USA analisis.

1. Estats Units
d’Amèrica
Anàlisi global del gegant nord
Estats Units
d’Amèrica
Anàlisi global del gegant nord-
GERARD TABOADA I SEGUÍ
TIPOLOGIES I ESTRATÈGIES DE LES DESTINACIONS TURÍSTIQUES
2n de Turisme Grup C
-americà
GERARD TABOADA I SEGUÍ
TIPOLOGIES I ESTRATÈGIES DE LES DESTINACIONS TURÍSTIQUES
Octubre de 2014
2n de Turisme Grup C

2. 2
Índex
Introducció pàg.3
1. Guia pràctica dels Estats Units d’Amèrica pàg.4
1.1 Organització territorial i política del país pàg.4
1.2 Cossos de seguretat pàg.7
1.3 Poder judicial pàg.9
1.4 Geografia pàg.10
1.5 Demografia pàg.14
1.6 Història pàg.15
1.7 Infraestructures de transport pàg.19
1.8 Documentació necessària per a entrar al país pàg.22
1.9 Gastronomia pàg.22
1.10 Recursos energètics pàg.24
1.11 Indumentària típica pàg.25
1.12 Música pàg.25
1.13 Economia pàg.26
1.14 Sistema sanitari pàg.28
1.15 Fusos horaris pàg.29
1.16 Llengua pàg.29
1.17 Cinema i televisió pàg.30
1.18 Esport pàg.31
1.19 Educació pàg.33
1.20 Religió pàg.34
1.21 Immigració pàg.37
1.22 Festes populars pàg.38
1.23 Ciència pàg.39
1.24 Zones conflictives pàg.40
2. Principals destinacions i tipologies turístiques pàg. 41
3. Organismes de planificació i difusió turística pàg.45
4. Pàgines web turístiques del país pàg.47
5. Pàgines web d’empreses privades oferents de serveis turístics pàg.49
Conclusions pàg.51
Bibliografia pàg.52
Annexos pàg.56

3. 3
Introducció
Al llarg de la seva història, els Estats Units han experimentat un procés evolutiu sense
precedents en passar de ser territoris ocupats per tribus indígenes en fase evolutiva
pràcticament prehistòrica a ser el país capdavanter del planeta en quant a economia o
desenvolupament tecnològic i polític, en un lapse de temps de només tres segles. Resulta
impactat pensar que la nació que dirigeix gran part de les polítiques internacionals i que
disposa de control sobre gran part dels recursos defensius i empresarials del món, és
excepcionalment jove tot i que les arrels britàniques, bressol de la producció industrial, hagin
jugat un paper fonamental per a propiciar aquest desenvolupament.
De la mateixa manera que el desenvolupament econòmic creixia exponencialment, el país
resultà ésser un niu de noves oportunitats i prosperitat per a milions d’immigrants europeus
que veien en aquell llunyà territori una porta oberta al somni americà. Aquests fluxos
migratoris que, encara avui dia rep l’estat, han permès esculpir la efígie de la nació, la mateixa
que diverses institucions públiques i privades potencien i promouen amb la finalitat d’atreure
visitants d’arreu del món. Com a relació causal del creixement i proliferació de la cultura
americana, els elements patrimonials de la zona es configuraren com a potencials productes
turístics a partir dels quals generar riquesa i benestar, un benestar del que se’n aprofita tota la
nació i els milions d’estatunidencs que treballen al sector turístic.
A partir d’aquesta tesi de recerca, es buscarà oferir una recopilació detallada que permeti
obtenir informació envers als trets que han configurat, configuren i esculpiran la imatge futura
del gegant americà. Gràcies a l’irrupció del món digital i de les xarxes de comunicació, d’origen
americà, es crea el marc d’infraestructures necessari per a poder obtenir i consultar informació
de qualsevol origen i des de qualsevol indret del món.
Precisament, el fet de conèixer la composició interna dels Estats Units d’Amèrica amb el pas
dels anys, permet comprendre la realitat present i, per consegüent, analitzar què permeté
posar en peu un gran pseudo-imperi contemporani capaç de liderar campanyes bèl·liques així
com organitzar societats de nacions per a instaurar un model de democràcia que caracteritza a
la nació.
En l’època actual, les societats occidentals modernes es troben immerses en un procés de
globalització i aculturació per l’adopció de modus vivendi i elements selectius d’altres
comunitats i, el fet d’analitzar de forma fragmentada el cas americà, permet endinsar-se en un
ens que ha aconseguit implementar el seu estil de vida i tradicions més enllà de les seves
fronteres, arrelant-se fermament a entorns com Catalunya o Espanya. Conèixer millor als
Estats Units d’Amèrica, suposa conèixer una petita parcel·la de l’entorn propi en tant que està
conformat, en major o menor part, per manlleus anglosaxones.

4. 4
1. Guia pràctica dels Estats Units d’Amèrica
1.1 Organització territorial i política del país
Els Estats Units d’Amèrica es un estat republicà federal constitucional formada per 50 estats i
un districte federal representat per la capital, Washington D.C. El districte federal actua com a
líder de la federació d’estats i seu dels òrgans de govern. Des dels seus inicis, la federació s’ha
organitzat com a republicana, sense passar per cap període de monarquia i essent la
democràcia el sistema impulsat des de la seva formació el 1776.
L’ òrgan legislatiu és el Congrés que es divideix en dues cambres, essent el senat la cambra alta
i la cambra de representats dels diferents estats, la baixa.
La constitució serveix com a carta magna i configura el document legal de major pes del país
en base al qual gira tota la jurisprudència i legislació alterna.
La divisió dels tres poders recau en el president com a representat del poder executiu, amb
capacitat de vetar projectes de llei; la cort suprema dels Estats Units essent aquest el tribunal
nacional de major rang dins l’organigrama judicial i que disposa del poder judicial i ,finalment,
el congrés bicameral és el titular del poder legislatiu. La regulació referent al nombre de
representants per a cada estat es fonamenta, de la mateixa manera que a Espanya, en criteris
demogràfics.
El president de la república federal democràtica dels Estats Units d’Amèrica es decideix per
votació universal, podent votar tan els homes com les dones, ciutadans del país i majors d’edat
a través de sufragi indirecte. El president actua com a cap d’estat en afers exteriors així com a
president del govern, essent la punta de llança del poder executiu de l’estat federal. A més,
recau en la figura del president la del cap de les forces armades dels Estats Units.
Els candidats a la presidència s’escullen dins de l’àmbit dels propis partits sempre i quan
reuneixin tres condicions fonamentals per a poder ser elegibles: ser un ciutadà nascut als
Estats Units d’Amèrica, tenir una edat mínima de trenta-cinc anys i haver residit als país per un
període de temps superior a catorze anys. Els partits polítics tenen la possibilitat de configurar
les seves llistes i escollir a un cap de llista que disputarà la presidència. El cap de llista té la
facultat d’escollir un suposat vicepresident que, en cas de guanyar les eleccions, ocuparia el
segon esglaó polític de la nació. En tot moment durant el seu període de mandat, el president
pot delegar les seves funcions al vicepresident del govern.
El govern federal es descomposa en diversos ministeris o federal executive departments.
Aquestes subdivisions de l’estat federal serveixen per a estructurar l’estat de forma bàsica a
partir d’agrupacions temàtiques, en analogia amb els ministeris que hi ha a països com
Espanya. En el cas dels Estats Units d’Amèrica, els departaments executius federals son:
• Estat: dirigit pel secretari d’estat, se’n encarrega dels afers exteriors, política i relacions
internacionals dels Estats Units.
• Tresor: se’n encarrega d’encunyar i regular el tràfic de la moneda, recol·lecta impostos
federals i gestiona el deute de la nació.

5. 5
• Defensa: protegeix a la nació enfront a amenaces exteriors i dirigeix les forces
armades. Té la seva seu al Pentàgon i aglutina l’Estat Major format pels caps de les
diferents branques de les forces armades.
• Justícia: organitza l’organigrama judicial del país i vetlla per al compliment de la llei
sota l’empara constitucional.
• Interior: se’n encarrega de la conservació de les terres i elements naturals com ara
parcs nacionals, comunitats indígenes o reserves de la biosfera.
• Agricultura: busca gestionar de forma ordenada els processos relatius a la producció i
comerç de productes d’origen vegetal, animal, silvicultura i alimentació.
• Comerç: gestiona les relacions comercials i laborals dins del país promocionant la
creació de llocs de treball, garantir el compliment de les condicions laborals,
competitivitat i creixement econòmic.
• Treball: se’n encarrega amb més detall de l’àmbit laboral i de l’empara dels drets dels
treballadors.
• Salut i serveis humans: gestiona les infraestructures hospitalàries i protegeix a la nació
en temes relatius a la sanitat.
• Vivenda i desenvolupament urbà: intervé per a establir el full de ruta a seguir en els
processos de construcció de zones urbanes i desruralització.
• Transport: dirigeix les infraestructures de xarxa viària, aeroports, sistema ferroviari,
autopistes o transport de materials perillosos.
• Energia: aplica polítiques referents a la utilització de fonts energètiques tant a nivell de
control d’extracció com la promoció de noves alternatives.
• Educació: promou i gestiona el sistema educatiu del país des d’educació bàsica fins al
sistema universitari.
• Afers de veterans: monitoritza i vetlla pels afers que envolten els veterans de guerra
tals com les pensions i els serveis socials que corresponen.
• Seguretat nacional: protegeix a la població del país enfront a atacs terroristes o
desastres naturals de gran envergadura.
Des de la seva formació el 1776, el sistema de partits és el bipartidisme a través del partit
demòcrata i el partit republicà. Malgrat hi hagi alguns partits minoritaris com el Partit de la
Reforma dels Estats Units, tots els presidents han sorgit d’algun dels dos partits dominants.
El partit demòcrata dels Estats Units representa la branca més liberal, considerant-se un partit
social-demòcrata, progressista i liberal. Dins de l’ADN del partit hi ha la lluita històrica pels
drets racials, crear la pensió de jubilació o reformes socials liderades per Franklin Delano
Roosevelt. L’actual president Barack Obama, Bill Clinton, Franklin Delano Roosevelt, John
Fitzgerald Kennedy, Harry S. Truman i el primer president demòcrata, Andrew Jackson, son
alguns dels presidents demòcrates dels Estats Units.
El partit republicà dels Estats Units representa el conservadorisme polític, situant-se com a
partit de dreta, liberal en termes econòmics i tradicionalment més propers a posicions de
centre-dreta i dreta. Alguns temes recurrents com la immigració, el consum de drogues toves o
el matrimoni homosexual son contraris als valors que protegeix el partit, entre d’altres
elements. Presidents com Abraham Lincoln,Theodore Roosevelt, Dwight Eisenhower, Richard
Nixon, Ronald Reagan o George Walker Bush i Bush Jr, han militat a les files del partit republicà

6. 6
dels Estats Units. El mandat de cada president i vicepresident té una durada de quatre anys a
no ser que es dimiteixi del càrrec abans del plaç anterior. A més, la constitució esmena que no
es pot governar més de dos mandats complerts ,id est, 8 anys. Un cop el president es
desvincula del mandat, aquest té total llibertat per a poder dedicar-se a qualsevol activitat i
compta amb protecció vitalícia per part dels serveis secrets i de seguretat de l’estat, ampliable
al cònjuge fins i tot un cop mort l’expresident, sempre i quant aquest no torni a contraure
matrimoni.
La cambra de representants, òrgan que conforma la part baixa del Congrés i que conté
representats de cadascun dels estats, té la facultat de processar a alts càrrecs i fins i tot al
president en cas de delictes o fets atemptatius contra la nació. Aquest procés s’ha realitzat un
parell de cops al llarg de la història dels EEUU.
Andrew Johnson va rebre el primer impeachment després de diverses controvertides accions
polítiques, essent el segon Bill Clinton el 1998 després de l’escàndol amb la seva secretària
Monica Lewinsky.
Si el procés d’impeachment promociona es trasllada al Senat o cambra alta on es sotmet a
votació i, en cas de que dues terceres parts dels vots siguin condemnatoris, l’alt càrrec és
destituït.
El salari per al president dels Estats Units d’Amèrica és actualment de 400.000 dòlars
americans, un compte corrent de despeses amb 50.000 dòlars, 100.000 dòlars lliures
d’impostos per a la realització de viatges i un compte destinat a despeses personals de 19.000
dòlars. El president fixa la seva residència a La Casa Blanca durant el seu mandat, un edifici
d’estil neoclàssic que es troba al número 1600 de l’avinguda Pennsylvania, situada a
Washington Districte de Columbia.
Per als trasllats de llarga distància, utilitza l’Air Force One, nom que rep qualsevol aeronau que
transporti al president i que rep aquesta denominació per a diferenciar-lo de la resta d’aviació
civil. L’aeronau està exclusivament a la disposició del president i del seu equip de govern i
serveix de centre d’operacions mentre el president no es troba en sòl americà. Es disposa
també d’un helicòpter i d’un cotxe Cadillac oficial blindat.
La divisió territorial es realitza per estats que tenen un cert grau d’actuació al marge del
govern federal, essent transmeses competències en determinades matèries com l’educació, la
sanitat o el transport. A banda, els estats poden organitzar-se a nivell polític de qualsevol
manera que es consideri oportuna sempre i quan es respecti la constitució. Una de les
competències més destacades de les que disposa per transfusió un estat és la capacitat
d’adoptar la pena capital com a càstig penal per delictes d’homicidi en els que el condemnat
no pateixi cap atenuant mental.
Més enllà dels territoris continentals, es disposa de diversos territoris d’ultramar com Puerto
Rico, Guam, Hawaii, les illes Verges, Samoa i les Illes Marianes.
A nivell de política exterior, els Estats Units d’Amèrica es troben dins del Consell de Seguretat
de les Nacions Unides, és membre del grup dels vuit països amb més influència política,
econòmica i militar del món o G8 i del G20. Manté relacions diplomàtiques amb la gran
majoria de països del món exceptuant Cuba, Iran, Corea del Nord, Bhutan, Xina i el Sudan.

7. 7
1.2 Cossos de seguretat
La defensa dels Estats Units d’Amèrica recau sobre cinc cossos militars que s’encarreguen
d’una parcel·la dels serveis de defensa dels que disposa l’estat. La defensa és un servei que es
finança a través dels impostos dels contribuents i destinatària d’una part dels pressupostos
federals que es publiquen cada any.
• Les operacions a terra ferma son realitzades per l’exèrcit terrestre o U.S. Army,
format per gairebé un milió de soldats. L’objectiu del cos és assegurar la pau i protegir
els interessos de la nació tant a nivell nacional com fora de les fronteres americanes. A
banda, l’exèrcit està descompost en brigades, regiments i divisions de cuirassats,
infanteria, muntanya, cavalleria i aero-transportada. Aquesta secció de les forces
armades disposa d’armes de foc de curt i llarg abast, vehicles terrestres com tancs o
bulldozers, obusos i helicòpters de guerra com l’Apatxe o el Black Hawk.
• Les accions que tenen lloc en el medi aquàtic són parcel·la dels marines dels Estats
Units, els United States Marine Corps. Compta amb vora 200.000 efectius que suposen,
segons Samantha Quigley del servei de premsa de la marina, un 6% del pressupost
destinat a defensa. S’encarrega de campanyes a terra ferma i batalles que impliquin la
presència del medi aquàtic no naval així com qualsevol altre ordre expressa del
president. Malgrat l’especialització al medi aquàtic, les brigades de marines també
serveixen en operacions terrestres, tenint un destacat paper a l’invasió d’Irak el 2003,
entre d’altres campanyes. Al igual que la divisió terrestre, compten amb armes de foc,
vehicles terrestres, helicòpters i avions Harrier i caça-bombarders.
• El tercer cos de defensa és la marina dels Estats Units o US Navy que s’encarrega de les
operacions navals que busquen protegir el país d’atacs a través del medi aquàtic.
Conta amb més de 300.000 efectius i una gran quantitat de bucs i submarins de guerra
així com aeronaus que despaguen freqüentment dels portaavions. La majoria dels bucs
i portaavions estan propulsats amb energia nuclear i, l’energia nuclear també té
presència com a combustible i matèria prima per als torpedes. A banda, disposa d’una
gran varietat i quantitat de caça-bombarders com F16, F18 o F35 Lightning.
• La força aèria dels Estats Units representa la secció de les forces armades destinades a
la protecció de la nació en el mitjà aeri així com operacions aeroespacials, rescat de
persones i recolzament aeri a tropes terrestres i marítimes. Disposa d’un personal de
330.000 efectius. Dins dels efectius materials, disposen de bombarders, aviació
supersònica i estratosfèrica capaç de sobrevolar a velocitats superiors a Mach 2 i
evadir radars enemics, aviació de transport d’armament, caça-bombarders, drons i
s’encarrega de l’avió presidencial.
• Finalment, el cinquè cos que conformen les forces armades el completa la guàrdia de
costa, la branca més petita i de menys pes dins del conjunt. Se’n encarrega de la
protecció de ports, fronteres marítimes i infraestructures de molls. A banda, se’n
encarrega de la immigració il·legal, de tràfic d’armes, narcotràfic costaner, contraband

8. 8
i aportar mitjans per al rescat de naus i persones. La seva composició és una dècima
part en quant a volum respecte a algunes de les altres àrees de les forces armades,
emprant 40.000 efectius aproximadament.
A banda de la defensa militar del país, els cossos de seguretat dels Estats Units estan
representats per la policía federal que es divideix en diverses seccions. Per ordre jeràrquic, hi
ha 4 nivells:
• Policia federal: s’encarrega dels afers que afecten al país com a conjunt i que no
precisen de la intervenció de l’exèrcit.
• Policia estatal: s’encarrega dels afers dins d’un sol estat.
• Policia del condat: inclou la figura dels Sheriffs i algutzirs.
• Policia local: s’encarrega d’afers de baix rang en àmbits d’influència petits
A banda, existeixen múltiples serveis d’intel·ligència i investigació. Alguns d’ells son l’FBI, la
DEA, la CIA i el servei secret, cadascun amb unes funcions concretes.
L’FBI o Federal Bureau of Investigation és un cos del departament de justícia dels Estats Units
d’Amèrica encarregat de la investigació criminal. Vetlla per la seguretat del país i col·labora
estretament amb organitzacions internacionals com l’Interpol per a assegurar la protecció
enfront a organitzacions criminals d’abast supra estatal, vetlla per la seguretat del president
juntament amb el servei secret, investiga delictes de terrorisme, protegeix als usuaris i a
l’administració d’atacs informàtics, evitar estafes i fraus en l’àmbit empresarial i combatre la
corrupció, protegir els drets civils dels ciutadans i prevenir l’espionatge extern. El cap de l’FBI
és escollit pel president dels Estats Units amb la posterior ratificació per part del senat.
Actualment James Comey ocupa el càrrec.
La DEA o la Drug Enforcement Administration és l’agència del departament de justícia
encarregada del contraband, consum i delictes de narcotràfic a tota la federació. A banda,
coordina accions anti-droga fora de les fronteres de l’estat, especialment amb els càrtels
mexicans.
La protecció privada del president dels Estats Units recau sobre el servei secret, una branca del
departament de seguretat nacional. A banda, s’encarrega dels delictes de falsificació de
moneda i de la protecció de candidats a la presidència, els caps d’estat que visiten el país o els
fills d’expresidents fins a la majoria d’edat.
La CIA o Central Intelligence Agency és la principal secció d’intel·ligència del govern juntament
amb el departament de seguretat nacional i l’FBI. És l’unica agència d’intel·ligència que té total
independència de l’estat i només es troba sota la direcció nacional d’intel·ligència que controla
els diferents cossos d’intel·ligència de l’estat. Principalment, s’encarrega de la recopilació
d’informació referent a governs exteriors així com individus potencialment perillosos per a la
seguretat de la nació. Desenvolupa programes d’espiament i operacions encobertes que son
informació classificada i de la qual no se’n té publicitat.

9. 9
1.3 Poder Judicial
El sistema judicial nord-americà està basat en les premisses establertes pel common law i
difereix del model de dret que regeix a Europa, d’origen romà. La jurisprudència dels diferents
jutges serveix per a assentar precedent i a la cultura anglosaxona, la casuística té un pes
específic superior en comparació al dret romà europeu. A banda, la constitució serveix com a
cúspide de la piràmide i tota la legislació i jurisprudència que emani de qualsevol òrgan ha
d’estar en consonància amb les diferents esmenes de la constitució de 1776.
La pròpia constitució assegura la separació dels tres poders i, per tant, separa el poder judicial
de l’executiu i el legislatiu en mans del president i del Congrés. Per a assegurar la protecció del
poder es pot enjudiciar als magistrats per mala conducta però solen ser ocupacions vitalícies.
Per ordre jeràrquic, la cort suprema dels Estats Units conformada per nou jutges escollit pel
president, amb la posterior aprovació del senat, marca el model jurisprudencial i els òrgans de
rang inferior solen interpretar la llei en base als preceptes que sol emetre la cort. Per tal de
diversificar el nombre de litigis i afers competència de la cort suprema, es dividí el país en
diversos districtes judicials que agrupa diversos estats.
El districte primer, per exemple, agrupa els estats de Maine, Massachussets, New Hampshire,
Puerto Rico i Rhode Island. L’agrupació es realitza per proximitat geogràfica entre els estats.
Cada un dels diferents districtes judicials disposa de tribunals de segon rang o corts federals.
La cort suprema no interposa requisits mínims d’edat o procedència per a poder accedir al
càrrec tot i que la majoria de membres de la cort solen tenir un passat vinculat al món jurídic
per a poder oferir un servei millor a la nació. El precedent que senten les seves sentencies, ha
de ser respectat per la resta d’òrgans de rang menor.
Algunes de les sentències que ha promulgat la cort suprema al llarg de la història, han marcat
especialment la configuració de la societat en aportar incentius per a l’evolució social i cultural.
Es considera que el litigi més transcendental de la història dels Estats Units és el cas de
Marbury contra Madison en el que la cort suprema va decidir que els tribunals havien de
disposar del control de constitucionalitat, id est, podien derogar o aprovar lleis en consonància
amb les esmenes que conformen la constitució. La jurisprudència al respecte té origen a
principis de segle XIX quan durant el procés electoral entre Thomas Jefferson i John Adams.
En un segon rang, per dessota de la cort suprema es troben el tribunals d’apel·lació de la
federació, el tribunal d’apel·lació del circuit federal, la cort militar i el recurs de certionari que
suposa la revisió en segona instància del la sentència promulgada per un òrgan judicial de rang
inferior, la segona instància judicial per a les corts de tercer rang.
Del tribunal d’apel·lació dels Estats Units en deriven en tercer rang les 94 corts de districte així
com la cort d’impostos del país. Les corts federals tenen competència per a conèixer tot tipus
de litigis federals.
De la cort d’apel·lació del circuit federal en deriva el tribunal de comerç internacional i el
tribunal de reclamacions federals juntament amb el tribunal d’ apel·lació en matèria de
veterans.

10. 10
Els temes que configuren matèria dispositiva sobre la qual es pot legislar i ser objecte de
controvèrsia van més enllà de l’àmbit nacional ja que es poden jutjar individus d’altres països,
matèries del contenciós-administratiu on els Estats Units actuïn com a part litigant tant activa
com passiva.
1.4 Geografia
Els Estats Units d’Amèrica se situen a l’hemisferi oest, essent el quart país del mon en termes
de superfície total essent superat només per Rússia, el Canadà i la Xina. Més enllà dels
territoris continentals que conformen la gran majoria del territori, els Estats Units disposa de
territoris d’ultramar com Guam, Samoa o Hawaii així com Alaska que, malgrat trobar-se en
contacte amb la frontera amb el Canadà, forma part dels Estats Units. La pròpia Alaska, és
l’estat més gran dels cinquanta que conformen el país.
El país té frontera amb Mèxic al sud i Canadà al nord essent la frontera amb Mèxic un punt de
vigilància permanent degut als intents d’irrompre en territori americà així com els múltiples
intents per part de càrtels mexicans d’introduir estupefaents en territori nord-americà
mitjançant túnels subterranis. La frontera amb Canadà, tot i ser considerablement major, no
suposa una alarma.
El relleu present al llarg de la nació és molt variat degut a la gran superfície que ocupa el país,
promovent la diversitat tant a nivell climàtic com a nivell geològic o de flora i fauna. El relleu és
variat i presenta grans zones amb escassa elevació com l’estat de Florida on el pic màxim es
troba a escassos 105 metres sobre el nivell del mar, en contraposició a zones on l’altitud
mitjana és elevada degut a la presència de formacions geològiques destacables com les Rocky
Mountains o Alaska on es troba el sostre dels Estats Units, el Mount McKinley que es projecta
fins a 6168 metres sobre el nivell del mar. Per a poder diferenciar en blocs heterogenis el
relleu federal, el 1917 Nevin Fenneman proposà una divisió del territori a partir de regions
fisiogràfiques. Les vuit divisions son:
• Laurentian Highlands
Situada a la zona nord-est del país, compren territori quebequès i d’Ontario com a zones
canadenques i la formació s’estén per territori americà afectant als estats de Minnesota,
Wisconsin, Michigan i Nova York. La zona està formada per massissos muntanyosos
l’altitud dels quals oscil·la entre els 300msnm i 500msnm de mitjana arribant a superar els
mil metres en alguns punts específics.
• Plana atlàntica
Cobrint una extensió pròxima als 3500 quilòmetres des del Cap de Cod a l’estat de
Massachusstets passant per la plana de Florida, Mississippí, Alabama, Tenesssee, Kansas o
Kentucky. L’altitud mitjana en aquesta zona és escassa essent-ne una prova l’altitud
màxima a l’estat del Mississippí que se situa a 246msnm. L’àrea compren també el Golf de
Mèxic i la península del Yucatán.

11. 11
• Serralada dels Apalatxes
La serralada dels Apalatxes sorgeix en territori canadenc, a l’est dels Estats Units d’Amèrica
i es desplaça en una orientació nord-est a sud-oest. Alabama, Georgia, South Carolina,
North Carolina, Virginia, West Virginia, Tennessee, Kentucky, Pennsylvannia, Vermont,
Maine, New Hamsphire, Massachussets, Nova York i Conneticut són els estats que es
troben sota el domini de la Serralada dels Apalatxes. L’elevació màxima es troba a
2037msnm a North Carolina i l’altitud mitjana se situa sobre els 900msnm. El nom prové
d’un geògraf espanyol, Diego Gutierrez que es referí per primer cop a la zona geològica
amb aquest nom en un mapa del segle XVI.
• Planes interiors
La zona que compren les planes interiors és d’una gran immensitat doncs l’origen al nord
se situa a l’oceà àrtic i descendeix fins a la frontera amb Mèxic a l’estat Texas. Els estats de
Dakota del Nord, Dakota del Sud, Minnesota, Texas, Kansas, Montana,Wyoming, Nebraska,
New Mexico, Colorado i Oklahoma es troben dins d’aquesta regió fisiogràfica. La zona
disposa d’escasses elevacions i el bisó americà trobà, en èpoques passades, la zona ideal
per a establir el seu hàbitat. Les planes interiors tenen una altura mitjana variable, essent
de 396msnm a l’estat d’Oklahoma i 792msnm a Nebraska, amb pics ocasionals que
superen en la majoria d’estats els 1500m com el Harney’s Peak a South Dakota amb una
altura de 2207msnm degut a la confluència de les planes amb altres sistemes geològics
com les Rocky Mountains en el cas de South Dakota, on es troba el Mount Rushmore.
• Serralades interiors
Els estats de Arkansas, Oklahoma, Kansas i Missouri i es conforma com un regió que es
troba entre els Apalatxes i les Muntanyes Rocalloses, essent l’única àrea amb elevacions
significatives entre ambdós sistemes muntanyosos. Compren subsistemes com la messeta
d’Ozark amb una elevació màxima de 781msnm o les muntanyes de Ouachita.
• Sistema de les Muntanyes Rocalloses
Les Rocky Mountains conformen el sistema muntanyós més destacat dels Estats Units
d’Amèrica projectant-se sobre el relleu nord-americà, amb inici al Canadà de nord-oest a
sud-est, cobrint zones de Idaho, Montana, Wyoming, Utah, Colorado i New Mexico.
L’altitud sobre les planes se situa lleugerament per damunt dels 1500 metres sobre el
nivell del mar mentre que el pic més elevat es troba a 4399 metres sobre el nivell del mar,
el Mont Elbert, situat dins de l’estat de Colorado.
Tot i que l’altitud mitjana és elevada al haver-hi més de 900 pics amb una alçada superior
a 11.000 peus id est, 3352 metres sobre el nivell del mar i 54 pics que superen els 14.000
peus o 4267 metres sobre el nivell del mar de manera que, malgrat no haver-hi grans pics
amb altituds de més de 4400m, hi ha una gran quantitat de formacions l’alçada de les
quals és molt pròxima al cim del Mont Elbert.

12. 12
• Intermontane Plateaus
La zona geogràfica que representa aquesta divisió compren els estats d’Idaho, Oregon,
Washington, Nevada i Califòrnia, Colorado, Nou Mèxic i Arizona. La part de Columbia no
presenta grans alçades mentre que a la part del Colorado, la Colorado Plateau Province son
freqüents les elevacions de més de 4000 peus o 1200msnm arribant als 3900msnm al
Mount Sant Francisco a Nevada. A la subdivisio Basin and Range Province que es
desenvolupa fins a territori Mexicà ofereix elevacions superiors als 3000msnm que es
contraposen amb la presència de grans deserts com el de Sonora o el Mojave.
• Muntanyes del Pacífic
Les agrupacions geològiques que conformen les muntanyes del pacífic se situen a l’extrem
oest de la geografia nord-americana des de Califòrnia fins a Alaska i part de Mèxic, al sud.
Les muntanyes del Pacífic comprenen part de les Rocky Mountains, muntanyes de
Columbia o de la plana interior, entre d’altres. A la zona canadenca, gairebé a la frontera
amb Alaska es troba el Mount Logan, la segona elevació major de nord-americà per
darrere del Mount McKinley i primera del Canadà amb 5959msnm.
L’orografia de al llarg del país es molt diversa i, com a conseqüència directa, el clima presenta
diverses varietats depenent de la latitud de la zona, l’entorn i la influència dels oceans Pacífic i
Atlàntic. Una mostra de les grans diferències climàtiques és la diferència de gairebé 120ºc
entre la temperatura més alta registrada en superfície dels EEUU de 57ºc a la Vall de la Mort i
la més baixa de -62ºc a la zona d’Alaska.
Primerament, en superfície nord-americana es pot trobar un clima àrtic polar a les zones més
septentrionals, properes al cercle polar àrtic. Les precipitacions són escasses i en forma de neu,
amb hiverns molt freds on els termòmetres poden assolir mitjanes diürnes inferiors als 20
graus sota zero amb pics de més de 50 graus sota zero en algunes regions fet que suposa que
durant tot l’any la temperatura es manté en valors negatius.
En contraposició, és possible trobar varietats climàtiques desèrtiques en determinades zones
com a la Vall de la Mort a Califòrnia, el desert de Sonora, Chihuahua i Mojave. Nogensmenys,
cal destacar que també hi ha deserts freds com el Great Basin Desert, amb una climatologia
totalment diferent.
A gran part del país el clima es continental ja que la gran extensió que cobreix permet que una
gran part del territori no es trobi sota la influència dels oceans i, el relleu ondulant, dificulta
que les corrents d’aire marítimes puguin influir en les condicions climàtiques d’estats centrals.
Tanmateix i tal i com es pot observar a la figura primera de l’apartat d’annexos , la part oest
del país es troba dominada per un clima semiàrid d’estepa amb zones de clima mediterrani a
la costa Californiana, un clima desèrtic a la part sud-oest i zones puntuals amb clima alpí. Les
separacions climàtiques es basen en els models de Köppen.
El clima semiàrid present en parts d’estats com Oregón, Idaho, Montana, Texas, New Mexico,
Colorado o Utah. Aquesta varietat climàtica comporta precipitacions menor a 400-200 litres
per any segons apunta Willy Verheye de la Universitat de Gant, a Flandes. Les zones amb
aquesta varietat climàtica presenten un clima sec semblant al continental però amb

13. 13
precipitacions més escasses que dificulten la possibilitat de disposar de vegetació frondosa.
Degut a l’escassa influència de mars o oceans, l’amplitud tèrmica és elevada, essent els hiverns
freds i els estius calorosos.
El clima mediterrani present a la costa californiana està influenciat per la presència de l’oceà
Pacífic i genera un clima temperat amb hiverns suaus i estius calorosos, amb baixa amplitud
tèrmica i precipitacions al llarg de l’any, concentrades en forma de tempestes.
La varietat climàtica desèrtica de latitud mitjana present en algunes zones de Utah, Arizona,
Califòrnia i Nevada suposa un clima amb temperatures inestables i precipitacions escasses al
llarg de l’any que propicia un entorn ideal per la desertització i una prova en son els deserts de
Sonora, Mojave o el desert de sal de Utah. Presenta una escassa continentalització que es veu
suavitzada per la presència de corrents d’aire provinents de l’oceà Atlàntic que permeten que
les temperatures siguin més regulars, reduint l’amplitud tèrmica. Les pluges són irregulars al
llarg de l’any i escasses.
El clima alpí, només present en zones de New Mexico, Colorado, Utah Wyoming, Arizona,
Montana i Idaho, per on discorren les Rocky Mountains ja que es precisa d’una gran altitud per
a que es reprodueixin les condicions necessàries per a considerar-se clima alpí. El clima alpí
està marcat per l’escassetat de vegetació que, a partir dels 1500msnm comença a minvar fins a
convertir-se en escassa en forma de molses, líquens i arbustos d’escassa altura. Les
precipitacions solen ser en forma de neu, abundants a la primavera, amb temperatures
mitjanes diürnes que rarament superen els 10ºc.
A la part est, el clima continental adquireix un pes major ocupant tota la part nord-est mentre
que al sud est destaca el clima subtropical humit amb alguna petita zona aïllada de clima
tropical a l’extrem sud de Florida. El clima continental suposa hiverns freds amb estius freds o
temperats depenent de la latitud i un elevat índex d’amplitud tèrmica. Les precipitacions són
abundants i repartides al llarg de l’any.
El clima subtropical humit es troba en estats com Mississippí, Alabama, Georgia, part de
Texas, Oklahoma o Arkansas, entre d’altres. Els estius són calorosos i humits amb hiverns freds
on les precipitacions són freqüents. L’amplitud tèrmica és força pronunciada. Per a entendre
aquesta varietat climàtica es pot prendre com a exemple a la ciutat de Vic que segons l’escala
de Köppen és una representació de clima subtropical humit.
Finalment, la varietat climàtica tropical que es desenvolupa al sud de Florida destaca per
disposar d’estius calorosos amb precipitacions esporàdiques en forma de tempestes, hiverns
molt suaus on la temperatura rarament pren valors negatius i poca amplitud tèrmica.
A nivell hidrològic, els Estats Units d’Amèrica disposen de múltiples rius de gran cabal i la part
central del país depen de la conca hidrogràfica dels rius Ohio, Mississippí i Missouri. El riu
Mississippí recorre de sud a nord els estats de Mississippí, Arkansas, Louisiana, Missouri,
Tennessee, Kentucky, Illinois, Iowa, Wisconsin i Minessota. Desemboca al golf de Mèxic a
l’oceà Atlàntic i recorre més de 3000 quilòmetres. Un dels seus afluents, el riu Missouri.
El Missouri recorre de est a oest la zona central dels Estats Units arribant a estats com
Colorado, Montana, Dakota nord i sud, Nebraska, Kansas, Missouri o Minnesota. Pensilvania,

14. 14
Virginia Occidental, Ohio, Kentucky, Indiana i Illinois són els estats que es troben dins del cabal
del riu Ohio, el tercer afluent del Mississippí de manera que aquests tres rius abasteixen la
zona central del país. Altres formacions com Río Grande, el riu Colorado o el riu Columbia
permeten que tot el territori estigui nodrit a través de rius.
La presència de grans llacs són un altre element que configura la hidrologia de la zona. Destaca
per extensió el Llac Superior de Minessota amb una extensió de més de 82.000 quilòmetres
quadrats seguit del Llac Huron a l’estat de Michigan i el Llac Michigan. En comparació, la
superfície que ocupa l’estany de Banyoles és lleugerament superior a un quilòmetre quadrat.
Un element destacable a nivell geogràfic és la presència de fenòmens naturals poc freqüents
en zones d’Europa com tornados i huracans. Alguns d’ells com l’huracà Katrina de 2005 han
suposat autèntiques catàstrofes mediambientals en generar danys per valor de 108.000
milions de dòlars i acabar amb la vida de 1833 persones, confirmades a dia d’avui. La presència
de tornados també és freqüent en zones de l’anomenada Tornado Alley on les condicions són
favorables per a la producció d’aquests embuts d’aire. Es pot visualitzar el mapa de situació
de Tornado Alley a la figura segona de l’apartat d annexos.
Alguns dels estats que conformen el Tornado Alley són Oklahoma, Kansas, Nebraska, Arkansas,
Iowa, Indiana o Alabama, tots ells de la part centre i centre-est del país.
1.5 Demografia
Els Estats Units d’Amèrica són el tercer país més poblat en nombre d’habitants superant els
300 milions de persones però molt lluny de l’Índia i la Xina que quadrupliquen les xifres nord-
americanes. La població es concentra en grans ciutats i àrees metropolitanes, formant xarxes
poblacionals. Segons les dades emeses el 2014 per les Nacions Unides, més del 80% de la
població resideix en zones urbanes, una xifra lleugerament superior a la d’Espanya.
Els índex de creixement demogràfic són elevats degut a la gran presència d’immigració que,
tradicionalment, són sectors poblacionals més fèrtils que la mitjana americana on no s’arriba
als dos fills per dona.
Les dades emeses pel cens poblacional nord-americà l’any 2000 projectaren que el 77% de la
població era blanca. La població blanca es concentra amb més força al nord mentre que als
estats surenys la raça blanca perd punts percentuals envers la raça blanca tal i com es pot
observar a la figura tercera de l’apartat d’annexos.
La població llatina representà el 6% de la població total a les dades emeses a l’any 2000 essent
una comunitat de 16 milions de persones.
El creixement poblacional que ha experimentat el país és molt pronunciat arribant a assolir
xifres percentuals superiors al 30% en els estadis inicials de creació a principis de segle XIX i
mantenint-se en nivells superiors al 10% durant gran part del segle XX segons les dades del
United States Census Bureau. Aquest creixement, s’ha reproduït al llarg del segle XXI degut a la
immigració i la tendència és clarament a l’alça en contraposició a la gran majoria de països
desenvolupats que tendeixen cap a un creixement ínfim o inclús negatiu en alguns estats com
Alemanya.

15. 15
La població negra representa un 12% del total de la població mentre que la comunitat asiàtica
representa un 4%. La població compresa entre els 0-19 anys representa un 27% del total de la
població enfront al 60% que representa la població en edats compreses entre els 20-64 anys.
La població vella major de 65 anys representa el 13% restants de manera que la piràmide de
població tendeix a expandir-se a les zones mitjanes i es redueix cap a l’extrem inferior,
adoptant una forma de pera, acabada en punta, similar a la resta d’estats desenvolupats on la
població adulta supera a la jove i a l’envellida.
La densitat de població experimenta variacions molt pronunciades al llarg dels diferents estats
ja que la població es concentra en grans nuclis urbans i alguns estats no disposen de nuclis
poblacionals destacats. L’estat més densament poblat malgrat no ésser un estat a stricto sensu
és el districte de Columbia o Washington D.C amb una densitat de 4.088 habitants/km2
. El
primer estat de iure és Nova Jersey amb 467 habitants/km2
seguit de Rhode Island amb 392
habitants/km2
i Massachussets amb 331 habitants/km2
. Wyoming amb 2,3 habitants/km2
i
Alaska amb 0,5 habitants/km2
són els estats amb menys densitat de població.
Per a establir una comparació, Catalunya disposa d’una densitat de 235,92 habitants/km2
, la
provincia de Barcelona era de 718,42 habitants/km2
el 2012 segons les dades de l’Instituto
Nacional de Estadística.
Tradicionalment, per a realitzar censos es divideix el país en quatre regions que són:
• Nort-est: comprèn els sis estats de Nova Anglaterra, Nova Jersey i la part est dels
estats de Nova York i Pennsylvania.
• Mig-est: comprèn la zona entre Ohio fins les Rocky Mountains.
• Sud: comprèn els 11 estats surenys històrics d’Alabama, Arkansas, Florida, Georgia,
Louisiana, Mississippi, North Carolina, South Carolina, Tennessee, Texas i Virginia.
• Est: comprèn les zones compreses entre les Rocky Mountains fins l’oceà Pacífic
Prenent en consideració la divisió anterior, la zona nord-est suposava a l’any 2000 un 20’42%
de la població (50,8M/248,7M), la zona mig-est suposava un 23’96% de la població total
(59,6M/248,7M), la zona sud representava el 34,36% (85,4M/248,7M) i la zona est
representava el 21,19% (52,7M/248,7M) segons les dades de census.gov.
Per estats, Califòrnia era l’ estat més poblat amb 29 milions de persones, seguit per Nova York,
Texas i Pennsylvannia, essent Wyoming l’estat amb menys població al no arribar al mig milió
d’habitants.
A nivell de rànquing de ciutats més poblades, Nova York encapçala la llista amb gairebé 20
milions d’habitants, seguida per Los Àngeles amb 13 milions, Chicago amb 9 milions i Dallas
amb 6 milions, mateixa xifra que posseeixen Houston i Philadelphia segons les dades emeses el
2013 per l’US Census Bureau.
1.6 Història
Els inicis històrics dels Estats Units d’Amèrica es remunten a la seva descoberta per part de
Cristòfol Colom l’any 1492, moment a partir del qual es coneix l’existència del continent
americà i, de retruc, del país. Els moviments colons per part d’Anglaterra que aprofità per a
establir una colònia als actuals Estats Units van suposar l’inici de l’activitat humana

16. 16
documentada a la zona. La convivència fou pacífica fins que el 1773 a Boston es produí el
Boston Tea Party, un conflicte que suposà que un carregament de te anglès acabés al mar com
a protesta per les accions coercitives que el govern anglès prenia contra la colònia. Aquesta
rebel·lió es considera un dels desencadenants i precedents de la que seria la Guerra
d’Independència dels Estats Units entre 1775 i 1783 que acabà amb el tractat de París que
reconeixia la independència de les tretze colònies com a Estats Units d’Amèrica.
Abans de l’arribada de les potències colonitzadores, els Estats Units eren territori de les
diverses tribus indígenes com els sioux, cherokee, navajos o els apatxes. Les teories més
acceptades afirmen que durant un període de glaciació, poblats asiàtics varen creuar l’estret
de Bering i es van assentar al continent americà.
El 4 de juliol de 1776, es realitzà la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica, un
document solemne en el que es promovien els pretextos d’igualtat i llibertat sobre un nou
país, republicà, amb un president i una assemblea que actués en un marc democràtic amb
sufragi per als majors de 18 anys. Aquesta declaració la signaren John Adams, Thomas
Jefferson i Benjamin Franklin. A banda, es consideren d’altres personatges juntament als tres
anteriors com a pares fundadors.
La Guerra d’Independència enfrontà les tretze colònies inicials – New Hampshire,
Massachussets i Maine, Rhode Island, Conneticut, Nova York i Vermont, Nova Jersey,
Pennsylvania, Delaware, Maryland, Virginia, Carolina del Nord, Carolina del Sud i Geòrgia-
contra l’estat Britànic amb la intervenció de França i Espanya com a aliats als americans,
buscant revenja al perdre la Guerra dels Set Anys.
Arran de la primera derrota a la batalla de Saratoga, les potències aliades van intervenir de
forma més destacada al conflicte amb suport econòmic, armamentístic i humà. L’exèrcit anglès
anà perdent reductes fins que el 1781 es lliurà la Batalla de Yorktown arran de la qual el
govern britànic va proposar la pau mitjançant el tractat de París.
El 1787 i ja en el marc d’un estat federal independent, se signà a Filadelfia el document més
important de la història de la nació, la constitució. En ella s’establien mitjançant set articles on
es fixa el model d’estat presidencial, republicà, democràtic, bicameral, la separació de poders o
els processos per a realitzar canvis a la constitució. El mateix any, es convocaren les primeres
eleccions a la presidència que guanya George Washington, esdevenint el primer president
electe dels Estats Units d’Amèrica.
Als primers anys, el país creixia econòmicament de forma exponencial ja que s’anava avançant
cap als territoris de l’oest i el comerç internacional amb les explotacions de tabac o cotó era
profitós. A banda, la construcció de la línia ferroviària i la irrupció de la febre de l’or va
propiciar l’expansió de l’estat. Tot i així, les condicions que permetien l’expansió creixent es
devien en part al sistema laboral basat en l’esclavitud.
El conflicte pels drets humans suposà que el 1858 Abraham Lincoln i el recent nascut partit
republicà, que vetllava per l’abolició de l’esclavitud, s’oposessin al Senador Douglas però els
estats del sud, pro-esclavistes, estaven a favor de mantenir l’esclavitud. Amb el suport del
nord, Lincoln va guanyar les eleccions a la presidència.

17. 17
Degut a l’elecció de Lincoln com a nou president amb ideals contraris a l’esclavitud, els estats
de Carolina del Sud, Mississippí, Florida, Alabama, Geòrgia, Luisiana, Texas, Virginia, Arkansas,
Tennessee i Carolina del Nord van decidir proclamar la seva independència amb el nom
d’Estats Confederats d’Amèrica i es produí la Guerra Civil Americana o Guerra de Secessió.
La Guerra de Secessió es desenvolupà entre 1861 i 1865 entre els estats del nord i els estats
sudistes. El conflicte armat suposà la mort de més de 600.000 americans i culminà amb
l’esfondrament de les tropes sudistes que van haver de claudicar veient al seu president
Jefferson Davis empresonat. Com a conseqüència de la derrota, l’estat s’unificà de nou i es fixà
la tretzena esmena a la constitució que prohibia l’esclavitud en qualsevol de les seves formes.
Encara avui dia les diferències entre nord i sud són plausibles a nivell electoral i els estats del
sud, insurrectes a la Guerra de Secessió, conformen nínxols republicans on el conservadorisme
polític supera amb escreix el liberalisme dels sectors nord.
El 1867 els Estats Units s’expandeixen a partir de comprar Alaska al govern rus a canvi de 7,2
milions de dòlars americans obtenint així un emplaçament estratègic que permetia controlar
l’Estret de Bering. L’expansió territorial acabaria el 1898 amb la guerra contra Espanya que
acabaria suposant la pèrdua de les colònies que el regne d’Espanya posseïa a Cuba, Guam,
Filipines i Puerto Rico.
Durant els inicis del segle XX el creixement econòmic dels EEUU fou molt destacat i es començà
a consolidar com una potència a nivell mundial. Amb el pretext de defensar la democràcia a
tota costa després de que un submarí alemany enfonsés l’embarcació civil Lusitània, els Estats
Units varen intervenir a la Primera Guerra Mundial al bàndol aliat juntament amb França,
Regne Unit, Rússia, Bèlgica, Itàlia, o Japó. El conflicte acabaria amb la signatura de la Pau de
París i la consecució de la República de Weimar.
Un altre fet històric que marcà al país de barres i estrelles fou l’esfondrament econòmic
conegut com el crac del 29 o Gran Depressió, l’episodi més negre per al mercat de valors nord-
americà, el Wall Street, que frenava un creixement econòmic idíl·lic. Històricament s’ha
considerat que la mala praxi del govern gestionant malament l’oferta monetària així com la
divergència amb el sistema basat en les reserves d’or assentà les condicions perfectes per la
fallida bursàtil.
La recuperació econòmica fou lenta, fins al punt que Richard Salsman, reconegut economista
al cap d’institucions com The Bank of New York o Citibank va pronunciar al respecte les
següents paraules, molt il·lustratives de la situació viscuda:
“ Qualsevol individu que comprà accions el 1929 i les conservà, va veure passar tota la seva
vida adulta fins a recuperar-ne la inversió inicial”.
La figura clau per al ressorgiment econòmic després de la Gran Depressió fou Franklin Delano
Roosevelt, president demòcrata que en ser president electe posà en pràctica una sèrie
d’intervencions econòmiques estatals conegudes amb el nom de New Deal. Aquestes
pràctiques intervencionistes consistiren en establir un sistema de pensions, oferir ajudes
econòmiques a l’agricultura i petites empreses on es promocionà un model basat en la
productivitat per a aixecar el país. Al ser investit, tancà l’activitat bancària durant un dia i

18. 18
només aquells bancs que foren solvents es mantingueren oberts amb el que es coneix com
Emercency Banking Act que pretenia controlar la fallida de bancs i caixes. Es fomentà també la
contractació mitjançant ajudes per a reduir l’atur i el país s’alçà poc a poc, recuperant una part
de l’esfondrament. Les classes obreres trobaren també noves oportunitats per a assentar-se a
partir de la permissió d’organitzar-se sindicalment
En ple procés de recuperació econòmica, esclatà a Europa la Segona Guerra Mundial entre les
potències de l’eix encapçalades per l’Alemanya Nazi del tercer Reich, l’Itàlia feixista i Japó
enfront al bàndol aliat representat per Regne Unit, França, la URSS, Polònia i, després de 1941,
els Estats Units d’Amèrica.
Els Estats Units d’Amèrica no intervingueren de forma inicial al conflicte però el 1941
realitzaren un bloqueig naval a través de les bases i bucs situats al Pacífic per tal d’evitar la
campanya nipona a la Manxùria i els intents de posseir territoris d’ultramar britànics com Hong
Kong. Com a resposta al bloqueig del Pacífic, els japonesos atacaren des de l’aire la base naval
de Pearl Harbour a Hawaii que suposà l’enfonsament de quatre cuirassats, centenars d’avions
de guerra destruïts, nombrosos danys materials a la base naval i la mort de 2402 militars als
que se sumarien baixes civils. L’atac no fou notificat i en cap moment es comunicà la declaració
de guerra fet que desencadenà la participació activa dels Estats Units d’Amèrica a la Segona
Guerra Mundial.
El conflicte perdurà fins al 1945 quan Henry Truman, president nord-americà, donà el vist-i-
plau per a utilitzar armament nuclear contra el Japó que, juntament amb l’ofensiva russa,
suposà la rendició de l’emperador Hirohito i el fi de la Segona Guerra Mundial al Pacífic, la
guerra ja havia acabat anteriorment a Europa.
Un cop acabada la segona gran guerra, lluny d’assolir un estadi de pau, els Estats Units
s’involucraren en un conflicte no bèl·lic però amb tensions pròpies d’un clímax bel·ligerant
contra la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques conegut com La Guerra Freda.Després
del conflicte que acabà al 1945, els Estats Units d’Amèrica eren la gran potència mundial en
termes econòmics, polítics i militars i l’altre gran potència representava un model polític
comunista, totalment oposat i rival de la democràcia nord-americana, facilitant les tensions
entre ambdós bàndols.
El clímax entre les dues potències suposà que es busqués provocar i demostrar a l’altre el
potencial del país, iniciant-se així la cursa nuclear i la cursa espacial per a ser la primera
potència en enviar elements fora de l’òrbita terrestre.
Per a evitar la influència comunista a Europa, els Estats Units posaren en pràctica l’anomenat
Pla Marshall que pretenia oferir ajuda econòmica als estats que ho sol·licitessin i, per a
protegir-se dels mateixos, el Kremlin prohibí als països de l’est, adherir-se als plans. El control
nord-americà sobre Europa arriba al seu punt àlgid amb la creació de la Organització del
Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) que pretenia oferir defensa a Europa Occidental, en mans
americanes.
La crisi passà per nous espais com Cuba o Berlín on, degut a la migració massiva i a la negació
per part de les potències aliades d’abandonar la zona deixant-la sota influència soviètica, es

19. 19
construí el Mur de Berlín que separava la ciutat en dos blocs, essent també un símbol de la
separació ideològica i política entre els eixos.
La cursa armamentística entre les potències suposà la detonació més elevada d’armament
nuclear a la història de la humanitat en un intent de demostrar a l’enemic la capacitat
armamentística en cas d’esclatar una nova guerra. Així doncs, la URSS detonà armament
nuclear i termonuclear, destacant-ne la Bomba del Tsar, la més potent mai creada per l’home.
La cursa armamentística quedà en un segon pla i la cursa espacial centrà l’atenció dels governs.
El 1957, la URSS envià a l’espai l’Sputnik, el primer satèl·lit artificial. Seguiren l’enviament a
l’espai de la gossa Laika, el primer ésser viu en viatjar fora d’òrbita terrestre i Iuri Gagàrin, el
primer cosmonauta de la història el 1961. El 1969, el programa espacial nord-americà Apol·lo
11 aconseguí que dos cosmonautes, Neil Armstroing i Edwin Aldrin realitzessin el primer
allunatge.
Amb la crisi soviètica, la caiguda del Mur de Berlín el 1989 i la desfeta de la URSS el 1991, la
Guerra Freda arribà al seu punt i final, suposant també, la desaparició del comunisme com a
ideologia política, excepte a la Xina, Corea del Nord, Cuba o Vietnam.
El 2001 es produí la última gran desgràcia als Estats Units d’Amèrica, amb els atemptats
suïcides del 11 de setembre que suposaren un estat d’alarma màxima en demolir el complex
del World Trade Center a la ciutat de Nova York i atacar la seu de defensa del govern,el
Pentàgon, a més dels intents fallits a la Casa Blanca, Capitoli i els atacs amb àntrax. La guerra
contra el terrorisme islàmic desencadenà la invasió a l’Afganistan i la Guerra d’Irak que acabà
amb la captura i execució de Saddam Hussein.
Finalment, el 2008 es produiria un dels últims fets històrics destacables quan Barack Hussein
Obama, candidat afroamericà a la presidència dels Estats Units d’Amèrica, fou investit com a
primer president negre dels Estats Units d’Amèrica. Valorant el conflicte racial al país,
constituïa un punt i final al caràcter històricament racista de la nació, amb moviments com el
Klu Klux Klan que promou la xenofòbia, el racisme i l’antisemitisme Malgrat el Klu Klux Klan
segueixi en funcionament a l’actualitat, representa una minoria radical i té un pes quasi nul al
país.
1.7 Infraestructures de transport
Les infraestructures de transport disponibles als Estats Units d’Amèrica, són de primer nivell
mundial i no és descabellat pensar que l’estat amb més i més completes estructures de
transport siguin el país nord-americà. L’única branca que s’hauria de desenvolupar per a
completar una xarxa de comunicacions impol·luta seria potenciar el transport ferroviari d’alta
velocitat tal i com s’està realitzant a Europa.
Nogensmenys, les grans distàncies entre alguns nuclis de població, dificulten la construcció
d’una xarxa ferroviària que seria enormement costosa econòmicament, de manera que la
connexió anàloga es realitza a través de vols locals que connecten els múltiples aeroports dels
que disposa el país. A grans trets, es poden dividir les infraestructures de transport en:
aeroports, xarxa viària, xarxa ferroviària així com molls i ports tant a nivell de càrrega com de
turisme de creuer.

20. 20
• Xarxa aeroportuària i tràfic aeri
Segons les dades de la CIA emeses el 2013 a World Factbook, els Estats Units disposaven
de 13.513 aeroports, essent el país del món amb major nombre, seguit pel Brasil amb
4.093 i Mèxic amb 1.714. Els criteris de la CIA estableixen que per a comptabilitizar-se les
pistes d’aterratge i enlairament poden ser pavimentades o no, incloent fins i tot
instal·lacions complementàries tancades o abandonades, de manera que no es precisa de
terminals d’embarcament. En el cas del Estats Units, 5.054 dels aeroports, disposen de
pistes pavimentades.
El potencial aeri de la nació és tan elevat que quatre de les cinc companyies aèries més
grans del món per volum de passatges totals, id est, mesclant vols domèstic i
internacionals, són estadounidenques, segons les dades emeses per la Associació
Internacional de Transport Aeri (IATA) a la 58ena edició de la World Air Transportation
Statistics (WATS) de 2013 i disponibles a la figura quatre de la secció d’annexos. La primera
companyia en la esmentada llista és Delta Air Lines amb 120 milions de passatgers, seguida
per Southwest Airlines amb 115 milions, China Southern Airlines amb 91 milions, United
Airlines amb 90 milions i American Airlines amb 86 milions.
A banda de posseir les principals companyies aèries a nivell global, el primer aeroport del
món en volum de passatgers, segons les dades de l’Airport Council International, també es
troba en territori nord-americà essent l’aeroport d’Atlanta (ATL) amb un tràfic el 2013 de
94,7 milions de passatgers, seguit per l’aeroport de Pequín (PEK) amb 84 milions. La
cinquena posició és ocupada per l’aeroport internacional de Los Àngeles (LAX) amb 68
milions, la setena posició l’ocupa l’aeroport de Chicago (ORD) amb 68 milions, la novena
l’aeroport de Dallas- Forth Worth (DFW) amb 61 milions , la dissetena l’aeroport de Denver
(DEN) amb 53 milions de passatgers, la divuitena l’aeroport John Fitzgerald Kennedy de
Nova York (JFK) amb 51 milions. Les xifres anteriorment expressades, poden ésser
consultades a la figura cinquena de l’apartat d’ annexos.
De menor transcendència però a destacar, és la presència de 5.287 heliports al llarg del
país. Una dada significativa és que al còmput global del planeta hi ha 6.524 heliports,
essent Corea del Sud el segon país amb 466 heliports. Així doncs, el 81% dels heliports de
tot el món es troben als Estats Units d’Amèrica.
• Xarxa viària
La xarxa de carreteres dels Estats Units d’Amèrica permet connectar tant a través de
camins de terra com carreteres asfaltades la gran part de superfície continental. La xarxa
viària dels Estats Units és la més gran del món partint del volum de quilòmetres circulables
amb 6.586.610 quilòmetres de carreteres segons les dades emeses per la CIA l’any 2012,
superant a la Índia i la Xina en un 30% i multiplicant per quatre els 1.580.964 quilòmetres
de carreteres al Brasil. Del total de quilòmetres, el 65%, en el cas dels Estats Units
d’Amèrica, és pavimentat. En comparació directa amb Espanya, els Estats Units té deu
cops el nombre de quilòmetres circulables essent 683.175 la xifra per a l’estat espanyol a
l’any 2011.

21. 21
La xarxa d’autopistes interestatals són de pagament en alguns casos i aquestes reben el
nom de turnpikes. Cal destacar que a l’obtenir el tiquet, es calcula un temps establert per a
realitzar el recorregut i, en cas de que el temps emprat sigui menor a l’estipulat, es cobrarà
una multa per excés de velocitat. La velocitat màxima a les autopistes interestatals és de
105km/h mentre que a les autopistes corrents és de 88km/h.
• Xarxa ferroviària
La xarxa ferroviària dels Estats Units és també la més extensa del món, amb un total de
224.792 quilòmetres de vies a l’any 2007 segons informa la CIA i supera a Rússia i la Xina,
segon i tercer estat amb 87.000 i 86.000 quilòmetres de xarxa ferroviària respectivament.
Establint una comparació amb Espanya, l’estat espanyol disposa de 15.293 quilòmetres de
vies segons les dades de 2008.
La xarxa ferroviària no representa un pes elevat dins del nombre de desplaçaments ja que
la tradició nord americana afavoreix l’ús del vehicle particular, en detriment del tren. Tot i
així, el país disposa d’una línia d’alta velocitat que connecta les ciutats de Boston, Nova
York, Washington, Philadelphia i Baltimore, cinc de les principals ciutats nord-americana i
situades, totes elles, en una àrea reduïda de la costa est. Tot i així, tal i com es pot observar
a la figura sisena de l’apartat d’ annexos, resulta fefaent com la totalitat de l’estat està
connectat amb línies ferroviàries amb excepció d’alguns estats puntuals com Dakota del
Sud, Wyoming, Idaho, Montana, North Dakota, Nevada, Kansas,Mississippí, Alabama,
Tenessee, Kentucky o West Virginia. Tot i així, les línies que connecten les zones de la
federació són majoritàriament de baixa velocitat amb algun tram puntual a la zona de
Michigan i Illinois on la velocitat és superior als 170km/h tot i que no arriben a ser línies
d’alta velocitat en no superar la barrera dels 200km/h.
• Molls i ports
La navegació interior a la nació es desenvolupa amb facilitat al disposar d’una quantitat de
rius navegables com el Mississippí, que permeten desenvolupar activitats econòmiques i el
transport de mercaderies i fins i tot persones. Es disposen de 41.009 quilòmetres
navegables terra endins, lluny dels 110.000 quilòmetres de la Xina però permet als Estats
Units situar-se al cinquè lloc del rànquing global. Espanya, per la seva banda, conta amb
1000 quilòmetres de navegació terra endins.
A nivell de presència de bucs de mercaderies atracats, els Estats Units d’Amèrica ocupen el
lloc vint-i-sisè del rànquing mundial amb 393 bucs amarrats a l’any 2010.
Els ports de càrrega on s’emmagatzemen els contenidors procedents dels bucs de càrrega
també són ben presents al país. Si bé no disposa de cap port de gran importància, el port
de càrrega de Los Àngeles és el setzè del món en quant a nombre de contenidors, essent el
de Long Beach el vint-i-dosè. El de Nova York/Nova Jersey ocupa el vint-i-cinquè lloc, i el
de Savannah a l’estat de Geòrgia, el quaranta-cinquè. El monopoli en quant a grans ports
de càrrega el té la Xina amb 7 dels 10 ports més grans en quant a nombre de contenidors.
Els ports on atraquen els creuers turístics tenen un impacte important per al turisme al
país essent els principals el port de Miami, zona on s’originà el turisme de creuers, amb

22. 22
més de 2 milions de passatgers el 2009, els ports d’Everglades de Florida i Port Canaveral al
mateix estat, superant ambdós el milió de visitants, així el port de Seattle a Washington
amb més de 400.000 passatgers, xifra similar a la del port de Long Beach a Los Àngeles.
1.8 Documentació necessària per a entrar al país
Per a poder accedir als Estats Units d’Amèrica, al no formar part de la Unió Europea i, per
conseqüent, de l’espai Schengen. Per a poder accedir, en cas de no tenir visat cal disposar d’un
passaport llegible digitalment o ePassport sempre que l’estància sigui per un temps menor de
90 dies. Si l’estada excedeix aquest període de temps, és precís obtenir un visat.
Els passatgers que viatgin als Estats Units sense visat americà han de sol·licitar una autorització
electrònica per internet abans de viatjar i presentar-la almenys 72 hores abans. Aquest tràmit
té una vigència de 2 anys. Aquesta autorització rep el nom de Electronic System for Travel
Authorization.
Arran dels atemptats de l’11s, les companyies demanen amb una antelació de 72 hores les
dades dels passatgers, inclosos els nadons per al Secure Flight Passenger Data.
A més, el protocol APIS suposa que cada passatger hagi de notificar la localització on passarà la
primera nit en sòl americà
1.9 Gastronomia
Degut al fet de que originàriament, els Estats Units eren territoris poblats per comunitats
indígenes, la gastronomia actual nord-americana suposa un recull d’influències de múltiples
cultures i l’adopció d’alguns d’aquests elements com a propis. Actualment, el model
gastronòmic americà s’ha exportat arreu del món i és un fenomen global imitat i acceptat com
a normal dins de la piràmide alimentària de la majoria de països desenvolupats. La irrupció de
les cadenes de menjar ràpid i el seu establiment permanent a les societats han permès
transmetre aquests elements gastronòmics.
Alguns dels exponents que representen arreu del planeta el menjar americà són les
companyies McDonald’s, Taco Bell, Burger King o Kentucky Fried Chicken. Malgrat la dieta
autòctona, pròpia i originària sigui la dels antics poblats indígenes, actualment la cuina india no
forma part de la vida diària.
A banda, cal considerar que degut a la grandària de l’estat, dins de la cuina nacional hi ha
diferències segons les zones a analitzar. La cuina de la costa oest és més rica en peix i marisc
gràcies a la presència de l’oceà mentre que a estats d’interior, s’abusa més de la carn,
especialment de la vadella o steak com el famós Chuletón de Nebraska.
Alguns dels plats típics i més reconeguts com a icones de la gastronomia nord-americana són:
• Pollastre fregit: trossos de carn de pollastre fregits en pa ratllat o fins i tot en trossos
de Doritos, un snack salat típic del país i àmpliament exportat arreu.
• Hamburguesa: el plat icònic per excel·lència de la cuina americana és, tal i com indica
el seu nom, provinent d’Hamburg, Alemanya. Malgrat sigui d’origen alemany, la idea

23. 23
inicial prové de Rússia, dels pobles tàrtars. Consisteix en un tros de carn picada,
generalment de vedella, de forma rodona i plana. La carn picada s’introdueix en un pa
rodó amb sèsam. Sol afegir-se enciam, ceba, formatge o tomàquet en rodanxes.
• Pastís de poma o Apple Pie: plat dolç que s’elabora a partir d’una massa de full feta de
farina i mantega. Sobre la massa s’afegeix la poma ja sigui en forma de puré o
laminada. Generalment es cobreix l’espai restant amb crema feta amb ou, sucre, farina
i llet. Al posar-la al forn queda una massa consistent cruixent i la poma queda suau en
cas de tallar-se trossejada.
• Crispetes o Pop Corn: aperitiu realitzat a partir de blat que, en escalfar-se amb oli o
mantega, esclata, formant una figura irregular de color blanc, de textura cruixent que
sol salar-se o afegir-hi caramel líquid per a modificar-ne el gust.
• Gall d’Indi rostit d’acció de gràcies: plat principal durant el tradicional dinar al dia
d’acció de gràcies format per un gall d’indi rostit, farcit al seu interior amb salsa de
gerds o segons la conveniència.
• Patates fregides i patates de bossa: aperitius i guarnició per a plats salats format per
patates talles de tires o en rodanxes, fregides en oli d’oliva i de textura semi-cruixent
en el cas de les patates fregides i cruixent en les de bossa.
• Hot Dog: plat típic americà consistent en una massa de pa allargada amb una salsitxa
de carn, pollastre o gall d’indi condimentada amb salsa de mostassa o ketxup.
• Crema de cacahuet: pasta o condiment, dolç o salat format a base de cacahuets torrats
triturats i que s’utilitza per a untar en sandvitxos, pa, galetes o com a condiment per a
pastisseria.
• Brownie: postres dolços fets a partir de xocolata negra, mantega, farina, sucre i,
eventualment i segons el tipus de recepta, nous. Al preparar la massa i posar-se al forn
adquireix l’aspecte de pastís de textura sòlida però esponjosa, acompanyat-se de gelat
en algunes ocasions. Actualment està present a la carta de postres de la majoria de
restaurants del planeta. És una variació a partir de la massa de galeta.
• Galetes cookie: postres dolços fets amb massa de galeta, de textura cruixent i
consistent un cop fornejada. Es presenta en forma aplanada i ovalada amb trossos de
xocolata sòlida. L’origen d’aquestes postres radica a Massachussets.
• Cotó fluix de sucre: llaminadura feta a partir de sucre desfet que s’enrotlla a un pal
formant una forma esfèrica i de gran tradició a fires d’arreu.
• Dònut: menjar típic americà i símbol de la companyia Dunkin Donuts, del mateix
origen. Consisteix en una massa feta de pa, de forma rodona i amb un forat al mig per
a assegurar la seva cocció a l’interior mentre es fregeix. Solen recobrir-se amb sucre
glacé o qualsevol ornamentació dolça.

24. 24
1.10 Recursos energètics
Els Estats Units d’Amèrica, són un dels pocs estats del món amb capacitat per a produir energia
de totes les diverses tipologies i, llevat de la producció de petroli que és insuficient, és un estat
amb un alt grau relatiu d’autosuficiència en matèria energètica en comparació a d’altres països
que importen la majoria de recursos.
Segons les dades de la EIA del 2013, els Estats Units importen el 40% del petroli consumit
anualment, de manera que el país té capacitat per a produir un 60% del petroli que consumeix.
En termes de producció de petroli, es el segon productor mundial per darrera d’Aràbia Saudita
amb més d’onze milions de barrils per dia a l’any 2012 i segons les dades de la CIA. A la seva
vegada, és el primer país del món en nombre de barrils importats gairebé duplicant al segon
país amb més importacions, la Xina. Els càlculs estimen que les reserves de petroli encara
disponibles són les tretzenes més elevades del món essent Veneçuela el líder.
Malgrat pugui resultar utòpic tenint en compte que els Estats Units són el primer país
importador de petroli, és a la vegada un país exportador de petroli però només s’exporten
prop de 40.000 barrils diaris, segons les dades de 2010 de la CIA. Totes les dades referents a
importació i exportació de combustibles fòssils es poden consultar a les figures 7 i 8 de
l’apartat d’annexos.
L’energia elèctrica és fonamental per al desenvolupament de qualsevol nació i en el cas
d’Estats Units, és el segon país del món amb major consum d’electricitat per darrere de la Xina,
consumint un 20% més que la Unió Europea. L’ordre al rànquing es manté en quant a nivells
de producció, essent la Xina el primer productor d’electricitat del món, amb els Estats Units i la
Unió Europea en segon i tercer lloc.
Tot i així no es produeix un equilibri en quant a consum-producció ja que els Estats Units són el
primer país importador d’electricitat per davant d’Alemanya i Itàlia, segons les dades de la CIA
per l’any 2012.
A nivell de producció, consum i obtenció de gas natural, el país ocupa el primer lloc al rànquing
mundial en consum de gas natural superant amb escreix a Rússia i la Unió Europea. Tot i així,
és el primer país del món en quan a xifres de producció de gas per davant de Rússia. Tots dos
produeixen més de quatre cops la producció de tota la Unió Europea.
Tot i així, l’elevat consum obliga a importar de forma massiva essent el tercer país en xifres
però lluny de la Unió Europea, molt deficitària en quan a ràtio consum-producció doncs
importa cinc cops més gas natural que no pas els Estats Units. A llarg plaç, la situació sembla
complicada per als Estats Units ja que disposen de la cinquena reserva estimada més gran però
és cinc cops més minsa que la de Rússia, el gran rival en quant a producció de gas natural.
A nivell de producció d’energia a través de la fissió nuclear, el 19,4% de la producció total
d’energia elèctrica prové de centrals nuclears segons les dades emeses per la International
Atomic Energy Agency (IAEA), produïda als cent rectors dels que disposa el país.

25. 25
1.11 Indumentària típica
Els Estats Units són actualment una potència mundial en el món de la moda i la roba enfocada
a públic jove té origen en les directrius nord-americanes en molts casos de manera que es pot
considerar com l’estil predominant. A banda de l’estil americà, es pot trobar influència d’estils
com l’anglès amb marques com Fred Perry o Hackett London que actuen com a abanderats de
l’estil anglès, més seriós i formal.
Alguns de les firmes que exporten el model americà arreu del món poden ser: Hollister,
Tommy Hilfiger, Polo Ralph Lauren, GAP, Michael Kors, American Eagle i, sobretot, Levi Strauss.
La figura de Levi’s és especialment important ja que són els creadors del pantaló texà que avui
dia vesteixen milers de milions de persones d’arreu del món. La firma nord-americana adoptà
un teixit i patró de la marina genovesa però afegint les típiques costures reforçades de color
coure als extrems per dotar de major resistència al patronatge i creà així, la que possiblement
sigui la penyora més emprada arreu en la societat occidental actual.
Una altre tendència que s’ha imposat arreu de les societats occidentals són les tipologies de
vestimenta basades en els col·lectius surfistes californians amb firmes com Quicksilver o DC
Shoe que busquen oferir una roba de patronatge més ample, de colors estridents i
desenfadada que ha tingut una excel·lent acollida als mercats occidentals durant la darrera
dècada.
La irrupció de la cultura Hip Hop als barris marginals dels Estats Units com el Bronx a Nova
York, Compton a los Àngeles o Detroit per part de comunitats afroamericanes ha proliferat
arreu del planeta a partir de l’exportació del seu estil de roba. Les peces de roba de talles grans
i amples, amb pantalons de la mateixa tendència, sabatilles esportives amples o botes tipus
Timberland, samarretes de tirants interiors, jaquetes tipus caçadora així com l’utilització de
gorres de visera plana amb la utilització del do-rag dessota, conformen la vestimenta de les
comunitats Hip Hop. El do-rag es un tipus de mocador cenyit al cap que es col·loca dessota de
les gorres i es lliga per darrere amb un nus. Una representació gràfica de l’indumentària de Hip
Hop amb la presència del do-rag es troba a la figura novena dins de l’apartat d’ annexos.
La utilització d’aquestes penyores comporta un risc elevat en zones amb presència de bandes
o gangs ja que s’associa uns determinats colors per a cada col·lectiu i el fet de vestir roba de
Hip Hop amb uns determinats colors pot causar perill de ser disparat o assassinat.
És freqüent veure col·lectius fent servir aquesta vestimenta a múltiples països del continent
americà, incloent Amèrica Central i del Sud així com a Europa. A la zona asiàtica és poc
freqüent aquest tipus de vestimenta.
1.12 Música
Una quantitat més que destacable de grans moviments i estils musicals tenen el seu origen
comú en els Estats Units d’Amèrica, especialment arran dels segles XIX i XX on s’originen
moviments musicals com el Jazz, el Blues, el Gòspel, el Rap i Hip Hop o el Rock and Roll.
La majoria d’aquests estils musicals tenen el seu origen en comunitats afroamericanes,

26. 26
especialment a la zona de Nova Orleans on s’originà el Jazz. Així doncs, cal remarcar com a
música tradicional i popular nord-americana els estils següents:
• Pop: d’origen anglo-americà, no té origens afroamericans a diferència de la gran
majoria d’estils musicals del país de barres i estrelles. És un estil de música enfocat a
un públic juvenil, desenfadat amb reminiscències d’altres gèneres com el disco, el funk
o la música electrònica. Els màxims exponents d’aquest estil són d’origen americà i és
freqüent escoltar els termes “rey del pop” i “ reina del pop” per a referir-se a Michael
Jackson i a Madonna.
• Jazz: amb origen a les comunitats afroamericanes de Nova Orleans, el Jazz és un dels
gèneres més coneguts arreu del món. Les cançons solen ser melòdiques, amb
presència d’instruments com el saxòfon que permet crear un clímax de tristor i
melangia en les seves obres. Destaquen Louis Armstrong, Ella Fitzgerald, Jelly Roll
Morton.
• Rock and Roll: gènere de música de ritme alegre amb origen, al igual que el Jazz, a la
ciutat de Nova Orleans. El seu màxim exponent n’és el desaparegut Elvis Presley.
Utilitza instruments com la guitarra i la guitarra elèctrica.
• Heavy Metal: d’origen anglo-americà, el heavy metal és un estil de música estrident,
amb utilització de guitarres elèctriques, baixos i bateries que marquen el ritme. Les
veus solen ser agudes i de gran potència. Alguns exponents nord-americans poden ser
Guns and Roses, Jimmie Hendrix, Iron Maiden o Metallica.
• Blues: d’origen afroamericà i variant del Jazz, utilitza l’anomenada roda de blues, una
estructura de dotze compassos que es repeteix de forma continua juntament amb la
utilització de la Blue Note, una escala melòdica que dona so característic a l’estil. Duke
Ellington, Bob Dylan o James Brown, en són exponents mundials.
• Gòspel: música de traç religiós evangèlic afroamericà que utilitza cors i orquestra per a
les seves obres.
• Rap i Hip Hop: música d’origen afroamericà sorgit a comunitats negres del Bronx, a la
ciutat de Nova York. L’estil es basa en destacar les lletres, crítiques amb la societat, el
racisme i la problemàtica social, expressant-ho en veu ràpida amb una base
instrumental. És un dels gèneres més destacats i comercialitzats a l’actualitat. Alguns
exponents mundialment reconeguts són Eminem, 50 Cent, 2pac o Rakim. A banda, el
Hip Hop ha representat al llarg de la història la problemàtica bandes i rivalitat entre la
costa est-oest amb múltiples assassinats al llarg de la història entre els que destaquen
els de 2pac Shakur i Biggie, considerats els dos pinacles més importants del gènere.
1.13 Economia
El nivell d’estabilitat econòmica així com el potencial productiu del país, situa als Estats Units
d’Amèrica en primera posició al rànquing mundial essent el país amb el producte interior brut
(PIB)més elevat. Aquesta mesura macroeconòmica quantifica el valor monetari de tots els
béns i productes manufacturats en un país al llarg d’un any. En base als valors del 2013 emesos
per la CIA, podent ésser visualitzats a la figura dècima de l’apartat d’annexos, el PIB nord
americà supera els 16 trilions de dòlars, per davant del PIB de la Unió Europea al complet que

27. 27
genera 15 trilions de dòlars, essent la Xina relegada al tercer lloc. Tots tres països formen un
trident de gran potencial, destacant per damunt de la resta de nacions doncs caldria sumar el
PIB dels països situats entre el lloc quart i vuitè per a obtenir el mateix PIB que als Estats Units.
La moneda oficial del país és el dòlar nord-americà però no és exclusiva dels Estats Units
d’Amèrica ja que d’altres països del seu entorn com Equador, el Salvador, Puerto Rico, Panamà
i algunes zones insulars, han decidit adoptar la moneda dels Estats Units com a nacional.
A nivell de numismàtica, les monedes que formen el sistema monetari són de 1,5,10,25 i 50
centaus de dòlar mentre que per a les quantitats de 1,2,5,10,20,50 i 100 dòlars, s’utilitzen
bitllets. Actualment, el tipus de canvi estipula que un dòlar equival a 0’75-0’8 euros, depenent
del dia.
Els bitllets segueixen un mateix patró, oferint la cara l’efígie d’algun dels personatges històrics
per excel·lència nord-americans, en una cara, i algun element característic del país al revers.
Tots els bitllets són de color gris clar amb impressió en tons negres i verdosos a excepció del
bitllet de 100 dòlars que inclou una impressió taronja amb el nombre “100” i una banda de
seguretat blava.
En el cas de les monedes, contenen la efígie d’alguns personatges històrics, tots ells presidents
menys en el cas de la moneda de dòlar en la que apareix la cara de Sacajawea, una dona
indígena que juga un paper fonamental en l’exploració de l’oest dels Estats Units. La moneda
d’un centau és de color coure, essent la resta platejades a excepció de la moneda de dòlar, de
color daurat.
La renta per càpita estimada per cada ciutadà és de 52.800 dòlars, 41.585 euros al canvi
segons el tipus de canvi a dia de 22 d’octubre de 2014.
Segons les dades de la CIA de 2013, la composició del PIB estava representada en un 1,1% en el
sector de l’agricultura, un 19,5% per el sector secundari o industrial i el 79,4% està representat
pel sector terciari o se serveis, denotant així que es tracta d’una societat terciaritzada i que
enfoca la seva producció a la oferta de béns i serveis i no en la manufactura de matèria prima
per a sectors concrets com la siderúrgia o les industries pesants. La mà d’obra disponible arriba
a 155 mil·lions, lluny dels gairebé 800 milions de la Xina. Nogensmenys, cal remarcar que la mà
d’obra nord-americana és més qualificada i és 70 milions menor que la disponible a tota la
Unió Europea.
La taxa de desocupació és del 7,3% mentre que en el cas d’Espanya, la taxa de desocupació és
del 26,3%.
El deute públic del país representa el 71,8% del PIB. Per a establir una analogia que permeti
situa dins d’una escala relativa aquesta xifra, cal valorar que en el cas d’Espanya és del 93,7%,
a Itàlia és del 133% i França s’aproxima a Espanya amb un 93,4% per a xifres de l’any 2013.
L’índex d’inflació és relativament baix de manera que els preus es mantenen estables amb un
increment al 2013 de 1,3%, seguint la tendència de fixació inelàstica de preus de les nacions
occidentals on és difícil que la inflació d’un any a l’altre sigui superior a un 1-3%.

28. 28
Pel que fa a importació i exportació, els Estats Units són el segon país del món en quant a
volum econòmic generat a través de les seves exportacions, gairebé empatant amb la Unió
Europea. Els Estats Units exporten un 10% menys en comparació amb els dos anteriors,
lleugerament més que Alemanya, que exporta gairebé el 70% de tota la UE. La mateixa UE és
la organització territorial més importadora del món, seguida d’aprop pels Estats Units i la Xina.
Els principals acords comercials d’importació són amb la Xina (19% del total), Canadà (14,1%
del total), Mèxic (12% del total) i Japó (6% del total).
En quant a deute extern, la Unió Europea i els Estats Units comparteixen xifres molt similars al
capdamunt de la taula global i sorprèn notòriament que la Xina tingui un deute extern gairebé
vint vegades inferior al dels Estats Units i gairebé tres vegades inferior al deute extern
espanyol.
El mercat de valors nord-americà amb les borses de Nasdaq on operen més de 3000
companyies, el Nasdaq 100 on operen les 100 companyies amb major riquesa a nivell d’accions
bursàtils, la borsa de Nova York que està considerada com la de major importància a nivell
mundial amb un volum de 21 bilions de dòlars.
El total de les accions disponibles triplica el capital monetari que suposa el sumatori de l’oferta
xinesa i quintuplica la japonesa. Al seu torn, multiplica per quinze l’espanyola. Les dades
anteriorment esmentades d’importació, exportació, deute extern i valor de les accions
bursàtils disponibles, poden ésser consultades a les figures 11,12 i 13 de la zona d’annexos.
1.14 Sistema sanitari
El sistema sanitari nord americà, a diferència de la majoria de societats europees, no és un
servei públic sinó que té cert grau de privatització, essent impossible per a determinades
classes socials accedir a una sanitat digna. El sistema nord-americà disposa de 4 subdivisions ja
que hi ha una branca sanitària federal, estatal, local i després hi ha el sector privat. A nivell
mundial, és la nació que més PIB destina en matèria de sanitat i investigació científica tot i que
dista de ser un sistema sanitari eficient i popular.
Algunes de les clíniques i centres sanitaris més prestigiosos del món es troben dins del país
però són d’àmbit privat i les tasses mèdiques ascendeixen a xifres prohibitives per a la majoria
de ciutadans. Alguns exemples són la Clínica Mayo, el Mount Sinai o la Clínica Cleveland.
Aproximadament un 15% de la població, no està assegurada.
El 2010, el president Barack Obama, creà una Llei de Protecció al Pacient i Cura de Salut
Accessible (PPACA)amb la finalitat de reformar la salut. Tot i així, amb anterioritat, al 2006,
l’estat de Massachussets ja va establir un sistema sanitari buscant oferir cobertura per a tots
els ciutadans i regularitzar la situació. La sanitat pública és vista com un mer acte de caritat i la
cobertura que s’ofereix es vincula a un dret humà però són nombrosos els casos de pacients
que han perdut la vida a les sales d’espera en saturar-se la sanitat pública.
Per a evitar demores i mesclar les diferents tipologies de lesions i problemes possibles, es
recomana que els pacients amb lesions musculars, lesions que precisin de punts de sutura que

29. 29
no comportin perill per a la vida del pacient i malalties lleus, es desplacin a un centre d’atenció
d’urgències o a un centre d’atenció ràpida, anàlog al CAP en el cas de Catalunya.
Per a lesions greus que puguin fer perillar la vida de les persones així com malalties de
manifestació espontània en aquell moment, es recomana trucar al número d’emergència 911 o
acudir a la sala d’emergències de l’hospital més proper.
Com a manifestacions que puguin posar en perill la vida del pacient es troben dolors al pit,
pèrdua del coneixement, dificultat greu per a respirar, pèrdua de la facultat visualitzatòria,
hemorràgies internes, cremades greus, traumatismes cranials, convulsions, fractures greus,
dolor estomacal pronunciat.
En contraposició, el sistema sanitari públic present a Europa ofereix garanties per a qualsevol
ciutadà i ofereix tractament mèdic de garantia tot i que en alguns casos, les llistes d’espera per
a rebre òrgans puguin suposar la mort abans de rebre tractament. Tot i així, l’esperança de
vida és de 79,56 anys segons les dades de la CIA de 2014, lleugerament inferior a la d’Espanya
que supera els 81 anys.
La consecució d’un sistema sanitari eficient i universal, constitueix un dels reptes dels Estats
Units per tal de conformar-se com una nació de primer nivell en quant a assegurar el benestar
dels seus ciutadans i atorgar seguretat doncs la impossibilitat de disposar d’una assegurança
posa en perill la vida dels ciutadans en no assegurar-se la seva assistència mèdica en casos que
així es precisi o disposar d’un diagnòstic ràpid i eficient que pugui evitar problemes greus de
salut.
1.15 Fusos horaris
Els Estats Units, en disposar d’un territori continental i d’ultramar de considerables
dimensions, disposa de diversos fusos horaris dins dels seus límits territorials. Partint de
l’escala GMT (Greenwich Meridian Time), els territoris de Hawaii i les illes Aleutianes són els
territoris nord-americans amb major llunyania respecte el meridià, essent inclosos dins del fus
GMT-10. Alaska ocupa el fus GMT-9 , essent la zona continental més localitzada a l’oest mentre
que el fus GMT-8 l’ocupa la costa oest dels Estats Units amb estats com Califòrnia, Washington
o Oregon. La zona centre-oest forma part del fus GMT -7 incloent estats com Colorado o Utah.
La zona central fins a Chicago amb estats com Texas o Illinois ocupen el fus d GMT -6 mentre
que la costa est dins la qual es troben les ciutats de Nova York, Boston o Washington D.C.
ocupen el fus horari GMT -5.
A nivell de nomenclatura, els fusos horaris s’identifiquen amb les sigles GMT o UTC, seguint el
sistema Coordinated Universal Time. Ambdós divisions són idèntiques, modificant-se només el
nom rebut.
1.16 Llengua
En el cas dels Estats Units i en similitud amb d’altres estats com Chile o l’Argentina, l’estat o en
aquest cas la federació, no disposa d’idioma oficial a nivell federal, de manera que als principis

30. 30
bàsics de l’estat no hi figura l’establiment d’una sola llengua. Nogensmenys, la llengua
predominant i a través de la qual es comuniquen els ciutadans, s’imparteix l’educació i
s’emana la jurisprudència entre d’altres elements, és la llengua anglesa.
Després de la colonització anglesa en territori nord-americà, la llengua espanyola s’adoptà a
les zones del sud del continent mentre que la llengua de Shakespeare s’adoptà com a pròpia
als Estats Units i es manté fins avui dia. Malgrat provenir de l’anglès, té el seu propi vocabulari
i divergències tant a nivell gramàtic com a nivell oral.
A banda de l’anglès, cal remarcar que la llengua hawaiiana té caràcter oficial a les illes i a
l’estat de Hawaii.
Segons les dades del cens de la CIA de l’any 2000, l’anglès representava un 82,1% del total
d’us, l’Espanyol un 10,7%, d’altres llengües Indoeuropees el 3,8% mentre que la resta
representaven el 3,4%. Es poden consultar les dades a la figura catorzena dels annexos.
1.17 Cinema i televisió
La industria cinematogràfica nord-americana és la número 1 al món i ha produït la majoria de
grans pel·lícules al llarg de la història. Els estudis cinematogràfics de Hollywood a Califòrnia o la
gal·la anual dels premis Òscar, són autèntics elements patrimonials de la indústria del setè art.
A nivell històric, es podria situar la irrupció dels cinema com a element cultural i patrimonial
dels Estats Units a partir de la segona dècada del segle XX, moment en que es funden segells
cinematogràfics com la Metro Goldwyn Mayer, Twentieth Century Fox o Paramount. En
aquesta època es produïren films com El Mag d’Oz, Casablanca, King Kong i, sobretot, Allò que
el vent s’endugué. Aquesta última producció està considerada com l’obra amb major
recaptació econòmica de tots els temps, aplicant els índexs d’inflació actuals, sent l’únic film
de tots els temps amb una recaptació superior als tres mil milions de dòlars nord-americans.
Alguns dels actors més destacats d’aquesta època foren Humpfrey Bogart, Clark Gable, Vivien
Leigh, Spencer Tracy, Gary Cooper, Gary Grant o Paul Newman.
Un cop acabada l’etapa de cinema clàssic, Hollywood assoleix una segona i exitosa etapa post-
clàssica en la que es produeixen una gran quantitat de pel·lícules de culta que marquen la
història del cinema amb títols com La guerra de les galàxies, Psicosis, la saga de Il Padrino,
Tiburón, Rocky, Rambo, Matrix, El senyor dels anells o Avatar; sota la direcció de grans
guionistes i productors com Francis Ford Coppola, Martin Scorsese, Steven Spielberg o els
germans Watzowski. A nivell d’actors, destaquen celebritats com Sylvester Stallone, Marlon
Brando, Brad Pitt, Harrisson Ford o Júlia Roberts entre molts d’altres.
Cap altre país al món disposa d’una història tan nodrida com la nord-americana en quan a
produccions cinematogràfiques malgrat els pares del cinema fossin els germans Lumière,
d’origen francès. Al país americà es produeixen la gran majoria de films que es projecten a les
sales d’arreu del món, disposen dels més sofisticats estudis de gravació i filmació a nivell
internacional.
A nivell televisiu, la mateixa importància i pes específic del cinema es trasllada a la petita
pantalla produint grans sèries que s’han projectat en el temps durant dècades. Dins de les

31. 31
diferents èpoques, es troben sèries com Colombo, de gran transcendència a la dècada dels
anys 60 i 70, Alf, Miami Vice, The Simpsons, Dallas o més recentment, Big Bang Theory, How I
Met Your Mother o Breaking Bad. La bona acollida i popularització de les sèries de televisió
arreu ha facilitat la difusió de models de vida i estàndards de la vida americana.
1.18 Esports
La cultura de l’esport està ben assentada als Estats Units d’Amèrica i l’esport es fomenta des
d’edats escolars i assoleix una gran dimensió a nivell universitari doncs el nivell de l’esport en
aquesta categoria, no té res a envejar a l’esport professional d’elit en molts altres indrets. Així
doncs, la labor formativa i de captació de talents no depèn de clubs o entitats privades sinó
que l’esport escolar i universitari forma als esportistes que amb el temps acabaran esdevenint
professionals i estrelles de nivell mundial.
En molts dels esports, l’organització de clubs i llicències a nivell professional funciona per
franquícies, equips que depenen d’un organisme o associació major com la National Basketball
Association (NBA) i les diferents franquícies, afincades en una localitat i amb un nom no
comercial, competeixen sota les directrius administratives que imposa l’entitat que gestiona la
competició.
En el cas de l’NBA, per exemple, l’associació interfereix en termes econòmics fixant un límit
salarial, regula les condicions de contractacions de jugadors i fins i tot interposa un codi intern
de vestimenta i conducta que, en cas de no complir-se, pot generar sancions econòmiques cap
als propis jugadors o, en el cas del límit salarial, als equips o franquícies.
A nivell professional, hi ha tres esports principals que generen més impacte que la resta i que
gaudeixen de major popularitat dins de la societat americana: el beisbol, el futbol americà i el
basquetbol.
A banda, hi ha d’altres esports força seguits com la competició de motor Nascar, el futbol, la
boxa, l’hoquei sobre gel o els esports extrems que gaudeixen d’una gran tradició i seguiment i
que en aquest moment són tendència gràcies al patrocini de diverses firmes comercials com la
marca de begudes energètiques Red Bull.
El beisbol té un gran seguiment i destaca la Major League Baseball que aglutina les diverses
lligues de beisbol professional nord-americanes on juguen equips com els Chicago White Sox o
els New York Yankees. És freqüent referir-se als ciutadans nord-americans com a “ianquis” i
aquest apel·latiu prové, en efecte, del famós equip de beisbol afincat a la ciutat de Nova York.
L’impacte d’aquest esport se centre al continent americà, incloent alguns països com Cuba,
Puerto Rico o la República Dominicana on el seguiment envers l’esport del bat té una gran
importància.
El basquetbol és un dels esports més identificatius i possiblement és l’esport competitiu nord-
americà que tingui més seguiment arreu del món a través de la NBA, que té una gran acollida
entre els mercats europeu i asiàtic, a diferència del beisbol, el qual no gaudeix de tradició al
vell continent. El basquetbol competitiu nord- americà és un producte a l’alça i actualment es
comercialitzen samarretes dels principals jugadors de la lliga i resulta freqüent veure-les a
qualsevol tenda d’esports d’arreu, quelcom d’impensable fa uns quants anys, quan encara

32. 32
jugava Michael Jordan. En el cas d’Espanya, amb la consolidació com a jugadors d’èxit dels
germans Gasol, el públic nacional s’ha interessat de forma exponencial per l’esport.
Alguns exponents del basquetbol nord-americà i reconeguts a tot el planeta són Kobe Bryant,
Lebron James, Carmelo Anthony o Kevin Durant. Històricament, destaca per damunt de la
resta la figura de Michael Jordan, un dels esportistes més reconeguts de la història juntament
amb Magic Johnson o Larry Bird.
El futbol americà, sota la denominació de National Football League, és la competició de futbol
americà de major nivell mundial i, tal i com succeeix amb el beisbol, es tracta d’una varietat
esportiva que gaudeix de gran èxit al país de les barres i estrelles però que no s’ha pogut
exportar i consolidar en d’altres zones com Europa, on segueix essent un esport pràcticament
inèdit. Les enquestes el situen com l’esport més popular del país, per davant del basquetbol.
Les xifres al respecte es poden consultar a la figura 15 de l’apartat d’annexos.
Un fet que dificulta la seva proliferació és la gran tradició i presència a Europa, Sud-Àfrica,
Argentina, Austràlia i Nova Zelanda del rugby, un esport que resulta fins a cert punt similar
però totalment diferent en quant a estètica, funcionament i reglamentació. Anualment, se
celebra un partit pel qual es decideix el campió de la NFL , la Superbowl, un dels
esdeveniments esportius més importants de l’any i que segueixen anualment més de 1000
milions d’espectadors, la majoria, només pendents d’aquest partit i dels espectacles de la mitja
part.
L’hoquei sobre gel és un esport especialment popular a regions fredes de la geografia nord-
americana com Minnesota i sobretot al Canadà, on és l’esport nacional més popular i
representatiu, elevant-se com a esport nacional d’hivern, essent el lacrosse l’esport d’estiu tal i
com afirma Stephen Wieting a la publicació Sport and memory in North America (2010), p.4.
El futbol no és un esport que destaqui no tingui un gran reconeixement i està totalment
supeditat a molts altres esports, essent seguit per una minoria, tot i haver-se celebrat allí el
mundial de futbol de 1994.
L’esport de motor i en especial l’automobilisme, té una gran tradició i és molt popular als
Estats Units d’Amèrica però les competicions europees com la Fórmula 1 o el mundial de
motociclisme no tenen un seguiment massa exhaustiu. Dues son les competicions principals
que se celebren en territori nord-americà: la NASCAR (National Association for Stock Car Auto
Racing) i la IndyCar Series.
El primer certamen es disputa amb turismes de 3 portes i sol celebrar-se en circuits tancats
ovals, essent els dos revolts peraltats i de 180º que connecten amb dues rectes, sumant en
total una distància d’entre 2 i 4 quilòmetres, assolint-se grans velocitats. El segon es disputa
amb cotxes monoplaça, d’aparença semblant als Fórmula 1 europeus però desenvolupant-se
part del campionat en circuits ovals.
Els esports extrems com el Freestyle Motocross, el BMX o l’skate, un fenòmen global sorgit als
Estats Units i exportat i consolidat arreu del món essent Barcelona una de les capitals
mundials, són també molt populars entre el públic més jove i alternatiu i s’exporta el producte
arreu, a través de les marques de begudes energètiques, que actuen d’ham.