(dic.2010) Exquisit conte pythagorico de l'escriptor i escultor espanyol Teo San José, que en el llenguatge més senzill ens comparteix profundes ensenyaments, en una producció original de Carlos Rangel.
2. - Hola, Carlitos ! - Iaio! Quina sorpresa! No sabia que ja havies arribat . Els brillants i impetuosos ulls negres resplendien davant de la càlida i dolça mirada de l’avi . - Anem al bosc ? - Clar, hi ha un encontre que m’agradaria compartir amb tu .
3. - Del teu darrer viatge ? Carlitos coneixia l’afició de l’avi als pelegrinatges, a eixos viatges on el camí es feia caminant i el caminant camí .
4. - On vas estar, Max?, era exòtic?, hi havia animals estranys?, i la música?, com era la música Max ? - He, he, a poc a poc estimat, només vaig tornar ahir. També em cal temps per assimilar-ho o un bon oient per a compartir-ho .
5. Els anys li havien donat a l’avi Max la saviesa de la paraula, del silenci i l’intens Do de la transmissió. Coneixia molt bé el vell art d’enriquir l’experiència del viatge, i compartir-la amb la seua més acostada Ànima, la del seu estimat nét Carlitos. D’exquisida sensibilitat, d’intensos ulls negres plens de preguntes i de Pau al seu cor .
6.
7. - Et propose un joc. T’aniré contant i tu hauràs d’indagar, intuir i aleshores coneixeràs qui és … - Vaja Max, sempre em fas igual. Bé, m’encanta cercar al teu costat, ha ha .
8. - Fou un important i estrany Mestre de l’antiguitat. Amava la humanitat i , saps?, tenia una estranya i peculiar relació amb l’escultura, apresa potser de l’antic Egipte . - El de les piràmides i els faraons amb les seues mòmies ?
9. - Ha, ha, ja veig que les pel·lícules que has vist tan il·lustrat un poc . Alguns faraons foren molt, molt savis i es van convertir en autèntics transmissors de virtuts pe al seu poble. Ells van descobrir que si un escultor representava una virtut en una escultura, i ho feia amb tota l’Ànima, aquelles persones que tingueren eixa virtut en l’Ànima la reconeixerien i aleshores hi prendrien consciència . D’aquesta forma el faraó manava esculpir una virtut i ell la feia conscient en sí i la transmetia al seu poble .
10.
11. - Aleshores, aquest personatge que dec descobrir, també demanava que li feren escultures per poder transmetre coses ? - No exactament Carlitos. Ell tenia una escola i ensenyava moltes coses al seus alumnes, una d’eles era que conegueren i formaren dins de sí mateixos la virtut . - No ho entenc pas Max .
12. - Sigues pacient estimat meu, tot arriba. Veuràs en la seua escola hi havia unes escultures que només podien veure els alumnes més avantatjats i aquests, durant molt de temps, veien aquestes precioses obres cobertes amb delicats vels .
13. - Què! Estaven tapades?, Max, no veurien res, em prens la mida ! - No Carlitos, és que aquest senyor pensava que només aquells que tingueren la virtut al seu interior podrien reconèixer-la. Però si no estaven en aquest procés, no la reconeixerien i veurien una l’altra cosa, d’ací que segons anaven evolucionant, podien ver l’escultura amb menys vels, fins el moment final on el mestre ja sentia que havien comprés i els permetia veure-la sense vel. Ells reconeixien en la talla, la virtut i sabien a més que era real perquè el seu Mestre, al percebre-ho, els havia permés veure-la .
14. - Quin embolic, Max! Eixe mestre era molt estrany, segur que no va tenir molts deixebles . La serena i tendra mirada de l’avi es va topar amb l’estupor dels ulls de l’Infant. Un càlid somriure il·luminà el seu rostre davant d’un Carlitos a punt de plorar .
15. - Però papà, ja hi estem de nou. T’he dit que ens digues i ens avises, si te’n vas amb el xiquet al bosc. Pensàvem que vos havia pogut passar alguna cosa. Dueu hores fora de casa. Papà, ets incorregible. La sorpresa que va generar en l’avi i el xiquet l’aparició de Gisela, la mamà de Carlitos, fou total .
16. Es van agarrar de la mà i fent unes llàgrimes, els dos se’n van tronar cap a casa . Aleshores una gran riallada va esclafir al bosc. Els pardalets i les flors es giraren per veure-la i escoltar-la .