1. LA COMUNICACIÓ I EL SIGNE
LINGÜÍSTIC

2. 1. La comunicació.
2. Funcions del llenguatge.
3. Els signes.
4. Codis verbals i no verbals

3. 1. La comunicació
DEFINICIÓ

Saussure: “la comunicació consisteix en un acte mitjançant el
qual un individu estableix amb un altre -o altres- un contacte
que li permet de transmetre una informació”.

Pérez Saldanya: “ procés pel qual, amb una circulació de
senyals o marques físiques, entren en interacció dos pols,
emissor i receptor, cadascun amb una configuració diferent.
Conclòs el contacte, la relació inicial entre els dos pols s'ha
modificat”

4. La comunicació

El concepte d'ésser humà va lligat al de societat i difícilment es
pot viure en societat sense comunicar.

Sempre estem comunicant; fins i tot, quan estem en silenci
absolut: la roba, els gestos, la manera de moure'ns... parlen de
nosaltres.

Així, en la comunicació entre les persones intervenen diversos
codis (oral, escrit...).

5. La comunicació

Tot acte comunicactiu és un acte estratègic que naix d'una
intenció i que respon a una necessitat.

Estratègies més habituals:

Estratègia informativa.

Estratègia de col·locació.

Estratègia de relació.

Estratègia de mobilització.

6. La comunicació

Quina estratègia comunicativa predomina en cada un d'aquests
enunciats?
− Aquest oratge inestable em provoca malestar.
− Declare l'acusat innocent de tots els càrrecs.
− Posa't el cinturó de seguretat.
− Hi aniré demà a les nou.
− Passa'm la sal, per favor.

7. La comunicació. Elements

8. La comunicació. Elements
a) Emissor: actua com a font generadora de la informació.
b) Receptor: actua com a destinatari de la informació. Pot ser un receptor
col·lectiu (els ciutadans) o un receptor abstracte (a qui pugui interessar), o bé una
màquina –un ordinador, per exemple,- si parlem de comunicació no humana
c) Missatge:conté la informació que l’emissor transmet al receptor.
d) Codi: permet la producció (codificació) i la interpretació (descodificació) dels
missatges. Per tal que hi hagi comunicació, l’emissor i el receptor han de fer servir
el mateix codi, o els missatges produïts no seran interpretats. Tanmateix, encara
que no es comparteixi un codi comú en la comunicació, és evident que el
coneixement del codi per part dels comunicants també permet la comunicació.
Pensem, per exemple, que sí que s’estableix comunicació entre dues persones que
parlin llengües diferents, si les dues coneixen la llengua de l’altra.
e) Canal: serveix de suport físic per transmetre el missatge. En la comunicació
oral el canal és l’aire per on es propaguen les ones sonores; en la comunicació
escrita, el canal és el paper on s’imprimeixen les lletres, etc.
f) Referent: és la realitat sobre la qual l’emissor vol transmetre informació al
receptor. Res no es pot comunicar sobre el no-res.
g) Context: Conjunt de circumstàncies que comparteixen el moment de l'acte
comunicatiu i són imprescindibles per entendre el missatge. Cal distingir:
– Context discursiu: Allò que s'ha dit abans o després d'una paraula pot condicionar-ne
la interpretació.
– Context situacional: Les circumstàncies espacials i temporals en què es fa l'acte poden
orientar cap a la interpretació adequada.

9. La comunicació

Soroll: Tot allò que pertorba en major o menor grau la
transmissió o recepció d'un missatge.

Feedback: Informació procedent del receptor com a resposta al
missatge rebut, que té una influència sobre el comportament de
l'emissor original.

Redundància:Increment de les dimensions del missatge per
contrarestar el soroll del canal.

10. Funcions del llenguatge

El llenguatge verbal té la funció de comunicar. Tanmateix,
parlem de funcions del llenguatge per a referir-nos a les
diverses finalitats amb què l'usa l'emissor.

Cada funció remet a un element distint del procés comunicatiu i
manifesta unes característiques lingüístiques particulars.

11. Funcions del llenguatge

Funció referencial: Transmissió d'informació de manera
objectiva.
− Centrada en el referent.
− Frases enunciatives, verbs en tercera persona i mode
indicatiu.

Funció emotiva/expressiva: Expressió de sentiments, estats
d'ànim, desitjos i opinions.
− Centrada en l'emissor.
− Oracions exclamatives, desideratives, verbs en mode
subjuntiu...

12. Funcions del llenguatge

Funció conativa/apel·lativa: Pretén influir sobre el receptor
perquè actue d'una determinada manera.
− Centrada sobre el receptor.
− Segona persona i verbs en imperatiu.

Funció poètica: Atorgament de qualitat artística al missatge
que es transmet.
− Centrada en el missatge.
− Normalment en textos publicitaris i literaris.

13. Funcions del llenguatge

Funció fàtica: Emissió de missatges que s'empren per a
establir, restablir, pronlongar o interrompre la comunicació.
− Centrada sobre el canal.
− Expressions com: Hola! Ei! Saps?sí... sí...

Funció metalingüística: Quan el llenguatge mateix és el tema
del missatge.
− Centrada en el codi.
− En diccionaris i textos sobre lingüística.

14. Funcions del llenguatge

Assenyala la funció que predomina en cada una de les frases
següents:
− Quina alegria que m'has donat!
− El pretèrit imperfet s'usa per a referir accions passades.
− El llenguatge és el vestit del pensament.
− M'he trobat el teu germà a la plaça.
− Alça't!
− (En un taxi) Sembla que ja ve l'estiu...
− Però, què fas ara?
− M'agradaria telefonar-te tots els dies.
− M'has entés?

15. Els signes

Segons Lázaro Carreter: “un signe és un objecte material que
representa un altre objecte”.

El codi verbal està constituït per signes lingüístics. El signe
lingüístic és l’associació d’una grafia i una imatge acústica
(significant) amb un concepte o imatge mental (significant) per
a designar un element de la realitat (referent).Tot signe pot
catalogar-se atenent a quatre eixos:
− Origen.
− Intencionalitat
− Sentit.
− Vincle amb el referent.

16. Els signes

Segons l'origen de l'emissió del signe distingim entre:
− Artificials: emesos conscientment:

Diagrames, paraules...
− Naturals: emesos sense intenció:

Procedents de la natura.

Segons l'existència o no d'intencionalitat en l'emissió, distingim
entre:
− Comunicatius: emesos intencionadament
− Expressius: emesos espontàniament i que evidencien un
estat anímic.

17. Els signes

Segons el sentit que percep el signe, distingim entre:
− Olfactius
− Tàctils
− Gustatius
− Visuals
− Auditius

18. Els signes

Segons el vincle que tenen amb el referent distingim entre:
− Icones: El signe s'assembla a l'objecte que remet.

Fotografia, dibuix...
− Símbols: Són signes arbitraris. El signe i l'objecte
mantenen un vincle convingut.

Banderes, semàfors...
− Indicis: El signe i l'objecte tenen contigüitat física o
connexió causal.

Petjades en la platja.

19. Els signes

Comenteu la següent anècdota:
Una vegada es va acostar a Pablo Picasso un desconegut i li va
preguntar per què no pintava les coses com eren en la realitat.
Picasso quedà un poc parat i contestà:
− No acabe d'entendre què vol dir.
L'home va traure una fotografia de la seua esposa.
− Mire, -digué- com açò. Aquesta és la meua dona de
veritat.
Picasso semblava incrèdul.
− És molt menudeta, no? I un poc plana, no?

20. Els signes

El signe lingüístic és l'associació d'una grafia i una imatge
acústica (significant) amb un concepte o imatge mental
(significat) per a designar un element de la realitat (referent).

El signe lingüístic té les següents característiques:
− Arbitrarietat.
− Linealitat del significat.
− Immutabilitat i mutabilitat.

21. Els signes

Arbitrarietat: El nexe d'unió entre significant i significat és
arbitrari.

22. Els signes
Linealitat del significant: El significat acústic i gràfic existeix dins
de la dimensió temporal. Els elements, els sons i les grafies es
manifesten un rere l’altre dins d’una successió fixa, de manera
que no poden pronunciar-se, ni escriure’s dos al mateix temps.
La seqüència en el temps és visible en la representació escrita del
significant, ja que disposem els signes gràfics corresponents
seguint una progressió espacial lineal que, en la nostra cultura,
va d’esquerra a dreta i de dalt a baix.

23. Els signes
Immutabilitat i mutabilitat:El signe lingüístic és immutable des
del punt de vista sincrònic i mutable des d’una perspectiva
diacrònica. Això vol dir que, amb el pas del temps, és possible
que alguns signes lingüístics modifiquen la relació que hi ha
entre els dos elements
Sincrònicament: immutable.
Diacrònicament: mutable.

24. Codis verbals i no verbals

Com és possible que una llengua, a partir d'unes unitats
mínimes limitades (vint-i-sis en el nostre cas) permeta la
construcció infinita de missatges distints?

Resposta: Això és possible perquè el llenguate verbal és un
sistema que s'articula en diversos nivells.

25. Codis verbals i no verbals

En un intercanvi comunicatiu cara a cara, els interlocutors
comuniquen amb altres elements a més de les paraules.
Aquestos elements garanteixen que el nostre missatge siga
interpretat correctament. Són els codis no verbals.

26. Codis verbals i no verbals

La paralingüística: La paralingüística s’ocupa dels elements
que acompanyen les emissions lingüístiques en l’àmbit oral i
que afegeixen informació; aclarint o suggerint la interpretació
que cal donar a la informació lingüística i informen sobre l’estat
emocional de l’emissor. Els elements paralingüístics més
importants són:

Volum de veu.

Velocitat d’emissió dels enunciats.

To.

Variants d’entonació.

Duració de les síl·labes.

Sensacions expressades: riure, plorar, cridar, esbufegar,
tossir...

L’ús i la durada de pauses i silencis.

27. Codis verbals i no verbals

La cinèsica:
La cinèsica estudia la comunicació no verbal transmesa
mitjançant gestos i moviments del cos.
La majoria de la gent en fa un ús inconscient i potser per això
són una bona font informativa sobre la personalitat i l’estat
emocional.

La proxèmica:
La proxèmica estudia els comportaments i la interacció física
en els actes comunicatius atenent a l’ús de l’espai.