llenguatge

1. Eva Gallofré Pascual
1r Batxillerat A

2. Característiques de la imatge
Estructura de la imatge
Recursos expressius de la imatge
Funcions de la imatge
Codificació visual
Lectura d’imatges

3. 7.1 – Característiques
de la imatge
• La imatge representa alguna cosa. Les
imatges actuen com a signes de quelcom
aliè. L’escultura és una imatge del model, la
fotografia és una imatge del paisatge, el
prospecte publicitari mostra imatges del
producte que anuncia.
• La relació entre imatge i realitat està tan
mecanitzada, tan assimilada per nosaltres,
que sovint ens sentim davant d’una realitat,
més que no pas davant de la seva imatge.

4. • La iconicitat: és la capacitat que posseeix
la representació de quelcom per a produir
en nosaltres un efecte visual similar al que
ens produiria la realitat representada.
• Es refereix a la semblança de la imatge
amb la realitat exterior. Com més semblant
sigui l’efecte més icònica serà la
representació.

5. • L’abstracció: suposa que la imatge no
manté semblança amb una realitat,
concreta, pot ser un producte de la
fantasia o relacions arbitràries.
• En alguns casos la representació no
existeix i la imatge es converteix en
realitat autònoma.

6. • El grau d’iconicitat o abstracció dependrà
del valor d’identitat d’allò representat
respecte a la realitat. Una imatge serà
purament icònica quan mostri un fragment
de la realitat tal com pugui aparèixer
davant la nostra visió normal.
• Una imatge serà més abstracta com més
allunyada sigui aquesta de qualsevol
referent de la realitat.

7. La senzillesa- complexitat
• La senzillesa o complexitat d’una
imatge depèn de l’estructura de
l’objecte, la quantitat d’elements
que conté, la manera en què es
plantegen les relacions entre ells i
la comprensibilitat de la significació
de les relacions establertes.

8. Connotació
• La connotació comporta l’associació
de la imatge amb determinats
sentiments. Per analitzar les
connotacions que una imatge
provoca en nens petits, es pot
utilitzar el dibuix.
• La connotació no ens és mostrada,
no és observable i no és igual per a
tots els receptors.

9. Denotació
• Denotació: és allò que literalment ens
mostra una imatge, el que rebem
immediatament. La formen tots els
elements observables.
• La denotació és el nivell objectivable
de la imatge. Enumerem i descrivim allò
que està representat, sense
valoracions personals.

10. Polisèmia
• Les imatges polisèmiques són les que fan
possibles diferents interpretacions. En la
recepció dels missatges el públic està
influït per un context personal i social que
matisa el significat original, provocant
l’aparició de diferents sentits per a
idèntiques imatges.
• La interpretació serà homogènia en grans
sectors amb bases culturals comunes, en
similars condicions espacials i temporals.

11. Polisèmia
• La polisèmia de les imatges neix de
les connotacions que provoquen les
relacions entre els diferents
elements de la imatge, de la
interpretació, de les figures en els
seus contextos, de la interacció
entre les formes i els significats.

12. La polisèmia icònica
• És calculada i programada pels creadors
d’imatges per entrar en connexió amb els
sentiments, creences i tendències
arrelades en el públic a qui va dirigit el
missatge.
• Aquesta satisfacció es produeix a través
de la identificació dels espectadors o
receptors amb els protagonistes dels
missatges.

13. Estereotip
• La massificació de la comunicació per imatges
produeix la repetició d’esquemes, la propagació de
l’estereotip, la insistència en estímuls coneguts i
redundants de manera que ja no ens criden l’atenció.
• Algunes imatges ens sorprenen perquè són originals,
tenen un toc diferent en allò que representen o en la
forma gràfica de representar-ho, en el tema o en la
composició de la imatge.
• Una imatge pot ser considerada original quan és
capaç de transmetre un missatge més o menys
complex a través de mecanismes perfectament
reconeixibles, però instaurant nous paràmetres o
modificant els anteriors.

14. 7.2 – Estructura de la
imatge
• La imatge gràfica es pot definir com
una informació elaborada per un emissor
amb un material que s’ordena segons una
estructura i un punt de vista, fent ús
d’un codi i d’uns recursos expressius, per
a dirigir-se a un receptor.

15. La composició
• La composició d’una imatge
consisteix en l’organització dels
seus elements en un espai
determinat. La relació entre els
elements i l’espai on es col·loquen
haurà de ser equilibrada.

16. Tipus de Composició
• Composició Horitzontal: Predominen les línies
horitzontals i suggereix equilibri, calma,
quietud...
• Composició Vertical: Destaquen les línies
verticals i suggereix força, acció, tensió...
• Composició Diagonal: Predominen les línies
diagonals i suggereix desequilibri i originalitat.
• Composició Cíclica: Predominen les línies corbes
i suggereix complicació, dinamisme i moviment.

17. Els Plans
• El pla és l’espai o camp que presenta o
reprodueix una imatge en relació amb
els seus components.
• El pla utilitzat en cada imatge està en
funció de les necessitats expressives
de l’emissor o de les particularitats
del tema. Cada pla té una significació.

18. Plans Llargs
• Mostren més espai que objectes:
Gran Pla General Pla General
Pla Conjunt

19. Plans Mitjos
• Mostren un equilibri entre espai i objectes:
Pla mig Pla Americà

20. Plans Curts
• Mostren més objectes que espais:
Primer Pla Pla de Detall

21. 7.3 – Recursos
Expressius de la Imatge
• La Comparació consisteix en
exposar dos elements per tal que
puguin establir-se semblances i
diferències entre les seves
qualitats.

22. • La Personificació consisteix en
donar als objectes qualitats
humanes, trets propis de les
persones. Els publicistes fan servir
aquest recurs per a humanitzar el
producte.

23. • La Metàfora consisteix en
substituir allò que es vol mostrar
per una altra cosa amb la que
guarda alguna relació.

24. • La Hipèrbole consisteix en
utilitzar una exageració per a
destacar l’expressió.

25. • La Sinècdoque tracta de mostrar un
objecte presentant-ne només una part,
de manera que el receptor pugui
imaginar el que falta. També a l’inversa,
s’anomena un tot per sa referir-se a
cada una de les seves parts.

26. 7.4 – Funcions de la Imatge
• Tipus de funcions en la comunicació
per imatges:
- Informativa o referencial
- Expressiva o expressiva
- Poètica o estètica
- Suggestiva o connotativa
• En la comunicació sempre hi intervenen
vàries funcions a l’hora, però una d’elles
sempre acaba dominant.

27. Funció Informativa
• Té especial rellevància en la fotografia
periodística i el documentalisme.
• És la funció del llenguatge orientada al context.
Tracta només successos reals i comprovables;
no són opinions ni coses subjectives.
Són els fets que es descriuen en un determinat
moment.
• Està present en tots els actes comunicatius, quan el
missatge que es transmet pot ser comprovat ja que
clarament reconeixem la relació entre el missatge i
l’objecte fotografiat.

28. Funció Emotiva
• Orientada a l’autor de la imatge, expressió
directa del subjecte enunciador davant d’allò
sobre el que està informant.
• Permet afegir l’estat emocional, el punt de
vista personal i la subjectivitat de qui mira.
• El fotògraf fa propi el món que l’envolta,
explora el món des de molt a prop, quasi
tocant els objectes que conté.

29. Funció Poètica
• Està centrada en la fotografia mateixa.
Funció orientada al missatge i apareix
sempre que l’expressió atrau l’atenció sobre
la seva forma.
• Posseeix molta informació, és una funció
constant en el llenguatge publicitari.
• Es basa en el missatge i es relaciona amb la
imatge en general perquè es refereix a com
es configura el llenguatge fotogràfic, a la
seva forma visual i sa la seva construcció.

30. Funció Suggestiva
• Va dirigida a convèncer l’espectador;
és la funció que domina en les imatges
publicitàries.
• No informa del producte sinó que
mostra una història en què el producte
apareix en relació als personatges.
• Pretén obtenir quelcom de nosaltres,
no pas de donar-nos-ho.

31. Funció Suggestiva
• Son imatges que tot i no sent aparentment
captades per l’individu, arriben fins el seu
cervell de forma inconscient, impossibilitant
un filtratge crític.
• Les tècniques subliminals intenten influir en
les decisions dels consumidors, sense que
aquests puguin percebre cap manipulació.

32. 7.5 – Codificació Visual
• Les imatges sempre són signes de quelcom aliè
que incorporen diversos codis comunicatius.
Per a llegir de forma comprensiva i crítica les imatges,
és necessari conèixer aquests codis.
• La imatge està construïda per un autor que amb
l’ajuda d’instruments, estableix vincles entre la
identitat de la imatge i allò que aquesta representa
per als que la contemplen.
• Les imatges incorporen codis comunicatius generals
com la gestualitat i la simbologia i codis específics
com gràfics i relació compositiva.

33. Tipus de Codis
• Codi Espacial: Quan es fa una
fotografia o es pinta un quadre s’ha
d’escollir l’amplitud del camp de treball i
el punt de vista des del qual es
contempla, això és l’enquadrament.
Una mateixa realitat es pot plasmar
des d’infinits enquadraments.

34. • Codi Gestual: Els gestos tenen una
significació clara i directa en la
comunicació humana.
Poden expressar actituds, intencions
i estat d’ànim. S’utilitza en l’elaboració
d’historietes i caricatures.

35. • Codi Escenogràfic: L’escenografia és
un instrument per a la creació
de matisos significatius. El vestuari, el
maquillatge, els complements, ambient
on estan situats, ens aporten
dades sobre la personalitat, gustos i
circumstàncies dels personatges.

36. • Codi Lumínic: Les possibilitats de variar la llum en
una imatge son moltes. Podem servir llum natural,
artificial, filtres... La llum repercuteix en el
significat i la bellesa de la imatge. La llum directa
produeix ombres més fortes que la llum indirecta.
Segons la posició podem parlar de:
- llum frontal: aixafa les figures contra el fons i
dóna un aspecte irreal.

37. - Llum posterior: permet
separar les figures
del fons i afegeix
tridimensionalitat
- llum lateral i zenital: de dalt
cap a baix; accentua el volum i
el relleu, però si la llum no és
equilibrada, accentua els
contrastos deformats.

38. • Codis gràfics: La codificació gràfica està
vinculada als instruments tècnics amb els
que s’elabora el missatge visual (pintura,
pintada mural, tipus d’objectius).
Aquests instruments matisen el sentit total de
les imatges.
Gran Angular Teleobjectius Enfocament

39. - llum de baix a dalt: pot produir deformacions
inquietants. Els efectes d’inquietud o
terror sempre van acompanyats d’una
il·luminació especial.
- colors: els colors càlids (vermells, taronges
i grocs) transmeten sentiments d’eufòria,
optimisme i fortalesa; els colors freds (verds
i blaus) són relaxants, pessimistes i dèbils.

40. • Codi simbòlic: Quan la representació
visual d’una persona o cosa és entesa
com quelcom més ampli que la cosa o
persona concretes. Implica un procés
d’abstracció

41. • Codi de relació: La disposició dels
elements que formen la imatge,
estableixen relacions espacials entre
ells.
Les relacions poden ser reals entre els
objectes representats o potenciades per
la composició de la imatge, amb ajuda de
la codificació espacial i lumínico-cromàtica.

42. 7.6 – Lectura d’Imatges
• Existeixen dos criteris generals per
llegir les imatges:
- Lectura tipogràfica: Des de l’angle
superior esquerra i baixant, franja
a franja, fins l’angle inferior dret.
Poc lògic.
- Lectura gelstàtica: analitzar els
diferents nuclis d’atenció.

43. Factors d’anàlisi
• La imatge pot ser complexa, per
tant, hem de fer-ne la lectura per
parts:
- Elements: dades observades, gràfiques
i verbals.
- Estructures: relació entre els
elements gràfics amb els elements
verbals, tipus de composició,
enquadrament, tipus de pla, recursos...
- Significats: Coses que suggereix la imatge,
sentiments i emocions.

44. Interacció Verboicònica
• Text+Imatge, quan text i imatges apareixen
formant part d’un mateix missatge, es poden
produir diferents situacions:
- Que el tex aporti el sentit al missatge i la
imatge serveixi com a simple il·lustració.
- Que la imatge expressi una idea bàsica i el text
sigui un accessori o no necessari.
- Que hi hagi una complementarietat entre el text
i la imatge

45. • Relació de recolzament: El text serveix
per recolzar la imatge, fixa i concreta el
significat de la imatge.

46. • Relació de parasitisme o oposició:
El text aporta un significat diferent al
que expressa la imatge, contradient la
realitat del propi registre fotogràfic.

47. • Relació de simbiosi:
El text i la imatge s’aporten mútuament
nous significats, tant connotatius com
denotatius. Enriquiment mutu.

48. Interpretació d’Imatges
• Una imatge és un camp obert de
significats. La interpretació que en
fem d’ella, ens ajudarà a trobar els
seus elements interessants, per
poder-la valorar, gaudir i criticar.