1. ΣΠΑΡΤΗ
ESPARTA

2. Situació (I) :
Esparta era la principal ciutat de la regió de Lacedemònia, al sud-est del Pelopon-
nés. La ciutat es trobava en una vall, la del riu Eurotas, entre les serralades del Taiget
(oest) i el Parnó (est) que li servien de muralles naturals.
· Atenes
PELOPONNÉS
Parnó MAR
Taiget
· Esparta EGEU
LACEDEMÒNIA

3. Situació (II) :
Entre els segles VIII i VII aC els espartans van conquerir la regió veïna de Messènia
i en van sotmetre la població. Messènia va formar part de l'estat espartà fins al segle
IV aC. Els espartans no van tenir la necessitat de conquerir cap altra terra.
· Atenes
PELOPONNÉS
Parnó MAR
MESSÈNIA
Taiget
· Esparta EGEU
LACEDEMÒNIA

4. Orígens:
Esparta era habitada en època micènica. Al segle XI aC va ser envaïda pels doris,
una tribu de grecs de caràcter guerrer, que s'hi van instalar i van imposar-se a la
població local. Al segle VIII cinc aldees dòries a la vall de l'Eurotes van unir-se en
una sola comunitat i van formar la πόλις d'Esparta.
Vista d'Esparta
amb el Taiget al fons.

5. Licurg:
La constitució d'Esparta era la més antiga de
Grècia, la ῥήτρα. Segons els espartans va ser
obra de Licurg, un personatge mig real, mig
llegendari: d'ell s'explicava que havia estat
tutor d'un príncep i que havia rebutjat el tron
d'Esparta en favor del seu protegit.
Va vitajar molt per estudiar les lleis d'altres
ciutats i així escriure ell unes lleis justes per
als seus conciutadans. Va fer jurar als
espartans que no modificarien la ῥήτρα fins
que ell no tornés d'un viatge a Delfos: allí es
va deixar morir de gana de manera que els
espartans, fidels al jurament, no van canviar
Estàtua de Licurg al Palau de Justícia de París
mai la constitució.

6. Estructura social:
A Esparta només una minoria disposava de drets polítics, mentre la resta de la
població (lliure i esclava) vivia sotmesa.
● Els espartiates (σπαρτιάται): Eren la classe dominant; només ells eren consi-
derats ciutadans i podien formar part de les assemblees i ser elegit magistrats.
Disposaven de terres però no les cultivaven ells perquè es dedicaven exclusivament
a l'exèrcit. Entre ells s'anomenaven ὁμοῖοι (“els iguals”) per distingir-se dels altres.
● Els periecs (περίοικοι): Literalment “els que viuen al voltant” perquè no residien
a Esparta sinó als pobles del voltant. Eren homes lliures sense drets polítics; es
dedicaven a activitats vetades als espartiates (agricultura, comerç, artessania, etc).
● Els hilotes (εἱλώται): Eren els antics habitants de Messènia i Lacedemònia que
havien estat sotmesos pels doris. Eren esclaus i estaven obligats a servir als
espartiates cultivant les seves terres. Era la classe més nombrosa a Esparta.

7. Institucions polítiques:
A diferència d'altres πόλεις Esparta no va fer l'evolució a la democràcia i va conser-
var la monarquia, tot i que amb unes particularitats especials.
● Els reis: Al capdavant de l'estat espartà hi havia dos reis, cada una d'una dinastia
diferent, el Àgides i els Euripòntides. Eren els caps de l'exèrcit i presidien el con-
sell d'ancians però els seus poders eren limitats: cada rei podia vetar les decisions
de l'altre i podien ser destituïts pels éfors si ho consideraven oportú.
● La gerusia (γερουσία): Era un consell d'ancians format per 28 espartiates majors
de 60 anys i els dos reis; era el tribunal suprem a Esparta.
● L'apel·la (ἀπελλά): Era l'assemblea del poble, de la qual formaven part tots els
espartiates majors de 18 anys. Aprobava les lleis i elegia els magistrats per aclama-
ció, és a dir, amb els crits dels participants, ja que no hi havia votacions.
● Els éfors (ἔφοροι): Eren cinc magistrats elegits annualment que vigilaven el
compliment de les lleis i controlaven els actes dels reis i de les altres institucions.

8. El caràcter militar espartà:
A Esparta no existia la propietat privada; les terres eren propietat de l'Estat que les
distribuia entre les famílies espartiates i els assignava hilotes perquè les cultivessin.
Tot espartà havia de ser un bon guerrer; això es
debia no a l'ànsia de conquestes sinó a la
necessitat de mantenir controlats els hilotes que
els superaven en nombre. Per això la vida de
l'espartà girava al voltant de l'exèrcit.
Tot i el seu caràcter guerrer els espartans no van
ser mai uns conqueridors i sempre van veure
amb mals ulls fer expedicions lluny del
Peloponnés; només sortien a la guerra quan
veien amenaçada la seva seguretat.
Estàtua d'un soldat espartà amb l'elm posat.

9. L'educació:
El sistema educatiu espartà (ἀγωγή) tenia com a únic objectiu convertir els nens en
soldats. Només néixer, l'infant era sotmés a examen per un grup d'ancians; si tenia
algun defecte físic s'ordenava abandonar-lo al Taiget; si no, era tornat a la mare.
Als set anys era apartat del costat de la mare. L'ἀγωγή era obligatòria, col·lectiva i
estava organitzada per l'Estat: els nens eren agrupats en colles que estaven a càrrec
d'educadors elegits d'entre els ancians. L'educació consistia en exercicis físics per
enfortir el cos (atletisme, lluita, etc), però també s'ensenyava música, dansa i poesia.
Les condicions eren dures: havien de
portar el cabell rapat, anaven bruts
perquè rarament se'ls deixava banyar-se
i només podien anar vestits amb un qui-
tó (túnica curta) i un mantell. Els càs-
tigs físics eren habitals.
Joves espartans fent exercici
Edgar Degas (1834-1917) - National gallery

10. Als dotze anys havien de dormir en un llit de canyes que havien de collir i muntar
ells sols, sense eines. També se'ls reduïa la ració d'aliment perquè així havien
d'aprendre a obtenir-lo per si mateixos. Per fer-ho podien robar, però si se'ls atrapava
havien de ser castigats, no per robar, sinó per no haver-ho fet prou bé.
Joves espartans amb armes.
Als divuit anys participava de la criptia (κρυπτεία), un servei de policia que els jo-
ves patrullaven pel territori espartà, vigilant els hilotes i, si era necessari, fent
redades per eliminar els elements més perillosos. Als vint anys el jove ja era
considerat apte per a l'exèrcit.