1. @
Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: PauLorton
Jo sense la meva vida
Primer dia de classe, els alumnes de batxillerat entren per les escales dirigint-se a les seves
noves aules, pensant en quin professor serà qui els portarà el següent parell d’anys i quins
seran els seus nous companys. Tot i que segurament el que més els preocupava era el que
farien el divendres i dissabte per la nit. Sonà el timbre, la seva primera classe era apunt de
començar, tots eren asseguts i els papers volaven per la classe, ningú romania callat,
expectants a la porta per on entraria el seu nou instructor. De cop es va fer silenci, ningú sabia
el per què fins veure al professor. Alguns reien, d’altres se’l miraven amb indiferència o amb
cara de fàstic. Va deixar a la taula el seu maletí i dret davant la pissarra va escriure en
majúscules el seu nom fent grinyolar el guix nou, en senyal d’inici de curs. -Hola, bon dia, em
dic Jordi. Normalment no solc deixar indiferent a qui pel meu costat passa, i veig que res no ha
canviat. Podeu canviar les cares, doncs penseu que jo era com vosaltres, i que vosaltres podeu
acabar com jo. No vull espantar-vos, ja que sou només vosaltres qui decidiu el vostre futur
present. Tot i així, donada la nostre nova relació, suposo que estareu intrigats en com he
arribat fins a estar en aquesta situació… Sortia amb els amics tots els dies, jo, jove i amb
energia, em creia el rei del món. La meva mare era a la meva vida de manera translúcida, no
teníem gaire més relació que el discutir dia a dia. Això ens anava distanciant cada cop més, jo
m’enfadava, bevia, trencava els mobles i marxava. Deixant a la mare al terra de l’habitació,
plorant, tapant-se la cara amb un coixí per intentar no veure el que estava passant. Però, el
meu comportament no és fruit d’una actitud de desatenció per part de la meva mare. Si més no,
el fet que el meu pare em maltractes des de petit, a mi i a la mare, no va facilitar gaire les
coses. Això, va acabar el dia en que vaig decidir plantar-li cara en veure com la amenaçava
amb un ganivet, aquell dia va desapareixer per sempre. Des de
llavors res va ser igual, és clar que mai havia portat una vida “normal”, la meva mare anava dos
cops per setmana al psicòleg i prenia antidepressius. El meu comportament anteriorment
esmentat no l’ajudava gaire, tampoc se’m podia demanar més, jo era només un nen. La cosa
va anar a pitjor, jo creixia, i els meus actes empitjoraven equitativament amb l’edat. Les coses
estaven sortint del límit fins que… Un dia, després d’una festa amb uns amics de fora l’institut,
en arribar a casa, vaig veure a la mare fent les maletes. Volia marxar i deixar-me, a mi i a la
vida que jo li feia patir. Era massa begut per parar-me a pensar, així que vaig reaccionar
donant-li un cop amb l’ampolla d’alcohol que portava a la mà, vaig agafar la moto i… Això és
l’últim que recordo d’aquella matinada. La següent imatge que els meus ulls entreoberts van
observar, va ser no més que una llum fluorescent, i el meu nas adolorit, una olor a cloroform
que em van fer tornar a dormir inconscient del que al meu voltant succeïa. Tot i el meu estat
d’inconciència recordo veure els passadissos plens de borroses persones en pèssimes
condicions de salud, i un cop més vaig caure en la profunditat d’un dormir indefinit. Vaig
despertar, els metges en moviment pendular anaven i venien, controlant el meu estat i
medicant-me bastant abundantment. Jo era aussent en ment i present en cos. No el sentia del
tot, l’anestèssia havia actuat més que bé. Recordo que tenia la ment borrosa, no sabia per què
estava allí, volia sortir d’allà. Em vaig posicionar per tal de recolzar els peus a terra, però no
seria tant fàcil com pensava, em disposava a aixecar-me i de sobte vaig veure venir a un munt
de doctors i infermeres corrent cap a la meva habitació, no sabia que volien. El que era clar és
que venien cap aquí, però jo seguia amb la intenció d’aixecar-me, una cama no em respongué,
així que vaig caure a terra donant-me un fort cop al cap que em deixà atordit durant uns
instants, jo pensava que les cames les tenia adormides per l’anestèsia, era estrany no notar
una de les dues. Em disposava a aixecar-me, la roba blanca que em cobria tot el cos. Van
arribar el metges i em van preparar una cadira de rodes, amb intenció de que m’hi assegués.

2. Després de cinc minuts donant voltes per l’hospital em van portar a una sala, ningú no em deia
on anàvem, vam entrar a un despatx, dintre hi havien asseguts quatre homes amb bata blanca.
Es van presentar, eren els caps de planta. Jo notava que alguna cosa no anava del tot bé.
Quan em van donar la noticia, ho vaig entendre, la caiguda des de la camilla i la importància
donada al meu cas... Van ser clars, havia perdut una cama. Es veu que vaig tenir un accident
amb la moto quan marxava de casa tot begut després d’una llarga festa. Va ser quan ho vaig
recordar, la meva mare, que devia d’haver passat després del cop que vaig donar-li amb la
ampolla de vidre. Vaig preguntar-ho al metge, si sabia alguna cosa sobre ella. No tindria que
haver preguntat mai això, la mare havia mort, no ho recordava del tot bé, no em van explicar
gaire més que, com que jo era menor d’edat no tindria que anar a presó, però que després de
l’hospital hauria d’anar a un reformatori. No m’agradaria mentir-vos, en aquell moment dubtava
sobre el valor de la meva vida. L’hospital va comunicar-me que el meu pare havia respòs al
esmentar-li el meu ingrés allí, i que a hores d’ara seria de camí. Així va ser, el meu pare em va
venir a veure, havia canviat, era un home diferent. Al passar unes hores amb ell vaig entendre-
ho, després d’aquell horrible dia en que vaig veure’l amenaçant a la mare, quan ell va marxar
per no tornar, va inscriure’s a la llista de voluntaris del menjador social del poble i va començar
a pagar-se unes sessions de psicòleg i assistir a sessions de alcohòlics anònims. Havia canviat
i tenia que oblidar, ho això era el que em va sortir en aquell moment. Amb el seu ajut vaig
poder sortir-me’n del reformatori. Crec que va ser el fet d’intentar que ningú cometi el meu error
el que em va impulsar a dedicar-me a ser professor. En Jordi va seure a la cadira de cuir, va
sentir-se nou, per ell també era la seva primera classe després d’haver acabat la carrera i
sentia com si hagués complert amb el seu deure. Tots els alumnes eren emocionats. Va afegir
unes últimes paraules abans que el timbre sonés: -Amb això només pretenc mostrar-vos el que
un noi innocent, sense cap maldat, va ser capaç de fer en unes hores. Gaudiu d’un present que
en un futur recordeu i en gaudiu encare més.