1. El treball per comptè aliè en el Reglament d’estrangeria.
Eduardo Rojo Torrecilla.
Catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat Autònoma de
Barcelona.
28 de juliol de 2011.
NOTA PRÈVIA.
Una primera, i més àmplia, versió d’aquest text, va ser publicada en versió castellana en
el meu blog el 23 d’abril.
1. Es objecte d’estudi el Reial decret 557/2011, de 20 d’abril, pel qual s’aprova el
Reglament de la Llei orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i
la seva integració social, després de la seva reforma per la Llei orgànica 2/2009
El Reial decret disposa l’entrada en vigor del RELOEX dos mesos després de la data de
la publicació al BOE (30 d’abril) i deroga el RD 2393/2004, de 30 de desembre, “i totes
aquelles disposicions, del mateix rang o inferior, que s’oposin al que es disposa en
aquest reial decret”. Es tracta d’un reglament que, segons el que s’afirma en la
introducció del RD que n’estableix l’aprovació, “va més enllà d’una mera adaptació
reglamentària de l’última reforma de la LO 4/2000” i que, com a conseqüència de
l’ampli procés de diàleg social amb agents socials i organitzacions representatives en
matèria d’estrangeria, “conté més novetats que les que s’imposaven legalment”.
El Reglament completa el treball realitzat per la LO 2/2009 i trasllada a l’ordenament
jurídic espanyol nombroses directives comunitàries. Per la seva claredat i precisió,
reproduïm un ampli paràgraf del Dictamen del Consell d’Estat en el qual es dóna
compte d’aquesta transposició: “El capítol II del títol III, dedicat a l’autorització
«d’estada per estudis, mobilitat d’alumnes, pràctiques no laborals o serveis de
voluntariat», continua la transposició de la Directiva 2004/114, que es va dur a terme
amb la reforma de l’article 33 de la Llei orgànica 4/2000; el capítol IV del títol IV,
dedicat a la «residència temporal i treball per a investigació», desplega l’article 38 bis
de la Llei orgànica i trasllada la Directiva 2005/71; i el capítol V del títol IV, dedicat a
la «residència temporal i treball de professionals altament qualificats titulars d’una
targeta blava UE», desplega l’article 38 ter de la Llei orgànica i incorpora la Directiva
2009/50”. Per la seva banda, els capítols III i IV del títol V, que regulen la residència
temporal i de treball per circumstàncies excepcionals d’estrangers que col·laborin contra
xarxes organitzades o que hagin estat víctimes de tràfic d’éssers humans, traslladen la
Directiva 2004/81. El títol VI del Reglament projectat (residència de llarga durada)
completa la transposició de les directives 2003/109 i 2009/50. I en el títol VII (extinció
de les autoritzacions de residència o de residència i treball) s’incorporen articles
relacionats amb els títols i capítols esmentats, per la qual cosa també participen en
aquesta operació de transposició. Al costat de tot això, el Projecte també atén les
novetats derivades del Reglament (CE) núm. 810/2009 del Parlament Europeu i del
Consell, de 13 de juliol de 2009, pel qual s’estableix un codi comunitari sobre visats

2. (Codi sobre visats). En particular, el títol II regula el “trànsit aeroportuari” i el títol III
tracta “de l’estada a Espanya”.
Ens referirem de manera general als preceptes del RELOEX que tenen una relació més
directa amb el món laboral o, dit d’una altra manera, aquells articles en els quals hem
trobat referències de contingut laboral.
2. El títol I (articles 1 a 24) regula el règim d’entrada i sortida de territori espanyol. Tota
persona que hi pugui accedir per treballar haurà de complir els requisits previstos en
l’article 1: passaport o document de viatge, visat vàlid quan sigui exigible, justificació
de l’objecte i les condicions d’entrada i estada, acreditació de disposar de recursos
econòmics suficients o estar en condicions d’obtenir-ne legalment, i en la mateixa línia
es troba l’article 4.1 d). Sobre l’acreditació de mitjans econòmics, l’article 9 remet a una
ordre ministerial del Ministeri de la Presidència per a la concreció de la quantia i la
manera d’acreditar-ne la possessió. L’acreditació de disposar de tota la documentació
requerida s’haurà de fer davant els funcionaris encarregats del control dels llocs
habilitats per a l’entrada a Espanya, segons el que es disposa a l’article 12.1.
També s’ha de fer referència a l’article 7.3, en el qual s’estableix que no necessitaran
visat per entrar en territori espanyol els titulars d’una targeta d’identitat d’estranger de
“treballador transfronterer”, respecte a l’entrada al territori que forma frontera amb el
país d’aquest treballador.
Sobre la immigració irregular i el seu indubtable impacte sobre el mercat de treball, pot
impactar l’autorització que es concedeix a l’article 14.1 per al registre d’entrada dels
estrangers no comunitaris, “a l’efecte de control del seu període de permanència a
Espanya”, com també la de control de les sortides a què es refereix l’article 21.4.
3. El títol III tracta sobre l’estada a Espanya (articles 28 a 44). La primera referència de
contingut laboral la trobem en el segon paràgraf de l’article 29, que permet que un visat
d’estada pugui autoritzar el titular a buscar ocupació i sol·licitar l’autorització de
residència i treball, sempre que es compleixi el que es disposa en l’article 39 de la LO
4/2000 (modificada) i en els restants preceptes del Reglament que tracten sobre aquesta
regulació.
D’afectació indirecta considerem que és l’article 37, que defineix diferents activitats de
caràcter no laboral per les quals es pot concedir una autorització d’estada, entre les
quals trobem les de realització d’activitats d’investigació o formació, “sense perjudici
del règim especial d’investigadors” (que sí que té un clar contingut laboral) i la
realització de “pràctiques no laborals” en organismes o entitats públiques o privades o
en centres de formació professional reconeguts oficialment. Aquesta autorització es pot
prorrogar anualment, segons el que es disposa a l’article 40, quan s’acrediti que es
continuen complint els requisits previstos per a l’activitat que s’està duent a terme. A
més del subjecte que disposa d’autorització d’estada, podran accedir a Espanya els seus
familiars durant la vigència d’aquella autorització, amb el benentès (article 41.4) que no
podran obtenir l’autorització per a la realització d’activitats lucratives a què es refereix
l’article 42.
En efecte, l’article 42 regula el “treball de titulars d’una autorització d’estada”. Es
permet en determinades condicions l’activitat laboral dels que hagin accedit a Espanya
per motius d’estudis, investigació o formació, pràctiques no laborals o estudis de
voluntariat. D’aquest precepte només volem destacar ara que l’activitat laboral ha de ser

3. compatible amb l’educativa o formativa i que el seu caràcter supletori o subordinat pel
que fa a aquesta última es posa de manifest amb tota claredat en l’article 42.1, tercer
paràgraf, atès que els ingressos obtinguts per l’acompliment d’una activitat laboral “no
poden tenir el caràcter de recurs necessari per al seu manteniment o estada, ni seran
considerats en el marc del procediment de pròrroga d’estada”.
En l’article 43, que es titula “Règim especial dels estudis d’especialització en l’àmbit
sanitari”, es presta una atenció especial a la problemàtica laboral del personal sanitari
estranger. En determinats supòsits es preveu la possibilitat de dur a terme l’activitat
regulada per la relació laboral especial de residència per a la formació d’especialistes en
ciències de la salut sense necessitat de disposar d’autorització de treball.
4. El títol IV regula la residència temporal (articles 45 a 122). Trobem aquí el gruix de
la normativa de contingut o afectació laboral. Per adonar-se’n n’hi ha prou de parar
esment al contingut de l’article 45, que defineix què s’ha d’entendre per residència
temporal i inclou els supòsits integrats en la mateixa definició. Tots aquests supòsits,
excepte l’autorització de residència temporal no lucrativa, tenen un indubtable interès
laboral, assenyaladament el d’autorització de residència temporal i treball per compte
d’altri, que serveix de marc general per a la resta d’autoritzacions i a les quals
s’afegeixen en cada supòsit les seves especialitats pròpies: per a recerca; per a
professionals altament qualificats titulars d’una targeta blava - UE; de durada
determinada; per compte propi; en el marc de prestacions transnacionals de serveis; amb
excepció de l’autorització de treball.
Fins i tot es pot dir i matisant el que s’ha exposat més amunt que l’autorització
inicial de residència temporal no lucrativa també interessa el món laboral, ja que
l’acreditació de disposar de recursos econòmics de subsistència per al titular de
l’autorització i, si s’escau, de la seva família, ha de servir per demostrar que pot residir a
Espanya “sense necessitat de desenvolupar cap activitat laboral o professional”. Aquesta
justificació es concreta encara més quan els mitjans econòmics de què disposa el titular
de l’autorització procedeixin d’accions o participacions espanyoles, mixtes o
estrangeres establertes a Espanya, ja que en aquest cas la persona interessada haurà
d’acreditar, mitjançant certificació d’aquestes accions o participacions i amb declaració
jurada en aquest sentit, “que no exerceix cap mena d’activitat laboral en aquestes
empreses” (article 47.3, tercer paràgraf). La disponibilitat d’aquests mitjans de
subsistència que permeten no realitzar cap activitat laboral també es requereix,
òbviament, per a la renovació de l’autorització, en els termes de l’article 51.2 b), per a la
qual cosa caldrà aportar els documents que acreditin la disponibilitat d’aquests recursos
(article 51.3 b).
Per cert i valgui la referència per a tots els articles en els quals s’inclou l’esment als
esforços d’integració dels estrangers, que es podran acreditar mitjançant l’informe
positiu de la comunitat autònoma de referència, el text final ha modificat l’esborrany
presentat el 8 de febrer seguint les indicacions del dictamen emès pel Consell d’Estat el
7 d’abril. En aquest sentit, la referència al “coneixement de les llengües oficials” ha
estat substituïda per l’“aprenentatge” i ha desaparegut la referència a “les activitats de
formació orientades a l’ocupació”. En el dictamen del Consell d’Estat sobre el
RELOEX, es fa la següent observació sobre l’article 2 ter de la LO 4/2000, modificada
per la LO 2/2009: “El contingut d’aquest informe, per decisió del legislador, ha de
versar sobre les accions formatives, però no necessàriament sobre el que es considera en
el mateix article 2 ter com a factors essencials d’integració, això és, les mesures

4. específiques per afavorir la incorporació al sistema educatiu, l’aprenentatge del conjunt
de llengües oficials i l’accés a l’ocupació. Aquesta distinció sembla obeir en la Llei
orgànica a la lògica de cadascun dels extrems compresos en l’article 2 ter, ja que les
accions formatives persegueixen una integració en valors, mentre que les anomenades
mesures específiques operarien en un àmbit divers que, al seu torn, no manté necessària
coherència interna, ja que les mesures dirigides a afavorir la incorporació al sistema
educatiu i l’accés a l’ocupació no tenen necessària relació amb «l’esforç d’integració de
l’estranger», sinó amb l’existència i la disposició pels poders públics competents dels
mitjans necessaris perquè en aquests camps específics pugui tenir lloc aquesta
incorporació o aquest accés i, com a conseqüència d’això, iniciar-se el procés
d’integració”.
A) Pel que fa al reagrupament familiar (articles 52 a 61), ens quedem ara amb la
important referència continguda en l’article 58.4, lògica conseqüència del desplegament
de la LO 4/2000, modificada per la LO 2/2009, a l’autorització per treballar, “sense
necessitat de realitzar cap tràmit administratiu” per al cònjuge, parella de fet (persona
que mantingui amb el reagrupant una relació d’afectivitat igual a la conjugal i que
compleixi els requisits regulats en l’article 53 b), o fill reagrupat, i que aquesta
autorització habilitarà per treballar de manera plena i sense restriccions de cap tipus, o
per dir-ho d’una manera més correctament jurídica, “per treballar per compte d’altri o
per compte propi, en qualsevol part del territori espanyol, ocupació o sector d’activitat”
(article 58.4).
B) La residència temporal i treball per compte d’altri (articles 62 a 72) és l’“estrella” de
la regulació de contingut laboral del nou RELOEX.
a) L’article 64 recull els requisits necessaris perquè es pugui concedir aquesta
autorització inicial de residència temporal i de treball. En primer lloc, cal fer referència
a la presentació pel futur ocupador d’un contracte de treball, i no d’una oferta. El
contracte haurà d’estar signat per ambdues parts en el moment de la presentació, però la
seva eficàcia pel que fa a l’entrada en vigor, és a dir, la data del seu començament,
quedarà obligatòriament condicionada “al moment de l’eficàcia de l’autorització de
residència temporal i treball per compte d’altri”, és a dir, al moment de l’alta del
treballador a la Seguretat Social. Aquesta regulació és summament important, ja que
condiciona tant l’eficàcia de l’autorització concedida com el moment en què el
treballador podrà començar a treballar, i l’article 70.7 disposa taxativament que l’alta a
la Seguretat Social “dotarà d’eficàcia l’autorització inicial de residència i treball per
compte d’altri”. Cal observar la diferència substancial respecte de l’article 52 de
l’encara vigent RD 2393/2004, de 30 de desembre, en el qual es disposa que “el visat de
residència i treball per compte d’altri incorporarà l’autorització inicial de residència i
treball per compte d’altri, i la vigència d’aquesta començarà a partir de la data en què es
faci l’entrada a Espanya, la qual s’haurà de fer constar obligatòriament en el passaport o
títol de viatge”.
b) Quan la contractació sigui a temps parcial, la retribució haurà de ser igual o superior
al salari mínim interprofessional “per a jornada completa i en còmput anual”. Suposem
que aquesta modificació pot tenir relació amb l’objectiu d’evitar situacions de
desprotecció econòmica, de cotitzar a la Seguretat Social de manera que es pugui
sol·licitar després la renovació de l’autorització, o bé de pràctiques fraudulentes
consistents a formalitzar un contracte a temps parcial però a la pràctica treballar moltes
més hores, com si fos un contracte a jornada completa.

5. c) La referència al fet que la situació nacional d’ocupació no es tindrà en consideració a
l’hora de concedir l’autorització sol·licitada, no només quan així ho disposi
expressament l’article 40 de la LO 2/2009, sinó també quan s’estableixi “per conveni
internacional”, deixa la porta oberta a l’ampliació d’aquesta hipòtesi mitjançant
convenis subscrits de manera bilateral pel Regne d’Espanya amb altres Estats
(probablement d’Iberoamèrica) o bé aquells que es poden aprovar, i posteriorment
ratificar, en l’àmbit multilateral.
d) Considerem molt important l’article 65, regulador de la determinació nacional
d’ocupació, en el qual es recull tota l’explicació de com s’ha d’elaborar el catàleg
d’ocupacions de difícil cobertura, que inclourà no només la informació facilitada pels
serveis públics d’ocupació respecte a les ofertes presentades pels ocupadors, sinó que
també, segons el nou text, haurà de tenir en consideració “les estadístiques elaborades
per les administracions públiques i, especialment, la relativa a persones inscrites com a
demandants d’ocupació als serveis públics d’ocupació”.
És en aquest precepte on no es troba la claredat i concreció que sí es troba en bona part
del nou text, i que deixa la porta oberta a diferents i diverses interpretacions per part
dels respectius serveis públics d’ocupació, a més d’aportar-los una càrrega addicional
de treball burocràtic que deduïm que mereixerà dures crítiques d’aquests mateixos
serveis. Per dir-ho d’una manera clara i sense circumloquis: creiem que el legislador vol
reduir a la mínima expressió, o fins i tot suprimir, si pogués, el catàleg, en un moment
en què la taxa de desocupació a Espanya es mou al voltant del 20 %, però no s’atreveix
a formular-ho en aquests termes i per això trasllada “la càrrega de la prova” a ocupadors
i responsables dels SPO.
Per què fem aquesta afirmació? Primer, perquè el text permet incloure al catàleg
aquelles ocupacions que per la seva naturalesa (?) podrien ser cobertes per persones
inscrites com a demandants d’ocupació després de la seva participació (per quant de
temps?) en activitats formatives (de quin tipus?) programades pels SPO (dins de la seva
planificació general o de forma addicional quan es doni aquest supòsit?). En segon lloc,
perquè, encara que aparentment s’obre la porta perquè l’ocupador presenti ofertes per a
llocs de treball no inclosos al catàleg, es matisa que aquesta oferta només té raó de ser
quan es pugui demostrar la dificultat (?) de cobrir els llocs de treball vacants amb
treballadors ja incorporats al mercat laboral intern, i que per a això caldrà presentar una
oferta per a aquest lloc de treball “sense contenir requisits que no tinguin relació directa
amb el seu acompliment” (cal presumir necessàriament que l’ocupador vol eludir la
legalitat o forçar la lletra de la norma per poder contractar la persona desitjada?)
La norma disposa la publicitat d’aquesta oferta durant un període mínim de 15 dies
perquè pugui ser coneguda per qualsevol treballador que es trobi i resideixi a Espanya,
un altre termini de 25 dies des de la presentació de l’oferta per comunicar al servei
d’ocupació el resultat de la selecció, i un tercer de 5 dies més perquè l’SPO emeti, si
s’escau, la certificació d’insuficiència de demandants d’ocupació. La norma remet a un
desplegament normatiu sobre el contingut mínim que haurà de tenir aquest certificat,
amb informe previ de la Comissió Laboral Tripartida d’Immigració. Per cert, ens assalta
un dubte jurídic: si les comunitats autònomes són les responsable de la gestió de totes
les polítiques actives d’ocupació, ¿se’ls pot imposar per una norma estatal el contingut
“mínim” d’un document que elles mateixes han de formalitzar, amb la justificació que
es tracta d’una matèria, la d’estrangeria, per a la qual la Constitució els atribueix
competència exclusiva, de manera que el Tribunal Constitucional ha reconegut que el

6. contingut de la competència d’estrangeria pròpiament dit és limitat i que hi ha altres
títols competencials que afecten aquesta matèria però que s’atribueixen a les
autonomies?
No es pot dir certament que el contingut del certificat no sigui, aparentment, confús (i el
risc que es facin informes estereotipats és més que una mera hipòtesi de treball si
prospera el text de l’esborrany). En primer lloc, la certificació de totes les dades
relatives a l’oferta d’ocupació; en segon lloc, la xifra de persones incloses a la província
(és convenient tenir en consideració altres realitats territorials que preveuen algunes
comunitats autònomes); finalment, i aquesta és la part més discrecional, una valoració
(entenem que signada pel responsable de l’oficina d’ocupació) de si l’ocupació, una
vegada ha quedat provat que no hi ha demandants de feina que en principi puguin
ocupar-la, sí que podria ser ocupada per alguns d’aquests mateixos demandants “després
d’haver participat en activitats formatives [quines? de quina durada?] pels serveis
públics d’ocupació”.
El certificat, en tot cas, no sembla que sigui definitiu per tramitar a l’exterior l’oferta
d’ocupació i deixa un marge ampli d’actuació a l’oficina d’estrangers (que sembla que
vol denegar la sol·licitud però que necessiti algun argument de mercat de treball per
poder fer-ho) per prendre la decisió final d’acceptació o denegació de la tramitació de
l’oferta a l’exterior. La norma fa entendre, una altra vegada de manera prudent perquè
no es “noti” massa el seu desig de restringir al màxim l’oferta d’ocupació per a
estrangers no residents, que podrà ser desestimada “si el lloc pogués ser cobert després
d’una activitat formativa programada pel Servei Públic d’Ocupació”.
e) Altres epígrafs de l’article 67 posen de manifest amb claredat, segons la nostra
opinió, el desig del legislador d’evitar situacions d’irregularitat sobrevinguda per causes
no imputables al treballador. No es pot entendre d’una altra manera que la defunció o
desaparició de l’ocupador permeti al demandant d’ocupació prestar serveis per a un altre
ocupador, amb l’autorització pertinent de l’autoritat competent, sempre que l’alta a la
Seguretat Social es formalitzi en un període màxim de tres mesos des de l’arriba a
Espanya del ciutadà estranger. D’altra banda, qui no sigui donat d’alta pel seu hipotètic
ocupador haurà de comunicar-ho a l’oficina d’estrangers competent (segons el nostre
parer, el nou reglament utilitza impròpiament el terme treballador en aquest cas, ja que
la persona que no ha accedit encara al contracte de treball amb eficàcia no és
pròpiament un treballador en el sentit jurídic del terme).
En el marc del diàleg social es van incorporar dues importants modificacions en els
números 8 i 9 de l’article 67 i que cal valorar positivament.
En primer lloc, es tracta d’aconseguir que el treballador que prestarà serveis per a
l’ocupador que el va contractar pugui fer-ho per a un altre, a fi de permetre que pugui
treballar a Espanya en condicions de regularitat. Si a l’esborrany del Reglament es
preveia aquesta possibilitat en cas de defunció de l’ocupador (persona física) o de la
seva desaparició (persona jurídica), l’acord l’amplia al supòsit que l’empresari que
havia de contractar el treballador comuniqui a l’autoritat laboral que no pot fer-ho, i per
tant el treballador podrà ser contractat per un nou ocupador sempre que no hagin
transcorregut més de 3 mesos des de la seva entrada a Espanya. A més, es preveu la
possibilitat que l’estranger que busca feina, amb independència de la causa per la qual
ha de buscar un segon ocupador, “pugui recórrer a la intermediació del Servei Públic
d’Ocupació competent”. El precepte modificat és l’article 67, números 8 i 9.

7. En segon lloc, es dissipa un interrogant sobre la interpretació d’un determinat precepte,
l’article 69.1 i, que no preveia de manera expressa com a causa de denegació de
l’autorització que l’ocupador hagués adoptat amb anterioritat una mesura de suspensió
de contractes i que aquesta es mantingués vigent quan se sol·licités autorització per
cobrir aquests llocs. Ara s’inclou com a causa de denegació de manera expressa que es
vulgui cobrir un lloc de treball que ja estigui ocupat per un treballador, però amb el
contracte de treball en suspens. No ens sembla que fos necessari aclarir allò que no es
diu en la norma, però en l’explicació de l’acord s’argumenta que aquesta contractació sí
que es podrà fer quan “tingui com a objectiu cobrir llocs de treball diferents dels
afectats per la suspensió”.
f) També s’ha de fer esment de l’article 68, que regula el procediment en el cas de
traspàs de competències executives en matèria d’autorització inicial de treball per
compte d’altri a les comunitats autònomes, ja que en altres autoritzacions es troba una
redacció idèntica, amb l’obligat canvi del supòsit concret d’autorització. Probablement
té relació amb això l’acord de la Subcomissió Bilateral Generalitat-Estat de Cooperació
en Matèria de Migració, que va tenir lloc el 7 de març: l’acord permet ampliar les
competències de la Generalitat de Catalunya en matèria d’autoritzacions inicials de
treball a nous supòsits regulats en el RELOEX.
g) L’article 69 tracta sobre les denegacions de les autoritzacions inicials de residència
temporal i treball per compte d’altri. Sobre aquest precepte cal fer dues consideracions:
 En primer lloc, es manté la denegació ja regulada en la normativa encara vigent quan
l’ocupador hagués amortitzat llocs de treball per acomiadaments declarats com a
improcedents o nuls en sentència o en tràmit de conciliació judicial, en els supòsits
previstos en l’article 50 (extinció del contracte per causes no imputables al treballador),
51 (acomiadaments col·lectius) i 52 c) (amortització individual o plural de llocs de
treball). Hauria estat convenient, segons el nostre parer, incloure els supòsits de
declaració d’improcedència de l’acomiadament objectiu per reconeixement exprés de
l’ocupador en el mateix escrit en el qual es comunica l’acomiadament, o en un
d’immediatament posterior, i que el treballador no recorri contra la decisió empresarial,
atesa la nova regulació en aquesta matèria introduïda per la Llei 35/2010, de 17 de
setembre.
 En segon lloc, s’inclou com a causa de denegació de l’autorització el fet que
l’ocupador hagi estat sancionat per faltes greus (i no només molt greus, com passa amb
la normativa vigent) i també quan hagi estat condemnat per sentència ferma (i no hagin
estat cancel·lats els antecedents penals) per delictes contra la hisenda pública i contra la
Seguretat Social (i no només contra els drets de treballadors), per la qual cosa sembla
que es fa èmfasi en la conducta jurídicament irreprotxable que ha de tenir un ocupador
per poder contractar treballadors de països que no siguin de la UE.
h) La nova norma intenta evitar, en la redacció de l’article 71, que es produeixin
situacions d’irregularitat sobrevinguda que provoquin que persones, en la gran majoria
treballadores, que es troben en situació de regularitat abandonin aquesta situació jurídica
a causa de la pèrdua de la seva ocupació o per circumstàncies familiars. La norma també
recull la possibilitat que dóna l’article 38.6 d) de la LO 2/2009 d’incloure altres
circumstàncies no previstes expressament en la llei, d’una manera particular “els
supòsits d’extinció del contracte o suspensió de la relació laboral com a conseqüència
de ser víctima de violència de gènere”.

8. En efecte, el RELOEX inclou de manera expressa aquesta hipòtesi, com també amplia
la possibilitat de sol·licitar la renovació no només quan el cònjuge compleixi els
requisits econòmics previstos per poder reagrupar el treballador, sinó també quan
aquesta situació es doni en el cas de la parella de fet, és a dir, “de la persona amb la qual
l’estranger mantingui una relació d’anàloga afectivitat a la conjugal en els termes
previstos en matèria de reagrupament familiar”. D’altra banda, es manté i creiem que
és especialment important la reforma operada en el Reglament 2393/2004, de 30 de
desembre, pel RD 1162/2009, de 10 de juliol, i es vincula la recerca activa d’ocupació a
la inscripció en el Servei Públic d’Ocupació (potser seria convenient incloure aquí la
possibilitat d’inscriure’s en les agències de col·locació a partir de la regulació
d’aquestes agències en el RD 1796/2010, de 30 de desembre), però no obliga (una
qüestió diferent és que aquesta activitat sigui molt aconsellable per a la recerca
d’ocupació) a participar en accions d’aquests serveis o en programes d’inserció
sociolaboral.
i) La sol·licitud de renovació sembla que no dependrà únicament i exclusivament que es
compleixin les condicions de contingut laboral que es recullen en l’article 71, sinó
també d’altres de contingut social. Serà obligatori aportar l’informe emès per les
autoritats autonòmiques que acrediti, si s’escau, “l’escolarització dels menors a càrrec
d’edat en escolarització obligatòria”.
D’altra banda, i no només per a aquest supòsit sinó també per a alguns altres que es
recullen en la nova normativa, les autoritats podran valorar diferents informes que
s’hagin sol·licitat d’ofici per poder tramitar la sol·licitud, com ara la situació penal de
l’immigrant, el compliment de les seves obligacions en matèria tributària i de Seguretat
Social, i “es valorarà” (afirma de manera taxativa la futura norma, d’acord amb el que
es disposa en la LO 2/2009) “l’esforç d’integració de l’estranger”, que s’haurà de
recollir en “l’informe positiu de la comunitat autònoma del seu lloc de residència”.
j) En els nostres comentaris ens hem referit sempre a la persona treballadora contractada
per exercir un treball per compte d’altri, però seria incorrecte no acabar aquesta
explicació del “bloc d’alienitat” sense referir-nos al subjecte ocupador i, més
concretament, als criteris que es detallen en l’article 66, que permetran garantir alguna
certesa a l’hora de saber si és possible una contractació, “els mitjans econòmics,
materials i personals que ha d’acreditar l’ocupador per fer front a les obligacions
dimanants del contracte de treball” en el supòsit que es tracti d’una persona física,
supòsit que és el que concorre, per posar l’exemple més significatiu, quan es contracta
una persona per prestar serveis en la llar familiar. Ens sembla positiu abandonar la
tècnica legislativa de la mera instrucció o circular administrativa per tractar aquesta
qüestió i recollir els criteris en una norma de més rang legal.
Des d’aquest plantejament previ, cal dir que la norma inclou en l’import econòmic de
què ha de disposar l’ocupador el salari que haurà d’abonar a la persona treballadora,
“que s’haurà d’ajustar a les [quanties] establertes per la normativa vigent per a la
mateixa activitat, categoria professional i localitat” (és a dir, el conveni col·lectiu
aplicable, o com a mínim el salari mínim interprofessional, 21,38 euros/dia o 641,40
euros/mes el 2011). Una vegada descomptat aquest import, l’ocupador haurà de
disposar obligatòriament d’una quantitat que la norma considera suficient “per atendre
les seves necessitats i les de la seva família”. Aquesta quantitat és el 100 % de l’IPREM
(17,75 euros/dia o 532,51 euros/mes) quan l’ocupador no tingui familiars a càrrec seu,
del 200 % quan hi hagi un familiar a càrrec i del 50 % de l’IPREM addicional per cada

9. nou membre de la unitat familiar, amb el benentès que se sumen totes les quantitats que
es percebin en aquesta unitat, de manera que, en els casos d’unitats familiars que
incloguin dos o més membres, “els mitjans que s’hauran d’acreditar resultaran de la
suma d’aquells de què disposi cadascuna de les persones que integrin la unitat familiar”.
Només s’admetrà que els mitjans econòmics provinguin de subvencions, ajudes o
subsidis concedits per les administracions quan es tracti de persones contractades per a
assistència domiciliària i la cura de menors o persones dependents. Si es tracta
d’empreses, se’n podrà justificar la solvència amb la informació relativa a la xifra de
negocis durant els tres anys anteriors, i també la mitjana anual de personal contractat, en
la qual s’haurà de computar tant el personal de nou ingrés com aquell que hagi extingit
la seva relació.
C) La residència temporal i de treball per a investigació es regula en el capítol IV del
títol III (articles 73 a 84). Es refereix a la situació jurídica de l’estranger la permanència
del qual a Espanya “té com a finalitat única o principal realitzar projectes de recerca, en
el marc d’un conveni d’acolliment signat amb un organisme d’investigació” (article 73),
i amb la vigència de l’autorització vinculada a la durada del projecte de recerca (article
74). Per cert, sobre aquesta nova regulació el Ministeri de Ciència i Innovació no ha
tardat a publicar una nota de premsa oficial en la qual destaca les seves bondats i en què
ressalta que el nou reglament “redueix de 90 a 45 dies el temps per a l’obtenció del
permís de residència temporal i de treball per a investigadors procedents de tercers
països (fora de la UE), amb la qual cosa es facilita la contractació i atracció de talent
internacional i es millora la mobilitat dels investigadors. Aquesta nova normativa
afavoreix així la competitivitat de l’economia espanyola en el mercat internacional i
contribueix, a més, a la internacionalització de les empreses del país en el marc de la
política europea d’immigració”.
D) El capítol V tracta sobre la residència temporal i de treball de professionals altament
qualificats titulars d’una targeta blava - UE (articles 85 a 96), en desplegament tant de
l’article 38 ter de la LO 4/2000 com de la Directiva 2009/50/CE, de 25 de maig de
2009. N’hi ha prou ara de recordar que l’activitat laboral que es desenvolupi ha de
requerir una qualificació d’ensenyament superior o l’acreditació d’un mínim de cinc
anys d’experiència professional que es pugui equiparar a aquesta qualificació. Es
considera com a ensenyament superior aquell d’una durada mínima de tres anys “i que
proporcioni el nivell de qualificació necessari per exercir una professió que exigeixi un
alt nivell de capacitació o per ingressar en un programa de recerca avançada”, amb el
benentès, a més, i aquesta limitació pot implicar una restricció important a l’accés al
treball en territori espanyol, que l’autorització es concedirà quan la situació nacional
d’ocupació “permeti la contractació del treballador estranger en els termes previstos en
l’article 65 d’aquest reglament” (article 87.2 f), i que la denegació de l’autorització serà
procedent, segons el que es disposa a l’article 90.1 f), quan la contractació afecti els
sectors que al país d’origen del treballador tinguin escassetat de mà d’obra (sanitat?),
“d’acord amb el que estigui establert en un acord internacional sobre la matèria”.
E) La regulació de la residència temporal i de treball per compte d’altri de durada
determinada es troba en el capítol VI (articles 97 a 102), és a dir, les activitats laborals
de campanya o temporada, d’obres o serveis, o formació i pràctiques professionals, amb
els límits de nou mesos en activitats de campanya i temporada i de dotze per a la resta
de supòsits, excepte possibilitats excepcionals de pròrroga per raons degudament

10. justificades. És interessant, apuntem ara, la concreció de l’article 99.5, ja que per a
activitats de formació o pràctiques serà necessari que es formalitzin contractes que
regulen aquests supòsits, és a dir, “en els termes establerts en la normativa espanyola
que regula aquestes modalitats contractuals”. Es tindrà en consideració la situació
nacional d’ocupació.
En el marc del diàleg social, s’ha ampliat de 15 a 25 dies el període mínim de publicació
d’ofertes d’ocupació de treballs de temporada perquè puguin ser conegudes i valorades
per tots els treballadors residents en territori espanyol abans de ser ofertes a treballadors
estrangers que no es trobin ni resideixin a Espanya. Dit d’una manera més simple, es
pretén que aquestes ofertes d’ocupació siguin cobertes per persones que siguin
demandants d’ocupació i que, per tant, es trobin a Espanya. S’hauran o es podran cobrir
només de manera excepcional quan quedi degudament acreditat pel transcurs d’aquest
període de temps que no hi ha treballadors residents a Espanya que puguin cobrir les
ofertes disponibles. El precepte que es modifica és l’article 98.2 a).
També s’ha ampliat, com acabem d’indicar, la durada màxima de l’autorització inicial
de determinats treballs de durada determinada, que passa de 9 a 12 mesos, i només es
preveu autorització de pròrroga si l’ocupador “acredita circumstàncies sobrevingudes
que requereixen la continuació de la relació laboral”. En concret, es tracta, segons el
text de l’acord, d’autoritzacions per desenvolupar activitats d’obres o serveis,
contractació en formació o pràctiques i contractació de determinats col·lectius. Sembla
que l’objectiu és incentivar la contractació via règim general de contractació en origen
quan l’ocupador prevegi que la durada de la relació laboral pot ser superior a un any, ja
que posseeix una major flexibilitat en el seu contingut que la regulació de l’autorització
de durada determinada, especialment perquè en aquesta última cosa que no passa en
el règim general el treballador ha d’assumir el compromís de tornar al seu país
d’origen quan finalitzi l’activitat laboral per la qual va ser concedida l’autorització
inicial. Els preceptes objecte de modificació són els articles 96.3 b) i 100.2.
F) El capítol VII centra la seva atenció en la residència temporal i de treball per compte
propi (articles 103 a 109). Es preveu una durada inicial d’un any i limitar-la a un àmbit
geogràfic autonòmic i a un sector d’activitat (més ampli que per al treball per compte
d’altri, que té els límits d’una província i d’una ocupació), amb el benentès que aquelles
comunitats autònomes que tenen competències en matèria d’autorització inicial de
treball per compte propi (fins al moment només en disposa Catalunya) “podran fixar
l’àmbit de l’autorització dins del seu territori”.
G) El capítol VIII regula la residència temporal i de treball en el marc de prestacions
transnacionals de serveis (articles 110 a 116), és a dir, de treballadors estrangers
desplaçats a Espanya i que tenen relació jurídica laboral amb una empresa establerta en
un Estat que no forma part de la UE ni de l’espai econòmic europeu, sempre que es
produeixi algun dels supòsits que es detallen en l’article 110, amb una durada màxima
d’un any i amb limitació a una ocupació i àmbit territorial concrets. Novament aquí
interessa esmentar que la situació nacional d’ocupació ha de permetre el desplaçament
(article 111, 6è, b) 1r).
H) En l’article 117 es troba una àmplia llista d’excepcions a l’autorització de treball.
Aquest article es troba en el capítol IX, que regula la residència temporal amb aquestes
excepcions (articles 117 a 119). Per la seva importància en relació amb els menors

11. estrangers en edat laboral, ens interessa destacar el supòsit dels que estan tutelats per un
servei de protecció de menors competent, per als quals aquest servei demana poder dur
a terme una activitat que afavoreixi la seva integració social mentre es mantinguin en
aquesta situació. A més, caldrà acreditar que “el servei esmentat exerceix la tutela del
menor” i s’haurà de presentar una proposta d’activitat que “afavoreixi la integració
social del menor”.
I) La residència temporal de l’estranger que ha tornat voluntàriament al seu país, ja sigui
acollit a un programa de retorn voluntari o al marge, és objecte de regulació pel capítol
X (articles 120 a 122), que possibilita la sol·licitud d’una autorització de residència
temporal i treball una vegada hagin transcorregut tres anys des de la data de tornada al
país d’origen. S’atorga al MTIN la facultat de modificar aquest període (suposem que
segons com vagi evolucionant la situació d’ocupació i també segons el nombre de
treballadors que hagin retornat).
Per cert, l’article 122.2, segon paràgraf, ens suscita bastants dubtes sobre la manera com
es pot dur a terme en el marc d’un procediment de selecció de personal, tret que
s’introdueixi alguna previsió més concreta sobre aquest tema en una ordre posterior o en
una instrucció, ja que no creiem que es pugui valorar d’una altra manera la manifestació
que els òrgans espanyols “realitzaran les actuacions necessàries perquè aquests
estrangers siguin preseleccionats en els procediments desenvolupats al seu país d’origen
als quals concorrin”.
5. El títol V (articles 123 a 146) regula la residència temporal per motius professionals.
Sens dubte, l’estrella laboral és l’autorització per raons d’arrelament i, dins d’aquesta,
més concretament, la de l’arrelament laboral (article 124).
A) Pel que fa al denominat arrelament laboral, la nova regulació ens sembla coherent
amb la realitat actual del mercat de treball a Espanya, afectat per la crisi econòmica i
d’ocupació que tenim des del 2008. Per aquest motiu hem de valorar positivament la
reducció, des de l’any que ara es necessita fins als sis mesos en la nova norma, quant al
període del qual s’haurà d’acreditar l’existència d’una relació laboral. Aquesta
acreditació i durada s’hauran de dur a terme, i aquí només hi ha hagut una modificació
formal quant a la ubicació del requisit, per resolució judicial que ho reconegui o
resolució administrativa confirmatòria de l’acta d’infracció de la Inspecció de Treball i
Seguretat Social que ho acrediti. Per tant, aquest requisit (modificat) s’afegeix al
d’acreditar una residència continuada a Espanya durant dos anys com a mínim i al fet de
no tenir antecedents penals. En aquest últim punt s’ha introduït la novetat (que també
s’incorpora en la resta de supòsits de concessió d’autoritzacions de residència) que
aquest fet de no tenir antecedents penals no només s’ha de donar a Espanya i al país
d’origen de l’estranger, sinó també “al país o països en els quals hagi residit durant els
últims cinc anys”.
La referència laboral també apareix en l’arrelament social, ja que un dels requisits que
s’han de complir és tenir un contracte de treball amb una durada mínima d’un any,
excepte en el sector agrari i quan es desenvolupin activitats en una mateixa ocupació de
manera que es treballi a temps parcial i per a més d’un ocupador (supòsits típics del
personal al servei de la llar familiar). En aquest cas s’admetran dos contractes (primer
supòsit) i dos o més (segon supòsit) que compleixin els requisits que es fixen en el
RELOEX.

12. Per acreditar l’arrelament social les persones interessades podran al·legar (i
l’Administració que emeti l’informe ho podrà acreditar) “els esforços d’integració a
través del seguiment de programes d’inserció sociolaborals” (observeu, dit sigui
incidentalment, que es tracta de persones en situació irregular, per la qual cosa aquests
programes els hauran de realitzar preferentment entitats socials). D’altra banda, el nou
RELOEX manté la possibilitat, ja recollida en la normativa encara vigent, que en
l’informe es pugui recomanar que s’eximeixi la persona sol·licitant de la necessitat de
disposar “d’un contracte de treball” (en puritat s’hauria de dir “d’un o més contractes de
treball”, per adaptar aquest precepte als canvis introduïts amb anterioritat en el
contingut laboral de l’arrelament social), si es pot acreditar per la seva banda que
disposa de mitjans de vida suficients. La norma amplia la possibilitat de sol·licitar
aquesta exempció quan es tracti d’un treballador per compte propi i s’acrediti
fefaentment que compleix els requisits previstos per sol·licitar la concessió d’una
autorització d’aquest caràcter, amb el benentès que un dels requisits que obligatòriament
s’haurà de complir és “a) Que el treballador no es trobi irregularment en territori
espanyol”.
Per cert, l’autorització de treball també s’estén automàticament a les persones que hagin
sol·licitat i obtingut una protecció internacional en els termes de l’article 125, a les
quals és aplicable la disposició addicional vint-i-primera, que reconeix aquesta
autorització quan hagin transcorregut més de sis mesos des de la presentació de la
sol·licitud i sempre que aquesta hagués estat admesa a tràmit i no estigués resolta per
causa no imputable a la persona interessada.
N’hi ha prou ara d’afegir la referència a l’últim paràgraf de l’article 124, que diu
implícitament que no es tindrà en consideració la situació nacional d’ocupació per
possibilitar l’accés dels estrangers acollits a l’arrelament laboral, social o familiar al
mercat de treball, ja que l’ordre que pot dictar el Ministeri de la Presidència podrà
aplicar els límits derivats d’aquesta situació només a les sol·licituds d’autorització de
residència temporal per arrelament social. Per cert, el precepte ha estat substancialment
modificat pel que fa a la redacció recollida en l’esborrany de 8 de febrer, a fi de tenir en
consideració l’observació de caràcter substancial formulada en el Dictamen del Consell
d’Estat.
Afegim també que l’accés al mercat de treball serà igualment possible, si bé s’ha de
sol·licitar, quan una persona hagi col·laborat amb autoritats públiques, o per raons de
seguretat nacional o interès públic (article 127).
B) Els capítols II, III i IV tracten de manera específica sobre la situació de tres
col·lectius per als quals es requereix, per diferents motius, una protecció social i jurídica
especial. Ens referim a les dones estrangeres víctimes de violència de gènere, a les
persones que col·laborin amb les autoritats contra xarxes organitzades (per exemple, en
els casos d’explotació laboral) i a les que siguin víctimes de tràfic d’éssers humans
(articles 131 a 146).
En els tres supòsits existeix la possibilitat de sol·licitar una autorització de residència i
treball per circumstàncies excepcionals, la concessió de la qual implica la possibilitat de
treballar per compte d’altri o propi en qualsevol ocupació, sector d’activitat i àmbit
territorial. La concessió d’una autorització ferma, pel fet que es reconegui l’existència
del supòsit que va provocar la petició del subjecte estranger, serà per cinc anys. A més,

13. en el cas de dones víctimes de violència de gènere (article 134.1 c) supòsit que es va
incorporar en l’última fase d’elaboració del RELOEX la concessió ferma de
l’autorització de residència i treball implicarà arxivar el procediment sancionador que
pogués existir. També cal incloure l’autorització per col·laboració amb autoritats
administratives no policials i amb autoritats administratives policials, fiscals o judicials,
i entenem que aquí la col·laboració amb la Inspecció de Treball i Seguretat Social pot
tenir un paper important per sortir de la situació d’irregularitat laboral i en condicions
que impliquin l’explotació de la persona treballadora.
Observem, en definitiva, que en tots els supòsits reguladors dels col·lectius
especialment més desafavorits s’amplia, pel que fa al règim general, la durada de
l’autorització i el seu àmbit d’aplicació geogràfic i d’activitat, ja que en tots els supòsits
dels capítols esmentats amb anterioritat la vigència de les autoritzacions és de cinc anys,
i la possibilitat de treballar per compte d’altri existirà en qualsevol ocupació, sector
d’activitat i àmbit territorial.
6. El títol VI regula la residència de llarga durada, és a dir, aquella situació en què es
troba un estranger que hagi estat autoritzat a residir i treballar indefinidament a Espanya
en les mateixes condicions que els espanyols després d’haver residit de manera legal i
continuada durant un període mínim de cinc anys, o bé les persones que siguin titulars
d’una targeta blava - UE en un altre país de la UE i hagin residit en territori espanyol en
els dos anys immediatament anteriors a la sol·licitud (articles 147 a 161). Les
referències de contingut laboral i de protecció social es troben en l’article 148: es
permet l’adquisició d’una autorització de llarga durada a les persones beneficiàries
d’una pensió de jubilació, d’invalidesa permanent absoluta o de gran invalidesa en la
modalitat contributiva. Hi ha una regulació pròpia per facilitar la mobilitat del resident
de llarga durada - UE en un altre Estat membre que vulgui residir i treballar a Espanya,
en la qual destaca el fet que no es tindrà en consideració la situació nacional d’ocupació
per valorar la possibilitat de contractació de l’estranger.
7. El títol VIII es dedica a l’extinció de les autoritzacions de residència o de residència i
treball (articles 162 a 166). Apareix una referència especial en l’excepció de l’extinció
per haver estat fora d’Espanya durant un període de més de sis mesos a un any quan es
tracti de l’absència de personal laboral (és a dir, amb autorització de residència i treball)
que presti serveis com a cooperant per a organitzacions no governamentals, fundacions
o associacions inscrites en el registre i reconegudes d’utilitat pública, “i que realitzin per
a aquelles projectes de recerca, cooperació al desenvolupament o ajuda humanitària,
duts a terme a l’estranger” (article 162.2 e).
8. La gestió col·lectiva de contractacions en origen (l’anterior “contingent”) és objecte
de regulació en el títol VIII (articles 167 a 177), és a dir, la fixació d’una previsió de les
ocupacions, i si s’escau dels llocs de treball, que es poden cobrir a través d’aquest
mecanisme durant el període d’un any, amb el benentès que, si al cap d’aquest període
el nombre de contractacions fet fos inferior al previst inicialment, el MTIN, consultant-
ho prèviament a la Comissió Laboral Tripartida d’Immigració, podria “prorrogar la
vigència de la xifra que quedi”. Igualment, la flexibilitat en la regulació d’aquestes
contractacions és molt àmplia, ja que l’article 169.4 permet adaptar-les a l’evolució del
mercat de treball, de manera que es podran revisar durant l’any el nombre i la
distribució de les ofertes d’ocupació admissibles en aquest marc. La consideració de la
situació nacional d’ocupació es tindrà en consideració en el moment de regular la gestió
col·lectiva anual de les contractacions en origen, ja que es pretén evitar, tal com

14. s’afirma en la introducció del RD, “la substitució de mà d’obra que ja existeix al mercat
laboral”.
Cal recordar la inclusió com a supòsits específics dins d’aquest títol dels visats per a
recerca d’ocupació en general i els que es dirigeixen a fills o néts d’espanyols d’origen
en particular, així com els visats per a la recerca de feina en determinades ocupacions i
àmbits territorials, amb possibilitat de modificació “on existeixin llocs de treball de
difícil cobertura i les circumstàncies específiques del mercat laboral concernit
determinin que els llocs es poden cobrir de manera més adequada a través d’aquest
sistema” (article 177).
La participació de les organitzacions empresarials espanyoles en els processos de
selecció es recull en la disposició addicional vintena, així com la possibilitat d’establir
convenis de col·laboració entre l’AGE i les comunitats autònomes que disposin de
competències executives en matèria d’autoritzacions de treball (fins ara només
Catalunya) “per facilitar la tramitació dels visats corresponents, per ordenar l’actuació
d’aquestes en el marc de procediments de gestió col·lectiva de contractacions en
origen”.
9. El títol IX acull l’autorització d’entrada, residència i treball a Espanya d’estrangers en
l’activitat professional dels quals “concorrin raons d’interès econòmic, social o laboral,
o l’objecte dels quals sigui la realització de treballs de recerca o desenvolupament o
docents, que requereixin una alta qualificació, o d’actuacions artístiques d’especial
interès cultural” (articles 177 a 181). En aquestes contractacions no es tindrà en compte
la situació nacional d’ocupació. Els diferents tipus d’autorització que es poden concedir
són els que es regulen en el títol IV (ja ens hi hem referit amb anterioritat).
10. Els treballadors fronterers són objecte de regulació en el títol X (articles 182 a 184).
Es conceptuen com a tals els que desenvolupen activitats lucratives, laborals o
professionals per compte propi o d’altri en les zones frontereres del territori espanyol “i
resideixen a la zona fronterera d’un Estat limítrof al qual torna diàriament”. Aquí sí que
es pren en consideració la situació nacional d’ocupació, i igual que en l’autorització
general de residència i treball per compte d’altri, l’ocupador ha de garantir al treballador
“una activitat continuada durant el període de vigència de l’autorització”. Si es tracta
d’un treball per compte propi, s’haurà de demostrar, igual que en el règim general
d’aquest supòsit d’autorització, que la persona interessada obtindrà recursos econòmics
suficients per a la seva manutenció des del primer any, “una vegada deduïts els
necessaris per al manteniment de l’activitat”. L’autorització es limita geogràficament a
l’àmbit territorial de la comunitat o ciutat autònoma (Ceuta i Melilla) “en la zona
limítrofa de la qual resideixi el treballador”, i a una ocupació o un sector d’activitat
segons que l’autorització sigui de treball per compte d’altri o per compte propi.
11. La norma deixa respirar el iuslaboralista i li permet agafar aire en els articles
següents, encara que no s’oblida d’incorporar diverses referències de contingut laboral
en diversos preceptes. En el títol XI es regula la situació, especialment important a
Espanya, dels menors estrangers (articles 185 a 198). En efecte, ja hi trobem un primer
esment en l’article 185, que regula la residència del fill nascut a Espanya d’estranger
resident, de manera que aquesta autorització, una vegada que el menor assoleixi l’edat
laboral, l’habilitarà per treballar “sense necessitat de cap altre tràmit administratiu”.
Passa el mateix (article 186) per als que siguin fills no nascuts a Espanya d’estrangers
residents.

15. Respecte als menors estrangers de 18 anys no acompanyats, té importància, pel seu
impacte indirecte sobre l’àmbit laboral, la concessió de l’autorització de residència
(vigència inicial d’un any) per constatar la impossibilitat de la seva repatriació, i en tot
cas per haver transcorregut nou mesos des que el menor hagi estat posat a la disposició
dels serveis competents de protecció de menors (article 196). L’autorització de treball
per dur a terme activitats que facilitin la integració social del menor tindrà la durada de
l’activitat en relació amb la qual hagi estat concedida, “tret que aquesta excedeixi del
temps que resti de vigència de l’autorització de residència” (article 196.4). Quan el
menor assoleixi la majoria d’edat, podrà sol·licitar la renovació de l’autorització de
residència, per a la concessió de la qual es tindrà en consideració el grau d’inserció del
sol·licitant en la societat espanyola, que pot incloure “l’existència d’una oferta o
contracte de treball” i “la participació en itineraris de formació”. S’admet la presentació
“d’un o més contractes de vigència successiva” (article 197.6). També es podrà
sol·licitar l’autorització temporal de residència per circumstàncies excepcionals quan es
tracti d’un MENA que no sigui titular d’una autorització de residència abans
d’aconseguir la majoria d’edat, per a la concessió de la qual, entre altres requisits,
s’haurà de demostrar l’existència d’un contracte o contractes de vigència successiva, o
bé complir els requisits per instal·lar-se com a treballador per compte propi.
12. El títol XII regula la modificació de les situacions dels estrangers a Espanya (articles
199 a 204, tots els quals afecten la vida laboral). En efecte, l’article 199 permet passar
de la situació d’estada per estudi, investigació, formació o pràctiques a la de residència i
treball, o a la de residència amb excepció de la de treball, amb el benentès que
l’autorització d’estada ha d’haver durat com a mínim tres anys, tret que amb caràcter
excepcional es redueixi aquest termini “quan es tracti d’estrangers la residència dels
quals a Espanya es consideri oportuna per raó de la rellevància excepcional dels mèrits
professionals i científics que acrediti”. Tampoc no serà aplicable aquell termini a
determinats supòsits en l’àmbit sanitari i que permeten treballar en aquest sector.
Per la seva banda, l’article 200 permet passar de la situació de residència (amb caràcter
general un any, i excepcionalment menys si s’acredita la necessitat de treballar per
circumstàncies sobrevingudes) a la de residència i treball o a la de residència amb
excepció d’autorització de treball. L’article 201 permet compatibilitzar les situacions de
residència i de treball per compte d’altri i per compte propi, així com les autoritzacions
de treball per compte propi d’àmbit geogràfic diferent (cal tenir en compte aquí les
competències de les comunitats autònomes). L’article 202 permet passar de la situació
de residència per circumstàncies excepcionals (un any) a les de residència, residència i
treball o residència amb excepció d’autorització de treball, i no només referint-se a
l’autorització general de residència i treball per compte d’altri, sinó que l’article 202.4
també permet accedir a les autoritzacions “per compte propi, de residència i treball per a
investigació, o de residència i treball de professionals altament qualificats”. L’article
203 permet modificar l’autorització de residència i treball a l’òrgan competent
(recordem les competències de la comunitat autònoma de Catalunya), sempre a petició
del seu titular, “quant a l’ocupació, sector d’activitat i/o àmbit territorial de limitació”.
13. El títol XIII regula la documentació dels estrangers (article 205 a 2015). Ens
interessa destacar l’article 209, relatiu al visat, document que, com és ben sabut,
acredita la situació per la qual ha estat concedit. La seva validesa s’estén des de
l’efectiva entrada del titular a Espanya “fins a l’obtenció de la corresponent targeta
d’identitat de l’estranger o fins que s’extingeixi la vigència del visat”, o bé a la de

16. l’autorització d’estada o residència que incorpora quan no sigui exigible l’obtenció
d’aquesta targeta.
Aquest precepte s’ha de relacionar amb la disposició addicional desena, reguladora del
procediment en matèria de visats. El número 5 estipula que, amb caràcter general, el
sol·licitant ha de recollir el visat en el termini d’un mes des de la notificació, “excepte
en els procediments en què aquest reglament expressament determini un altre termini”.
Si no es fa així, “s’entendrà que la persona interessada ha renunciat al visat concedit i
es produirà l’arxivament de les actuacions”. A més, la denegació del visat de residència
i treball per compte d’altri ha de ser motivada, amb la deguda i necessària informació
dels fets i circumstàncies constatades i, si escau, dels informes i documents que hi hagi
en l’expedient, que hagin portat l’autoritat competent a dictar resolució denegatòria.
Quant al registre central d’estrangers, existent en la Direcció General de la Policia i de
la Guàrdia Civil, s’hi hauran d’anotar, entre altres, les autoritzacions de treball
concedides i el retorn dels treballadors de temporada (article 214).
14. El títol XIV regula les infraccions en matèria d’estrangeria i el seu règim
sancionador (articles 216 a 258), amb una remissió específica de les infraccions laborals
al procediment específic que es regula en el capítol IV (articles 253 i 254). Per saber de
quines infraccions estem parlant cal remetre’s a la LO 4/2000, modificada per la LO
2/2009: si es tracta d’infraccions lleus, seran les lletres c), d) i e) de l’article 52; si es
tracta d’infraccions greus, seran la lletra b) de l’article 53.1 b) i a) de l’article 53.2;
finalment, si es tracta d’infraccions molt greus, seran les compreses en les lletres d i f)
de l’article 54.1. N’hi ha prou d’afegir ara que les infraccions lleus es podran sancionar
amb multes de 50 a 500 euros, les greus de 501 a 10.000 euros, i les molt greus, de
10.001 a 100.000 euros.
D’altra banda, el RELOEX és molt acurat amb les competències que hagin assumit o
poden assumir les comunitats autònomes en matèria d’inspecció de treball i seguretat
social, i per aquest motiu se’ls atribueix (de moment només a Catalunya) la competència
en matèria de planificació i organització de l’acció inspectora, sempre que (i això també
passa a Catalunya) l’autonomia corresponent tingui la competència en matèria
d’autoritzacions inicials de treball per compte propi o d’altri dels estrangers la relació
laboral dels quals es desenvolupi al seu territori.
Finalment, és interessant per a l’àmbit laboral l’article 246.4, sobre execució de la
resolució en el procediment d’expulsió, que en principi es farà a costa de l’ocupador
sancionat com a conseqüència d’una infracció greu o molt greu a les quals ens hem
referit amb anterioritat, amb el benentès que això es durà a terme “sense perjudici i de
manera compatible amb la sanció econòmica que correspongui d’acord amb el
procediment establert per a la imposició de sancions per infraccions de l’ordre social”.
15. El títol XV regula les oficines d’estrangeria i els centres de migracions (articles 259
a 266). Les primeres s’enquadren en les àrees funcionals de treball i immigració i amb
dependència funcional del MTIN a través de la Secretaria d’Estat d’Immigració i
Emigració, i també del Ministeri de l’Interior, en ambdós casos en l’exercici de les
respectives competències, sense perjudici de la seva dependència orgànica de la
corresponent delegació o subdelegació del Govern. A aquestes oficines d’estrangeria (i,
si escau, als òrgans de les comunitats autònomes als quals s’hagin transferit
competències en matèria d’immigració) corresponen, entre altres funcions, la tramitació

17. de les autoritzacions de treball i les excepcions a l’obligació d’obtenir aquesta
autorització.
Respecte als centres de migracions, amb l’objectiu de facilitar la integració social, ens
sembla rellevant destacar la referència a la realització de programes (no queda clar si
són laborals, però ens inclinem per una resposta positiva) per a immigrants que arribin a
Espanya en el marc de la gestió col·lectiva de les contractacions en origen, “així com a
estrangers que es trobin en situació de vulnerabilitat o risc d’exclusió social”.
16. Finalment, arribem a les disposicions addicionals, aquelles que cal llegir amb
atenció per evitar l’oblit d’alguna referència normativa important que, per motius més o
menys explícits, no apareix en el text articulat de la norma. En apartats anteriors ja ens
hi hem referit i, per tant, ens remetem a la seva explicació.
A) Continuem referint-nos només a les que tinguin una relació amb la matèria laboral,
com ara la primera, relativa a l’atribució de competències en matèria d’informes,
resolucions i sancions, amb regla general en el número 1 i regles específiques per a
determinats supòsits en els números 2, 3 i 4. No hem trobat referències a les
competències de les comunitats autònomes en aquest precepte, però és obvi que no
podem oblidar-ne l’existència.
Només destaquem la importància que es concedeix a la Comissió Laboral Tripartida
d’Immigració en la concessió de les autoritzacions de residència i treball per compte
d’altri per part de la persona titular de la Direcció General d’Immigració quan es tracti
d’ofertes d’ocupació enquadrades en projectes de cooperació al desenvolupament
vinculats amb fons públics, ja que en aquest supòsit l’informe favorable d’aquesta
comissió a la concessió de l’autorització “substituirà la valoració de si la situació
nacional d’ocupació permet la contractació”.
B) La norma segueix fidelment, en la disposició addicional tercera, el que estableix la
mateixa disposició de la LO 4/2000 (modificada) sobre l’obligació de presentar les
sol·licituds relatives a les autoritzacions de residència i treball davant els registres dels
òrgans competents per tramitar-les quan el subjecte legitimat es trobi en territori
espanyol. S’afegeix la possibilitat que aquesta presentació es pugui fer de manera
electrònica i no només personal (en coherència amb els canvis tecnològics i amb
l’impuls de l’administració electrònica), si bé, quan el subjecte legitimat sigui un
ocupador, les sol·licituds inicials poden ser presentades per aquest o per qui exerceixi la
representació legal empresarial (disposició addicional vuitena). En canvi, la norma obre
la possibilitat de presentar en qualsevol registre, d’acord amb la normativa aplicable
sobre procediment administratiu i accés electrònic dels ciutadans als serveis públics, les
sol·licituds de modificació, pròrroga o renovació de les autoritzacions de residència i
treball.
En el supòsit que la tramitació es faci per via electrònica, i atesa l’existència de
competències compartides entre l’AGE i les comunitats autònomes que les hagin
assumit en matèria d’autoritzacions inicials de residència i treball (de moment,
únicament Catalunya), la disposició addicional sisena estipula que la tramitació es durà
a terme mitjançant aplicacions informàtiques de les dues administracions “que
responguin a formats i estàndards comuns”, i això inclou, entre altres mesures, “la
intercomunicació i l’intercanvi de dades i informes entre les administracions competents
quan sigui necessari per a la tramitació i resolució dels expedients d’autorització inicial
de treball per compte propi o d’altri”.

18. A més de la referència ja feta al subjecte ocupador, la disposició addicional vuitena
sobre legitimació i representació inclou dues referències més d’indubtable contingut
laboral. En la primera, es disposa que no serà necessària la compareixença personal en
els procediments de contractació col·lectiva de treballadors si existeixen regles
específiques recollides “en un conveni o acord internacional”; en la segona, es preveu
que les sol·licituds de modificació, pròrroga o renovació de les autoritzacions de
residència i de treball es poden presentar personalment, “sense perjudici de l’existència
de fórmules de representació voluntària a través d’actes jurídics o atorgaments tècnics”.
C) Té una importància rellevant per a tots els procediments d’estrangeria que es regulen
en el RELOEX i per tant també aquells en els quals estigui en joc una autorització de
treball (o, si escau, l’excepció d’aquesta autorització) la disposició addicional
dotzena, reguladora dels terminis de resolució. Aquesta disposició fixa amb caràcter
general un termini màxim de tres mesos per notificar les resolucions, termini que es
computarà “a partir de l’endemà de la data en què hagi tingut entrada en el registre de
l’òrgan competent per tramitar-les”.
La norma remet als terminis que específicament es prevegin per a determinats
procediments, amb un esment exprés, entre altres, a l’autorització del treball de
temporada, per a la qual es preveu la notificació de la resolució en la meitat del termini
anterior, és a dir, en 45 dies. Cal recordar també, per posar un altre exemple significatiu,
que la mateixa reducció s’aplica a les autoritzacions per a investigadors estrangers de
països que no formen part de la UE.
Igualment, s’ha de fer esment de la disposició addicional tretzena, que regula el silenci
administratiu negatiu en els mateixos termes que la disposició addicional primera de la
LO 4/2000 (modificada), sense perjudici del caràcter positiu del silenci en les
excepcions recollides en aquesta última.
D) Segons el que es disposa a l’article 40.2 de la LO 4/2000 (modificada), la situació
nacional d’ocupació no es tindrà en consideració per a la cobertura dels llocs de
confiança i directius d’empresa, si bé remet al desplegament reglamentari per a la seva
concreció. El desplegament ara es troba en la disposició addicional quinzena del
RELOEX, que defineix aquests llocs de confiança segons el lloc de treball que s’ocupen
i dels poders que s’exerceixen (activitats pròpies d’alta direcció, funcions relacionades
amb direcció, gestió i administració de la inversió realitzada per l’empresa, ocupació de
càrrecs similars en la mateixa empresa o, si s’escau, en una altra del grup d’empreses).
E) La norma manté l’excepció de cotitzar per la contingència per desocupació en els
supòsits de treballadors estrangers titulars d’autoritzacions de treball per a activitats de
durada determinada i per a estudiants (ja previstos en els reglaments anteriors del 2001 i
del 2004 de desplegament de la LO 4/2000), si bé s’ha de destacar que, pel que fa a la
normativa anterior, ha desaparegut la referència als treballadors transfronterers.
F) En els informes que hauran d’emetre les comunitats autònomes sobre els esforços
realitzats pels estrangers per demostrar la seva integració en la societat d’acollida, s’hi
poden incloure tots aquells realitzats en matèria d’inserció laboral, com per exemple els
cursos formatius de preparació per a l’activitat laboral (amb independència, ara, de qui
els hagi impartit). Atès que les activitats formatives poden ser impartides per entitats
privades, i atesa la importància que aquests informes poden tenir en els procediments de
renovació de les autoritzacions de residència temporal i de treball, la disposició
addicional dinovena preveu que la Secretaria d’estat d’Immigració i Emigració (SEIE)

19. impulsarà mecanismes de col·laboració i cooperació “relatius a les condicions de
solvència tècnica, material i financera que hauran d’acreditar les entitats privades que
desenvolupin actuacions de formació”. Volem pensar que aquesta actuació de la SEIE
es durà a terme en el marc de la conferència sectorial d’immigració, ja que justament
són les comunitats autònomes les que han d’emetre els informes a què es fa referència
en la disposició addicional.
G) Finalment, la disposició addicional vint-i-cinquena esmenta de manera expressa els
estrangers no comunitaris ocupats en les forces armades espanyoles a través d’una
relació de serveis de caràcter temporal, i es preveu la necessitat que es tingui en
consideració, tant en la normativa que es dicti en desplegament del RELOEX com en
les actuacions dels òrgans competents per aplicar-la, les seves “especificitats pròpies”.
N’hi ha prou ara d’assenyalar que la incorporació es va produir per una llei ja derogada,
en concret la Llei 32/2002, de 5 de juliol, de modificació de la Llei 17/1999, de 18 de
maig, de règim del personal de les forces armades, “a fi de permetre l’accés d’estrangers
a la condició de militar professional de tropa i marineria”.