Presentació del llibre de Joan-Carles Martí i Casanova, Els països del tallamar (Edicions Documenta Balear, 2013), celebrada a la delegació de l'IEC d'Alacant, a la SEU universitària Ciutat d'Alacant, el dia 23 d'octubre de 2013, amb unes paraules de benvinguda oferides pel Dr. Brauli Montoya, director de la delegació de l'IEC, i unes paraules de l'autor que foren molt ben rebudes.

1. JOAN-CARLES MARTÍ I CASANOVA, Els països del tallamar, Edicions
Documenta Balear, Palma, 2013
Alacant, IEC
SEU universitària Ciutat d’Alacant
23 d’octubre de 2013 (vespra de vaga general d’educació)
© Josep M. Escolano i López
josep.escolanoua@gmail.com
Fet i fet l’amor és com jugar a l’acuit en què un no acaba mai de trobar
l’esvoranc on ha triat apuntalar-se
JOAN-CARLES MARTÍ I CASANOVA
Ecce homo
Joan-Carles Martí i Casanova és un novel·lista novell, però no és un escriptor
inexpert; no, gens ni mica. Per això, comprovem en cada escrit com ha macerat les
paraules, com ha sargit els sintagmes i com ha apedaçat els paràgrafs i els capítols
amb el mestratge de l’escrivà encuriosit, tenaç i destre en l’ús d’una llengua que ell
ofereix rica en matisos, amb un model que combina les expressions més genuïnes de
l’extrem sud del País Valencià, les del Camp d’Elx, amb el respecte a un model de
referència general d’un abast ampli compartit per la tradició literària catalana
contemporània. Potser no s’ha prodigat gaire en l’escena literària, no obstant això ens
ha deixat en la impremta dues mostres de la seua capacitat analítica en temes
sociolingüístics: La transmissió de la llengua catalana al País Valencià (El tempir, Elx,
2003) i L'ús interpersonal del català entre el professorat d'Elx-Vinalopó i de l'Alacantí el
curs 2008-2009 (El Tempir, Elx, 2010). L’any 2011 publicà el darrer llibre, Des del
Rovellet de l'ou d'Elx (Editorial Voliana, Argentona), un volum que aplega escrits d’allò
que anomenem literatura de pensament, assaig històric, humanístic, farcit de reflexions
lingüístiques sobre la terra i les gents que han sigut les seues d’ençà que arribà del
Gran Retorn vespres de Nadal de 1972. A banda, ha publicat diferents articles en
revistes especialitzades i en la premsa periòdica sobre temes d’àmbit social, lingüístic,
de crítica literària i d’altres.
Hem de parlar de l’obra d’una persona, més que no pas de la persona. Una cosa
sense l’altra és difícil d’entendre, la majoria de les vegades; en aquest cas, sens dubte.
És difícil de destriar quina informació sobre la persona convé remarcar en un escrit com
aquest. Joan-Carles Martí ha estat des de sempre una persona interessada per tot allò
que hi ha al seu entorn, no sols per les coses que passen sinó per saber per què
passen. Potser és així pel seu caràcter format en diferents indrets de la nostra àmplia

2. geografia humana. Ànima avesada a la discussió intel·ligent, opinador en tota mena de
fòrums, fundador d’El Tempir Associació Cívica per la llengua a Elx, guia de guàrdia de
la ciutat i del Camp d’Elx sempre que l’han requerit, s’ha sentit amb el deure d’aventar
les senyes d’identitat d’un poble que massa vegades ha estat maltractat i menystingut. I
això, al sud, al sud del sud, és just i necessari fer-ho. Actualment treballa com a Cap
del servei de turisme de l’Ajuntament de Guardamar del Segura. Durant molts anys fou
Tècnic de turisme de l’Ajuntament d’Elx. Poliglota per una vocació provocada per la
necessitat, i encoratjada per l’aptitud, es llicencià en Traducció i interpretació per la
Universitat d’Alacant.
D’ençà que entrà en el món d’Internet s’ha fet present en les teranyines que
poblen els núvols amb una activitat entusiasta i de domini del medi (o és un mitjà?) que
ha produït escrits ben amanits aplegats en un parell de blogs, Extrem sud del País
Valencià: d’Elx a Guardamar1 i l’homònim del llibre Els països del tallamar2, així com les
participacions en les xarxes socials, en Goggle+ i en Twitter de forma discreta, i
especialment en Facebook, on més que present és omnipresent. En Facebook podem
fruir no sols de les participacions diàries on ens assabentem dels seus gustos i
activitats preferides (música, passejades matinals, lectures, opinions polítiques, etc.)
sinó també de les aportacions en grups creats per ell amb molt de trellat, com ara el
d’un títol la mar de ben trobat: «El meu país és allà on demane coca i no em tanquen
en la presó». També té una vida privada, fora de l’escena literària i professional, té una
família, una dona, un fill i una filla. Sabem que té insomni, i això ens explica molts
detalls de la seua activitat desfermada.
La línia de la mar: una guia de lectura
Els països del tallamar: «un llibre sorprenent», en diuen uns, «novel·la insòlita»,
n’escriuen uns altres, «un relat màgic», n’apunten d’altres. Què és, doncs, Els països
del tallamar? Si ho diguérem només començar acabaríem ben prompte. La novel·la de
Joan-Carles Martí i Casanova parla dels seus països, de les terres que habità, dels
amors a persones i a llocs que deixà ací i allà, dels esperits lliures de la infantesa, de
les constel·lacions que es veuen al cel austral. Tracta d’això i d’altres matèries que
serveixen per a omplir els deserts sedejants de l’ésser humà. O, dit en paraules de
l’autor, és un llibre «fet dels bocins de miratges que havien romàs retratats damunt
retalls multicolors». Em permetran que els deixe, però, amb la mel a la boca. De
moment.
Potser convindrà explicar abans de res què és un tallamar, què en diu el
Diccionari català-valencià-balear (DCVB)3. Ens quedem, primerament, amb la segona
accepció: «Cos sortit que s'afegeix formant angle al pilar d'un pont, perquè rompi el
1
JOAN-CARLES MARTÍ I CASANOVA (2009). Extrem Sud del País Valencià: d'Elx a Guardamar.
http://extremsud.blogspot.com/.
2
JOAN-CARLES MARTÍ I CASANOVA (2013). Els països del tallamar. http://tallamar.blogspot.com/.
3
DCVB. http://dcvb.iecat.net/
Pàgina 2/7

3. corrent de l'aigua i la distribueixi a cada costat del pilar». Al Camp d’Elx, el tallamar és
una mena de portó de fusta que serveix per distribuir l’aigua de la sèquia, ara dret a un
bancal, ara dret a una altra sèquia. També ens diu el DCVB que un tallamar és una
peça que es posava a la roda de proa d’un vaixell perquè tallara l’aigua i facilitara el
pas de la nau en la mar. Un mot així serveix per a explicar el camí encetat a mitjan dels
anys 50 per una família d’Elx en un èxode itinerant que travessa terres d’Occitània i
Austràlia, a la recerca d’una vida millor, abans de retornar a la ciutat pairal a principis
dels 70.
Els personatges de la novel·la no tenen noms de persona, són aus, ocells
viatgers que s’identifiquen amb els papers familiars: en Baldrigot, el pare, el personatge
que inicia l’emigració; na Calàndria, la mare, protectora, bella, llesta i tendra; na
Damisel·la Grua, la germana gran, una veritable pionera; na Canària Serena; n’Aguiló
Auri, el germà gran; na Coloma Alba, la germana bessona, any i mig més xicoteta que
en Gabre, el personatge principal i narrador, i na Gavina Blanca, la més petita de totes,
la xequica. Hi ha altres personatges, també amb noms d’au, especialment n’Ànnera
Baiera, la dona d’en Gabre. Potser aquest detall dels noms serà una mica sorprenent,
perquè podríem pensar que es tracta d’una faula. No. Es tracta d’una autobiografia
novel·lada, d’un relat de vida literaturitzada que s’endinsa en els records d’infantesa i
adolescència de l’autor i que no els contaré amb detall perquè no vull revelar-ne els
misteris més atractius. En un primer moment el lector pot pensar que la utilització
d’aquests noms, dels pseudònims, és una estratègia narratològica, fruit de la necessitat
de distanciar-se de la pròpia biografia, per a encarar la realitat amb el màxim
d’objectivitat possible abans de reconvertir-la en una ficció versemblant. Potser algun
lector ho pensarà, però més aïna és una forma original de l’autor de trobar l’esperit
viatger de cada personatge i fer que s’adiga amb la forma de ser de cada referent real.
El llibre consta de tres parts, precedides d’un Introit i seguides d’una seqüela, un
glossari i uns agraïments finals. Les tres parts centrals corresponen al periple viatger,
amb anades i tornades temporals i espacials al Temps del Somni, al Temps de la
Creació i al Gran Retorn, gràcies a un òpal negre que actua com a element màgic; la
seqüela aplega la veu del narrador més reflexiu en el procés de creació, i el glossari és
una mena d’Appendix Probi que deu ser una benedicció per als lectors menys
familiaritzats amb el parlar del Baix Vinalopó i que en qualsevol cas agraeix qualsevol
persona que s’estime els mots de la memòria, els mots de la llengua que romanen en la
memòria d’un poble.
Els professors de llengua som amics de fer que els alumnes entenguen la
diferència entre tema i argument, entre l’eix que guia qualsevol escrit i la matèria
lingüística que en serveix d’embolcall. Tema: l’emigració. Cert. No diem cap mentida.
Tema: les incerteses de l’esperit humà arrelades a la terra viscuda. Cert. No és cap
mentida. Tema: la literatura com a exercici d’exorcització i catarsi personal. Ver.
Continuem sense mentir. I així podríem multiplicar els temes, perquè Els països del
tallamar conté tots aquests i molts altres, combina belles descripcions de paisatges
amb digressions sobre la fe catòlica, sobre les relacions familiars, difícils unes vegades
Pàgina 3/7

4. i tendres a estones, sobre el sexe (el primer bes, la primera vegada —el puppy love—,
els sotracs del llit engendrador), sobre la visió infantil de sentir-se estranger allà on siga
que la família pon l’ou, fins i tot a l’Elx del retorn.
Diuen les veus crítiques més assenyades que els escriptors es despullen en
totes les obres que fan, per molt que vulguen ocultar-ne la personalitat. Fins i tot en les
obres de ficció més esbojarrades podem trobar trets personals darrere d’una tria
lingüística, enmig d’una descripció, ancorats en un diàleg o inserits en la narració d’uns
fets. En una novel·la manifestament autobiogràfica no hi ha res a amagar: allò que no
s’hi diu no ho sabrà mai ningú, perquè ja n’hi ha prou amb la tria que n’ha fet l’autor.
Com a lector, sempre m’ha fet molt de respecte qualsevol escriptor que haja estat
capaç de publicar fets personals, que haja tingut el coratge d’aventar arreu els seus
retalls de vida que considera convenient i que ho haja fet amb honestedat i amb estil.
En la novel·la trobem una monja que levita, bregues familiars de got i punyal,
judicis per assumptes laborals, menjars mediterranis i receptes australs, evocacions del
suc de poma, passatges en llengua occitana, referències a les llengües per onsevol
(llengües naturals, criolls, llengües inventades com un joc, actituds lingüístiques,
llengües que obrin les portes del món, i, sobretot, llengües que ensenyen a estimar),
informacions històriques ben documentades, poemes, i un ritme discursiu que
expandeix les anècdotes vitals més enllà del detall per esdevenir matèria narrativa amb
un encaix formal de molt bella factura.
Algú s’ha imaginat mai com va ser concebut? Algú ho ha intentat posar en
paraules sense sentir un calfred, sense sentir una barreja entre el fàstic i la incredulitat?
Qui gosa pensar en els pares en un encontre amorós, com dos guerrers en camp clos i
a tota ultrança? En Gabre, ànec collverd, ens ho conta amb tota mena de detall.
Era, doncs, la nit de la Immaculada Concepció de 1957. Era de nit dintre el matalàs amb
tres flassades i una quarta de llana basta sípia. La parella regalimava fluids que
penetraven pels cossos, a l’alçada de la boca i de l’entrecuix, per les claus que obrien
tots els panys. Els membres se sacsejaven davant la tibantor de la corda que va on el
poal va. Les cames s’entreobrien. Les anques entraven dins la terra com un aladre romà
que obria un solc longitudinal. L’espigó enllaçava amb la cameta. S’unia amb una telera
a la rella. Agafava el mànec per fer força cap amunt, devers la matriu buida, a l’espera
de l’òpal negre de sang vermella. Afonava la rella fins arribar a la terra humida de bon
tempir. La suarda mascla queia damunt les galtes de la femella suada. Redolava i
rebotava fins arribar als mugrons que tremolaven com dues poncelles de punta
adolorides. L’espigó traucava la terra fèrtil. El solc recte rebia un doll ple de gotes
llefiscoses. L’esperma trigà tres dies a fer el trajecte cap al mineral de ferro en què l’òpal
negre matriu de sang vermella restaria imbricat.4
4
p. 95.
Pàgina 4/7

5. Òbviament hi ha parts que són ficció, però el lector tindrà dubtes de saber quins
detalls de l’obra pertanyen a la biografia de l’autor i quins són fruit de la imaginació.
¿Què podríem pensar d’un xiquet, d’un manyac que té Robinson Crusoe com a
llibre de capçalera, que fa de traductor de les llengües romàniques del veïnat, aficionat
a la numerologia, gens interessat pel futbol, que espatlla un futur com a capellà tot i que
manté la passió per les esglésies molts anys després i que festeja amb la idea de la
reencarnació? Què en pensarien vostés, que és una novel·la estranya, sorprenent,
insòlita? Potser. A través de les pàgines d’Els països del tallamar l’autor té la destresa
de traslladar-nos a terres llunyanes, a la Paternelle, el barri de Marsella, a Sydney, a la
casa de Carrús, darrere l’algepseria de Roman, i ho fa com si ens agafara de la mà i
ens fera acompanyar-lo.
Em disculparan que ara els parle de mi. Només és un episodi circumstancial.
Diguem-ne que jo passava per aquí. Jo sóc d’Elx. Sóc una mica més jove que JoanCarles, no gaire, però; per això coincidírem a l’institut de Carrús (el segon institut del
poble acabat d’estrenar, ara n’hi ha més de 15), ell en el batxillerat nocturn i jo en el
diürn. Tenim anècdotes junts que ara no vénen al cas, encara que en contaré una
perquè té a veure amb les llengües, si més no, això pense jo. Férem els dos una
excursió a Torrevella envoltats d’un estol de nadives de la Pèrfida Albió amb les quals
ell es comunicava la mar de bé, pel seu do de llengües, i jo, il·licità diglòssic
inconscient, sense saber un borrall d’anglés, diguem-ne que també. Bromes a part, sóc
de la quinta de na Coloma Alba, la seua germana bessona nascuda any i mig més tard.
Per edat, coincidírem en les colles que es formen en els llocs d’oci, en les escapades
de cap de setmana dels divuit anys, en les músiques que féiem i que escoltàvem, en
els banys de mar a la llum de la lluna, al Carabassí, als Arenals del Sol o a Tabarca. Hi
ha escenes que l’autor ens fa viure tan intensament com ell les percebé originàriament,
i que els qui coneguérem Rebecca, Beckie, som capaços de tornar a veure na Coloma
Alba, de quatre anys, a la plaça de Catalunya, camí de les terres d’òc.
Na Calàndria li havia fet un vestit blanc estufat per damunt dels genolls. Duia una veta
blanca damunt el cabell ros que voleiava entre un esbart d’ànimes colomes.
S’arremolinaven, serrades, al seu voltant davant la visita inesperada d’una ànima
superior d’esperit compartit. La ronda infantil es barrejà amb els xiulets dels coloms que
s’estimaven més apropar-se a aquesta reina que ser alimentades pels turistes.5
.
Ara recorde la jove Beckie, de divuit o dèneu anys, a la plaça de Marià Anton,
com una ànima exquisida, com si duguera una aura en suspensió, un ésser d’una
fragilitat trencadissa, d’una veu suau, neutra, melodiosa. Són solament unes imatges,
són més aïna unes pinzellades maldestres alçades a la cambra dels records que no
històries viscudes en comú. Però m’he sentit colpit quan diuen les cròniques que un dia
na Coloma Alba pronuncià la frase premonitòria John, I'll die young (Joan, moriré
5
p. 148.
Pàgina 5/7

6. jove). Si volen saber per què, no els ho contaré. Ho hauran de descobrir en ser que
llegiran el llibre.
Camí vell, camí nou
Per a les persones que som d’Elx, per a les que ens estimem el sud del sud
perquè és el nostre nord, el llibre té un valor especial, no cal dir-ho. Devem ser un bon
grapat els que ens identifiquem amb les passejades amb la mare pel cementeri, mentre
ella ens comenta qui viu al ninxo de dalt, mirem pel forat del pany i ens veiem
compartint llit amb el germà gran o veiem com la mare posa els caragols a pasturar
dintre una carnera amb romer, tomello i cantaueso abans de rentar-los bé i posar-los a
l’olla. O potser és una visió molt particular meua, perquè, a pesar de no haver viscut ni
a Marsella ni a Sydney, compartim una ciutat de la infància que sempre amerarà la
nostra consciència. Encara que a mi, lector emocionat que procedeix del Camp d’Elx,
m’atrapà en parlar del Palombar, en les primeres planes del llibre, perquè el Palombar
era la finca on treballava mon iaio, Pepe xangló, mestre d’obres que servia la senyoreta
Rosario Escrivà de Romaní, senyora del lloc i neboda fadrina del Marqués d’Asprella.
A Alacant, avui, ara i ací, distanciats d’Elx per una rivalitat que no va més enllà
de la ignorància i l’enveja, convé reivindicar la literatura que fa gent del nostre poble,
gent del nostre país, un dels nostres, un escriptor de ploma esmolada i culta, bona gent
com Joan-Carles Martí i Casanova, dels Martí del Raval d’Elx i dels Casanova del casal
oriolà.
Potser en Gabre, el seu alter ego pardal, no féu ballar mai la trompa en un carrer
de l’Elx polsós, sense enquitranar, com férem els seus contemporanis, amb una llança
acabada en un topall fet amb una moneda de dos quinzets, però sí que es trobà en
situacions similars amb les monedes de 20 cèntims de dòlar australià, amb la reina
britànica per una cara i un ornitorinc per l’altra. Per això, si jo haguera de triar un ésser
viu que s’adiguera a la personalitat de Joan-Carles, potser en comptes d’un gabre, en
comptes d’un collverd, em quedaria amb l’ornitorinc. N’han vist mai cap? Umberco Eco,
a Kant i l’ornitorinc, en fa una descripció ben detallada.
L’ornitorinc és un animal estrany, que sembla concebut per desafiar qualsevol
classificació, tant científica com popular. Té una llargària mitjana d’una cinquantena de
centímetres, pesa dos quilos a tot estirar, té el cos pla recobert de pèl marró fosc, no té
coll, té cua de castor, té el bec com d’ànec, de color blavós a sobre i de color rosa o
jaspiat a sota, no té pavellons auriculars, i les quatre potes acaben amb cinc dits
palmats, però amb urpes; s’està a sota l’aigua (i hi menja) prou temps per a considerarlo peix o amfibi, la femella pon ous, però alleta els seus cadells, encara que no se li veu
cap classe de mugró. A més a més, al mascle ni tan sols se li veuen els testicles, que
6
són interns.
6
Umberto Eco, Kant i l’ornitorinc, Barcelona, Ed. Destino, 1999, p.75-75.
Pàgina 6/7

7. L’ornitorinc és un animaló que trenca esquemes, sens dubte. No vull dir que
Joan-Carles siga com un ornitorinc de lleig, ni de bon tros, sinó que ha escrit una
novel·la original, pel tractament temàtic, pel lirisme que traspua en les seues pàgines i
perquè l’autor també hi trenca esquemes. Aquell mallencó d’ulls clars i cabell ros,
aquell xicot, podria haver-se transmutat, per designis del destí, en un ornitorinc,
emblema de la fauna i de l’imaginari col·lectiu de les terres australs, i hauria niat,
segurament, en un cau a prop de la badia de Sidney. Quantes coses que s’haurien
perdut! Ens hauríem perdut, per exemple, Els països del tallamar.
Per cert, ara que som a soles, recomane a l’autor que òbriga un grup en
Facebook que es diga «Club de seguidors del bes a l’occitana»: li augure un èxit de
seguidores i seguidors que farà furor en la xarxa i més enllà. Ah!, que vostés no saben
de què parle? Doncs ja ho saben, ho trobaran en una pàgina austral d’Els països del
tallamar; i si no hi troben cap altre delit, com a mínim aprendran què és besar a
l’occitana, i per ventura que fins i tot els agradarà. I és que, com diu l’autor, «quan un
s’estima els països del tallamar d’aquesta manera no hi ha res a fer».
© Josep M. Escolano i López
josep.escolanoua@gmail.com
Pàgina 7/7