TEMA 7 B. MAJORIA EDAT ISABEL II

HISTÒRIA D’ESPANYA
BLOC II – Tema 7/2 B
Història Espanya
IES Ramon Llull (Palma)
Assumpció Granero Cueves

Edat contemporània
CONSTRUCCIÓ DE L’ ESTAT
LIBERAL. MAJORIA ISABEL II.

BLOC II – Tema 7/2 A
Història Espanya

Edat contemporània
CONSTRUCCIÓ DE L’ ESTAT
LIBERAL. MINORIA ISABEL II.

BLOC II. TEMA 7/2. L’ESTAT
LIBERAL (1833-1874) 1a part regències
EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874).
El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2
7.1.- Les guerres Carlines. Absolutisme enfront de liberalisme.
7.1.1.- La minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843). El triomf del liberalisme: Les regències.
1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa.
2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840).
2.1.- Els liberals al poder.
2.2.- L’Estatut Reial de 1834.
2.3.- Constitució de 1837.
2.4.- Desamortitzacions (1834 i 1837).
2.5.- Primera guerra Carlina (1833-1840).
3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-1843), govern progressista.
7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837).
1.- Situació de la propietat de la terra.
2.- Què és la desamortització?
3.- Objectius de la desamortització.
4.- Mesures legislatives.
5.- Conseqüències.
7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840).
1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins?
2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament
2.1.- Primera etapa (1833-1836).
ANNEX: El PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1840). CONSEQÜÈNCIES.
Les revoltes socials.

BLOC II. TEMA 7/2. L’ESTAT
LIBERAL (1833-1874) 2a part Isabel II
EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874).
El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2
7.2.- El regnat d’Isabel II (1844-868). L’articulació del sistema liberal: Moderats i progressistes.
7.2.0.- Introducció.
7.2.1.- Partits polítics.
1.- Moderats.
2.- Progressistes.
3.- La Unió Liberal.
4.- El Partit Demòcrata.
5.- El Partit Republicà.
7.2.2.- L’exèrcit, les juntes i les milícies, el paper de la premsa i de l’Església.
7.2.3.- La primera dècada moderada (1844-1854).
1.- Constitució de 1845.
2.- Reformes moderades. Altres mesures restrictives.
3.- Caiguda dels moderats.
7.2.4.- El bienni progressista (1854-1856).
1.- Constitució de 1856 (non nata).
2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica. Pasqual Madoz.
3.- Crisi del bienni progressista. Conflictivitat social (1840-68).
7.2.3.- El retorn al moderantisme (1856-1868) i crisi del regne isabelí.
1.- El govern de la Unió Liberal (1856-1863).
2.- Crisi del regne isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868).

BLOC II – Tema 7/2 C
Història Espanya

Edat contemporània
ESTAT LIBERAL. SEXENNI
REVOLUCIONARI

BLOC II. TEMA 7/2. ESTAT LIBERAL
(1833-1874) 3a part Gloriosa, República
EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-
1874). El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2

7.3.- La revolució de 1868. El sexenni revolucionari/democràtic (1868-1874). La
monarquia d’Amadeu de Savoia.
7.3.1.- La revolució de 1868. Introducció
1.- Causes i característiques.
2.- Els partits polítics del sexenni.
3.- Els problemes del sexenni.
7.3.2.- Les fases del sexenni.
1.- Revolució de setembre de 1868, el govern provisional (1868-1870), Constitució de 1869 i
regència.
2.- La monarquia d’Amadeu I de Savoia (1871-1873).

7.4.- La Primera República Espanyola (1873-1874).
7.4.1.- La república presidencialista.
7.4.2.- Fi del sexenni i restauració de la monarquia.

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX
(1870-1873)

(1868-1874)

(1788-1808) (1808-13) (1814-1833) (1875-1885) (1902-1931)

(1833-1868)
DICTABLANDA
(setembre 1923- gener 1930)

ÍNDEX TEMES BLOC II

7.2.- EL REGNAT D’ISABEL II (1844-1868).
L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL: MODERATS I
PROGRESSISTES

PROGRESSISTES
7.2.0.- Introducció

Amb la regència vacant, l’exili d’Espartero va produir
un terrible caos polític. Isabel II va ser declarada major
d’edat anticipadament i coronada als 14 anys.

PROGRESSISTES

Durant el seu regnat es consolidarà el règim de
monarquia liberal constitucional, amb major pes
dels moderats.

El sistema liberal es basarà en tres pilars: la Corona,
l’exèrcit i els partits dinàstics (moderats i
progressistes), sent l’exèrcit clau per a decidir qui
governa, mentre la majoria de la població quedava
fora del sistema polític.

PROGRESSISTES

Durant la majoria d’edat de la reina Isabel II, es dóna
la Constitució espanyola de 1845, que amplia els
poders del monarca (executiu i fins i tot legislatiu),
cal tenir en compte que la monarquia té un poder
decisiu en la trajectòria de la carrera liberal.

Entre les facultats que tingué la reina està el poder
convocar i dissoldre les Corts, nomenar i destituir
ministres…

Això significa que en cada canvi polític, realment la
reina estava darrera, tot i que suposadament el poble
era qui elegia.

7.2.- L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL ISABELÍ
7.2.1.- Els partits polítics: MODERATS I PROGRESSISTES
En 1833 mor Ferran VII i la seva filla Isabel només tenia 3 anys, pel que s’ha de constituir una
regència. Els dos partits polítics fonamentals, moderats i progressistes, són minoritaris (elitistes) a
causa de la manca de tradició i de ser el sufragi censatari i molt restringit. Els orígens dels partits
polítics està entre 1835 i 1836, quan del liberalisme sorgiren aquestes dues tendències.

Els dos grans partits defensen el sistema monàrquic constitucional, però amb diferències. La reina
donava suport als moderats.

1.- Liberals moderats: es presentaven com els que contendrien als liberals en el seu afany de
destruir la monarquia i l’Antic Règim.
 Suport social: terratinents, grans comerciants, l’alta i vella noblesa, alt clergat i
caps militars moderats, alts funcionaris, advocats i membres de la Cort.
 Ideologia liberal conservadora.

1.- Liberals
moderats


 Defensors del sufragi censatari (restringit econòmicament).
 Sobirania compartida entre les Corts i la Corona (la reina), atorgant a aquesta
amplis poders d’intervenció política, amb uns pretesos “drets històrics” i “costums
antics”.
 Limitació de drets: individuals i de religió.
 Defensa d’una església catòlica. Fort clericalisme.
1.- Liberals  Partidaris de l’Estat centralitzat. Amb ells al poder, hi ha una centralització total.
moderats
“Por muy ilustrados que sean los
individuos que no tienen bienes, y por
más a propósito que se les considere
para desempeñar cualquier destino
público, no por eso pueden ser
igualmente útiles para diputados de la
nación […]. La independencia
absoluta que debe tener un legislador
es preciso fundarla en la posesión de
una renta capaz de cubrir sus más
imperiosas necesidades.”

Antonio Borrego en El español,
4-IV-1846

1.- Liberals moderats: es presentaven com els que contendrien als liberals en el seu
afany de destruir la monarquia i l’Antic Règim.

 Principal líder: Narváez.
 D’una escissió dels
1.- Liberals moderats sorgí, al 1854, la
moderats Unión Liberal (O’Donnell).

 Suport social: terratinents, grans comerciants, l’alta i vella noblesa, alt clergat i
caps militars moderats, alts funcionaris, advocats i membres de la Cort.
 Ideologia liberal conservadora.
 Defensors del sufragi censatari (restringit econòmicament).

 Sobirania compartida entre les Corts i la Corona (la reina), atorgant a aquesta
amplis poders d’intervenció política, amb uns pretesos “drets històrics” i “costums
1.- Liberals
antics”.
moderats  Limitació de drets: individuals i de religió.
 Defensa d’una església catòlica. Fort clericalisme.
 Partidaris de l’Estat centralitzat. Amb ells al poder, hi ha una centralització total.

 Principal líder: Narváez.
 D’una escissió dels moderats sorgí, al 1854, la Unión Liberal (O’Donnell).

 Suport social: Petita i mitjana burgesia, menestrals i professionals liberals,
militars progressistes, i algun membre de la burgesia industrial i financera.
 Ideologia liberal progressista.
 Defensors d’un sufragi censatari més ampli, per tant partidaris d’ampliar el cos
electoral.

2.- Liberals
progressistes

 Sobirania nacional (predomini de les Corts generals) i rebuig del poder moderador
de la Corona, encara que la seva intenció no fos la instauració d’una república.
 Defensors dels drets individuals.
 Confessionalitat i tolerància religiosa (limitar la influència de l’església).
 En economia, partidaris de la reforma agrària, donaven suport a les tesis de
Mendizábal i Flórez Estrada, amb els processos desamortitzadors, l’abolició dels
mayorazgos i l’obertura del comerç i el lliurecanvisme.
 Partidaris de donar més poder a les institucions locals (ajuntaments i Milícia
Nacional). Volen organitzar una Milícia Nacional molt contestada pels moderats que
veien en ella el final de l’exèrcit de notables.
2.- Liberals
progressistes

 Principals líders: Espartero, Mendizábal i Prim.
 D’una escissió dels progressistes sorgí, al 1849, el Partit Demòcrata.

2.- Liberals
progressistes

 Suport social: Petita i mitjana burgesia, menestrals i professionals liberals,
militars progressistes, i algun membre de la burgesia industrial i financera.
 Ideologia liberal progressista.
 Defensors d’un sufragi censatari més ampli, per tant partidaris d’ampliar el cos
electoral.

 Sobirania nacional (predomini de les Corts generals) i rebuig del poder moderador
de la Corona, encara que la seva intenció no fos la instauració d’una república.
 Defensors dels drets individuals.
 Confessionalitat i tolerància religiosa (limitar la influència de l’església).
2.- Liberals  En economia, partidaris de la reforma agrària, donaven suport a les tesis de
Mendizábal i Flórez Estrada, amb els processos desamortitzadors, l’abolició dels
progressistes mayorazgos i l’obertura del comerç i el lliurecanvisme.
 Partidaris de donar més poder a les institucions locals (ajuntaments i Milícia
Nacional). Volen organitzar una Milícia Nacional molt contestada pels moderats que
veien en ella el final de l’exèrcit de notables.

 Principals líders: Espartero, Mendizábal i Prim.
 D’una escissió dels progressistes sorgí, al 1849, el Partit Demòcrata.

Els dos partits polítics fonamentals, moderats i progressistes, són minoritaris (elitistes) a causa de la
manca de tradició i de ser el sufragi censatari i molt restringit.

7.2.1.- Els partits polítics: dels MODERATS sorgí al 1854 la UNIÓ LIBERAL
 Partit centrista: format en 1854.

3.- La  Suport social: format per moderats descontents i progressistes més conservadors.
Unió
 Ideologia centrista: defensen mesures intermèdies entre moderats i progressistes.
Liberal
 Principal líder: O’Donnell.

7.2.1.- Els partits polítics: dels PROGRESSISTES sorgí al 1849 el PARTIT DEMÒCRATA
 Partit fundat en 1849.

 Suport social: progressistes radicals, professionals liberals i sectors populars.

4.- El
Partit
Demòcrata

 Ideologia demòcrata: més ambiciós que els progressistes, defensaven el sufragi universal
masculí, enfront del censatari dels liberals i moderats.
 Ampliació de les llibertats, la llibertat de culte, la lluita contra les desigualtats socials.
 Legalització de les incipients organitzacions obreres i un repartiment més just de la
terra per als agricultors, ja que les desamortitzacions havien canviat de mans els béns de
4.- El Partit l’Església, però no havia aportat terra als camperols.
 Intervenció de l’Estat en l’ensenyament.
Demòcrata  Una fiscalitat més justa.

 Partit fundat en 1849.

 Suport social: progressistes radicals, professionals liberals i sectors populars.

 Ideologia demòcrata: més ambiciós que els progressistes, defensaven el sufragi
4.- El universal masculí, enfront del censatari dels liberals i moderats.
 Ampliació de les llibertats, la llibertat de culte, la lluita contra les desigualtats
Partit socials.
 Legalització de les incipients organitzacions obreres i un repartiment més just de la
Demòcrata terra per als agricultors, ja que les desamortitzacions havien canviat de mans els béns de
l’Església, però no havia aportat terra als camperols.
 Intervenció de l’Estat en l’ensenyament.
 Una fiscalitat més justa.

 Els Republicans guanyen força al final del regnat d’Isabel
II i, a més de defensar el mateix que els demòcrates, demanen
la República i un caràcter més social i popular.

7.2.1.- Els partits polítics: del PARTIT DEMÒCRATA sorgí el PARTIT REPUBLICÀ
5.- El  Guanyen força al final del regnat d’Isabel II.
Partit
Republicà  Escindit del Partit Demòcrata, a més de defensar el mateix que els demòcrates, demanen la
República i un caràcter més social i popular.

7.2.2.- L’exèrcit, les Juntes i la Milícia, el paper de la premsa i de l’Església

El sistema liberal es basarà en tres pilars: la
Corona, l’exèrcit i els partits dinàstics (moderats
i progressistes), sent l’exèrcit clau per a decidir
qui governa, mentre la majoria de la població
quedava fora del sistema polític.

 Els partits polítics.
 El pes de l’exèrcit.
 Les Juntes i la Milícia.
 El paper de la premsa.
 L’Església.

7.2.2.- L’exèrcit
El pes de l’exèrcit: Té una constant presència en la vida política durant el segle XIX. La història
política del sistema liberal fins 1868 es caracteritza pel fort pes de l’exèrcit o la militarització de la
vida política.

“Llego al fin a la enojosa tarea de reseñar mis trabajos en las
elecciones, que es lo más desagradable de las tareas de
un gobernador. Se exige de él que sea honrado, leal y
justo, y que gane, sin embargo, las elecciones. Al que
las pierde se le califica de inepto y le cuesta el destino.
Al que para ganarlas comete violencias o imprudencias,
se le tilda de bárbaro; si las violencias son justiciables,
los vencidos le encausan, le difaman en los periódicos y
le suscitan toda clase de disgustos. ¡Triste conflicto!

Yo seguí siempre el sistema de favorecer la candidatura de!
gobierno, pero con prudencia, con decoro y sin faltar a la
justicia, a la ley y a la honradez.”

Guerola, Memoria dé mi administración en la provincia
de Málaga como gobernador de ella (1857-1863).

El pes de l’exèrcit: Els líders dels principals partits són militars i el pronunciament militar serà
l’única forma real de canviar el govern, especialment en el cas dels progressistes perquè els era difícil
arribar al poder a causa del sufragi censatari restringit.

“Mucho se habla en estos últimos tiempos de la
necesidad de destruir la preponderancia militar para
fortalecer el poder civil; parécenos que la cuestión se ha
planteado al revés, y que más bien debiera pensarse en
robustecer el poder civil para destruir la preponderancia
militar: no creemos que el poder civil sea flaco porque el
militar sea fuerte, sino que, por el contrario, el poder
militar es fuerte porque el civil es flaco [...].
Las quejas contra la preponderancia militar datan ya de
mucho tiempo; hace largos años que las fracciones
liberales se acusan unas a otras [...).Lo que en 1834 y
1835 decían los progresistas contra los moderados,
dijeron los moderados contra los progresistas en 1836 y
1837; hasta 1840 les tocó el turno a los progresistas
repetir los mismos cargos; que luego reprodujeron los
moderados hasta 1843 [...].
El nombre de las personas y de los hombres no significa
nada: el hecho es el mismo.”
Balmes, Artículo publicado en El Pensamiento de la
Nación;18-III-1846

El pes de l’exèrcit: Tot i que l’objectiu de l’exèrcit era garantir l’ordre, la intervenció militar es
converteix en un fenomen crònic, en ser l’única institució sòlida de l’estat liberal, front la feblesa de
la societat civil, i el mateix sistema de partits és el braç executor de la conspiració política.

El pes de l’exèrcit: Són els militars, a través de les
conspiracions i pronunciaments, els que canvien els governs,
però actuant sempre en nom d’un partit (pronunciament) i no en
nom de l’exèrcit o l’Estat (colp d’estat).

7.2.2.- Les Juntes
Les Juntes. Les Juntes, primer d’ideologia liberal i després progressista, estaven constituïdes de
manera espontània i es proclamaven representats de la voluntat popular, atribuint-se la sobirania
nacional en moments de crisi (1812, 1820, 1835, 1836, 1840, 1842-43, 1854 i 1866-68). Sorgiren a
partir de la guerra del Francès i reaparegueren durant el regnat de Ferran VII. Trien els seus
representants a través de processos electorals i organitzen revoltes i pronunciaments, per tant, són
un element essencial dels canvis de govern, cal destacar dos moments: en 1854 el canvi de govern
quan comença el bienni progressista, i el de 1868 on acaba el regnat d’Isabel II.

7.2.2.- La Milícia
La Milícia. Les milícies eren un cos de voluntaris que tenia cada ajuntament per la defensa de
l’ordre públic. Són una alternativa a l’exèrcit regular. Formades per sectors liberals i ciutadans,
les milícies estaven controlades pels progressistes.

La Milícia serà la força militar de les Juntes. A partir de 1835 fou la força que els progressistes van
utilitzar per mobilitzar sectors populars i forçar la Corona a cridar-los al poder. Cada milícia actua de
manera independent a cada província.

Les Juntes i la Milícia, per la seva
composició heterogènia i la variació de
les seves demandes, seran difícilment
controlables pel poder i derivaran cap a
demandes socials i econòmiques que
seran arreplegades pel sexenni
revolucionari.

7.2.2.- El paper de la premsa
El paper de la premsa. La premsa juga un paper clau com a únic mitjà de comunicació important,
cada partit tindrà els seus periòdics, expressió de les idees polítiques i mitjà de divulgació de les idees
i debats per tot el territori. En un país d’analfabets, aquesta es solia llegir en casinos i cafès en veu
alta, fomentant les tertúlies polítiques.

7.2.2.- El paper de l’Església
L’Església. L’església continua sent molt important pel seu poder i per ser la principal transmissora
d’idees, si bé la seva ideologia és ultraconservadora i feia sempre costat als més rics
(anticlericalisme popular creixent); ara s’apropa a les idees liberals en el poder, cercant així
recolzament econòmic de l’Estat i mantenir el seu poder.

ETAPES (1844-1868)
Introducció. En 1843, després de la caiguda d’Espartero, Isabel II fou nomenada reina d’Espanya. El
regnat d’Isabel II es caracteritza pels governs dels liberals moderats, distingint-se tres etapes:
1.- Dècada Moderada (1844-54).
2.- Bienni Progressista (1854-56).
3.- Tornada dels moderats (1856-68) amb
3.1.- Un govern unionista fins 1863.
3.2.- Un moderat entre 1863 i 1868.

7.2.- L’ARTICULACIÓ del SISTEMA LIBERAL ISABELÍ
(1844-1868)
 7.2.3.- LA PRIMERA DÈCADA MODERADA (1844-1854).

7.2.3.- LA PRIMERA DÈCADA MODERADA (1844 -1854)
 7.2.3.- LA PRIMERA DÈCADA MODERADA (1844-1854).
Les eleccions de 1844, amb un sufragi molt restringit, amb molta
abstenció (molt poca participació política) i on els progressistes
tindran moltes dificultats (pel descontent amb la regència
d’Espartero), donen la majoria als moderats, que obtenen el poder
a partir de 1844 amb l’ajuda de la corona, el cap del govern va ser
el general Narváez, un home centralista, autoritari i repressiu.
Consoliden un liberalisme conservador, unitari i centralista.
Els moderats representen el poder de la nova burgesia terratinent
(alta), fusió dels antics senyors i els nous propietaris burgesos.
Els moderats posen les bases d’un liberalisme molt conservador
(doctrinari) contra l’absolutisme i el carlisme, per una part, i les
classes populars, per altra.
Els moderats hagueren de controlar a la població, lluitar contra els
carlins que quedaven al nord, contra les classes populars i per això
limitaren les llibertats. El govern desarmarà les Milícies
Nacionals i restaurarà la llei d’Ajuntaments del 1840. Isabel va
derogar al Constitució de 1837 i se’n va redactar una de nova, la
de 1845, que donava més poder a la corona que al parlament.

Els moderats faran una nova CONSTITUCIÓ del 1845 (liberalisme
moderat doctrinari), que substituí a l’anterior (1837) i representà un cert
retrocés, basada en el sistema anglès, englobava les idees bàsiques dels
moderats. La diferència fonamental entre amb dues és que, mentre la del 37
tenia sobirania nacional, la del 1845:
Art. 12. La potestad de hacer las leyes reside en las Cortes con el Rey.

1.- Sobirania compartida entre rei i Corts (nega sobirania nacional).

La Constitució
moderada de 1845
(liberalisme doctrinari)



2.- Més poders al rei (executiu), nomena ministres, convoca/dissol corts.

Art. 26. Las Cortes se reúnen todos los años. Corresponde al Rey
La Constitució convocarlas, suspender y cerrar sus sesiones, y disolver el Congreso de
moderada de 1845 los Diputados.
(liberalisme doctrinari) Art. 35. El Rey, y cada uno de los Cuerpos Colegisladores, tienen la
iniciativa de las leyes.
Art. 43. La potestad de hacer ejecutar las leyes reside en el Rey, y su
autoridad se extiende a todo cuanto conduce a la conservación del orden
público en lo interior, y a la seguridad del Estado en lo exterior, conforme
a la Constitución y a las leyes.
Art. 44. El Rey sanciona y promulga las leyes.




3.- Confessionalitat catòlica de l’Estat.
La Constitució
moderada de 1845
Art. 11. La Religión de la Nación española es la católica, apostólica,
romana. El Estado se obliga a mantener el culto y sus ministros.




La Constitució 4.- Control dels ajuntaments i les diputacions provincials.
moderada de 1845
(liberalisme doctrinari) 5.- Supressió de la Milícia (volien el control, no cap grup independent).

6.- Sufragi censatari molt restringit (1% població, reina elegia batlles).

Art. 13. Las Cortes se componen de los Cuerpos Colegisladores, iguales en
facultades: el Senado y el Congreso de los Diputados.
tenia sobirania nacional, la del 1845:ilimitado: su nombramiento pertenece
Art. 14. El número de Senadores es
al Rey.
Art. 15. Sólo podrán ser nombrados Senadores los españoles que, además
de tener treinta años cumplidos, pertenezcan a las clases siguientes:
Presidentes de compartida entre rei i Corts Colegisladores. nacional). o
1.- Sobirania alguno de los Cuerpos (nega sobirania Senadores
Diputados admitidos tres veces en las Cortes. Ministros de la Corona.
Consejeros de Estado. Arzobispos. Obispos. Grandes de España. Capitanes
generales del Ejército y Armada. Tenientes generales del Ejército y
Armada. Embajadores. Ministros plenipotenciarios. Presidentes de
La Constitució Tribunales Supremos. Ministros diputacions provincials.
4.- Control dels ajuntaments i les y Fiscales de los mismos. Los
moderada de 1845 comprendidos en las categorías anteriores deberán además disfrutar 30.000
(liberalisme doctrinari) reales de renta procedente de(volien el control, no cap grup de los empleos
5.- Supressió de la Milícia bienes propios o de sueldos independent).
que no puedan perderse sino por causa legalmente probada, o de
jubilación, retiro o cesantía. Títulos de Castilla que disfruten 60.000 reales
de renta. Los que paguen con un año de antelación 8.000 reales de
7.- Corts bicamerals: Congrés (per sufragi censatari), Senat (pel rei).
contribuciones directas, hayan sido Senadores o Diputados a Cortes, o
Diputados provinciales, o Alcaldes en pueblos de 30.000 almas, o
Presidentes de Juntas o Tribunales de Comercio.
Art. 17. El cargo de Senador es vitalicio.




La Constitució 4.- Control dels ajuntaments i les diputacions provincials.
moderada de 1845
(liberalisme doctrinari) 5.- Supressió de la Milícia (volien el control, no cap grup independent).


7.- Corts bicamerals: Congrés (per sufragi censatari), Senat (pel rei).

8.- Retall dels drets bàsics fonamentals i restricció de les llibertats.

moderat doctrinari), que substituí a l’anterior (1837), un cert retrocés.

La Constitució
moderada de 1845

2.- Reformes moderades. Altres lleis molt restrictives
Les reformes moderades es caracteritzen per potenciar el liberalisme, el centralisme, la
jerarquització i la uniformització territorial.
Llei La Corona nomena els alcaldes dels ajuntaments amb més de dos mil habitants
Administració i, també, als governadors civils, això per aconseguir controlar l’opinió dels
Local (1845). ciutadans i tenir la mateixa ideologia per tot el país (control ideològic).
Restauració de la Llei
municipal d’Ajuntaments
del 1840. Ajuntaments i diputacions depenen de l’administració central (centralisme).

Aquestes mesures centralitzadors provoquen la 2a guerra Carlina (1846-49), molt
localitzada i menys important, que aconseguirà el reconeixement dels drets forals al
País Basc i Navarra, però sense competències legislatives i judicials (perviuen els furs).

Reforma de
l’educació

Apropament
a l’església

Les reformes moderades es caracteritzen per potenciar el liberalisme, el centralisme, la
jerarquització i la uniformització territorial.
Llei La Corona nomena els alcaldes dels ajuntaments amb més de dos mil habitants
Administració i, també, als governadors civils, això per aconseguir controlar l’opinió dels
Local (1845). ciutadans i tenir la mateixa ideologia per tot el país (control ideològic).
Restauració de la Llei
municipal d’Ajuntaments
del 1840. Ajuntaments i diputacions depenen de l’administració central (centralisme).

Aquestes mesures centralitzadors provoquen la 2a guerra Carlina (1846-49), molt
localitzada i menys important, que aconseguirà el reconeixement dels drets forals al
País Basc i Navarra, però sense competències legislatives i judicials (perviuen els furs).

Accés de tota la població a l’ensenyament primari.
Reforma de
l’educació Sols aquells amb diners per a pagar-s’ho poden fer secundària.

Referent a Universitats, sols Madrid pot concedir el títol de Doctor.

Es va establir un sistema d’ensenyança pública sota l’Estat i
regularen les ensenyances privades vinculades a la religió.


En 1845 li tornen al clergat secular aquells béns
que li havien expropiat i no havien venut encara.
Apropament
a l’església Entre Pius IX i Juan Bravo Murillo.

En 1851, Narváez millora les relacions amb l’església i signa el Concordat amb La
Santa Seu, pel qual l’estat mantindria el culte i el clergat tindria, en la pràctica, el
monopoli de l’ensenyament secundari i sols el matrimoni canònic seria vàlid.

Art. 36: […] el Gobierno de
Su Majestad proveerá lo
conveniente al efecto; del
mismo modo proveerá a
los gastos de las
reparaciones de los
templos y demás edificios
consagrados al culto […].

Apropament
a l’església

S’aproven a canvi del recolzament de l’església a Isabel II i el sistema isabelí.

El govern moderat es va apropar a l’església, enemistada amb els progressistes per les
desamortitzacions de les etapes anteriors.

1851. Reforma del Codi penal, recull totes les lleis vigents que són les
mateixes (unitàries per tot l’Estat). Humanització de les penes.

1844. Creació de la Guàrdia Civil per a defensar l’ordre públic (l’ordre
burgés) i vigilar les propietats privades dels terratinents. Un cos armat amb
finalitats civils, però amb una estructura militar. Va ser creada pel duc
d’Ahumada. Es suprimeix la Milícia Nacional progressista i es crea el cos
militaritzat de la Guàrdia Civil per a perseguir els delictes.

Durarà més d’un segle i neix dels problemes
fiscals que arrossegava la Hisenda.
Reforma fiscal i
d’Hisenda, feta per Introducció de la contribució directa (nous impostos per cobrir el deute
Alejandro Mon estatal). Va consistir en combinar impostos directes (contribució
Santillán d’immobles, cultius, ramaderia i indústria) i indirectes (estancs, consums,...).
(1845)
Millorà la situació, però l’endeutament de l’Estat continuarà
sent permanent i s’haurà de continuar emetent deute públic, i
demanant crèdits i fent concessions als grups estrangers.

S’adoptà un únic sistema de pesos i
mesures: el sistema mètric decimal.

Constitució de 1845. Restricció més
exagerada del sufragi censatari: augment
dels rendes = menys persones podien votar.

3.- Caiguda dels moderats
Totes aquestes mesures van accentuar el centralisme amb la uniformització administrativa i van
reforçar les institucions de l’Estat. Hi va haver certs canvis socials i un tímid desenvolupament
econòmic, que va generar conflictes socials.

El funcionament del sistema isabelí, que impossibilitava la participació de la majoria de la
població i el canvi de majories per eleccions (manipulació electoral), va fomentar l’aparició de
grups de pressió del rei (“camarilles”) i la intervenció de l’exèrcit, les Juntes i la Milícia en
política, i el poder polític es va desenvolupar al voltant de la corona i no de les corts.

Per una part, va rebrotar el Partit carlí (absolutistes radicals), que
protagonitzarà l’aixecament i provocarà la segona guerra Carlina
(1848-1849) o “guerra dels matiners” (1846-49), principalment a
Des de fora del sistema Catalunya, i amb les mateixes reivindicacions que deu anys abans.
sorgeix una doble oposició:
Per altra part, en 1849, els demòcrates funden el Partit Demòcrata,
crític amb Isabel II i que s’oposava al govern moderat, demanen el
sufragi universal masculí i evolucionen cap a posicions republicanes.

CARLOS LUIS DE BORBÓN

A partir de 1851, els moderats entren en lluites polítiques internes entre ells i, en tres anys, hi
haurà quatre governs moderats: crisi política que s’agreujà per l’intent moderat del cap de
govern Bravo Murillo, quan en 1854, va intentar (sense èxit) impulsar una reforma de la
Constitució per donar-li encara més poder a l’executiu (reina i govern) i menys per a les Corts.

A això cal afegir les males collites i la forta pujada del preu del blat (i del pa), una crisi
econòmica que va provocar la protestes i revolta de les masses populars, que es van aixecar en
contra dels moderats, que triomfarà a Barcelona, Madrid i Saragossa.

Així, els pronunciaments i les revoltes de Juntes, que es formen, i les Milícies seran l’única
alternativa per canviar el signe del govern i sortir de la crisi.

3.- Caiguda dels moderats. La revolta de 1854 i el canvi de govern, ara progressista
Des de dins el sistema , els moderats pateixen divisions internes per la pèrdua de popularitat,
cosa que va provocar que en 1854 els generals moderats O’Donnell, Dulce i Olano protagonitzen
el pronunciament de Vicálvaro (l’anomenada “Vicalvarada”), però veient que no tenen suficients
forces, cerquen el recolzament dels progressistes.

Revolta dels progressistes i alguns sectors moderats.
Moderats descontents (O’Donnell, que funda la Unión Liberal) i
progressistes (Espartero) publiquen dos manifests Manifest de Manzanares
(1854) i Manifest d’Aranjuez, que exigien el compliment de la constitució a
més de:

 Reforma de la llei electoral (ampliar el dret al
sufragi).
 Ampliació de les llibertats.
 Reducció d’impostos. BALDOMERO
 Restauració de la Milícia i la formació de Juntes ESPARTERO ,
i, posteriorment, Corts Constituents.

O’DONELL

PRINCIPE DE
VERGARA

En conclusió, la radicalització de la revolució urbana va amenaçar al tron i Isabel II, no fent abdicar
a Isabel, sinó forçant-la a reconèixer les reformes democràtiques iniciades el 1844. Amb l’ajuda de les
Juntes, que es formen, i la Milícia (protestes a les principals ciutats) aconseguiren que la reina Isabel,
en el 1854, encarrega la formació del nou govern a Espartero, que serà el president del govern i aquest
nomena a O’Donnell ministre de la Guerra, donant inici al BIENNI PROGRESSISTA.

7.2.4.- EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)
7.2.4.- EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856).
1.- Constitució de 1856 (non nata).
2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica.
3.- Crisi del bienni progressista. Conflictivitat social (1840-68).

La revolta de 1854 i el nou govern progressista: el canvi de govern

La revolta de 1854 i el nou govern progressista: el canvi de govern
Curt període dirigit per Baldomero Espartero amb la col·laboració del general Leopoldo O’Donnell
que, en mig dels moderats i progressistes, crearà un nou partit i serà el líder de la Unió Liberal.
Moment quan s’impulsaran reformes per modernitzar l’economia espanyola: es restaura la
Constitució del 1837, mentre les noves Corts, amb majoria de la Unió Liberal i suport
progressista, elaboren una nova Constitució que no arribarà a ser publicada, la del 1856 (non nata).

Joaquín Baldomero Fernández -
ESPARTERO Álvarez de Toro

O’DONELL

1.- Constitució de 1856 (coneguda com la “non nata”)
Es restaura la Constitució del 1837, mentre les noves Corts, amb majoria de la Unió Liberal i suport
progressista, elaboren una nova Constitució que no arribarà a ser publicada, la del 1856 (non nata).

O’DONELL

La Constitució de
1856 (non nata)

Joaquín
Baldomero
Fernández -
ESPARTERO
Álvarez de Toro

Va ser una constitució que s’aprovà però mai es va dur a terme, no va entrar en vigor. Es va aprovar
una ampliació dels drets:
1.- Sobirania nacional.
Art. 1. “Todos los poderes
2.- Més drets i llibertats individuals. públicos emanan de la
1.- Constitució
de 1856 Nación, en la que reside
3.- Es restaura la Milícia Nacional. esencialmente la
soberanía, y por lo mismo
4.- Elecció directa dels ajuntaments. Nova Llei pertenece exclusivamente
(coneguda com
Municipal (aprovada no aplicada). Ampliava a la Nación el derecho de
la “non nata”)
el cos electoral (baixa la quota censatària) per establecer sus leyes
a possibilitar que el poble triï al batlle. fundamentales.”

5.- Llibertat de culte. Tolerància religiosa.

Art. 3. “Todos los españoles pueden imprimir y publicar libremente sus ideas sin previa censura, con
sujeción a las leyes. No se podrá secuestrar ningún impreso hasta después de haber empezado a
circular. La calificación de los delitos de imprenta corresponde a los jurados.”

Art. 14. “La Nación se obliga a mantener y proteger el culto y los ministros de la religión católica que
profesan los españoles. Pero ningún español ni extranjero podrá ser perseguido por sus opiniones o
creencias religiosas, mientras no las manifieste por actos públicos contrarios a la religión.”

2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica: DESAMORTITZACIÓ DE MADOZ
El segon govern progressista d’Espartero emprèn un pla de reformes ambiciós, un CONJUNT DE
LLEIS per defensar els interessos de la burgesia urbana i de les classes mitjanes, que busca el
desenvolupament econòmic i la industrialització. Dues línies d’actuació més importants: represa de
la desamortització (1855) i la llei general de ferrocarrils (1855).

A.- El bienni progressista va implantar la segona DESAMORTITZACIÓ del regnat d’Isabel II, la de
PASQUAL MADOZ (1855).


Afecta als béns del clergat
que quedaven, però sobretot:

 A les terres de l’Estat (Corona).
 Dels ordes militars.
 De les confraries.
 De les institucions benèfiques.
 I, sobretot, dels Ajuntaments (béns de propis i
comunals, bàsicament a aquests darrers).
 Béns de propis, que pertanyien als
ajuntaments i es poden llogar, malgrat
siguin municipals.
 Béns comunals, que abans eren aprofitats
per tota la comunitat camperola, en
general (boscos, pastures).


Mateix sistema que en 1837: expropiació i venda en pública subhasta.

Surten a la venda molts més béns i es recapten molts més diners.

OBJECTIUS: aconseguir diners per equilibrar els pressupostos, per amortitzar el deute i finançar
la construcció d’obres públiques per modernitzar el país com la construcció del ferrocarril.

VALORACIÓ: Si bé va suposar
grans ingressos per a l’Estat i
se’n van beneficiar els burgesos,
antics nobles i camperols rics
que van poder comprar, però van
sortir perjudicats els camperols
més pobres (perdien els béns
comunals i de propis d’on treien
cacera, llenya i altres productes
per a la subsistència) i l’Església
(es violaven els acords de 1845 i
el Concordat de 1851).

Es completa la transformació
de totes les formes de propietat
anteriors en propietat privada
capitalista.


DIFERÈNCIA AMB MENDIZÁBAL:

 Desamortització civil.
 Aquesta vegada s’haurà de pagar en metàl·lic. Ara no s’admeten títols de deute públic per a pagar
el lot comprat, perquè el valor dels títols havia caigut, s’havia devaluat tant que no els acceptava ni
l’Estat, i es necessitava numerari per poder disminuir el deute públic i invertir.

“Bienes declarados en venta y condiciones de su enajenación.
Art. 1º. Se declaran en estado de venta... todos los predios rústicos y urbanos... pertenecientes: al
Estado, al clero, a las órdenes militares de Santiago, Alcántara, Calatrava, Montesa y San Juan de
Jerusalén, a cofradías, obras pías y santuarios, al secuestro del ex infante don Carlos, a los propios y
comunes de los pueblos, a la Beneficencia..., y cualesquiera otros pertenecientes a manos muertas, ya
estén mandados o no vender por leyes anteriores.
Art. 3º. Se procederá a la enajenación de todos y cada uno de los bienes mandados vender por esta
Ley, sacando a pública licitación las fincas o suertes a medida que los reclamen los compradores...
Art. 4º. Los compradores de las fincas quedan obligados al pago en metálico de la suma en que se les
adjudiquen en la forma siguiente: al contado el 10%, en cada uno de los dos primeros años siguientes
el 8% (...), de manera que el pago se complete en quince plazos y catorce años.
Art. 10º. Los fondos que se recauden a consecuencia de las ventas realizadas en virtud de la presente
ley, exceptuando el 80 por 100 procedente de los bienes de propios, y el total de los que produzcan
los del clero..., se destinarán a los siguientes objetos, a saber:
 1º. A que el gobierno cubra, por medio de una operación de crédito, el déficit del
presupuesto del Estado, si lo hubiese en el corriente.
 2º. El 50 por 100 de lo restante, y en años sucesivos del total de los ingresos, a la
amortización de la Deuda Pública...
 3º. El 50 por 100 restante a obras públicas de interés y utilidad generales...”
Aranjuez, a 1º de mayo de 1855. Yo, la Reina. El Ministro de Hacienda, Pascual Madoz.

DESAMORTITZACIONS

DESAMORTITZACIONS
La darrera desamortització, posteriorment a la
revolució de 1868, restableix l’antiga “Llei
desamortitzadora general” de 1855 (Madoz), de
manera que, al 1876, la major part dels béns estaven
ja desamortitzats.

LES DESAMORTITZACIONS
Mesures legislatives
Conseqüències
Amb totes les mesures esmentades es va anar consolidant, pas a pas, el liberalisme econòmic a
Espanya, si bé, les desamortitzacions no varen aconseguir, totalment, els seus objectius, va ser una
reforma agrària mal feta i per això la majoria dels arrendataris i jornalers no es convertiren en
propietaris, perquè les millors terres, degut al sistema de subhasta, foren adquirides principalment per la
burgesia.

Tot i que la reforma va ser mal JUAN ALVÁREZ
aplicada, serví per a reactivar
un gran nombre de terres. La
producció d’aliments va
augmentar, però no va anar
acompanyada de la
introducció dels avenços
tecnològics. Aquesta reforma
agrària es coneix com la gran
oportunitat perduda, ja que
no va produir una
modernització de
l’agricultura i, per tant, no es
va propiciar el
desenvolupament de la
indústria.

MENDIZÁBAL

Conseqüències
Les terres podien ser comprades lliurement, però per aquells que tenien diners, eixa incipient burgesia
financera que donà lloc a la burgesia terratinent, o bé la terra va caure en les mateixes mans. Així, la
terra es va anar concentrant en poques mans, sobretot en les d’aquells que no les treballaven
directament: antiga noblesa, agricultors benestants o burgesos urbans. Aquesta burgesia terratinent,
nou propietari rural, serà coneguda com a “els nous rics.”

PASQUAL MADOZ

JUAN ALVÁREZ
MENDIZÁBAL

Conseqüències
Els grans latifundis succeïren als patrimonis, a les possessions de l’Església i als béns comunals, tot
arruïnant molts ajuntaments. No van acomplir-se, doncs, els objectius que es proposaven: donar terres
als camperols pobres i desintegrar els grans latifundis. Amb les desamortitzacions es va evidenciar la
precarietat dels grups menys afavorits de la societat. En moltes regions d’Espanya, especialment a
Andalusia, els pagesos es varen revoltar per la situació en què els havia deixat aquesta reforma
agrària inconclusa, que no millorà la seva situació sinó que, en alguns casos, l’empitjorà, donat que
alguns petits propietaris es convertiren en jornalers.

La propietat de la terra va quedar
dividida: al nord d’Espanya
minifundis insuficients i d’escassa
productivitat per la dolenta qualitat
de la terra; a Andalusia grans
latifundis en mans de grans senyors
terratinents; i a la costa llevantina
la situació va ser un poc més
acceptable perquè, en alguns casos,
els antics arrendataris enfitèutics
pogueren accedir a la propietat.

Conseqüències
En general, desapareguda la servitud jurídica, pròpia de l’Antic Règim, el conjunt de pagesos
(petits propietaris, arrendataris, criats o jornalers sense terra) continuaren ara subjectes a unes relacions
de tipus clientelar i dominades pels gran cacics, que exercien una gran influència sobre ells.
Si bé les desamortitzacions no varen aconseguir totalment els seus objectius, per a l’Estat va ser un
negoci rodó perquè va aconseguir doblers per guanyar la primera guerra Carlina i per cobrir una
gran part del deute públic (el reduïren).

2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica: LLEI DE FERROCARRILS (1855)
B.- La LLEI GENERAL DE FERROCARRILS (1855), que oferia incentius i avantatges a les
empreses inversores, per finançar la construcció de l’estesa ferroviària.

PLUJA, VAPOR I VELOCITAT. WILLIAM TURNER


ANTECEDENTS: Abans de 1855 ja s’havien construït trams dispersos per tot el territori amb
concessions privades, però eren poc rendibles per als empresaris que els construïen, per exemple,
L’Havana (1837), Mataró-Barcelona (1848), Madrid-Aranjuez (1851), València, Xerés, Astúries,...

OBJECTIUS: El govern progressista volia impulsar la construcció d’una xarxa viària
interconnectada per tot el país per a millorar el transport (menys costos i major rapidesa) i
incentivar l’economia (els diners privats no acudien a un projecte que no oferia una rendibilitat clara),
per això la Llei General de Ferrocarrils de 1855.


Els donaven els
terrenys per on
fer les vies.

AVANTATGES Podien importar
tot el material
que necessitaren
que es concedien
als inversors
sense pagar
aranzels.

Se’ls garantia un
benefici anual
del 6% de les
inversions (si no
l’obtenien el
pagaria l’Estat).


1.- Va propiciar la inversió de molts capitals, tant nacionals com estrangers.
BENEFICIS
DE LA
LLEI:


BENEFICIS
DE LA 2.- Va millorar molt el transport de mercaderies.
LLEI:


BENEFICIS
DE LA 2.- Va millorar molt el transport de mercaderies.
LLEI:
3.- Impulsà la construcció d’un mercat nacional que afavoria als cereals, el vi
i els minerals.

L’estructura radial i arborescent, ja que queden zones aïllades i no es connecten entre
elles zones econòmicament importants.
DESAVANTATGES

L’ample de la via és diferent a l’europeu, el que suposa més costos de transport i
menys rapidesa.
Es desvien cap al ferrocarril capitals que hagueren pogut dedicar-se a la indústria.

Es perd l’oportunitat de potenciar la siderúrgia nacional, perquè es pot dur
material de l’estranger sense pagar aranzels (però la siderúrgia nacional tampoc estava
preparada per a fer front a una demanda tan gran).

3.- Crisi del bienni progressista. Conflictivitat social (1840-68)
La coalició progressista i els moderats aperturistes varen intentar canviar el règim a partir de
pensaments progressistes, però l’Estat no canvià substancialment i les mesures del bienni no
milloraren les condicions de vida de les classes populars, que viuen en aquest moment una crisi
econòmica important en 1855.


Les classes populars viuen en
aquest moment una crisi
econòmica important en 1855,
amb una inflació de preus degut a
les males collites, que dóna lloc a
conflictes socials a Catalunya.

Els obrers de Barcelona
protagonitzen la primera vaga
general de la història d’Espanya
(1855), demanant:

 Reducció d’impostos.
 Abolició de quintes.
 Millora del salari.
 Reducció de la jornada
laboral.


Les mesures del bienni no milloraren les condicions de vida de les classes populars, que viuen en
aquest moment una crisi econòmica important en 1855.

“Excelentísimo Sr. Gobernador Civil de esta Provincia: los que suscriben, fabricantes de lana
y vecinos de esta ciudad, exponen: .... que los tejedores y los hiladores se sublevan unos
detrás de otros y piden en masa, y sin guardar las formas de la costumbre, la subida de los
jornales .... Sostienen, en sus ideas desorganizadoras del trabajo, que el fabricante no
puede despedir al obrero sin su consentimiento, y a partir de este absurdo promueven
luchas feroces en detrimento del principio de autoridad ...... Quieren, sin haberlo pensado, el
exterminio de las fábricas, y lo conseguirán si V.E. no pone freno a todos estos alborotos.
Quieren, desde hace un mes, poner fin a los sistemas de fabricación .... Los hiladores
quieren inutilizar los tomos mecánicos llamados Mulagenys [sic] y reemplazarlos por tomos
manuales, que ya no existen en ninguna parte y que ni se sabe como se tienen que utilizar.

... Las nuevas máquinas, que abaratan la producción, producen momentáneamente
perturbaciones pasajeras en el trabajo, pero pronto estas perturbaciones retroceden en
beneficio de los que las han sufrido y de todo el país. Quien lo dude, aquí tiene el ejemplo de
Inglaterra, y si con eso no hay bastante, tiene el de esta misma ciudad, donde hace veinte
años la industria lanera no era nada y hoy quizás es superior a la agricultura …”.

Carta reproducida en el periódico "El Clamor Público". Antequera, 26-9-1.854

Els obrers de Barcelona protagonitzen la primera vaga general de la història d’Espanya (1855),
demanant:

 Reducció d’impostos.
 Abolició de quintes.
 Millora del salari.
 Reducció de la jornada laboral.

“Barceloneses: catalanes todos. Muchísimos son los fabricantes del Principado que han
despedido a sus trabajadores enviándoles a pedir limosna. El guante arrojado por los amos
quieren recogerlo de una vez los trabajadores, y, por lo mismo, pacíficamente, dejarán las
cuadras y talleres hasta que se les haga completa justicia (...). A los trabajadores no les
mueven otros fines que la libre asociación (...) quieren también fijar de un modo estable las
horas de trabajo; y que se constituya un gran jurado de amos y obreros (...) y desean, por
fin, que se les considere como ciudadanos españoles para ser admitidos en las filas de la
Milicia Nacional, de la que se les excluye ahora de una manera absoluta (...)”.

Manifiesto colectivo de los huelguistas (1855).

El govern aprova la Llei del Treball per acabar amb la vaga, permetent les associacions obreres i
algunes millores laborals.

El govern aprova la Llei del Treball per acabar amb la vaga, permetent les associacions obreres i
algunes millores laborals.

La inestabilitat política estava provocada per Amb el suport dels liberals es forçarà la
la fragilitat del pacte entre els progressistes i dimissió d’Espartero i es dissoldran les
els moderats renovadors o aperturistes. Corts. O’Donnell (Unionista) amb el suport
Comencen les discrepàncies entre O’Donnell de l’exèrcit, amb les Corts suspeses i amb
i Espartero i, en el context d’aquesta crisi l’actitud favorable de la Corona, en juliol del
política, en 1856 la crisi econòmica s’agreuja 1856, rep l’encàrrec de la reina Isabel II de
i es produeixen revoltes per tot el país, amb formar govern, i reprimirà durament les
incendis de finques i fàbriques. protestes i revoltes

7.2.3.- RETORN AL MODERANTISME (1856-1868)
I CRISI DEL SISTEMA ISABELÍ
7.2.3.- RETORN AL MODERANTISME (1856-1868) I CRISI DEL REGNE ISABELÍ.
1.- El govern de la Unió Liberal (1856-1863).
2.- Crisi del sistema isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868).

I CRISI DEL SISTEMA ISABELÍ
Narváez es torna a situar al govern, on predominen els terratinents, militars i l’església (segon
subperíode, 1863-68). Hi ha una alternança del poder entre els unionistes (primer, 1856-63) i els
moderats (després, 1863-68), governació entre Narváez (2n període) i O’Donnell (1r període), però
aquest fou més moderat del que ho fou abans, i els progressistes, ara demòcrates, van quedar
marginats del govern, els van deixar cada vegada més enfora del sistema polític, degut a l’actitud de
la reina decantada, cada vegada més, cap als moderats.

És un moment d’expansió
econòmica per la creació
de carreteres, el
ferrocarril, la importància
de la indústria tèxtil
catalana.

1.- El govern de la Unió Liberal (1856-1863)
Etapa que es caracteritza per una tornada al conservadorisme o moderantisme per part d’O’Donnell
(1858-1863), que restaura el règim que dos anys enrere havia ajudat a revocar, que implicà:

 Es torna a restaurar la Constitució de 1845
(moderada) i es restringeix el sufragi.
 Abolició de les lleis progressistes del bienni:
interromp la desamortització de 1855, anul·la la
llibertat de premsa,...
 Dures repressions contra els camperols revoltats.
 Corrupció electoral amb la compra de vots i
tupinades: caciquisme.
 Restableix els impostos.

El govern, entre 1856-1863, aconsegueix una certa estabilitat política i es potencia un nacionalisme
espanyol patriòtic, amb una política exterior activa i agressiva basada en les “guerres de prestigi”:
 Es feren moltes expedicions a Indoxina (1858-63).
 Intervencions militars a Mèxic (1862) i al Marroc (1859-60), on aconseguiren Sidi Ifni i ampliar els
territoris de Ceuta.

El govern, entre 1856-1863, aconsegueix una certa estabilitat política i es potencia un nacionalisme
espanyol patriòtic, amb una política exterior activa i agressiva basada en les “guerres de prestigi”:
 Es feren moltes expedicions a Indoxina (1858-63).
 Intervencions militars a Mèxic (1862) i al Marroc (1859-60), on aconseguiren Sidi Ifni i ampliar els
territoris de Ceuta.

CONSEQÜÈNCIA: Enfortiran la imatge del règim i fomentaren la consciència patriòtica. La part
més prospera d’aquesta dècada va ser amb O’Donnell, sobretot entre 1858 i 1863: bones collites i
expansió comercial amb Cuba i Filipines.

Els inicis de la crisi econòmica de 1863 (retrocés econòmic, crisi financera, de la indústria cotonera
degut a la guerra d’Independència nord-americana, que provocà la disminució de l’exportació de cotó),
fa que augmenti el descontent del sectors populars amb el règim isabelí i, també, es produeix la
pèrdua del suport polític als unionistes i als moderats, i la Unió Liberal es va trobar amb l’oposició
de demòcrates, republicans i progressistes, cosa que va provocar que O’Donnell dimitís: tornen els
moderats (Narváez).

2.- Crisi del sistema isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868)

Existeix una successió de governs. Narváez va tornar al poder i cada cop va ser més autoritari
i repressiu. La reina perd el prestigi per diversos escàndols i poca capacitat política i l’únic
suport que manté és el dels moderats.


Els moderats són incapaços de solucionar el greu problema de la crisi econòmica. Les revoltes no
paren, tan al camp com a les ciutats, especialment a partir de 1866.

Els progressistes veuen que un canvi de govern per via parlamentària és
impossible i varen recórrer als pronunciaments militars, però varen ser
reprimits per Narváez. Els militars progressistes es pronuncien (Prim),
però no es fan amb el poder. Es succeeixen conspiracions contra la corona
per part dels progressistes i part de la Unió Liberal.


El govern moderat governa de forma autoritària, al marge de les Corts i tots els grups polítics i
reprimint durament (amb pena de mort) qualsevol protesta, com per exemple:

Nit de Sant Daniel (1865) amb la mort de nou estudiants. Cau Narvaez i torna O’Donnell.

NIT DE SAN DANIEL (1865)


Els militars progressistes es pronuncien (Prim), però no es fan amb el poder.

Sublevació del Quartell o la Caserna de San Gil (1866). La repressió d’aquesta acaba amb
l’afusellament dels amotinats (60 morts). Cau O’Donnell i torna Narváez.

SUBLEVACIÓ DEL CUARTELL DE SAN GIL
I AFUSSELAMENT DELS AMOTINATS (1866)


Les revoltes continuen sense parar, tan al camp com a les ciutats, especialment a partir de 1866.

El govern moderat governa de forma autoritària, al
marge de les Corts i tots els grups polítics i reprimint
durament (amb pena de mort) qualsevol protesta.

Tota l’oposició s’exilia i s’uneix en contra dels
moderats i d’Isabel II, i es signa el Pacte d'Ostende
(1866).

Tota l’oposició s’exilia i s’uneix en contra dels
moderats i d’Isabel II, i es signa el Pacte
d'Ostende (1866) entre els progressistes,
demòcrates i republicans, que van arribar a un
acord amb l’objectiu principal d’acabar amb el
règim i destronar la reina per ser culpable de la
situació i establir un règim democràtic amb la
convocatòria a corts per sufragi universal
masculí directe. El 1867, la Unió Liberal
s’uneix al Pacte d’Ostende.

El setembre de 1868 té lloc la revolució de “La
Gloriosa” amb l’enfonsament de la monarquia i
l’inici del Sexenni democràtic.

ANNEX: PRIMERS MOVIMENTS SOCIALS (1840-68)
Les fortes desigualtats entre la burgesia (inclosa la vella noblesa) i els treballadors, tant els
industrials com els agrícoles, propicia el naixement de nous moviments socials.


Alta burguesía,
latifundistas y
10% profesionales
18%
2%
Jornaleros y
pequeños
propietarios
agrícolas
Obreros
industriales

70%
Clases
populares


“Es preciso entrar en estas habitaciones para
formarse una idea de su insalubridad (...) Apenas
se encuentra una de estas chozas con ventilación,
con embaldosado, con fogones ni hogares, ni aun
con chimeneas para la salida de los humos, ni
localidad sino para un matrimonio con sus dos
hijos pequeños: pues bien en estas pocilgas
suelen habitar 3, 4, 5 familias, con 18 ó 24
personas de ambos sexos (...)

Si con arreglo a la ordenanza municipal
no se consintieran en estas pocilgas más
personas que las que permiten los cuarenta pies
superficiales por cada una, no podrían exigir los
propietarios el exorbitante arriendo que sacan (...)
y con semejante tráfico descuidan mejorar los
edificios, seguros de que la reedificación no les
produciría una ganancia tan usuraria.”

Su Ermitaño.


“El aire caliente y húmedo, que es el que reina en las fábricas de hilados y tejidos, es
altamente debilitante; produce abundantes sudores; languidez muscular y debilidad en el
sistema gástrico, acompañada de poco apetito; respiración lenta y penosa; movimientos
pesados; la sangre no se arterializa debidamente; las impresiones e ideas se obstruyen y el
sistema nervioso se entorpece. Aunque nuestros obreros no perciben estos síntomas,
propios de una temperatura fuertemente cálida, no por eso deja de sentirlos su naturaleza,
que insensiblemente va tomando todos los caracteres del temperamento linfático, a que
conduce esta temperatura,....
El tejedor, bajo cuyas narices se forma la borrilla, la absorbe con sus inspiraciones
anheladas, ocupando ésta el lugar reservado al oxigeno, que en vano piden los pulmones.
He aquí la causa del ahilamiento y de la debilidad de algunos desgraciados tejedores, a
quienes la necesidad obliga a pasar 14 y más horas diarias unidos a un telar, manteniendo
el cuerpo en constante corvadura, siendo su pecho sin cesar conmovido por el bracear de
la lanzadera, y las percusiones del balancín contra cada uno de los hilos de la trama; he
aquí la causa de esa enfermedad, que comenzando por una tos cada vez más fuerte y más
difícil, llega a tener todas las apariencias de una tisis pulmonar, siendo llamada por los
médicos de los distritos manufactureros tisis algodonera, o pneumonía algodonera;
nombres significativos de una enfermedad cruel, cuyas víctimas van a morir a los hospitales
en la flor de la edad; porque, como esta operación no exige fuerzas musculares, se encarga
a las mujeres y a los jóvenes de pocos años.
Salarich, Higiene del Tejedor. Vich, 1858.

En 1840 es funda a Barcelona el primer sindicat com a forma d’organització dels obrers per a
reivindicar millores salarials i laborals com la reducció de la jornada de treball: l’Associació
Mútua de Teixidors, aprofitant la permissivitat progressista.

Els sindicats utilitzen la vaga com a forma de lluita: Granada (1839), Barcelona (1840-43), Madrid
(1842), València (1843).

Els primers sindicats són d’oficis i actuen com a societat de socors mutu: paguen una quota per a
fer front a malalties, acomiadaments i vagues (caixes de resistència).
Els moderats, en arribar al poder, prohibiran els sindicats i agrupacions d’obrers.

“Recordamos aún los sucesos de aquel año [1843]. […] La clase obrera está aleccionada
por una dolorosa experiencia. La baja de los salarios fue el premio de sus sacrificios en
favor de los capitalistas. […] Las asociaciones […] fueron vivamente perseguidas. […] Se
llegó al extremo de poner la clase toda fuera de la ley y sujetarla a los juzgados militares».

«Ellos [los fabricantes] son los que con sus exigencias han abierto nuestros ojos y nos han
obligado a buscar la causa de nuestros males. Y de raciocinio en raciocinio hemos llegado a
comprender que nuestros malos cesarán cuando las Cortes se interesen por nuestra causa,
y las Cortes estarán a favor nuestro y en favor de la justicia al mismo tiempo, cuando
nosotros nombremos los diputados.”

Textos obreros del Bienio Progresista.
Cit. por C. MARTÍ, Historia de España, vol. 8, Labor, pp. 192-193

Amb el Bienni Progressista (1854-56) tornen ser legals els sindicats.

En 1855 es produeix la primera vaga general a Barcelona: els filadors van a la vaga i són
durament reprimits.

“Los obreros, en fin, piden en beneficio de su salud, de su independencia, del adelanto de
su industria y del aumento del consumo: que se fije en diez el máximo de horas del jornal, y
se sujeten a inspección los locales de los establecimientos fabriles para ver si cumplen las
condiciones higiénicas necesarias; que se establezca el mayor número posible de escuelas
gratuitas industriales, en donde aprendan los obreros los medios más útiles y modernos
para cumplir sus diversas operaciones y fundar tal vez sus inventos, y, por último, que se
establezcan también salas de asilo para los hijos de los obreros que, ocupados en su
trabajo, se ven en la necesidad de tenerlos casi todo el día a los peligros físicos y morales
de la poca edad, y se prohíba a sus padres los pongan a trabajar antes de los diez años
....”.
Peticiones de los obreros de Barcelona en huelga general (julio de 1855)

La resta de treballadors de la ciutat recolzen la vaga per solidaritat (general) i s’arriba finalment a
un acord amb els empresaris.

Les vagues s’estenen per tot el territori: Béjar, Alcoi, Antequera,...

A partir del bienni, els sindicats d’ofici es converteixen en els primers sindicats de classe: la
federació sindical Unió de Classes.
Les revoltes s’estenen al camp, sent especialment greus a Andalusia a partir del bienni progressista
(a causa de la fam dels jornalers): les revoltes se plasmen en ocupacions de terres per part dels
camperols, que es repeteixen en 1855, 1857 (Utrera i Sevilla) i 1861-67, amb ocupacions de molts
pobles i formació d’una mena d’exèrcit de jornalers de 20.000 homes.

"En el mes de junio de 1857 urdiose en Sevilla una conspiración cuyos verdaderos autores o
instigadores, cuya bandera y cuyos propósitos son todavía un misterio, (…) en la tarde y
noche del último día de junio, salieron de Sevilla en número de ciento y tantos hombres, mal
armados y pertrechados, y al siguiente penetraron en las villas de Utrera y de El Arahal,
donde sorprendieron la Casa Cuartel de la Guardia Civil y cometieron excesos punibles,
siendo el más señalado el incendio del archivo municipal y los de algunas escribanías.
La noticia de tan incalificables desmanes obligó a la autoridad militar superior de Sevilla a
activar el envío de una fuerte columna de tropas de infantería y caballería en persecución de
los sublevados, que fueron alcanzados en la mañana del día tres en el pueblo y les causó 25
muertos y escogió 24 prisioneros,14 caballos y varios aspectos. Los sublevados
sobrevivieron a aquella cruel carnicería se dispersaron aterrados en todas direcciones, para
él cayendo poco a poco unos después de otros en poder de la guardia civil, que salió en su
persecución. El día 5 fueron presos sus jefes en el término de la villa de Utrera, y conducidos
a Sevilla, así como todos los dispersos que iban cayendo en manos de la guardia civil.

Sometidos al fallo de un consejo de guerra,
fueron condenados a la última pena, cuyo terrible
sentencia se llevó a cabo el día 12, siendo fusilados en
Sevilla el primer jefe de los sublevados y veinticuatro
individuos más, y en Utrera, el mismo día, el segundo
jefe con ocho de sus subordinados”.

TEMA 7 B. MAJORIA EDAT ISABEL II

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Viewers also liked

Viewers also liked (20)

Similar to TEMA 7 B. MAJORIA EDAT ISABEL II

Similar to TEMA 7 B. MAJORIA EDAT ISABEL II (20)

More from Assumpció Granero

More from Assumpció Granero (20)

TEMA 7 B. MAJORIA EDAT ISABEL II