1. TEMA 10.- L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL I ELS DESEQUILIBRIS REGIONALS
I.- L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL D’ESPAÑYA
1.- L’ORIGEN I LA FORMACIÓ DE L’ESTAT AUTONÒMIC
L’origen de l’estat autonòmic rau en la Constitució de 1978, que estableix “la unitat indissoluble de
la nació espanyola” i “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la
integren”, “així com la solidaritat entre totes aquestes”. L’autonomia és, el reconeixement del dret
a l’autogovern, a la direcció dels propis assumptes, de manera que en compte de centralització hi
haja descentralització.
La Constitució va deixar a les nacionalitats i regions la lliure iniciativa per a exercir el dret a
l’autonomia. Únicament va indicar les condicions i el procés que s’havia de seguir:
A) LES CONDICIONS.- Permetien constituir-se en comunitat autònoma les províncies limítrofes amb
característiques històriques, culturals o econòmiques comunes; els territoris insulars; i les
províncies amb entitat regional històrica.
B) EL PROCÉS.- Per a l’accés a l’autonomia, la Constitució va establir diverses vies:
• S’afavoriria les regions de demostrada tradició autonòmica, és a dir, aquelles que en el passat
hagueren plebiscitat afirmativament projectes d’estatut d’Autonomia (casos de Catalunya, el
País Basc i Galícia, que ho van fer a la II República). Aquestes regions van rebre el nom de
“nacionalitats històriques” i van accedir a l’autonomia per la via de l’article 151 (via ràpida) i
van aconseguir el màxim sostre de competències.
• Andalusia va accedir per la via especial de de l’article 151, que exigia que la iniciativa
autonòmica partira de l’acord de totes les diputacions provincials i de las tres quartes parts dels
ajuntaments representatius de més del 50 % de la població. L’acord va ser ratificat per
referèndum.
• Navarra havia conservat una àmplia autonomia administrativa durant el règim franquista, i per
tant, es va optar per “l’amillorament del Fur”, pel qual, a banda de les atribucions úniques que
ja tenia, va assumir les de les comunitats autònomes creades per la via de l’article 151.
• Per a la resta de Comunitats, es requeria el pronunciament favorable de les diputacions i dels
dos terços dels ajuntaments representatius de més del 50 % de la població (via article 143 = via
lenta). Aquestes comunitats només podrien assumir de manera immediata certes competències i
haurien d’esperar cinc anys per a accedir a les matèries estatals transferibles.
• Ceuta i Melilla, van rebre el rang de municipis autònoms i, a diferència de les comunitats, no
tenen capacitat legislativa.
2.- L’ORGANITZACIÓ DE L’ESTAT AUTONÒMIC
a) Cada comunitat autònoma es regeix segons el seu estatut d’autonomia, aprovat per les Corts,
que conté:
- La denominació de la Comunitat
- La delimitació territorial
- Els noms, l’organització i la seu dels organismes autònoms
- Les competències assumides i les bases per al traspàs d’altres.
b) Les comunitats tenen competències o funcions en diversos assumptes. Hi ha dos tipus de
competències:
1.- Competències exclusives atorgades per la Constitució a les Comunitats (article 148):
 Polítiques: organitzar les institucions d’autogovern.
 Econòmiques: agricultura, ramaderia, pesca, muntanyes, boscos, caça, fires interiors, artesania,
foment del desenvolumpament.
 Infraestructures i transports: obres públiques, carreteres, ferrocarrils, ports, aeroports d’àmbit
autonòmic.
 Ordenació del territori, urbanisme, medi ambient i habitatge
 Socials i sanitàries: assistència social, sanitat, higiene, protecció d’edificis i instal.lacions.
 Culturals, esportives i d’oci: museus, biblioteques, conservatoris, llengua pròpia, turisme.
Aquestes competències exlusives assumides es recullen en l’estatut d’autonomia de cada comunitat.
Les no assumides corresponen a l’Estat o són mixtes (l’Estat en fa la legislació bàsica i les comunitats
fan el reglament i l’apliquen).
1

2. 2.- Competències no atribuïdes per la Constitució en exclusiva a l’Estat (article 149)
Les comunitats poden ampliar les competències anteriors, assumint aquelles no exclusives de l’Estat
segons la Constitució. Les competències exclusives de l’Estat es refereixen a certes matèries
considerades essencials per a la nació (relacions internacionals, emigració i immigració, defensa,
comerç exterior, deute públic, correus i telègrafs.
c) Les institucions d’una Comunitat són les següents:
- El Govern autonòmic, amb poders executius. Es divideix en conselleries (Conselleria d’Educació, de
Sanitat...).
- El Tribunal Superior de Justícia.
- El President de la Comunitat, elegit per l’assemblea i nomenat pel Rei.
- El govern central nomena un delegat del govern per dirigir l’administració de l’Estat en cada
comunitat: el Subdelegat del Govern
d) El finançament de les Comunitats autònomes contempla un règim comú basat en la LOFCA (Llei
orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes, reformada en 2001) i un règim foral per al
País Basc i Navarra
♦ LES COMUNITATS DE RÈGIM COMÚ es financen amb els ingressos següents:
- Tributs cedits per l’Estat. La LOFCA des de 1996 va establir el principi de corresponsabilitat fiscal:
l’Estat cedeix a les comunitats autònomes el 33 % de l’IRPF; el 35 % de l’IVA; entre el 40 % i el 100 %
de certs tributs especial (l’electricitat i les matriculacions de vehicles) i la capacitat d’establir
normes sobre alguns d’aquests.
- Ingressos aportats per l’Estat, amb els quals es financen les competències assumides, els serveis
socials i l’assistència sanitària de la Seguretat Social.
- Ingressos propis. Procedeixen del patrimoni de cada comunitat autònoma.
♦ EL RÈGIM FORAL afecta al País Basc i Navarra. Es financen amb ingressos tributaris receptats als
seu territori per la seua pròpia administració fiscal i pacten amb l’Estat (mitjançant concerts o
convenis) la quantitat que pagaran a l’Administració General de l’Estat.
♦ A més, a fi de corregir els desequilibris territorials, algunes comunitats reben altres ingressos,
procedents del FCI (Fons de Compensació Interterritorial, previst a l’article 158.2, beneficia a les
Comunitats amb renda per càpita inferior a la mitjana estatal) i del Fons de Suficiència (el qual
cobreix la diferència entre les necessitats de finançament de cada Comunitat i els recursos
tributaris que s’hi atribueixen).
e) Les comunitats autònomes se subdivideixen administrativament en províncies i municipis
(article 137).
- La província és una entitat local formada per una agrupació de municipis. El seu òrgan de govern és
la diputació, la missió de la qual és fomentar els interessos provincials, assegurar la prestació dels
serveis de competència provincial i coordinar i cooperar amb els municipis.
- El municipi és la entitat bàsica de l’organització territorial de l’Estat. El seu òrgan de govern és
l’Ajuntament, regit per l’alcalde i els regidors. El municipi ha de prestar una sèrie de servicis als
veïns, més variats com més gran és la seua població: clavegueram, pavimentació, recollida de fems..
- Les illes Canàries i Balears mantenen una organització local especial, constituïda per cabildos
(illes Canàries) i consells insulars (illes Balears).
- La Constitució permet la creació d’altres demarcacions submunicipals (com les parròquies
asturianes i gallegues) i supramunicipals (com les comarques gallegues, catalanes i aragoneses etc.).
f) L’Estat de les autonomies es basa en la igualtat territorial (els estatus no poden contenir
privilegis o discriminacions en qüestions fiscals, salarials, de seguretat social, etc. ) i en la
solidaritat (no es pot aprofundir en els desequilibris entre comunitats). L’Estat ha de vetlar per un
equilibri adequat, desenvolupant polítiques autonòmiques que aproximen el nivell de benestar.
II.- ELS DESEQUILIBRIS TERRITORIALS
Actualment hi ha desequilibris destacats entre les Comunitats Autònomes i dins de cadascuna, deguts
a les condicions naturals i a la distribució desigual dels recursos al territori. Els desequilibris resulten
d’una combinació de factors heredats i actuals i són de quatre tipus:
2

3. 1) Económics: s’oserven en el PIB i en el PIB per càpita.
2) Demogràfics: es manifesten en la distribució desigual de la població
3) Socials: es donen en l’accés de la població al benestar. S’Identifica amb la dotació de serveis
sanitaris, educatius, qualitat ambiental...
4) De Poder: Es poden diferenciar Espais Centrals (més desenvolupats i amb més poder de
decisió) i Espais Perifèrics (menys desenvolupats i subordinats als Centrals).
1.- L’ORIGEN DELS DESEQUILIBRIS (1ª Etapa 1960-1975: CREIXEMENT ECONÒMIC)
El factor fonamental perquè hi haja desequilibris ha sigut la industrialització, que des dels orígens
(segle XIX) va crear contrastos accentuats entre les zones perifèriques on es van instal.lar les
primeres fàbriques, i l’interior, fortament agrari. Aquestes diferències es van refermar en la
dècada de 1960, perquè es va crear una zona centre poc desenvolupada (llevat de Madrid) i una
perifèria desenvolupada (excepte Galícia i Andalusia). Entre aquestes dues zones hi habia grans
desequilibris econòmics, demogràfics, socials i de poder.
a) Els desequilibris econòmics es van accentuar als anys seixanta, amb el desenvolupament
econòmic d’aquesta època, centrat en el sector secundari i el turisme. Les comunitats que es van
especialitzar en aquestes activitats, són las que van concentrar la riquesa i l’ocupació: el País Basc,
Catalunya, la Comunitat Valenciana i les illes Balears. A Madrid, el factor de creixement
econòmic va ser la capitalitat, que va estimular el desenvolupament dels serveis i del consum i va
atraure nombroses indústries. Es va convertir en el principal centre financer del país. En canvi, van
quedar endarrerides les regions amb un gran pes del sector primari (les de l’interior, llevat de
Madrid).
Aquests desequilibris econòmics es van manifestar en el PIB, en la renda per càpita i en les
infraestructures:
♦ El PIB (Producte Interior Brut).- És la suma de tots els béns i serveis d’un país, produïts en un
any. És una magnitud econòmica que s’utilitza per estimar la capacitat de producció d’una
economia. En aquest moment, el PIB de les regions perifèriques va créixer, perquè s’hi dirigí gran
part de la població, les primeres matèries, les fonts d’energia i els capitals (el sistema financer
invertia els estalvis de les regiones més pobres en les més riques perquè els rendiments eren
segurs). Per aquest motiu, l’estalvi procedent de l’agricultura, va finançar en part, el
desenvolupament industrial d’unes regions en perjudici d’unes altres.
♦ LA RENDA PER CÀPITA.- Resulta de dividir el PIB entre la població total. En aquesta etapa,
l’emigració va provocar un augment inicial de la renda en les zones interiors, que van reduir les
diferències respecte a les perifèriques. Però com que emigraren els més capacitats, van
disminuir les possibilitats de desenvolupament endogen.
♦ RESPECTE A LES INFRAESTRUCTURES, les regions amb més nivell de desenvolupament van
concentrar les millors dotacions de transport i comunicacions.
b) Els desequilibris demogràfics van ser el resultat de la crisi de la’agricultura tradicional i del
desenvolupament industrial, perquè van ocasionar l’emigració de la població des de les árees rurals
del centre a les urbanoindustrials i turístiques de la perifèria.
c) Quant als desequilibris socials, les regions més desenvolupades econòmicament i més poblades,
van obtenir una bona dotació en serveis socials, mentre que les regions endarrerides van presentar
problemes en aquests aspectes.
d) Els desequilibris de poder es van produir perquè les zones més desenvolupades es van convertir
en “espais centrals” que acapararen les funcions rectores i decisòries, mentre que les altres àrees
queden com “espais perifèrics” subordinats a aquestes.
2.- CANVIS PER LA CRISI ECONÒMICA DE 1975 (2ª ETAPA 1975-1986)
La crisi va incidir principalment sobre el sector secundari, i va afectar per tant, a les regions més
industrialitzades.
- Des del punt de vista econòmic, la crisi va produir un descens de l’ocupació, del PIB i de la renda
per càpita. Va afectar primer les regions industrials, però també a les més endarrerides. La
deterioració de les zones industrials va arrossegar el conjunt de les regions.
- En l’aspecte demogràfic, les regions industrials van perdre el caràcter immigratori i fins i tot
algunes esdevingueren emigratòries (Catalunya i País Basc).
3

4. La crisi va donar pas a un canvi en els desequilibris entre les regions.
3.- EL NOU MODEL DE DESEQUILIBRIS (1986-Actualitat)
La reestructuració econòmica que va seguir a la crisi va canviar els factors en què es basaven els
desequilibris territorials i la jerarquia espacial:
a) El desenvolupament econòmic no es basa ja en la producció industrial. D’una banda, perquè
aquesta es troba en crisi o en reestructuració . D’altra, per la tendència actual a la descentralització
productiva. Es trenca la identificació regió desenvolupada = regió industrialitzada
b) En l’actualitat s’avança cap a una economia i una societat postindustrial, basada en els serveis i
en les activitats relacionades amb les noves tecnologies. Els nous factors de desenvolupament són:
• L’especialització en el sector terciari
• L’existència d’activitats econòmiques relacionades amb la tecnologia
• La presència de centres d’investigació, innovació i gestió
• La disponibilitat de mà d’obra d’alta qualificació
• La qualitat d’infraestructures i equipaments.
D’acord amb aquests nous factors s’han creat nous desequilibris entre eixos de desenvolupament,
eixos en declivi i zones de menor desenvolupament:
1) EIXOS DE DESENVOLUPAMENT.- Són les regions més afavorides pels nous factors: Madrid, el
litoral mediterrani nord, la vall de l’Ebre, els arxipèlags balear i canari, el País Basc.
2) EIXOS EN DECLIVI.- Són els espais industrials madurs en crisi, com el vessant cantàbric.
3) ESPAIS ESCASSAMENT DESENVOLUPATS.- Són les comunitats de l’interior peninsular
(Extremadura, Castella-la Manxa, i Castella i Lleó), Galícia, Andalusia i la regió de Múrcia.
Aquestes comunitats tenen un major pes econòmic del sector primari i amb serveis poc
especialitzats. En els últims anys algunes de les àrees menys desenvolupades han crescut per
damunt de la mitjana espanyola. El motiu és que estan rebent fons per reduir les diferències
amb la resta, procedents de l’Estat (Fons de Compensació Interterritorial, com de la Unió
Europea (Fons Estructurals) i estan duent a terme polítiques regionals per potenciar el seu
desenvolupament endogen.
III.- LES POLÍTIQUES TERRITORIALS
1.- LA POLÍTICA REGIONAL
Es va iniciar a Espanya en la dècada de 1960, amb els Planes de Desarrollo (1964-1975), els quals, es
van basar en el foment de la indústria en certes àrees endarrerides (pols de promoció i
desenvolupament industrial). Els seus escassos resultats van qüestionar l’eficàcia de les actuacions
centralitzades i des de dalt. Desprès d’un període de letargia (1975-1985), la política regional es va
revitalitzar a partir de 1986, amb l’entrada d’Espanya en la UE. Es va iniciar una nova etapa d’acord
amb els següents aspects:
- Portar a la pràctica el principi de la solidaritat interterritorial.
- L’establiment i el desenvolupament de l’estat de les autonomies.
- L’adhesió a la Unió Europea.
Aquests fets han condicionat la nova política regional: L’administració central ha perdut
protagonisme en favor dels governs autonòmics i de les directrius de la UE.
1.1.- ELS OBJECTIUS I LES ESTRATÈGIES
L’objectiu de la nova política territorial és un desenvolupament regional equilibrat, potenciant les
regions més desfavorides, i fomentar el potencial endogen. Aquest objectiu es recolza en:
- la consolidació del creixement de les àrees més dinàmiques (Madrid, vall de l’Ebre i eix del
Mediterrani Nord).
- L’aturada del declivi del vessant cantàbric i la recuperació del seu antic potencial de creixement.
- L’impuls a l’arrencada de l’eix Mediterrani sud (Andalusia i Múrcia), incorporant-lo al dinamisme de
l’eix Mediterrani Nord.
- Un suport reforçat a la resta de les comunitats.
1.2.- ELS INSTRUMENTS DE LA POLÍTICA REGIONAL
Els principals instruments són:
4

5. a) FONS PROCEDENTS DE LA POLÍTICA REGIONAL DE LA UNIÓ EUROPEA: La política regional
comunitària, iniciada el 1975, pretén coordinar les polítiques regional dels estats membres i reduir
les diferències entre les regions europees, recolzant les més desfavorides mitjançant ajudes
econòmiques.
Els instruments financers per dur a terme aquesta política són:
• ELS FONS ESTRUCTURALS.- Són l’instrument bàsic de la política regional de la UE. Es destinen a
combatre l’endarreriment socioeconòmic de les regions i s’assignen a tres objectius, que varien
les aportacions econòmicques a les regions, segons si pertanyen a l’objectiu 1, al 2 o al 3. Els tres
objectius són:
- L’ OBJECTIU 1 és fomentar el desenvolupament de les regions més endarrerides, és a dir,
aquelles amb renda per càpita per sota del 75 % de la mitjana comunitària. A aquestes regions
se’ls assigna actualmente més del 70 % del finançament total.
- L’ OBJECTIU 2 és la reconversió socioeconòmica de les zones agràries, industrials, pesqueres o
urbanes en crisi amb problemes estructurals. En totes aquestes es tracta de diversificar
l’economia, impulsant altres alternatives.
- L’ OBJECTIU 3 és fomentar els recursos humans: suport a la modernització de les polítiques i
dels sistemes educatius de formació i ocupació.
Els quatre fons de què es serveix la UE per a aconseguir aquests objectius són:
FEDER: Fons Europeu de Desenvolupament Regional, destinat a les regions més pobres.
FEOGA: Fons Europeu d’Orientació i Garantia Agrària, finança les accions estructurals en el sector
agrari.
IFOP: Instrument Financer d’Orientació Pesquera, finança les accions estructurals en el sector
pesquer
FSE: Fons Social Europeu, destinat al foment de la formació professional i de l’ocupació.
• LES INICIATIVES COMUNITARIES.- Van ser creades el 1988.Són programes especials per tal de
resoldre problemes greus que concerneixen tota la Unió. Les despeses són confinançades pels
Fons Estructurals i els Estats membres. Actualment les iniciatives són quatre: 1) INTERREG, per
a incrementar la cohesió econòmica i social entre els territoris de la Unió. Per això, fomenta la
cooperació transfronterera entre estas veïns (cas d’Espanya amb Portugal i França); la
cooperació transnacional entre les regions europees; la cooperació interregional entre les regions
del mateix país. 2) LEADER, per a fomentar la reconversió agrària i el desenvolupament rural.
Ajuda a les regions més negativament afectades per la PAC. 3) EQUAL, per a acombatre la
discriminació laboral. 4) URBAN, per a regenerar els barris urbans en crisi.
• ELS FONS DE COHESIÓ.- Financien projectes ambientals i de xarxes transeuropees de transport.
Quines repercussions ha tingut per a Espanya la integració en la política regional comunitària?
- Ha suposat una cessió de la sobirania a la UE, a la qual s’ha d’informar de les polítiques de
desenvolupament regional. La UE pot autoritzar-les, modificar-les o prohibir-les.
- La major part de les regions han rebut ajudes perquè es trobaven en desavantatge respete a les de
la resta de la Unió en renda per càpita, productivitat, desocupació, desenvolupament dels sectors
agrari i industrial, equipaments i infraestructures.
- Amb l’última ampliació de la UE cap a l’Est, han entrat països amb nivells de renda molt baixos, i
per tant, al ser major la renda de les comunitats espanyoles en comparació amb aquests països,
algunes comunitats espanyoles han quedat fora de l’objectiu 1 dels fons estructurals.
b) POLÍTIQUES D’INCENTIUS REGIONALS
Es va modificar a fi d’adaptar-la a la legislació comunitària. Els objectius de la nova llei d’incentius
regionals té com a objectius aconseguir la competitivitat de les empreses i la solidaritat
interregional. Per a això recorre a dos grans instruments: 1) la inversió en infraestructures i
equipaments; 2) la compensació a la inversió a les àrees desfavorides. Aquestes s’estableixen a partir
de dos indicadors principals (PIB i taxa de desocupació) i uns altres de secundaris (saldo migratori, la
densitat de població i les taxes d’activitat). Així es defineix un mapa amb tres tipus d’àrees que
poden rebre incentius a càrrec dels pressupustos generals de l’Estat:
• ZONES DE PROMOCIÓ ECONÒMICA (ZPE).- Són les menys desenvolupades de l’estat per la renda
per càpita i la taxa de desocupació.
• ZONES INDUSTRIALITZADES EN DECLIVI (ZID).- Són les més afectades per la crisi industrial i
combinen taxes de desocupació altes amb nivells de renda relativament alts.
• ZONES ESPECIALS (ZE).- Creades pel govern si hi intervenen circumstàncies especials.
Actualment hi ha dues posicions enfrontades sobre els incentius regionals:
5

6. 1) són considerades com a element distorsionador de la lliure competència i haurien de ser
eliminades de forma progressiva.
2) davant de la constatació dels forts desequilibris regionals i les dificultats per a desenvolupar
les àrees endarrerides, estima que són necessaris i que han d’ampliar-se.
c) FONS DE COMPENSACIÓ INTERTERRITORIAL
És un mitjà de combatre els desequilibris regionals i de portar a la pràctica el principi de solidaritat
interterritorial establit per la Constitució. A partir de 1990 només els reben les comunitats amb
renda per càpita inferior a la mitjana estatal.
1.3.- LA PLANIFICACIÓ REGIONAL
Es caracteritza per:
a) El protagonisme adquirit per les comunitats autònomes, que han d’elaborar els seus
propis plans per a cada àrea que rep ajudes de la UE.
b) La obligació del govern de presentar a la Comissió Europea una visió global dels plans
regionals.
2.- L’ORDENACIÓ DEL TERRITORI
Les polítiques regionals es dirigeixen a fomentar el desenvolupament regional, entés no sols com a
potència econòmica sinó també com a benestar social i qualitat ambiental.
2.1.- LES CARACTERÍSTIQUES DE L’ORDENACIÓ DEL TERRITORI
a) L’órdenació del territori és una disciplina molt nova. Es defineix com “l’expressió espacial de la
política econòmica, social, cultural i ecològica de tota societat”.
A la planificació territorial anterior, hi predominaven les polítiques sectorials, que eren una suma
d’iniciatives descoordinades, que perseguien objectius econòmics independents (agrícoles, forestals,
d’obres públiques). Aquestes polítiques no consideraven els efectes sobre el medi físic ni els costos
socials.
Quines característiques té l’ordenació del territori actual?
b) Els objectius són:
- El desenvolupament socioeconòmic equilibrat de les regions tracta d’aconseguir-se controlant el
creixement de les que estan congestionades o que presenten una evolució massa ràpida, impulsant el
desenvolupament de les regions endarrerides i connectant les regions perifèriques amb els centres
industrials i econòmics d’Europa.
- L’organtizació integral de l’espai fa que calga planificar el desenvolupament econòmic en
coordinació amb el medi físic i amb la millora del benestar social i de la qualitat de vida.
c) D’acord amb aquestes finalitats, l’ordenació del territori és al mateix temps una disciplina
científica i una tasca política.
- Com a disciplinan abasta diverse ciències amb implicacions territorials com la geografia,
l’economia, la sociologia, la urbanística o el dret.
- Els seus objectius són polítics perquè requereix la participació dels poders públics i del conjunt de
la població.
d) L’instrument bàsic per a l’ordenació del territori és l’elaboració d’un plan, el qual comporta
sempre dos aspectes:
1) L’anàlisi de la situació actual permet diagnosticar els problemes i potencialitats del territori i
elaborar objectius i metes (model territorial o situació que cal aconseguir).
2) La planificació territorial inclou les actuacions i els recursos necessaris per a aconseguir els
objectius.
L’execució del pla produirà efectes desitjats i no desitjats, que caldrà avaluar. Una vegada
aconseguit el model territorial proposat, apareixerà una nova realitat que caldrà analitzar i
plantejarà nous reptes. Per tant, l’ordenació del territori és un procés circular e ininterromput.
e) L’àmbit principal de l’ordenació territorial és la regió. La seua ordenació correspon a les
autoritats regionals, que elaboren els plans territorials generals amb les directrius generals. Però
com que l’àmbit regional normalment és massa extens, solen definir-se àmbits més reduïts per als
quals s’elaboren plans territorials parcials, que concreten els generals. També hi plans a escala
superior a la regional, com l’estatal o la de la UE. L’ordenació del territori es planteja com una
cadena de plans jerarquitzats, que contenen les determinacions per als plans de nivell inferior
6

7. (“planificació en cascada”). Aquestes determinacions poden ser vinculants (de compliment obligat) o
indicatives (afavoreixen la consecució del pla però no són obligatòries).
2.2.- L’ORDENACIÓ DEL TERRITORI A L’ESTAT ESPANYOL
Es va iniciar en la dècada de 1980, després de la consolidació de l’estat autonòmic. L’espai
predominant en què s’ha desenvolupat és el regional, perquè la Constitució reconeix a les comunitats
autònomes competències en l’ordenació del seu territori. També estan implicats àmbits locals,
comarcals, estatals i fins i tot, internacionals.
Un dels problemes més greus amb què s’enfronta l’ordenació del territori és la coordinació entre les
diverses administracions amb competències en l’ordenació del territori (europea, nacional, regional i
local), que han de tenir presents les mesures preses en els nivells inferior o superior en la seua
actuació.
7