1. Flauta de bec
● La flauta de bec va ser popular a l'
edat mitjana, però va declinar a
meitats del Segle XVIII a favor
d'altres instruments de vent, com
particularment la flauta travessera,
tot i que també l' oboè i el clarinet.
Durant el seu apogeu, el so de la
flauta de bec s'associà
tradicionalment amb les aus, els
pastors, fets miraculosos, funerals,
matrimonis i les escenes amoroses.

2. arpa
● L'arpa és un instrument de
corda pinçada compost per un
marc ressonant i una sèrie
variable de cordes tensades
entre la secció inferior i la
superior. Les cordes poden ser
pinçades amb els dits, les
ungles o amb un o plectre.

3. Orgue portatiu
● Para ejecutar este pequeño
órgano, el intérprete lo llevaba
colgado del cuello u hombro o
apoyado sobre el muslo u otro
apoyo, y se tañía con los dedos
de la mano derecha, mientras
que la izquierda accionaba un
fuelle situado en la parte
posterior (por este motivo, se
empleaba para acompañar
actos procesionales o formando
parte de pequeños grupos
instrumentales).

4. trompetes
● En la Edad Media, con
instrumentos hechos de
aleaciones de metales, se iba
notando una distinción entre
dos ramas de instrumentos de
viento metálicos: los que
posteriormente evolucionarían a
trompetas y derivado, conocida
como claro, y los que se
derivarían en los trombones y
familiares, denominada
buccina.

5. Flabiols i tambors
● Aquesta petita flauta de bec,
disposa de 3 forats ( 2 davant i
1 darrere ) i es toca amb la mà
esquerra mentre que l’altra
colpeja un tamborí. Símbol de
la música provençal, la parella
“flauta-tambori” també es troba
en altres regions europees:
Catalunya ( flabiol ), País Basc (
Txistu ). El flabiol i el tamborí
són dos instruments que han
anat junts des de el segle XIII,
encara són populars en la
música folklòrica, especialment
a França del sud i Espanya.

6. llaüt
●
El llaüt (de l'àrab ‫العود‬ al-aüd)
és un instrument de corda
pinçada amb la caixa de
ressonància en forma de mitja
pera -és a dir, amb el fons
còncau, corbat, constituït per
diverses lames de fusta, unides
entre elles- unida a un mànec.
Els seus orígens es remunten a l'edat
mitjana. Fou molt utilitzat entre els segles
XIV i XVIII i va ressorgir de nou al segle
XX amb el moviment denominat de la
música antiga.

7. Viola de roda
● Com el seu propi nom indica,
aquest instrument té una roda
que frega cordes. Amb la mà
dreta, el músic gira el mànec
que acciona aquesta roda, amb
la qual fa vibrar les cordes en
les que es recolza. L’instrument
té 6 cordes de budell i tecles
( teclat ) que permeten
l’execució melòdica ( mà
esquerra ).
● L’instrument de la música culta
en l’Edat Mitjana, la Viella de
roda passà a ser d’un ús
essencial popular en el segle
XVI.

8. Sac de gemecs
● és la cornamusa pròpia de
Catalunya. És un instrument
aeròfon que consta d'un bot o
sac que s'infla amb el bufador,
tres bordons i un grall. El so és
produït per llengüetes de canya.

9. lira
● La lira és un instrument musical
cordòfon que es toca pinçant o
polsant les cordes. La seva
morfologia consisteix en una
caixa de ressonància de la qual
surten dos braços, paral·lels o
més sovint divergents, que es
troben units per un travesser al
qual es lliguen les cordes.

10. saltiri
● És un instrument de corda que
per amplificar el so té una caixa
poc profunda de fusta. El saltiri
sol ser portàtil i es toca en
posició horitzontal. S’utilitza
fonamentalment en la música
popular i tradicional. El saltiri es
remunta a temps grecs. Dos
escriptors medievals van
recomanar cordes d’argent per
al saltiri, amb bronze o llautó i
fins i tot or esmentat com
alternatives. Les cordes es
podrien haver puntejat amb un
plectre de plomes o amb els
dits.