Magistral llenguatge audiovisual

Alfabetització audiovisual Conèixer coses bàsiques sobre el llenguatge audiovisual. Tenir un coneixement bàsic d’aquest llenguatge. A la nostra societat també és necessària ja que la imatge i el so ens envolta. MATERIAL EXTRET DEL DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ I DE LA FACULTAT CC.EE. DE LA UAB

Teoria de la comunicació context Pensa una idea Obtéuna idea Feed-back sorolls missatge missatge canal codi emissor receptor

Llenguatge verbal vs. audiovisual S’estudia a les institucions tant formal com informal Aspectes o dimensions: elements sintàctics, morfològics i semàntics. Té un conjunt de símbols i normes d’utilització. Cal saber llegir abans d’escriure. És unisensorial i els continguts verbals són més nombrosos que els icònics. Promou un processament seqüencial de la informació que proporciona al receptor una experiència unificada. És natural. Els seus elements tenen sentit considerant les unitats seqüencials. No sempre mobilitza la sensibilitat. És capaç de ser merament cerebral. La seva presència és pràcticament nul·la Aspectes o dimensions: elements sintàctics, morfològics, semàntics i estètics. Té un conjunt de símbols i normes d’utilització. Cal saber llegir abans d’escriure. És multisensorial i els continguts icònics són més nombrosos que els verbals. Promou un processament global de la informació que proporciona al receptor una experiència unificada. És sintètic. Els seus elements tenen sentit considerant el conjunt. Mobilitza la sensibilitat abans que l’intelecte.

El meu pare passeja un gos que sembla un lleó.

1. Format, Enquadrament En el moment en que mirem pel visor de la màquina fotogràfica o pel monitor de la càmera de vídeo, el que estem fent és posar en un marc,o enquadrar, una part del que els nostres ulls veuen. Quan mirem una fotografia ja revelada, tot allò que no està inclòs en l‘enquadrament senzillament no existeix ,no ho podem veure. Una de les premisses que hem de tenir en compte quan enquadrem és amb quin format treballem, perquè d‘aquest dependrà el resultat final. El format de la imatge és la relació que hi ha entre els seus costats verticals i horitzontals.

Format, Enquadrament El format estàndard utilitzat en fotografia és el de 24 x 36 mm,que és el format real del negatiu. En aquest cas, la relació d‘aspecte d‘aquestformat és d‘1,5. Aquesta relació s‘obté de dividir l‘amplada perl‘alçària: 36/24=1,5 Qualsevol ampliació d‘aquest negatiu seguirà tenint aquesta relació, tant si és de10x15cm,com si és d‘1x1,5m. Hi ha altres formats de negatiu de fotografia,com perexemple el de 6 x 6 cm, d‘aspecte quadrat. La fotografia digital té l‘avantatge que, un cop està a l’ordinador, podem retallar part de l‘enquadrament o, també, unir diverses fotografies i fer-ne una d‘aspecte panoràmic, posar-la càmera vertical,etc. Aquesta variabilitat d‘aspecte encara és més gran quan parlem del còmic, ja que en aquest cas el marc el creem nosaltres i no ha de ser forçosament rectangular. Cadascun dels marcs té un valor expressiu diferent.

Format, Enquadrament Quan parlem de la televisió, o del vídeo, aquesta relació d‘aspecte és fixa. La televisió estàndard té unes proporcions de4:3, és a dir, una relació d‘aspecte d‘1,33, i sempre és apaïsada. Actualment,al mercat de la TDT els televisors tenen un aspecte més panoràmic, d‘1,78, amb proporcions de 16 de llarg per 9 d‘alt, que s‘adapten millor a l‘aspecte del negatiu de les pel·lícules de cinema i que ens permeten veure les pel·lícules que s‘emeten per televisió sense les bandes negres a dalt i a baix de la pantalla. El negatiu de les pel·lícules de cinema, generalment, utilitza una relació d‘aspecte d‘1,66 anomenada la divina proporció,que ha estat utilitzada permolts pintors. Si volem incloure fotografies o dibuixos de còmic o d’ordinador en un vídeo, hem de tenir en compte aquesta diferència de relació d‘aspecte entre els diferents formats.

Format, Enquadrament Pantalla de televisió fins ara convencional 1,33 (4:3) Fotografia apaïssada Fotografia vertical Relació d’aspecte 0,67 Pantalla de televisió panoràmic. 1,78 (16:9) Fotografia d’aspecte quadrat Format de cinema de relació d’aspecte 1,66 (divina proporció) Relació d’aspecte 3. Dues fotografies una al costat de l’altra

2. Pla El pla com a valor d’enquadrament fa referència al grau d’apropament de la càmera a la realitat. És des d’aquesta concepció que s’ha establert una taxonomia que, amb petites variants, s’ha anat imposant. La categorització pren com a mesura de referència la persona humana, sistematitzant els plans en funció de l’allunyament o l’apropament a ella.

GRAN PLA GENERAL (GPG) Mostra un gran escenari, un gran paisatge o una multitud. El referent és allunyat i difús, subordinat al context que l’envolta, on la natura o l’entorn prenen més importància que la persona, de manera que o bé ni tan sols hi és o bé queda diluïda, llunyana, perduda, petita, massificada. És un pla que sovint serveix per situar bàsicament l’espai on s’ha de produir l’acció on posteriorment es complementarà amb altres plans més curts, però compte en no abusar-ne doncs poden acabar per diluir l’efecte desitjat. Emprar sempre els justos i necessaris. Valor fonamentalment descriptiu, però pot adquirir un valor dramàtic o expressiu quan es pretén destacar la solitud o la petitesa de l’home enfront l’entorn, la natura, la multitud, etc.

PLA GENERAL (PG) Mostra un escenari ampli en el qual s’incorpora i es reconeixen els referents, siguin persones, objectes o altres, que acostumen a ocupar entre una tercera i una quarta part de l’enquadrament. D’alguna manera ressalta la relació del referent amb el context que l’envolta. Valor fonamentalment descriptiu. En escenes de grup pot tenir valor dramàtic o expressiu.

PLA DE CONJUNT (PC) Un grup petit de persones o ambient concret. Interessa l’acció i la situació dels personatges que comencen a destacar pel seu protagonisme dintre de l’enquadrament. La persona està encaixada dins d’un espai definit i amb un cert marge de moviment. Bàsicament pot tenir un valor descriptiu o narratiu, i ocasionalment un valor dramàtic.

PLA SENCER (PS) Els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els peus d’un o dos personatges. Interessa sobretot l’acció. Té, doncs, valor narratiu, però comença a potenciar ja el valor expressiu o dramàtic.

PLA AMERICÀ O TRES QUARTS (PA) Els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els genolls de la persona. S’anomena americà perquè s’utilitzava fonamentalment en el western per oferir dos elements clau: el rostre de l’actor i el revòlver. Té com a objectiu destacar la cara i les mans del personatge que d’una manera o altra protagonitzen també l’acció. Té un valor narratiu i dramàtic, permet captar aspectes de l’expressivitat humana en un context global, possibilitant també la presència de diversos personatges.

PLA MITJÀ (PM) Presenta la persona tallada per la cintura, de mig cos en amunt. La seva finalitat és destacar la reacció del personatge davant una realitat. Permet la presència de dos o més personatges amb la finalitat d’establir interrelacions entre ells, fins i tot entre ells i altres referents materials. Valor fonamentalment expressiu i dramàtic (intensifica el valor expressiu del rostre i de les mans), però conserva encara un cert valor narratiu.

PLA MITJÀ CURT (PMC) Agafa aproximadament des de l’altura del pit fins el cap, essent un entremig entre el Pla Mitjà i el Primer Pla. Accentua el valor narratiu i dramàtic, aprofundint molt més en la captació expressiva del referent que aporta el Pla Mitjà.

PRIMER PLA (PP) Recull exclusivament el cap o qualsevol altra part del cos amb la finalitat de destacar una expressió, un gest o quelcom determinat, marginat o excloent altres elements secundaris amb un valor més de caire narratiu o descriptiu. L’espai en aquest tipus de plans no tenen cap valor. Valor fonamentalment expressiu, psicològic i dramàtic que requereix una acurada expressió del rostre per part de qui actua, ja que la seva imatge ocupa tot l’enquadrament de la pantalla i qualsevol badada pot arribar a desorientar a l’espectador, portant-lo a interpretar inadequadament la veritable sensació que de bon principi es pretén manifestar.

PLA DETALL (PD) Mostra un objecte o una part d’un objecte. Normalment s’incorpora com a pla d’inserció dins d’una narració. Segons el context, pot tenir un valor descriptiu, narratiu, simbòlic o dramàtic.

PRIMERÍSSIM PRIMER PLA (PPP) Mostra una part del rostre o del cos de la persona, ve a ser una accentuació del primer pla per tal d’emfatitzar encara més una expressió o acció determinada. En aquest cas el referent espacial ja ni existeix. També li direm quan estem tan a prop de l’objecte que no el sabem identificar. Potencia el valor expressiu i extrema la capacitat de xoc en l’espectador, però compte en no abusar-ne, doncs una proliferació d’aquest pla pot causar esgotament visual en l’espectador.

Pla Seqüència El pla entès com a unitat de presa, és a dir, el conjunt d'imatges enregistrades sense interrupció, des que es prem el disparador de la càmera fins que s'atura. És un concepte temporal. Es coneix com a Pla Seqüència, per tal de no confondre-ho amb el que és un pla en sí mateix. Però abans caldrà parlar del que és una escena i una seqüència. Una escena és compon d’un o més plans seguits que formen part d’una mateixa acció dins d’un espai i d’un temps determinat. Una seqüència és un conjunt d’escenes que integren una mateixa unitat narrativa. Conseqüentment, un pla seqüència és l’agrupació d’un o més plans en escenes, que conformen una mateixa unitat narrativa, tant pel que fa al temps com a l’espai. Solen tenir més durada que una seqüència i s’enregistren en una sola presa o pla, sense talls, aplicant-se tots els canvis d’enquadrament, punt de vista i moviments necessaris sense deixar de filmar. No són gaire habituals donada la dificultat que comporta.

3. La composició Consisteix a distribuir adequadament els diferents referents que s’han de visionar dins l’enquadrament: persones, objectes, decorats, acció, sensació de profunditat, línia de l’horitzó, moviments, aire, llum, ombres, etc. L’ús que se’n faci haurà d’estar condicionat a la informació que es pretengui transmetre, segons se li vulgui donar un caràcter descriptiu, estètic, narratiu, expressiu, dinàmic o qualsevol altre que s’hagi previst en el guió. Per aconseguir-ho, serà bo conèixer un conjunt de normes comunicatives que caldrà tenir en compte quan enregistrin imatges.

Reflexió de les imatges Comparem les dues imatges i reflexioneu sobre els aspectes que veureu a continuació. Cal que tingueu present que partim d’un exemple en què ambdós plans són descriptius, i hi ha com a únic propòsit situar l’espectador en el pati enjardinat d’una casa. * Quina de les dues us suggereix una sensació més agradable? * En quina creieu que es jerarquitzen més adequadament els diferents elements que hi apareixen? * Quins penseu que són els centres d’interès de cada pla? * Trobeu encertat que en el segon pla hi apareguin uns testos en primera línia? * En ambdues imatges hi ha un tros de cel. Quina trobeu més adient? * Què en penseu de la situació del personatge en un pla i en l’altre? * Quin pla aporta més equilibri visual? * Quina imatge contribueix a donar major dinamisme al pla? * Quin pla ofereix una informació més completa i clarificadora?

Composició Podem seguir unes normes o lleis que ens permeten la intenció del missatge: Llei dels terços Línies Aire Simetria Asimetria 3.1. Llei dels terços La llei dels terços, com ja heu pogut deduir, consisteix a dividir mentalment l’enquadrament de la càmera en terços equivalents, amb dues línies horitzontals i dues de verticals, amb quatre punts d’intersecció que estableixen l’àrea de màxima atenció visual, on habitualment s’acostuma a centrar la nostra mirada en primera instància i que es coneix com la zona àuria.

3.3. Aire És l’espai que es troba entre el referent i els límits de l’enquadrament (dalt, sota i costats). Com la resta de conceptes, la seva major o menor inclusió ha d’estar en relació amb la informació que es pretén que aporti. L’Aire dóna aparença angelical.

3.4. Simetria / Asimetria Les composicions massa simètriques poden ser agradables, però a llarg termini poden resultar monòtones. Les asimètriques, en canvi, produeixen sensació d'inestabilitat i poden ser eficaces per crear tensió.

4. Angulació L’angle de visió, que defineix el punt de vista de la càmera amb relació al referent. Tot i que hi ha tants angles de visió com graus a l’escala, tractarem sols els més convencionals.

ANGULACIÓ NORMAL o FRONTAL (AN) L’eix de la càmera és perpendicular al rostre del personatge o de l’objecte, independentment de la seva postura (dempeus, tombat, assegut…). Valor expressiu que manifesta normalitat.

ANGULACIÓ EN PICAT o ANGLE DE PRESA ALTA O VISTA D’OCELL (AP) És l’angle que enregistra de dalt cap a baix, per damunt del referent. Amb l’alumnat més xic s’empra el terme “vista d’ocell”. Valor expressiu que es fa servir per disminuir, empetitir, produir sensació de feblesa, inferioritat, submissió, opressió, aclaparament, indefensió… en el referent, o bé per transmetre a l’espectador una impressió de punt de vista privilegiat, de control, de domini de la situació per part del personatge amb relació al referent. També pot tenir un valor merament descriptiu, per presentar millor un paisatge o una multitud.

ANGULACIÓ EN CONTRAPICAT o ANGLE DE PRESA BAIXA O VISTA DE CUC (ACP) Angle que enregistra de baix a dalt, per sota del referent. Valor expressiu que reforça, emfatitza, engrandeix, monumentalitza, solemnitza, potencia el referent (personatge, objecte, context…), i dóna la sensació de superioritat, de domini.

ANGLE INCLINAT (AI) Enregistrament amb la càmera inclinada lateralment. * Expressa inestabilitat, inquietud, inseguretat, etc., i accentua la subjectivitat de l’enquadrament.

Trenqueu amb la tendència d’enregistrar un pla estant dempeus i des de l’alçada dels vostres ulls. Un pla amb angle normal també ho és si s’enregistra a diferents altures. * Podeu estirar-vos a terra, estar asseguts o simplement fer una genuflexió per enregistrar plans amb angle normal. Heu de cercar posicions que fugin de la rutina, combinant en les vostres produccions diferents perspectives que contribueixin a donar un major dinamisme i enriquiment visual. * Posant-vos a l’altura dels referents podeu aconseguir imatges molt més atractives i naturals. En el cas dels infants, per exemple, no se’ls fa més petits del que són i quan ells mateixos es veuen en una pantalla, segur que es troben més identificats.

5. Il·luminació En primer lloc, deixar constància de què per aconseguir imatges és imprescindible disposar de llum, sense ella sols hi ha foscor. La llum ens permet fer visibles els espais i referents que surten dins l’enquadrament. Expressada aquesta obvietat, afegir que tant la seva presència com la seva absència pot ser emprada com a recurs expressiu en les produccions audiovisuals, en quant què és un element més de la composició, que contribueix a centrar l’atenció en els referents, caracteritzar objectes i espais, destacant o difuminant formes i creant un ambient o atmosfera determinada, suggerint tot tipus de sensacions i efectes especials. Distingirem: ,[object Object]

Il·luminació dura. Plena de contrastos i ombres. Personatge dolent,[object Object]

Per escenes d’intriga, de por, misteri, angoixa…, se sol emprar la llum en contrapicat, amb grans contrastos entre zones clares i fosques.

En altres tipus d’escenes, que pretenen simular situacions habituals de la vida, sense intencionalitat dramàtica ni de cap tipus d’exageració narrativa, es busca normalment una il·luminació equilibrada, sense grans contrastos, on el que interessa destacar més és l’acció en sí mateixa i el que simplement fan els personatges.

La il·luminació directa o indirecta d’un escenari, natural o artificial, situada més amunt o més avall, perpendicularment, en picat o contrapicat, a un costat, davant o darrera del referent, és també un art i es regeix per uns codis lingüístics determinats que estan en funció del clima escènic que es pretengui aconseguir i de l’adequada disposició de les fonts lumíniques.

6. Color És una conseqüència de la llum, sense aquesta no existiria. Tot tipus de llum, forta o suau, reflectida en un objecte o referent qualsevol es caracteritza per disposar d’una determinada temperatura de color, que en cas de ser alta es caracteritzarà per una tonalitat blavosa i si són baixes prenent un to vermellós, donant-se entre ambdós extrems un ampli ventall de possibilitats cromàtiques.

Sovint cal recórrer a filtres elaborats amb làmines d’acetat, que es coneixen amb el nom de gelatines, per aconseguir canvis de color artificialment, i que es col·loquen davant l’objectiu de la càmera. Resultats que poden també aconseguir-se a l’hora d’editar utilitzant els filtres de llum i color incorporats en els programes d’edició. La llum natural no deixa de ser també un filtre i en funció de l’hora del dia, de si està ennuvolat o no, de la tipologia dels núvols i del lloc en què s’enregistri permet aconseguir uns efectes lumínics i uns colors determinats.

Els humans generem bases de dades de colors: REGISTRES CROMÀTICS

SEGUINT EL REGISTRE RGB L’objectiu darrer de l’ús de la llum no és altre que el de crear un ambient que transmeti i provoqui en l’espectador, ni que sigui inconscientment, sensacions, sentiments i emocions carregades de significat, cosa que s’aconsegueix amb un equilibri lumínic o bé amb la combinació de contrastos exagerats entre llums i ombres, però també amb la barreja de llums càlids i freds, en funció de la combinació que es faci de les propietats bàsiques del color: * Lluminositat: grau de capacitat que té per reflectir la llum. * Saturació: nivell de puresa (quant més pur més saturat) o impuresa en el moment en què es barreja amb el color blanc. * Tonalitat, factor decisiu per apreciar la diferència d’intensitat d’un mateix color. És el color en sí mateix.

7. Profunditat de camp La profunditat de camp en fotografia i cinematografia és l'espai que hi ha entre dos punts, pròxim i llunyà, de manera que els objectes que hi ha entre aquests dos punts queden enfocats. Els objectes que queden més propers a la càmera que el punt pròxim surten desenfocats, i també els que queden més allunyats que el punt llunyà. La profunditat de camp depèn dels tres factors següents: 1.- Distància focal de l'objectiu: com més gran, menys profunditat de camp. Per tant, els objectius que tenen més profunditat de camp són els grans angulars, i els que en tenen menys són els teleobjectius. 2.- Obertura del diafragma: com més obert, menys profunditat de camp. 3.- Distància entre la càmera i el subjecte: com més gran, més profunditat de camp.

7. Profunditat de camp De tot això, es dedueix que s'ha d'enfocar amb molta cura quan hom fa servir un teleobjectiu, grans obertures o quan el subjecte és molt proper. En canvi, quan hom fa servir un gran angular, obertures reduïdes o quan el subjecte és llunyà, la profunditat de camp compensa els errors d'enfocament. La profunditat de camp es pot usar de forma creativa: en general, la fotografia de paisatge demana grans profunditats de camp. En canvi, el retrat prefereix una profunditat de camp reduïda, que ajuda a desenfocar el fons i centra així l'atenció en el model.

8. Distància Focal En òptica, la distància focal és la distància entre el centre òptic d'una lent i el punt on la imatge queda projectada, o bé la distància entre el centre òptic i el punt on convergeixen les prolongacions dels raigs de llum, si es tracta d'una lent divergent. Per a lents simples, aquest és un paràmetre intrínsec, ja que és propi de cada lent i no és modificable.

8. Distància Focal Poca profunditat de camp. Distància focal llarga. Camp de visió curt. 1 Teleobjectiu Sí profunditat de camp. Distància focal mitja 35mm. Camp de visió normal. 2 Normal Gran profunditat de camp. Distància focal curta. Camp de visió ampli. 3 Gran angular Efecte lupa. Distància focal 0. Camp de visió mínim. Macro 4

9. Moviment de càmara La panoràmica és un moviment de rotació de la càmera sobre el seu propi eix, però sense desplaçament de la càmera. Aquesta gira sobre un suport fix i amb una distància focal constant, en realitat correspon als diversos moviments del cap d’una persona i conseqüentment podrà ser horitzontal vertical i en diagonal. Físics El traveling és un moviment de translació de la càmera. Aquesta es desplaça sobre un peu mòbil que rep el nom de carro, sobre uns rails, sobre un cotxe, a mà, etc. Dóna dinamisme i corporeïtat als enquadraments, on els referents es desplacen per la pantalla incrementant-se la sensació de perspectiva i potenciant la tercera dimensió o la sensació de relleu. En el zoom és l’òptica de distància focal variable situada a l’interior de la càmera el que es mou, permetent apropar o allunyar els referents sense necessitat de desplaçar la càmera de filmar. La perspectiva, conseqüentment, és la mateixa, malgrat variar les dimensions dels referents que es troben dins l’enquadrament. Òptic

10. Continuïtat o Raccord La coherència temàtica i perceptiva, tant temporal com espacial, que ha d’haver entre plans successius i que es regeix per tot un conjunt de normes audiovisuals. Cal tenir molt en compte el factor il·luminació en la continuïtat de plans, procurant que és mantingui dintre del que sigui possible una mateixa tonalitat. Per mantenir la coherència visual, és necessari que en els canvis de plans els diferents elements que l’integren siguin els mateixos, que no canviïn de forma, de lloc ni de posició, o que es caigui en l’oblit de deixar-se’n algun pel camí. Per no desorientar l’espectador, és imprescindible respectar l’eix d’acció (també conegut com eix d’escena) a la trajectòria que segueix en pantalla qualsevol dels referents que hi surten, evitant en tot moment salts d’eix que comportin confusions innecessàries per l’espectador. La mirada d’un personatge ha de mantenir la direccionalitat entre un pla i un altre, de manera que permeti mantenir la continuïtat entre ells.

11. Ritme El ritme és la sensació o impressió dinàmica o de moviment de les imatges dins l’enquadrament de la pantalla i per la durada temporal de cada pla en què transcorren en una producció audiovisual, amb la finalitat expressiva de què resulti el màxim d’atractiva possible per aconseguir l’atenció del públic a qui va dirigida. Disposem de diferents recursos expressius: La durada temporal dels plans: - Si són breus i molt nombrosos, el ritme serà accelerat i conseqüentment contribuirà a aconseguir sensació d’activitat i gran dinamisme. - Si són llargs i poc nombrosos, el ritme serà lent, aportant una impressió de tranquil.litat i monotonia. 1

11. Ritme La combinació de plans: ,[object Object]

Passar d’un pla obert a un de més tancat suggerir una acceleració de fets per l’augment de tensió que aporta aquesta combinació, aconseguint-me l’efecte contrari si el procés és de tancat a obert.

La combinació de varis plans que van de més llargs a més breus temporalment incrementen un ritme accelerat. Succeeix el contrari, quan és a l’inrevés, doncs acaben suggerint una sensació de serenitat i relaxació.- Per altra banda, si es combinen sobtadament plans de curta durada (de ritme ràpid) amb altres més llargs (de ritme lent) o viceversa, aporten sensacions desconcertants o de sorpresa. 2

11. Ritme 3 Els moviments de càmera i les seves possibles combinacions poden contribuir també a crear un ritme ràpid o lent. L’àudio, tant si hi ha veu en on com en of, efectes sonors, bandes sonores, silencis, etc, reforcen sens dubte el ritme de les imatges. 4

12. Signes de puntuació Les formes de connexió entre els diferents plans, escenes i seqüències d’una producció videogràfica. S’anomenen transicions. Quan s’explica una història audiovisualment no és necessari estendre’s en tot tipus de detalls, ni molt menys presentar una continuïtat de les imatges en temps real. És menester procedir a la selecció de les imatges més significatives, prescindint de tota aquella informació innecessària, la qual cosa implica manipular intencionadament el temps real, allargant-lo o escurçant-lo i fins i tot canviar la seva cronologia si és el cas, intercalant fets passats (flash back), paral·lels o futuristes (flash forward). = TRANSICIONS De fet s’actua de manera semblant a com s’utilitzen els signes de puntuació en un text escrit, coincidint amb la mateixa finalitat, contribuir a enriquir l’expressivitat del missatge que es pretén transmetre.

12. Signes de puntuació EDICIÓ A TALL escombrat TRANSICIONS GRÀFIQUES El seu ús, però, s’ha de limitar exclusivament quan realment sigui necessari, sempre i quan aportin una intencionalitat comunicativa clara en allò que es pretén explicar

13. Textos i Gràfics L’aplicació de gràfics i texts en els títols, en els crèdits o bé per entremig d’una pel.lícula, s’han d’entendre com quelcom més que una simple formalitat, ja que poden emprar-se també com un element expressiu més, complementari o no, en una qualsevol producció cinematogràfica. S’ha de procurar cercar presentacions que vagin més enllà de posar un simple títol exposat sols amb paraules i presentant a més de manera estàtica, tot cercant fórmules més o menys diferents i originals, on juntament amb el so contribueixin a cridar l’atenció de l’espectador ja de bon principi.

14. Trucs La gran diferència entre el cinema i la realitat rau en el fet que el cinema pot fer versemblant allò que és irreal. És normal veure volar superman, parlar els animals o donar vida als objectes. Però per aconseguir aquestes imatges màgiques cal fer uns trucs i uns tractaments de la imatge. Manipulació de la velocitat i Sentit Invers El cinema parteix d’enregistrar un nombre determinat d’imatges seguides durant un temps per després projectar-les amb la mateixa relació. Quan variem la velocitat d’enregis-trament o de reproducció variem la sensació de realitat. Podem ralentir o accelerar el moviment. Així aconseguim veure passar núvols a gran velocitat o veure córrer a multituds de persones. Per tal de veure el moviment cap enrere només hem de reproduir l’enregistrament a la inversa. Així veurem gent saltant de l’aigua cap al tram-polí o fer venir una pilota al peu com si fos un imant. 1

14. Trucs 2 Sobreimpressió i incrustació d’imatges (Cromakey) La sobreimpressió d’imatges s’acostuma a utilitzar com a mitjà de transició amb l’encadenat progressiu de dues imatges. Quan encadenem estem mesclant dues imatges: mentre una s’en va l’altra apareix. Si mantenim les dues imatges: en un 50% obtindrem una sobre impressió conjunta de totes dues. La incrustació d’imatges parteix d’una tècnica diferent. Per tal d’incrustar una imatge cal definir l’espai que serà substituït i donar-li una clau de referència; per exemple la llum, tot allò que sigui negre; o un color, tot allò que sigui blau. Caldrà buscar una imatge de fons per ser inserida i quan es commutin totes dues imatges, la imatge de fons apareixerà en tots aquells espais que hem referenciat anteriorment.

14. Trucs 3 Variació de l’angle d’enregistrament Un dels trucs clàssics del cinema és el de fer pujar personatges per una paret. En realitat el que s’està fent és variar el decorat convertint el terra en una paret i es gira la càmera 45º sobre el seu eix . El terra passarà a ser una paret i el personatge que camini i vagi de quatre potes sobre el terra en realitat l’estarem enregistrant com si pugés o baixés per una paret. Lents o màscares a l’objectiu També es pot modificar la imatge mitjançant lents òptiques i, de la mateixa manera que ho faríem amb la fotografia, podem utilitzar diferents lents per variar o ressaltar colors, també per deformar imatges o donar-nos efectes òptics. Una cartolina retallada posada davant la càmera pot fer l’efecte de màscara. Així podem simular la visió feta a través d’uns binocles. 4

14. Trucs 5 Stop-motion . Aparicions i desaparicions. És un dels principals trucs del cinema i de més fàcil realització. Es tracta d´aturar l’enregistrament, modificar l’acció del que passa (s’acostuma a fer fora una figura o personatge per tal que desaparegui) i sense moure la càmera tornar a enregistrar. L’efecte que ens donarà serà la desaparició o moviment instantani d’un objecte. Si repetim aquest truc contínuament i en intervals molt curts arribarem a crear una animació. Infografia, vídeo digital i multimèdia La informàtica gràfica o infografia és la base de l’animació per ordinador. Hi ha molts tipus de gràfics fets per ordinador. Bàsicament els podríem classificar en dos tipus: els mapes de bits i els vectorials. 6

14. Trucs Maquetes Sistema Zoptic: consisteix en un projector i en una càmera, però la peculiaritat resideix que el zoom de la càmera està sincronitzat amb el del projector. D'aquesta forma, quan el zoom de la càmera s'apropa, el del projector també s'apropa i viceversa (donant la sensació de moviment). Maquetes en miniatura, animatronics. 7

14. Efectes especials Els efectes especials (en anglès - special effects o simplement com a SFX , SPFX o FX) s'utilitzen en la indústria del cinema o en televisió per a aconseguir escenes que no es poden realitzar per mitjans normals, com per exemple un viatge a l'espai. La tècnica per a la creació d'efectes digitals es denomina postproducció. Els efectes especials es divideixen tradicionalment en tres tipus. Els efectes òptics, cridats també efectes visuals o fotogràfics, que consisteixen en la manipulació d'una imatge fotografiada. Els efectes mecànics (denominats també efectes pràctics o físics), que es realitzen durant el rodatge en viu de la pel·lícula. Aquests inclouen ninots mecànics, escenografia, pirotècnia, pluja artificial i etc. Els efectes de so. 1 2 3

15. Música i efectes sonors L’àudio és també un element expressiu que contribueix a enriquir el contingut d’una producció fílmica. Amb l’àudio, o bé amb la seva absència, passa el mateix. És un element tan important com la imatge. Utilitzat adequadament, és un recurs expressiu més que la complementa i que contribueix significativament a donar unitat al producte cinematogràfic. El seu tractament ha d’estar sempre d’acord amb el que es vulgui comunicar, amb l’ambient que es vol crear, amb l’acció que es pretén reforçar, etc. És necessari preveure-ho juntament amb les imatges en el moment d’elaborar el guió, des de les intervencions en directe dels personatges fins als efectes sonors especials, passant pels silencis, la veu en off i els doblatges, les músiques de fons o intencionades, etc.

15. Música i efectes sonors So directe (en on) S’enregistra juntament amb les imatges, bé sigui amb personatges que dialoguen, canten, criden, etc., bé un soroll determinat ocasionat per un objecte, una màquina, o simplement el so ambient. En funció de si s’enregistra en interiors o exteriors és menester comptar amb l’ajut de micròfons externs a la càmera de vídeo. Banda sonora Les músiques, originals o no, que acompanyen una escena o seqüència poden tenir diverses finalitats, en funció del contingut de la pel.lícula, com la de contextualitzar, descriure, tensionar, dramatitzar, marcar una transició, terroritzar, destacar una acció o fet determinat, contribuint així a oferir a l’espectador una visió més unitària de la pel.lícula.

15. Música i efectes sonors Efectes sonors Els efectes sonors, s’empren habitualment per destacar unes accions molt específiques i se solen afegir en el procés d’edició, per una qüestió de comoditat, doncs la seva aplicació en directe pot distorsionar i destarotar l’enregistrament. La seva finalitat no és altra que contribuir a fer més real allò que es veu en la imatge, bé sigui per destacar sonorament quelcom d’origen físic (el so d’una ampolla que cau a terra, un tret d’escopeta, una explosió, un xoc entre vehicles, etc.) bé per generar situacions emocionals en els espectadors (de por, d’entusiasme, d’intriga, etc.), bé per expressar el pas del temps, bé per realçar o enfonsar un personatge, etc. Sigui el que sigui el que es pretengui aconseguir cal tenir molta cura a l’hora de cercar i seleccionar l’efecte sonor, procurant sempre que sigui el més adequat amb les imatges que ha de compartir.

15. Música i efectes sonors Veu en off La veu en off és un comentari que se sobreposa en les imatges amb la intencionalitat de descriure, clarificar, informar, narrar, exposar, etc. allò que es consideri més adient per complementar-les i reforçar-les. Pot tenir un caràcter purament impersonal com la que s’aplica en reportatges i documentals o un sentit més personal, més interpretatiu. Silenci Evidentment el silenci no és un so, però la seva absència pot arribar a ser també un recurs expressiu tant important o més en determinades escenes i seqüències o bé un simple indicador de pausa que es dóna entre diferents tipus d’àudio (en una banda sonora, en efectes sonors especials o en una conversa). En el primer cas, sobretot quan apareix sobtadament, per exemple, pot arribar a tenir un significat dramàtic, d’espera llarga i expectant vers quelcom que ha de succeir o no.

15. Música i efectes sonors Doblatge El doblatge és una tècnica que s’utilitza preferentment per traduir les intervencions dels personatges d’una pel.lícula. No és una tasca fàcil ja que requereix un alt grau de sincronisme amb els moviments de boca i gests amb altres part del cos que pugui realitzar la persona a qui se sobreposa la veu. Trobareu unampli ventall de músiques i efectes especials. * http://phobos.xtec.net/audiovisuals/radio/fonoteca.php * http://recursos.cnice.mec.es/bancoimagenes/sonidos/directorio.php

Càmares de vídeo A l’hora d’enregistrar imatges podem recórrer a diferents tipus de càmeres i dintre de cadascun existeix un ventall molt ampli de varietats. Evidentment, les millors per recollir imatges en moviment són les càmeres de vídeo, ja que estan especialment dissenyades, tècnicament parlant, per acomplir aquesta funció. Actualment, però, trobem en el mercat moltes altres opcions, que en moments determinats poden resultar de tanta utilitat com la típica càmera de vídeo. Parlem de les càmeres de fer fotos, dels mòbils, de la webcam, etc., i a saber quines altres novetats aniran apareixent en el futur. És per aquest motiu que no podem centrar-nos sols en la clàssica càmera de vídeo, malgrat no disposar encara de totes les seves prestacions, però temps al temps.

Webcam És una càmera de vídeo digital senzilla, que entre moltes altres aplicacions (fer fotografies, vídeo conferència…) permet enregistrar imatges de vídeo, amb les limitacions pròpies d’aquest maquinari. La seva instal•lació, en el cas de què no vingui ja incorporada de fàbrica dins l’ordinador, és molt fàcil. Tots els programes tenen les funcions de “GRAVAR”, “PAUSA”, “STOP” i “DESAR”, possiblement amb altres noms, doncs cada casa comercial li posa el nom que estima més oportú. Amb les webcams incorporades en la pantalla dels equips informàtics, la possibilitat d’enregistrar limita molt la captura de plans. Però si teniu una webcam externa hi ha moltes més opcions, ja no sols per enregistrar diferents tipologies de plans, també diferents angulacions i moviments de càmera. Dependrà molt de la llargada del cable. L’avantatja que té aquest tipus de càmera és que l’arxiu de vídeo que genera l’incorpora automàticament dins l’ordinador

Mòbil La qualitat de la seva gravació serà sempre menor si la comparem amb la típica càmera de vídeo, per la seva menor resolució d’imatge i de so, a més de no permetre realitzar llargs enregistraments, per la seva poca capacitat d’emmagatzemament. De tota manera, tot dependrà del mòbil que tingueu. Utilitzar l’opció d’enregistrar imatges d’un telèfon mòbil no presenta cap dificultat. Abans de procedir a un enregistrament, però, és molt important conèixer les opcions de configuració de vídeo del mòbil, per poder-les modificar-les si cal, sobretot pel que fa a la qualitat d’imatge, la mida del quadre, la seva durada, etc. Acabada la gravació haureu de descarregar l’arxiu o arxius que heu generat a l’ordinador. Hi ha vàries possibilitats, sempre en funció dels recursos del telèfon mòbil que tingueu.

Càmares de vídeo * A través d’un cable USB que connecti la càmera amb l’ordinador. Abans cal haver instal•lat el programari adequat que sol anar amb Cd-rom que acompanya el telèfon quan es compra. * Per correu electrònic, si el vostre mòbil té aquesta opció. * Utilitzant la tecnologia BLUETOOTH, sempre i quan el vostre ordinador disposi d’un adaptador BLUETOOTH i el programa corresponent instal•lat. Aquest programa sol anar dins el Cd-rom que acompanya el telèfon quan es compra. L’adaptador si no està integrat dins l’ordinador s’ha de comprar. Per transferir els arxius de vídeo heu d’estar prop del vostre ordinador i activar primer de tot l’opció BLUETOOTH del vostre mòbil, si no ho està. Després heu de seleccionar l’arxiu de vídeo corresponent i accionar el botó “ENVIAR”. A partir d’aquí anar seguint els passos que el mateix mòbil us anirà indicant. * A través d’un lector o multilector de targetes de memòria que es pugui connectar amb USB al vostre ordinador. Caldrà, però, que aquest lector o multilector tingui compatibilitat amb la targeta de memòria del vostre mòbil.

Càmares de fotos La càmera de fotos està pensada i dissenyada per fer fotografies. L’opció de gravar vídeo no és més que un complement. Conseqüentment, no es pot comparar la qualitat de les seves imatges amb una càmera de vídeo, tot i que és major que la d’una mòbil. La capacitat d’emmagatzemament d’arxius de vídeo està en funció de la targeta de memòria de la càmera, que en aquest cas pot arribar a ser considerable. A l’igual que el telèfon mòbil, gravar vídeo amb una càmera de fer fotos és també molt senzill. No requereix estar connectat a un ordinador i permet poder realitzar enregistraments en qualsevol lloc, seleccionant tot tipus de pla, punts de vista i moviments de càmera.

Càmares digitals de vídeo Per un enregistrament de qualitat. En el mercat podem trobar tot tipus de càmeres digitals de vídeo. Aquí ens centrarem sols en les domèstiques, perquè són les més econòmiques i perquè donen un bon resultat. Actualment, en el mercat es poden trobar quatre tipus de càmeres digitals de vídeo domèstiques que es diferencien entre sí pel suport on es graven la imatge i l’àudio: * En cinta Mini DV * En disc dur (HD) * En disc DVD * En targeta de memòria

Vídeo Digital Una de les grans revolucions de la tecnologia del vídeo ha estat el seu pas d’analògic a digital. La senyal de vídeo analògica era una senyal de llum que es convertia en un senyal elèctric i posteriorment en un gràfic electromagnètic que es gravava sobre un suport de cinta. Amb una tecnologia semblant a la de l’àudio amb els radiocassets. Amb l’aparició del vídeo digital han canviat molt els processos i tècniques d’edició i transmissió de vídeo. En l’entorn professional varen sorgir formats de gravació en cintes de tipus digital i sistemes d’edició no lineal. En l’entorn no professional varen néixer els primers entorns de vídeo per a sistemes operatius. Apple va ser la primera empresa en crear un entorn de vídeo per al seu sistema operatiu: el Quicktime i el seu fitxer de vídeo digital el Enllaç extern.mov. Així mateix va inventar conjuntament amb Sony el protocol IEE1394 i els connectors Firewire que permetien el control i la transmissió de vídeo en format DV a l’ordinador. Windows també va crear el seu propi entorn de vídeo i els seu fitxer de vídeo digital el.avi.

Vídeo Digital A partir d’aquests entorns varen néixer els primers programes d’edició com el Premiere d’Adobe, Studio de Pynaccle, Imovie d’Apple i posteriorment Windows Movie Maker. Apareixen les capturadores que converteixen el vídeo analògic en digital. El format de cinta VHS va donar pas al DVD com a suport de visionat de vídeo i al mini DV com a format estàndar per a les càmeres domèstiques. Actualment, el vídeo digital s’ha integrat en diferents plataformes i suport com els telèfons mòbils, les consoles de jocs, les PDA, etc.

Magistral llenguatge audiovisual

Recomendados

Recomendados

Mais conteúdo relacionado

Mais procurados

Mais procurados (20)

Semelhante a Magistral llenguatge audiovisual

Semelhante a Magistral llenguatge audiovisual (20)

Mais de Noemí Santiveri Papiol

Mais de Noemí Santiveri Papiol (11)

Magistral llenguatge audiovisual