Reflexions al voltant de la relació entre aquests tres conceptes: filosofia, democràcia i política.

1. Filosofia,
democràcia i
despolitització
La democràcia amenaçada
Manuel Villar Pujol
23/02/2011

2. Filosofia, democràcia i despolitització
Filosofia, democràcia i despolitització.
1. Filosofia, democràcia i política, una convivència problemàtica.
“... la democràcia, entesa com a poder del poble, com a poder d'aquells que no tenen
cap qualificació particular per exercir-lo, és la base mateixa sobre la qual s'assenta el
caràcter pensable de la política. Si el poder queda en mans dels més savis, dels més
forts, dels més rics, no estarem ja en l'àmbit de la política.”
Jacques Rancière, Las democracias contra la democracia, Democracia en suspenso,
Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010
“Si romanem reclosos en una comprensió de la democràcia que ens porti a entendre-la
com una forma de govern, no ens quedarà més remei que abandonar la noció a
l'enemic que se l'ha apropiat. Ara bé, precisament per no ser una forma de govern, per
no reduir-se a un tipus de constitució o institució, la democràcia, entesa com aquell
sistema que faculta a qualsevol persona per prendre les regnes dels afers públics,
passa a ser sinònim de la especificitat de la política mateixa.”
Kristin Ross, Se vende democracia. Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli,
Madrid 2010
El que us voldria transmetre en aquesta exposició és un esbós del que pretén
ser una anàlisi de la convivència, quasi sempre conflictiva, entre tres
conceptes: filosofia, democràcia i política, nascuts al mateix temps (són invents
grecs) i sorgits del mateix substrat (la fi de les presències divines). Amb els
textos amb els que he iniciat aquest discurs us poso una mica al corrent de
com d´alguns exponents de la filosofia actual observen com s´articula aquesta
relació entre democràcia i política. La filosofia, com es veu, demana a la
democràcia que sigui conseqüent perquè les seves inconseqüències posen en
perill la continuïtat dels vincles que lliguen la democràcia amb la política.
2. Diferents tipus de democràcia.
Penso que el més característic de les nocions polítiques no consisteix en ser o no
polisèmiques: el que és més característic en elles és que són objecte d'una lluita. La
lluita política és també la lluita per l'apropiació de les paraules.
Jacques Rancière, Las democracias contra la democracia, Democracia en suspenso,
Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010
Rancière suggereix que una part de la lluita política es manifesta a través de la
lluita por l´apropiació de les paraules. La categoria “democràcia”, com a
categoria política, per tant no pot quedar exclosa de la lluita política. Això vol dir
que qui al final del combat aconsegueixi apropiar-se-la aconseguirà el poder
d´imposar un significat que podria ser incompatible amb el concepte política.
Depèn del significat que atorguem a la paraula, obtindrem diferents tipus de
democràcia. Repassem alguns d´aquests tipus:
El primer ens el descriu la Kristin Ross: la democràcia eslògan.
La democràcia s'ha convertit avui en l'eslògan de gairebé tots els dirigents del planeta (i
els que encara no l'utilitzen es veuran obligats, abans o després, a unir-se al carro ).(...)
La totalitat de les "democràcies industrials avançades" de la nostra època són de fet
democràcies oligàrquiques: constitueixen la victòria d'una oligarquia dinàmica, d'un
govern mundial l'interès del qual se centra en les grans fortunes i en el culte a la
2

3. Filosofia, democràcia i despolitització
riquesa i que, al mateix temps, és capaç de construir un consens i una legitimitat
sostinguda per eleccions que, en limitar la gamma d'opcions disponibles, protegeixen
de facto la influència de les classes mitjana i alta.
Kristin Ross, Se vende democracia. Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli,
Madrid 2010
El segon, la Chantal Mouffe: la democràcia consensual.
L´estat actual de les societats democràtico-liberals és particularment favorable per al
desenvolupament del populisme de dreta. Els desplaçament de la idea de sobirania
popular encaixa amb la idea que no existeixen alternatives a l´ordre present, i això
contribueix a la creació d´un clima antipolític que és fàcilment explotat per fomentar
reaccions populars contra les elits governants. Hauríem d´adonar-nos que l´èxit dels
partits populistes de dreta prové, en gran mesura, del fet que proporcionen al poble
certa forma d´esperança amb la creença que les coses podrien ser diferents. Aquesta
és, per suposat, una esperança il·lusòria, basada en falses promeses i en mecanismes
inacceptables d´exclusió, on la xenofòbia generalment juga un rol central. Però quan
són els únics que ofereixen una manera de canalitzar les passions polítiques, la seva
pretensió d´oferir una alternativa resulta seductora, i és molt probable que la seva
convocatòria augmenti.
Chantal Mouffe, El “fin de la política”, Claves de razón práctica, Enero/Febrero 2010,
nº 199
El tercer, l´Ignacio Sánchez-Cuenca: la democracia liberal institucional.
... l´assetjament liberal a la democràcia s´ha traduït en la multiplicació incontrolada
d´instàncies independents del control electoral, allò que de vegades s´anomena
institucions contramajoritàries, com bancs centrals, organitzacions supranacionals o
agències reguladores. Així mateix, els jutges han ampliat el seu poder de decisió en
molts països, intervenint obertament en disputes polítiques partidàries. Es considera
que allunyant el poder decisori del poble o dels seus representants poden assolir-se
resultats que, suposadament, la democràcia per si mateixa mai no aconseguiria. (...) La
tendència dominant consisteix a responsabilitzar els elements democràtics, i no els
liberals, de la incapacitat dels nostres sistemes polítics per fer front els desafiaments
que es plantegen en les societats actuals.
Ignacio Sánchez-Cuenca, Igualdad y autogobierno, Claves de razón práctica, nº 200,
marzo 2010
La democracia eslogan neix en el moment en què “democràcia” es converteix
en una marca o una mena de certificat de qualitat o de bones pràctiques que
dóna prestigi i imatge a qui l’obté. D´aquesta manera, només amb què es
celebrin de tant en tant unes eleccions, el poder aconsegueix el respecte de
l´exterior i silenciar les veus discordants de l´interior.
La democràcia consensual és el resultat d´una decisió de la comunitat política
en la que els seus integrants, siguin de la força política que siguin, han arribat a
l´acord de no fer política, és a dir, no deliberar, no discutir, no polemitzar sobre
determinats temes perquè són intocables, tot i que podrien interessar a la
majoria. D´aquesta manera el que s´aconsegueix és estigmatitzar la
confrontació (la dialèctica amic-enemic) que és allò que mou la política.
La democràcia liberal institucional és un fenomen cada vegada més freqüent on
determinades institucions els integrants de les quals ningú no ha escollit limiten,
corregeixen o impedeixen les decisions d´aquelles institucions, el governs o els
parlaments que han estat lliurement escollits per la ciutadania dels seus països.
3

4. Filosofia, democràcia i despolitització
El que tenen en comú aquestes versions de la democràcia és que descuiden
deliberadament el terreny en què ha de florir la política. No és cap contrasentit
doncs pensar que la democràcia pot sobreviure i mantenir-se sense la política,
allò que en un principi sembla que la vivifica i enforteix. Això és el que
aconsegueixen aquestes tres fórmules de democràcia. Res en elles conviden
els ciutadans a la participació i a la intervenció en l´àmbit polític; tot el contrari,
promouen la indiferència i l´allunyament de la ciutadania dels afers públics
perquè aquestes qüestions, per la seva dificultat, cal deixar-les en mans
d´aquells que saben gestionar-la professionalment. Com diu Zizek: “s´accepta
que el capitalisme liberal-democràtic és la fórmula definitiva per a la millor
societat possible i que l únic que es pot fer és aconseguir que sigui més justa i
tolerant” (Mayo del 68 visto con ojos de hoy, El País, 01/05/2008) Tanmateix,
com assenyala Chantal Mouffe, aquesta despolitització comporta un risc: pot
fer ressorgir com un efecte col·lateral, ja que no es pot acabar del tot amb
aquesta passió, la política tot i que en la seva manifestació més perversa: el
populisme de dreta.
3. Democràcia i política.
Tant bon punt hem situat l´estat de la qüestió en l´actualitat ens podem
remuntar als orígens d´aquesta relació, la de la democràcia i la política.
Al voltant del 530 a. C el tirà Pisístrat advertí als seus conciutadans atenesos:
"Vosaltres ocupeu-vos del vostre idia (els assumptes particulars de cadascú)
que jo ja m´ocuparé dels koinà (allò que és comú, el que és de tots)".
D´aquesta manera, el tirà reduïa els altres a la condició d´idiótai ja que ell es
feia amo del koinon. En aquell moment nasqué l´ús del terme idiota com a
persona que només s´ocupa dels seus negocis privats, dels seus gaudis i
felicitat particular, una persona que no intervé en l´àmbit públic ni s´ocupa d´allò
comú, de la polis, de la seva conservació i engrandiment. És aquest tipus
d´ésser humà que quasi cent anys després Pericles qualificarà
complementàriament com a inútil: "som els atenesos els únics que a qui no
participa dels assumptes públics el considerem, no tant com un despreocupat,
sinó com un inútil" (Tucídides, Història de la guerra del Peloponès).
Les paraules de Pisístrat i de Pericles ressonen en la Política d´Aristòtil (344 -
322 a C) quan defineix l´home com animal polític. És un animal polític perquè
acostuma a viure en comunitat i, a més, disposa de llenguatge, i això és el més
important pel que respecta a la política, ja que aquesta capacitat li permet
discutir sobre el que és just i injust. Però no tot context comunitari predisposa a
poder desenvolupar aquesta potencialitat que només és característica de
l´ésser humà. “Sovint tendim a pensar que sempre i arreu hi ha política, afirma
Jean-Luc Nancy. És indubtable que sempre i arreu hi ha poder. Però no
sempre ha hagut política” (Democracia finita y infinita. Democracia en
suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010).
Aristòtil és qui va construir les categories polítiques que han configurat el
pensament polític occidental. Ho fa a partit de la contraposició entre l´oikos i la
4

5. Filosofia, democràcia i despolitització
polis. Mentre que a la casa les relacions humanes estan marcades per la
verticalitat, la jerarquia, en l´àmbit polític, domina la igualtat (isonomia) (Jorge
Álvarez Yagüez, El nacimiento de la biopolítica, Claves de razón pràctica, junio
2010, nº 203).
oikos polis
- L´espai és la família - L´espai és l´àgora, on pots
actuar amb els altres
- “el govern domèstic és una - és el govern de la paraula
monarquia” (governa un) raonada (logos), allò que
identifica i defineix els humans i
que tothom ha d´utilitzar.
- Les relaciones humanes estan - Les relacions humanes estan
marcades per la desigualtat marcades per la igualtat:
natural:
- despòtiques (amo-esclau)
- enraonar entre homes
- Paternalistes (pare-fills) lliures i iguals
- Aristocràtiques (marit-
muller)
- lloc de la producció i de la - lloc on es pot desplegar la
reproducció (necessitat) capacitat deliberativa: es
discuteix sobre el que volem
ser i com volem viure
(llibertat)
- vida: existència biològica - vida: viure bé
Una de les primeres conseqüències que podem deduir d´aquest quadre és que
allò que és propi de l´ésser humà (la seva capacitat deliberativa) només és
activable si hi ha un espai per a la política. Només un règim polític capaç de
reconèixer el valor de la paraula pot actualitzar la potencialitat profunda de
l´home d´arribar a ser considerat ciutadà. És en aquest territori, el de la política,
on els homes, desiguals per naturalesa, reben la condició d´iguals, de
ciutadans (Josep Ramoneda, Después de la pasión política, Círculo de
Lectores, Barna 1999).
Tanmateix, el respecte de les fronteres entre aquests dos àmbits ha esta un fet
excepcional més que una situació habitual. Aristòtil ja advertí dels riscos de
5

6. Filosofia, democràcia i despolitització
confondre’ls, de pensar que les mateixes condicions havien d´existir en tots
dos. La conseqüència sempre acabava sent la mateixa: el final de la política,
que en el plantejament aristotèlic era el mateix que la pèrdua de l´home. Però
fou la Hanna Arendt en el segle XX qui va comprendre les veritable dimensió
de la progressiva fagocitació del model de la polis pel de l´oikos. Arendt
sostenia que l´inici d´aquest procés coincidí amb l´inici de la modernitat on va
tenir lloc l´aparició d´un àmbit nou, l´àmbit social, que aparentment semblava
no ser ni estrictament públic ni estrictament privat, però que en el fons significà
el principi del soscavament de les fronteres que separaven els dos àmbits, el
trasllat de les formes de l´oikos a l´àmbit públic, o el que és el mateix, l´extensió
de l´administració de la casa, l´oikonomia, al nivell de la nació. Des
d´aleshores, l´organització de les comunitats humanes ha tendit a assemblar-se
al model familiar i la nació-estat, la nova forma política que emergí de la mà de
la modernitat, ha fet seva la imatge d´una gran família. (Jorge Álvarez
Yagüez, ob. cit.).
La distinció entre l'esfera privada i pública de la vida correspon al camp familiar i polític,
que han existit com a entitats diferenciades i separades si més no des del sorgiment de
la ciutat-estat; l'aparició de l'esfera social, que rigorosament no és ni pública ni privada,
és un fenomen relativament nou l'origen del qual va coincidir amb l'arribada de l'Edat
Moderna, la forma política de qual la va trobar en la nació-estat.
(...) Per a nosaltres, aquesta línia divisòria ha quedat esborrada del tot, ja que veiem el
conjunt de pobles i comunitats polítiques a imatge d'una família els assumptes
quotidians han de ser cuidats per una administració domèstica i d'abast nacional.
Hannah Arendt, La condició humana, Círculo de Lectores, Barna 1999
Des del seu naixement la democràcia mai no s´ha alliberat del tot del recel de
la filosofia. Tenim la prova avui en dia; els textos que hem analitzat així ho
demostren: la filosofia sospita de la democràcia perquè aquesta acostuma a no
complir les seves nobles expectatives. Fins i tot algú, com el Roberto
Esposito, s´ha atrevit a dir que la democràcia, entesa d´aquesta manera, fa
temps que ha deixat d´existir. Allò que la majoria diu que és democràcia és un
abús terminològic:qualifiquem falsament de democràcia un sistema de govern
que en essència és simple populisme.
Yo, personalmente, sostengo que la democracia, en el sentido específico de un
régimen basado en la igualdad entre ciudadanos que son capaces de autogobernarse
mediante su elección voluntaria y racional, terminó en los años treinta del siglo pasado
y no se ha vuelto a dar. Naturalmente, esto no significa que se hayan visto
menoscabadas las instituciones formales de la democracia: el parlamento, los partidos,
las elecciones. Pero sí han sido totalmente vaciadas e invertidas respecto de su sentido
originario. Así, la representación [rappresentanza] en el sentido de delegación se ha
convertido en la representación [rappresentazione], en el sentido teatral, o más bien
televisivo, de la expresión: la identidad entre gobernantes y gobernados se ha
transformado en la identificación mimética con el líder de turno; y la voluntad del pueblo
soberano se ha convertido en populismo
Roberto Esposito, Una biopolítica afirmativa. Entrevista de Antonio Valdecantos,
Minerva, nº12, 2009
4. Filosofia i democràcia.
En el principi aquest recels foren insuperables. La convivència entre filosofia i
democràcia va ser tot menys plàcida. Sòcrates i Plató, els que marcaren el
6

7. Filosofia, democràcia i despolitització
camí històric de la filosofia, proposaren una logocràcia com a alternativa a les
insuficiències de la democràcia. El motiu profund de l´hostilitat platònica,
segons Nancy, era la seva manca de fonament en la veritat, la incapacitat de
presentar la seva pròpia legitimitat (ob. cit.). El perill de la democràcia provenia
no tant de les seves inconseqüències com de la seva pròpia naturalesa
perversa. Això no obstant, l´alternativa logocràtica platònica no va suposar més
política si no més aviat tot el contrari. El que pretenia Plató era fer de la polis
una sola família.
Una altra interpretació crítica prou coneguda de la democràcia, des d´una
perspectiva que pretenia desmarcar-se de la platònica però que finalment no
difereix gaire en els resultats, fou la que desenvolupa Nietzsche a finals del
segle XIX. El pensador alemany atribueix a l´instint democràtic la
responsabilitat de la conspiració cultural contra l´essència profunda que anima
la vida: la voluntat de poder. La democràcia, continuadora dels ideals cristians,
és l´antítesi del moviment violent i arbitrari consubstancial a la vida. En
comptes de potenciar la lluita i l´antagonisme, els anestesia i neutralitza. El
resultat és la mediocritat, la uniformitat, la comoditat i la debilitat, propis de
l´home modern (homo democraticus). La solució contra aquest règim depravat i
decadent havia de ser la potenciació, cria i preparació d´una nova casta de
senyors, molt propera a la que Plató, l´arquitecte de l´anti-polis, va dissenyar.
Finalment, crec que fins ara l´elevació del tipus d´home fou creació d´una societat
aristocràtica, la qual durant molt de temps va creure en la direcció jeràrquica i en la
diferència de valor entre els homes, i necessità de l´esclavitud; (...) Sempre em sorgeix
de nou una pregunta, que s´adreçaria a l´oïda de les (...) ànimes fortes d´avui en dia,
(...) ¿no serà el moment, coincidint amb el temps en què més desenvolupat a Europa
està el tipus “animal de ramat”, d´intentar una selecció significativa, artificial i conscient
del tipus oposat i de les seves virtuts?
Nietzsche, (fragment pòstum de 1886, KSA 12 73-74)
La relació conflictiva de la filosofia amb la democràcia assoleix un punt
culminant amb Alain Badiou (El emblema democrático, Democracia en
suspenso). La seva incursió en aquest terreny es pot entendre com una crítica
de les crítiques de la democràcia. Considera insuficients i irrellevants aquells
tractaments polèmics al voltant de la democràcia: només se centren en
subratllar les seves inconseqüències i passen de llarg dels elements essencials
que la configuren perquè de manera inconscient els consideren
inqüestionables. Tots aquests tractaments estan seduïts per una idea que s´ha
convertit en l´“emblema” de la societat contemporània, la idea de democràcia.
Són incapaços, per dir-ho amb altres paraules, d´anar més enllà d´aquesta
mena de paradigma. Aquesta idea emblemàtica, en comptes d´afavorir
l´obtenció d´una imatge versemblant de la realitat el que fa és enterbolir-la i
amagar-la. Per tant, si l´objectiu és la veritat de la democràcia, Badiou ens
proposa que cal “assumir el risc de no ser demòcrates”. I per ser coherent amb
el propi lema el que fa és rescatar i actualitzar els arguments de Plató contra la
democràcia (concentrats en el llibre VIII de la República). L´ideal del filòsof
francès està inspirat en el comunisme dels guardians platònics però obert, una
mena d´”aristocratisme per a tothom”. Aquest comunisme aristocràtic
generalitzat és l´única manera de materialitzar la definició de democràcia. La
conclusió a la que arriba és, si ens ho mirem, força paradoxal: “Només sent
comunistes podem continuar sent fidels a la democràcia”.
7

8. Filosofia, democràcia i despolitització
... no hi ha dubte que la paraula "democràcia" segueix sent l´emblema dominant de la
societat política contemporània. L´emblema és l´element intocable d´un sistema simbòlic.
Pots dir el que vulguis de la societat política, fer-ne una "crítica" ferotge o denunciar "l´horror
econòmic": tot aquest discurs et serà perdonat, sempre que ho facis en nom de la
democràcia (per exemple, així: "¿Com és possible que aquesta societat, que s´anomena a
si mateixa democràtica, faci això o allò?"). I això perquè, al capdavall, si has tractat de jutjar
aquesta societat, ha estat en nom del seu emblema i, per tant, en el seu propi nom. Amb
aquest tipus de crítiques, no t´estàs excloent de la societat, et mantens en la condició de
ciutadà, com correspon, no et tornes un bàrbar, et trobaran en el lloc que democràticament
se t´ha assignat i sens dubte, d´entrada, en les properes eleccions.
Jo afirmo, per tant, això: per assolir tan sols allò real de les nostres societats, cal, com a
exercici a priori, abolir l´emblema que les presideix. No assolirem cap veritat en el món en
què vivim si no deixem de costat la paraula "democràcia", assumint el risc de no ser
demòcrates i exposant-nos en conseqüència al perill de ser mal vistos per "tot el món". I és
que "tot el món", aquí, no adquireix sentit si no és a partit de l´emblema. Per això, "tot el
món" és demòcrata. En això consisteix el que podríem anomenar l´axioma de l´emblema.
Alain Badiou, El emblema democrático, Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli,
Madrid 2010
5. Democràcia amenaçada.
Tot i que se´m pot acusar de simplificador, la relació entre els conceptes
filosofia, democràcia i política podria sintetitzar-se en els´interrogants següents:
com s´ha d´organitzar la servitud voluntària? A qui o a quins deixem el control
de les nostres vides? Caldria un sistema de control molt restrictiu o deixem
obertes de bat a bat les portes?
Els partidaris dels controls restrictius si fossin coherents haurien d´estar a favor
de substituir els sistema d´eleccions per un d´oposicions perquè el sistema
electoral tal com ha funcionat fins ara no garanteix prou l’excel·lència dels que
ens han de governar. D´altra banda, els simpatitzants dels sistemes més
participatius de democràcia haurien de preguntar-se si realment la gent està
disposada a lluitar per la llibertat que la democràcia que ells demanen busca?
El dia 6 de juny de 2010 en el suplement Dinero de La Vanguardia van coincidir
la publicació de dos articles força significatius al meu entendre. El primer,
signat per l´excònsul espanyol a la Xina , Eugenio Bragulat (La clase política
China) descrivia en un to elogiós l´èxit del model econòmic xinès i sobretot el
sistema d´accés al poder de les classes dirigents, basat en un mètode similar a
la de les nostres oposicions. D´alguna manera, venia a dir, que economia
puixant i excel·lència política no era fruit de la improvització. El segon, signat
per l´economista català Joaquim Muns (Igual que hace cincuenta años), feia
una crida contra la politització excessiva de la política a Espanya, la submissió
de l´economia a la política. L´articulista apostava perquè les mesures que
s´havien de prendre per enfrontar-se amb la crisi havien de prescindir dels
“consensos polítics” i atendre més a “criteris tècnics”.
Els nous membres del Comitè Permanent del Politburó del PCX són tots enginyers o
científics, tenen un grau molt alt de sofisticació econòmica i manegen les categories
econòmiques com qualsevol altre dirigent occidental. Han superat els últims anys
reptes diversos d´alta complexitat. (...)
El PCX, amb més de setanta milions de membres (el 5% de la població xinesa), és la
més gran meritocràcia del món. No és més que la versió actual del mandarinat, la
burocràcia que ha governat durant més de dos mil anys. Des del segle sisè es
8

9. Filosofia, democràcia i despolitització
reclutava a través dels exàmens imperials, basats en el mèrit. O sigui, fa quinze segles
que els xinesos inventaren les oposicions, que a Europa a penes, si tenen un segle de
vida. La cultura política del mandarinat, ancorada en el pensament confucià, és una de
les claus per entendre l´èxit econòmic de Xina en les últimes dècades.
Eugenio Bregolat, La clase política China, Dinero. La Vanguardia, 06/06/2010
http://pitxaunlio.blogspot.com/2010/06/el-sistema-xines-i-lexcellencia-de-la.html
La politización excesiva de la economía en España conduce a otro resultado
indeseable que estamos viviendo constantemente. Me refiero a la imposibilidad práctica
de llegar a consensos políticos en materia económica. Si se atendiera más a criterios
técnicos, las dificultades serían menores. Pero cuando se confunde un planteamiento
económico con un principio ideológico inmutable ligado a un credo político, las cosas
resultan mucho más complicadas.
Algún día se tendrá que estudiar a fondo porque, contrariamente a lo que cabría
esperar y a lo que era deseable, el paso de la dictadura a la democracia no se ha
traducido en una mayor despolitización y una mayor tecnificación de la vida pública
española. Por esto, después de cincuenta años, la economía sigue secuestrada por la
política. Un síntoma claro de ello es el hecho de que en las reuniones importantes de
economistas sigamos necesitando que el político de turno las realce con su presencia y
su discurso. Después de hablar, el político se va y raramente escucha al economista, lo
cual es todo un síntoma de la sumisión de la economía a la política en la que seguimos
instalados.
Joaquim Muns, Igual que hace cincuenta años, Dinero, La Vanguardia, 06/06/2010
http://elcomentario.tv/reggio/igual-que-hace-cincuenta-anos-de-joaquim-muns-en-
dinero-de-la-vanguardia/06/06/2010/
L´oportuna publicació d´aquest dos articles i la combinació de les seves idees
bàsiques va ser clau perquè acabés d´entendre una hipòtesi inquietant
plantejada per Slavoj Zizek (De la democracia a la violencia divina.
Democracia en suspenso): i si la democràcia ha deixat de ser interessant per al
capitalisme i ha començat a fer-li nosa?
Allò que ens resulta més molest del cas de la Xina actual és la sospita que el seu
capitalisme autoritari no és tant que ens recorda el nostre passat, la repetició del procés
d´acumulació capitalista que a Europa es va estendre del segle XVI al XVIII, com que
pot ser un signe del futur. ¿Què succeiria si “la viciosa combinació del fuet asiàtic amb
el mercat borsari europeu” revelés ser econòmicament més eficaç que el nostre
capitalisme liberal? ¿Què succeiria si aquesta combinació ens assenyalés que la
democràcia, segons l´entenem els occidentals, ha deixat ja de ser la condició i el motiu
del desenvolupament econòmic per esdevenir el seu entrebanc?
Slavoj Zizek, De la democracia a la violencia divina. Democracia en suspenso,
Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010, pàgs. 132-136
http://pitxaunlio.blogspot.com/2010/09/i-si-la-democracia-no-ens-servis.html
La inquietud de la hipòtesi de Zizek podien encara multiplicar-se si
l´acompanyem de les intuïcions no menys inquietants de la Wendy Brown
(Ahora todos somos demócratas. Democracia en suspenso): i si la gent
prefereix el pa a la llibertat? I si la gent no volgués ser demòcrata perquè als
humans la llibertat que la democràcia els hi proposa ha deixat de ser un
objectiu il·lusionant? I si han renunciat de forma completament conscient a la
política? I si ens hem tornat completament idiotes? Si això és així, les
proclames a què els problemes de la democràcia es resolen amb més
democràcia tindrien problemes irresolubles alhora de connectar amb els seus
potencials receptors.
... la presumpció que la democràcia és un bé descansa al seu torn en els supòsits que els
éssers humans volem autolegislar-nos i que el govern del demos és capaç d'aturar els
9

10. Filosofia, democràcia i despolitització
perills que comporta l'existència d'una concentració de poder exempta de tota obligació de
retre comptes. Avui en dia, però, què prova històrica o precepte filosòfic tenim de que els
éssers humans prefereixin, com deia Dostoievski, "la llibertat al pa"? (...)
El primer que va exposar, a mitjans del segle passat, les claus de l'enigma de l'emancipació
futura va ser Herbert Marcuse (L'home unidimensional). I si els éssers humans no desitgen
assumir la responsabilitat de la llibertat, i a més tampoc se'ls educa ni se'ls anima a abraçar
el projecte de la llibertat política, com afecta això a les disposicions polítiques que donen per
descomptat aquest desig i aquest projecte ? (...)
Wendy Brown, Ahora todos somos demócratas. Democracia en suspenso, Ediciones
Casus-Belli, Madrid 2010
http://pitxaunlio.blogspot.com/2010/08/les-amenaces-contra-la-democracia.html
6. No volen ser idiotes.
En el nostre país qualsevol qüestió amb un potencial polític, menyspreant altres
possibles consideracions, de seguida queda segrestada per la invocació a la
lògica econòmica o és aquesta mateixa invocació qui qüestiona el
desplegament d´alguns drets. A tall d´exemple: qui paga els “pinganillos” del
Senat? És la independència de Catalunya una bona inversió? A Europa si fa no
fa passa el mateix: l´únic que de debò li preocupa de les revoltes àrabs és si
repercutiran en el preu dels carburants i com aquestes pujades afectaran el
nivell de consum dels ciutadans. Tanmateix, el que manifesten aquestes
revoltes és que la gent està farta de fer l´idiota i per aconseguir-ho reclamen un
espai per poder exercitar el que fins ara se’ls havia negat, els seus drets
polítics i un marc formal que els faci possible, la democràcia. A diferència de la
indolència amb la que els europeus suporten els efectes de la crisi en les
polítiques socials, els àrabs estan disposats, si cal, a perdre la vida per un
projecte de vida diferent al que semblava estaven destinats i suspendre per uns
instants les imposicions dels mercats. Gràcies a l´existència d´aquests
processos queden dissipats provisionalment el nostres temors produïts per la
possible materialització de les hipòtesis de Zizek i Brown.
El mateix Zizek (En defensa de la intolerancia), seguint a Rancière, afirma que
aquestes revoltes s´han d´entendre com interrupcions sobtades que de tant en
tant pateixen determinats mecanismes, els mecanismes del poder hegemònic.
En aquests moments en què la màquina del poder s´atura, per breus que
siguin, treu el cap allò que el poder s´esforça amb tots els mitjans per apaivagar
o eliminar, la política. Són aquests moments excepcionals en què “política” i
“democràcia” es confonen. Són excepcionals perquè allò habitual és que el
poder (sigui democràtic o no) vetlli perquè les desigualtats perdurin, perquè
“ningú deixi el lloc que a cadascú per naturalesa li correspon”. És això en
essència el que consisteix la despolitització.
... ¿estem condemnats a moure´ns exclusivament dins de l´espai de l´hegemonia o podem,
almenys provisionalment, interrompre el seu mecanisme? Segons Rancière, aquest tipus
de subversió no només no sol donar-se, sinó que constitueix el nucli mateix de la política, de
l´esdeveniment veritablement polític. (...)
En aquest sentit, "política" i "democràcia" són sinònims: l´objectiu principal de la política
antidemocràtica és i sempre ha estat, per definició, la despolitització, és a dir, l´exigència
innegociable que les coses "tornin a la normalitat", que cadascú ocupi el seu lloc ... La
veritable lluita política, com explica Rancière contrastant a Habermas, no consisteix en una
discussió racional entre interessos múltiples, sinó que és la lluita paral.lela per aconseguit
fer-se escoltar i que la seva pròpia veu sigui reconegut com la veu d´un interlocutor legítim.
10

11. Filosofia, democràcia i despolitització
Quan els "exclosos", ja siguin demos grec o obrers polonesos, protesten contra l´elit
dominant (aristocràcia o nomenklatura), la veritable aposta no està en les reivindicacions
explícites (augments salarials, millors condicions de treball ...), sinó en el dret fonamental de
ser escoltats i reconeguts com a iguals en la discussió.
Slavoj Zizek, En defensa de la intolerancia, Sequitur, Madrid 2008
(Aquest text va servir de base per a la conferència realitzada el dia 5 d´abril de
2011 a la Sala d´Actes de les Cotxeres de Sants, dins dels actes promoguts per
la Xarxa de Centres Cívics de Barcelona de l´anomenada Festa de la Filosofia)
http://www.slideshare.net/mvillarpujol/democrcia-i-despolititzaci
Bibliografia
Jorge Álvarez Yagüez, El nacimiento de la biopolítica, Claves de razón
pràctica, junio 2010, nº 203
Hannah Arendt , La condició humana, Círculo de Lectores, Barna 1999
Aristòtil, Política, Centro de Estudios Constitucionales, Madrid 1983
Alain Badiou, El emblema democrático, Democracia en suspenso, Ediciones
Casus-Belli, Madrid 2010
Eugenio Bregolat, La clase política China, Dinero. La Vanguardia, 06/06/2010
Wendy Brown, Ahora todos somos demócratas. Democracia en suspenso,
Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010
Roberto Esposito, Una biopolítica afirmativa. Entrevista de Antonio
Valdecantos, Minerva, nº12, 2009
Chantal Mouffe, El “fin de la política”, Claves de razón práctica, Enero/Febrero
2010, nº 199
Joaquim Muns, Igual que hace cincuenta años, Dinero, La Vanguardia,
06/06/2010
Jean-Luc Nancy, Democracia finita y infinita. Democracia en suspenso,
Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010
Friedrich Nietzsche, (fragments pòstums de 1886, KSA 12 73-74)
Plató, República, Centro de Estudios Constitucionales, Madrid 1981
11

12. Filosofia, democràcia i despolitització
Josep Ramoneda, Después de la pasión política, Círculo de Lectores, Barna
1999
Jacques Rancière, Las democracias contra la democracia, Democracia en
suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010
Kristin Ross, Se vende democracia. Democracia en suspenso, Ediciones
Casus-Belli, Madrid 2010
Ignacio Sánchez-Cuenca, Igualdad y autogobierno, Claves de razón práctica,
nº 200, marzo 2010
Slavoj Zizek, De la democracia a la violencia divina. Democracia en suspenso,
Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010, pàgs. 132-136
Slavoj Zizek, En defensa de la intolerancia, Sequitur, Madrid 2008
Slavoj Zizek, Mayo del 68 visto con ojos de hoy, El País, 01/05/2008
12