Sebastià Grau, Secretari de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i de l'Institut Metropolità de Promoció de Sòl i Gestió Patrimonial Jornada: (Re)Pensar, (Re)Habitar i (Re)Cliclar! Anàlisi de les polítiques de sòl i habitatge en temps incerts (7 de maig de 2014) Organitzada per: AVS Catalunya Gerència de Serveis d'Habitatge, Urbanisme i Activitats. Àrea de Territori i Sostenibilitat de la Diputació de Barcelona

1. 1
JORNADA: (RE)PENSAR, (RE)HABILITAR I (RE)CICLAR. ANÀLISI DE LES POLÍTIQUES DE SÒL I HABITATGE
EN TEMPS INCERTS.
7 de maig de 2014
TAULA SOBRE: ELS AGENTS DE LES NOVES POLÍTIQUES D’HABITATGE. ROLS PER UNA NOVA GOBERNANÇA
Intervenció de Sebastià Grau.
1. La nova formulació de la competència local en mataria d’habitatge.
La Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració
Local (RSAL) ha donat nova redacció a l’article 25 de la Llei reguladora de les bases de
règim local, de 1985, on es regulen les competències del municipi.
Aquest canvi comença per la nova identificació del mateix concepte de competències
municipals, en base a la configuració d’un nucli central de competències anomenades
pròpies, el que equival a les competències en matèries que han de ser atribuïdes per les
lleis als municipis irrefutablement i de forma explícita. La Llei de bases, en la nova redacció
igual que en l’anterior, es limita a determinar el nucli dur de les matèries inevitablement
municipals, però deixa a les lleis estatals i autonòmiques la definició de l’abast concret
d’aquestes atribucions locals (en los términos de la legislación del Estado y de las
Comunidades Autónomas).
Així, a la Llei de 1985 la matèria en la que cal atribuir competències als municipis en
habitatge es definia així: promoción y gestión de viviendas. A la nova redacció la matèria
es defineix així: promoción y gestión de la vivienda de protección pública con criterios de
sostenibilidad financiera. Conservación y rehabilitación de la edificación.
En primer lloc, observem que la nova redacció incorpora una referència a la definició de
l’abast de la competència en tant es pot exercir sempre que es subjecti a criteris de
sostenibilitat financera, que és un dels objectius fonamentals de la LRSAL.
L’article 2, apartat 1, de la Llei de Bases, en la nova redacció, ja estableix que el dret
d’intervenir els municipis en els assumptes que afectin el cercle dels interessos propis es
fa mitjançant l’atribució de competències amb estricta subjecció a la normativa
d’estabilitat pressupostària i de sostenibilitat financera. Segons l’article 3.2 de la Llei
Orgànica 2/2012, de 27 d’abril, s’entén per estabilitat pressupostària la situació d’equilibri
o superàvit estructural, i segons l’article 4.2 de la mateixa Llei, s’entendrà per sostenibilitat
financera la capacitat per a finançar compromisos de despeses presents i futurs dins els

2. 2
límits del dèficit, del deute públic i de la morositat del deute comercial, segons l’establer
en aquesta llei i en la normativa estatal i europea. En definitiva, es tracta que el municipi
tanqui els pressupostos sense dèficit, que no es superi el límit d’endeutament de les
administracions públiques i que el termini màxim mitjà de pagament als proveïdors no
superi els 90 dies.
Per tant, d’entrada, hem d’entendre que només des del compliment d’aquests requisits els
municipis poden exercir les competències en matèria d’habitatge que els assignin les lleis
dins el marc de l’article esmentat de la nova Llei de Bases de Règim Local.
En segon lloc, ens seguim mantenint dins els conceptes de promoció i gestió d’habitatges,
el que inclou les accions de preparació urbanística, jurídica i tècnica del sòl necessari,
l’aprovació dels projectes constructius, la contractació de l’execució de les obres de
construcció i tot el procés de posada en el mercat, fins i tot en allò que afecta l’aprovació
de bases o criteris per a l’adjudicació dels habitatges. Tot i això, la nova redacció de la Llei
limita aquesta matèria pròpia dels municipis als habitatges de protecció pública, o, en
paraules de la legislació urbanística, habitatges sotmesos a algun règim de protecció
pública. Això comporta que el municipi resta inhabilitat per a la promoció i gestió d’altres
formes d’habitatge que no sigui el protegit.
Val a dir que l’habitatge protegit resta configurat com aquell habitatge que, com a
compensació a l’aportació de determinades avantatges econòmiques per part de
l’Administració (subvencions en diverses formes) resta subjecta a limitacions en el seu
preu de venda o lloguer i en el seu règim de disponibilitat. Justament el preàmbul de la
Llei de les 3Rs reconeix que s’ha produït l’apropament del preu de mercat de l’habitatge
lliure amb el preu dels mòduls de l’habitatge protegit, el que, unit al règim molt mes
restrictiu de la disponibilitat d’aquest, produeix la manca de competitivitat de l’habitatge
protegit i fa del tot fútil la previsió legal de les reserves del planejament per aquesta mena
d’habitatges.
Per tant, en definitiva, la LRSAL ve a comportar, a la pràctica, l’abocament dels municipis a
la impossibilitat material d’abordar polítiques d’habitatge, ja sigui per que no tenen
competències en l’habitatge lliure, ja sigui per que el protegit no pot competir en el
mercat, ja sigui per que l’ens local es trobi en una situació de desequilibri o
d’incompliment dels objectius d’estabilitat pressupostària.
Només una menció a la nova previsió de la disposició transitòria segona de la Llei de les 3
Rs (2013) en el sentit de que, durant un termini màxim de quatre anys, les Comunitats
Autònomes podran deixar en suspens l’aplicació de les reserves de sòl per habitatge
protegit en els instruments de planejament que no tinguin projectes d’equidistribució
abans de l’entrada en vigor de la Llei (28 de juny de 2013), sempre que es justifiqui en
aquests instruments l’existència en el municipi d’un percentatge d’habitatge protegit ja
construït i no venut superior al 15 % dels habitatges protegits previstos o resultants del
planejament vigent. També caldrà justificar la desproporció entre el parc d’habitatges
protegits construïts i la demanda real amb possibilitats d’accedir a aquest habitatge. Se’ns
fa que serà molt difícil aquesta justificació. Aquesta mesura podria portar a analitzar la
possibilitat de modificacions del planejament per excloure la qualificació d’habitatge

3. 3
protegit, encara que, atesa la prohibició d’actuacions municipals en matèria de sòl per a
d’altres usos, no se’ns acut cap altre ús que pugui gestionar un ajuntament.
Resta en la norma de la LRSAL l’atribució de competència als municipis en el camp de la
conservació i la rehabilitació. Per això hem d’anar a la Llei estatal 8/2013, de 26 de juny. El
seu article 9 atribueix prioritàriament als propietaris, agrupats en diverses formes i
modalitats (comunitats, cooperatives, entitats, societats, etc) la iniciativa per a proposar
l’ordenació de les actuacions de rehabilitació, i tant sols intervindran per assegurar la
conservació i la rehabilitació quan existeixin situacions d’insuficiència o degradació dels
requisits bàsics de funcionalitat, seguretat i habitabilitat, obsolescència de barris, o
situacions greus de pobresa energètica. En definitiva, la intervenció pública ha de ser
pal·liativa, subsidiària i sempre en situacions de vulnerabilitat o marginalitat. És a dir, en
situacions d’inviabilitat econòmica de l’actuació, el que difícilment quadra amb el principi
de suficiència financera (autofinançament) exigit per la LRSAL.
Total, estem en un carreró sense sortida.
Per rematar aquesta regulació, veiem que l’article 25.4 de la Llei de Bases de Règim Local,
en la nova redacció de la LRSAL, preveu que l’exercici d’aquestes competències requereix
l’establiment dels serveis, és a dir, de les formes de gestió corresponents (societat,
organisme autònom, organisme sense personalitat ...), però per aquest establiment del
servei cal avaluar la conveniència en raó de l’estabilitat i sostenibilitat financera. També en
aquesta matèria de conservació i rehabilitació edificatòria qualsevol servei municipal ha de
justificar la seva viabilitat econòmica, cosa que, com hem dit, difícilment s’aconsegueix en
les situacions de degradació, insuficiència, vulnerabilitat i pobresa energètica reservades a
la iniciativa pública per la Llei de les 3 Rs.
2. La nova redacció de la norma sobre el destí del pmsh.
Recordem que l’article 39 de la Llei del Sòl, text refós de 20 de juny de 2008, establia,
segons precedents anteriors, que els béns i recursos que integren necessàriament el
patrimoni públic de sòl han de ser destinats a la construcció de més habitatges subjectes a
algun règim de protecció pública. Quan així ho determinin els instruments d’ordenació
urbanística podran ser destinats a finalitats de protecció o millora d’espais naturals o dels
béns del patrimoni cultural.
La redacció donada per la Llei de les 3 Rs (disposició final dotzena, apartat quinze), amplia
aquesta possibilitat d’extensió del destí d’aquests béns a “finalitats de caràcter socio
econòmic per atendre les necessitats que requereixi el caràcter integrat d’operacions de
regeneració urbana”.
Finalment, la LRSAL (disposició final quarta) introdueix un nou apartat 5 a l’article 39 de la
Llei del Sòl, en el sentit que, excepcionalment (?) els municipis podran destinar el
patrimoni municipal del sòl a reduir el deute comercial i financer de l’Ajuntament, sempre
que tingui aprovat el pressupost de l’any en curs i liquidat l’anterior, tinguin el registre del
PMS correctament actualitzat i que les seves partides estiguin contabilitzades al pressupost

4. 4
municipal, que existeixi un acord del plenari municipal en aquest sentit i que existeixi
autorització de l’òrgan que exerceix la tutela financera (Generalitat). Aquest destí del
patrimoni a reduir deute municipal ha de ser compensat mitjançant els ingressos corrents
dels anys següents (deu anys com a màxim), per tal de “retornar” al patrimoni municipal
de sòl les “bestretes” extretes.
Per tant, no es tracta d’un nou destí del patrimoni municipal de sòl. Es tracta de la seva
“utilització”, d’un avançament del seu valor per a compensar dèficit, avançament que
haurà de ser retornat o restituït en el compte propi d’aquest patrimoni. Aquesta
“reposició” només podrà ser amb nou patrimoni (?) o en diners. Resten molts interrogants.
Però en qualsevol cas, s’intueix que l’ús d’aquesta possibilitat excepcional serà molt
limitat.
3. El paper de les institucions locals supramunicipals.
A la LRSAL es parla de forma reiterada les entitats locals supramunicipals esmentant “les
diputacions o entitats equivalents”. No hi ha dubte de que a l’àmbit català una d’aquestes
entitats equivalents és l’àrea metropolitana, i, concretament, la única existent que és la
de Barcelona.
Les entitats locals supramunicipals assumeixen un paper de:
a) Coordinació dels serveis municipals entre si per a la garantia de la prestació integral i
adequada (art. 26.1.a). Els serveis segueixen sent prestats pels municipis, però la
coordinació pot incloure l’elaboració de bases comunes mínimes, la unificació de
criteris i l’establiment de plans de conjunt.
b) Assistència i cooperació jurídica tècnica i econòmica als serveis municipals (són
prestats pels municipis)
c) Prestació de serveis de caràcter supramunicipal . Aquest caràcter ha de ser declarat
per les lleis sectorials o, en virtut d’aquestes, pels instruments de planificació.
d) La subrogació en la prestació, quan no resulti eficient econòmicament la gestió
municipal (el servei passa a ser prestat per l’ens supramunicipal).
Doncs be, totes aquestes fórmules són les que es posen a disposició dels ens
supramunicipals per gestionar els serveis i entenem que tot allò que es refereix a
l’habitatge ha de tenir necessàriament abast i caràcter supramunicipal, especialment en el
cas metropolità, on les polítiques d’habitatge ultrapassen l’àmbit estrictament municipal.
Precisament en aquesta matèria el mercat és únic a l’àmbit metropolità.
Entenem que en el marc de la Llei de RSAL i de la futura Llei de governs locals de
Catalunya, l’Àrea Metropolitana ha d’estar dotada de competències més clares en aquesta
matèria, declarant aquest servei com d’àmbit i de competència metropolitana i
contemplant, si de cas, la delegació als municipis per a la gestió sota criteris homogenis i
d’eficàcia.

5. 5
4. El cas de l’Àrea Metropolitana de Barcelona
Aquestes reflexions són aplicables estrictament a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Recordem que la Llei de la seva creació, de 2010, estableix, en primer lloc, la competència
genèrica de l’Àrea en matèria d’habitatge assequible (art.36.e), i que la lletra h) del
mateix article li atribueix la competència en matèria d’habitatge segons determinin les
lleis, a més de les que li deleguin els ajuntaments.
Per tant, veiem que la Llei general de bases de règim local preveu que l’Àrea
Metropolitana pugui coordinar els serveis municipals i fins i tot prestar-los quan tinguin
caràcter supramunicipal, i que aquest caràcter ve donat per les lleis sectorials i pels seus
instruments de planificació. D’altra banda, la Llei especial de l’Àrea Metropolitana li
atribueix competències en matèria d’habitatge, segons determinin les lleis sectorials. En
aquest sentit, l’article 8,2 de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge,
reconeix als ens locals, en general, la competència per a la promoció i gestió, en el marc
dels instruments locals i supralocals de planificació. També els ens d’àmbit superior al
municipi poden prestar assistència tècnica, jurídica i financera.
A la Llei del dret a l’habitatge, és prevista la programació supralocal d’habitatge, amb
preferència de l’actuació municipal mitjançant plans o programes de caràcter sectorial o
urbanístic. Si l’àmbit metropolità té la naturalesa d’àmbit unitari per a la planificació
urbanística mitjançant un instrument supramunicipal (Pla Director Urbanístic) i, si aquest
instrument ha de contenir la programació metropolitana de sòl i habitatge, és evident que
l’ens metropolità assumeix la competència de planificació, programació i execució de
polítiques d’habitatge, que inclouen la coordinació de les accions a nivell municipal.
Pel ple exercici d’aquestes competències caldrà que la institució metropolitana es doti del
necessari instrument, que pot ser urbanístic (Pla Director Urbanístic Metropolità) o
sectorial (programa supralocal d’habitatge). En tot cas, el seu contingut ha de permetre la
concertació de polítiques d’habitatge amb l’Administració de la Generalitat (arts. 13 i 14 de
la Llei del dret a l’habitatge).
Finalment, només resta una reflexió sobre l’àmbit territorial idoni per les polítiques
supramunicipals en matèria d’habitatge. Aquest àmbit no ha de ser forçosament el de tot
el territori metropolità, ja que el mercat de l’habitatge, enormement influït per criteris de
mobilitat i d’accessibilitat, es mou per àmbits funcionals propis. És per això que l’acció
conjunta metropolitana en aquesta matèria ha de comportar una definició dels àmbits
unitaris sub-metropolitans més adequats per a la implantació d’accions conjuntes i
coordinades.