2. La gent que viu en un pis alt, i té ascensor, que fa mentre puja?
No conec cap estudi estadístic sobre aquest tema, tan quotidià i
que afecta a molts ciutadans.

3. La meva experiència personal no té cap valor científic, però al menys
serveix per intuir la diversitat d’actituds que la gent adopta per omplir
aquest mig minut – posem per cas – d’enclaustrament forçós.
La classificació general es pot fer en dos grups de persones: les que
s’immobilitzen i les que es neguitegen.

4. L’ascensor sembla tenir un cert poder petrificador sobre
determinades persones, que pocs moments abans havien caminat
amb lleugeresa, xerraven alegrement amb el company de treball que
fa el mateix trajecte…i així que entren a l’ascensor queden d’una
peça. Se’ls posa cara de pal i la mirada se’ls atura, fixada, en un punt
que deu tenir una irresistible força d’atracció, perquè si hipnotitzen
fins que arriben al sisè. No és estrany que en aquest estat el veí sigui
incapaç de contestar un passi-ho bé.

5. ¿Potser aprofiten la pujada per
practicar el relaxament mental? Ho
dic perquè jo ho he fet alguna
vegada, però anant sol, es clar.
Tancar els ulls i començar a
comptar, lentament….El viatge no sé
si es fa més curt, però s’eviten els
nervis d’anar mirant els replans,
“encara no”, “encara no”…

6. També, quan es va sol, es pot
aprofitar l’ascensió per fer
uns exercicis de rotació del
cap, senzilla gimnàstica que
diuen que és bona per a les
vertebres cervicals. Allò que
ens costa tant de trobar – un
minut cada dia – l’ascensor
ens ho ofereix.

7. Després hi ha la mena de
neguitosos, que així que
entren a l’ascensor ja treuen
la clau del pis, i aleshores els
cau el feix de cartes que
havien recollit a la bústia, i
han de fer una de les
operacions, és incòmodes i
visualment ridícules
d’aquest món, que és ajupir-
se o agenollar-se dins un
ascensor que puja. M’havia
passat quan jo era neguitós.

8. Ara veig que hi ha empedreïts aprofitadors del temps que el que fan
és començar a obrir les cartes al ascensor, o a llegir el diari, però no
pas amb calma, sinó mirant a cada moment la porta, per controlar al
mateix temps on són, com si l’ascensor no sabés el seu camí i on
s’ha d’aturar.

9. L’anècdota més bonica
és la del senyor que
s’espera, a la porteria,
perquè l’ascensor està
baixant.

10. Quan la cabina hi arriba, el
senyor s’adona – a traves del
vidre no transparent – que a
dins hi ha algú.
Espera un instant, però la porta
no s’obre. La silueta que
s’endevina dins l’ascensor està
immòbil. Passen uns segons,
mira intrigat la vaga figura i
pensa en una pel·lícula de
Hitchcock. ¿I si s’obre la porta i
li cau un cadàver al damunt?

11. Dubta encara uns moments, i
finalment es decideix. Una
senyora s’està acabant de
pintar els llavis davant el
mirall de l’ascensor. “Perdoni,
no sabia que algú s’estava
esperant….només m’arreglava
una mica…”

12. D’una forma molt senzilla, en Josep M. Espinàs en un article
publicat el 1991, i ara tornat a editar en el seu llibre “Una vida
articulada”,pàg. 216, ens comenta un fet que passa cada dia a
moltes persones. Heu pensat mai que l’ascensor i el seu ús poden
ser un exercici de civilitat? Ser cívic significa, d’entrada, respectar
les lleis que regeixen un conglomerat humà. La civilitat no es
demostra en les grans coses, sinó en els petits detalls,
des de la salutació amable
al entrar o sortir de
l’ascensor fins al respecte
de l’espai de l’altra.
El donar prioritat d’ús a
persones grans o a cotxets
de criatura; de tancar les
portes perquè altres el
puguin fer servir...etc