3. Biografia
Joaquim Amat Piniella neix a Manresa, el 22 de novembre
de 1913. Estudia a l’Institut local de Segona Ensenyança
de la ciutat, al que avui es coneix com a Institut Lluís
de Peguera. Comença a escriure contes i crítica d’art
i cinema a la revista Assaigs de l’institut. Més tard,
col·laborarà com a crític d’art al diari El Dia i a la revista
manresana Ara, de la qual és un dels responsables. El
1933, publica la seva primera obra, Ombres al calidoscopi,
un llibre de semblances.
Durant la República, l’alcalde Marcet el pren com a
secretari personal. Participa en el naixement de la secció
local de les joventuts d’ERC a Manresa. L’octubre de
1936, deixa els estudis de Dret i la seva feina a l’alcaldia i
s’incorpora a l’exèrcit, juntament amb el seu amic, Ferran
Planes. Després de passar per l’Escola Popular de Guerra
de Catalunya, es converteix en Tinent d’Artilleria i marxa
destinat al front d’Andalusia.
Perduda la guerra, decideix marxar del país i acaba al
camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló. En
surt allistat per força a la 109 Compagnie de Travailleurs
Espagnols (CTE), amb la qual anirà a Lening a fer tasques
de suport i defensa de la Línia Maginot, sota les ordres de
l’exèrcit francès, ja en plena II Guerra Mundial. Capturats
per l’exèrcit alemany, l’estiu de 1940, els membres de la
companyia esdevenen presoners de guerra.
4. Tanmateix, el nou govern de Franco no els reconeix la
nacionalitat espanyola i se’n desentén. Amat-Piniella és
traslladat, amb altres companys republicans, a Àustria,
sota l’etiqueta d’”apàtrida indesitjable”. Entra al camp de
Mauthausen, el 27 de gener de 1941. Hi sobreviurà fins
al 6 de maig de 1945, en què el camp és alliberat per les
tropes americanes.
En sortir de Mauthausen, s’instal·la a Andorra on escriu
la seva novel·la més coneguda, K.L.Reich, un testimoni
colpidor de la seva experiència als camps d’extermini
nazis. Durant la seva estada al Principat, també transcriu
els poemes que havia escrit durant el seu captiveri amb el
títol Les llunyanies, poemes de l’exili.
Torna a Catalunya, el 1946, i s’instal·la a Barcelona.
Continua escrivint i publica algunes novel·les: El casino
dels senyors (1956), Roda de solitaris (1957) i La pau a
casa (1959). És en la presentació d’El casino dels senyors
a Manresa, que és amenaçat per les autoritats franquistes
i obligat a marxar de la ciutat, amb la prohibició de
tornar-hi. Aconsegueix publicar K.L.Reich (primer la
traducció al castellà, el febrer de 1963, i, uns mesos més
tard, l’original en català), que rep el premi Fastenrach, el
1965. El 1966, publica la seva darrera novel·la, La ribera
deserta. Mor a l’Hospitalet del Llobregat, l’any 1974.
5.
“En aquesta hora del matí, els xicots porten fetes dues
o tres neteges generals del Bullock. Cal que tot estigui
lluent, envernissat, pulcre; tot allò que els presos no
tocaran mai, les taules en les quals no es pot menjar,
els tamborets on no es pot seure, el trespol que ningú
no trepitja, els armaris que no contenen res, l’estufa per
a ús exclusiu del Blockälterster i dels qui el volten… Un
Block no serveix per a viure, com aparentment sembla,
sinó per a fer bonic, per a crear un prestigi personal al
responsable i per a ésser exhibit a les visites que calgui
convèncer de la modèlica instal·lació d’un camp nazi.”
6. “La brutícia és horrible,
però la netedat
aparent del camp
és un refinament de
crueltat“.
7. Al peu d’aquell mur en construcció es veien, ja
des de l’entrada oberta a la
filferrada exterior, les petites siluetes dels
treballadors, internats segurament, la
missió dels quals era fer més sòlida llur pròpia
presó. La barra del control
s’aixecà per deixar el pas obert. Els nou arribats
no tenien prou ulls per a fixar-se
en tots els detalls. Per a ells no existien fred,
fatiga, pes o dolor dels cops rebuts,
sinó una curiositat creixent que s’imposava per
damunt de tots els altres
sentiments.
I l’Home va agegantant-se en
el pensament de l’Emili, com si
l’estigués creant
amb el seu alè, i el veu emmarcat
per l’època en què li ha escaigut
viure. És aquest
home que ara s’afarta de farinetes
amb un coratge fatalista, sense
quimeres de felicitat
ni d’absolut. És Ell qui, essent
joguina de les grans convulsions del
món, determina
a la fi la balançada definitiva amb
el pes dels sacrificis que li són
imposats. En
fer-se carn i sang, l’Home intueix
