"Aspectes ideològics sobre comerç, estancs i contraban a Mallorca i Menorca (1.809)". VII Jornades d'Estudis Històrics Locals. Institut d'Estudis Baleàrics, Palma de Mallorca, 1990.

1. ASPECTES IDEOLÒGICS SOBRE COMERÇ, ESTANCS I
CONTRABAN A MALLORCA I MENORCA (1809)
Aquesta comunicació pretén donar a conèixer l'opinió que tenien les institucions de
les illes, i els grups socials que les integraven i els donaven suport, a principis del segle
XIX, respecte del comerç, estancs i contraban (*).
Les fonts utilitzades són els anomenats per Swírez «Informes sobre Corts», que ell
mateix defineix com «el conjunt d'escrits, procedents de corporacions o particulars, que
foren enviats a la Junta Central com a resposta a la sol· licitud d'informació que féu la
Comissió de Corts a una circular de 24 de juny del 1809» (1). Aquesta inclou el Reial
Decret de 22 de maig, que a l'article 3er proposa una sèrie de punts sobre els quals es demana informació -mitjans necessaris per guanyar la guerra, reforma de la legislació de
la hisenda, reforma de l'educació, reforma i finançament de l'exèrcit i de la marina, i paper d'Amèrica a les Corts (2)- a diferents entitats i persones del país.
Artola (4) detecta als informes la crisi política (institucional) i social de l'Antic Règim. Les solucions proposades, de caire pràctic, evidencien la influència del programa
socioeconòmic de la Il-lustració i una certa insolidaritat social. Per a Lasarte (5), la crisi
es manifesta en la repulsa generalitzada que del sistema tributari de la monarquia absoluta
fan els memorialistes, fonamentant la seva opinió en un coneixement de la realitat nacional que els permet criticar els vicis de la hisenda.

2. De les respostes originades a les Balears arribaren a la seva destinació, la de la Comissió de Corts, les de la Junta Superior de Mallorca -6/IX/1809 (6)-, la de
l'Ajuntament
de Palma -20/IX/1809-,
la de la Universitat
de Mallorca28NIII/1809-, la del Bisbe de Menorca -20NIII/1809(7), i Audiència de Mallorca
-5/XI/1809(8). Tenim coneixement de dues més, però no podem assegurar que fossin rebudes a Sevilla, ja que no se'n troba cap referència al' Arxiu de les Corts. Es tracta
de l'informe del Capítol de la Seu de Mallorca -12/lI/1810-- (9) i d'unes «Reflexions»
dels Ajuntaments de l'Illa de Menorca -28/lX/1809(10), encara que aquests darrers
no foren directament consultats (11). Per altra part sí que ho foren els Bisbes de Mallorca
i d'Eivissa, i els Capítols de Menorca i d'Eivissa, dels quals no coneixem resposta.
Resumint hi ha set respostes, cinc de Mallorca, dues de Menorca i cap d'Eivissa.
Dues pertanyen a l'església (Bisbe i Capítol), dues a l'administració local (Ajuntaments), una a l'administració de justícia (Audiència), una prové d'una entitat cultural
(Universitat) i finalment la de la Junta Suprema, institució nascuda com a reconstrucció
del poder central enfonsat per la invasió francesa, i que engloba representants de diferents
sectors polítics i socials (12).
No ens ha d'estranyar, per la simultaneïtat d'unes mateixes persones en diverses
institucions, una certa coincidència en alguns punts. En conjunt, les respostes representen l'opinió d'un grup prou ampli dels sectors dominants de la societat balear a l'època
de la crisi de l'Antic Règim.
La mentalitat econòmica liberal, predominant en importants sectors de la societat
espanyola, queda plasmada als informes, que majoritàriament expressen aquest ideari,
mentre que els principis del mercantilisme quasi han desaparegut, i perduren alguns defensors de les tesis fisiocràtiques. Els partidaris de la iniciativa privada s'oposen als estancs i defensen la llibertat de comerç. Aquest darrer punt mereix ser matisat ja que no hi
ha una total coincidència (13). Ens trobam davant tres posicions respecte de la llibertat
de comerç:
1) Proteccionisme i duanes, per defensar la indústria nacional, en especial la catalana. Fou la política dels Borbons (14).
2) Llibertat de comerç, vinculada als interessos mercantils.
3) Disminució dels drets de les duanes i supressió dels estancs per acabar amb el
contraban i amb la desastrosa administració, incapaç d'aturar-lo.
La no coincidència entre els interessos dels industrials i els dels comerciants durant
la Guerra del Francès quedà de manifest en el cas de Catalunya per la diferent actitud
presa davant l'ocupació francesa: la Junta de Comerç de Barcelona s'oposa a Napoleó,
mentre que els industrials col· laboraren amb els francesos, i fins i tot es donà el cas
d'obrir noves fàbriques durant el període 1810-1812(15).
A Mallorca coneixem els projectes de la Societat Econòmica d'Amics del País (16),
que pel que fa al comerç propugnà:
-La llibertat de comerç i de drets tant de productes exportats com importats.

3. -La creació d'una companyia de Comerç (duita a la pràctica fracassà).
-Millorar la infraestructura comercial.
-Resoldre els problemes monetaris de l'Illa, i entre ells frenar la sortida de moneda
fora de Mallorca.
A Menorca, com a conseqüència de l'ocupació espanyola de 1782 trobam una sèrie
de peticions i propostes. En un memorial tramès al Duc de Crillón, cap de l'expedició
espanyola, el 6 de març, els Jurats de Maó demanen (17):
-Franquesa de port per a Maó.
-Llibertat per comerciar amb Amèrica.
-Lliure extracció de moneda de l'Illa.
E14 d'abril els Jurats de Maó es dirigeixen al Governador demanant llibertat per
sembrar tabac a l'Illa i la prohibició d'introduir-ne de l'estranger (18).
Poc temps després, el 26 de juliol, per mitjà de la resposta dels Jurats de Maó a la
Junta de Govern de Menorca, aquests reiteren els dos primers punts del març, la petició
de l'abril i van afegir (19):
-L'establiment
de fàbriques de teixits de llana, i si això es dugués a terme, la prohibició d'usar teixits de llana estrangers.
-Creació d'un tribunal de comerç.
-Necessitat de pau amb les potències berberisques.
Per altra part, el jurista Francesc$eguí als seus memorials, redactats entre setembre
del 1781 i gener del 1782, demana la creació d'un estanc per als tabacs provinents de
l'estranger (20).
Els menorquins pretenien mantenir l'estatus de què havien gaudit durant la dominació britànica, mentre que la conquesta espanyola suposà el col· lapse del comerç (21); el
port franc i la pau amb el Magreb (que arribà entre els anys 1786-1794) eren necessàries
per a la supervivència del model econòmic menorquí.
El resultat de totes aquestes peticions fou la concessió d'alguns registres per al comerç amb Amèrica -amb certes reticències pel perill que suposava en relació al contraban- en les mateixes condicions que Mallorca, el juny del 1782 (22), una certa franquesa pel que fa al comerç amb Espanya (llibertat de drets per als productes que provenguin de la Península per ser consumits a l'Illa; que els productes estrangers en trànsit a
Espanya que fan escala a Maó paguin els drets a les duanes de la Península, etc) (23), i
una reducció en la prohibició d'extreure moneda durant el 1788 (24).
Mentre la Societat Econòmica de Mallorca pretén que no surti moneda de l'illa els
Jurats de Maó demanen tot el contrari. L'explicació d'aquests fets pot radicar en el diferent tipus de comerç realitzat per mallorquins i menorquins; els primers extreuen mercaderies produïdes a l'illa (oli, aiguardent), a diferència dels menorquins que fonamenten el
seu comerç en la reexportació de productes estrangers, necessitant diners per iniciar les
transaccions.
El Capítol de la Seu de Mallorca
Defensa la no intervenció de l'Estat en matèria de comerç, justificant la llibertat de
comerç (25).

4. El Bisbe de Menorca
A més de remarcar la importància del comerç --«siendo el comercio el principio de
la felicidad de un Reina- (26), proposa:
-La creació de companyies comercials en mans del Rei, però no en règim de monopoli (27), pel que podem qualificar la seva posició de pseudo-mercantilista.
-La supressió dels aranzels que graven les exportacions de productes i manufactures
nacionals i l'increment dels de les importacions.
-La supressió dels estancs.
-Que els nobles es puguin dedicar al comerç sense veure perjudicat el seu estatus.
L'Ajuntament de Palma
EI que preocupa els regidors és acabar amb el contraban i minorar el número
d'empleats de la hisenda, reduint les despeses i fins i tot augmentant els ingressos. Amb
aquesta finalitat es proposa (28):
-La reducció dels aranzels, tant pel que fa als gèneres nacionals com als estrangers,
i més als transportats en vaixells espanyols.
-L'encapçalament
dels estancs amb els pobles.
L'Audiència de Mallorca
Els estancs i el contraban
justícia del sistema (29):
-Supressió de resguards
-Injustícia de la llei que
-Necessitat d'encapçalar
són també la preocupació de l'Audiència, que critica la ini visitadors, els quals acusa de corrupció.
s'aplica en casos de contraban.
les Rendes del Tabac i Salines.
La Reial Literària Universitat de Mallorca
La seva preocupació radica en els empleats de la hisenda, els qui considera causants
dels mals de l'administració (30):
-Els mateixos administradors són els defraudadors i els beneficia l'existència del
contraban.
-Conveniència
d'arrendar els drets de les Duanes.
-Suprimir l'estanc del tabac.
-Prohibir no la introducció, sinó l'ús de gèneres estrangers.
La Junta Superior de Mallorca
La Junta exposa que les despeses de recaptació i resguard de les Rendes de Duanes,
Tabac i Salines són superiors al que es recull. Indirectament es refereix al contraban en
comentar que la recaptació de les Duanes no augmenta en la mateixa mida que la introducció de gèneres. La solució que proposa ja ens és coneguda: l'arrendament o encapçalament de les Rendes de Duanes, Tabac i Salines (31).
Els Ajuntaments de l'Illa de Menorca
Són els que presenten un projecte més complert pel que fa al comerç, proposen (32):
-Abolir les penes corporals i de presó en matèria de contraban, substituint-les per
una pena pecuniària.
-Gravar els gèneres de luxe, no els de necessitat.
-Moderar
els preus dels gèneres estancats i els drets de lícit comerç, amb la qual
cosa augmentarà el consum i les rendes.
-Reducció del número d'empleats de la hisenda.
-Llibertat de comerç amb Amèrica des de tots els ports d'Espanya.

5. -Moderació
als drets tant d'exportació com d'importació, i especialment: a) exportació de fruits i manufactures del Regne, b) productes introduïts o extrets sota bandera
espanyola.
-Que no es concedesqui a cap bandera estrangera privilegi que no gaudesqui la nacional.
-Permís a les embarcacions espanyoles per introduir en trànsit productes estancats i
d'il·lícit comerç als ports del Regne per reexportar-los a l'estranger.
-Exclusió de tota bandera estrangera del comerç de port a port d'Espanya.
-Establiment
d'un port franc a Maó, per la bondat del port, ser la seva situació
geogràfica lluny de la península --que permet prevenir el contrabani pel seu llatzaret.
Si en un aspecte hi ha acord entre tots els informes és en l'oposició a les rendes estancades. A nivell de l'estat les opinions són també coincidents (en especial pel que fa a
les Rendes de Tabac i Salines), es critica el perjudici que fan al comerç -el del tabac era
molt lucratiu-,
la desafortunada administració, i la repressió del contraban (penalitzat
rigorosament) (33).
Hi trobam tres posicions referents als estancs. Per una part els partidaris de la seva
supressió (Bisbe de Menorca, Universitat), després els defensors que aquestes rendes
s'encapçalin als pobles (Ajuntament de Pàlma, Audiència, Junta Superior) (34) o s'arrendin (Junta), i d'actuar igualment amb les Duanes (Junta i Universitat). Finalment els
Ajuntaments de Menorca, potser per l'experiència del lliure tràfic (abans s'ha esmentat
que el 1782 ja demanaren que s'establís a l'illa un estanc del tabac), es conformen si es
moderen els drets (35), baraten d'opinió poc després (36).
El contraban era rendible a causa dels alts preus dels productes estancats (37), que els
feien poc competitius, ja que el sobrepreu de fet era una exacció fiscal (38). El resguard,;
encarregat de la repressió del contraban ocupava molts individus. Les conseqüències
d'aquesta situació era la corrupció dels funcionaris (39) i el dèficit de l'Administració
(40).
Les crítiques dels administradors són nombroses (41), (la majoria dels informes són
partidaris de reduir-ne el seu número) i també es critica la duresa de la ]]ei (42) i el sistema mateix (per als magistrats els estancs defensen interessos «poderosos») (43). Mentre l'Audiència es refereix als contrabandistes com a pares de família obligats per la necessitat, pels Síndics Presoners de Palma i de la part forana, l'any 1973, els tractaven de
«enviciados con una vida ho/gazana» que «se abandonan a/libertinaje diso/ución», per
després afirmar, no amb certa contradicció, que es tracta de gent pobra, i lamentar-se dels
condemnats als presidis i de les seves famílies abandonades a la misèria (44).
El Bisbe de Menorca propugna la supressió dels aranzels per als productes nacionals
i l'augment per als estrangers, ortodox amb la política econòmica tradicional dels Borbons, que es fonamenta en les exempcions a la marina i als productes propis del Regne,
gravant o fins i tot prohibint els estrangers, quan la conjuntura ho permetia (45).
La reducció dels aranzels tant per als productes espanyols com per als estrangers, és
defensada pels Ajuntaments de Palma i de Menorca, coincidint també ambdós en la pro-

6. tecció de la marina nacional, amb exempcions (el de Palma) i la seva combinació amb
prohibicions (els de Menorca).
L'Illa de Menorca i el lliure comerç
Si a les mesures abans esmentades s'afegeix per part dels Ajuntaments de l'illa de
Menorca la possibilitat d'introduir productes estrangers en trànsit, les peticions de
llibertat de comerç amb Amèrica, i d'establiment d'un port franc a Maó, l'orientació i els
interessos lliure comercials dels menorquins queden prou clars. Les peticions fetes el
1809 són similars a les del 1782, fora d'algunes de caire conjuntural -com la necessitat
de pau amb les Regències Berberisques o de poder extreure moneda-,
essent el port
franc la més desitjada (ja assolida durant la dominació britànica entre 1712 i 1782). Un
any després, e1181O, davant el fracàs de les seves iniciatives (46) intentaren obtenir per
la força el que tant ambicionaven, obligant el Governador de l'illa a concedir una sèrie de
punts, entre ells el port franc, com expressa el sigüent ban: «Que queda Menorca libre de
derechos de Aduana, Puerto, Estanco, Resguardo, papel sellado, ... » (47). La frustració
d'aquest intent dóna lloc a posteriors demandes, especialment durant períodes de crisi
(48), que arriben fins a les primeres dècades del segle XX (49).
Per altra part és també interessant la distinció que fan, tant el 1782 com el 1809,
entre la prohibiciÓ d'importar un producte -mesura amb la qual no estan d' acord- i la
prohibició de consumir-lo, que és el que proposen per protegir la producció nacional
(SO). Les idees dels mercaders menorquins no barataren en aquests trenta anys. L'objectiu
era poder continuar amb el seu comerç de reexportació.
El Capítol de Mallorca és el que amb més claredat defensa la ideologia liberal, i la
no intervenció dels poders públics en l'activitat econòmica. A l'altre extrem, el Bisbe de
Menorca proposa unes mides de caire mercantilista, coherents amb la política econòmica
dels Borbòns, però contràries als monopolis.
Entre les dues posicions esmentades se situen diferents respostes que propugnen una
certa liberalització del comerç (disminució de les taxes duaneres) matisada amb mesures
de caire proteccionista (per afavorir la marina nacional). És l'actitud dels Ajuntaments de
Palma (Sl), i de Menorca. Els darrers a més pretenen la franquesa del port de Maó.
Finalment quasi tots els informes mostren una preocupació pels problemes ocasionats pel contraban i la seva repressió. Hi ha un acord unànim en la crítica a l'administració de les rendes estancades i de les duanes. Es denuncia la corrupció, la inoperància
del sistema i l'excessiva duresa de la llei que castiga el contraban. Per tot això es demana
l'arrendament o l'encapçalament de les esmentades rendes, quan no la supressió dels mateixos estancs.

7. (*) Abans de continuar voldria significar el meu sincer agraïment a Guillem Ribas Roig per la seva
valuosa col·laboració en la recerca de la documentació referent a l'illa de Mallorca, necessària per dur a
terme la present comunicació.
1. F. Suarez, 1967, «Cortes de Cadiz. Informes Oficiales sobre Cortes. Baleares», pàg. 13.
2. Arxiu del Regne de Mallorca, Reial Acord, Expedient nQ 1 (1809).
3. Veure nota nQ 2, «Para reunir las luces necesarias a tan importantes discusiones la Junta cons ultaní a los Consejos, Juntas Superiores de las Provincias, Tribunales, Ayuntamientos,
Cabildos, Obispos y
Universidades; y oira a los sabios y personas ilustradas».
4. M. A.rtola, 1968, «La España de Fernando VII» (Historia de España dirigida por Ramón Menéndez Pida]), pàg. 423-442.
5. J. Lasarte, 1976 «La consulta al país de 1809; un alegato contra Ja Hacienda del Antiguo Régimen, pàg. 140-141.
6. La data expressa quan conclogué la redacció de l'informe, no la seva arribada a la Comissió.
7. Es troben a l'Arxiu de les Corts a Madrid. F. Suarez, op. cit., els publica íntegrament. També han
estat estudiats i parcialment publicats, entre d'altres, per F. Jiménez de Gregorio, 1957, «La convocación
a cortes constituyentes de 1810»; M. Artola, 1959, «Los orígenes de la España contemporanea»;
J. Lasarte, 1976, op. cit.
8. Veure nota nQ 2. No es conserva a l'Arxiu de les Corts, però tant la documentació que F. Suarez
treballà a l'esmentat arxiu com la que es troba a l'Arxiu del Regne de Mallorca ens confirmen que aquest
informe arriba a la Comissió.
9. Arxiu capitular de Palma de Mallorca, Resolucions
Capitulars
(1808-18JO),
folis 223-228
volta.
10. Arxiu històric de Maó, Llibre de Memorials i Cartes (1807-1811), folis 203-210. A. Murillo,
1977, «La "revolució" menorquina de 1810», pàg. 61-62; «Aquest document, juntament amb un altre datat
el12 de desembre del 1809, va esser tramès a la Junta Central per Pròsper de Bofarull, aleshores agent dels
municipis menorquins a Cadis»,
11. Segons F. Suarez, op. cit. pàg. 56, sols 39 de les 185 respostes conegudes provenien de persones o institucions consultades. El Decret de 22 de maig deixà oberta Ja possibilitat d'expressar la seva
opinió als no consultats directament, Veure nota nQ 3.
J2. M. Oliver, 1901, «Mallorca durante la primera revolución», pàg. 186-187; integraren la Junta
el Capità General, el Comandant de Marina, Oficials, el Bisbe, l'Inquisidor, Canonges, Clergues Regulars,
Magistrats de l'Audiència, Regidors de Palma, el Síndic personer, Síndics forans, Consellers del Consolat
de Comerç, i representats de Menorca i d'Eivissa.
13. 1. Lasarte, 1976, op. cit., pàg. 168-179, 191-199.
14. G. Anes, 1975, op. cit., pàg. 246-237.
1. Rodríguez, 1982, op. cit., pàg. 164-166, 179.
15. P. Vilar, 1982, «Hidalgos, amotinados y guerrilleros»,
pàg. 195-196.
16. L Moll - J. Suau, 1985, «Memoria explicativa del estado de la isla de Mallorca en el siglo
XVIII» (España en el siglo XVIII, Roberto Fernandez ed.), pàg. 283.
17. L. Carreras, 1916, «Avance de un estudio sobre comercio, industria de Menorca» (Revista de
Menorca), pàg. 348-350.
18. L. Carreras, 1916, op. cit., pàg. 351.
19. R. Piña, 1983, «La reincorporación
de Menorca a la Corona Española. 1781-1798», pàg. 121134.
20. «Las instituciones de Menorca en el siglo XVIII. El fondo documental de Francesc Seguí»,
1986, pàg. 202.
21. R. Piña, 1983, op. cit., pàg. 64-65.
P. Monbeig,
1958, «La revolución
económica
de Mallorca y Menorca en el siglo XVIII»,
(B.C.O.C.1.N.),
pàg. 53-55.
L. Carreras, 1916, op. cit., pàg. 324-348.
22. R. Piña, J983, op. cit., pàg. 65-66.
23. L. Carreras, 1916, pó. cit., pàg. 353-354.
24. R. Piña, 1983, op. cit., pàg. 71.
25. A.C.P.M., Resolucions Capitulars, fol. 225 i 225 v.
«Las leyes mercantiles favorezcan el comercio y quiten las trabas que pudieran detener su curso. La
concurrencia por si sola compone todas las cosas en materia de comercio. El que vende y el que compra saben muy bien lo que les conviene».
26. F. Swírez, 1967, pàg. 266-267.

8. «.. pues el comercio fomenta las arles y labranza, aviva y da energia a la Marina y emplea útilmente
toda clase de gentes».
27. F. Suarez, 1967, pàg. 266-267.
«Juzgo seda muy útil al Real Erario que S.M. tuviese fabricas y casas de comercio por su cuenta que
bien administradas producirían muchos géneros y manufacturas (. ..), para no deSTruir el comercio de la nación habría en este punto de carecer S.M. de rodo provilegio y observar las leyes que obliganz a todos los
demas negociantes».
28. F. Suarez, 1967, op. cit., pàg. 203-206, 226-229.
29. A.R.M., Reial Acord, Expedient nO I, 1809.
30. F. Suarez, 1967, op. cit., pàg. 234-295.
31. F. Suarez, 1967,' po. cit., pàg. 138-142.
32. A.H.M., Llibre de Memorials i Cartes, 1807-1811, fols 203-210.
33. J. Lasarte, 1976, op. cit., pàg. 169-172.
34. J. Lasarte, 1976, op. cit., pàg. 171; considera que es tracta de propostes de dubtós èxit.
35. A. Bibiloni, 1988, «Comerç i contraban a Mallorca: 1750-1812. EI cas del tabac» (Estudis
d'Història Econòmica), pàg. 91-92. Els síndics Personers de Palma i de la part forana en carta al Rei
(1793) feien una proposta similar en demanar que s'abaixàs el preu del tabac, equiparant-lo al que es venia
de contraban, que no fou acceptada.
36. EI 1810 els ajuntaments de Menorca s'oposaren totalment als estancs, demanant la seva su~
pressió. L'experiència de l'estanc tampoc no fou del seu grat.
37. J. Mercader - A. Domínguez, 1971, op. cit., pàg. 167.
«Los españoles compraban a 22 reales la mismafanega de sal que los eXTranjeros adquirían por 5».
38. J. Lasarte, 1976, op. cit., pàg. 161-163.
En aquesta mateixa línia J. Rodríguez Labandeira, 1982, «La políTica eeonómica de los Borbones»
(La economía española al final del Antiguo Régimen) pàg. 163-164, exposa que les rendes estancades són
«monopolios al servicio de una acción fiscal indirecta» amb els quals es financia la polítioa econòmica
dels borbons.
39. A. Bibiloni, 1988, op. cit. pàg. 81, 88, 90.
40. F. Suarez, 1967, op. cit., pàg. 141; Juntd Superior
« ... la AdminisTración y Resguardo de las Tres rentas de Aduanas, Tabaeo y Salinas (. . .) resulTa se gasTall mas de 100 por eiento en su recaudación».
41. F. Suarez, 1967, op. cit., pàg. 294-295; Universitat.
«La España en el día, en la Administración de sus rentas Tiene oeupadas Tantas personas (. ..) y esta
muy valido la opinión que son elias los primeros defraudadores y los que se prestan con facilidad a permiTir el fraude (. ..). EsTa misma administración fomenra otro crecido número de eontrabandistas que no quieren extinguir pOl'que les producen mas que sus sueldos».
A.R.M., Reial Acord, Expedient nO I, 1809; Audiència.
«Señor, la Naeión a una voz clama por la supresión de los resgusrdos, de esas fantasmas que espantan
la liberlad del eiudadano por todas partes, que ofenden la Justieia y (. ..) consumen las rentas del Estada
inlÍTilmente. Desaparezcan de entre nosotros esa caterva de visiTadores, protectores del vicio que deben
remediar y que vendidos al que les ofrece causan mas daño que los mismos defraudadores».
42. A.H.M., Llibre de Memorials i Cartes, 1807-1811, fol. 204; Ajuntaments de Menorca.
«Abolir (. ..) las penas eorporales y de carcel en materias de contrabanda, dando solamenre lugar en
ello a la conjiscación del fraude aprehendido, y a una pena pecuniaria».
43. A.R.M., Reial Acord, expedient nO l, 1809; Audiència.
«Bórrense de nueSTros códigos las injusTas Leyes que condenan la exclavituT a un Padre de Familias a
quien la necesidad o el amor a su cOllservación le obligaba a comerciar en géneros que OTroinrerés mas poderosa había esTancada ... ».
44. A. Bibiloni, 1988, op. cit., pàg. 90-91.
45. J. Rodríguez Labandeira,
1982, op. cit., pàg. 164-179.
46. Amb posterioritat a les «Reflexions»
del 28/IX/1809 i abans dels avalots del primer de març
del 1810, l'Ajuntament de Maó va fer tot el que estigué en la seva mà per obtenir la franquesa de port. Per
mitjà del seu agent a Cadis reiterà la petició el 12/XII/1809 i el 5/II/18 10. En aquesta darrera data escrivien
a l'esmentat agent: «No pierda USTed un momento en elevaria allí en donde corresponda no omiTiendo diligencia alguna de la que contemple oportuna para su logro, a mas de ser el Puerro mas apropiada de rodo el
Reyno, queda dotada de un Lazareto capacísimo para expurgar mercadurias y presonas. Ya ve Usted cuanto
inreres es para estos pobres naturales el logro de ella». (A.H.M., Llibre de Memorials i Cartes, 18071811, fals 310-313).
47. A. Murillo, 1977, op. cit., pàg. 72-73.

9. 48. Com quan durant el trienni lliberal s'acaba amb la marina menorquina en tancar les fronteres a
les importacions
de blat (P. Riudavets Tudurí, 1888, «Historia de la isla de Menorca», tom. l, pàg.
337-338).
49. LM. Quintana, 1977, «Els mènorquins i l'autonomia»,
pàg. 30-31.
50. Per F. Suarez la Universitat Literària coincideix amb els Ajuntaments de Menorca, en afirmar
que «prohibiendo no la introducción sino el uso de ropas y otros géneros extrangeros, se aumentaría
considerablemente
la Real Hacienda» (op. cit., 1967, pàg. 295). Cal contrastar aquesta opinió amb la de L
Lasarte per a qui «la Universidad de Mallorca (. ..) cae en actitud prohibicionista al proponer que se impida
la introducción y el uso de géneros extranjeros» (op. cit., 1976, pàg. 175).
D'acord amb l'opinió de Lasarte la Universiat era la institució que s'oposava amb més força a la llibertat de comerç, o fins i tot al mateix comerç.
Sl. J. Lasarte, 1976. op. cit., 198.
Els ajuntaments de les ciutats comercials -com
Cadissón els més interessats en el lliure comerç.