1. EXPOSICIÓ SETMANA DE LA CIÈNCIA. ANY INTERNACIONAL DE L’ASTRONOMIA. Fil conductor exposició

2. El BIG BANG. Tot va començar aquí. La gran explosió que va crear la matèria (i l’energia) del nostre Univers. Avui dia, el que queda d’aquesta explosió ens envolta per tot arreu en forma d’ones de ràdio.

4. LA FORMACIÓ DE GALÀXIES I ESTRELLES. En certs llocs d l’Univers es va acumular una petita acumulació de matèria sobre d’altres. Aquestes petites acumulacions seran el que donaran lloc uns 200 milions d’anys després del big-bang a les primeres galàxies i estrelles. (Murals de les galàxies).

6. LES ESTRELLES. Dins la galàxia trobem les estrelles. Aquestes són enormes esferes de gas calent, enceses gràcies a un procés de producció d’energia: LA FUSIÓ NUCLEAR.

8. FORATS NEGRES i FORATS DE CUC. Quan la fusió nuclear a l’interior de l’estrella s’atura, els gasos de l’estrella es van cap al centre a causa de la gravetat. Segons quina estrella tot acabarà aquí. Però en estrelles molt grans quan cau tota aquesta quantitat de matèria, acumula tanta energia gravitatòria que se’n desprèn en una immensa explosió literalment l’estrella explota és una supernova. Les restes de l’explosió són els forats negres. Però el que és el final de la vida per una supernova, de la matèria que escampa l’explosió es formaran noves estrelles.

10. EL SOL. El sol és una estrella de tercera generació. Això vol dir que el procés anterior ha tingut lloc dues vegades. Fixeu-vos en una galàxia anomenada la VIA LÀCTIA, on en un petit extrem hi ha una estrella no gaire gran, és el SOL, la nostra estrella.

12. LA FAMÍLIA DEL SOL. EL SISTEMA SOLAR El Sol no viatja “sol” per la galàxia, l’acompanyen vuit cossos que no emeten llum pròpia, sinó que reflecteixen la que ve del Sol. Són els planetes del sistema Solar. A veure si els coneixeu. Efectivament: MERCURI; VENUS; TERRA; MART; JÚPITER; SATURN; URÀ i NEPTÚ.

14. JÚPITER Júpiter, el gegant del sistema solar. És el planeta més gran del sistema solar. Fonamentalment és gas, per tant un no es pot plantejar xafar la seva superfície ja que simplement tocaria núvols. Al voltant dels planetes, giren altres cossos són els SATÈL·LITS. Júpiter és el que en té més, 63. La Terra només en té un, la lluna.

17. METEORITS. Quan algun petit cos que gira al voltant del Sol, cau en la superficie d’un planeta l’anomenem meteorit. Si el planeta té atmosfera, el meteorit s’escalfa per fregament amb aquesta podent arribar a desintegrar-se. Si es desintegra abans de tocar terra s’anomena METEOR i si arriba a tocar terra rep el nom de METEORIT.

19. LA NOSTRA COMPANYA, LA LLUNA. La Terra té un únic satèl·lit natural, la LLUNA. És el cos celest més proper a nosaltres i dóna una volta a la Terra cada aproximadament un mes. Segons la posició respecte al Sol podem tenir fases: Lluna nova, quart creixent, lluna plena i quart minvant.

21. LA TERRA. Nosaltres vivim en el tercer planeta comptat a partitr del Sol. Aquest planeta està dins del que els científics situen la zona habitable al voltant d’una estrella. Es creu que un dels factors clau és l’existència d’aigua líquida. Es pot veur que la superficie de la Terra està dividida en dues parts: les que estan cobertes per aigua que forma els oceans i mars i altra recoberta de terra (els continents. Si dividíssim horitzontalment la Terra per la meitat (posant el pol nord a dalt i el pol sud avall) . Si continuéssim fent talls horitzontals a partir de l’equador pujant cap als pols tindríem els diferents paral·lels. També podem dividir imaginàriament la Terra fent talls verticals que passessin pels pols. Cadascun d’aquests talls seria un meridià. El meridià 0 de referència és el que anava millor per situar les coses en el moment històric que es va fer, és a dir aquell que passava molt a prop de Londres, concretament per GREENWICH, Aquest meridià passa per l’illa de la Gran Bretanya, França, Espanya (prop de Zaragoza i el delta de l’Ebre), Àfrica occidental(Algèria, Mali, Burkina Faso, Ghana) i l’Antàrtida.

22. ECLIPSIS. De vegades, La lluna s’alinea i s’interposa entre el Sol i la Terra, quan això passa ens tapa el Sol i tenim un eclipsi de Sol, com el que va tenir lloc el 3 d’octubre del 2005. Altres vegades, és la Terra qui esta entre el Sol i la Lluna, en aquest cas hi haurà un eclipsi de lluna.

24. L’EXPLORACIÓ ESPACIAL. Fins fa poc només podíem conèixer el nostre Univers observant des de la Terra. Però la invenció del coet espacial per etapes, va permetre conèixer l’Univers des de fora la Terra. Els coets primer van posar a l’espai satèl·lits de comunicació, però després van permetre a l’home viatjar a un altre lloc del sistema solar, l’home va deixar la seva petjada a la Lluna la matinada del 21 de juliol del 1969 (data d’Espanya, perquè a USA va ser la nit del 20 de juliol).

26. LES CONSTEL·LACIONS. Una pregunta que es devien fer els antics, es com puc saber quina és aquesta estrella que estic mirant? O, com localitzo, tal o qual estrella? Per això el que feien eren unir amb línies imaginàries les estrelles amb les veïnes formant curioses formes: el “carro gros” (o l’ossa major), la “la doble ve” (la Cassiopea), el “carro petit” (l’ossa menor). Dibuixant aquestes formes en el cel, es van adonar que era molt més fàcil localitzar una estrella sabent la constel·lació a la que pertanyia. Coneixent on es troba el carro de l’ossa major podem trobar l’estel Polar (que sempre apunta al nord), es qüestió de traslladar cinc vegades la longitud de les dues primeres estrelles del carro i cap a LA POLAR.

28. HISTÒRIA DE L’ASTRONOMIA. L’astronomia ha estat objecte d’interès des que l’home ha tingut curiositat per com són les coses. Tenim evidències que els egipcis recollien el blat basant-se en l’aparició de l’estel Síriu per l’horitzó. Els grecs ja hem vist abans que van localitzar moltes constel·lacions i ja coneixien 5 dels planetes del sistema solar. L’astronomia però va rebre un impuls amb Copèrnic on deixa de banda considerar la Terra com el centre de l’univers i trasllada a aquest centre al Sol, amb la qual cosa simplifica la visió de l’Univers. Kepler descobreix que les òrbites no són circulars sinó el·líptiques i Newton aconsegueix demostrar les lleis dels moviments dels planetes amb la Teoria de gravitació universal. Ells van iniciar el viatge que ens porta a aquí.