1. Tema: Si vas en moto, tu ets la carrosseria
Participant: Angel fotografiat
La fotografia de l’àngel
-Qui sóc?- digué una veu a la vegada que dues mans lleugeres tapaven els meus ulls.
-No ho sé- responguí jo juganera – El Ferran, potser? O l’Agustí? Ah, no, espera, ets el Josep.
-Ai noia, que ja no reconeixes ni el teu xicot?- va dir ell amb el mateix to.
-Com vols que no et reconegui, Àngel?- deia jo, mentre em girava de manera que pogués veure-li la cara
- Podria reconèixer la teva veu entre un milió.
Va somriure i jo amb ell. Era aquell somriure que em va enamorar d'ell. El seu somriure, els seus ulls
verds, el seu cabell negre i la seva pell bruna. La forma de parlar, com un cavaller, les mans capaces de
crear el que fos i aquella mirada plena d'amor que només em dedicava a mi.
Em besà i, d'haver estat tot el mati a la platja de Tossa, els seus llavis eren salats.
-Ja tens els bitllets?
-Es clar que sí. El vaixell surt a les 6, tenim temps per menjar, veure les ruïnes de la vil•la vella i pujar fins
al far.
-Què et sembla si busquem un bon lloc per dinar? M'han dit que els restaurants del passeig marítim són
exquisits.
-Em sembla perfecte.
I dit això vam anar caminant per tota la platja sense cap mena de pressa. Ens teníem l'un a l'altre, no
ens calia res més. Les meves sandàlies deixaven lleugeres petjades a la càlida sorra i la suau brisa
jugava amb el meu barret i la meva faldilla. Realment feia un dia fantàstic. El sol brillava en el cel blau,
els pocs núvols que hi havia eren suaus, semblaven plomes. En el parc, uns cavallets feien riure els nens
emocionats, que saludaven als seus pares des dels cavalls de colors. Vaig mirar l'Àngel, que caminava
somrient al meu costat. Aquell noi era ben digne del seu nom. Si algú necessitava qualsevol cosa ell feia
el que fos necessari per ajudar.
Vam arribar a la pujada del passeig marítim on s'alineava un restaurant rere l'altre. A l'esquerra els
restaurants amb taules ocupaven tota la vorera, com si fos una terrassa compartida llarguíssima. Al mig,
un carrilet portava pel carrer famílies de turistes de visita per Tossa. I a la dreta hi havia l’altre vorera per
on la gent podia passejar al costat d'un petit penya-segat, protegida per una barana de pedra. Com per
la resta del poble hi havia, aquí, famílies, parelles, tota mena de gent amb un sentiment comú, felicitat.
Qui no somreia, reia com no ho havia fet en la seva vida. Les famílies demanaven a les parelles que
els fessin fotografíes amb el panorama i les parelles demanaven el mateix a les famílies. I no és pas
sorprenent. Qui no voldria tenir una foto d'aquella meravellosa platja, amb un sol radiant, el cel més
blau que s'ha vist en la historia i la vil•la vella al fons? Jo en volia una. Amb el meu estimat un retrat així
només podria ser perfecte. Però no m'atrevia a demanar a l'Àngel un amb ell. Li agradava tan poc sortir
a les fotos, pràcticament ho odiava. De manera que em vaig quedar mirant com es feien fotos els altres
vianants fins que el meu xicot em va preguntar:
-Vols que li demanem a algú que ens faci una foto amb la vil•la de fons?
Déu meu, no m'ho podia creure. Jo que pensava que era impossible que el meu estat d’eufòria
augmentés! Però aquesta és una de les habilitats de l'Àngel, les seves paraules fan les coses
impossibles, possibles. Dit això vam preguntar a un home que passejava per allà amb la seva família si
ens podia fer el favor. Acceptà, de manera que, per fer una foto millor, creuà el carrer. Mentre miràvem
la càmera l’Àngel em va rodejar la cintura amb els braços i em feu un petó a la galta, deixant-me tort el
barret. I jo reia. Reia radiant de felicitat. No podia fer res més. Posar les meves mans sobre les seves i

2. riure.
Simplement era feliç.
L’home va fer un senyal indicant que ja l’havia feta i que havia sortit bé. L’Àngel, impacient per primera
vegada a la seva vida, va sortir corrent dient-me que em quedés on era. En aquell moment el cos s’em
va paralitzar. Els únics òrgans funcionant eren els meus ulls que ho registraven tot. Les lletres blanques
del cartell del restaurant que tenia al davant, el “Marítim”, els cambrers servint vi blanc i llobarro,
les gavines volant per sobre dels fanals, l’home amb la càmera, la seva cara d’espant i com aquella
maleida “yamaha” negre passava per sobre del coll del meu xicot. La moto va desaparèixer i jo vaig
recobrar la mobilitat. Corrents vaig anar al costat de l’Àngel, però ja era massa tard. El meu àngel ja era
al cel. Vaig cridar, vaig plorar, vaig pregar a Déu que me’l tornés, però res podia tornar la vida a l’Àngel.
Ell era mort i jo tenia el seu cos entre els meus braços.
L’home que ens havia fet la fotografia era el meu costat parlant, suposo, amb la policia mentre intentava
tranquil•litzar-me. Però jo plorava i plorava i no podia deixar de plorar. Al contrari que uns instants abans,
era incapaç de veure o sentir res. L’única cosa existent per mi en aquells moments era el cos fred
d'aquell noi que tant m’estimava.
No sé quan va arribar la policia. Només recordo que van trigar moltíssim en tranquil•litzar-me i
aconseguir que em separés de l’Àngel. I desprès em van dur a la comissaria.
Un te entre les meves mans i una manta sobre les meves espatlles, així estava jo cuan va passar devant
meu aquell motorista. Begut, aquell home havia begut. Havia begut i agafat la moto. Per culpa seva
l’Angel ja no era amb mi. vaig pensar en tantes coses a l’hora, tantes que podria fer. Escridassar-lo, dir-
li tot el que havia fet, donar-li una bufetada... Però no vaig fer res, només mirar. Mirar i callar fins que va
aparèixer l’home que ens havia fotografiat al meu xicot i a mi. Em va donà la càmera i el seu condol i no
el vaig veure més.
De la fotografia en vaig fer dues còpies. Una és a la làpida del meu estimat protegida de vent i pluja per
un vidre, l’altre la guardo a la meva cartera a prop del meu cor. Ara mateix les estic veient totes dues
amb la poca llum que el núvols grisos deixen passar; contemplo l’últim petó que l’Àngel em va fer i el
meu darrer somriure.