1. Tema: Si vas en moto, tu ets la carrosseria
Participant: yepyep
Hola, el meu nom és Joan i sóc estudiant universitari. Tinc vint anys i no he fet massa coses a
la vida. No pateixo de gaires preocupacions ni mals de caps. Trec bones notes i treballo de
cambrer, un sou que em permet pagar el petit apartament que tinc al centre de Barcelona. No
tinc parella, ni en busco. Conec a molta gent però tinc cinc amics de veritat, cinc amics amb els
que comparteixo tot el temps lliure que tinc; compartim la nostra passió per les motocicletes. Sí
senyor, motocicletes! La majoria de la gent, quan sent aquesta paraula, el primer en el que
pensa és en joves adolescents que van fent tonteries en un vehicle que se’ls hi queda gran.
Tonteries com anar sobre una sola roda, tonteries com no posar-se el casc...Però no és del tot
veritat. Els vertaders motoristes, els que condueixen des de dins, aquestes coses no les fan. I
estic orgullós de dir que em considero un vertader motorista. Fa tres anys que tinc el carnet,
però ja conduïa de més petit. Podem dir que he crescut envoltat de motos, i això es deu al fet
que el meu pare fos mecànic. Suposo que ell és qui m’ha transmès aquesta devoció. De fet, va
ser ell qui em va inscriure a la meva primera carrera de motocicletes. Puc recordar el dia que
m’ho va dir: va tornar tard de treballar, i jo estava al llit esperant-lo, com de rutina. Va pujar
corrents les escales i va obrir la porta de la meva habitació. Recordo el somriure que intentava
dissimular. Es va assentar a la punteta del llit, i em va dir:
- D’aquí dues setmanes, competiràs a la carrera nacional de motocicletes de Vallbona.
Aquestes paraules no les oblidaré mai! Encara ara quan hi penso, se’m posa la pell de gallina,
recordo la sensació que em va recórrer tot el cos. Em vaig treure el llençol de sobre, i em vaig
tirar a abraçar-lo. Tenia disset anys aleshores, i era més inconscient que no pas ara. Sé que
em vaig passar les dues setmanes entrenant cada dia, amb en Miquel, en Pol, en Jaume, en
Toni i l’Andrés. Cada dia, cinc hores al dia. Van ser les dues millors setmanes de la meva vida.
Ens aixecàvem al matí ben d’hora per anar a córrer quaranta quilòmetres. Quan acabàvem,
tornàvem a casa per dutxar-nos, esmorzar i anar a la feina que teníem, d’ajudants al taller dels
nostres pares. En quan teníem deu minuts de descans, ja estàvem pensant quines tècniques
utilitzaríem a l’entrenament d’aquella tarda. Tornàvem a la feina amb més ganes i no paràvem
fins l’hora de dinar. Era llavors quan pujàvem a les nostres motocicletes i ens dirigíem al camp
que hi havia sobre el taller. Allà menjàvem els nostres entrepans de tonyina i ens preparàvem
perquè comencés la diversió. Ens canviàvem de roba, ens equipàvem bé amb tots els
complements de seguretat, ens posàvem el casc, i muntàvem a la motocicleta. Repetíem el
circuit durant hores, sense cansar-nos, sense parar, havíem nascut per fer allò, per dedicar-nos
a allò. Hi ha gent que en cap moment de la vida no troba la seva vocació, i nosaltres érem dels
més afortunats, que només amb disset anyets ja l’havíem trobat. I no només això, sinó que ens
preparàvem per una de les millors ocasions que tindríem per fer-nos lloc en aquest món.
Els dies passaven molt ràpidament, s’acostava la gran nit, i estàvem molt excitats. Tots els
nostres coneguts ja havien comprat les entrades, ens havíem assabentat que hi hauria
càmeres de televisió que retransmetrien la carrera per quatre canals diferents, sabíem que hi
serien presents observadors de vàries cases de motocicletes, buscant nous talents. Aquella nit
prometia, i molt.
Mai se m’oblidaran els nervis de la nit anterior. Com cada nit, vaig ajudar la mare a fer el sopar,
vaig menjar molt ràpid i me’n vaig anar al llit. Quan va arribar el pare, va ser quan vaig notar

2. aquella sensació: sabia què passaria demà, i estava nerviós, emocionat. El pare em va venir a
dir bona nit, però abans, em va dir unes paraules que van fer que em rellisqués una llàgrima
per la galta: “A la vida, triomfaràs si et sents triomfador. Tu, fill meu, ets un triomfador i sempre,
sempre, estaré orgullós de tu”.
I ja era el dia. Després de dues setmanes de durs entrenaments, aquell dia no entrenàvem. El
que vàrem fer va ser el contrari, relaxar-nos. El pare d’en Toni ens va portar amb la seva
furgoneta a un parc temàtic, on vàrem passar pràcticament el dia sencer. Cap a les set, dues
hores abans de la convocatòria, la mare em va voler portar al seu lloc preferit, al parc de Mont
Ruc. Havia anat a aquella zona de la ciutat des de que tenia ús de raó, però aquell cop va ser
diferent. La mare i jo vàrem connectar, una connexió especial, diferent. Per primer cop, vaig
sentir-me segur, amb les coses clares, sabia que ella estava allà, orgullosa de mi. Vaig saber
que mai em podria passar res dolent, perquè ella sempre estaria cuidant-me.
I finalment, van tocar les nou. Les portes del circuit es van obrir i els participants vàrem entrar.
Ens van explicar les normatives i com seria el funcionament. Ens van dir que hi hauria un sol
circuit, de quatre quilòmetres, amb vuit revolts. Es farien tres voltes al circuit, tots els
participants alhora. Els cinc que obtinguessin els millors temps, serien els guanyadors. Els
premis eren clars: per al cinquè i quart guanyador, una beca de mil euros per l’activitat a
escollir, per al tercer i al segon, una beca de mil cinc-cents euros per l’activitat a escollir, i per al
guanyador, una beca de cinc mil euros per pagar la matrícula i el primer any a l’Escola de
Motociclisme.
I allà estava jo, amb tot de focus que m’il•luminaven la cara, amb les grades plenes de gent,
omplint el seu aforament màxim. Sobre la meva moto. Era el lloc més segur on podia estar;
notava la suor caient pel meu front, sentia les ganes que tenien les meves mans de prémer fort
l’accelerador. Premia amb força el terra. De sobte ho vaig veure, les tres llums, les llums que
indicaven l’inici de la meva glòria, una, dues...Tres. Vint-i-set motocicletes van sortir disparades,
a tot gas, passant de 0 km/h a 250 km/h en poc temps. El vent em bufetejava el casc, però
m’agradava sentir la força de la natura acompanyant-me. Em trobava entre els primers.
Avançava, cremant les rodes, metres i metres d’asfalt que quedaven enrere. Una corba, una
altra, la motocicleta i jo estàvem fusionats, ella sabia on volia anar i hi anava.
Hola, el meu nom és Joan i sóc estudiant universitari. Tinc vint anys i no he fet massa coses a
la vida.
Ja havia fet una volta sencera, i anava en tercera posició, sabia que podia avançar, sabia que
podia situar-me en primera posició. Vaig prémer a fons, vaig sortir amb molta força cap
endavant, avançant més ràpid que mai, 260 km/h...270 km/h... En poca estona em vaig
col•locar el primer. Corba, corba, i vint-i-sis motocicletes per darrere meu.
Tinc cinc amics de veritat, cinc amics amb els que comparteixo tot el temps lliure que tinc.
De sobte vaig veure-la, una motocicleta negre, avançava molt ràpidament. Amb pocs segons ja
s’havia situat molt a prop meu. Intentava avançar-me d’una manera molt agressiva, com si
volgués fer-me fora del circuit. De tan en tan, semblava que se n’anés de costat, però en
comptes de caure, seguia lluitant per la primera posició. No sabia què fer, si deixar-lo passar i
perdre la meva oportunitat d’estudiar a l’Escola de Motociclisme, o seguir lluitant per la primera
posició. Havia de decidir, perquè faltaven pocs quilòmetres per finalitzar la tercera volta. Cada
cop se m’apropava més.
La meva passió són les motocicletes! Diuen que un cop vaig participar en un campionat
nacional de motociclisme, i que vaig lluitar fins l’últim moment per aconseguir la primera posició.