1. Tema 4: “SOCIETAT I CONFLICTE
SOCIAL AL SEGLE XIX”
Història
2n Batxillerat

2. Apartat 1: “UNA SOCIETAT URBANA I DE CLASSES”
• La societat estamental pròpia de l´Antic Règim desapareix durant el
segle XIX.
• Passem a una societat de classes, on la riquesa marca les
diferències socials: qualitat i esperança de vida, situació
laboral, nivell educatiu...
• Ja no té gaire importància pertànyer a la noblesa si no es tenen
diners; l´Església perd poder i influència progressivament.
• Desapareix també el règim senyorial. Els pagesos sense terra (la
majoria a Espanya) es converteixen en proletaris (treballen a canvi
d´un sou). També neix al segle XIX un proletariat urbà industrial.
• És a dir, el feudalisme ha mort i s´ha implantat el capitalisme
industrial. La societat està dividida en burgesos propietaris de la
terra (burgesia agrària) i propietaris de les indústries (burgesia
industrial) per un costat, i proletaris per un altre.

3. Apartat 1: “UNA SOCIETAT URBANA I DE CLASSES”
• Espanya és una societat de classes, però també una societat urbana
a partir del segle XIX.
• Les ciutats són més que mai els centres econòmics (indústria i
comerç), polítics (ajuntaments, governadors) i culturals
(teatres, cafès, centres educatius).
• Durant el segle XIX s´enderroquen les antigues muralles medievals i
les ciutats creixen moltíssim. A Barcelona el nou pla d´urbanisme el
va portar a terme Ildefons Cerdà entre 1854 i 1859. L´objectiu era
fer els carrers més amples per millorar la salubritat (rebre la llum
del Sol) i per millorar el tràfic de carruatges.
• Altres millores a les ciutats decimonòniques van ser: l´enllumenat
públic de gas, parcs i jardins, estacions de ferrocarril, edificis més
alts i d´estil modernista, clavegueram, aigua corrent, tramvies...

4. L´eixamplament (“ensanche”) de Barcelona amb el “Pla Cerdà” va ser modern i
ambiciós, encara que les discrepàncies polítiques i els interessos econòmics
urbanístics van desviar el projecte original. Es basava en la racionalitat de l´urbanisme
ortogonal propi de la Grècia hel.lenística amb la idea de superar les desigualtats
urbanístiques entre barris.

5. La “manzana de la discordia” del Passeig de Gràcia, Barcelona. Podem
contemplar edificis del tres gurús modernistes: Gaudí (Casa
Batlló), Domènech i Muntaner (Casa Lleó Morera) i Puig i Cadafalch (Casa
Amatller).

6. Apartat 2: “LES CLASSES DIRIGENTS”
• L´alta noblesa es va convertir en burgesia agrària fent-se
propietaris de les terres. En canvi, la petita noblesa va anar
perdent pes econòmic i polític amb el capitalisme (per
aquest motiu la majoria de la petita noblesa del nord
d´Espanya va recolzar el carlisme).
• La nova burgesia agrària estava formada a Espanya per
unes 1.300 famílies i eren propietàries de la major part de
la terra (o de tota la terra al sud i centre peninsular).
• Dirigien l´exèrcit, formaven part del Senat i tenien una gran
influència política formant “camarilles” al voltant de la
reina Isabel II per obtenir lleis favorables als seus
interessos. De fet, la nova burgesia industrial a Espanya
volia imitar-los, i buscaven casar els seus fills amb membres
de la noblesa.

7. La família Flaquer de Joaquín Espalter (1845), Museu Romàntic de Madrid.
Exemple d´ideal de família burgés.

8. Apartat 2: “LES CLASSES DIRIGENTS”
• Però els més rics d´Espanya a finals del segle XIX seran els membres
de la gran burgesia financera: banquers, especuladors en
borsa, inversors...
• Amb els governs progressistes de Mendizábal i Madoz van viure el
seu millor moment (desamortitzacions, ferrocarril...).
• Vivien a Madrid, Barcelona, Sant Sebastià, Gijón i Santander.
• La burgesia industrial va tenir molta importància, sobretot, a
Catalanya (Barcelona i rodalies). Eren els
Güell, Bonaplata, Muntades, Girona... Eren un 2.500 industrials a
meitats de segle.
• Van crear la patronal Foment del Treball Nacional (1889) i la
Cambra de Comerç (1886) per tal de defensar els seus interessos.
• La seva influència política no va ser gaire gran. El centre polític
estava lluny (Madrid), els moderats recolzaven la burgesia agrària i
els progressistes a la gran burgesia financera.

9. Eusebi Güell (va arribar a ser “comte de Güell”), va ampliar fortuna a Cuba i va
tornar amb la independència (1898). Advocat i economista, va tenir
indústries tèxtils, negocis tabaquers, metal.lúrgics i cimenters.
Eusebi Güell (1846-
1918), industrial i polític català. Detall del Park Güell

10. Apartat 2: “LES CLASSES DIRIGENTS”
• Les classes mitjanes eren poc importants: només un 5% de
la població. Estaven formades per petits propietaris de
terres, comerciants i botiguers, professionals liberals
(advocats, arquitectes, notaris, metges) i funcionaris (uns
30.000).
• Rics i classes mitjanes volien participar del nou estil de vida
burgés basat en l´ostentació de la riquesa (consumisme de
portes en fora) i la vida social als teatres i
òperes, (naixement del Liceu de Barcelona, 1844), cafès i
cabarets, botigues de moda parisina, jardins
d´esbargiment, etc.
• La burgesia era molt religiosa (o això feia veure) i
masclista, la dona passa a ser un objecte decoratiu, sense
vot ni veu, que no hauria de treballar a canvi de diners per
dedicar-se exclusivament a la cura de la llar i els fills.

11. La burgesia del segle XIX s´ho passava d´allò més bé
Exemple de jardí d´esbargiment:
font del Parc de la
Cartell promocional del cabaret Ciutadella, Barcelona. El parc es va
parisí Moulin Rouge inaugurar per l´Exposició Universal
de 1.888

12. La societat del segle XIX és una societat de classes, per tant, cal demostrar la
riquesa als altres vestint a la moda. El xandall encara no ha aparegut.
Dona elegant Home elegant

13. Apartat 3: “LES CLASSES POPULARS”
• Amb “popular” ens referim a la immensa majoria de la
població espanyola: pagesos pobres i jornalers (sense
terra), artesans i el nou proletariat urbà.
• A la ciutat, les classes baixes es dedicaven als serveis
(servei domèstic, cosidores, planxadores, bugaderes);
la majoria dones.
• Els homes eren paletes, carreters, traginers... Encara
que la majoria eren artesans vinculats al vell sistema
de producció gremial, propi del feudalisme, i que
encara subsistia: ferrers, fusters, sabaters, etc.
• Molts artesans es van fer demòcrates, republicans
federalistes i, a certes parts d´Espanya, cantonalistes.

14. Apartat 3: “LES CLASSES POPULARS”
• Però la major part dels espanyols (uns 2/3) eren pagesos. La majoria
eren jornalers, pagesos sense terra (37%); menys d´un 20% eren
propietaris (emfitèutics al nord-est d´Espanya o minifundistes al nord-
oest) i la resta, arrendataris (llogaven la terra a un propietari).
• La majoria de la pagesia acceptava la seva condició miserable gràcies a
la influència ideològica de l´Església catòlica i al respecte ancestral
exercit cap al terratinent del poble.
• La situació al camp català era millor. Predominaven els propietaris
emfitèutics i els arrendataris. Hi havia tres contractes d´arrendament
de terres a Catalunya:
- Masoveria: el pagès rep el mas (amb masia inclosa) per tota la vida, a
canvi de treballar la terra i cedir una part de la collita.
- Parceria: era un arrendament limitat en el temps (de quatre a deu
anys), que es podia renovar. Els fruits es repartien amb l´amo.
- Rabassa morta: és un arrendament de parceria propi del conreu de la
vinya. El contracte acabava quan morien els ceps (arbres).

15. La relíquia de Joaquim Sorolla (1893). L´Església tenia una gran influència
social al segle XIX. Lluny han quedat els temps en què capellans, metges i
professors eren respectats.

16. Apartat 3: “LES CLASSES POPULARS”
• Les primeres protestes de classe a Espanya no les
van protagonitzar els obrers industrials, sinó els
pagesos (la revolta camperola ha existit des de
l´Edat Mitjana però al segle XIX va adquirir un
caràcter polític i de classe).
• A principis de segle es van cremar collites, matar
bestiar i es van assaltar cases de rics propietaris.
• A partir de 1830 van començar les protestes
organitzades amb demandes judicials per
reclamar la propietat de les terres.

17. Apartat 3: “LES CLASSES POPULARS”
• Per últim, cal destacar l´aparició del proletariat urbà o classe obrera, que
va tenir especial importància a les comarques industrialitzades de
Catalunya. A principis de segle ja havia 100.000 obrers a Espanya.
• Les condicions laborals dels obrers industrials eren molt pitjors que la dels
artesans gremials: jornades laborals extenuants (de 12 a 14 hores), treball
infantil (a partir dels set anys; el 15% dels obrers eren nens, i la resta
homes i dones a parts iguals), insalubritat, accidents laborals...
• A més, els salaris eren molt baixos (especialment els de dones i nens) i el
patró (propietari) podia acomiadar als obrers quan volgués (sense existir
subsidis d´atur, accident o jubilació). La disciplina era fèrria (no es podia ni
protestar).
• El proletariat urbà vivia a barris marginals (a les afores de la ciutat, prop
de la fàbrica), on no hi havia aigua corrent , clavegueram ni enllumenat.
Les “cases” eren petites barraques fetes pels propis obrers. La mala
alimentació, la tuberculosi, el còlera, el fred, el treball extenuant i
l´alcoholisme reduïen l´esperança de via del proletariat urbà als 19 anys.
• La vida dels miners encara era més difícil.

18. Exemple de barri de barraques: la platja del Somorrostro, Barcelona. Cal precisar que
és un barri de postguerra (segona meitat del segle XX), encara que seria molt
semblant als barris de barraques de les ciutats industrials del XIX.
Vista del Somorrostro amb
Montjuïc al fons Detall d´una barraca

19. Apartat 4: “EL NAIXEMENT DEL
MOVIMENT OBRER A ESPANYA”
• Coincidint amb l´expansió de la indústria tèxtil catalana (1830) comencen
les protestes obreres.
• Aquestes protestes van tenir un caràcter ludista. El ludisme consistia en
cremar o fer malbé les màquines industrials per ser considerades
culpables de l´augment de l´atur. El ludisme a Espanya va començar a
Alcoi, Alacant; però el fet més destacat va ser l´incendi del Vapor
Bonaplata (Barcelona) l´any 1835, primera fàbrica espanyola que
funcionava amb vapor.
• Aviat els obrers van adonar-se que les culpables no eren les
màquines, sinó les injustes condicions laborals. Calia reduir la jornada
laboral, millorar els salaris i la seguretat laboral.
• La primera organització obrera va ser la dels Teixidors de Barcelona, l´any
1834. A partir del 1940 apareixerien els primers sindicats. La Societat de
Teixidors s´encarregava de defensar els drets dels treballadors i la
Associació Mútua de Teixidors de Barcelona recaptava diners per ajudar
als afiliats en cas d´atur forçós, malaltia o invalidesa.

20. Incendi del Vapor Bonaplata (1835)

21. Apartat 4: “EL NAIXEMENT DEL
MOVIMENT OBRER A ESPANYA”
• La proliferació de sindicats obrers i les primeres vagues a la
dècada dels anys 40 van animar als burgesos a demanar la
seva prohibició en 1844 (govern moderat).
• Amb el “Bienni progressista” (1854-56) es van tornar a
legalitzar. El moviment obrer es va radicalitzar
(vagues, destrucció de selfactines) i tot va acabar amb una
forta repressió policial, la detenció i execució de Josep
Barceló (líder de les protestes) i l´acomiadament de tots els
obrers que van participar a les protestes.
• La conseqüència va ser la primera vaga general de la
història d´Espanya (1855). L´enviament de militars va diluir
les protestes i, amb la tornada dels moderats (1856), es van
prohibir un altre cop vagues i sindicats.

22. Apartat 4: “EL NAIXEMENT DEL
MOVIMENT OBRER A ESPANYA”
• Socialisme utòpic: denominació que va fer Engels dels
primers filòsofs socialistes, anteriors al comunisme i
l´anarquisme. Gent com Owen, Saint-Simon, Fourier, Cabet
o Blanc demanaven una societat on no existís la diferència
entre rics i pobres. Els va considerar “utòpics”, en referència
a l´obra Utopia de Tomàs Moro, per què mai arribarien a
aconseguir els seus propòsits. Aquests socialistes utòpics
van fer cooperatives de treballadors (comunes) i altres
experiments que no van acabar de funcionar.
• A Catalunya tenim l´exemple de Narcís Monturiol, inventor
del submarí i seguidor de Cabet. Destaca el cas de Joaquín
Abreu a Andalusia (seguidor de Fourier) que va crear
falansteris (comunes rurals autosuficients) o Fernando
Garrido a Madrid, defensor del cooperativisme.

23. Narcís Monturiol, advocat i inventor català, fill d´artesans boters. Va militar al Partit
Republicà, com el seu amic Ildefons Cerdà. Inspirat en el socialista francès Cabet, va
patrocinar la creació de comunes “icarianes” i l´escolarització de les classes baixes. Les
seves iniciatives polítiques van fer que morís arruïnat i oblidat.
Fotografia de Narcís Monturiol Rèplica de l´Ictíneo, primer submarí
(1819-1885) de la història (Maremàgnum)

24. Breu història del socialisme europeu des de l´humanisme fins el naixement
del “socialisme científic” o marxisme. Engels, ric fill de burgesos industrials, va
ser l´ajudant i el mecenes del seu íntim amic Karl Marx.
Tomàs Moro, humanista britànic Friedrich Engels (1820-1895), filòsof
autor de “Utopia” (segles XV-XVI) alemany.

25. Apartat 4: “EL NAIXEMENT DEL
MOVIMENT OBRER A ESPANYA”
• Però en general, el primer moviment obrer a Espanya
va defensar idees polítiques democràtiques i
republicanes. Un exemple és el sindicat “Les Tres
Classes de Vapor” que va arribar a tenir més de 20.000
associats de qualsevol ofici.
• Per tant, van recolzar la Revolució de 1868, coneguda
com “La Gloriosa”. A Catalunya va cobrar molta
importància el federalisme.
• El fracàs de “La Gloriosa” i el descontent amb els
polítics republicans i federalistes va propiciar la
implantació de l´anarquisme i el comunisme a partir
dels anys 70.

26. Apartat 5: “L´ARRIBADA DE
L´INTERNACIONALISME”
• L´alemany Karl Marx va crear a Londres l´any 1864 l´AIT (Associació
Internacional de Treballadors), més coneguda com “La
Internacional”. L´objectiu era expandir per tot el món les idees
marxistes (socialistes) i anarquistes.
• El principal ideòleg de l´anarquisme va ser el rus Bakunin.
L´anarquisme pregonava la desaparició de l´Estat i qualsevol forma
d´autoritat, de la propietat privada i de la religió: “Ni Déu, ni
pàtria, ni amo”. Els anarquistes són apolítics, és a dir, rebutgen
crear partits polítics i presentar-se a les eleccions.
• L´italià Giuseppe Fanelli va ser l´encarregat de difondre
l´anarquisme a Espanya creant en 1870 la “Federació Regional
Espanyola de l´AIT” que va arribar a tenir 40.000 afiliats tres anys
més tard.
• Però l´any 1872 es trencava l´AIT, dividida entre els anarquistes de
Bakunin i els socialistes de Marx.

27. El moviment obrer a la segona meitat del segle XIX es va dividir en dos
corrents ideològics: l´anarquisme de Bakunin i el socialisme de Marx. Bakunin
considerava a Marx autoritari.
Karl Marx (1818-1883), jueu
Mikhail Bakunin (1865-1944), filòsof rus ideòleg alemany, economista, historiador i filòsof ideòleg del
de l´anarquisme com acció revolucionària socialisme (més tard conegut com comunisme)

28. Apartat 5: “L´ARRIBADA DE
L´INTERNACIONALISME”
• El marxisme volia arribar a una societat ideal sense estat ni propietat
privada, però abans calia passar per una fase prèvia anomenada
“dictadura del proletariat” on un partit polític marxista dirigiria una
revolució que acabaria amb la propietat privada. L´estat desapareixeria
per sí mateix.
• La divisió de l´AIT i la Restauració borbònica del 1874 on es van tornar a
prohibir sindicats i partits polítics obrers va fer minvar la importància de
l´internacionalisme a Espanya.
• La por a l´internacionalisme, però, va motivar la creació d´un grup
anarquista imaginari anomenat “La Mano Negra” que suposadament va
assassinar a terratinents gaditans a finals del segle XIX. Aquesta va ser
l´excusa perfecta per què la Guàrdia Civil detingués a més de 5.000
persones vinculades a sindicats internacionalistes.
• Aquesta repressió va ser contraproduent. L´anarquisme va revifar i es va
radicalitzar, amb la difusió de l´anarco-comunisme, un corrent anarquista
creat pel rus Kropotkin que defensava l´ús de la violència.

29. Jérez de la Frontera, any 1888, van ser executats a “garrote vil” set pagesos acusats de
pertànyer a “La Mano Negra”.
L´anarcocomunisme de Kropotkin defensava el cooperativisme i l´acció directa.
Cartell publicitari que anuncia la projecció d´un
documental sobre la suposada organització anarquista
Kropotkin (1842-1921), geògraf
“La Mano Negra” rus i ideòleg de l´anarquisme.

30. Apartat 5: “L´ARRIBADA DE
L´INTERNACIONALISME”
• L´anarcocomunisme pregonava l´acció directa i es van organitzar
grups autònoms revolucionaris que van protagonitzar atemptats
contra l´Estat, la burgesia o l´Església. Els atemptats més sonats van
tenir lloc els últims anys del segle XIX:
- La bomba del Liceu de Barcelona (1893): 22 morts i 35 ferits.
- La processó de Corpus (1896): sis morts i 40 ferits.
- Els assassinats del cap de govern Cánovas del Castillo (1897) i del
General Martínez Campos (Capità General de Catalunya) en 1893.
• La solució va ser la repressió: “Processos de Montjuïc” (1896) amb
cinc executats i 57 cadenes perpètues.
• Aviat l´anarquisme va derivar en l´anarcosindicalisme, de caire
pacífic. L´any 1907 es crea a Barcelona el sindicat anarquista
Solidaritat Obrera, que va derivar en 1910 en la CNT.

31. Barcelona va ser denominada “la ciutat de les bombes” l´última dècada del
segle XIX
La processó del Corpus a l´església
La bomba del Liceu (1893) de Santa Maria del Mar

32. La bomba Orsini va ser la gran aliada de Recreació de l´assassinat de Cánovas del Castillo
l´anarquisme violent a finals del XIX (1897) per part de l´italià Michelle Angiolillo

33. Apartat 5: “L´ARRIBADA DE
L´INTERNACIONALISME”
• També van aparèixer a finals del segle XIX els grups
socialistes d´inspiració marxista. L´any 1879 neix a
Madrid el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i en
1888 el sindicat UGT, fundats pel gallec Pablo Iglesias.
• El socialisme va protagonitzar les vagues mineres
d´Astúries i País Basc i el PSOE va arribar a tenir
diputats en 1910.
• Per tant, podem dir que l´anarquisme era majoritari a
Catalunya, Andalusia, Llevant i la Meseta; i el
socialisme a País Basc, Astúries, el nord en general, i
Madrid.

34. Pablo Iglesias (1850-1925), tipògraf gallec, socialista marxista i fundador del
PSOE i el sindicat UGT

35. Apartat 6: “LA DONA A LA SOCIETAT
INDUSTRIAL”
• La visió de l´home treballant per guanyar-se el sou i de la dona casa
tenint cura dels fills cal ser revisada. No deixa de ser un mite, propi
només de la burgesia del segle XIX i primera meitat del XX.
• La dona rural treballava al camp les mateixes hores que els homes, i
a més, s´encarregava de la casa i la família. Però a la ciutat passava
el mateix: en 1905, a Barcelona treballaven a la indústria tèxtil:
5.111 homes, 2.197 nens i 16.466 dones.
• I cobraven els salaris més baixos. Un jornal masculí a Barcelona era
d´unes 4 pessetes; el d´una dona es pagava a poc més de 2
pessetes.
• Per inculcar la idea d´inferioritat femenina, a l´escola (obligatòria
fins els 9 anys gràcies a la “Llei Moyano” de 1856) els nens aprenien
una professió, les nenes aprenien religió i confecció. L´any 1860
només un 62% de nens anaven a escola a Espanya; les nenes
escolaritzades eren el 38%.

36. Apartat 6: “LA DONA A LA SOCIETAT
INDUSTRIAL”
• Aquesta diferenciació es basava en que la dona era
depenent de l´home (no podia votar, disposar de la
seva riquesa ni signar cap document sense
consentiment del marit o d´un tutor masculí). La dona
era “impulsiva (histèrica) i poc reflexiva”, encara que
“sensible i generosa”.
• A Catalunya el dret civil garantia més autonomia
econòmica de les dones.
• Moltes dones van voler trencar aquesta
situació, matriculant-se a la universitat (a partir de
1910) o afiliant-se a sindicats obrers (un 20% dels
afiliats eren dones).

37. Les dones són més de la meitat de la humanitat però surten poc als llibres
d´història. Dos exemples de dones que van voler canviar la història. Maseras
va ser la primera dona amb títol universitari a Espanya.
Maria Elena Maseras (1853- Teresa Claramunt (1862-1931), treballadora tèxtil i
1900), pedagoga catalana dirigent anarcosindicalista catalana de la CNT.