Passejant amb Simon per l'univers de l'artificialitat

“Las ciencias de lo artificial” és una de les grans obres de Herbert
A. Simon. En ella l’autor ens transporta al món del disseny de
sistemes artificials i ens introdueix el concepte de la racionalitat
limitada.

Pere Vilaró Muntal (Grup 70)
Filosofia del dret


Las ciencias de lo artificial – Herbert A. Simon

INTRODUCCIÓ: L’OBRA DE SIMON, UN LLEGAT DE VALOR
INCALCULABLE
Les ciències de l’artificial és un text en el que Herbert Alexander Simon ens presenta la
seva teoria sobre la racionalitat limitada. Al llarg de les seves pàgines visitem temàtiques
diferents però cohesionades, articulades al voltant del que ha de ser per l’autor l’estudi de
les ciències del disseny, tot esbossant un temari fictici per a uns suposats estudis destinats
a fer carrera en aquesta branca de la ciència. Perquè aquí rau un detall important. Simon
ens insisteix a entendre el disseny de sistemes artificials com una ciència amb tots els seus
trets distintius. No perd ocasió en cap moment per encabir la idea del disseny com a
procés científic. I és que bé que hem de recordar que Herbert Simon és premi Nobel
d’economia, guardó que va guanyar l’any 1978. No obstant això, no és un economista pur
sinó més aviat un professional multidisciplinari. Economista i politòleg reconegut per
tothom, la seva obra de més renom és Administrative behavior, on tracta el tema de la
presa de decisions, obra que va canviar la manera d’entendre la disciplina.
El ser un home tant polifacètic li va permetre desenvolupar una visió holística de les
qüestions que estudiava, visió que es va veure plasmada també en l’obra que ens ocupa.
Malgrat seguir un fil conductor general, l’obra es pot desglossar en diferents parts
encarregades de tractar temàtiques diverses però interconnexes. En el primer capítol
Simon ens exposa la seva concepció d’artificial, tot contraposant-lo amb el concepte de
natural. Aquest aclariment és essencial per a poder prosseguir amb l’exposició del procés
de creació de sistemes artificials. El segon capítol es desmarca una mica de la temàtica
principal, centrant-se en la racionalitat econòmica, concepte que serveix de títol d’aquest
apartat. Aquí podem llegir el Simon més economista explicant-nos de manera senzilla
diferents teories establertes en aquesta disciplina. La pertinença d’aquest assaig econòmic
queda fora de dubte quan el lector assimila que l’economia és en realitat un dels més
antics sistemes artificials creats per l’home.
Els dos capítols següents estan forjats d’una col·lecció de components emprats en
psicologia. La memòria, el pensament i l’aprenentatge són el vehicle utilitzat per Simon
per endinsar-nos dins els misteris de la ment humana, en un exercici d’aclaparadora
amplitud de coneixements. L’autor utilitza els dos següents apartats en que ha dividit el
llibre per parlar del programa d’estudi de les ciències del disseny. És en aquest espai on el
professor que porta Simon a dins surt a lluir, exposant de manera clara i entenedora com
hauria d’organitzar-se una carrera en ciències del disseny. Finalment, els dos últims
capítols serveixen de pati de jocs per a Simon, on es deixa anar per compartir les seves
idees sobre la complexitat, recolzant-se en teories que eren ben rebudes per la comunitat
científica en el moment de publicació.
Com a científic que era Simon, decideix acompanyar totes les seves idees i tesis
proposades d’experiments que ajuden a corroborar o refutar diferents concepcions
prèvies sobre el tema. A part d’això també podem veure com l’autor, gràcies a moure’s en
un ambient acadèmic i d’investigació, va poder assistir al naixement de la informàtica i els
ordinadors. Aquesta visita a les beceroles del que ara és una realitat present en cada
instant de les nostres vides fa encara més rellevant aquesta obra. Hem de ser conscients
que el text que ens ocupa va servir per fonamentar tot el procés que ens ha conduït a la
societat informatitzada i interconnectada en la que vivim avui en dia. El que ara llegim de
manera tranquil·la i assossegada era altament revolucionari en l’època en que Simon ho
treia a la llum. L’autor americà va ser pioner en el seu camp, i cal recordar que el seu camp
era multidisciplinari i de límits difusos entre branques de coneixement. Probablement

2



aquest fou un factor que amb el temps i el treball resultaria clau en la consecució de
meritoses teories encara ben considerades en l’actualitat.
En conclusió d’aquesta primera aproximació a l’obra, Herbert Simon va ser un referent en
tota temàtica que va estudiar. Era un autèntic geni de capacitat intel·lectual sorprenent en
comparació a la resta de mortals. Per sort per el Món va viure en un context que li va
permetre explotar les seves habilitats i, amb grans dosis de treball, desenvolupar tota una
obra que ens ha quedat com a llegat a tota la humanitat. Un llegat de valor incalculable.

PRIMERES PASSES EN L’ARTIFICIALITAT:
ORDINADORS I ALTRES PROTAGONISTES

ENTORNS,

Simon arrenca la seva obra amb un primer capítol introductori a la matèria. La primera
tasca és deixar clar què és el que hem d’entendre per artificial. Aquest terme amb el
transcurs dels anys ha estat emprat en nombrosos contextos tot i que, moltes vegades per
desconeixement dels que l’utilitzaven, no sempre atribuint-li el significat adequat. Així
doncs, artificial és allò creat per intervenció de l’home, en contraposició a allò que és
natural, que no ha requerit la presència humana per existir. El nom que donem a aquestes
creacions és el d’artefactes, i són sintetitzats per part dels humans, a vegades a imitació
d’objectes naturals. Aquests artefactes tenen funcions, objectius i són adaptables a
l’entorn.
Simon dóna molta importància a la relació dels artefactes amb l’entorn de cara a
aconseguir els objectius per als quals estan dissenyats. Tot artefacte és divisible entre
ambient intern i ambient extern del mateix. De la correcta adaptació d’aquest ambient
extern amb l’entorn que l’envolta se’n desprendrà el compliment o incompliment dels
objectius pretesos amb aquesta creació artificial. Podem descriure el comportament i les
propietats d’un sistema sense necessitat de conèixer el detall l’ambient intern ni l’extern
del mateix. Ara bé, per aconseguir els objectius desitjats cal que el sistema intern pugui
exercir les seves funcions dins un determinat nombre d’ambients per, d’aquesta manera,
adaptar-se a l’entorn extern. El que ens importa en el disseny d’artefactes és la relació
d’aquests amb l’entorn extern i la possibilitat d’assolir els objectius proposats.
Una de les tècniques més utilitzades en el disseny d’artefactes és la simulació. Aquesta
consisteix en posar a prova un sistema en diferents entorns que imitin els entorns naturals
en que es voldrà que s’adapti aquest. El que es pretén amb aquesta tècnica no és entendre
tot els sistema sinó només aquella part necessària per poder fer una abstracció i
extreure’n conclusions sobre la relació del sistema amb l’entorn.
Simon considera que l’ordinador és possiblement l’artefacte més rellevant mai dissenyat
per l’home. Aquest es pot definir com la correcta organització d’un cúmul d’elements on el
més interessant és la seva funció. En grans trets podríem dividir-lo en un processador
actiu i una memòria on emmagatzema símbols, com ara programes, per a posteriorment
executar-los. En aquest punt es nota que el text de Simon és fill del seu temps. L’autor ens
descriu com eren les circumstàncies en aquells primers moments de treball amb
ordinadors, parlant de processos d’actuació en sèrie i programes poc grans i complexes. El
funcionament d’aquestes màquines era, i encara és, a través de sistemes de símbols,
adquirint informació de l’ambient extern i traduint-la en símbols per ser processada
internament, com també la producció de símbols propis destinats a afectar l’entorn. Tots
aquests símbols s’emmagatzemen en la memòria interna per a poder ser executats quan es

3



requereixi. Tots els sistemes intel·ligents que es coneixen, ja siguin ordinadors o cervells,
són sistemes de símbols. Aquesta sentència deixa entreveure en part la gran importància
dels ordinadors en la vida humana i perquè Simon li va dedicar gran part de la seva vida.

LA RACIONALITAT LIMITADA EN EL MÓN ECONÒMIC
En l’entorn econòmic la presa de decisions racionals és una qüestió cabdal. Existeixen
tècniques desenvolupades per l’home que ajuden en la presa de decisions com ara la
investigació operativa o la intel·ligència artificial. La primera (IO) serveix per obtenir
decisions òptimes, tot i que les decisions òptimes a nivell teòric no acostumen a ser-ho en
el món real. La segona (IA) el que fa és oferir solucions satisfactòries, però no
optimitzades. Simon avança un pas més i proposa un nou concepte, les solucions
satisficients. Aquestes són solucions suficientment bones com per ser acceptades però que
no se sap si són les òptimes.
En el món real és impossible optimitzar i ens hem de conformar amb alternatives que
resultin prou bones. El sistema que impera en la presa de decisions dels individus és el de
la comparació de les expectatives amb el nivell que s’aconsegueix per, així, acceptar o
rebutjar una solució. Una alternativa és satisficient si satisfà les expectatives en totes les
vessants, mentre que si no ho aconsegueix s’haurà de rebutjar i buscar una nova
alternativa, o bé rebaixar les expectatives.
L’economia ha desenvolupat diferents sistemes per a la presa de decisions com ara la
planificació centralitzada, els mercats o la negociació. Els mercats no optimitzen sinó que
tendeixen a l’equilibri i això és possible perquè no hi ha un planificador fent uns càlculs pel
processament dels quals no està capacitat. Cal tenir present el comportament futur de tots
els actors per a prendre decisions, operació que realitzarà cadascun dels agents econòmics
que intervenen en el mercat. L’existència d’aquesta incertesa fa necessària la presència de
mecanismes adaptatius per a respondre a les actuacions dels altres. L’anticipació de les
expectatives és un mecanisme de resposta però pot desembocar en conseqüències
negatives en una bombolla especulativa.
Aquesta línia de raonament porta a Simon a enllaçar amb la teoria de jocs i el dilema del
presoner ja que l’anticipació de la possible anticipació que faci l’altre part ens portaria a
una regressió infinita d’anticipacions. Per sort o per desgràcia la capacitat de
processament humana és limitada i això impedeix aquest tipus de problemes. Existeixen
altres tesis, com ara les expectatives racionals o les expectatives adaptatives, però la
conclusió és que encara falta molt per aprendre sobre el funcionament dels mercats.
L’autor passa en aquest punt a parlar d’un dels grans protagonistes de l’activitat
econòmica, les empreses. Le teoria de l’organització ha escrit infinites línies sobre el tema
empresarial. D’una banda els contractes de mercat suposen costos de transacció que
podrien eliminar-se amb una relació laboral, però les organitzacions també incorren en
costos. La tendència en les organitzacions ha estat la de descentralitzar els punts de
decisió, portant-los a aquells indrets on hi ha la informació, fent que no sigui necessari que
cap element de l’organització sigui expert en tot. Altres elements que afecten a aquestes
institucions són les externalitats, fets externs que tenen conseqüències internes, així com
la incertesa, la qual cal afrontar-la a criteri de Simon amb previsions en comptes de
prediccions.

4



La lleialtat dels individus a una organització és deguda a la identificació que senten amb
aquesta. La influència de la informació de l’entorn en el procés de identificació és clau, fins
al punt que aquelles persones que accepten els inputs del seu entorn s’identifiquen i
adapten més fàcilment als seus grups que no pas aquells que es resisteixen a la influència
social. Simon afirma que aquesta influència social millora l’aptitud del receptor ajudant-lo
a evolucionar.
Precisament el model evolutiu és la següent parada de l’autor en la seva línia argumental.
El primer pas és explicar que l’evolució depèn de dos processos, un primer generador que
produeix noves formes inexistents prèviament, i un segon que a través de la prova
seleccionarà només les que s’adaptin millor a l’entorn per sobreviure. En les empreses
aquest procés evolutiu es fa a través de l’aprenentatge d’uns processos operatius
estandarditzats que després es poden extrapolar a altres unitats empresarials. Aquesta
transmissió de coneixement no és gratuïta sinó que implica uns costos d’aprenentatge,
afegint més complexitat a l’evolució empresarial.
Simon abandona en aquest punt el camp de l’economia pròpiament dita, però no pas la
idea de la racionalitat limitada que pretén plasmar amb aquest capítol. El cert és que
l’autor vol fer-nos prendre consciència de l’absurd de buscar la optimalitat quan no es
tenen mecanismes de processament suficients per identificar-la quan ens la trobem al
davant. Amb el seu passeig per la teoria econòmica veiem amb claredat que la tesi de la
racionalitat limitada sembla acceptable, idea que ens ha de quedar gravada per seguir
endavant en el text i extreure-li tot el suc.
No obstant això, el segon capítol del llibre ens mostra en tota la seva esplendor el Simon
economista, aquell que domina els temps en la teoria econòmica, oferint-nos un breu però
intens recorregut per algunes de les teories més importants de la disciplina. Per a un
estudi més profund d’algun dels temes exposats ens caldrà anar a altres textos que Simon
ja ha referenciat, però com a introducció sembla d’allò més vàlida la tasca de l’autor en
aquestes línies analitzades. L’escriptura senzilla i entenedora de l’americà ofereix una
porta d’entrada per als no iniciats, tot traçant una corba d’aprenentatge suau i assequible
per a la majoria de públics que puguin abordar aquesta obra.

OBSERVANT EL CERVELL: PENSAMENT I MEMÒRIA
Existeixen sistemes interactius que el que fan és simplement respondre a la realitat a la
que s’enfronten, sense necessitat de cap processament extra d’informació. Aquests
sistemes s’adapten a l’entorn que els envolta i responen de la millor manera que poden.
Observat des de la distància el seu comportament sembla complex, sobretot a l’hora
d’establir un patró. Un d’aquests sistemes interactius són les formigues, que tenen una
idea general de a on volen anar però construeixen el camí a cada passa. El procés cognitiu
de l’ésser humà també es podria encabir dins aquest concepte segons Simon ja que la
complexitat del seu comportament és fonamentalment un reflex de la complexitat del seu
entorn.
Per resoldre un problema hem d’agafar el laberint de possibilitats que representa i reduirlo a unes proporcions manejables. Una bona tècnica és realitzar una cerca de les
inconsistències i contradiccions del problema en comptes d’una cerca sistemàtica i
exhaustiva. Es tracta d’aplicar el raonament a la capacitat de cerca. Com més sofisticada és
l’estratègia de cerca menor és l’esforç que s’ha de realitzar, i el procés ja no depèn del

5



cercador sinó de l’estructura del problema. Ara bé, l’ésser humà té uns límits de rendiment
que fan que no pugui optimitzar com ho faria una màquina.
Els éssers humans no descobreixen sempre per si sols estratègies intel·ligents que sí que
se’ls hi podria ensenyar. Tampoc tenen els mitjans necessaris per emmagatzemar la
informació necessària per aplicar l’estratègia òptima, tot i tenir una capacitat de memòria
il·limitada i semipermanent. El problema radica en la quantitat de memòria d’accés ràpid i
el temps necessari per passar elements de la memòria a curt termini cap a la memòria
profunda. Els estudis han insinuat que és possible guardar només set elements en la
memòria a curt termini i que es precisen entre cinc i deu segons per fer el trasllat d’un
element a la memòria profunda. Amb estratègies apreses es pot modificar el rendiment i
millorar l’eficiència del subjecte però això entranya dificultats degut a que aquestes
estratègies es recolzen principalment en la memòria a curt termini, amb el que no es
poden aplicar correctament.
En la memorització la significació és una variable de gran importància. Les unitats amb
sentit s’aprenen molt més ràpid que les que no en tenen. Una unitat sense sentit és un
conjunt de porcions a memoritzar mentre que una unitat amb significat és una única
porció. A més a més la prosa continua es memoritza amb un terç del temps per paraula
necessari per aprendre paraules inconnexes. Aquesta és la primera limitació però també
hem de tenir present la quantitat de memòria a curt termini que es pot retenir. Recodificar
els elements en un nombre menor de porcions pot ajudar a emmagatzemar més
informació. Es considera que la memòria està organitzada de forma associativa. És molt
més senzill memoritzar un seguit de relacions entre les porcions que no pas una fotografia
mental d’aquestes porcions. Es creu que la memòria és una organització d’estructures de
llistes de relacions entre elements i llistes curtes de tres o quatre components. Aquesta
estructuració serà molt útil per augmentar el rendiment del pensament humà, el qual està
molt condicionat pel fet d’operar en sèrie i no utilitzar processos en paral·lel.
Un dels punts més característics d’aquest pensament humà és el llenguatge. Tots els
llenguatges semblen tenir estructures similars, caixes dins de caixes. La divisió en noms i
verbs, així com la ordenació de frases són comunes en qualsevol llenguatge. Aquestes
estructures s’emmagatzemen i processen com a llistes jeràrquicament organitzades, cosa
que ajuda a explicar com llenguatge i significat prenen cos en la ment dels subjectes.
L’entrada en dominis semànticament rics ens obliga a un ús més intensiu de la memòria
profunda. Com ja s’ha comentat, la memòria profunda és essencialment il·limitada tot i que
requereix d’uns vuit segons per gravar-hi un nou elements, excepte que utilitzem
plantilles, tècnica que redueix aquest temps. També s’ha dit ja que s’estructura en llistes, i
que funciona principalment de manera associativa. Aquesta memòria funciona en un
segon pla, com una subrutina que respon als inputs que ens ofereixen els sentits amb la
intenció de donar-los-hi resposta. La intuïció funciona d’aquesta manera, reconeix una
estructura d’imputs que activen la connexió amb la informació emmagatzemada sobre el
tema i ens proporcionen una resposta ràpida.
Ara bé, la quantitat d’informació guardada en la memòria profunda no difereix gaire en
funció dels diferents tipus de professionals. El coneixement d’un professional és adequat
quan sap tant com els altres professionals de la matèria. El principal condicionant o
limitador del coneixement d’un subjecte és el temps necessari per adquirir-lo. Fins i tot les
persones amb més talent necessiten una dècada per assolir el màxim de destresa
professional, és el que s’ha conegut popularment com la regla de les 10.000 hores1. Quan
1

GLADWELL, Malcolm. Fuera de serie (Outliers). Madrid: Punto de lectura, 2010. Pgs 43-74

6



un domini requereix més d’aquest temps per assolir els coneixements necessaris
augmenta l’especialització i s’intensifica l’ús de llibres de consulta i referència.
No obstant això, els experts a part de coneixements també posseeixen habilitats que els
permeten reconèixer situacions i donar informació al respecte d’aquestes, al mateix temps
que desenvolupen la capacitat d’enfrontar aquestes situacions en el moment en que se’ls
hi presenten. La frontera entre coneixement i destresa és tènue, tant que ambdós
resideixen en l’entorn extern de la memòria profunda, on són aprofitats per direccionar la
cerca de solucions als problemes.
Més important que la solució d’un problema és la comprensió del mateix. La comprensió
d’aquests en dominis semànticament rics necessiten un coneixement previ sobre el tema,
uns esquemes previs susceptibles de ser complimentats amb la informació que s’extreu de
l’enunciat del problema. Els programes que comprenen problemes recullen informació del
món extern i l’emmagatzemen en la memòria profunda utilitzant estructures de llistes i
procediments. Com més creix la informació guardada més creix la memòria, tot i que
segueix operant seguint els mateixos procediments. La memòria fa que els humans puguin
operar en multitud de dominis amb unes estructures de funcionament bàsiques, com són
les utilitzades per entendre i resoldre problemes.
L’entorn extern del pensament està en un canvi continu, introduint nous coneixements i
procediments que milloren els existents. Quan es produeix un canvi més o menys
permanent en la capacitat d’adaptar-se a l’entorn aquest rep el nom d’aprenentatge. Els
sistemes que comprenen són sistemes que aprenen. Quan quelcom s’ha après
memorísticament pot reproduir-se de manera més o menys literal, però no es pot utilitzar
com una eina cognitiva. L’aprenentatge per comprensió és més ràpid, més durador i es pot
transmetre a noves tasques més fàcilment. Això és degut a que la informació amb sentit es
guarda de forma que sigui fàcilment accessible, en forma de procediments més que no pas
com a dades passives.
El procés de descobriment està condicionat en gran mesura per els coneixement previs
que tingui el subjecte. Fer un descobriment vol dir que apareix quelcom nou que no es
podia pronosticar amb certesa i que és de cert valor o interès. Aquesta activitat no
introdueix nous tipus de complexitat en la cognició humana. Sovint és clau descobrir una
nova forma de representació per a poder enfrontar un problema. Quan una situació no
s’ajusta a cap dels esquemes que teníem prèviament hem de fixar-nos en les seves
característiques particulars que són rellevants pel problema per a construir un àmbit de
problema amb aquestes i ometre les que són irrellevants.

LA CIÈNCIA DEL DISSENY
Dissenyar és concebre un curs d’acció que a partir d’una situació donada aconsegueixi un
desenllaç ideal. Aquesta és la definició que fa Simon del disseny, una definició oberta que
permet defensar que el disseny es troba en totes les disciplines, com ara la medicina, els
negocis o el dret. No obstant això, l’autor creu que el disseny no s’ensenya de manera
correcta a la universitat, entitat que ha de trobar com ensenyar ciències de l’artificial
aprofitant-se de les tècniques de investigació operativa i intel·ligència artificial.
El disseny tracta de com haurien de ser les coses, de la concepció d’artefactes per assolir
una meta determinada. Per intentar arribar a aquest punt es serveix d’eines matemàtiques

7



com ara la programació lineal. Ara bé, trobar l’alternativa òptima és senzill només en casos
trivials. Els mètodes tradicionals de disseny en enginyeria són més proclius a buscar
nivells satisfactoris de funcionament que permetin la comparació entre ells. Es tracta de
buscar la solució satisficient, tot i que ningú es conforma amb aquesta quan pot optimitzar.
Satisfitzem perquè trobem una solució acceptable després d’un esforç de cerca moderat.
Aquest esforç serà major com més a prop de l’òptim desitgem estar, per tant el més
convenient és buscar un equilibri entre grau d’acceptabilitat i esforç.
L’assignació de recursos va implícita en el procés de disseny, en especial la seva
minimització. Una de les tècniques utilitzades és la d’assignar valors als plans superiors
per després decidir quins plans inferiors desenvolupar amb més detall, és a dir, desglossar
el disseny en parts per afrontar-les de forma diferenciada i amb un diferent nivell
d’atenció. Es direcciona la cerca per executar aquells plans més prometedors en termes de
costos. Per il·lustrar aquesta tècnica s’utilitza un arbre dividit en branques, les quals
mostren els diferents camins per assolir una solució i els hi assigna un valor, i en el cas
d’eliminar una branca només es perd el cost de la cerca d’aquella.
Tot sistema es pot descompondre en mecanismes i submecanismes, els quals
desenvolupen una funció independent de la resta del sistema. Individualitzar aquests
components és una tècnica ideal per afrontar dissenys complexes. D’aquesta manera es
pot comprovar que el component fa la seva funció sense afectar el global del sistema. La
forma i organització del procés de disseny són essencials dins de la teoria del disseny. Un
altre tema important és el de la representació. Es podria afirmar que la solució d’un
problema és una representació més clara del que abans era obscur. Trobar una
representació que faci evident la solució és una altra tasca que s’afronta des del disseny.
La teoria del disseny també es pot aplicar a la planificació social, però convé mantenir una
actitud modesta a l’hora de fixar els objectius i simplificar dràsticament la situació real a
l’hora de representar-la. En aquest àmbit, dissenys diferent poden tenir conseqüències
econòmiques i polítiques enormement diferenciades. L’objectiu en aquest cas no és tant
trobar el disseny correcte sinó un que sigui comprensible per a tots els participants. El
problema real que s’ha localitzat en aquest tipus de disseny és el de la gestió de la
informació, i és que el recurs més escàs que hi ha és el temps que es pot destinar a
analitzar la informació per a prendre una decisió.
La qualitat del disseny depèn de la qualitat de les dades i el que s’ha de fer és inserir en el
mateix disseny valoracions relatives a la fiabilitat o no de les dades. Per a poder fer
prediccions ens calen dades fiables, però també bones teories que comprenguin
correctament els fenòmens que s’han de predir. De totes maneres, l’essencial en
planificació és la construcció d’alternatives de futur. Cal marcar els diferents terminis i
definir els objectius desitjables. El següent pas consistirà en crear ponts que uneixin el
present amb aquests objectius de futur. No és necessari un alt grau de detall del que
passarà en el futur, només el just i necessari per poder decidir quin curs d’acció prendre
en el present. Incloure mecanismes homeostàtics i mecanismes de resposta ajuden a
suavitzar la variància del futur i evitar ruptures.
Definir qui és el client també és d’allò més important en el procés de disseny. Fer-ho
correctament ajuda a decidir quines són les externalitats desitjades del procés de disseny,
per d’aquesta manera fer-lo d’una forma o d’una altra. Els membres d’una organització o
societat que es veuen sotmesos a un pla determinat intenten encertar com utilitzar el
sistema per a les seves pròpies finalitats. Per aconseguir una bona planificació social és
essencial no perdre de vista la realitat. Aquesta planificació mostra la seva importància en

8



les organitzacions, les quals ajuden als subjectes a assolir fites que individualment serien
inabastables.
El temps és un altre jugador en la partida del disseny. Els fets i experiències perden
transcendència en la mesura que ens allunyem temporalment d’ells. L’horitzó temporal
afecta en gran mesura les decisions que prenem i és que ens és difícil adonar-nos de la
rellevància de fets que es poden donar en un futur llunyà. Val a dir que també ens trobem
davant un problema de càlcul, doncs els humans no tenim la capacitat suficient per
anticipar les conseqüències de cadascun dels nostres actes. La tecnologia ens ha fet adonar
de coses que fan que la perspectiva temporal s’hagi començat a orientar mínimament cap
als esdeveniments futurs. El curt termini acostuma a imposar-se al llarg i fins i tot al mig
termini però mica en mica es va aconseguint en les organitzacions allargar l’horitzó
temporal en la presa de decisions.
El resultat real de les nostres accions és fixar les condicions inicials per garantir l’èxit del
següent pas. Cada acció dona peu a un nou escenari que planteja noves opcions en quan a
disseny. Arribarà un moment en que no es buscarà modificar el món amb el disseny sinó
utilitzar-lo per a comprendre el món i actuar en conseqüència. Si reconeguéssim que no cal
buscar-li solucions a tot segurament seríem més feliços, i llavors sí que podríem mesurar
el progrés amb una escala de felicitat.

LA COMPLEXITAT DE LA COMPLEXITAT
Diuen que un equip és molt més que la suma de les seves parts. De fet, aquesta ve a ser la
definició del holisme, un concepte ideat per J.C. Smuts i que actualment està d’allò més
explotat amb la moda de les sinèrgies positives2. Aquest és un dels elements presents en
els sistemes complexos, sistemes on es poden deslligar les característiques dels
components de les interaccions d’aquests amb el sistema, donant més importància a uns o
altres segons el cas.
Els sistemes caòtics són sistemes dinàmics deterministes que, en cas de patir
modificacions en les seves condicions inicials poden acabar amb pertorbacions radicals de
la seva trajectòria. És el que popularment es coneix com a teoria del caos i s’està treballant
per entendre-la, però s’està molt lluny de poder-la predir. El que si s’ha trobat és una nova
noció d’equilibri, l’atractor estrany. Dins aquest atractor estrany el moviment no s’aturaria
en cap moment ni seria previsible, i mostraria un patró aleatori. Ara bé, caòtic no vol dir
intractable. Si bé els seus detalls no es poden predir, si que es pot tractar com a fenomen
agregat, esdevenint aquest caos com una mena de soroll tolerable. Hem de ser conscient
que la complexitat és una característica clau del món en que vivim i del sistemes que
coexisteixen en ell.
Tornant als sistemes complexos bàsics, la definició d’aquests segons Simon és la d’un
sistema format per un gran nombre de parts diferents que mantenen entre elles una sèrie
d’interaccions. Són sistemes holístics, dels quals costa inferir les propietats del conjunt
donades les propietats individuals dels diferents elements. Aquests sistemes complexos
acostumen a adoptar forma jeràrquica, és a dir, un sistema format per subsistemes
relacionats entre si, cadascun dels quals posseeix una estructura jeràrquica fins al nivell
més inferior del subsistema elemental. Són moltes les estructures jerarquitzades que
2

VV.AA. Sinergia. Barcelona: Ara llibres, 2013.

9



podem trobar. En tenim en els sistemes socials, en els sistemes simbòlics i també en els
sistemes biològics o físics.
Els sistemes que evolucionen mitjançant l’especialització també acostumen a adoptar
aquesta estructura de caixes dins de caixes. Un sistema complex amb un conjunt de
subsistemes estables i amb un funcionament gairebé independent de la resta de processos
dels altres subsistemes té el potencial necessari per a que es produeixi una evolució
ràpida. Per a la resolució humana de problemes utilitzem tècniques basant-nos en aquest
tipus de sistemes, com ara la unió del criteri d’assaig i error amb la selectivitat basada en
les cerques heurístiques. D’aquesta manera ens aprofitem de l’estructura del sistema per
minimitzar el cost i temps de la cerca.
En els sistemes jeràrquics podem distingir entre les interaccions dins dels subsistemes i
les interaccions entre els subsistemes. És un sistema descomponible, tot i que quan les
interaccions entre els subsistemes són dèbils però no desestimables ens trobem davant un
sistema quasi-descomponible. Dins aquest sistema, el comportament a curt termini de
cada subsistema és independent dels de la resta, però en el llarg termini depèn de manera
subsidiària del comportament dels altres subsistemes. Tant en l’àmbit natural, com en el
social i el fisicoquímic, aquest tipus de sistemes i són molt presents. Tant en els sistemes
socials com en els físics la interacció simultània entre molts subsistemes acostuma a estar
limitada. Això és perquè els vincles intracomponents són més forts que els vincles
intercomponents en aquest tipus de sistemes. Per la seva banda, els organismes biològics
també són quasi-descomponibles, ja que les interaccions dins de les unitats en qualsevol
nivell són ràpides i intenses en comparació amb les interaccions entre unitats del mateix
nivell.
Els sistemes quasi-descomponibles poden representar-se de forma jeràrquica, perdent
només una petita part d’informació. Si un sistema és complex però no pas jeràrquic, és
molt probable que escapi a les nostres facultats d’observació i comprensió. Entenem el
món perquè és jeràrquic, o perquè els detalls no jeràrquics se’ns escapen de la nostra
comprensió. Les descripcions de sistemes complexes poden ser el mateix sistema complex
si aquest no té cap mena de redundància. La tasca de la ciència és explotar aquesta
redundància per intentar descriure el món de manera més simple. Localitzar aquestes
descripcions relativament senzilles dels sistemes complexes és clau per a la comprensió
d’aquests, però també per a trobar una explicació de com es reprodueixen.
L’evolució de la complexitat no es produeix necessàriament a través de l’autoreproducció,
sinó que existeixen altres vies. Si tenim una descripció prou acurada d’un objecte podrem
reproduir-lo a partir d’aquesta, ja que ens inclou tota la informació que ens resulta
necessària. La possibilitat més senzilla és la d’utilitzar el mateix sistema complex com a
descripció per, d’aquesta manera, poder-ne obtenir un còpia.
Així doncs, el grau de complexitat o simplicitat d’una estructura depèn en gran mesura de
com la descrivim. Per sort per a aquesta tasca, la majoria de les estructures complexes que
trobem al món són altament redundants, característica que podem aprofitar per a
simplificar-ne la descripció. També és majoritària l’estructura jeràrquica dins el global
d’estructures complexes. Gràcies a la quasi-descomponabilitat, una característica de les
estructures jeràrquiques, trobem noves facilitats en la simplificació de les descripcions
dels sistemes complexos, fent més fàcil la comprensió de com guardar aquesta informació
per al desenvolupament i reproducció d’aquest tipus de sistemes.

10



VALORACIÓ PERSONAL
El primer detall que ha despertat la meva atenció al llegir aquesta obra és relatiu a la
pròpia figura de Herbert A. Simon. La sensació que es desprèn del text és que ens trobem
davant d’una figura de gran magnitud intel·lectual, un d’aquells genis multidisciplinars
tant habituals en els temps antics i que s’han anat perdent amb la tendència cap a
l’especialització dels últims temps. Per posar un exemple, Leonardo Da Vinci era expert en
múltiples disciplines, com per exemple la biologia o l’enginyeria entre d’altres. Per la seva
banda, Simon deixa patent la seva expertesa en economia o psicologia entre d’altres
disciplines. Aquesta és només una mostra per convèncer-nos que ens trobem davant d’un
dels grans cervells, ja no només del segle XX, sinó fins i tot de la història. Aquesta parada
en la persona de Simon és necessària per entendre l’autoritat que desprenen les seves
afirmacions i donar la rellevància suficient a la seva obra.
Un cop assentades les bases de la rellevància de l’obra analitzada, ja podem passar a
centrar-nos en el text. La introducció inicial és francament interessant, situant al lector en
el context històric en que es vas forjar el contingut de “Las ciencias de lo artificial”. Aquest
moment històric que podem reviure a través del text ens fa espectadors de les beceroles
de la informàtica. El naixement d’aquest univers tant habitual avui en dia va ser en aquella
època i Simon va ser un dels seus impulsors. Podem seguir les diferents etapes d’aquest
fenomen centrant la nostra atenció en diferents històries. Els inicis, com hem dit, són amb
Simon i la definició del llenguatge informàtic. Un segon pas el podem revisionar amb la
història de Bill Gates, i com de jove va poder practicar amb un ASR-33 Teletype, un dels
primers ordinadors de l’època de finals dels 60, accessible per a particulars i que es
trobava a Lakeside, l’escola privada de Seattle on estudiava Gates3. Després de l’època dels
grans ordinadors va venir el gran canvi que van propiciar Steve Jobs i Steve Wozniak, fent
el pas de les grans màquines als ordinadors personals i deixant als membres d’IBM amb un
pam de nas. Una bona representació d’aquest moment històric el trobem a la pel·lícula
“Piratas de Silicon Valley” de Martyn Burke4, la qual està basada en un llibre de Paul
Freiberger5 i Michael Swaine, i ens mostra el naixement d’Apple computer i Microsoft.
Seguint amb el nostre recorregut, el naixement d’Internet va ser el següent fet
determinant en la història de la informàtica. Una bona manera d’il·lustrar el boom que va
suposar l’arribada d’Internet és amb la bombolla de les empreses “punt com” que es va
produir en el canvi de mil·lenni, i que trobem excel·lentment representada en el
documental “Startup.com”, de Chris Hegedus i Jehane Noujaim6. Finalment, l’últim gran
pas en el món de la informàtica que hem viscut és el de les xarxes socials, que podem
exemplificar amb la pujada a l’olimp de Facebook, documentada de manera més o menys
rigorosa en el llibre “El efecto Facebook”, de David Kirkpatrick7. En resum, la informàtica
tal i com la coneixem es pot dir que va néixer amb Simon, va passar de grans ordinadors
per a usos governamentals cap a usos privats, després va evolucionar cap als ordinadors
personals, es va generalitzar l’ús d’Internet, cosa que va fer aparèixer nombroses
empreses digitals, i finalment va esdevenir social amb l’aparició de les xarxes socials.
El que es pretén il·lustrar amb aquest breu recorregut per la història de la informàtica és
que Simon es pot considerar, en la seva justa mesura, artífex d’un moviment que ha
canviat la manera d’entendre el món, iniciant una espiral d’innovacions que encara no
GLADWELL, Malcolm. Fuera de serie (Outliers). Madrid: Punto de lectura, 2010. Pgs 58-62
BURKE, Martyn. Piratas de Silicon Valley. Estats Units, 1999.
5 FREIBERGER, Paul. Fire in the Valley: The making of the personal computer. McGraw-Hill, 2000.
6 HEGEDUS, Chris; NOUJAIM, Jehane. Startup.com. Estats Units, 2001.
7 KIRKPATRICK, David. El efecto Facebook. Barcelona: Gestión 2000, 2011.
3
4

11



sabem on ens portarà. No ens hauríem d’estranyar si en els propers anys seguim
convertint alguns clàssics de la ciència ficció de l’època en només clàssics de ficció.
L’evolució ens ha portat al web 2.0, a una major participació dels usuaris i a un nou tipus
de democràcia.
El text de “Las ciencias de lo artificial” ens parla de com va començar tot això, dels detalls
que hi ha al darrere del que ara és només un programa de software. El disseny d’una
manera d’escriure un llenguatge per a les màquines. Les primeres passes cap a un univers
de possibilitats. Tot això i més neix de la teoria del disseny de Simon i de les seves
apreciacions sobre l’artificialitat. Ara bé, el concepte de racionalitat limitada que es pot
trobar al llarg de l’obra també ha assolit una gran influència en els postulats teòrics
posteriors.
Abandonar el camí de l’optimització i abraçar l’opció de la satisficció ha permès estalviar
molt en matèria de costos de cerca, alhora que ha permès que les operacions a realitzar a
partir de la seva adopció fossin assequibles per a la capacitat de càlcul dels humans.
L’obsessió per l’optimització conduïa inexorablement cap a un bloqueig permanent per la
falta de capacitat de realització dels càlculs necessaris. Aquesta paràlisi en un entorn tant
canviant com l’actual es paga molt cara. Tant és així que en el cercle emprenedor ha pres
molta força una figura que es nodreix clarament del concepte de la satisficció, el mínim
producte viable (MVP). Amb aquest nom es coneix en el món emprenedor aquell producte
que s’ha desenvolupat el suficient com per resultar acceptable per el consumidor, encara
que li resti pendent una part important de desenvolupament. Una de les teories que
pregonen amb més força aquesta idea és el mètode “lean startup”, exposat amb claredat en
el llibre homònim d’Eric Ries8. Aquesta metodologia defensa les virtuts de crear una
startup de manera accelerada, cremant etapes a un ritme molt més alt que les empreses de
nova creació normals. Com es veu, el seu pilar del mínim producte viable veu directament
del concepte de la satisficció, deixant clar que, malgrat el pas dels anys, les idees de Simon
estan més vigents que mai.
Trobem en el text també altres idees referents a camps més allunyats dels tractats, com
ara el capítol dedicat a la teoria de l’organització empresarial. Simon, economista i psicòleg
com era, afronta aquí, però sobretot en la seva obra “Administrative behavior”9, la manera
en com prenen les decisions els agents econòmics i socials. Tant important és aquesta
matèria que li trobem dedicada una assignatura dins el pla d’estudis de la llicenciatura en
administració i direcció d’empreses, concretament la que porta per nom “Anàlisi
empresarial i disseny organitzatiu”. La racionalitat limitada opera en força en aquesta
branca d’estudi, tot i que l’autor no es limita a argumentar al voltant d’aquesta, sinó que
ens porta una petita aproximació a la teoria de jocs. En una nova mostra de la seva
versatilitat, Simon ens fa passar a través de les seves línies alguns dels conceptes
econòmics més purs de manera clara i entenedora, recolzant-se en tota mena d’exemples.
És precisament aquest ús reiterat d’exemples, sobretot recreacions d’experiments, un altre
punt que desitjaria comentar. Sembla clar que la utilització de diferents recreacions
d’experiments ajuden i recolzen l’explicació, alhora que intenten demostra les teories de
l’autor i donar-li autoritat. Ara bé, un ús excessiu pot acabar condicionant el ritme narratiu
de l’obra, circumstància que al meu humil parer crec que passa en aquest cas. L’abús
d’experiments, sobretot matemàtics, fan que el lector no entès en la matèria perdi el fil de
l’explicació en algunes ocasions. En certs trams del text ens trobem amb dos o fins i tot
tres exemples consecutius, que si bé esclareixen la temàtica discutida, fan avançar la
8
9

RIES, Eric. El método lean startup. Deusto S.A. Ediciones, 2012.
SIMON, Herbert A.. Administrative behavior 4ed. New York: The Free Press, 1997.

12



narració a salts. Cal admetre que els exemples sempre apareixen lligats a la temàtica de
l’obra, però l’ús que se’n fa no el considero el més adequat.
En els capítols destinats a explicar-nos el funcionament de la ment i la memòria no he
pogut evitar rememorar la lectura feta en el seu moment del llibre dels Steve Bavister i
Amanda Vickers sobre programació neurolingüística10. Aquesta disciplina està molt lligada
a la temàtica tractada per Simon, i segur que els autors van tenir molt present l’obra
d’aquest per dissenyar i fonamentar les seves teories. L’altra lectura que m’ha vingut al
cap al llegir aquests capítols ha estat l’obra de Daniel Goleman “El espíritu creativo” 11.
Quan Simon parla de l’organització de la ment en estructures de llistes i del funcionament
associatiu d’aquesta resulta inevitable, valgui la redundància, l’associació amb les
explicacions del procés creatiu que dóna Goleman en el seu llibre. Aquest ens parla de la
necessitat d’emmagatzemar prèviament una gran quantitat de coneixement en la nostra
memòria, en aquest cas profunda, per després, en un moment de relaxament mental,
poder establir una connexió mental i trobar una solució al problema que ens havíem
plantejat. Aquesta manera de treballar és exactament la mateixa que ens explica Simon en
aquests capítols ja esmentats, capítols que potser van influenciar en certa mesura als
autors de “El espíritu creativo”.
L’última aportació que vull fer sobra aquesta obra és que l’ús de l’apartat de conclusions
en els diferents capítols m’ha semblat escàs i no massa ben explotat. A més a més, l’edició
de “Las ciencias de lo artificial”, tot i comptar amb una excel·lent introducció que m’ha
semblat molt il·lustrativa, no conté un apartat de conclusions finals, ni per part de l’autor
ni per part dels encarregats de l’edició. La tasca de fer les conclusions del teoritzat en la
meva opinió hauria de correspondre sempre a l’autor, degut al fet que és precisament ell el
més indicat per assenyalar allò que considera més rellevant del que ha escrit. No obstant
això, els qui s’han encarregat de la traducció i edició són persones altament qualificades i
reconegudes que estan perfectament habilitades per a realitzar unes conclusions finals
d’una gran qualitat. No ha estat el cas, probablement per respectar el dret legítim de
l’autor de ser ell qui conclogui o no els seus textos, però considero que hauria estat una
interessant aportació que hauria servit de punt final a una obra interessant però que
pateix alguns problemes en la suavitat del recorregut del fil narratiu.
En conclusió, estem davant d’una obra summament interessant, d’una rellevància cabdal
per tot el que s’ha generat posteriorment gràcies a aquestes teories aquí contemplades. El
text és clar i entenedor en la majoria de la seva extensió, adquirint certa complexitat en
alguns punts, detall que no hauria de ser suficient per a desanimar cap lector. Si bé la
narració avança a salts, és pot identificar un fil connector que ens guia a través de
diferents temàtiques de diferents disciplines, però totes mantenen una forta relació amb la
temàtica principal de l’obra. La falta de conclusions finals per part de l’autor no ha
d’impedir que el lector pugui establir les seves pròpies, que, s’hi ha comprès el text, li
permetran veure l’impacte d’aquesta obra clàssica en la societat que l’envolta.

BAVISTER, Steve; VICKERS, Amanda. Programación neurolingüística. Barcelona: Amat editorial,
2011.
11 GOLEMAN, Daniel. El espíritu creativo. Buenos Aires: Javier Vergara editor, 2000.
10

13



BIBLIOGRAFIA












BAVISTER, Steve; VICKERS, Amanda. Programación neurolingüística. Barcelona:
Amat editorial, 2011.
BURKE, Martyn. Piratas de Silicon Valley. Estats Units, 1999.
FREIBERGER, Paul. Fire in the Valley: The making of the personal computer.
McGraw-Hill, 2000.
GLADWELL, Malcolm. Fuera de serie (Outliers). Madrid: Punto de lectura, 2010.
GOLEMAN, Daniel. El espíritu creativo. Buenos Aires: Javier Vergara editor, 2000.
HEGEDUS, Chris; NOUJAIM, Jehane. Startup.com. Estats Units, 2001.
KIRKPATRICK, David. El efecto Facebook. Barcelona: Gestión 2000, 2011.
RIES, Eric. El método lean startup. Deusto S.A. Ediciones, 2012.
SIMON, Herbert A.. Administrative behavior 4ed. New York: The Free Press, 1997.
SIMON, Herbert A.. Las ciencias de lo artificial. Albolote (Granada): Editorial
Comares, 2006.
VV.AA. Sinergia. Barcelona: Ara llibres, 2013.

14

Passejant amb Simon per l'univers de l'artificialitat

Recommended

Recommended

More Related Content

Viewers also liked

Viewers also liked (9)

Similar to Passejant amb Simon per l'univers de l'artificialitat

Similar to Passejant amb Simon per l'univers de l'artificialitat (20)

Passejant amb Simon per l'univers de l'artificialitat