1. Tema: Si vas en moto, tu ets la carrosseria
Participant: AndreaLuzFlorella
RECORDS DE L’INFÀNCIA
Un altre cop el mateix de sempre. Ens havien cridat per donar-nos una xerrada de dues hores
sobre els accidents de tràfic. N’estava fart d’això, sempre amb la mateixa història. Jo era
responsable, per què havia de perdre dues valuoses hores de la meva vida en sentir coses que
no m’interessaven? Quin remei. Ens vam asseure el Marc i jo a la primera fila. Estàvem
esperant a que sortís un professor o un policia a donar-nos la xerrada. Rialles per tot arreu,
ningú no callava, a ningú no l’interessava res d’això. De cop tothom va callar i l’ambient es va
tornar d’un silenci sepulcral. I quan vaig mirar cap a la porta ho vaig entendre tot; la causa del
silenci dels xerraires dels meus companys que mai callaven era una noia en cadira de rodes.
Tenia el rostre apagat i els ulls grisos. Portava un paper a la mà, però no el va voler utilitzar .
Una dona gran empentava la seva cadira. No se si va ser pel seu estat o perquè un fred em va
recórrer tota l’esquena, però aquella situació em deia que havia de guardar silenci. Es va
presentar, es deia Sandra, tenia 16 anys com la majoria de tots nosaltres i com ja havíem
deduït feia dos minuts, havia patit un accident que l’havia deixada en una cadira de rodes,
paraplègica. Durant els següents 30 minuts la vaig escoltar com si no tingués res més per fer,
certament. Però la seva historia era una història que estava ansiós d’escoltar. Em vaig dedicar
simplement a mirar-la, atent a les seves paraules: -Com ja he dit, em dic Sandra, tinc 16 anys i
he vingut avui per explicar la meva història. Vaig patir un accident de moto fa sis mesos. -Els
meus pares em van regalar una moto pel meu aniversari. Estava segura de que a partir d’aquell
dia la meva vida canviaria dràstica i positivament, però va ser just el contrari. El record d’aquell
dia em ve al cap com un flashback cada hora dels meus dies des de que va passar. Tot va
succeir per una imprudència que em va costar la immobilitat permanent de les cames a causa
de una lesió a la meva columna. I el que és mes important, un canvi de sentit a la meva vida.
Mai no tornaré a ser la mateixa i per aquest motiu vinc avui a dir-vos això. No espero que la
meva historia us commogui, sinó que us serveixi per no cometre els mateixos errors que a mi
em podrien haver costat la vida en un segon. Estic agraïda perquè podria haver estat pitjor,
podria no ser aquí per explicar-ho però no puc evitar sentir-me totalment responsable del que
em va passar. Potser no estava tan preparada com pensava, potser havia d’esperar una mica
mes, no ho sé... del que estic convençuda és que ho podria haver evitat, i no ho vaig fer. Us
agraeixo el vostre temps, i espero que aquesta visita no hagi estat una xerrada més, sinó una
lliçó moral que us serveixi a l’hora de fer qualsevol cosa relacionada que exigeixi
responsabilitat, la responsabilitat que jo no vaig tenir. De cop la Sandra va deixar anar una
llàgrima. Feia sis mesos d’això, encara era molt recent, encara feia mal, encara patia aquella
noia... Instintivament, un per un, ens vam aixecar per donar-li una abraçada. Era increïble que
m’hagués tocat tant la seva història, la seva trista història. Malgrat que no volia commoure’ns,
aquella noia va aconseguir arribar al fons del meu sensible cor, ho sentia molt per ella. Em vaig
apropar i li vaig dir que ho sentia de debò tot allò, em va respondre que no passava res, que del
errors s’aprenia. Però la vida mai li va donar una segona oportunitat a la Sandra per esmenar el
seu error. Malgrat això, la noble i inoblidable història d’aquella trista noia d’ulls grisos es va
quedar al meu cap molt de temps, fins avui... 14 anys després, l’eco de les seves paraules

2. ressona encara al meu cap i amb ell, l’eco de milions d’històries com la seva, que em fan
pensar. Sóc professor de seguretat vial i veig a les cares del meus alumnes aquella mateixa
cara d’avorriment, quan començo a donar-los la xerrada. Però quan explico casos com els de la
Sandra, espero en ells la mateixa reacció i conscienciació que va provocar en mi. Sandra,
moltes gracies.