Van participar nous protagonistes, ja
que Atlee va substituir Churchill i Truman a Roosevelt. Es van posar d'acord en les
fronteres alemanyes, la devolució dels te rritoris ocupats pels nazis, la persecució
dels seus líders, el desmantellament de la indústria militar,... Però la conferència també
va manifestar les tensions entre EEUU i l'URSS per l'extensió de les seves influències
sobre la resta del món. Els EEUU van suspendre les ajudes als soviètics i aquests van
enfortir el seu domini sobre l'Europa oriental. És l'inici dels dos blocs antagònics de la
guerra freda.
4. La conferència de París (1946) va servir per signar el tractat de pau amb els aliats
d'Alemanya, tot i que el tractat de pau amb Àustria no es va signar fins el 1955, quan
acaba la intervenció aliada definitivament.
5. Finalment a la Conferència de San Francisco (1945) es va acordar fundar l'ONU,
Organització de les Nacions Unides en substitució de la Societat de les Nacions.
Comptava amb 46 estats fundadors i tenia l'objectiu del manteniment de la pau i la
seguretat internacional. Fomentava la cooperació entre nacions i rebutjava l'us de la
força. El propòsit era dotar a aquesta organització de mitjans més eficaços per evitar
que fracasses com havia passat amb la Societat de les Nacions.
21. 5. Guerra freda i blocs antagònics
Dins de les potències guanyadores de la guerra
coexisteixen dos models d'estat molt diferent: el model de
l'estat democràtic i liberal, d'economia capitalista,
encapçalat per EEUU; el model soviètic, totalitari i d'únic
partit, basat en l'economia dirigida i col·lectiva pròpia del
model comunista.
A partir de la conferència de Postdam (1945) van sorgir
discrepàncies entre EEUU i l'URSS, que van fer sorgir
desconfiança mútua i van cercar ràpidament aliats.
El primer conflicte va sorgir a Alemanya. Els vencedors
havien dividit Alemanya, i també la seva capital Berlín,
en quatre sectors sota control britànic, francès, nord-
americà i soviètic respectivament. L'any 1948 els aliats
occidentals van decidir unificar les zones i formar un
Estat, la República Federal d'Alemanya. Com a resposta
l'URSS va ordenar el blocatge de Berlín, situada a la zona
soviètica, i va tancar les fronteres, acció que va aïllar la
població dels sectors britànic, francès i nord-americà. A
més va crear un Estat en el territori que dominava: la
República Democràtica d'Alemanya. Així Alemanya va
quedar dividida en dos estats al 1949.
22. 5. Guerra freda i blocs antagònics
● L'URSS va mantenir una fèrria ocupació i un control inflexible dels països de l'Europa
de l'est, on va implantar governs comunistes. Els Estats Units van cercar el suport de
les democràcies occidentals a canvi d'ajudar-los econòmicament amb el Pla Marshall
per superar la postguerra. L'any 1949 van formar l'aliança militar de l'Organització del
Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN). L'any 1955, l'URSS i els seus aliats van formar el
Pacte de Varsòvia. Aquesta divisió va quedar visualitzada el 1961 quan els soviètics
van construir un mur de separació entre Berlín oriental i occidental.
● Aquesta rivalitat tensa entre les dues grans
potències s'anomena Guerra Freda. Va
manifestar-se a través d'una gran cursa
d'armaments, inclosos els nuclears, i que va
originar diversos episodis d'enfrontaments i
conflictes lluny del propi territori de les
potències. La Guerra Freda mai va ser un
conflicte obert, sinó un enfrontament per
obtenir major influència i uns aliats
estratègics que els hi permetés la
supremacia internacional. La
descolonització del Tercer Món va afavorir
aquesta situació. L'espionatge i el Mur de Berlín
contraespionatge també van ser molt actius
durant aquest període.
23. 5. Guerra freda i blocs antagònics
Alguns dels conflicte més assenyalats de la Guerra
Freda van ser:
● La Guerra de Corea. L'URSS va ocupar el nord de
Corea i EEUU el sud. El 1950, el Nord amb suport
soviètic va ocupar el sud, que va ser defensada per
EEUU amb el suport de l'ONU. La guerra va acabar el
1953 amb una pau que dividia Corea en dos Estats.
● La Guerra de Vietnam. L'any 1954 es va pactar la
Guerra de Corea
divisió entre el nord comunista i el sud prooccidental.
Per evitar l'avenç del comunisme, els EEUU van donar
suport al règim del sud i la guerra es va allargar fins
que al 1975 EEUU es retira i s'unifica Vietnam sota un
règim comunista.
● La crisi dels míssils. Fidel Castro va dirigir una
revolució a Cuba anticapitalista que va acabar en un
règim comunista. L'any 1962. els soviètics van
instal·lar míssils nuclears que amenaçaven ciutats
nord-americanes. EEUU va ordenar un blocatge Guerra de Vietnam
marítim de Cuba. Finalment, l'URSS va decidir retirar
els míssils.
24. 5. Guerra freda i blocs antagònics
La tensió va ser especialment intensa durant els anys 50, quan a l'URSS es mantenia
l'Stalinisme i EEUU estava dirigida per Eisenhower (republicà). La tensió va disminuir
en els anys 60 amb la arribada d'un dirigent més reformista que va comportar una certa
apertura de l'URSS (Khruixov) i l'elecció de presidents demòcrates a la presidència
d'EEUU (Kennedy i Johnson). Però als anys 70, la tensió va tornar a pujar de nivell quan
Khruixov va ser substituït per l'immobilista Breixnev i a EEUU van tornar a la presidència
republicans com Nixon i Ford.
A la dècada dels anys 80, les reformes de Gorbatxov a l'URSS i la seva política de
transparència (Perestroika) van provocar la desaparició de l'URSS i del règim comunista,
que va estendre a la resta de l'Europa de l'est (Caiguda del mur de Berlín 1989) i va
permetre la reunificació d'Alemanya.
Kennedy i Khruixov Caiguda del mur de Berlín
25. 6. L'expansió del comunisme
La Unió soviètica s'havia convertit en una gran potència econòmica i militar sota la
direcció d'Stalin. Tot i el règim dictatorial que la governava, el model soviètic va esdevenir
una esperança per molts pobles oprimits i pobres. Així en països sense tradició
democràtica i amb greus problemes socioeconòmics es van produir revolucions que van
comportar règims prosoviètics.
● La revolució cubana dirigida per Fidel Castro i “Che Guevara” que va establir un
règim comunista a les portes del EEUU, del model capitalista, i que va provocar el
sorgiment de guerrilles i grups comunistes a tota Amèrica Llatina.
● A Àsia, el comunisme es va estendre a Corea, Xina, Vietnam, Afganistan,...
● A Àfrica, en estats com Angola, Líbia, Algèria, Moçambic,...
La Xina va formar el règim més important de tot
ells. Durant segles, la major part de la població
havia viscut en la misèria i sota el domini dels
terratinents. L'any 1945 es va produir una guerra
civil entre nacionalistes i comunistes. L'any
1949 el líder comunista Mao Zedong va
proclamar la República Popular de la Xina. Tot i
adoptar el model soviètic, a partit de 1956 va
trencar amb l'URSS i va establir un model propi
de comunisme.
26. 7. Crisi i enfonsament del comunisme
Tot i que l'URSS va ser una gran potència després
de la Segona Guerra Mundial, no va ser capaç de
solucionar els greus problemes econòmics que tenia
i que afectava especialment el nivell de vida de la
població, força baix. A aquest fet se l'afegia les
ànsies de llibertat de la població sotmesa a una
ferma censura i repressió, que contrastava fortament
amb el benestar i llibertat dels pobles del bloc
capitalista, al qual s'havien sumat nous països que Gorbatxov
havien adoptat el mateix model, com Japó.
Alguns intents de règims més liberals dins del bloc
comunista es van produir a Hongria i
Txecoslovàquia, però van ser sufocats per la
intervenció militar soviètica.
L'any 1985 Mikhaïl Gorbatxov secretari general del
PCUS va proposar reformes econòmiques i
polítiques a l'URSS. L'objectiu era la revitalització
econòmica i l'obertura política basada en una major
llibertat i transparència. Al mateix temps, va
permetre que els altres règims comunista Ieltsin
comencessin les seves pròpies reformes.
27. 7. Crisi i enfonsament del comunisme
Lech Walesa
● 1989, a Polònia l'oposició política
encapçalada pel sindicat Solidaritat va
guanyar les eleccions i Lech Walesa va ser
el primer president no comunista des de la
invasió nazi.
● El 1990, les eleccions a l'URSS va
proclamar Boris Ieltsin com a president. Un
cop d'estat comunista va fracassar i l'URSS
es va desmembrar en 15 repúbliques
independents al 1991.
● Poc a poc van anar democratitzant-se els
règims de Hongria, Txecoslovàquia,
Bulgària, Romania,...
● A Alemanya, la pressió popular va fer
caure el mur de Berlín el 1989; un any
després els dos estats alemanys s'unifiquen
en l'actual Alemanya.
Caiguda del mur de Berlín
28. 8. La fi dels imperis colonials. Descolonització
Acabada la Segona Guerra Mundial, els països que formaven part dels imperis colonials
van començar a lluitar per aconseguir la seva independència política. Alguns la van
aconseguir fàcilment i de forma acordada amb la metròpoli; en canvi, altres van haver
d'esperar anys per aconseguir-la i, en alguns casos, patir un conflicte bèl·lic abans
d'aconseguir-la.
Les causes que van afavorir aquest procés van ser diverses:
1. El desig d'independència de la major part de la població davant una metròpoli que
havia imposat les seves formes de vida i cultura, preocupant-se bàsicament per explotar
els recursos del territori però invertint molt poc en el benestar de la població.
2. L'augment dels moviments nacionalistes, moltes vegades associats a altres ideologies
(comunistes, islàmiques,...).
3. La disminució del prestigi de les potències colonials després de la guerra, on havien
sofert derrotes i on havia quedat clar que la raça blanca no era superior (els japonesos
havien estat capaços de derrotar-la).
4. L'expansió d'una opinió internacional favorable a la descolonització. A les
declaracions que fa la ONU i la Declaració de Drets Humans s'inclou el concepte
d'autodeterminació dels pobles.
5. El suport de les potències EEUU i URSS a la descolonització, ja que no tenien
colònies i pretenien reforçar la seva presència i influència en els territoris
descolonitzats.
29. 8. La fi dels imperis colonials. Descolonització
El procés descolonitzador va passar per diverses etapes:
- Primera etapa, a l'Àsia i Pròxim Orient (1945-1955). Va
afectar a Líban, Síria i Jordània a l'Orient Pròxim. En
aquest moment es va establir també la divisió de Palestina
entre musulmans i jueus, conflicte que actualment perdura.
A Àsia, al 1947 la Índia i Indonèsia accedeixen a la
independència de Gran Bretanya, amb Gandhi com a
figura mundial de la resistència passiva i la no violència. I
al 1954, França deixa Indoxina.
Nehru i Gandhi
- Segona etapa, afecta sobretot al nord d'Àfrica. Al 1951, Itàlia concedeix la
independència a Líbia. El 1956, França fa el mateix amb Marroc i Tunísia, però s'oposa
a la independència d'Algèria. Això provocarà una llarga guerra fins que Algèria esdevé
independent al 1962.
- Tercera etapa (1955-1965). Afecta les colònies britàniques, franceses i belgues
subsaharianes. Aquestes aconsegueixen majoritàriament de forma més o menys
pacífica la seva independència.
- Quarta etapa. Alguns territoris del con sud-africà van obtenir la independència de
forma tardana. 1975, Angola i Moçambic; 1990, Namíbia. A Sud-Àfrica, tot i haver
obtingut la independència al 1961, el règim racista del apartheid manté el sotmetiment
de la població indígena als colons blancs fins la seva abolició al 1990.u clic per afegir
el text.
30. 8. La fi dels imperis colonials. Descolonització
31. 8. La fi dels imperis colonials. Descolonització
La descolonització va tenir repercussions, algunes de les quals encara perduren.
La independència política no va anar acompanyada d'una independència econòmica,
perquè es van mantenir els interessos econòmics de les antigues metròpolis. Aquesta
nova relació s'anomena neocolonialisme. El manteniment de les colònies exigia un esforç
econòmic i humà elevats a les metròpolis; la nova situació no ho requereix i en canvi els
beneficis segueixen sent molt atractius.
Per una altra banda, molts dels nous països no desitjaven formar part de cap del dos
grans blocs polítics de la guerra freda. Es van reunir a la Conferència de Bandung
(1955). Van preocupar-se especialment per rebutjar qualsevol tipus de colonialisme,
defensa la via pacífica en la política internacional i combatre la pobresa. Uns anys més
tard, aquest països es van reunir a la Conferència de Belgrad (1961) i van crear el
Moviment de Països No Alineats que va integrar 25 països.
Conferència de Bandung
32. 8. La fi dels imperis colonials. Descolonització
La descolonització va causar moltes disputes ètniques i territorials,
sobretot a Àfrica , perquè el traçat de les fronteres dels nous països
va separar gent de la mateixa tribu o va agrupar ètnies enfrontades
en lluites contínues.
Alguns dirigents van instaurar dictadures i van esclatar revolucions i
guerres civils.
El neocolonialisme va fer cròniques la misèria i la fam en molts
d'aquests països, que no tenien serveis públics, infraestructures,
polítiques de creixement, etc. I tampoc podien explotar els seus
recursos naturals en mans de la ex-colònia. A més, des del punt de
vista científic i tecnològic, aquests països depenien de l'exterior.
A més, després de la revolució de Khomeini a l'Iran, que va formar
una república islàmica fortament integrista, l'islamisme radical es va
anar estenent per tot el món islàmic emergent. Aquest islamisme ,
finançat en molts casos per els beneficis de l'exportació de petroli,
allunyat tant dels Estats Units com de l'URSS, va explotar el
ressentiment contra les diverses formes de colonialisme i va tenir
caràcter antioccidental.
L'actuació violenta d'aquest integrisme contra ciutadans i interessos
occidentals, ha provocat diversos conflictes recentment (Afganistan,
Iemen, Iran, Irak, atemptats d'Al-Qaeda,...)
