4. ORIGEN
La ceba té un origen incert ja que diferents estudis han assenyalat Àsia
Occidental i el Nord d'Àfrica com a possibles llocs de naixement d'aquesta
hortalissa, concretament en zones de Pèrsia, Índia o Egipte,
respectivament. Els primers vestigis de consum humà es remunten a
aquests dos últims països, fa més de 5.000 anys. A l'Índia un tractat mèdic
anomenat Charaka-Sanhita la proposa com excel·lent diürètic i remei contra
malalties cardíaques, oculars o de les articulacions. A Egipte eren molt
valorades i fins i tot alguns experts estableixen hipòtesis en què s'ofereix la
ceba com un dels aliments principals en la dieta dels treballadors de les
piràmides, juntament amb alls i porros; utilitzant també durant els sacrificis i
funerals a manera de ofrenes.
5. ORIGEN
Grecs i romans van utilitzar
aquesta hortalissa per
alimentar a les seves
tropes de combat en la
creença que atorgava
força en les batalles cos a
cos. Serien aquests últims
els que introduirien el
consum de ceba a la resta
de països riberencs de la
Mediterrània, propagant i
desenvolupant el seu
cultiu durant l'època de
dominació imperial.
6. VARIETATS
Hi ha molts tipus de cebes, alguns típics de certes zones geogràfiques. Es
classifiquen per la forma del bulb, el cicle de cultiu o l’adaptació al clima.
Les cebes necessiten un mínim de duració del dia (fotoperíode llarg) per induir
la formació del bulb. Segons les necessitats de fotoperíode es classifiquen
en: Varietats d’estiu són les que es cullen a l’estiu i necessiten un
fotoperíode llarg, o sigui, bastantes hores de llum per formar el bulb. També
es coneixen com a varietats de dia llarg. Varietats d’hivern són les que es
cullen a la tardor i principis d’hivern. Es coneixen com a varietats de dia curt
o de fotoperíode curt tot i que en realitat s’hauria de dir de fotoperíode
menys llarg.
7. PLANTACIÓ
Sembrar: De gener a febrer / De setembre a novembre
Recol.lectar: De maig a agost
Transplantar: De març a abril / De desembre a desembre / De
gener a gener
8.
9. LA CEBA DE FIGUERES
La ceba de Figueres és una varietat de cultiu de ceba (Allium cepa) no híbrida, de bulb subglobós,
una mica aplatat, amb la capa externa morada i les túniques interiors d'un color més pàl·lid,
molt apreciada per la seva carn dolça i textura tova. Tal i com diu el seu nom és típica de la
regió de figueres.
La ceba de Figueres es diferencia de les altres perquè té un gust dolç, és de consistència tova, de
color rosat amb tendència a lilós, de forma una mica aplanada, de mida mitjana i d'uns 200
grams de pes per unitat. És fàcil de diferenciar sense ser-hi expert.
Propietats nutricionals
Ajuda a eliminar líquids perquè té molt potassi i poc sodi. És una font de vitamines del grup B, com
l'àcid fòlic, necessàries durant l'embaràs. El magnesi de la ceba afavoreix el bon funcionament
dels intestins, dels nervis, dels músculs i del sistema immunològic. Abusar de la ceba pot
produir, perquè conté sofre.
10. LA CEBA DE FIGUERES
Cultiu
És una planta resistent al fred però requereix temperatures una mica elevades i un mínim de
duració del dia per formar el bulb. Es fa de planter. S'ha de sembrar entre desembre i
gener, tot i que depèn de la meteorologia també es pot plantar al febrer. Plantar-la abans
d'hora no sempre és bo. La ceba necessita fred i si l'agafa avançada es desenvolupa
pitjor i produeix més canó de bulb. La collita de ceba seca és a l'estiu i la de ceba tendra a
l'hivern. És una planta explotada, per tant una bona pràctica és l'alternativa de cultiu, no
només per la nutrició sinó també per evitar malalties. Una altra peculiaritat és que
requereix un ambient sec, a l'Empordà diuen que " Val més dos dies de vent
(Tramuntana) que una ensulfatada.
Una característica que millora el seu gust al menjar-la en cru, per amanida, a l'hora de
preparar-la, és no utilitzar cap eina de tall, sinó fer-li un cop per esclafar-la, i separar el
trossos per menjar. És de gust suau i cruixent a la mossegada. Això fa que sigui popular
per prendre-la en sofregits o directament sense coure.
