1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: Gypsy Road
Sona música de fons sota la claredat del neó. La gent del bar puga i baixa les gerres alhora. Semblaria
una dansa si no fos per les ballarines, aquí són ombres difuminades per la llum. Els riures de fons se’m
confonen, ni tan sols puc distingir el somriure que em fa la cambrera des de l’altre punta de la barra; he
de veure a través d’un tel de llàgrimes mentre el beure s’evapora per provar a parar-les. Mirades,
somriures, apropaments... senyals que es fan fàcilment esquivables per qui no les vol distingir. “Torna...”.
Una súplica desesperada, un intent de retenció, un semàfor què... No crec que sigui tan difícil d’entendre,
si hi ha unes normes només cal seguir-les, sobretot quan hi ha no tan només la teva vida en joc, sinó
també la dels altres. No té gaire sentit que per arribar ràpid acceleris més o massa aviat, perquè si
acceleres quan no toca el temps pot deixar de tenir valor. És com un joc: pots apostar, si ho vols... i
perdre-ho tot. És estrany saber del cert que no tenim coneixement absolut, simplement un contrast
d’impressions. Així, la llum defineix l’ombra. L’odi és, en realitat, amor. La ignorància és la més plena
felicitat. A vegades la rapidesa sota determinades condicions pot deixar de tenir sentit per sempre. Però
la mort,... la mort és l’únic mitjà que tenim per poder definir la vida. No hi ha rés més important i la mort
posa de relleu la seva brevetat. Ja fa setmanes que la Laura ha marxat. No sé on és, ara, però sé que on
sigui que hagi anat no la puc seguir. Érem aquí mateix, en aquest bar, on rèiem i bevíem. Ella també
pujava i baixava la gerra. Llàstima que no visqués prou a la vora per tornar a casa caminant. Potser si
s’hagués quedat cinc minuts més no hauria topat amb el cotxe de l’home que havia sortit poc abans que
ella també d’aquest mateix bar, potser si no hagués begut podria haver esquivat el cotxe. Però només
potser. És molt fàcil culpar les circumstàncies però la realitat és que quan un vehicle rep un impacte
lateral ocasionat per un altre automòbil és molt probable que qui condueix el vehicle que ha sofert
l’impacte mori, i qui l’ha ocasionat sobrevisqui. Això és el que em van dir a l’hospital. El resultat d’aquest
tipus d’accident és com una equació, però ell anava borratxo i en cotxe, i ella en moto. Ara sóc jo qui està
bevent al bar. - De què rius? –demana la cambrera. Mentre em mira m’acabo la gerra i pago el compte.
De vegades em pregunto si val la pena perdre tota una vida de nits per una sola copa, o en el cas
contrari, si realment es pot ofegar la culpa i el remordiment en una barra. A vegades val la pena recordar
en comptes d’oblidar. Mentre remeno les butxaques, tot buscant les claus de la moto, em dic que, si cal
recordar res, recordaré que no existeixen les badades innocents, ni les excuses incoherents. És ben clar,
ben senzill. És un deure, però sobretot una responsabilitat. I no sé si la Laura o l’home que la va
atropellar, hi pensaven, en tot això. I jo? Hi pensava? La mort ens apropa més a la vida, i l’error a
l’encert. Em disposo a marxar. Ho veig tot borrós, i ja no sé si són les llàgrimes mal dissimulades o els
efectes de l’alcohol. No em sobra el temps, però ben mirat, què són uns minuts en contra de tota una
vida? Possiblement no arribi a l’hora. Faltaré al meu deure però no a la meva responsabilitat.